Nou model de finançament temporal

Fa pocs dies que ha acabat el curs polític dels nostres parlamentaris amb un acalorat monogràfic sobre el nou model i l’acord de finançament pactat amb el govern central. Per un escàs marge han guanyat els defensors del tripartit contra els detractors dels tres grups de l’oposició. Dos blocs ben diferenciats, que han marcat distàncies basades en la marginalitat de l’estatut i la insuficiència de les quanties pactades. Aquest baix consens, dóna garanties d’estabilitat econòmica al país per molts anys?

Els retrets mutus evidencien el caràcter partidista des d’angles diferents. CiU voldria un camí expedit i canviar les condicions del contracte per millorar-lo, quan arribin al poder, a canvi del reconeixement d’un incompliment estatutari, mentre el PP i Ciutadans, més benignes aquests darrers, criden al cel per les discrepàncies que crea el sistema amb les restants autonomies i la font de dèficit que generarà, al seu entendre. Per contra, els tres partits governants emparats a l’ombra del socialisme centralista tenen la imperiosa necessitat d’agafar la millor oferta ofegats pel dèficit públic català i la demanda de la ciutadania. La considerable millora, respecte de l’anterior sistema del 2001, vigent des del govern de Pujol i Aznar, obliguen a tancar files, malgrat la multilateralitat imposada amb les restants comunitats, i la renúncia a la bilateralitat exclusiva. Catalunya, una vegada més, obre camí en benefici comú dels espanyols.

Un equilibri ideal entre estatut i les xifres acceptades, és impossible de sustentar i de certificar en un període tan crític de quatre anys, acontentant tothom de retruc. Aquesta complexitat i confrontació negociadora durant un any, ha creat un vocabulari nou que configura el teixit entre la cistella de l’estat i l’autonòmica: anivellament en tres serveis bàsics en funció de la població, renta per càpita més homogènia, quota de solidaritat proporcional al rendiment, principi d’ordinalitat per sobre de la mitjana per corregir el dèficit fiscal, fons d’inversió addicional de l’estat per equilibrar les balances recaptatòries,...No obstant, els desequilibris territorials persisteixen amb la immigració, origen de despeses que no quadren en el còmput numèric final.

Amb la sensació popular de que les millores seran poc tangibles a curt termini, perquè el forat econòmic que arrossega l’administració catalana és prioritari, l’escepticisme sobre la suficiència del model és ben palpable. Aleshores ens preguntem: si temporalment, per quatre anys, apliquem un model bo, només relativament millor que l’anterior, però, deficitari o insuficient, valdrà la pena allargar-li la vida per més temps? La mirada a l’estil del concert econòmic basc i navarrès i el seu entorn, és una possible resposta obsessiva, amb caràcter voluntari, no impositiu, i de manera federalista. No addueixo raons històriques –que tothom podria al•legar dels seus territoris respectius-, o per mimetisme, sinó per motius d’eficàcia administrativa i de rendiment. Per arribar-hi, s’han de posar les bases del procés que començarien per fer les transferències de les competències pendents a les autonomies. Posteriorment, vindria la simplificació dels mitjans recaptatoris, amb la supressió d’entitats provincials (diputacions) i comarcals supèrflues (consells comarcals), de tal manera que retornarien a l’estat només els impostos de les competències estatals comunes no transferides, com les estructures de comunicació entre territoris, exèrcit, costes, manteniment de la capitalitat de l’estat, monarquia,...

Si tot és revisable, com s’ha fet en vuit i nou ocasions amb els drets forals bascos i de Navarra, respectivament, des del 1878 fins el 2001, perquè la constitució ha d’ésser intocable i no obrir noves vies d’administració autonòmica? L’equitat distributiva dels béns admet estratègies diferents compartides, amb més autogovern, dintre la diversitat regional del país, sense arribar a la independència que pregonen els més agosarats.

Ramon Mas Sanglas
26/7/2009
http://www.lavanguardia.es/lv24h/20090729/53755395840.html

Cares del nou finançament

L’expressió “tants caps, tants barrets” podria donar a entendre la complexitat, la durada i la filosofia del llarg procés negociador. Quan el debat es qüestiona sobre unes estructures permanents de futur, i no conjunturals, entren en joc, almenys, dos factors humans que es condicionen mútuament: uns interessos polítics o partidisme, i les necessitats socials dels ciutadans. La incompatibilitat recíproca dels dos elements i el dèficit de recursos estatals, han estat els culpables de les tensions que hem viscut durant un any amb els balls de xifres o l’estatut com a excusa, d’un suposat bon model que ha de sustentar l’aplicació inversora plurianual del govern.
Després d’un acord final entre diversos partits autonòmics i nacionals, hem constatat com grinyolen amb la resta dels partits discordants de l’oposició, aspirants a governar. Aquí apareix el primer símptoma de l’avidesa de poder, per damunt del servei al ciutadà, que ells mateixos tradueixen com a desafecció entre autonomies i la catalanofòbia envers els promotors del canvi de sistema econòmic.
Però, si consultem al consumidor o receptor del nou model, aliè als tecnicismes macroeconòmics, demana la millora de qualitat de vida amb uns preus més homogenis i controlats per l’estat, que allunyin l’especulació del neoliberalisme mercantil. En definitiva, uns serveis bàsics d’habitatge garantit, educació i sanitat gratuïtes més ateses i unes prestacions socials eficients en els casos de l’atur i la dependència.
La conjugació harmoniosa dels dos components, polítics i ciutadans, ens portaria a concloure que la descentralització progressiva dels impostos no és tan negativa, com sembla, si ens unifica el federalisme econòmic entre autonomies. Dit d’una altra manera i per comparació amb el país basc i navarrès, no estaríem tan lluny del concert econòmic de què gaudeixen aquestes dues autonomies per raons històriques des de l’aprovació constitucional. Al segle XXI els criteris de mercat s’imposen per sobre dels drets avantpassats d’uns, o els drets que van perdre d’altres dintre de l’àrea peninsular i que mai els han gaudit. Caldria revisar les aportacions de tots, segons les balances fiscals reconegudes. La creació de més béns autonòmics propis i la menor dependència externa fa créixer un país o regió. Sembla que aquest concepte només és aplicable a les autonomies més avançades, que estan condemnades a fer millor els deures per mantenir a les restants. És il•lògic i injust. Si tots aspirem a un bon nivell de benestar, tots hi hem de contribuir de forma semblant amb una quota de solidaritat proporcional, buscant l’equilibri inversor i productiu entre territoris. Això, reajustaria els preus arreu de la nació i aboliria les diferències entre zones riques i pobres. El factor competitivitat no és impositiu solament als voluntariosos. Ha d’ésser punitiu als mandrosos, si volem anar tots en el mateix tren.
Celebro que el nou model estimuli les autonomies més productives, no a costa de més impostos. La incògnita rau en l’aplicació correcta. Sempre podem trobar qui prefereixi menjar menys a costa dels altres.
En conclusió, el model aprovat, malgrat les reserves de CiU i del PP, obre un camí cap a un estil tipus concert econòmic o de recaptació autonòmica, no descartat per a tot el país de forma federada o voluntària, en un futur no llunyà, si no ens aferrem a una legislació estàtica.

Ramon Mas Sanglas
20/7/2009

Consensos i dissensos en la LEC

Tota llei té graus diferents d’acceptació i de rebuig. La societat, consumidora de lleis, i els polítics, artífex dels continguts, les visualitzen sota òptiques comunes i divergents alhora. En funció de la major o menor confluència de criteris dels dos entorns varia el nivell d’apropament. En la pràctica s’admet o es combat la norma pel simple fet de la seva aplicació. És el barem de l’efectivitat. La immediatesa dels resultats classifica la llei en encertada, mediocre o poc útil. Si el consens polític es pogués sotmetre a votació popular, prèviament, canviarien radicalment els plantejaments legislatius i les intencionalitats pactistes dels governants.

La LEC (Llei d’Educació de Catalunya) ens ofereix un model social perquè implica a molts estaments. Els tràmits parlamentaris, sobre unes bases de treball ja molt discutides entre sindicats, docents i polítics, van patir daltabaixos entre els sis grups que integraven la comissió. No obstant, les línies mestres i la fusió d’interessos van aflorar des d’un principi donada la urgència i la visió política de futur. El PSC està sobre les brases d’un dèficit galopant que ha d’aturar sota el risc d’una paràlisi del país. Els recursos que necessita educació, no poden expandir-se i és imprescindible la retallada de les despeses reduint personal en la pública, i la sobrietat en els concerts de la privada a costa de les quotes familiars. Les sigles socialistes d’índole esquerrana passen per alt, molt sovint, quan s’està al cap del govern.
Per contrast, CiU viu una situació idíl•lica immillorable pel seu futur. S’apunta als cants de sirena de tons capitalistes que li arriben dels seus contrincants: el millor precedent per pujar novament l’escalinata encatifada de la plaça sant Jaume. Tanta harmonia i abraçades posen la pell de gallina, avesats a l’intercanvi parlamentari de garrotades verbals.
Però, el conte no s’acaba. Falta de cirereta del pastís que la hi posa eRC. És petita, perquè desdiu d’un partit esquerrà de tradició catalanista que combregui amb els dos colossos desesperats uns, i àvids de poder els altres. Es pengen la medalla de la immersió lingüística, acostumats a les pedregades sobre el tema. La gran ERC, trossejada, no sap com nedar i guardar la roba capbussada en dues o tres piscines diferents. Opta, finalment, per agafar-se al salvavides més segur per animar la festa, fent memòria dels mals records passats arran de l’Estatut.
No ens oblidem dels dissidents. Els més valents i amb lideratge governamental (ICV) aposten fort plantant cara a l’abolició del Pacte Nacional del 2006. No es deixen intimidar pel contracorrent i defensen la unitat escolar d’una sola xarxa catalana amb els mateixos drets i deures. Són engolits en totes les seves esmenes innovadores. El somni progressista continua latent, no obstant.
La confrontació política arriba al súmmum amb les diversificacions visionàries del PP i Cs. Volen una educació catalana pública i privada a la carta. Que cada família triï el model lingüístic que li vingui més de gust. Dispersió total de drets. Davant la negativa més rotunda de la càmera parlamentària engeguen el seu mecanisme habitual: portar, si s’escau, la LEC al tribunal constitucional.
Aquí tenim el panorama polític legislatiu, mentre professors i alumnes continuen les seves batalles enfront l’ordinador, el guix i la pissarra. Els sindicats, com a espectadors uns i més bel•ligerants altres, atien la dialèctica dels drets docents. Els pares, més escarrassats per l’estrès de la feina que preocupats per l’escola dels seus fills, esperen la loteria d’un millor ensenyament, menys costós i més eficaç.
De tot aquest garbuix n’ha sortit una LEC, esperpèntica als ulls de la dreta espanyola i modèlica per al conseller d’Educació. Potser, perquè els extrems es toquen, podem afirmar que “en política tot s’hi val?” Crec tot el contrari. Perquè no tot és lícit i permissiu ens calen unes fronteres ètiques comunes i de civisme, per damunt les llicències partidistes, individuals i sindicals.

Ramon Mas Sanglas
Docent

Llei educativa conjuntural

Els esdeveniments històrics tenen un perquè i la seva raó de ser. La LEC (Llei d’Educació de Catalunya) no és una excepció. Quan l’Estatut parla d’un projecte legislatiu d’educació propi de Catalunya no marca dates. Dues circumstàncies conjunturals van activar la urgència del seu redactat: els terminis del compliment del Pacte Nacional per a l’Educació (PNE) fixat per al curs 2011 i la crisi econòmica creixent que ho impossibilitava. De rebot i per no destacar les causes del fracàs escolar, s’ha justificat la LEC com una remodelació estructural i pedagògica necessària del sistema educatiu en clau autonòmica.

El PNE, del 20 de març del 2006, signat per la Generalitat i recolzat per vint entitats entre partits, patronals, sindicats i associacions, centrava els temes estrella en la xarxa única de servei públic dels centres escolars de Catalunya i la gratuïtat total. El compromís d’inversió d’un 6% del PIB es tancava l’any 2011, com la resta de clàusules relatives a l’homologació de tot el professorat del sistema únic, respectant els idearis dels centres. Amb els agreujants d’un increment de la població immigrant i la recessió econòmica que ha creat un endeutament públic inesperat, calia aturar l’aplicació de tot el procés del PNE. En el debat parlamentari s’han contrastat els criteris dels defensors continuistes del Pacte, encapçalats per ICV, sindicats i un sector docent, en contra dels detractors més capitalistes, avalats per PSC i CiU que han imposat la seva reconversió per majoria amb visió partidista de futur. El primer canvi radical ha estat la línia divisòria definida entre l’escola concertada i la pública, i el segon, la pròrroga de vuit anys (dues legislatures) per assumir els costos d’educació que pressuposa el seu desplegament.

Era lògic fer un canvi estructural educatiu intern, per millorar els resultats negatius comprovats en diversos informes. És aquí on funcionaris i forces sindicals han accelerat més les seves protestes pel caire molt remarcat de gestió que té la LEC amb el control del professorat i les avaluacions dels centres, enfront dels serveis pedagògics poc efectius. Per tant, el consens polític està lluny del consens social que va aconseguir el Pacte del 2006.

Esperem que el desenvolupament de la llei temperi els recels i es compleixin escrupolosament els seus continguts en el temps establert, per guanyar-se la credibilitat dels ensenyants. No serà fàcil mentre les diferències entre pública i concertada es mantinguin tan distants i les famílies de la concertada no es vegin alliberades de la quota mensual complementària per la insuficiència econòmica de l’administració.

Ramon Mas Sanglas
Docent