Rèquiem dels contractes programa? Autocrítica

Oblidats, no vençuts - Hem perdut als ulls dels polítics, però seguim tenint la raó. Les lleis no sempre es fan per aquells que les necessiten per justícia i les han d’aplicar. Molt sovint, massa, prevalen els interessos del legislador, sotmesos als partidismes del país.

S’ha lluitat noblement, amb transparència i diàleg durant tres anys en tots els fronts: polítics, parlamentaris, patronals, sindicals, locals,... Hem rebut paraules de solidaritat, recolzament oral i escrit que no han fructificat a l’hora de la veritat perquè el nostre missatge reivindicatiu en minoria no interessa ser reconegut per llei. El gruix polític que ha jutjat les nostres exigències i drets són de tarannà capitalista, malgrat portin l’etiqueta d’esquerra o nacionalista. Solament quedarà en la memòria el reconeixement d’ICV per la seva valentia i congruència. No han volgut carregar, en època d’austeritat, una llosa inversora a les espatlles de l’administració. És més assequible la mà d’obra barata amb la reducció de plantilles. Amb el contracte programa actual, més simbòlic que efectiu, ja salven la imatge pública de la cohesió social envers les famílies. Per què desmarcar aquest professorat de la resta de les concertades? No fora cas que el greuge comparatiu fes aixecar la guilla i es revoltés la resta de la concertada...

I ara, què? La resposta està íntegrament a les nostres mans. Sabem que s’ha de negociar el desè conveni. Les patronals tenen la LEC com una bíblia, on són ignorats els nostres drets d’homologació. Els sindicats només poden comptar amb la nostra força moral i mobilitzadora conjunta, unida, constant i majoritària. Som els treballadors els que tenim la clau negociadora ara. Els sindicats són simples representants. Aquesta teoria tan evident no és assumida pel col•lectiu dels docents de la concertada. No hi ha consciència laboral global per exigir el que és just fins les últimes conseqüències. Amb la desaparició del Pacte Nacional (que significava la derrota patronal) han aconseguit imposar el mur divisori entre pública i concertada:“divideix i venceràs”.

Excuses i causes del desinterès dels treballadors – Les més conegudes, per clàssiques, podrien ser aquestes:

1.- El sou digne (molt més que mileurista) ja em complau, malgrat es treballin més hores “per vocació”.
2.- La falta d’afiliació sindical aboca cap a un passotisme reivindicatiu. Els sindicats d’ensenyants tampoc es posen d’acord. Negociar, és la seva feina.
3.- Satisfacció del professorat més jove amb les seves condicions del treball actual (pitjor seria no tenir feina).
4.- La comoditat i el fet de perdre diners fent vagues i ser mal vistos esquiva tot plantejament de mobilització.
5.- No es volen enfrontaments amb els companys de la pública ni entre nosaltres mateixos.
6.- Els nens i les famílies no en tenen la culpa que tinguem més hores lectives, ni els importa. Per què han de patir les conseqüències?
7.- Com que la decisió de vaga no és vinculant la llibertat individual fragmenta la unió.
8.- Si es mobilitzessin totes les escoles implicades, aleshores en faria jo (cercle viciós d’excusa).
9.- No vull quedar malament amb la direcció que fa poc m’ha llogat i sóc antic/ga alumne/a de l’escola.
10.- El món laboral general treballa més hores setmanals i fa menys vacances. És just queixar-me? Etc...

Si no es trenquen aquests esquemes i entra en la ment de tots el principi de que a “igual treball corresponen les mateixes condicions laborals”, ja podem deixar per tancat el tema. Entonem el rèquiem i adéu. Però, si la convicció d’aquest eslògan s’integra en la consciència del professorat, individualment, podrem parlar d’alternatives fermes i d’un pla viu d’actuació en totes i cadascuna de les escoles amb contracte programa, que suposa la implicació forçosa de cada direcció, ampes, inspecció i docents.
Alternativa decisiva: o es concedeixen les condicions d’igualtat laboral amb la pública o es fa una renúncia oficial del contracte programa no acceptant més alumnes nouvinguts (tots cap a la pública), amb les repercussions econòmiques familiars conseqüents. Volem ser com les concertades normals del país si no tenim els recursos de la pública per atendre la diversitat. Fa 20 anys que va començar a Manlleu la solidaritat de la concertada amb la pública, voluntàriament, repartint els nouvinguts. La bona voluntat ha esdevingut una imposició sense cap compensació per al professorat.
La segona alternativa, és convertir les 27 escoles de contracte programa en una ONG i demanar ajudes externes.

Unió o claudicació -Amb la LEC tancada en banda contra l’equiparació, cal desplegar la campanya interna, per guanyar-nos l’adversari de dintre: els companys indiferents, silenciosos o que claudiquen obertament. Necessitem la seva adhesió sense fissures per fer front a la negociació del conveni, últim recurs exterior que pot fer canviar l’homologació horària pactant amb la patronal, a canvi d’una concertació en tots els nivells educatius amb l’administració (via oberta en la LEC), i que reclamen els patrons. Homologació a canvi de concertació integral.
Mentre persisteixi el tabú laboral, és a dir, el poder parlar de les condicions i drets en públic fent xerrades amb naturalitat, no podrem desterrar la por i l’obsessió persecutòria de la patronal. El diàleg entre tots s’imposa per prendre decisions contundents i unitàries a l’hora de pressionar les negociacions. Serà l’última oportunitat. Sense la força interna plena, tenim perduda tota negociació externa. La titularitat de la concertada coneix molt bé la nostra feblesa reivindicativa laboral i les armes dissuasòries.

Pronòstic probable – Més d’una vegada s’ha insinuat una homologació a l’alça, és a dir, que la pública pugi el topall d’hores lectives. Al proper curs ja s’aplicarà en molts centres públics el voluntariat de professors amb 3 hores lectives més pagades extres o pactades. Aquest fet pot convertir-se més endavant en normativa amb una pujada oficial del salari, que compensaria àmpliament a l’administració en lloc de convocar noves oposicions. Són rumors i temences dels interins.
Si es donés el fet, la nostra analogia retributiva també se’n ressentirà a més de la discriminació horària en la Secundària i al Bat. Per això, hem d’estar amatents a tot el procés negociador dels dos sectors (públic/concertat).
El que ha de quedar transparent i definit en el desè conveni de la concertada, és la gran diferència laboral que existeix entre treballar en centres amb alumnat autòcton exclusivament o en centres adherits als contractes programa, amb un alt percentatge d’immigració (més la matrícula viva durant el curs i sense aula d’acolliment).

Conclusió – En el redactat del nou conveni l’administració es trobarà entre dos fronts: patronals que volen la concertació de tots els nivells educatius per llei (LEC) i els treballadors exigint la nova homologació amb la pública, si han canviat els seus barems horaris i econòmics.
La nostra exigència, amb contracte programa, haurà d’anar més enllà, per desvincular-nos de la concertada normal o més elitista, almenys en el tema plantilles, per atendre la diversitat i ser efectius en la cohesió social. Davant la negativa patronal o del departament, la continuïtat dels contractes programa en les mateixes condicions actuals haurien de declarar-se en crisi o en vies d’extinció.

Com a toc d’atenció final, reflexioneu sobre el percentatge següent: 625 signatures recollides sobre uns 1.500 professors (aproximadament) de 27 escoles amb contracte programa. No arriba el 50%. Si aquí el compromís era insignificant, quin % s’implicarà individualment per reivindicar els nostres drets davant la patronal o administració, si cal fer vaga?

Us deixo les meves reflexions com a deures de l’estiu. Bones vacances.

Ramon Mas
2/7/2009

Pregó i campanades per la LEC

Acaba de néixer la Llei d’Educació de Catalunya (LEC). Benvinguda sigui la primera criatura educativa autonòmica. És la germaneta petita de la LGE (1970), de la LODE (1985), de la LOGSE (1990) i de la LOE (2006). Ha tingut una gestació laboriosa i moguda, però, un part poc traumàtic, gràcies a una majoria de polítics experts en ginecologia. Les seves germanes, derogada una i majors d’edat les altres, excepte la quarta que començarà P4, han passat per un cúmul d’aventures dignes d’una novel•la de tots colors. Els germans petits en poden aprendre dels grans si els models són bons. Quin futur li espera a la petita LEC?

Els pares del bebè l’han acollit de forma ben diversa. Per als partits majoritaris, les patronals i l’escola privada concertada és l’alegria de la casa, gran motiu per a una repicada joiosa de campanes amb aires pasquals, perquè els porta un pa força generós sota el braç, malgrat l’època de recessió. En canvi, per a d’altres docents i sindicats, com a padrastres imposats o potser oncles, pensen que la LEC és la fillastra adoptiva que ve a usurpar part dels drets i del patrimoni que havien rebut de les anteriors herències. Les campanades del bateig, per aquests, tenen una cadència esquerdada. Per a qui l’avortament del Pacte Nacional de l’Educació ha frustrat tota esperança, el repic és esmorteït i fúnebre. El somni d’una xarxa única de servei públic a Catalunya ja és aigua avall.

No obstant, deixem passar el temps, que el nadó creixi i camini. No jutgem ni li pengem prematurament cap cartellet. Redreçar un arbre, tort per a alguns ulls, sempre és possible de petit. Si el diàleg i el consens han faltat al llarg de l’embaràs, la pediatria pot aportar un bon treball durant el creixement de la criatura. Li caldrà unes revisions freqüents i unes dietes equilibrades per part de tots els seus procreadors que l’enforteixin, sense oblidar les vacunes de rigor.

Només em queda, nena LEC, desitjar-te una llarga vida i un bon servei a tots els ciutadans catalans. Has vingut a treballar i per a servir, no a ser servida. Els teus pares no t’ho posaran fàcil. No els facis enfadar i comporta’t. Si entre ells es discuteixen per tu, mira d’entendre’ls i no els engeguis a pastar fang. Ja aprendràs que alguns adults som egoistes i moltes vegades no sabem compartir. Tu, hauràs de fer d’àrbitre neutral en moltes circumstàncies. Ser imparcial, no vol dir escoltar i acontentar el més poderós, a qui més et prometi, sinó qui tingui la raó. Pensa sobretot en els més necessitats i els pobres, afavorint la cohesió social. Un petó carinyós i que per molts anys et pugui recordar victoriosa per la teva feina ben feta.

Ramon Mas Sanglas
Docent
http://www.lavanguardia.es/lv24h/20090701/53736408574.html

Tots en som culpables

Els mals de l’ensenyament van aflorant estadísticament. Amb totes les reserves que tenen les xifres comparatives i sondejos, són dades dignes d’un estudi minuciós, per deduir-ne les causes de l’interrelació i els possibles remeis o canvis en cada col•lectiu afectat. Tendir a la perfecció no vol dir abastar-la, perquè de fracàs escolar sempre n’hi haurà. Es tracta d’apaivagar els efectes més perniciosos. Analitzem-los.

Fa pocs dies es va conèixer que el 25% dels estudiants catalans de sisè de primària estan mancats de coneixements en matèries bàsiques i, no obstant, promocionen de curs per excés de ràtios i manca de places. Que en les zones socials menys afavorides o empobrides culturalment, augmenten aquestes deficiències i en l’escola pública més que en la concertada. Fer els ulls clucs en aquestes situacions dispars equival a no posar els recursos adients d’inversió i en plantilles.

Ara es qüestiona la bona preparació pedagògica del professorat en una comparativa elaborada en 23 països, la majoria europeus. Segons els directors, l’escola pública espanyola té un 38% de docents poc eficients que contrasta amb un 60% que no ha rebut mai cap valoració i reconeixement per la seva feina ben feta. No els fiquem tots en el mateix sac. Segons l’informe OCDE (Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic), aquesta actitud i oblit no incentiva el bon docent ni penalitza el dolent. Si podem dubtar dels barems utilitzats per aquests directors avaluadors, -uns votats pel claustre i d’altres imposats per l’administració-, també és cert que el reciclatge permanent dels funcionaris, per sortir d’un presumpte apalancament en una plaça vitalícia i econòmicament estable, és molt desigual. La mala conducta dels alumnes i l’autoritat desacreditada del professorat comporten gran desencís en alguns ensenyants que els empeny cap a l’absentisme laboral o a la falta de puntualitat, segons diu l’informe. En el sector de la docència privada no es donen tantes irregularitats perquè l’exigència laboral és més rígida i s’imposa la rescissió del contracte, si cal.

L’administració, responsable directa dels sistema educatiu i el seu personal, amb la nova llei en tramitació (LEC) ja preveu noves mesures per controlar el rendiment acadèmic i pedagògic mitjançant una junta avaluativa encara per definir: qui els jutjarà, què, com, quan i amb quins criteris? L’ampliació de la carrera de magisteri a quatre anys, més un màster per a ser professor a l’ESO, podrà ser una bona solució correctora de base. Anant més enllà, el nou cos d’aquest funcionariat, ha de tenir un caràcter vitalici o temporal i renovable?

Els pares, responsables directes dels fills, configuren el quart estament. Si exigim al professional de la docència una preparació determinada, els pares s’han preparat adequadament per ser-ho? Ser pare i mare és quelcom més que una funció merament biològica. Són els primers mestres, que ensenyen amb l’exemple i l’estimació, més importants que la saviesa dels llibres. La descoordinació freqüent entre la família i l’escola afecta molt negativament en el comportament del fill, a casa i a l’aula. Si a la poca conciliació horària hi afegim desavinences d’autoritat i respecte, el xoc de criteris discordants distorsionen enormement la ment d’un jove en formació, provocant-li rebel•lia i enfrontament. Si a més, gaudeix d’un proteccionisme desmesurat dels progenitors i la concessió de tota mena de capricis, s’anul•la la pràctica de l’esforç en detriment del creixement personal.

En aquest ball de percentatges, l’estadística hi inclourà ben aviat les actuacions dels directors, polítics i responsables del nou període històric que obrirà la LEC, segons les seves determinacions sàvies o desencertades, en el camp docent, econòmic i estructural. Estem cansats de buscar culpables del nostre sistema educatiu, quan tots hi tenim molt a fer, canviant hàbits en benefici d’un millor aprofitament intel•lectual envers un món laboral i universitari més ben preparat.

Ramon Mas Sanglas
Docent

Fracàs escolar confirmat a Primària

Amb els nous resultats acadèmics oficials a sisè de Primària de Catalunya (64.000 alumnes), els informes Pisa i Bofill revaliden els seus resultats anteriors sobre el fracàs escolar del país, en contra de la tesi del Departament que fa poques setmanes relativitzava les seves estadístiques. Parlem de percentatges concrets absoluts, independentment de la seva recuperació en etapes posteriors, que és d’esperar, parcialment.

El 25% dels alumnes (excloent els nouvinguts de menys de dos anys) no arriben als nivells mínims en matemàtiques, català i castellà, tres àrees bàsiques. Molt possiblement no aniran sobrats en les matèries restants, fet que els posa en la llista de potencials repetidors (sis/set alumnes per classe), que no podran fer-ho, malgrat les seves greus mancances, per falta de places escolars. Començaran l’ESO amb un dèficit de coneixements elementals que podran arrossegar i perjudicar la secundària, a la que s’atribueix el gruix de tots els mals del sistema educatiu vigent.

Falten poques setmanes perquè rebi llum verda la nova llei catalana educativa (LEC) que no contempla per normativa cap examen extern vinculat a la repetició de curs al final de cada nivell educatiu, si no el superen. Els docents i els sindicats s’han cansat d’exigir-ho formalment al llarg de la tramitació parlamentària. La promoció sistemàtica de curs amb múltiples qualificacions negatives i manipulades, -no és permès fer-ho amb més de tres assignatures pendents-, ha desmotivat als alumnes i ha desacreditat al professorat. L’aprenentatge engrescador i l’autosuperació és història, llevat d’honroses excepcions que són mal vistes moltes vegades entre companys. Significatiu i clàssic el fet que l’alumnat de zones socioeconòmiques més solvents, que pot pagar-se classes extraescolars o que resideix en un entorn cultural millor, reïx per damunt de l’estudiant de les classes socials més desfavorides. Que reflexioni el Departament en la deshomogeneïtzació efectiva dels centres escolars i apliqui bé el repartiment dels recursos: plantilles, concerts i contractes programa.

Les antigues revàlides, records de plans educatius del passat, ara titllades d’anacròniques, donaven pautes als educadors i a les famílies, perquè els examinadors neutrals eren aliens als docents habituals, com succeeix amb la selectivitat actual .No serien tan traumàtiques aquestes proves dels 18 anys si haguessin experimentat abans exàmens externs semblants, a nivell de quart de l’ESO i a sisè de Primària.

En definitiva, que sense la cultura de l’esforç, en el nivell i edat que correspon, i els mitjans per repetir curs a qui li calgui, no farem de l’ensenyament català un model eficaç per preparar els futurs ciutadans, -malgrat la llei acabi de sortir del forn-, per falta de recursos, objectivitat, exigència i respecte als pares i als professors.

Ramon Mas Sanglas
Docent

Aspirants espanyols a Europa

Malauradament les prediccions s’han complert. L’abstencionisme, més marcat a Catalunya, ha estat el guanyador. Per enèsima vegada tots els candidats parlen de reflexionar sobre les causes del desinterès popular, però, les intencions no aporten solucions. No volen reconèixer que el problema són ells mateixos com a persones, les seves actituds i els enfrontaments entre partits ansiosos de govern, que han degenerat el sistema polític. El votant fastiguejat de tanta promesa, mentida i incompliment ha perdut la il•lusió política participativa.
El dia 7 de juny vaig quedar sorprès al trobar-me 35 candidatures en la mesa electoral que amb una mitjana de 50 noms per llista s’eleva al total de 1.500 candidats, que aspiraven a ocupar les 50 places disponibles d’Espanya. Què sortegen?, em vaig qüestionar irònicament. Cal tanta parafernàlia en plena crisi? Com a català he rebut només pèssima informació genèrica i crítiques mútues fora de to dels partits autonòmics i dos de nacionals, ocasionalment. Les eleccions són oposicions al poder de la nació? O són persones predisposades a servir al poble que els paga un sou amb els seus impostos per la feina feta? El votant acredita la vàlua del candidat individual o la força social del partit polític segons el seu color?
Crec que el nostre sistema electoral ja és caduc, sense unes primàries prèvies. Calen llistes obertes que donin pas a experts, tècnics, professionals del tot neutrals, sense cap afiliació partidista per dirigir els interessos públics i comuns de l’ estat. Últimament han aparegut nombrosos casos greus de corrupció política a nivell europeu. Espanya no n’és cap excepció i en més d’un partit. Que no estranyi per lògica l’alta abstenció i els passotisme. El polític autèntic de soca-rel (“politikós”) era el ciutadà grec capacitat que dirigia la nació en benefici de la societat, no del partit, que no existia. Era un servidor (sense afany de lucre) i no un lluitador entre contrincants o rivals. D’aquí ve la descomposició política del sistema actual. S’han de tornar a les formes genuïnes per recuperar la puresa política, buscant persones sàvies, qualificades i sense avidesa de poder, com jutges imparcials especialistes en les diverses àrees i sectors administratius, productius i socials. En el cas d’Europa, amb una vintena per nació seria més que suficient. No cal arribar a la xifra esperpèntica de 735 escons. El destí “vocacional” del bon governant és el servei aliè, no el seu profit i enriquiment personals.

Ramon Mas Sanglas
Sta. Eugènia de Berga
http://www.lavanguardia.es/lv24h/20090609/53720289642.html

“Poderoso caballero, don dinero”

Amics comentaristes teniu tota la raó del món. S'ha acabat el bròquil amb la LEC i la crisi. A “currar”, que els mestres tenim fama de ganduls. Què és això de 18 horetes de classe o menys? Tots 24 lectives. Totes 30 o més en el centre, res a casa (i a fitxar, si cal). Sindicats i polítics s'han casat amb les grans patronals, AMPES, Associacions,... La UGT, subvencionada pel PSOE=PSC ha de callar si vol mamar (ha fet el sord moltes vegades). USOC, com sempre, ha fet el llit a CiU, patronal pura. ERC per no perdre la poltrona del govern s'ha de baixar els pantalons davant els dos anteriors. Ja té la mala experiència de l'Estatut, i vés a saber el percal econòmic intern que té, dividida en 3 o 4 trossos. Només ICV ha estat més agosarat al costat de CCOO per cantar les quaranta en alguns temes de la LEC. Tot plegat, que les arques del govern s'han de mantenir el més plenes possible (carregades de dèficits) a costa de la butxaca dels papis de la concertada i la mà d'obra generosa dels professors amb plantilles més reduïdes. Res de retallar hores, augmentar-les. Homologació, sí, però, a l'alça. Serà el pa nostre de cada dia amb la LEC que paulatinament s'anirà aplicant amb el nou cos de docents catalans, nous convenis dretans en la concertada i privada,...Pública de nom, però homogeneïtzada amb la concertada. S'invertiran els termes i les aspiracions dels treballadors. NO compte l'opinió dels mestres ni les necessitats pedagògiques dels alumnes. Ni controls externs a Primària ni al final de l'ESO. Contents amb sabates noves, però, que treballi el veí d'Europa, perquè aquí ja es passa de curs sense cap mena d'esforç i es regalen les notes. No es pot repetir curs per falta de places (que són cares). A Pisa i Bofill ja no els deixaran obrir més la boca. La disfressa de la LEC ja taparà els pecats.
Mentrestant les patronals continuaran fent el seu agost a costa d'educació del país. L'escola que cobra, vesteix, i té més prestigi. Visca la mort del Pacte Nacional per l'Educació. Final de la pel•lícula.
En resum, tenim el que ens mereixem per no lluitar TOTS PLEGATS. La unió fa la força. Com que passem d'afiliació, dels sindicats de veritat, ells passen de nosaltres. La força no està en el sindicat, està en TOTS els treballadors. Ens acontentem amb el que tenim? A callar, doncs, i a treballar. Qui paga mana i les portes estan sempre obertes.

Ramon Mas - Fòrum Osona
6/3/2009
http://www.osona.com/noticia/14302/mestres/escola/concertada/reclamen/canvis/nova/llei/educacio

Contractes programa en la LEC

Fa anys que Educació està en crisi per manca de finançament i desigualtat de drets. Els més desprotegits la pateixen més intensament. Ensenyament no és cap excepció. L’escola concertada deficitària en recursos i una plantilla més reduïda demana el mateix tracte i condicions laborals que la pública del seu entorn. Tots els clients, molts nouvinguts al país, viatgen en la mateixa classe turística; per què s’han de fer diferències dintre el mateix vagó? No és el cas dels centres elitistes que gaudeixen d’un bitllet de primera o especial.
No existeix la mínima pretensió d’usurpar cap dret als funcionaris per part de la concertada, ni places de treball o fer una competència deslleial. Simplement, es demana l’equiparació laboral horària entre els docents perquè el seu treball i l’alumnat són idèntics, com ho és la seva titulació acadèmica, tot i reconeixent el grau de funcionariat apart.
La LEC (Llei d’Educació de Catalunya) no contempla aquestes penúries i discordances reals dintre la privada. Posa en el mateix sac els drets i deures de tots els centres concertats independentment de la classe social, ràtios, orígens i recursos familiars. Segur que ha estat un error del PSC, CiU i ERC que els ha passat per alt l’homologació sol•licitada amb la qual sempre hi han estat d’acord.
Fa quatre anys que el Departament va tenir l’originalitat de crear el Contracte programa o ajudes per a les escoles amb un alt índex d’immigrants, més mancades de mitjans, per afavorir la cohesió social. Ha estat una mesura molt insuficient per sufragar parcialment la sisena hora i rebaixar la quota mensual. La comarca Osona va ser pionera i actualment són 27 els centres adherits arran de Catalunya. Aquesta aportació econòmica ha anat a menys sense cap millora del professorat en la reducció horària lectiva.
La futura llei esmenta el contracte programa com una situació transitòria més que com un status quo habitual. Té en consideració aquests centres en cas de nous concerts si tenen més alumnat i en condicions econòmiques desfavorides (art.205,4.a), que podran rebre recursos addicionals en funció de les característiques socioeconòmiques de la zona, tipologia familiar...(art.48,5). Apareix una relativa especificitat en l’art.205,8 i 9 quan parla de la “quantia dels mòduls que repercutirà al personal no docent, i si s’escau, hi haurà una dotació addicional per al personal docent”. Mai proposa l’equiparació de les plantilles dels centres privats amb subscripció del contracte programa amb l’escola pública.
Aquest col•lectiu de professors i famílies afectades exigeix un compromís parlamentari més contundent en la llei tal com proposa el grup ICV en l’esmena 1729: “En els centres privats concertats que estableixen un contracte programa amb l’administració educativa es realitzaran l’homologació immediata de plantilles, jornada i horari lectiu dels docents d’aquests centres en relació als de l’ensenyament públic".
La vaguetat legislativa en matèria d’inversió sembla una excusa per reduir despeses. Els estats europeus que assumeixen els costos de l’ensenyament públic amb ideologia laica o religiosa indistintament, fins gairebé un 8% del PIB, estan molt per sobre del 4,9% d’Espanya. Aquesta insuficiència dóna ales a l’ensenyament en règim de concert per camuflar el seu afany lucratiu aprofitant l’estalvi o precarietat inversora de l’erari públic.
És indispensable que aquest pedaç econòmic del contracte programa de la concertada, que avalava el Pacte Nacional per a l’Educació explícitament, sigui reconegut amb consistència i per justícia en la LEC i no com a tracte de favor, aplicant d’immediat les condicions de la pública en les zones més precàries de Catalunya, mentre la inversió del PIB català no cobreixi íntegrament les despeses educatives del país en la concertada.
Una llei històrica que neix amb el calfred del “vull i no puc” dels estaments econòmics, socials i polítics importants, està sentenciada de per vida. La mala experiència pedagògica i administrativa dels sistemes educatius anteriors fracassats, ens ha d’alliçonar per no caure en el mateix parany novament, ara que hi som a temps.

Ramon Mas Sanglas
Docent

3/6/2009