No juguem amb la llengua materna

Un dels llegats més sagrats d’un poble és la seva llengua materna vehicular. Forma part de l’estructura cerebral de l’individu i és la font creativa del propi pensament exterioritzat amb l’expressió verbal. Com a col•lectivitat, la llengua és el signe identitari més emblemàtic d’un país, que es perpetua amb la història escrita a través dels segles. Aquest distintiu sagrat de l’ésser racional mereix un respecte súmmum perquè és la garantia de la seva pervivència i evolució. Per destruir un poble no calen armes, mateu la seva llengua.

És preocupant el tracte frívol i voluble a què sotmetem la riquesa del saber, com si fos una joguina o un caprici a la carta. M’ha sobtat la notícia de l’enunciat “Els pares gallecs decidiran la llengua vehicular a les escoles”. D’entrada ens podríem felicitar pel to democràtic de la decisió en una comunitat bilingüe. Escola, pares i polítics seran els tres ingredients que han de configurar el decret en què s’impartiran les classes en els centres educatius gallecs. La dispersió de criteris serà més que evident i per tant la imposició afectarà al grup minoritari, malgrat les opcions plurals. Cada escola podrà definir unes matèries curriculars específiques, sigui en gallec o castellà, però dintre un marc autonòmic comú. Aquesta lliure elecció deixarà per inviable la immersió lingüística actual de la llengua vernacle, el galego, obligatòria en tots els centres. Els resultats de la tècnica, altament positiva a Catalunya després de trenta anys d’experiència, ha merescut el reconeixement per part de la UNESCO. Per què Galícia renuncia la metodologia o anteposa el dubte de l’eficàcia? No s’estima el país i la seva llengua? La resposta és política, únicament. El poble i la cultura és víctima del color polític de torn, que no veu amb bons ulls l’expansió lingüística regional per damunt del nacionalisme central. Idèntic fenomen s’està produint al País Basc, on desplacen l’èuscar de les ikastoles en benefici del castellà, des que el PNB va perdre el poder parlamentari. Podríem dir el mateix del valencià, amb forts opositors i el mallorquí. Al Principat, el català s’està mantenint ferm contra les tempestes dels conservadors i les sentències adverses del TC recorregudes. Sabem que les llengües minoritàries estan en perill d’extinció si l’escola no les mima i les ensenya formalment. No s’expansionen soles sense recursos humans i materials. Són víctimes del propi consum a la baixa. Una llengua ha de ser rendible per dedicar-li temps i inversió? Els bilingüistes hem de renunciar a la nostra estructura genètica de la parla per imposició política centralista o per què és menys comercial? La riquesa políglota ningú la discuteix, ans el contrari, tots l’envegem. Per què privar als fills en edat escolar de l’enriquiment d’una segona llengua quan hi conviuen permanentment? Si visquéssim a Londres ens negaríem aprendre anglès? La ductilitat mental infantil és molt superior als esquemes rígids de l’adult. Mentre les dues llengües cooficials de l’estat s’assoleixin sobren tots els entrebancs a la llengua materna i autonòmica de residència. Un país civilitzat no pot admetre ni permetre que la política trepitgi els drets culturals innats i seculars dels ciutadans.

Ramon Mas Sanglas
31/12/2009

http://www.lavanguardia.es/lv24h/20100104/comentarios_53861378631-1.html

Nova Renfe catalana insostenible

L’encariment tarifari tan desproporcionat dels trens de rodalies respecte de l’IPC interanual és injust i poc sostenible per als usuaris assidus. La imatge de la transferència ha tingut una estrena poc afortunada. ¿És fruit de la picaresca d’Adif per reduir dèficits previstos –al seu càrrec- o de la ingenuïtat catalana per tancar acords d’una vegada? Les mitges parts mai foren bones. ¿Com es pot millorar un rendiment en horaris, rapidesa i comoditat si les vies, andanes, traçats i maquinària no donen per a més? Un exemple històric de desídia i precarietat és la línia C-3, Barcelona-Vic-Puigcerdà. ¿Quants anys fa que se’n parla del desdoblament almenys fins a Vic? Per fer 70 kms un tren semidirecte triga 70 minuts. La velocitat d’un km per minut i de baixada es podria fer en bicicleta i pujar amb vagons-bicing. Suggereixo la creació d’un carril bici paral•lel per als amants de les dues rodes per col•laborar amb una Barcelona més sostenible i neta, si no es decideixen fer la doble via per baixar en 40 minuts, com a màxim.
Si el sr. Nadal vol canviar la imatge només, pot començar per fer desaparèixer els combois atrotinats i decorats de grafits de mal gust. No cal llegir el panell lluminós ni escoltar la megafonia de l’estació per saber quins trens van cap a Osona. Aquests viatgers no es mereixen el mateix tracte que la resta de catalans? Ah! Suposo que aviat hi haurà un canvi de nom. Renfe desdiu de la nova transferència per la significació de la sigla aplicada a Catalunya, sense cap intencionalitat de connotació política.

Ramon Mas Sanglas

Reconquesta de CiU

El dia 17 de gener del 2010 tindrà lloc el desembarcament de les forces polítiques de CiU en terres del Bages, per començar la reconquesta catalana nous mesos abans de ser proclamada oficialment la campanya electoral. O tot o res. A la tercera va la vençuda. És l’eslògan de l’ofensiva nacionalista per portar Artur Mas al Palau de la Generalitat. No vol més ensopegades ni que possibles pactes de l’adversari li barrin l’entrada per la porta gran. L’estratègia de casa per casa serà tot un atac terrestre en regla per convèncer al més incrèdul, que Catalunya necessita d’un redemptor per sortir del caos patriòtic en què viu. El mètode Obama –ideat pels estrategs de la iniciativa convergent “Idees pel canvi”- per forçar la participació massiva en els territoris de pocs adeptes, no és exportable aquí. L’electorat USA no és el català. El desencís polític del poble, molt justificat, no s’esborra fàcilment. Si la muntanya no baixa a Mahoma, encara que s’hi pugi, serà que és mariner.

Senyors, polítics, el poble no entrarà en els vostres interessos, ni amb calçador, si vosaltres no escolteu els interessos del poble. No és hora de repicar campanes electorals, sinó de treballar per sortir de la crisi amb el concurs de tots els parlamentaris. Les idees brillants de la campanya que s’apliquin ara, des de l’oposició, sense rancúnies ni partidismes. Això és servir la democràcia i guanyar vots. Tots els itineraris i projectes de futur, al seu moment, si és que el poble els accepta de bon grat. ¿No està pendent de tramitació una nova legislació electoral amb promeses de llistes obertes per vegueries o territoris comarcals? El nou repartiment d’escons ¿passarà quatre anys més al bagul de l’immobilisme partidista? El moviment populista, tip de paraules, demana un canvi radical del xip polític, que no es donarà amb un continuisme legislatiu electoral. Queden molts deures pendents abans d’anar a les urnes.


Ramon Mas Sanglas
27/12/2009

Carta als polítics desafectats

Benvolguts polítics poc estimats. Aquesta és la traducció de la paraula “desafecció”, que intenteu suavitzar amb una pedagogia tova envers l’apropament de la ciutadania. Qui crea el distanciament? El fill que no troba el caliu familiar dels pares se sent estrany i la convivència li resulta artificial. Les turbulències de l’edat juvenil en poden ser els causants quan els progenitors es desfan per evitar les divergències, fredor i rebuig entre els membres. Però, quan el fenomen és invers, degut a la despreocupació, desencís o mal exemple de l’adult, a quin salvavides s’ha d’acollir per evitar el naufragi?

Albirem l’horitzó dels propers comicis electorals. El baròmetre polític de la confiança popular es mou a la baixa, no per culpa del fred. El governant català està mancat d’afecte i estimació, ¿com a persona, partit, estament o càrrec? El ciutadà té molta paciència durant una legislatura, però, té necessitat de passar comptes i avaluar les promeses de fa quatre anys i degustar els fruits del seu graner, si en troba. La mala memòria interessada i la falta de diàleg, senyors parlamentaris, és la major crisi política del país, sense oblidar les corrupteles internes. Sort que les urnes intenten posar les persones i els drets mutus al lloc just, perquè l’harmonia entre governants i poble no grinyoli tant. És la grandesa de la democràcia quan no és manipulada o segrestada pel poder. El que preocupa són els mecanismes correctes per exercir-la.

El país necessita d’una reforma electoral urgent perquè els representants estiguin a l’abast del ciutadà, coneguts i votats des de la proximitat amb llistes obertes. És la pedagogia més sana i directa. Aquest requisit de base, suposa una redistribució equitativa d’escons en funció dels habitants de cada circumscripció geogràfica o vegueria. Sembla ser que aquesta llei, prèvia a la normativa electoral, està a punt de fer aigües per discrepàncies partidistes. Què s’hi amaga en tants desacords? Reminiscències del passat per no perdre el concepte de província i el control de les diputacions? Inquietud per retornar a les primícies geogràfiques de Catalunya? En definitiva, ambigüitat com a excusa, desconfiança partidista i submissió o centralisme per donar llargues a la reforma governamental imminent. Una legislatura més d’immobilisme -que no perdonarà el populisme renaixent- poden ser mortals, amb un Estatut esquilat i unes transferències que arriben a comptagotes.

Quan la ciutadania mana de veritat i delega el seu poder a uns representants honestos i experts, la veu parlamentària és la seva expressió. No la del partit. El fracàs polític, la desafecció, comença quan el vot popular no és respectat al Parlament. Per conèixer-lo, cal escoltar i consultar amb referèndums, sense temença a les respostes majoritàries, de tots els signes i colors. Si la pedagogia que intenta fer l’entorn polític català és la del diàleg i apropament reals, recobrarà la fe en els seus fets. Per contra, el separatisme, l’enfrontament i més abstencionisme serà la llavor que collirà, si anteposa la sordesa al clam popular i el seu servei.


Ramon Mas Sanglas
24/12/2009

Separats, però no escindits

No fa dos anys que va començar l’espectacle de les balances fiscals autonòmiques. La seva publicació va semblar el punt definitiu de la concòrdia i el punt referencial unificador per establir els paràmetres comuns del finançament arreu d’Espanya. El vodevil finalment ha abaixat el teló amb algunes reticències de la comunitat de Madrid per part del PP. La resta, que encara no havia tastat i signat la seva parcel•la del pastís, amb aires de descontentament i mirant de reüll Catalunya, ha agafat el seu tros.

El baròmetre de les relacions convulses entre espanyols i catalans no és cap invent, com diu un editorial. La desafecció mútua té un nom: desconfiança econòmica. Tots els matisos ideològics dels -ismes o -istes son seqüeles del malestar inversor i recaptatori recíproc, causa dels desequilibris interterritorials a l’hora de pagar i rebre de l’Estat central. Les suspicàcies més subtils i refinades estan inventades per equilibrar les balances tècnicament, però, els diners compren i venen sentiments patriòtics i interessos polítics. Per mostra, el plet de l’Estatut català pendent de sentència, amb totes les contradiccions imaginables. Per a la majoria d’espanyols ara és constitucional, però, cal retallar-lo. Per estètica? No, conté un excés de prerrogatives. No obstant, són vàlides per a la carta magna andalusa i la Comunitat Valenciana plagiades de la catalana? Quines reaccions se’n derivaran del veredicte del Tribunal Constitucional? Encara no hi ha prou llenya al foc? Esperem que els independentistes no tinguin tota la raó i una sentència ponderada i raonable no provoqui més nerviosisme a la classe política i popular. Aleshores sí, que els referèndums pujarien de to i oficialitat.

Als darrers dies s’hi ha afegit la cirereta del debat parlamentari sobre la prohibició de les curses de braus a Catalunya. Per rematar l’embolic s’ha barrejat llengua i desafecció envers Espanya per la seva festa nacional. De tants còctels en surt el separatisme i divisió del país que aprova un 40% dels catalans enfront del 80% dels espanyols que s’oposa a l’escissió, perquè Catalunya no és cap nació. Tal i com som, ens hi volen i fem nosa alhora. Realment sabem què volem uns i altres? Tant els governants com els ciutadans vivim en un etapa de confrontació permanent. Tot comportament és qüestionable sempre que fereix o contrasta ideologies i ensuma economia i diner.

La premsa i els mitjans nacionals parlen molt poc o gens dels problemes econòmics del país basc i del poble navarrès, llevat d’exigir algunes transferències pendents. He arribat a la conclusió que ells tenen la clau de la concòrdia d’Espanya: el concert econòmic per a cada autonomia. Fora litigis comparatius amb una hisenda recaptatòria pròpia, transferències totals pagant a l’Estat central els serveis comuns de la nació, que podrien reduir-se substancialment, llevat de defensa, representació exterior, manteniment de la capitalitat. Tant parlar de l’Espanya federada i del model alemany, ¿no és hora de replantejar la Constitució amb una visió distinta, descentralitzada i plurinacional? Amb tantes raons que fan difícil la convivència pacífica és obligat buscar alternatives abans d’un divorci virulent. Els conflictes econòmics comuns troben solució en la divisió de béns perquè cadascú es responsabilitzi i s’autoadministri la seva productivitat. Les pandèmies o virus de la discriminació, nacionalismes, insolidaritat, fòbies, canviarien de color molt ràpidament, sense marcar fronteres. L’única exigència compartida ha de ser la democràcia a l’hora de prendre les decisions comunes.


Ramon Mas Sanglas
22/12/2009

Temo patir per morir, no la mort

Sobretot, no em deixeu patir. És la súplica del pacient agònic, i és el millor consol dels familiars veure’l complagut. La medicina contra el dolor ha fet passos de gegant que suavitzen el trànsit de la vida a la mort de manera més dolça, malgrat que indesitjable.
La vida humana i animal tenen en comú la sensibilitat al sofriment. El grau de racionalitat no ens distingeix aquí. Qui vulgui qüestionar-ho només hauria de posar-se en la seva pell abans de justificar la tortura animal, sigui per tradició, cultura històrica o font d’inspiració poètica i pictòrica. L’art de la tauromàquia i tota la seva litúrgia i bellesa radica en la bravura natural del toro, i no en la progressiva extenuació de forces pels càstigs implacables de llances i dards fins la mort més ignominiosa, lenta i cruel, davant un públic assedegat de sang. Han pagat per reviure una tarda multicolor i d’emocions fortes. El negoci taurí de la festa sanguinària, no pot ser més rodó, amb tortura i sacrifici cruent inclosos. És una festa?

La barbàrie dels gladiadors romans feia lluitar cos a cos, però, entre iguals, les mateixes armes i oportunitats. La imposició del cristianisme va abolir l’espectacle mortal per respecte a la vida. Al s.XXI , si els valors anteriors de creença, civisme i respecte a la vida no són prou vàlids, per què ens queixem de la necessitat imperiosa de prohibir la curses de braus per llei? El seny ens diu que la cadena alimentària carnívora demana el sacrifici animal, però, no la tortura com a plaer. També els animals tenen dret a morir dignament, sense patiments innecessaris i el maltractament evitable. Tots, no solament els de companyia. A qui li agrada patir? Si el toro pogués parlar, pobres de...
El recurs fàcil de recórrer als costums, les llegendes del passat i a la cultura ancestral dels pobles sobre la lídia, és pura demagògia actual que no justifica la crueltat. Per què no es poden exhibir toros sense sacrificar-los? Si és una festa, com fan altres nacions, es torna l’animal al seu estat natural novament. Aquí, llastimosament, és l’instint ibèric de domini i poder qui s’imposa sobre la bravura castigada de la víctima, però molt superior. Covardia o glòria?

Vivim en una societat empobrida de valors humanitaris. Pedagògicament, volem desterrar l’agressió i tota violència de l’entorn juvenil en els mitjans televisius, camps d’esport, videojocs, pel•lícules. Si fomentem una matança animal festiva, pública i sanguinària amb tots els honors i premis, ¿quin model de convivència pacífica estem inculcant a les generacions joves?
El Parlament de Catalunya ha donat el primer pas que aplaudeixen tots els braus espanyols, encara que no els seus propietaris. Avui, amb el dit enlaire (vot) dels diputats amants de la vida animal han perdonat algunes tortures, simbòlicament. Finalment ha arribat l’evolució a l’hemicicle, a semblança del circ romà, on l’emperador salvava la vida humana a qui era del seu grat. Esperem que l’exemple tingui imitadors en altres autonomies, perquè la vida animal, amb drets, no entén de política, afortunadament.


Ramon Mas Sanglas
18/12/2009

http://www.lavanguardia.es/lv24h/20091228/53857339460.html

Independència sense partidismes

L’endemà de conèixer els resultats de la consulta 13D la coordinadora popular Decideix va tastar el sabor agredolç de l’entusiasme barrejat amb la discòrdia entre els dirigents. Les corredisses d’uns, cap al Parlament per oficialitzar la moguda, la confrontació d’altres, sobre la mediocritat de la feina feta en algun sector, van posar en evidència la falta d’unitat. La transversalitat o aparent desinhibició dels partits, es va veure qüestionada per un cert afany del medallisme d’alguns líders organitzadors amb olfacte partidista. Llàstima! L’esperit del nou catalanisme es va contagiar lleugerament –com per art de mimetisme-, dels aires contaminats dels seus homòlegs. Una fràgil victòria amb regust a vot de futur va fer remoure consciències fins ara adormides, aparentment. La innocència de la criatura, nascuda en el si de la consulta municipal , aliena al muntatge propagandístic habitual dels partits polítics, es va veure tocada per l’avidesa de lideratge o excessiu protagonisme.

Tots els partit estan passant una mala ratxa. La impopularitat política és víctima de la corrupció partidista per falta de transparència. Per què impregnar-se d’aquesta ferum antidemocràtica? La democràcia està reclamant un canvi electoral de llistes obertes. No cal assignar uns capdavanters independentistes, a priori ( siguin Bertran, Carretero, López, Mora, Laporta...), si volem evitar dissensions internes. Aquesta missió de triar els candidats més dignes d’un Parlament catalanista està encomanada a les urnes de forma nominal i lliure. Les bases del moviment per a un Estat català, que podríem anomenar Plataforma per a la Independència de Catalunya (PIC) les ha d’establir tota la militància juntament amb els representants de la mateixa Coordinadora. La legitimitat d’una coalició de persones confederades no exigeix necessàriament inscriure’s com a partit polític. La promotora hauria de formalitzar un reglament amb les qüestions de forma o de funcionament intern i redactar els continguts del seu ideari unificat que han de conèixer els militants i tot ciutadà votant, amb els mateixos drets informatius i mediàtics que la resta de partits. Per dret constitucional tot elector té dret a ser candidat.

La integritat d’un poble es mostra en la seva noblesa política, antònim de l’opacitat. Unitat i eficàcia han d’anar de bracet per sortejar les dues grans temptacions: la falta de maduresa col•lectiva i la pressa per assolir l’objectiu final. El full de ruta s’ha de basar en el realisme, l’esperança de progrés, però, sobretot, en la constància del diàleg. Tot just s’escalfa el forn. S’ha de mantenir el caliu viu mentre el llevat va fermentant la massa. Quan arribi el moment de la cocció, les urnes determinaran qui haurà de dirigir la nova aventura en el Parlament com a diputats. Només, si la majoria parlamentària aprova el referèndum oficial i vinculant i el poble sobirà optés per a un nou Estat independent, Catalunya canviaria el rumb de la seva història. Totes les ideologies han de tenir cabuda en una nació sobre els principis del respecte mutu, en base a la prosperitat del país i de la ciutadania.

Ramon Mas Sanglas
17/12/2009

Cara i creu de la independència

Els sentiments voldrien fer remoure fronteres, però, únicament les idees, i consensuades, aconsegueixen modificar estructures polítiques. El blindatge legislatiu espanyol impossibilita qualsevol intent d’independència tolerant i lliure. Els juristes i polítics ens van emmarcar en una Carta Magna restrictiva i sense marge de maniobra. El repte d’obrir nous viaranys constitucionals és llarg, feixuc i pràcticament inviable perquè va a contracor dels partits centralistes majoritaris del país, el PP i el PSOE. Aquest mur infranquejable només té dues sortides de gran calatge: un Estat federalista amb concert econòmic propi, o la via popular de l’Estat independent. On està la llavor del canvi? En un hemicicle nacional progressista sortit d’unes llistes electorals obertes. Mentre els partits siguin els amos del país, la democràcia restarà segrestada. Amb el vot en blanc massiu podrem demostrar el rebuig a l’hermetisme estàtic actual, no amb l’abstencionisme.

El procés següent seria la reforma constitucional amb aquests representants ideològicament renovats. Sabem, sobradament, que amb la violència minoritària i accions incíviques no anem enlloc. Només amb la cordura del diàleg i el respecte a la veu popular, podrem fer els passos definitius cap a l’autogovern en diferents graus. Les dues opcions apuntades són molt diferents i amb conseqüències poc conegudes. El desplegament dels drets competencials, contrasta amb la il•lusió i el tremendisme, alhora, de viure en un nou país de l’Europa globalitzadora. Somnis del passat amb grans incògnites de futur. Ens avala la història recent del poble serbi, eslovè, txec, irlandès,...en situacions anteriors diverses i adverses, que la Unió Europea s’ha fet seva. Catalunya té parangó amb aquests models? Tenim trets semblants, no idèntics. Els motius que ens impulsen sortir d’Espanya, no són bèl•lics, sinó de limitació estatutària i d’ofec financer autonòmic. Suficientment greus i justificables per segregar-nos en nació pròpia? Si el catalanisme democràtic ho decideix, vol dir que l’alternativa d’un concert econòmic amb plenitud competencial, com a alternativa de l’independentisme, resulta poc convincent, inútil o insuficient i que l’Estatut íntegre no té cabuda en la Constitució espanyola.

La confrontació popular del 13D ha estat un toc d’atenció als nacionalismes, que tindrà noves edicions i fronteres l’any que ve. De moment s’han començat a recollir els primers fruits consultius a través d’una Coordinadora amateur, amb una acceptable participació de mitjana (27,5%) en 167 municipis, a causa dels recursos precaris d’informació, però, amb una majoria aclaparadora del Sí (95%). L’eficàcia del voluntariat popular -ben dirigit- ha quedat demostrada. A la falta d’oficialitat política de la consulta i del recolzament directe dels partits, s’hi han d’afegir dues novetats de reglament: el dret a vot dels menors des de 16 anys i dels immigrants, no legitimats a fer-ho en les votacions institucionals.

Les conclusions més realistes, per damunt dels idealismes patriòtics, ens porten a reconèixer ,el poder de la sobirania popular, però, a través del Parlament català. Aquesta implicació exigeix omplir els escons de diputats independentistes o vetlladors convençuts dels drets dels ciutadans, siguin del partit que vulguin. La selecció dels candidats adients mitjançant les urnes només es farà bé amb el model de llistes nominals, que no contempla la legislació electoral actual. Necessitem conèixer el tarannà de cada persona, que ens amaga les llistes tancades. Per què tanta reticència política en reformar la llei? La intenció renovadora de fa dos mesos ha perdut embranzida i l’excusa del temps deixarà en via morta el nou sistema per a la tardor electoral del 2010. Perdrem quatre anys més de democràcia viva? ¿Farà falta una sentència demolidora del Tribunal Constitucional contra l’Estatut per accelerar la pressió unificada de la classe política catalana? Amb aquests requisits parlamentaris la Cambra podria fer oficialment un referèndum general vinculant a l’autodeterminació, malgrat la Constitució hi jugui en contra. El dret dels pobles a decidir està emparat en Pactes internacionals anteriors i vigents.


Ramon Mas Sanglas
14/12/2009

La festa de Reis

En al•lusió al nou calendari escolar del dia 7 de gener, crec que la Conselleria s’ha quedat curta. Un dia més de classe, és un pedaç més. Només començant el dia 2 de gener, com a tot Europa, es justifica la setmana vacacional del febrer o març. La tradició de Reis no significa un dia més per jugar a casa amb els regals. No és incompatible el Tió del 25 de desembre i la tradició espanyola dels Reis i la cavalcada del dia anterior. Tot hi té cabuda sense desaparèixer, però el sentit lògic del 25 afavoreix el gaudi de les joguines totes les vacances. El millor regal que poden fer els reis als fills és estar més hores cada dia amb ells compartint més temps tot l’any, acabant la jornada abans i acompanyar-los en les vacances de nova implantació. Això exigeix racionalització i una redistribució de dates en el camp laboral i escolar. Començar el curs el 7 de setembre justifica un descans per Tots Sants (trimestre més llarg), més que el segon, si no es perllonga començant una setmana abans. Les tradicions són respectables, però no intocables. Les noves necessitats de rendiment acadèmic i laboral demanen adaptacions culturals a les vivències familiars. Fem memòria de les festes anuals sagrades i desaparegudes fa anys. Amb paraules soles no arreglarem la conciliació laboral i escolar.


Ramon Mas Saglas
7/12/2009

Independència a la força

El 13D serà recordat per alguns catalans com el dia democràtic de la sol•licitud de la sortida d’Espanya, per força major o desencaixament. Catalunya hi sobra, fa nosa o no la volen? Tampoc ho sabrem si els espanyols no es pronuncien. La història negra contra els catalans està farcida de llegendes i realitats. Els desequilibris econòmics entre autonomies és tan real com els desajustaments financers viscuts massa dècades, evidenciats en les balances fiscals, que molts titllen honestament d’espoliació fiscal. El desencís polític de l’Estatut i el vodevil del finançament han fet vessar la gota. Tanta pressió ha desencadenat la demanda de l’escissió territorial i la formació d’un nou país. Aquesta bandera, liderada per un moviment sobiranista mixt, ha somogut les consciències populars cap a la votació del “Decideix” el futur català. És la petita onada que creix, que puja i baixa segons la força i direcció del vent. Però, aquest entusiasme eufòric i vibrador d’un hipotètic Estat millor, ¿s’ha sospesat prou bé, enfront d’una Europa que no sabem si ens hi volen independents?

Ningú marxa de casa il•lusionat, quan s’hi està bé. Tota migració és imposada, per situacions límit, en busca d’un refugi acollidor. La qüestió es trobar-lo, i en bones condicions. Catalunya és, malgrat que menys, un gran motor industrial i econòmic d’Espanya, però aquesta, li proporciona gran part del combustible perquè funcioni. El mercat català no és autònom, ni en té prou amb l’exportació a l’estranger. Si perd la clientela espanyola, què en farà dels seus excedents de producció? Cal escoltar la resposta dels empresaris catalans i els seus treballadors abans de fer el darrer pas.

Em sembla necessari sondejar l’opinió pública, sense falses promeses ni volades de coloms, perquè els nacionalismes ben entesos siguin respectats amb modificacions legislatives. La Constitució no és intocable i cal adaptar-la al s.XXI quan la democràcia ho exigeix. Si l’independentisme d’un poble multisecular amb llengua i cultura pròpies és un pecat o extremisme als ulls del nacionalisme espanyol, ¿per què no busquem alternatives pràctiques i racionalitzem les estructures administratives de cada autonomia amb un nou model de concerts econòmics? Transferir totes les competències a les comunitats sol•licitants i simplificar la burocràcia centralista. No cal buscar raons històriques –que no fan cap falta- per autoadministrar les recaptacions autonòmiques pròpies i retornar a l’Estat central el cost dels seus serveis comuns. S’acabarien els recels entre territoris, creixeria l’estímul productiu regional i es volatitzarien els somnis d’independència. No cal parlar de mimetisme basc, ni de federalisme nacional. Simplement, respectar els pobles que demanin democràticament ser reconeguts catalans, andalusos, castellans o gallecs, amb plens drets i sense defugir de les seves obligacions contributives justes envers la capitalitat de l’Estat central. Seria l’exemple més viu i directe d’exercir el poder del poble de forma mancomunada i autonòmica alhora.

Ramon Mas Sanglas
9/12/2009

http://www.lavanguardia.es/lv24h/20091209/53839852086.html

L’escola ha perdut els papers?

Volem una escola viva i operativa, no revolucionada, desorientada, insegura i sense full de ruta conegut. El nou calendari escolar mig desvelat ens depara sorpreses que aixequen polseguera i la inquietud dels docents. És la nova tècnica del globus sonda del conseller? Les incògnites dels tres sets (de setembre, gener i juliol), vacances de febrer o març, jornada intensiva o no, són malabarismes o jocs d’endevinalla? Fa anys que l’ensenyament del país balla sobre la corda fluixa i és hora de posar-nos a treballar tots plegats per canviar els resultats acadèmics amb més exigències compartides. Si tenim una LEC a gust o a desgrat, però que cal desplegar, fem-ho de forma consensuada, sense partidismes ni amagatalls. Encomanem a la societat civil aquesta tasca. Ara els docents –artífex directes de la matèria primera-, pedagogs, sociòlegs, psicòlegs, economistes,...hi tenen més a dir, abans que els juristes i polítics. Ja tenim prou pedaços en un sistema que rutlla a batzegades i perillen més descosits. Per inèrcia no farem remuntades, ni cap cim. És hora d’aixecar l’empresa educativa amb l’esforç mancomunat dels professors, pares i alumnes sense els continus retrets de la feina aliena mal feta. La construcció d’un edifici exigeix l’ànima il•lusionada de l’inversor o propietari, els tècnics, el constructor, els paletes i els manobres. Tots són imprescindibles, sense escaqueig ni solapament.

L’escola té una tasca primordial: impartir uns coneixements curriculars sobre la base humana de l’educació social. Tots els afegitons que cada dia li cauen al damunt desvirtuen la seva funció. Pot contribuir en paral•lel amb les obligacions familiars, però no, substituir-les. És el gran error del nucli familiar d’avui, immers en una societat competitiva estressada, que relega a l’escola deures paterns, com la informació sexual, la revisió sanitària, el tabaquisme, el comportament cívic, la normativa viària i un llarg etcètera. Els docents no són les minyones, cangurs o mainaderes dels fills, ni els centres educatius un local de lloguer per passar-hi la jornada sencera. Aquesta crisi educacional en la que estem instal•lats, amb uns progressos acadèmics llastimosos, ens ha trastocat l’ordre dels factors amb la permissivitat tova com a ingredient comú, fins a la pèrdua de l’autoritat ben entesa. Hem d’actualitzar mètodes i calendaris, sense oblidar les excel•lències del passat, ni confondre el fi amb els mitjans. Entren a l’aula els portàtils i els canons o projectors, que no tenen perquè enterrar el guix i la pissarra. El llibre digital i virtual faran més entenedora l’explicació amb la imatge i el so, però no podran suplir el resum i la memorització del concepte que expressa el text escrit permanent. No assumir aquestes realitats és perdre els papers o tenir-los molls.

Les institucions s’esforcen, a la seva manera, per renovar l’entorn educatiu amb més mitjans i personal, però, queden curtes. Les estadístiques nacionals mostren un alt índex d’idoneïtat d’alumnes que no estan al curs que els correspon. Què falla? Hàbits d’estudi i l’aprenentatge propi de cada edat, valors inherents al saber. La saviesa no s’adquireix sense esforç o per contagi, ni en la millor escola. Comparant un cotxe amb l’estudiant, té el motor de la família. Les rodes les posa l’escola i el professorat. Però, sense el combustible dels recursos, la constància i la coordinació no s’activen els dos anteriors. Això és recuperar el lloc i les funcions pròpies per fer un bon rodatge. Traduït al llenguatge de la praxis, es tracta de compatibilitzar els horaris laborals familiars amb els escolars, en la mesura del possible. La pedra angular de la flexibilitat demana un gran pacte sociolaboral amb l’escola per fer més assequibles la conciliació de les vacances anuals i els horaris de treball. El transvasament de funcions de la família a l’escola és la inoperància de totes dues. Només la complementarietat recíproca és beneficiosa i necessària per sortir de l’estancament que viu l’ensenyament.


Ramon Mas Sanglas
1/12/2009

Ramon Mas: "L'escassetat de recursos és el principal obstacle de la nova llei d'educació, perquè aquesta ha nascut en el punt àlgid de la crisi"

Professor i delegat sindical durant més de 30 anys, en Ramon Mas participa activament a la pàgina web del diari i escriu cartes per mostrar les seves reflexions sobre el dia a dia de la comunitat educativa

Ruben Izquierdo | 30/11/2009 | Actualizada a las 09:18h | Participación

Considera que la nova llei "marca un estil ideològic més gestor i propi a l'escola privada" i lamenta que "no s'hagi comptat amb els mestres" pel seu redactat, el que comporta que "pedagògicament sigui una llei discutible" tot i que comptar amb "un ampli suport de la classe política". Tot i això, creu que caldrà esperar un temps abans d'avaluar-la correctament. De tot això, i molt més, hem parlat a l'entrevista amb motiu d'haver estat escollit Lector del mes de novembre:
SUS CARTAS Y ARTÍCULOS DE OPINIÓN
Nuestro lector del mes de noviembre, Ramon Mas Sanglas, ha visto publicados numerosos artículos y cartas de opinión en La Vanguardia.es.

Acceda desde el siguiente enlace al histórico de resultados de búsqueda y consulte sus escritos disponibles hasta la fecha en nuestras páginas.
________________________________________
PALABRAS CLAVE
Mas, Tribunal Constitucional, La Vanguardia, TC, Maragall
- Als articles i cartes que ha escrit a l'edició en paper de La Vanguardia i a la versió digital parla sovint de l'educació. Quins criteris fa servir per tal de fixar els seus temes?
- L'opinió pública del dia a dia. Els mitjans de comunicació transmeten la inquietud dels docents que intento recollir i analitzar des de l'òptica contrastada dels polítics, sindicats i els docents. A més de l'experiència com a professor, he viscut més de prop l'evolució i els canvis educatius laboralment, com a delegat sindicat durant 30 anys.

- Vostè escriu indiferentment al diari i a la web. Quan publica a la xarxa és obvi que acabarà tenint una comunicació molt més pronunciada amb altres lectors. Quin dels dos mecanismes considera més oportú per fer arribar les seves opinions?
- Estic molt agraït a tots els comentaristes de les meves reflexions. La força del diàleg és molt enriquidora per comparar criteris discutibles, no sempre coincidents quan les ideologies són diferents. No sol passar en temes vinculats a l'ètica i els valors personals, que estan arrelats als sentiments. Moltes vegades he fet ús d'aquesta confrontació amb els lectors contestant les seves inquietuds i aportacions. La via del comentari a peu de cada carta és molt directa, però, queda morta a les 48 hores o abans. Un fòrum permanentment obert, amb temàtiques diverses, donaria peu a seguir la tertúlia –controlada- més dies. Un simple suggeriment. Quan es genera polèmica vol dir que el tema és viu socialment. S'ha d'aprofitar l"oportunitat de la confrontació. La política és una dels més candents, quan s'interfereix.

- Moltes d'aquestes reflexions versen sobre educació i ensenyament. Si ens permet un cop d"ull ràpid, ens podria dir com anem en educació?
- Estem en un impàs delicat a nivell espanyol i més sensible a nivell autonòmic. La crisi general ens està retallant recursos materials i humans. La remuntada del fracàs escolar generalitzat, diagnosticada fa tres anys, és lenta. L'harmonia entre les institucions educatives polítiques, els sindicats i el professorat grinyola tot sovint, fins i tot ,entre el ministeri i les competències educatives transferides. La denúncia de la LEC al Tribunal Constitucional és un mal símptoma de coordinació. Confio que aquestes discrepàncies legislatives no entorpeixin la funció docent directa. No és gens positiu polititzar l'educació, i menys quan fereix susceptibilitats respecte de la llengua o el lloc de treball. Hem de progressar més adequadament.

- La figura del mestre, apunten alguns experts, ha perdut autoritat i respecte per part d'alguns alumnes. Es recuperable o estem davant d'un punt de no retorn?
- Res és impossible, però, incòmode i lent. Parlem d'hàbits i bons costums tradicionals, -malgrat soni malament-, no exclusius de l'escola. La base del respecte i bona conducta és la família. El triangle pares, professors, alumnes és consistent quan funcionen a l'uníson. Deixa d'existir si es trenca un angle. La societat adulta està patint un dèficit general de convivència que repercuteix en les relacions mútues dintre i fora l'entorn escolar. És una de les conseqüències més greus de la descoordinació horària entre pares i fills. El professor ha de recuperar, sense autoritarismes, la imatge del docent que explica i és escoltat. Sense ordre i silenci l'aprenentatge és ineficaç i la principal font d'estrès. Val més predicar al desert sense aquests requisits.

- En algunes cartes parla d'inhibició paterna i desmotivació estudiantil, sensació que creix a mida que avancen els cursos escolars. Com encaixa en aquesta dinàmica el projecte d'allargar l'edat escolar obligatòria fins els 18 anys?
- La vida laboral cada dia es fa més exigent i competitiva. Quan els pares arriben molt tard a casa la preocupació pels fills és un afegit més d'esforç, malgrat se'ls estimin, i molt. Pitjor encara, quan no és la joia de la casa o un model poc recomanable a l'escola. Si els fills es veuen marginats a tot arreu, la desmotivació, el fracàs i la conflictivitat s'agermanen. Aquesta bola creix, normalment, fins la data esperada dels 16 anys. ¿Com podem parlar d'un perllongament obligatori de l'edat escolar per a uns adolescents que fa temps anhelen perdre de vista l'aula? No té sentit aquesta llei dels 18 anys, exclusiva per als fracassats. Aquest grup necessita un reajustament escolar als 13-14 anys envers al món laboral. La resta d'alumnes ja continua via BAT o Cicles Formatius.

- D'aquest problema parla amb certa freqüència. Vostè proposa prendre com a exemple alguns models europeus relatius a la conciliació laboral i familiar tot i admetre dificultats per executar aquesta via. És aquesta una batalla perduda?
- Els calendaris laboral i escolar dels país són irreconciliables tal com estan. Pateixen la mateixa malaltia dels horaris quotidians. No podem exigir d'un infant la jornada i les hores anuals d'un adult. L'Europa nòrdica i central tenen una latitud i climatologia diferents que els afavoreix per acabar la jornada a les cinc o sis de la tarda, fent les mateixes hores. El secret està en la concentració de la diada. Aquesta reestructuració implica la complicitat del món empresarial, comercial i escolar. Els beneficiaris serien tots. Una major elasticitat horària és més relaxada i productiva, afirmen els experts. La família retrobaria nous espais de trobada diària i els períodes de vacances interanuals podrien fer-se comuns, parcialment. Però, som mediterranis i amb una cultura horària nocturna que costarà molt de canviar.

- El fracàs escolar està lligat a l'absentisme i s'alimenta de la desmotivació a la que abans fèiem referència. Com podem combatre aquesta situació?
- L'absentisme escolar no és generalitzat, afortunadament, a Catalunya. És més propi de zones o barris marginals en poblacions grans. És una seqüela del fracàs escolar centrat en la secundària, bàsicament. Cada vegada la direcció escolar té més acotat aquest problema, fent un seguiment individual i avisant la família. La LEC dóna més autonomia als centres per combatre la indisciplina i el passotisme, però, a costa de la dedicació especial dels docents.

- Quan escriu sobre temes escolar ho fa amb coneixement de causa i aprofita la seva experiència personal. Quin feedback troba amb els lectors?
- La compensació més agraïda és la convergència de criteris en un 90% dels lectors que em fan arribar la seva opinió. També les comparteixen la quasi totalitat dels companys i companyes de la meva escola a qui faig arribar les meves reflexions. Em dóna ànims i estímuls. No obstant, he descobert en vàries ocasions, que una idea contrastada per diferents persones en crea d'altres noves que enriqueixen el context o el complementen. Cada professional hauria de comunicar les seves aspiracions que no ha pogut viure, possiblement, per obrir noves expectatives.

- I si extrapolem aquesta situació fora de la web... hi ha diàleg entre pares i professors o cadascú batalla com pot?
- Cada escola té el seu ideari, programació tutorial i una normativa que estableix els vincles directes amb les famílies. Avui dia seria un fet inusual no tenir un parell d'entrevistes anuals amb els pares o tutors de cada alumne. Quan l'ocasió acadèmica negativa ho requereix poden ser múltiples. La conflictivitat entre escola i família és excepcional, normalment. La nova llei catalana cohesiona molt bé aquesta relació mitjançant les associacions de pares. La major dificultat radica en la coincidència d"horaris, una vegada més.

- L'actual curs acadèmic és el primer de l'era digital. En algunes cartes parlava dels riscos que podria comportar el suprimir la relació humana a l'àmbit escolar. Com es pot aprofitar a fons la utilització d'ordinadors a l'escola sense fer abaixar la seva participació a les aules?
- La informàtica personalitzada a l'aula sempre s'hauria d'aplicar com un instrument, molt útil, però, no un fi en si mateix. L'anomenada "nova era digital escolar" s"ha d"entendre com l'entrada a l'aula d'una eina didàctica –el portàtil- molt viva, per estimular els sentits, agilitzar un resultats, però, mai per suplir l'esforç de la ment i la memòria. La classe, per definició, és un grup relacionat, no la suma d'individualitats que coexisteixen sense conviure, és a dir, sense dialogar i compartir idees amb el professor. Cada àrea curricular ha de saber compartir el temps lectiu amb el text escrit o digital amb l'assimilació o estudi. El temps donarà fe de l'eficàcia digital i virtual sobre els resultats acadèmics. Gran part de l'èxit està en mans del professor.

- Parlem de la LEC. Quin balanç fa en aquests primers mesos? Creu que es van explicar be els canvis abans de començar?
- Fa un parell de setmanes el conseller Maragall va presentar el calendari del desplegament de la LEC fins l'any 2017, que pensa reduir a tres, en la pràctica. L'escassetat de recursos econòmics és el principal obstacle perquè la llei ha nascut en el punt àlgid de la crisi. Per si fos poc, ara li ha caigut l'amenaça del TC per sospites d'il•legalitat. Políticament, gaudeix de bona salut, perquè va ser aprovada per un 83% dels parlamentaris. Pedagògicament, és una llei discutible perquè no va comptar amb el suport majoritari dels docents i ara aniran sortint les nafres dels lapsus sobre el personal i la gestió. Ha de passar més d"un curs per fer un balanç just de tot el rodatge legislatiu.

- Com veu la relació entre la docència i internet? Creu que s'exploten correctament tots els recursos de la xarxa o encara falta molt camí per fer?
- El nivell de coneixements informàtics per part dels mestres i professors és molt divers. La majoria són autodidactes. D'altres han fet molts cursos de formació sobre les aplicacions informatitzades a l'aula o les gestions escolars i acadèmiques, per agilitzar la burocràcia. Darrerament ha crescut l'interès per necessitat pedagògica. Pensem que la nova generació de mestres, amb quatre anys de carrera, tindran una formació universitària més adaptada a la nova escola. Internet és un font inesgotable de recursos que cal saber trobar-los. Un bon professor no pot ser al•lèrgic a la tecnologia informatitzada.

- Falta espai de debat sobre educació a la xarxa?
- A internet s'hi troba de tot, però, de forma aleatòria i dispersa. No són comparables els recursos directes d'un llibre digital d'una àrea curricular estructurada i pensada per a un curs determinat, amb les múltiples pàgines desconnexes sobre el mateix tema. Quant a ideologia o cultura de l'educació, qui busca hi troba una relativa participació en fòrums, però, no és un medi habitual de diàleg, crec.

- Per acabar i com a curiositat. Alguns dels seus articles han passat fàcilment de la trentena de comentaris. Personalment, que li fa més il•lusió: llegir una carta seva publicada al diari o comprovar en línia la resposta que reben els seus escrits?
- L'ideal seria crear opinió crítica al carrer amb el suport paper, perquè corrin les veus, i al mateix temps deixar la constància escrita amb l'edició digital. Tal vegada és contradictori. Ho deixo com un desig.

http://www.lavanguardia.es/participacion/noticias/20091130/53834098123/ramon-mas-lescassetat-de-recursos-es-el-principal-obstacle-de-la-nova-llei-deducacio-perque-aquesta-.html

Video:http://www.lavanguardia.es/premium/publica/publica?COMPID=53834680205&ID_PAGINA=200806163&ID_FORMATO=9&PAGINACIO=1&SUBORDRE=3&TEXT=