Rics rucs i savis pobres

Si per Constitució som iguals davant la llei, també davant del dret cultural L'equitat intelectual no pot ser trencada per discriminació econòmica legislada. Gran error del model Wert, si progressa. 

Vet aquí la nova marca universitària del model Wert. Vol dues tipologies d’estudiants: els fills de de papà sense problemes de butxaca amb un coeficient de rendiment sota mínims i els becaris trencacolzes sotmesos a una nota mitjana superior. Universitaris de caritat amb una nota de 6,5 per accedir la facultat i els potentats que podran comprar l’accés amb un 5 ras. L’exclusió del pobre s’haurà de reconquerir amb l’esforç titànic any rere any per guanyar-se la beca i continuar la carrera, mentre amb un simple aprovat passarà de curs qui no tingui maldecaps econòmics. Aberració mai vista en temps dictatorials. És la pedagogia del neoliberalisme o la segregació classista sota l’abrigall de la crisi econòmica i l’excusa cultural? Prou amagatalls de privatització, ministre. El més greu, no obstant, les odissees que esperen als futurs titulats. Qui trobarà feina dins el país? No seran els més brillants tampoc, que hauran de traspassar fronteres, sinó els rucs rics que tindran les portes obertes gràcies la mateixa clau dinerària. Perdrem cervells ben formats que enriquiran cultures de fora i seguirem supeditats a dirigents mediocres. Mil exemples il·lustren l’escalada laboral en funció de la renda familiar o el padrinatge i no pel mèrit personal guanyat a pols. El món polític n’és un patró.

Una vegada més el sistema educatiu espanyol centralitzador erosiona el dret de la igualtat cultural amb una discriminació anticonstitucional. La riquesa té moltes cares, a més de la pecuniària. El saber personal no té preu –afortunadament no es compra- i no ve donat per la deessa fortuna ni cap herència milionària. El savi creix, no neix. La saviesa no és patrimoni exclusiu dels afortunats, malgrat ser un braç consistent quan l’acompanya el valor de la constància. Si a nivell acadèmic el llistó del 5 és la vara del rics i el 6,5 la dels pobres, la vida de cadascú s’encarregarà de qualificar-los sense arbitrarietats. Tant erroni és perjudicar o catapultar l’universitari capacitat per manca de recursos com malbaratar diners públics en becaris irresponsables. Rectificar es de savis o que s’ho creuen. Prou experiments en educació. No es juga amb el pa que tots necessitem per créixer més i millor.

Ramon Mas Sanglas – 25/6/2013

Dinosaures polítics

Tants caps, tants barrets. És la conclusió que en treu el ciutadà del desconcert governatiu, a Catalunya i Espanya. Si rectificar és de savis, li queda molt per aprendre al món polític del país. Entendran mai que la clau la té el poble?

Estan ressorgint vocacions salvapàtries de polítics retirats. L’entrevista de Josep Cuní a Felipe González i Miquel Roca i Junyent va  evidenciar que volen ser útils, però el seu arròs està covat. L’aiguabarreig d’una Europa evolucionista va servir de tapadora per no tocar el vora viu dels conflictes espanyols i catalans. Els costa admetre errors dels seus moments de glòria desaprofitats. Ara és fàcil aconsellar: “estem condemnats a dialogar i entendre’ns”. Per què no us vau arremangar quan podíeu? El mea culpa sobre un disseny autonòmic desastrós, rebutjant un concert econòmic català el 1978, no eximeix de l’espoli de 35 anys. La negativa socialista reiterada –amb majoria absoluta- a retocar la Constitució quan podien, contradiu les crítiques al govern del PP per no fer-ho. Els mals actuals tenen 300 anys, senyors polítics dinosaures. Us vau desentendre per covardia, com tot governant de torn, perquè la qualitat democràtica no ha madurat prou sota la prioritat partidista.

Hi ha barons del PP especialistes en repicar campanes esquerdades. Els consells d’Aznar –gestor de la bombolla immobiliària i liberalització del sòl-  a Rajoy, serien més eloqüents amb el silenci que el flagell contra el dret a decidir. Buscar el medaller polític sense la contrició de l’error és pura supèrbia. Els presidents d’Extremadura i Astúries ja donen per acabada la crisi. Amb la solidaritat i les retallades de les autonomies aportadores es permeten el luxe d’abaixar-se impostos. Si van sobrats, ¿per què no retornen –i amb gratitud-  els excedents que han rebut més de tres dècades?

Els polítics neòfits escodrinyen sortides d’emergència. CiU i ERC -pares del projecte sobiranista- , envoltats de controvèrsies espanyolistes diabòliques i en pròpies files (UD), només tenen una sortida airosa: encarregar el procés al poble. L’urna és la vacuna del governant transparent, lleial i servidor, l’antídot del poder radical. El PSC, amb Pere Navarro, proposa un model econòmic simètric destructiu: "Si volem un finançament just, comencem per eliminar en la reforma de la Constitució els privilegis que hi ha avui, perquè només així podrem construir un sistema just per a tots demà". Si Catalunya no pot ser com Euskadi i Navarra, que perdin els seus privilegis constitucionals. Proposta tan absurda com l’afirmació dels conservadors: “El concert basc no és cap privilegi, sinó una fórmula de lleialtat i cooperació amb la resta d’Espanya”. Per què no apliquen aquesta meravella al poble català? Per reconèixer la singularitat catalana i basco-navarresa no cal parlar de patrimonis constitucionals, malgrat la intolerància basca a la asimetria econòmica de Catalunya. La seva germanor és interessada per lluitar contra el poble espanyol, no per defensar la fiscalitat dels catalans. Un hipotètic estat federal simètric hauria de néixer potenciant territoris deficitaris, sense empobrir ningú, respectant llengües i cultures. La força financera consisteix en tenir caixa i administració pròpies, sense perjudicar tercers, amb una solidaritat regulada i justa a l’hora de cobrar i pagar serveis comuns.

Tothom diu la seva menys el poble. El dret a ser consultats, ¿serà sempre l’assignatura pendent dels hispànics? Per què arriben tard els polítics quan manen i esdevenen visionaris després? Mentre el sistema electoral estigui ancorat al partidisme tancat i sustentat pel poder bancari, l’ús democràtic dels comicis serà un simple bagul dels records cada quatre anys. L’al·lèrgia a la democràcia consultiva és pròpia d’oligarquies que volen governar un poble sense el poble.

Ramon Mas Sanglas – 16/6/2013

Pensionistes atracats

Una comissió de 12 savis han marcat la ruta dels pensionistes que s'adaptaran a l'economia del país. Els drets laborals del passat podran ser lapidats amb poques consideracions. Nou milions de jubilats no tenen dret a parlar i decidir? 

Renovar-se  i no morir, amb la suposada bona intencionalitat, no sempre s’aconsegueix. La reforma laboral, amb més parats, és un exemple de desencert. Les conclusions del comitè de “12 savis”, proposat pel govern, per airejar les futures pensions tan controvertides, semblen contradir les expectatives del president Rajoy, entusiasmat per la davallada de l’atur el mes de maig: “Este año será mejor que el pasado, pero será peor que el que viene. El pesimismo ya está en retirada en nuestro país”. Fins on el realisme i la demagògia? Si la via de la recuperació passa per l’optimisme i nous fronts de treball, ¿per què inquietar-se tant pels jubilats sostinguts amb la afiliació activa a la Seguretat Social? La seva sostenibilitat demana 2,1 treballadors -a jornada completa- per cada pensionista. Estem per sota (1,9). Si la tendència a l’alça fora progressiva, malgrat les minifeines, amb dos milions d’aturats recol·locats s’assumiria la recaptació sobradament. La qüestió és no fer trampes amb bonificacions empresarials fantasioses, ni tolerar l’economia submergida i evadida. La drecera vàlida i estable de les jubilacions passa per facilitar l’emprenedoria amb menys burocràcia i la concessió de crèdits assequibles. Res de destralades i esporgades. Les mesures regressives amb més anys cotitzats, la prolongació als 67 anys, la devaluació del poder adquisitiu lluny de l’IPC anual, són tres propostes mesquines. Què pretenen? Els efectes seran malèfics. La pensió no és cap premi o privilegi. Només per al gremi polític (diputats/senadors) amb vuit anys de servei. S’equipararan per dignitat democràtica? Per a l’obrer és un dret adquirit de 40 o més anys de privacions a costa d’una nòmina més reduïda. Seria un frau sostreure-li aquest capital acumulat i pactat per llei, com ho és l’engany d’uns estalvis bancaris (preferents). La lluita de les pensions tot just comença. S’imposarà el conformisme sense ser consultats?

Sobre la base de longevitat poblacional la solució no és repartir el mateix capital sinó propiciar mesures per incrementar-lo, eliminant salaris ineficients o innecessaris, exigint més pressió fiscal al ric i destinant partides pressupostàries anuals. Les vies adoptades pels “12 savis” enterren els drets consensuats en el pacte de Toledo. La crisi no pot ser l’àrbitre. Si n’estem sortim, la retallada d’un 5% cada dècada, a més de la congelació de l’IPC, seria una regressió incommensurable. Els índexs de creixement d’un país són fluctuants i no poden ser la guia per fer créixer o decréixer la nòmina del jubilat, ni jugar amb la seva guardiola laboral. Tal fórmula faria perdre un llençol cada bugada a favor de les entitats privades i el seu model de pensió a la carta. Vet aquí el gat amagat per transvasar de butxaca el diner públic. Els pensionistes no són penells exposats al vent. L'equitat generacional no admet arbitrarietat. Les persones afectades van deixar la vida en uns estalvis laborals, confiats a l’administració estatal. Si es camuflen interessos privats, ¿valdrà la pena seguir amb el sistema públic?

Polítics i savis, feu una ullada als països nòrdics. El tercer sector rep serveis de primera qualitat. Qui té més, paga més. La corrupció és una assignatura desconeguda. La justícia no dorm ni permet oportunitats al mafiós. La veu del poble es deixa sentir en consultes vinculants, perquè la democràcia és viva i plural. L’estructura econòmica de la tercera edat és un pilar del present  envers la inversió, la sostenibilitat i la cohesió familiar dels més febles. Aprovar una llei perjudicant les futures generacions seria la destrucció del benestar conquerit amb molts sacrificis i la porta perquè d’altres facin el seu agost injustament.

Ramon Mas Sanglas – 10/6/2013

Única alternativa a la independència

L'assetjament polític de Madrid contra Catalunya ja permet dir-ho tot entre mandataris. Queda molta pólvora per a la traca final que serà sonada. El detonant està en mans del poble, malgrat els dolgui a molts governants.

L’eterna submissió catalana a Espanya no és cap solució. Tampoc la insubmissió a les regles del joc constitucional intocable, repliquen. Punt i final al diàleg? El divorci no pactat és unilateral i legítim. Convertir en fi un instrument democràtic és pretendre un cercle quadrat alhora. Les constitucions nacionals es fan per servir el ciutadà en funció del temps i les necessitats canviants, no per esclavitzar-lo.

La guerra catalano-castellana és originàriament ideològica sobre l’esperit colonitzador històric. Aquesta croada continuista es va escriure en el finançament autonòmic desastrós del 1978 amb el segell de la solidaritat abusiva sobre Catalunya. Sense eradicar el domini centralista, el dret a una igualtat mental i fiscal dins la pell del brau hispànic sempre serà una quimera. El canvi se’n diu dret democràtic a decidir, què vol ser cada poble i quina Carta Magna li convé més, compartida o segregada. Aquesta és la pluralitat real i no l’Espanya política que “a Catalunya li va molt bé amb Espanya, i a Espanya, amb Catalunya" (Rajoy). Per confirmar aquesta asseveració gratuïta i frívola cal un referèndum. Prou d’eufemismes i proclames cíniques. President, sigui clar: Espanya sense Catalunya (16.000 milions/any d’aportació) no tindria recursos per pagar el dèficit europeu i les autonomies deficitàries. ¿Per què, doncs,  tanta obsessió malaltissa per segrestar el dret a decidir la independència o un regionalisme reformat i efectiu?

Les províncies receptores contradiuen el terme “mapa autonòmic”. La asimetria  econòmica és la seva salvació i servitud assistida. L’única alternativa vàlida a la independència catalana és una Espanya de territoris simètrics amb eficiència exportadora i productiva. Diguem-ne estats federals o autonòmics amb competències plenes. El concepte solidaritat (màxim d’un 3% del PIB regional) tindria sentit per sostenir serveis comuns estatals, no el 50% d’autonomies que haurien d’aglutinar-se en set o vuit per ser sostenibles i no disset.

Un nou estat no és qüestió de mides, sinó de qualitat de vida i autosuficiència. “Si els països petits no pinten res a Europa” (Rajoy), en al·lusió al fracàs d’una Catalunya independent, ¿per què Espanya enveja els estats nòrdics? Nacions amb població menor o similar a la catalana: Lituània i Estònia (3 milions d’habitants), Finlàndia, Dinamarca i Noruega (5 i mig), Àustria, Suïssa i Suècia (entre 8 i 9 milions). No els dol pagar molts impostos a canvi de magnífiques prestacions públiques i simetria fiscal interregional. Són realitats, no somnis. L’Espanya dels polítics ha fracassat sotmetent Catalunya. ¿El dret a decidir del poble català pensa seguir pel camí pidolaire? Si aparegués un paisatge estructural espanyol engrescador i uns governants intel·ligents, Espanya rescataria vots catalans que han decidit canviar d’aires. La pregunta, ¿és egoisme marxar per ser millors?, té una resposta convincent: ¿és just anar a pitjor més anys per mantenir conciutadans improductius? No és un procés conjuntural o un caprici català. És el final d’un projecte espanyol exhaurit i caduc, que es renova per a tots o una part prendrà la iniciativa envers un nou rumb sense retorn.

Ramon Mas Sanglas – 8/6/2013

 

Pensions a judici

Que el govern d'Espanya no governa fa anys que ho patim. Només ens faltava que les pensions suades durant una vida laboral s'hagin de sotmetre al dictamen d'Europa. No volem ser rescatats però, sí, els seus esclaus.

El benestar en educació, sanitat i prestacions socials han passat pel tall de la tisora repetides vegada en cinc anys de crisi. Una nova decapitació seria la tomba dels tres pilars públics. Què més queda per desballestar? Les pensions que vol la troica, a canvi de dilatar el dèficit espanyol amb més interessos, ¿ha de modificar la reforma del 2011 dissenyada fins el 2027? Han vist en els treballadors grans un filó de rendibilitat econòmica. Com i quan hi clavaran mossegada? La revolta popular dels francesos va mantenir intocable el seu model que passarà dels  60 als 62 anys progressivament. Per què els espanyols han de passar per l’adreçador europeu per jubilar-se? No volem ser moneda de canvi del rescat bancari. Europa no subvenciona pensions. Cada nació té l’exclusivitat del sistema. Tres factors pretenen interposar-se a una jubilació merescuda: la prolongació de la vida laboral a un mínim de 67 anys, més temps de cotització per rebre el 100% de prestació i la desvinculació de l’IPC anual o congelació. Tres destralades -revisables a la baixa sempre que convingui- que deixarien el model actual sense cara i ulls.

L’estalvi d’una vida laboral, amb retencions mensuals del 50% o més –segons la categoria - no pot evaporar-se per reial decret després d’un rescat banquer nacional finançat per tots. És veritat que l’alt índex d’atur fa minvar ingressos per pagar els jubilats i que la longevitat fa créixer aquesta bossa. Podria contrarestar-se amb una jubilació més tardana, però, voluntària. És indignant l’ordre de prioritats econòmiques del país sota criteris polítics i  financers, trepitjant valors humans i drets adquirits de vides sacrificades. Barrejar negocis privats amb capital públic és una immoralitat jurídica. No es pot expropiar o deixar caure un banc mal gestionat i sí milers d’empreses. El contribuent entendria el suport bancari si ajudessin les economies malparades amb crèdits raonables.

El col·lectiu jubilat porta tres anys de regressió amb l’increment de l’IRPF i la pèrdua del poder adquisitiu corresponent. La ironia estatal, “les pensions actuals no s’han tocat”, treu de polleguera al pensionista que cobra poc més del sou mínim interprofessional (650 euros). Sabem que la guardiola de 63.000 milions és irrisòria si l’Estat no equilibra cada any el que treu per falta de nous cotitzants. A la reducció natural de beneficiaris –per mortalitat- urgeix una partida pressupostària anual compensatòria. ¿Existeix la intencionalitat perversa, clara o camuflada, de crear un mercat privat de jubilacions per insuficiència de liquiditat estatal?

El drama està servit. Més d’un milió de llars viuen amb la paga dels avis o d’un sol, per atipar molts estómacs. Escapçar les pensions més elevades seria una flagrant injustícia, perquè totes estan calculades al cèntim sobre els barems de la cotització aportada. Què són 2.000 euros nets/mes al costat de salaris esfereïdors, a vegades múltiples-  banquers, directius i polítics- i es fa ulls clucs a tanta corrupció i frau? Què fer amb els jubilats? És tema de referèndum, no de cimeres, si presumim de demòcrates. Al govern se li escapa de les mans. Un model digne i sostenible s’aconsegueix únicament amb més contribucions via laboral, pressupostària o pressió fiscal sobre defraudadors i rics.

Ramon Mas Sanglas – 3/6/2013