Independència o Estatut o 155 permanent

Les bones propostes de diàleg si no quallen amb fets és una caricatura democràtica. Una majoria aplastant exigeix l'única  porta d'un referèndum. Que sigui múltiple amb tres opcions. Tots hi tindran cabuda. Falta coratge polític per assumir els riscos dels resultats.

Tres pronòstics, hipòtesis o desitjos en el terreny d’uns futuribles que podem compartir o dissentir amb opinions discutibles, sobre la base de l'últim baròmetre (CEO). La primera cimera de diàleg del President a instàncies d’Iceta amb els sobiranistes, PSC i Comuns va ser un fracàs quant a efectivitat. PPC, C’s i CUP no van fer acte de presència per raons òbvies d’oposició dura de signe diferent. El mutu encaix Espanya-Catalunya o la segregació pren cos a favor del dret a decidir com la via més acreditada d’un referèndum tridimensional sense restriccions ideològiques amb una triple opcionalitat: Independència, nou Estatut o 155 indefinit. No exclou ningú. Tres estadis diferencials que cal explicar al votant sobre les conseqüències favorables i adverses. Primer, la secessió negociada de Catalunya com a Estat -República Catalana-, dintre del marc europeu sense cap vet espanyol. Només pot reeixir amb la unitat de l’independentisme sense fragmentacions. Ara compta amb el 48,4%. La unilateralitat de 10-11 escons de la CUP seria motiu de trencadissa sobiranista? La clau continuarà en els Comuns? Segon, un nou Estatut referendat –tutelat pel PSOE- que reconegui més autogovern autonòmic com a nació singular sense Estat, amb hisenda pròpia i plenitud institucional de transferències (sanitat, educació, seguretat, justícia, serveis socials, relacions internacionals), sense vasos comunicants regionals de solidaritat forçada –només  aportació  voluntària-, ni fiscalitat simètrica (segon cafè per a tots). Tercer, supeditació de Catalunya als òrgans administratius directes de Madrid en totes les institucions i mitjans de comunicació (TV3) a l’empara d’una dreta més radicalitzada. A Catalunya s’hi juga el futur de la pàtria, sembla ser, escoltant líders de la campanya  andalusa. Declarar la guerra als catalans arreu d’Espanya fa guanyar vots? Així pensen frenar o derrotar l’independentisme? La crisi institucional de la judicatura necessita d’una regeneració urgent. La  desafecció ciutadana té memòria que reverteix a les urnes. La distensió imposa un calendari de coratge i de magnanimitat per composar les peces desconjuntades del puzle nacional i paralitzar  el xafarranxo de combat. Com? 1. Deixar sortir els empresonats abans de Nadal fins el judici per raons humanitàries i de justícia, no com a moneda de canvi. 2. Aprovar els pressupostos amb el concurs dels partits independentistes. 3.Judici just dels investigats només per desobediència al TC, com a màxim, i retorn dels exiliats. 4. Convocar el referèndum transversal comentat. L’opció guanyadora amb el 50%+1 vot formaria la República, o una Autonomia reformada o l’annexió de Catalunya al centralisme espanyol. En el supòsit de cap majoria absoluta caldria donar crèdit a l’opció més votada i renegociar-la fins que la maduresa social demani un segon referèndum innegable i compromès. 5.Eleccions generals espanyoles que no afectarien Catalunya de ser independent. Ara li donen una majoria absoluta de 69-73 escons. Tindria  comicis propis per formar el govern republicà. Són horitzons  agosarats, no impossibles, per sortir del caos nacional. D’enfortir-se els pilars d'un Estat inamovible sota un règim monàrquic més autoritari Catalunya és faria insostenible per les dues bandes. No pot repetir-se un nou 1-O. Seria l'expulsió espanyola d’Europa per segona violació democràtica. La desobediència sistemàtica unilateral és absurda sense interlocutor a l’altre costat, a menys que Madrid provoqui aquesta explosió per trencar el pacifisme català sostingut. Al president Sánchez se li acaben les oportunitats si vol reeixir en les pròximes eleccions contra la bogeria d’una extrema dreta que destil·la odi. Són deures titànics: sanejar els tres poders estatals de la toxicitat reciproca, donar veu al poble sense rancúnies, posar fi a una transició política morta i alliberar els ostatges per defensar legítimament drets ideològics. Si té vocació de líder demostrarà amb fets que l’enigmàtica frase atribuïda a Voltaire és falsa: “Catalunya pot prescindir del món, però, els seus veïns no poden prescindir d’ella”. Si fóra veritat, qui seria una colònia de qui? Prou d’amenaces , de miralls trencats als ulls del món i de fracassos democràtics estrepitosos. Ministre Ábalos, això és “assumir riscos”, fer un referèndum plural i bilateral acatant els resultats de les urnes democràticament.

Ramon Mas Sanglas- Sta. Eugènia de Berga, 25/11/2018

..

 

Polítiques del xantatge

Barrejar reivindicacions socials de metges, funcionaris públics i pressupostos amb el sobiranisme és ficar injustament  al mateix sac qüestions ben diferents. Una tàctica per  confondre la població i desviar objectius. La intel·ligència i  maduresa del poble català no caure en el parany.

On són els límits de la resistència sobiranista o l'inici de la decadència per no caure en la provocació incívica, la desobediència i les actuacions unilaterals? Els motius que empenyen al nacionalisme català legítim a afrontar riscos d'insubmissió van en augment per la pressió social que alimenta l'oposició dinàstica en forma de venjança, amb tons parlamentaris insultants o abandonant l’hemicicle per covardia a les votacions. Barrejar vagues legítimes del sector sanitari i del funcionariat públic amb el procés és xantatge. Dos conflictes socials innegables i de calibre majúscul que no afavoreixen, segurament,  la solidesa del sobiranisme. El tercer, la  plantada als pressupostos estatals com a contrapartida judicial dels presos preventius. Per què gairebé és delicte no recolzar-los i no ho és que l'oposició rebutgi els pressupostos autonòmics? Per a l'unionisme no hi ha diners a la Generalitat per culpa d'uns rebels colpistes i el desviament dinerari envers el projecte separatista. Dues conclusions malèvoles i equivocades. Les causes d'unes arques buides són històriques. Ningú vol parlar de les temudes balances fiscals. El govern Sánchez pregona al quatre vents noves engrunes que vol fer arribar als catalans en forma d’Estatut reformat. Des de quan les lleis autonòmiques es fan a la Moncloa i no als Parlaments interessats? Per a Sánchez segueix viu el primer 155 o vol reencarnar ja els segon? Cap català oblida el farisaic “apoyaré” de Zapatero, el “cepillo” de Guerra i les signatures del PP. No existiran segones rondes socialistes ni politiqueig d’engany. On està la marca originària del PSC que s’integrava al 80% de diputats pel dret a decidir abans de la diàspora? Sánchez demana tolerància, però mai parla dels pans sencers que Hisenda recapta de Catalunya des del 1978 per sostenir les falses autonomies dependents amb la mateixa renda per càpita quan els nivells de vida regionals són diferents. Què aporta i rep Catalunya? La gestació del procés té vida econòmica pròpia sense ingressos públics i comuns de l’Estat. Tota inversió ha revertit sempre en benefici social com la compra  d'ordinadors del 9N. La regressió en personal públic i les nòmines pendents són herències de la crisi i de la paràlisi del 155 comptabilitzada en 1.800 milions d'euros. Una destrossa contra el govern destronat de la Generalitat. La seva normalització, va ser el “a por ellos”? Les Comunitats aportadores van veure  mai rebaixada  la quota de solidaritat durant la crisi? No hi ha constància. El 8% del PIB de Catalunya ha estat una sagnia recaptatòria durant 40 anys. Res a veure amb el FLA, diners sempre retornats amb interessos. Els presos no volen ser moneda de canvi per pròpia voluntat malgrat el dolor de les famílies, perquè és mala fe mercadejar la dignitat personal amb la causa independentista fins l’extermini. El pecat d'origen ve de l'Estat per confondre drets ideològics, legítims i legals reivindicats de sempre, com l’autodeterminació via referèndum, negada sistemàticament amb la politització judicial.

Ramon Mas Sanglas – Sta. Eugènia de Berga , 16/11/2018

Feta la llei, feta la trampa

La picabaralla entre els membres del Tribunal Suprem serà històrica i la intervenció socialitzadora del PSOE una estratègia electoralista d'abast desconegut. La Banca mai perd. Qui acabarà pagant els impostos hipotecaris si no desapareixen dràsticament del sistema?

El Tribunal Suprem s’ha desempallegat per la porta petita -avergonyit i dividit- de l’afer hipotecari passant la pilota al legislatiu perquè reedités al respecte una nova llei sense ambigüitats. Dit i fet a favor del client. Una jugada de Moncloa, mestra i manipuladora alhora. Tots els partits han agafat el guant amb visió electoralista contra la banca, aparentment. Què predomina més, el populisme o el realisme plantant cara al capitalisme del país? El PP titlla Sánchez d'enganyar la ciutadania. Insòlit que la dreta  conservadora intenti prendre el lloc a l'esquerra més social per tradició ideològica. No serà per convicció. Simples verborrees per blindar el rànquing electoral que li atorguen els sondejos. El govern com garantirà a l’hipotecat els seus drets sabent que la Banca domina els mercats de bracet amb la política? L’exemple més palès, el rescat bancari per l’erari públic en la darrera crisi nacional. S’ha imposat un decret legislatiu a mida per tancar un periple de vaivens impropi de la jurisprudència del màxim organisme judicial de l’Estat. Però, quan i com la primera trampa? Tres opcions probables per reflotar la crisi del caos: anul·lar aquest gravamen de les hipoteques, carregar-lo als fisc de l'Estat (a tots els espanyols), o imputar-lo a l’entitat bancària (teòricament) que deduirà amb mecanismes indirectes apujant dècimes d’Euríbor o mitjançant interessos i comissions. En definitiva, el client seguirà pagant si no desapareix dràsticament del sistema impositiu. La banca mai perd. Qui s'imagina un casino deficitari o a tocar de la fallida? La pacificació del guirigall entre magistrats i l'Executiu serà el retorn a la casella de sortida amb uns pal·liatius camuflats. Un culebró complex de llarg recorregut a costa de milions de ciutadans afectats o no. El "poderoso Caballero don dinero" interpreta i aplica les lleis a convenir. La separació dels tres poders és imaginària judicialment, políticament i econòmicament. La sentència correctora del Suprem en un quasi empat tècnic (15 a 13) ha atrofiat més la credibilitat popular de l’estament judicial. El partidisme independentista en farà bandera d’aquesta feblesa per guanyar adeptes, qüestionant la fiabilitat de les sentències d’uns togats que es contradiuen entre ells. Amb quines garanties els presos polítics afrontaran el judici i l'encarament a un Suprem de dubtosa imparcialitat? El cas Otegi ha destapat, una vegada més després del ridícul Llarena, que la justícia espanyola trontolla als ulls d’Europa. On s'amaga la clau garantista del client perquè govern i capital, que alimenta el poder polític, no en surtin malparats o perdedors? El balanç final de les potències financeres mai serà negatiu. Cada any baten rècords de beneficis amb guanys multimilionaris que avalen la seva solidesa internacional. Tampoc li vindria d’aquí el seu empobriment de pagar impostos hipotecaris. On està la causa benèfica de les Caixes d’antuvi? L’amo del capital mana amb la llei exprés a la mà, amb interpretacions laxes si cal, quan no malicioses o errònies.

Ramon Mas Sanglas – Sta. Eugènia de Berga, 10/11/2018

El miratge de la unitat

El Tribunal Suprem té sobre la taula totes les cartes per jugar més a favor o en contra dels polítics empresonats. El govern té els perssupostos en permanent escac pel partidisme pendent de les sentèncíes judicials. Uns i altres  projecten a la ciutadania uns miratges desconcertants en perjudici greu de la seva credibilitat.

La Fiscalia, l’Advocacia de l'Estat i Vox han demanat penes desorbitades per als líders empresonats del procés. Com s'entén que tres organismes experts en una suposada jurisprudència única puguin  discrepar tant entre 74 i 12 anys de presó sobre la interpretació d’uns mateixos fets? Quants codis penals manipula la justícia espanyola? Dictaminen sobre un manual rigorós o s’actua arbitràriament sobre la llibertat humana subhastant proves insostenibles i falses com si foren productes de mercadeig? Canvi de pressupostos per presos i viceversa? Parlar d’indult sense sentència? Fins aquí arriba la venjança més humiliant. Justícia i democràcia són dos valors sagrats indestriables que no admeten trivialitats per a presumptes culpables i per a la ciutadania lliure. Senyors jutges i fiscals, no destruïu més la vostra credibilitat cada dia més fràgil. Senyors polítics, faciliteu la governabilitat del país sense miratges d’unitat partidista. No feu triar entre ERC, PDeCAT o la CUP quan l'objectiu és el mateix: fer la República Catalana. Tota elecció comporta exclusió i preferències. A qui estimes més, fill meu, al pare o la mare? Pregunta tan capciosa i cruel  com fer decidir si vols una independència d'esquerres, de centre o radical. Quantes n'hi ha i en què es diferencien? No confonguem pluripartidisme amb la fita i diana del sobiranisme. No tots els camins conflueixen quan hi ha competitivitat de per mig per agafar la millor cadira del poder. La Crida Nacional serà un instrument aglutinador o de controvèrsia? Per què ERC es resisteix a  inscriure-s'hi? Si és problema de lideratges  confrontats vol dir que la maduresa del procés no està en el  punt de cocció que necessita. No pot servir-se a taula un menú a mig fer. Seguiu cuinant fins que la xup-xup arribi al punt d'ebullició digne dels comensals. Les eleccions municipals i europees seran el primer tast, un mirall autèntic d'entesa o de rivalitat? Només la força unitària serà imbatible, sigui  unionista o  sobiranista. El destí de les urnes depèn d'un poble majoritàriament crescut i convençuts sobre els pilars d’un lideratge cohesionat. No caigueu en el tacticisme de l'adversari: divideix i venceràs. L’Estat de Dret no pot supeditar-se mai al preu de la unitat d’Espanya sacrificant la democràcia.  La Constitució no prohibeix taxativament un referèndum oficial. És la porta única i la majoria independentista l’únic baluard d'èxit. El fracàs seria el replegament republicà durant dècades. Acceptar propostes d’un nou Estatut i simples ofertes econòmiques agreujaria el conflicte que només s’arregla votant. A més persecució judicial  major base sobiranista que s'alimentarà amb vagues generals i mobilitzacions periòdiques -si cal- mentre es retinguin polítics injustament empresonats per causes no delictives i legítimes d'autodeterminació.

Ramon Mas Sanglas – Sta. Eugènia de Berga , 6/11/2018