El govern de Madrid ha engegat la maquinària amb so de pau verbal, però, mantenint les idees i estructures polítiques del país. Tenim més embaixadors a Catalunya per sufocar la desconnexió imparable. No serà fàcil sense un gir centralista de 180 graus que apaivagui un catalanisme engrescat en pro dels indecisos i unionistes.
Què
fou primer, l’ou o la gallina? Llei i democràcia, qui engendra a qui? Estem en
l’escena final del desafiament Catalunya-Espanya amb tres actors rellevants:
Rajoy, Soraya i Millo. El primer ha promès canviar el xip en la segona estada a
la Moncloa. Per força. Amb majoria simple ha d’afluixar per entendre’s amb els col·legues
que l’han envestit. Sense llançar per la borda les lleis del mandat anterior (educació, reforma laboral i llei
mordassa), accepta rectificar-les en ares d’una entesa raonable, respectant els
principis d’igualtat dels espanyols i la sobirania nacional indivisible sota l’eslògan “no hi
ha democràcia sense llei”. Només quan interessa? Per què no a la inversa? La
llei orgànica de l’Estatut del 2006 aprovada per les Corts Espanyoles,
referendada pel poble i signada pel rei, ¿per què fou recorreguda pel PP i
trinxada pel Tribunal Constitucional? Les lleis publicades al BOE tenen rangs
diferents de compliment? La vicepresidenta Soraya ha estat ungida per plasmar
aquest diàleg indefugible i esvair el fantasma de la independència amb contactes
permanents abans no prengui més cos el “referèndum
o referèndum” del setembre 2017. ¿S’albira una negociació amb més
prometences etèries per decantar els catalans indecisos contra el separatisme o
més repressió judicial per reafirmar l’unionisme del PP-PSOE-C’s? Tres blocs blindats
antireferèndum, sense escletxes com
antuvi amb el terrorisme. Ara a través de l’òptica “don dinero, poderoso caballero”, sinònim de “la pela és la pela”. Enric Millo, polític de fusta conservadora i
nou delegat d’Espanya a Catalunya, s’ha compromès evitar la col·lisió dels dos
combois amb la mateixa recepta del diàleg exhaustiu per aturar un referèndum
autonòmic il·legal. Quina vareta màgica es traurà de l’armilla després de 5
anys d’intents infructuosos? Un desembarcament amb “l’operació diàleg” fa témer el pitjor per fer avortar el full de
ruta.
Molts
catalans qüestionen el perquè d’aquesta fòbia nacional a un referèndum pactat.
No és cap Catexit automàtic. Ignorem
quants voldrien deixar de ser espanyols
descontents del tracte que reben. Els sondejos no són infal·libles. L’única
certesa del 9-N va ser els dos milions de secessionistes d’una població de 5,5
milions amb dret a vot. Amb una alternativa fiable que mai s’ha ofert, molts
optarien per una Catalunya restaurada, recuperant l’Estatut íntegre i legal mutilat
al 2010. La negativa a la consulta la fonamenten en la indivisibilitat d’Espanya
votada sota el militarisme del 78 (“todo bien
atado”), en la covardia i la por terrorífica que surti una diferència a favor
de la segregació. Què se’n derivaria per al país sense el primer motor nacional?
Conclusió: sepultem el tema, absurdament. Negar la bilateralitat és imposar la
unilateralitat i desobediència. El principi d’igualtat és fictici. Ha fallat
durant 38 anys la base de l’ordinalitat (no pagar més del que reps).Qui i quan han
rendit comptes d’aquesta milionada d’euros solidaris? Ser independent suposa
autonomia política i econòmica reals com a nació. Implica un esforç titànic per
necessitat, no per caprici. Si Espanya no vol aquesta escissió per les seves
conseqüències nefastes, per què no regenera el sistema territorial amb noves estructures
equilibrades i justes?
El
camí de la desconnexió va directe al laberint de la trama judicial espanyola.
La legislació del Parlament està en l’huracà de la denúncia automàtica. Els
missatgers de Madrid com poden apagar la foguera de la confrontació amb més
combustible? Parlar d’entesa en aquesta
cresta de crispació és burlesc i provocador. Fa anys que sentim la promesa
recíproca de seure’s a parlar. Només apreciem retrets mutus d’incompliments,
mentides i falsedats numèriques en inversió. Com poden convèncer la societat i
al contribuent fidel quan els fets –a vegades corruptes- contradiuen les
paraules? No es pot ser ambaixador de la llei sense permís de la democràcia en
un país plurinacional i lliure. “La
llibertat no es jutja” (Santi Vidal). No podem capgirar l’ordre. Cap llei
pot sustentar-se al marge de la voluntat popular, excepte en règims
dictatorials. És un contrasentit declarar la llei humana immutable i eterna.
Ramon
Mas Sanglas – Sta. Eugènia de Berga, 29/11/2016