Els set planetes del 27S

Després de la convocatòria electoral (3 agost) comença l'espring final. La Diada 11S i la campanya del 27S seran la culminació per decidir el nostre vot. Estem mentalitzat de la trascendència històrica?

 

Està al caure la convocatòria electoral autonòmica normal. La maquinària del procés sobiranista s'està reciclant a marxes forçades dintre la legalitat per no exacerbar més el nerviosisme centralista. Ja sabem -finalment- els partits aspirants al nou Parlament. Els clàssics, sencers o fragmentats i les noves coalicions sorgides de la pròpia regeneració o de l´amalgama de personatges sota una llista única i tranversal amb la societat civil enmig de polítics. Un presidenciable de centredreta camuflat d'esquerres en quarta posició? Controvèrsia fàcil d'esvair, democràticament, amb primàries directes i universals. Que el votant de la candidatura "Junts pel Sí" marqui el seu favorit per formar interinament -un màxim de 18 mesos- un govern de concentració, en cas de guanyar. El polifacetisme polític català no pot ser més dispers i fet a mida per bé d'una democràcia representativa diversa o per mal del confusionisme popular. Les òrbites gravitatòries entorn d'un 27S seran set: dues forces centralitzadores de l'espanyolisme (PPC, C's), el tàndem orbital confluent del catalanisme "Junts pel Sí" (CDC-ERC) i CUP, i els tres planetes errants "Sí que es pot" (ICV-EUiA i Podemos), PSC, UDC. En l’univers electoral hi pul·lularan diversos meteorits independentistes no inscrits com a concursants directes (Procés Constituent, Solidaritat, MES, secessionistes d'UDC, Súmate, etc.) que apostaran lliurament pel millor postor. Formen un bon reguitzell de polítics díscols conversos a la causa sobiranista pel dret a decidir sense cap imposició partidista. Vet aquí un panorama parlamentari multicolor que en definitiva es reagruparà en tres blocs: el SÍ-SÍ a la independència, el NO rotund a la segregació i la tercera via sota un hipotètic reformisme constitucional/fiscal. Qualsevol majoria parlamentària (68 escons o més) d'una opció conduiria el futur de Catalunya al continuisme centralitzador, a l'esperança d'un canvi nacional de govern o a l'èxode català negociat. Són les regles galàctiques de la democràcia europea que no poden ser sotmeses o trencades per un rampell dictatorial del "no puedo y no quiero". L'imperi de la llei, caduc i canviable, està fet per i per a l'home, no a l'inrevés. Els Estats, autonomies i comarques han nascut i s’han modificat per voluntat majoritària dels seus habitants. Exemples recents, dues noves comarques catalanes en menys d'un any. La complexitat d'una nebulosa electoral trobarà solucions i respostes idònies si rep la llum necessària abans d'anar a les urnes. El ciutadà té el dret i el deure de conèixer les estructures d'un nou estat català, les limitacions, beneficis i renúncies temporals a que es veuria sotmès, malgrat les pressions i les incògnites europees de rebuig o acceptació de l’eix Catalunya- Madrid- Brussel·les. Negociar és parlar en el marc de la legalitat compartida i la voluntat política bilateral, lluny de la decisió unilateral. Seria l'últim recurs per la sordesa democràtica persistent amb un 27S independentista victoriós. Ens enfrontem a uns comicis excepcionals irrepetibles que els resultants del NO i del SÍ convertiran en plebiscit sense cap decret explícit i amb totes les conseqüències. Tot està a les nostres mans. La congruència d'acceptar el veredicte de les urnes està lligat forçosament a les dues bandes, malgrat el desacord dels perdedors. Quin sentit tenen les amenaces, intimidacions i xantatges en un país europeu democràtic per influir o fer callar les urnes? “Quan un poble comprèn que obeir lleis injustes escurça la seva llibertat, cultura i dignitat, cap tirania por aturar-lo i dominar-lo” (periodista Martí Anglada).

Ramon Mas Sanglas - Sta. Eugènia de Berga, 28/7/2015

Els molins de vent de la independència

Les aigües del riu sobiranista tornen parcialment a la seva llera després de mig any de devastació. El bon abastament serà capaç d'omplir les esperances dels catalans?

 

Embolica que fa fort, però, l’independentisme té llista única per al 27S, finalment. Els gegants dividits de la fantasia política han tornat a la racionalitat i pot fer-se realitat el propòsit d’un poble. Ha calgut una cimera per crear un diccionari exprés i definir què és un polític civil, actiu, temporal i els seus drets només 70 dies abans de la cita amb les urnes. Un rècord d’ultimàtums per superar utopies com el voler competir una final de campions amb amateurs sols sense els professionals del procés sobiranista. Hauria estat un error històric i l’enterrament de la feina de tres anys, simplement per esquivar la ideologia del president i el seu partit. La independència d’un poble té signes partidistes propis o és l’alliberació d’un país democràticament? La rebel·lia col·laboradora de la CUP -nens petits díscols de CDC- no ha de moure un mil·límetre les línies mestres del full de ruta del procés, comú a tots els secessionistes. Si el problema rau en qui ha d’encapçalar la llista única la solució estaria en el mateix poble sobirà, no en el partidisme. Com? Mitjançant primàries populars directes sorgides del 27S. A falta d’una llei electoral catalana amb candidatures obertes, que cada votant marqui UNA creu al líder preferit de la llista -sigui polític o no- per presidir un parlament transitori i constituent de la nova república catalana amb un govern de concentració. Prou de lluites intestines pel lideratge. El full de ruta únic no pot divergir en els instruments comuns per aconseguir la fita. Estem dirimint un nou país entre Catalunya/Espanya, no entre ideologia dretes/esquerres. Si la confluència del moviment independentista no és total i forta, serà batuda per la unitat espanyolista del PPC, C's, UDC i la neutralitat dels indecisos capitanejats per les fades del federalisme hispànic del PSC, ICV i Podemos.

Hem superat el ridícul de la desunió després d’una crisi d’egos partidistes, encara que els resultats no fossin satisfactoris. Molt al final, però, hem entrat en la fase escocesa d’un referèndum formal amb forma de comicis plebiscitaris. Gràcies a l’empenta de l’ANC, Omnium Cultural, MES, l’AMI i altres entitats polítiques compromeses en aquest sumatori, la Diada 11S es veurà enfortida per combatre l’abstencionisme del 27S. Si Catalunya esdevé una República pròpia ja vindran les eleccions pertinents per formar l’arc parlamentari partidista més adient a les necessitats dels país. Aquest segon pas només té sentit fora de la transició econòmica i financera escloscades actuals. Què podria canviar a Catalunya amb un govern espanyol PP-Cs o PSOE-Podemos? Res de res o un lleuger envernissament. El repte és saber que farem el 28S si el poble opta pel canvi dràstic i la negociació de la separació. A més de gosadia política i ciutadana ens cal un calendari i unes estructures d’Estat ben definides pel dia D que il·lustrin al votant convençut i deixin pocs indecisos a casa un dia electoral clau per als catalans i el seu futur.

Ramon Mas Sanglas – Sta. Eugènia de Berga, 14/7/2015