Ha arribat l’hora de CiU

Amb estoïcisme o efervescència hem suportat la campanya electoral. Tenim guanyadors i perdedors, malgrat trenqui el cor acceptar-ho. La neutralitat és dura, però, les urnes no enganyen i el resultat va a missa. És l’hora de convertir les promeses en solucions, les teories en xifres concretes -amb la caixa buida- i els vots en servei. És l’hora de la negociació prudent amb els vençuts, d’estendre la mà a l’adversari sense mala fe, de pactar amb qui ha ofert la seva aportació sincera per fer de Catalunya un poble més lliure i fort. La política no té signe quan vetlla per la sostenibilitat autònoma i vol desempallegar-se de la rèmora del passat. És l’hora de demostrar que les desafeccions geogràfiques i partidistes s’arraconaran paulatinament. Les lamentacions del polític que deplora l’abstencionisme (40%), només tenen solució amb la seva exemplaritat i transparència, amb un sistema electoral nou i obert, l’aportació d’un treball eficient i constant durant quatre anys, amb menys ostentació i més proximitat ciutadana permanent.
Felicitats al president guanyador, al partit i als votants que li han fet costat. Sabeu que la governabilitat no és un afer exclusiu vostre, sinó del poble. Necessitareu moltes mans -potser d’un referèndum- per recuperar la precària economia catalana. Entre tots haurem de vèncer detractors perifèrics i de casa nostra. No defalliu, sigueu congruents amb les vostres paraules i no dubteu en demanar ajut com el 10-J. La llavor només fructificarà amb la fidelitat a la democràcia que és sobirana.
Un govern reestructurat per dintre i per fora, emprenedor, és l’esperança de renovació més immediata. Tot projecte de laboratori no és vàlid fins la demostració de la seva eficàcia. Les múltiples cares de la crisi esperen l’actuació urgent en molts àmbits, començant pels aturats. És la realitat popular més sagnant i que amb més èmfasi heu destacat els oradors polítics des de les tribunes de campanya. ¿Què en sortirà ben aviat de l’hemicicle parlamentari per revifar l’estancament econòmic amb nous llocs de treball? Les prioritats i les emergències no poden dilatar un calendari polític, malgrat els protocols legals mínims. En poques setmanes els catalans volen veure l’organigrama governamental de les conselleries, la nomenclatura simplificada de la burocràcia –promesa reiterada- pel bé de les arques públiques i el sanejament administratiu. Si la majoria ha confiat en la vostra capacitat per dirigir i exigir, no oblideu que també sereu exigits en cada pas. L’experiència i els fracàs alliçona tothom. Una Catalunya millor només la poden construir els millors gestors amb l’aval dels ciutadans a qui confien els seus impostos per fer rodar i créixer el benestar del país, amb el respecte més mimat a la seva llengua i cultura pròpies.
Ramon Mas Sanglas – 29/11/2010

Punts negres i brindis polítics

És l’amargor del rebuig i la cara de l’amabilitat. Durant la campanya n’hem vist i sentit de tots colors. Per amagar-se, riure i plorar. Des de dintre i des de fora hem palpat l’ostentació i actes d’humilitat per conveniència. Claror i negra foscor alhora. Un punt negre és la falta de llum o un parany i entrebanc. Quin partit polític pot presumir d’estar net i haver fet les paus amb el seu passat? Tots reconeixen haver pescat en aigües tèrboles o haver-se engandulit i fan propòsits públics d’esmena per recollir els vots necessaris de supervivència. Seran escoltades les súpliques de clemència o hauran predicat quinze dies al desert? Part de l’electorat ha obert el paraigua, deixa passar el temporal i esperarà el sol del dia 29-N que sortirà per a tothom. D’altres, -suposem que la majoria- confiaran que la llavor caiguda fructifiqui en el terreny més abonat, que conrearà el partit més votat, amb l’encàrrec de formar govern i fer rodar el país per millors viaranys o autopistes sense peatge.
Una campanya electoral és un examen de consciència, no sempre per pròpia iniciativa, sinó per imposició del contrincant que treu les vergonyes alienes. Se’n diu –molt finament- avaluació de la legislatura i presentació de noves propostes. Als ulls de molts ciutadans és una lluita agressiva i acarnissada pel poder de quatre anys. El contrast ideològic dels programes és la causa de l’enfrontament mutu en aquest laboratori d’idees de Catalunya. La prova de foc dels comicis s’ha centrat en l’expectació i esperança dels electors: la sortida de l’atur, la identitat del país i l’economia de la crisi. Tres eixos que s’han plasmat en tres objectius: el concert econòmic o recaptació única dels impostos, un referèndum autonòmic –si cal- per aconseguir-ho i la preservació de la llengua pròpia en tots els àmbits. La independència fronterera no és un ítem d’immediatesa. Ara urgeix salvar el país de l’espoli fiscal de cada any per sortir del pou amb els propis recursos generats. És aquí on caldrà el poder popular majoritari per fer entendre a la societat espanyola els límits de la solidaritat i l’aplicació justa de les balances fiscals, malgrat un Estatut trinxat. La sobirania i l’autodeterminació són diners –així de clar- i no senyeres identitàries.
Mentre subsisteixi el punt negre d’una llei electoral tancada, on votem partits i no persones, l’abstencionisme no té remei com a resposta de desafecció. Moltes promeses polítiques són brindis al desert. Els debats televisius –més efectius que les parafernàlies de partit- i les estadístiques, poden radicalitzar més les posicions si no es donen punts d’encontre positius. El ciutadà dipositarà el vot a l’urna si confia millorar el seu benestar. Coneixem oficialment poc més de mitja dotzena de les 39 coalicions o sigles que trobarem al nostre abast el 28-N. Els criteris, drets i mitjans informatius de cada grup per donar-se a conèixer són equitatius i prou democràtics? Les persones més idònies per governar Catalunya són necessàriament les més populars, les primeres de llista o amb més recursos? El sistema electoral és un punt negre més, que no pot brillar per la seva opacitat, amb la paradoxa de la transparència que la majoria dels partits abanderen.
Ramon Mas Sanglas – 23/11/2010

Independència sense fronteres

Paraula endimoniada i terrorífica, si és mal entesa. Qui no combrega amb la llibertat dels pobles posa el crit al cel, s’aferra a l’Espanya trencada i dividida, com la d’antuvi, bèl•lica i confrontada. Però, quan s’omple de plenitud democràtica és autodeterminació –no independentisme territorial necessàriament- i progrés. Els sociòlegs, estudiosos del grau democràtic del país, enviarien al psicoanalista molts governants i ciutadans adults que encara viuen en l’adolescència política. El redactat, millorable, de la Constitució postfranquista ha calat fins el moll de l’os i és l’estàndard que abanderen certs col•lectius per foragitar qualsevol intent de modificació i adaptar-la al segle XXI.
Estem patint aquest passat constitucional maldestre. L’embrió de les autonomies va ser mal gestat. El famós “cafè per a tots”, per no ser menystinguts i competir amb les tres nacionalitats de llengua pròpia i cultura secular (Galícia, País Basc i Catalunya) es va originar la desfeta de l’Espanya castellana que ara deploren els mateixos pares de l’invent. Quin sentit tenen les autonomies uniprovincials amb llengua comuna i les restants sense uns fets històrics diferencials? Urgeix un replantejament del mapa espanyol per raons d’estalvi, unitat de criteris i prosperitat econòmica.
En la campanya electoral molts polítics no nacionalistes han tret al carrer els tancs verbals per defensar la inviolabilitat patriòtica de la llengua cervantina exigint la seva equiparació al català, a nivell escolar i social. Com si el castellà en fos la víctima. En el plurilingüisme no hi troben la riquesa cultural, sinó la polèmica. Discrepar no és greu si no es vulneren les essències històriques diferents i la justícia del benestar. La figura del separatista i del separador fa acte de presència per l’incompliment de totes les transferències explicitades en la Carta Magna després de 32 anys de vigència.
Els partits que plantegen honestament la sobirania de Catalunya no volen aixecar fronteres físiques sinó omplir de sentit legislatiu les nacionalitats històriques, i ser justos amb la fiscalitat, sense xantatges. Exigeixen el traspàs de moltes competències pendents per simplificar la burocràcia estatal: transport marítim (ports i costes), aeri (aeroports) i terrestre (autopistes, ferrocarrils), treball i justícia, sanitat i pensions, cultura i educació. Planificar un concert econòmic català (proposta de CiU) no és més que traspassar íntegrament la hisenda recaptatòria i la seva administració a l’autonomia que ho sol•liciti establint una quota anual de pagament a l’Estat central pels serveis rebuts i comuns: monarquia, exèrcit, capitalitat, funcions ministerials i parlamentàries, representació europea i exterior. S’evitarien greuges comparatius entre províncies i s’enfortirien les inversions pròpies perquè cadascú seria amo i administrador dels seus béns. Per què les pensions s’han d’unificar a nivell nacional si el cost de la vida -l’habitatge i salaris- és diferent en cada autonomia? Aquests fets fragmenten la nació i crea conflictivitat per més mecanismes de solidaritat recíproca que s’inventin. Existirà equitat interna si es manté l’equilibri entre productivitat i consum, salaris i renta per càpita autonòmica.
Complint escrupolosament les fórmules pactades en consens –deixant rancúnies del passat- no s’avivaria l’esperit radical de secessió i atrinxerament. Si no som capaços d’esmorteir els recels de separatisme per les dues bandes, pacíficament, aleshores les fronteres s’aixecaran soles. Tots els pobles tenen els seus drets. Qui en té més per raons de cultura històrica ha de ser comprès per la resta sense complexes d’inferioritat i obrir portes a l’expansió mútuament.
Ramon Mas Sanglas – 16/11/2010

Polítiques de fum

Farem, volem, canviarem. Tres verbs que omplen la boca dels polítics en moments crucials de campanya. Però, com, quan, què? El silenci i les vaguetats per resposta. La crisi ha fos els recursos econòmics del país. Dos fets ho confirmen: la desesperació del PSC que l’obliga editar uns bons per tapar el dèficit públic i la morositat de 167 dies de mitjana de les entitats administratives públiques en pagar als deutors, malgrat la llei dels 60 com a topall. Si “la caixa de la Generalitat està seca” ¿quina vocació de líder o de redemptor entusiasma el senyor Mas a governar? Amb els pressupostos ordinaris de Catalunya, quin miracle espera? Sense ingressos molt especials -que ningú diu com, ni d’on vindran- , només resta il•lusió i l’esperança per aconseguir-ho. És realisme? Amb la simple tossuderia, les pedres no es converteixen en pans. El somni convergent d’un concert econòmic català no és garantia, mentre el poble no decideixi vèncer la timidesa d’un referèndum en positiu. Mentrestant, la porta petita per seguir inhalant oxigen serà l’ampliació dels impostos, que tots els polítics rebutgen demagògicament, quan no governen. La tisora autonòmica serà novament la mala consellera? Sabrà tallar on cal? Si el tripartit, que presumeix d’esquerrà, ha fet estralls en funcionaris i pensionistes, ¿no tenim sobrades raons de temença amb un govern més nacionalista, però, més dretà?
Un probable govern de CiU té dues vies econòmiques de recuperació: la regressiva o perillosa amb el binomi Mas-Rajoy, -repetició cíclica del tàndem Pujol-Aznar- o la progressiva i agosarada amb l’autodeterminació per consens popular, a contracor del nacionalisme espanyol i la normativa constitucional retrògrada. Quin sentit té oposar-se al dret a decidir si el poble és sobirà? El poder democràtic del ciutadà prima al partidista. Fora acomplexaments d’insolidaris, si el sistema de finançament català s’incompleix o és injust. L’asfíxia econòmica d’un país no admet passivitat dels seus governants. El millor per a Catalunya pot ser discutible per a Espanya. Per què renunciar si ho és?
Les paradoxes s’evidencien entre les intencions i els fets consumats. El poble exigeix un full de ruta definit amb dades i terminis en cada proposta del programa com tot projecte rigorós. L’herència del passat no és cap justificant per seguir desajustaments clamorosos en època de crisi. L’any té els mateixos dies per al president de Catalunya i de l’Estat. Per què l’autonòmic ha de cobrar el doble? El sentit popular de justícia ha de remoure estructures velles. Sis mil euros mensuals (amb viatges, dietes i altres a part) per 7-8 mesos d’activitat parlamentària desdiuen dels 11 mesos laborals dels catalans amb un salari poc més que mileurista de mitjana. Per refer el país s’han de retocar les cúpules: menys diputats, conselleries, càrrecs intermedis i regidors en benefici de l’eficàcia, amb persones més eficients i menys burocràcia. Sobren polítics mediocres en llistes tancades i falten metges, infermeres, jutges. Això són realitats i no cortines de fum multicolor amb campanyes milionàries desorbitades (dinars, mítings multitudinaris, publicitat viària) i de luxe. Els mitjans informatius habituals escrits i televisius ja arriben a les llars. La pompositat partidista comporta incoherència i discriminació democràtica.
L’electorat desencisat només vol saber quan tornarà a treballar. Quin dia serà cridat per un empresari amb recursos que li aporti l’estabilitat familiar. I aquests, volen veure les portes del crèdit obertes de bat a bat. La Catalunya millor (CiU) i la Garantia de progrés (PSC) no està en els partits sinó en les accions, gràcies a l’exemple individual d’austeritat, dedicació i capacitat de les persones al servei del país.
Ramon Mas Sanglas – 13/10/2010

http://www.lavanguardia.es/lv24h/20101115/54067917530.html

Les eleccions, un joc?

Comença la recta final de la campanya oficial després de mil batusses i brutícies d’última hora. El poble no sap què ni a qui votar. Ho confirma la majoria aclaparadora de l’abstencionisme. Qui arrisca invertir sense garanties? Candidats, esteu confonent al votant amb les vostres ambigüitats de programes i el camuflatge dialèctic. Deixeu de jugar amb la matemàtica parlamentària per ocupar la presidència. Els catalans busquem líders sense avidesa de poder i més predisposició de servei, que ens deixin creure en un futur millor, però, real. Prou eslògans de menyspreu (“Más de lo mismo”) i de supèrbia (“L’increïble home normal”). De vaguetat (“Es mucho lo que nos une”) i de reformisme o penediment (“Gent valenta”). Menys vídeos ridículs de promoció i més claredat en el projecte electoral amb la fermesa de complir-lo al marge de les aliances post 28-N, que no voleu desvelar.
Dóna la sensació que estem davant una rifa, que apostem per un demà desconegut a costa dels nostres vots. Des de quan la política és un joc d’atzar? És el preu d’un sistema electoral tancat. El nou govern serà fruit de pactes amigables, a menys que un sol partit ho dilucidi amb una majoria absoluta inexcusable. El panorama polític català és preocupant. Els dos colossos, segons les enquestes, s’han promès la guerra mediàtica fins el final. Un PSC, que no pensa reeditar un tercer tripartit, ¿deixarà despenjats als ecosocialistes? Sempre els queda el recurs sumatori per fer un bipartit, última esperança d’ICV. L’altre soci, ERC, -malgrat les múltiples divisions secessionistes internes- podria trobar un refugi ideològic en Reagrupament i Democràcia Catalana, separatistes. Però, tres galls en un mateix galliner independentista, disbauxa garantida i alegria de la guineu. No és menys enigmàtic el paper de CiU que juga amb les cartes bocaterroses de l’autodeterminació i el pacte obscurantista amb el PPC –com els vells temps- si anés curt d’escons. La trinxera que impedeix una sociovergència, més impossible que hipotètica, és el referèndum oficial sobre la sobirania de Catalunya que el dret a decidir dels catalans exigeix, impulsat pels moviments i partits independentistes. Resten una trentena de candidatures inscrites amb poc pes específic fins ara, com Ciutadans (confidents del PPC) i Plataforma per Catalunya (obsessionats pel control immigratori) amb representació municipal fins ara, com les CUP. Vet aquí el tauler de joc amb variadíssimes combinatòries, desconcertants, fins l’escac i mat definitiu.
Per governar bé un país, cal tant d’enrenou partidista, administratiu i fer despeses econòmiques milionàries? No oblidem que la saba interna de tots els partits, sense excepció, regalima animadversió recíproca entre Espanya i Catalunya. Les forces centrípetes que exerceixen aquests dos pols de magnitud diferent, arrosseguen conceptualment l’electorat envers una direcció o l’altra. Mentre persisteixi el contenciós del problema català a nivell estatal, la política catalana portarà el segell de problemàtica, perquè no decidim portes endins exclusivament. Molts votants amb arrels no autòctones, encara no s’han fet seu el país on viuen o treballen. El 28-N són eleccions autonòmiques, però, sense perdre l’ull omnipresent d’Espanya, raó de ser dels partits no nacionalistes. L’única sortida per la porta gran és la democràcia real, la decisió lliure del poble sense coaccions, que no és sinònim d’independència, sinó de consulta oficial i vinculant. Mentre les traves anacròniques de la Constitució s’imposin sobre la llibertat de les persones, viurem en permanent conflicte relacional i institucional.
Ramon Mas Sanglas – 8/11/2010

http://www.lavanguardia.es/lv24h/20101110/54067426185.html