Catalunya autosuficient (NEP)

Era inevitable la politització policial entre Mossos i cossos nacionals. El prestigi guanyat a pols pel cos autonòmic ha aixecat enveja per l’autosuficiència catalana reconeguda a l’estranger. El poble ha estat el jutge imparcial.

Fa dècades i segles que Catalunya ha demostrat ser-ho en molts àmbits. Per què el sector  policial hauria de ser una excepció? No solament és autosuficient sinó solidària amb escreix amb les altres autonomies. Tota autosuficiència ha de ser motiu de sa orgull propi i de satisfacció aliena. Els retrets en contra denoten esperit regressiu, colonialista i recentralitzador. L’alliberament com a signe de majoria de maduresa fa créixer un país. Res a veure amb la fracturació social quan interessos partidistes ho volen polititzar per restar mèrits i tergiversar fets. El reconeixement de l’efectivitat policial del cos català per part de la premsa estrangera ha molestat la Guàrdia civil i la policia nacional relegada a segon pla per “transmetre a l’exterior una imatge d’Estat català autosuficient”. Una picabaralla condimentada amb ingredients polítics sense fonament. Un cos creat el s. XVIII i  refundat el 1983 ha adquirit la solidesa suficient per caminar exitosament i sol. Impedir-ho seria com frenar la majoria d’edat del fill que s’emancipa del pare. Els dos cossos nacionals haurien d’estar contents per la brillant actuació dels companys de professió en moments difícils. Des del minut zero Rajoy i les forces policials de l’Estat van estar informades per Puigdemont. Per què no van aparèixer d’immediat sota la coordinació dels Mossos o conjuntament? No mereixien la confiança com l’Ertzaintza basca per no haver secundat els pressupostos de l’Estat? Volien l’exclusiva del cas per ser una acció terrorista? No era qüestió de foto ni legalitats sinó d’eficiència. Per immediatesa i proximitat corresponia al cos autonòmic. Si va existir  reticència inicial dels Mossos envers la Guàrdia Civil en l’explosió d’Alcanar fou perquè la investigació ja estava iniciada, no per discrepàncies polítiques ni d’autosuficiència. La queixa dels dos sindicats policials tufeja a manipulació política i a claveguera d’Operació Catalunya contra el sobiranisme. Les autoritats autonòmiques i policials van complir fil per randa el deure informatiu envers la ciutadania i el govern central. No es pot dir el mateix en sentit contrari. Són els retrets de la marginació històrica que ha patit Catalunya negant-li dades policials del CNI i la Interpol. L’exemple més recent sobre el mateix imam de la seva estada a Bèlgica. La projecció d’una imatge catalana autosuficient i crítica feta realitat és un gran elogi de professionalitat i no una acusació. El que dol a Espanya, políticament, és que Catalunya estigui preparada per afrontar reptes d’envergadura sense o al marge del seu dictamen. I més en uns moments de confrontació sobiranista. Per què enganyar-nos sobre el malestar nacional? Un cos de 17.000 agents especialitzats –en vies de més creixement- creen seguretat en un país de 7.5. milions d’habitants. El que no volen és l’aïllament informatiu. Un món globalitzat, interracial i migratori permanent no admet un sistema tancat de comunicació en matèria de seguretat. Polititzar el cas és una falta greu de respecte a les víctimes que, hipotèticament, podrien no haver existit amb una prevenció terrorista més acurada i a temps.

Ramon Mas Sanglas – Sta. Eugènia de Berga, 30/8/2017

Catalunya, país d’avantguarda

Després d'uns dies de dol autonòmic les seqüeles del terrorisme quedaran llarg temps. L'agraïment de la societat a tots els col·lectius del protagonisme  ha estat emotiu i extensiu. Catalunya ha mostrat ser un poble madur d'altíssim nivell.

Seny i rauxa contra el terrorisme fou la manifestació esclatant del 26 d’agost. L'autèntica primera capçalera del Mossos d'Esquadra, Guàrdia Urbana, metges i voluntaris va rebre el calor de la ciutadania agraïda sota els missatges de pau i “No tinc por”. A la Rambla es va mostrar aquest testimoni emotiu en una ofrena floral als mateixos protagonistes de la manifestació. On eren les flors per als cossos nacionals de policia que diuen van coordinar l'ajut en l'atemptat?  Una segona capçalera política va representar la unitat monàrquica fictícia d'Espanya. El rei i Rajoy se'n van emportar una monumental xiulada pel tràfic d'armes amb el món islàmic: "Les vostres armes, les nostres morts". La realitat no es tapa amb declaracions de protocol. La massacre terrorista va fer aflorar d’una epidermis sensible la bondat i la fermesa d’una població catalana servicial. La policia autonòmica ha estat el màxim exponent d’eficiència increïble. Per afeblir aquesta autosuficiència del cos està a l’entredit un possible boicot de la policia espanyola als Mossos sobre una  informació requerida per la belga a la que no tenien accés. Vergonyós fer perillar la seguretat per la restricció intencionada de dades. Els serveis sanitaris van bolcar-se d’immediat amb una planificació exemplar arreu de la ciutat en funció de la gravetat dels pacients. El ciutadà de peu va llançar-se com el millor samarità donant  sang i atenent en tot el que estava a l’abast física i moralment. El gremi del taxi i dels hotelers no van reparar en generositat per oferir transport de ferits i hospitalitat al turista desprotegit o bloquejat pel confinament policial. Molts conductors paralitzats  en les rondes van rebre mostres de solidaritat amb aigua i aliments. I així un llarg capítol de socors durant les primeres hores de terror. El colofó d’aquest dolor popular s'ha plasmat en la Rambla amb un seguit d’altars d’homenatge a les víctimes amb espelmes, flors i missatges. El poble ha sabut encaixar una prova immerescuda de resistència. Està demostrant que disposa de tots els registres d’un Estat d’avantguarda. S’ha forjat en el seny que requereix una nació i té la rauxa per afrontar les adversitats més difícils sense por. La cohesió multicultural de races ben diverses fruit d’una immigració interior i estrangera excessives ha creat una població heterogènia qüestionable. Més d’un milió de nouvinguts s’han integrat de veritat en la societat catalana? Si no disposen de recursos propis la solidaritat permanent esdevé un llast social contraproduent o injust? L’acceptació generosa d’aquesta nomenclatura interracial és l'arrel principal que ha solidificat la diversitat integradora de la nació catalana, gràcies –sobretot-  a la immersió lingüística escolar de 40 anys. Aquest cúmul de motivacions i situacions han aixecat els ànims de la catalanitat orgullosa de ser autosuficient i oberta sense complexos fins a qüestionar-se: Per què 7.5 milions d’habitants se’ls nega ser preguntats  pacíficament  sobre el seu futur en el marc europeu? La resposta pot ser molt eclèctica, però una societat madura i compromesa en moments d’extrema gravetat sabria acatar la majoria democràtica del resultat sense cap fractura social i política en condicions de normalitat. Però,  la societat espanyola també? Gràcies, poble de Catalunya!

Ramon Mas Sanglas – Sta. Eugènia de Berga, 27/8/2017

 

Mossos d'Esquadra i el ciutadà

És de justícia reconèixer i agrair l'excel·lència dels Mosos d'Esquadra i requerir els seus drets a nivell internacional. El coratge al costat del ciutadà en situacions límit han mostrat la seva preparació i capacitat.

L'actuació valenta, corporativa i eficient del nostre cos policial en la massacre terrorista viscuda a Barcelona i Cambrils mereix el màxim reconeixement i gratitud populars. Ha fet i fa honor a la seva tasca i preparació especialitzada malgrat les restriccions participatives i d’informació a nivell nacional. Per això era valorada com a “policia de fireta”, de segona. S’ha evidenciat la funció efectiva de vetllar per la seguretat ciutadana i l'ordre públic amb coratge, lluny de les trifulgues polítiques a que podria ser sotmesa amb decrets estatals de conveniència. No entra en les seves obligacions defensar interessos polítics ni ideologies partidistes. Recórrer a la policia catalana per segrestar urnes, clausurar locals públics o municipals i impedir la concurrència de votants el dia 1-O és impensable. La feina d’aquest cos en un dia de votacions és controlar el funcionament  habitual de barris i pobles  perquè el ciutadà -sobiranista o espanyolista- expressi el seu vot si li ve de gust, sense impediments. Aquesta probabilitat consta en l’agenda de Rajoy i del TC? Si el govern espanyol descarta -en principi- l'aplicació de l'art. 155 per raons jurídiques i de temps, només li queda les vies d’inhabilitació i de repressió per frenar el referèndum. L'executiu català ha anunciat que farà cas omís de les sentències inhabilitadores i seguirà el procés fil per randa. Per aturar l’activació de 8.000 urnes arreu del territori ni la guàrdia civil té agents i medis suficients ni una invasió de policia nacional la competència regional en aquest àmbit, actualment. L'únic recurs policial recauria -numèricament- en els Mossos d’Esquadra compromesos amb el servei autonòmic per llei. Però, no han jurat o promès fidelitat per solucionar embolics polítics. Per què haurien de perseguir com a delinqüents –interventors i membres de les meses-  per posar o vigilar urnes sense prèvia condemna expressa? Els sindicats policials no tenen visions unànimes sobre el nivell d'obligatorietat o d'inhibició davant d'una normativa de dubtosa aplicació respecte el funcionari i ciutadà alhora. Un mosso pot fer-se voluntari a títol individual? S'exposa a ser una víctima col·lateral davant la justícia? Com s’obeeix o es claudica en una doble legalitat, la nacional i l’autonòmica? Què preval, l'autoritat estatal  o la superioritat més immediata? Seria una disjuntiva de difícil interpretació sobre aquest funcionariat específic  en el supòsit de ser forçat a fer avortar una consulta. Un cas inèdit fins ara. S’arribaria a l’extrem de nacionalitzar o militaritzar el cos policial de Catalunya per evitar les dualitats? Servir la ciutadania també implica respectar el dret bàsic de participació en un referèndum convocat legalment pel president d'un Parlament democràtic i vigent. La conclusió sembla lògica, però, l’actuació a vegades és plural, interessada o contradictòria als ulls del ciutadà i dels mateixos governants en desacord.

Ramon Mas Sanglas - Sta. Eugènia de Berga, 21/8/2017

 

Referèndum preelectoral

El calendari fins l'1-O té tots els esdeveniments polítics cronometrats. La intensitat acció-reacció es portarà al límit fins el punt d'haver sacrificat vacances per tenir controlat l'adversari.

Després d’un breu descans estiuenc la sínia política continua voltant a Barcelona i a Madrid. Uns en direcció a l’1-O amb les tramitacions necessàries per donar-li  corda de legitimitat autonòmica i altres  intentant aturar-la a través del “Consejo de ministros” i el TC. Dues rotacions oposades sobre eixos i objectius diferents. Hi haurà referèndum contra tots els impediments i pronòstics. No es podrà parar físicament la voluntat popular de forma absoluta. Serà desvirtuat per falta de garanties i el caràcter unilateral. Però, s’haurà aconseguit un recompte estimatiu i útil per veure el baròmetre secessionista. La reducció dels concursants, l’evasió dels indecisos i la intimidació contra els participants restarà afluència massiva, probablement. Tres inconvenients que aportaran dos factors positius: el sobiranisme veurà premiada la constància amb la victòria gràcies la minsa participació de l’espanyolisme i la convocatòria  inevitable d’eleccions demanada per l’oposició. Seran constituents per als sobiranistes o simplement autonòmiques com volen els unionistes? Aquesta batalla es preveu més àrdua que el propi referèndum denegat. Per als primers seria el pas següent del full de ruta. Per als segons, el camí per fer-se amb el carro de la Generalitat i acabar amb un procés absurd, res de plebiscits. Sense desxifrar i acordar aquesta incògnita a nivell polític i legal no podran convocar-se comicis eficients, oficialment. L’alternativa plurinacionalista del PSOE-Podemos de reformar la Constitució per enterrar el problema “català” és quimèrica per insuficiència de diputats, a menys de guanyar una moció de censura prèvia contra Rajoy. El PP té majoria absoluta al Senat. Continuarà barrat un doble carreró: la DUI, sense cap negociador a l’altra banda i l’immobilisme institucional que perllongarà la discòrdia. Quedaran, no obstant, dues sortides d’emergència: la negociació favorable a la causa catalana dels 45 punts de Puigdemont –no 46- amb el vistiplau del poble i el triomf de les eleccions autonòmiques normals amb perspectives de més autogovern. Un repte llaminer que podria despertar curiositat als unionistes. El campus de l’ambigüitat en mans de Comuns i Podem decantaran la balança aprofitant els resultats de l’1-O. Unes eleccions post referèndum adoptaran nous posicionaments i referents. Amb una panoràmica tan complexa com la descrita quedaria malparat el poder judicial, perquè la desobediència a la legalitat espanyola serà reiterativa per acatar la catalana, malgrat que impugnada. Quedaran nets de culpa els actors principals del rupturisme persistent? Sense la mínima redempció del pecat original –negació del pacte fiscal del 2012-  no esperem cap miracle. Es requereix la rectificació formal d’uns i d’altres per escurçar llargs temps de desentesa.

Ramon Mas Sanglas – Sta. Eugènia de Berga, 16/8/2017