El 27S segons el PP

La batalla política del 9N contra Catalunya torna a revifar, ara contra el 27S i amb tota cruesa. La paraula diàleg ha mort, però també el mot democràcia està en perill d'extinció en aquest país.

Els torpedes de l'Executiu de Madrid contra els comicis catalans no s'han fet esperar en presència de tota la plana major del PP. Les insídies contra Catalunya han estat la tapadora -en una convenció nacional- per amagar les pròpies vergonyes de corrupció revifades per Luis Bárcenas. Les eleccions catalanes seran il·legals per excepcionals i plebiscitàries. Més carn de canó al Tribunal Constitucional contra la Generalitat? Són contràries a la Carta Magna si pretenen separar una part d'Espanya sense el consentiment del poble espanyol. És la radicalitat de sempre reforçada amb el cop judicial del 9N. L'Estat no pot impugnar el 27S sempre que tingui caràcter estrictament autonòmic. Només els partits que abanderin un programa independentista seran infractors de l'estat del dret. L’autodeterminació internacional dels pobles és anterior o posterior a la Constitució espanyola? Pel PP només seran vàlides les urnes del 27S si fracassa l’intent sobiranista, però anticonstitucionals si guanya el secessionisme. On estan les regles democràtiques universals del país? El centralisme espanyol vol seguir tallant el bacallà a Catalunya com sigui, amb criteris restrictius i de vassallatge impedint la més remota possibilitat de pacte i treva.

Mirant invectives i titulars recents de la premsa veiem radiografies polítiques superbes i retrògrades contra el procés. Els delata el vocabulari del ressentiment: "els sobiranistes no enganyaran una llei i els catalans, perquè les eleccions no seran una via a la fractura" ; "després del simulacre del referèndum pretenen fer-ne un altre amb el truc de les plebiscitàries" (Rajoy); "com sempre, el PPC donarà la batalla per a la concòrdia i comptarà amb el suport del govern espanyol per defensar l'Espanya democràtica en la que creiem" (Sánchez Camacho); "cal una mobilització contra l'independentisme i deixar clar que un pols a l'Estat té conseqüències" (Aznar). El llenguatge de la demagògia serà l'estrella del PPC durant vuit mesos de campanya "per donar veu als milions de catalans que no són independentistes", "que són la majoria", "perquè hi ha més catalans que independentistes" (on era aquesta majoria el 9N?). Un independentista, no és català? Naufraguen en matemàtiques, drets i democràcia, amb la bandera de la Carta Magna  fluctuant i reformable, penjada d'un absolutisme temporal i sotmesa a la pressió de la casta bipartidista.

El 27S és una espasa de doble tall. Pot ser el camí cap al republicanisme català o esdevenir la pròpia guillotina. Està en joc la democràcia real de les urnes amb totes les conseqüències negociadores  alliberadores o regressives pel país. On és la sortida de la trampa legalista espanyola? El rupturisme de l’absolutisme enclaustrat i l’adequació de la Constitució sobre la base democràtica dels pobles, decidir lliurament a l'estil britànic o quebequès. Contràriament, si 40 milions d’espanyols han de decidir sobre 7 milions de catalans és admetre i permetre l’esclavitud d’un poble. Aleshores la DUI seria una obligació moral de consciència. El suborn o extorsió econòmica i la repressió cultural és una arma tan senzilla per guanyar com perillosa per perdre. Les urnes s'omplen de vots intel·ligents i justificats, normalment. És hora d’europeïtzar l’oratòria política de temps immemorials i aportar alternatives convincents si Espanya vol escoltar més el discurs i la lògica independentista. Els ciutadans han de ser lliures per triar en funció de la millor oferta i demanda. Si un gran percentatge de catalans s’obstinen en marxar, Espanya s’ha preguntat de veritat el perquè? Mentre el diagnòstic de la malaltia no sigui compartit, tota recepta i vacuna seran infructuoses. Aquesta medicina se’n diu democràcia objectiva i universal, no transitòria, ocasional i de conveniència segons la ideologia del govern de torn.

Ramon Mas Sanglas – Sta. Eugènia de Berga , 28/1/2015

 

Claus del full de ruta

El procés sobiranista ha reanudat el pas lentament. Queden vuit mesos per assolir el full de ruta i veure els fruits del 27-S. Hi haurà prou combustible per superar la cursa d'obstacles?

És la pedra filosofal del triomf sobiranista fàcilment convertible en cantelluda i trencadissa. Les llistes separades imposades per ERC seran un escull afegit al procés. Amb llista única  haurien combregat els mateixos principis d'un programa comú quant a mètode i contingut. S'hauria facilitat la labor del votant i una imatge de més força. Aquesta tolerància a l'opcionalitat partidista, a més de repartir els escons parlamentaris, ¿es veurà gratificada amb més vots independentistes en planters propis? El segon parany de la concurrència electoral lliure -suposant guanyada la causa sobiranista – serà la interpretació pràctica dels resultats. Les desavinences partidistes poden ser sensibles i disperses sense obviar els murs espanyols. En la recta final hi confluiran quatre factors: composició del nou Parlament en funció dels vots 27-S, declaració de l'Estat republicà (si reïx en les urnes), el tempo negociador amb l'Estat i el referèndum de la Constitució catalana. Es pot simplificar més? Les quatre fases pressuposen l'entesa interna prèvia. Més difícil encara, si Espanya es nega pactar. Aleshores, s'acordarà la DUI sense el veredicte exprés del poble o constarà el seu permís tàcit en el full de ruta? Com s'interpretarà la secessió internacionalment en fronts diferents?

Analitzem una balança 27-S desfavorable a l'autodeterminació. Si cap dels tres hipotètics plantejaments -independència, federalisme i autonomisme renovat-  obté la majoria del 50% ¿tot seguiria com fins ara? El no més rotund. El conflicte Espanya-Catalunya lluny de resoldre's s'aguditzaria amb una revolució democràtica i política. Adquiriria dimensions de summa gravetat fins la reforma de la Constitució i del sistema autonòmic. El poble de Catalunya faria obrir el meló de la Carta Magna que el PP-PSOE no s'atreveixen per desacord o covardia. Seria un pas gegantí  de la democràcia contra els vells esquemes d'una transició superada. No perdem de vista –ho esperem- que abans d’un any hagi desaparegut tota majoria absoluta unicolor.

Però, trepitgem el dia a dia. Mentre transcorren els projectes, el futur dels catalans ha de viure sobre la base econòmica d'uns pressupostos reals. Els recursos disponibles  de la Generalitat pel 2015 són insuficients. Madrid no obre l'aixeta de la morositat pendent. ¿La Generalitat s'ha d'endeutar més, per enèsima vegada, quan està sufragant una quota solidària implacable i desmesurada (8% del PIB)? Les relacions culturals i els drets competencials educatius estan ferits de mort per la llei Wert. Les  impugnacions legislatives del Parlament en cada legislatura portades al TC és un atemptat constant al catalanisme polític i a l'estat de dret. Actituds de recel i discòrdia permanents debiliten la llibertat entre pobles que fan inviable la convivència dialogada negant a Catalunya l’encaix digne d’una tercera via raonable. Aquest mal modus vivendi autonòmic és la causa dels cicles legislatius curts i la necessitat de buscar-se la vida. On està la panacea dels predicadors centralistes, el substitutiu de la independència? La submissió colonialista és una recepta morta i enterrada per la democràcia viva, ben diferent del model imposat fa més de tres dècades. Poble català, parla i decideix!

Ramon Mas Sanglas - Sta. Eugènia de Berga, 20/1/2015

27-S, ultimàtum polític del poble català

La fumata blanca de l'acord CiU-ERC gràcies a la pressió dels agents civils ha encarrilat el procés independentista cap a la recta final. Esperem les urnes del 27-S per llegir la voluntat vinculant dels catalans

El consens polític no és cap art de màgia, és el fruit de renúncies recíproques entre persones i opcions de partit. La recuperació unitària del procés sobiranista que ha necessitat de les forces civils per pactar el quan (data) i el com (llistes pròpies) té un tercer repte més complex: acordar el què (full de ruta o columna vertebral) per aconseguir una majoria necessària de vots favorables. Convertir unes eleccions autonòmiques avançades i excepcionals en plebiscitàries amb un Sí/No a la independència és la tasca encomanada al poble. Sense aquest segell d’identitat serien ordinàries o parlamentàries. La feina compartida de vuit mesos no serà gens planera per mantenir objectius comuns i evitar el foc amic en campanyes electorals plurals. El govern espanyol sortirà amb tota l'artilleria pesada sense oblidar les querelles pendents contra Artur Mas i dues conselleres. El trencament ràpid del silenci polític  adversari indica que el reinici del procés s’ha encarrilat correctament. És paradoxal que més d’un partit es carregui la convocatòria quan havien anunciat reprovar el president si no ho feia d’immediat. No esperaven un acord tan eficient desprès de setmanes de picabaralles. Per fi, el dret a decidir forçós obligarà a la majoria silenciosa apostar fort en les urnes. PPC i C's hauran d’ensenyar les cartes d’un  finançament autonòmic reformat –molt convincent- per competir amb vots unionistes. El PSC residual, amagat sota el coixí d'un federalisme quimèric, ¿com desbloquejarà la Constitució amb els socis espanyols per canviar-la i crear uns Estats federals inexistents? ICV-EUiA, sense brúixola, continuen perduts pels espais siderals agafats a la cua de l'estrella fugaç PODEM per no desaparèixer. Els dos exsocis del tripartit no poden digerir que el seu germà (ERC) hagi fet fortuna al costat d’un amo amansit i ells dos continuïn  picant pedra. Pablo Iglesias, nou astre amb una trajectòria poc definida, està enlluernant indecisos cansats del “corpus corruptus” de la casta política immobilista. Una incògnita que preocupa tots els correligionaris. La transició del catalanisme a un estatus diferent, independent o no, farà canviar el mapa institucional, autonòmic i fiscal del territori. La vella política està cavant la pròpia tomba d’una transició exhaurida.

El desafiament de Catalunya rau en la pervivència de les conviccions nacionalistes populars i en les noves adhesions. Moment irrepetible per canviar la situació actual o continuar enquistats i anar a pitjor.  El quart 11-S consecutiu exultant que reviurà el 2015 serà el preludi de campanya d'unes urnes històriques. El poble tornarà vibrar aires d’Estat propi amb tons d’intensitat diferent segons l’entorn de la crisi, la recuperació i les ofertes que sorgeixin del bàndol espanyolista. La coalició CiU-ERC, més altres formacions polítiques adherides i els associats de la societat civil, s’hauran de guanyar a pols mig milió d'electors per remuntar el 50% d'independentistes. L’estratègia resideix en el disseny d’unes estructures bàsiques d’Estat (Hisenda pròpia i SS)  persuasives col·lectivament i sostenibles econòmicament. Dues pedreres de paperetes sobiranistes seran la solidesa de la unitat política transparent i la intransigència del govern espanyol a negociar amb racionalitat democràtica. Qui pensi en clau Podem -indignats socials- podran sospesar el vot vuit mesos. No és tant qüestió ideològica de dretes o esquerres. El poble elegirà el millor futur en funció d’uns programes entenedors i creïbles, no tant dels savis i líders presidenciables que formin un govern de concentració. Per aconseguir l’acoblament de lletra i música cal assajar, preveure els detalls i afinar curosament els instruments fins el 27-S. El concert final no es pot improvisar per aconseguir el vistiplau de la Constitució Catalana en referèndum definitiu després de la negociació democràtica amb Espanya i el món.

Ramon Mas Sanglas – Sta. Eugènia de Berga , 17/1/2015

Govern de concentració amb personatges civils

L'acord entre CiU-ERC està a tocar, diuen, però no arriba. Els recels mutus de pèrdua de poder és la causa principal. Això és servir i el govern que mereixem? Necessiten la custòdia de la societat civil.

Els polítics hispànics han donat sobrades mostres d'allunyament de la població en descrèdit del servei democràtic. Aquest egoisme gremialista dels partits i l’aferrissament al poder ha intoxicat el procés sobiranista català amb les mútues inculpacions i tuïts balsàmics de conveniència, poc creïbles. Les batalles per patrimonialitzar el projecte a costa del vot els fa desmereixedors d'un govern en exclusivitat. Aquesta trajectòria pejorativa dels governants va generar el bressol de la indignació popular, embrió de la plataforma Podemos/Podem, inicialment apolítica. Catalunya necessita del braç civil per esmenar, redreçar, complementar i vigilar de prop cada pas del govern on resideix la legitimitat de convocar,  i també, l’obligació de governar amb sensatesa. El fenomen de la borratxera política es dóna a Catalunya i arreu d'Espanya  per defensar-se de l'adversari. Pedro Sánchez carrega contra el vodevil CDC-ERC. ¿Per què el PSOE treu les urpes contra Podemos, potencial guanyador, insinuant una aliança amb el PP, contrincant de tota la vida? Els molesta la veu popular indignada contra l'abús de poder, l'enderroc d'un sistema bipartidista instal·lat al país i la possible derrota electoral guanyada a pols?

La credibilitat en el projecte secessionista està minvant per trencar unitats de consens i obstaculitzar la voluntat sobirana. "No s'ha de perdre ni un vot", diu ERC. Massa tard?  Dos mesos de pugnes entre Mas i Junqueras han evidenciat que un govern de concentració dels dos és com un intent de barrejar oli amb aigua. Sense un lideratge fort i mixt de figures rellevants de la societat civil -tecnòcrates professionals-, el govern de coalició que necessita Catalunya no serà  fiable, possible i estable.  CDC-ERC podran sortir a pescar en la mateixa barca o per lliure, en caladors propis o comuns, però, serà inadmissible competir en la subhasta final. Seria el lliurament de la flota a Podem i a les forces unionistes.  Només amb reforços polítics de gran calat i ferms defensors de la catalanitat podrà néixer el nou Estat. Mirem la història dels acords. CiU sempre ha pactat amb el PP-PSOE durant 35 anys. Amb ERC han  estat puntuals, un festeig amb infidelitats, quan encara està viu el malson del tripartit. Els convergents tampoc han estat la forja de l'independentisme. Va ser un fet sobrevingut de l'extrema crisi pels cops de porta de Madrid, recolzats pel poble, que els va obrir el camí sobiranista. Catalanisme tradicional no és sinònim de secessió malgrat les arrels bèl·liques de 300 anys. Els ciutadans no es mereixen uns dards enverinats i menys una boda oportunista amb el perill d'un divorci per un full de ruta arriscat o divergent. Discutiran menudeses sobre el dia i l´hora electoral quan el gruix i base de la constitució catalana està al cel de les oques i per conèixer? Les aparences d'unitat del 9N i la guerra de llistes ha obert els ulls del votant que exigeix objectius irrefutables i líders fiables. Del contrari, el procés serà víctima  del vaticini embruixat "antes se romperá Cataluña que la unidad de España". Per què l'arrogància tossuda, la set de poder i el corcó de l'avarícia malmeten l'essència del servei polític? El corc del partidisme infecta i mata la democràcia, més greu que la corrupció individual. Polítics catalans, obriu les finestres a la societat civil, descontamineu-vos i convoqueu eleccions anticipades en igualtat de condicions per governar junts amb el poble i per al poble.

Ramon Mas Sanglas - Sta. Eugènia de Berga, 13/1/2015

Museu militar a Barcelona

L'anunci d'un nou museu militar a Barcelona està aixecant polseguera mediàtica pel moment polític, la temàtica, l'objectiu i la inversió. El tancament de Montjuic no fou prou significatiu?

És el gran regal de reis de la pasqua militar 2015 als catalans. Un anunci desconcertant en el moment més inoportú i lloc menys adequat. Alliçonament o provocació? Les guerres són història, s'obliden quan interessa i ara volen perpetuar-se en un museu? Notícia a mida per intimidar o antídot del moviment sobiranista com a colofó del tricentenari 1714-2014. No és hora de tornar jugar a “soldadets de plom” per blindar la unitat espanyola. Després de la clausura del museu de Montjuic (2009), el menys visitat d’Espanya pel regust franquista, ¿volen recordar qui té les armes i revifar tristes efemèrides militars contra Catalunya? Paradoxalment, es neguen obrir foses comunes de la guerra civil de víctimes innocents i el retorn dels papers de Salamanca sigil·losament custodiats per no desvelar veritats i sentències injustificables. Un museu per conèixer què va aportar Catalunya a la història de l’Exèrcit? És incongruent un col·leccionisme de peces mortíferes i emblemes de repressió contra un poble. Abans d'invertir impostos populars a través del “ministerio” en un recinte armamentista, Catalunya té necessitats més peremptòries d’índole humanitari. Qui vulgui impregnar-se d’història militar té grans exposicions a Madrid. La “singularitat militar de Catalunya" -humiliant per a uns i gloriosa pels vencedors-, no “necessita contribuir per sentir-se orgullosa" de derrotes i batalles cruentes. És increïble que comandaments de l'exèrcit no hagin assimilat el dret a decidir dels pobles i els confongui amb un escamot de soldats, súbdits de la jerarquia militar. Rehabilitar un edifici perquè la ciutadania "prengui consciència dels riscos i amenaces existents i sigui una garantia de pau" (general Ricardo Álvarez-Espejo) és una ofensa a la intel·ligència. Un museu per dissuadir la ciutadania del seu sobiranisme és un memoràndum contra la llibertat. Qui és l'amenaça del país? “Barcelona ha de ser bombardejada cada 50 anys”, va dir el General Baldomero Espartero, per mantenir a ratlla els catalans liberals massa progres o díscols. La construcció d’un centre de maquinària bèl·lica és un bombardeig metafòric? Un bombardeig cultural  que recorda la llei Wert per espanyolitzar nens catalans. Moltes casualitats i coincidències. Amb aquesta pedagogia la classe militar obtindrà pocs cooperants locals que mirin amb bons ulls l'exèrcit espanyol. Prou nostàlgies i revengismes del passat i del present. De fer-se el projecte, hi haurà també un raconet del 23-F com un suposat intent de salvació nacional o s’exhibiran exclusivament els atropellaments de Catalunya?

Em temo que l’efecte proposat sigui el contrari, més confrontació, nova llavor independentista i més resistència. Una notícia qualificada d’ "irrenunciable" posa en evidència que el grau democràtic d'aquest estament està en l'entredit pel debat i polseguera mediàtica aixecada. El camp de batalla polític que viu el país pot fer canviar intencionalitats i fets en molts àmbits territorials. Una República Catalana democràtica –per exemple- es veuria exempta d’aquesta croada i d'un santuari militar anacrònic que no trobaran a faltar les joves generacions, igual que el Senat espanyol en la capital catalana.

Ramon Mas Sanglas – Sta. Eugènia de Berga, 9/1/2015