A Europa li importa Catalunya

Les veus d'Europa sobre el sobiranisme català ja tenen ressó a Espanya. De moment és picar pedra. Les línies traçades en un desert o al mar són fugisseres. La democràcia real, amb el temps, s'imposa a la democràcia absolutista d'un govern canviant, com les lleis de conveniència. 

“La independència de Catalunya alteraria la posició de la UE al món" (García-Margallo). Després d’aquestes declaracions sobrenaturals o extraterrestres, antagòniques als seus anatemes separatistes de setmanes anteriors, podríem pensar que el ministre s’ha begut l’enteniment. Per fi, els catalans tenen un lloc considerat al món, no solament Europa. Espanya, els reconeix? Evidentment. Són ciutadans imprescindibles, com a contribuents. Ara cobra sentit la utilitat del burro català per als espanyols: “la independència de Catalunya alteraria la marxa de l’euro”, diu el ministre al seu col·lega alemany.  Com i de qui cobraria Europa el dèficit d’Espanya sense el 25% que aporten els catalans a l’economia nacional?  L’esquema de les finances europees quedaria trastocat sense Catalunya. Gràcies per la sinceritat realista. Però, quin somni! No és cap passaport. Tanta generositat verbal no queda sense el cop de martell subsegüent: no us acudeixi fer “una declaració unilateral d’independència” perquè el reconeixement internacional serà nul i expulsats de la Unió Europea. Vosaltres no sou escocesos que gaudeixen del beneplàcit del Parlament britànic. Sou espanyols sotmesos a la indivisibilitat territorial escrita en la sagrada Constitució. Efectivament, la conversió del polític en qüestió és fictícia. Era visionària. Està en els seus cabals antidemocràtics de sempre. Els euros dels catalans són massa importats per perdre’ls i malèfiques les intencions sobiranistes antipatriòtiques. Més degenerat encara el dret a l’autodeterminació fixada pel dia 9-N. Esperem el temps, l’únic profeta infal·lible.

Les plagues bíbliques no han arribat i s’esvairan per pròpia ridiculesa. El poble català , fidel masover, continua treballant i pagant als seus cabdills. Demana fiances i truca portes, malgrat l’arrogància espanyolista. No fou la rebel·lió israelita que provocà la fugida sinó la fe en un futur just i millor. Comptem, a més, amb la força democràtica del poble català i d’espanyols que busquen també una sortida a la claustrofòbia autonòmica. Polítics, escolteu-los amb les veus europees. “Per favor, arribeu a una solució ràpida. És un tema intern espanyol sobre el que Europa no ha d’intervenir. Negocieu amb mentalitat oberta i sense línies vermelles” (Comissària europea Reding). La resposta fou automàtica: “La llei i la sobirania nacional són línies vermelles” (De Cospedal). Error de manual. En política i dret no existeixen  fronteres per natura, com l’axioma que tot ser viu morirà. Les línies roges les imposa un dictador, un parlament per majories o una societat democràtica. Totes són revocables per voluntat dels legisladors. Fer-les immobilistes depèn del govern de torn. Si l’absolutisme actual del PP no permet un referèndum català per principis unitaristes nacionals o interessos partidistes i el pròxim govern plural ho tolera, ¿on són les línies vermelles objectives d’una llei feta a mida? No existeixen. L’argumentari constitucional es desploma. Les circumstàncies econòmiques del 1978 que permetien als catalans regalar el 8% del seu PIB per damunt del que reben s’ha capgirat fa anys. Per què han de pagar el mateix i demanar crèdits amb interès per sobreviure? Quan una majoria democràtica popular  oprimida per l’extorsió centralista exigeix un nou model i no és escoltada, no es traspassa cap línia, s’obre la via democràtica contra la dictadura d’un govern parapetat en un mur estàtic, modificable quan interessa.

La dignitat espanyola, no viure a costa dels altres, reclama una reforma autonòmica sostenible. No solament Catalunya. Quin sentit tenen 17 Parlaments deficitaris, uns per falta de recursos propis –no autònoms-  i altres per subvencionar a tercers? Amb un reajustament regional real tots serem més necessaris i reconeguts a Europa pel potencial inversor, junts o separats. Cada autonomia té dret a la seva sobirania en economia, llengua i cultura. Si no fos trepitjada políticament amb línies vermelles artificials, el litigi no existiria.

Ramon Mas Sanglas – 25/2/2014

http://blogs-lectores.lavanguardia.com/colaboraciones/a-europa-li-importa-catalunya-53605

Dictadura electoral i poder expolític

Totes les dictadures tenen en comú la fortalesa dels líders que poques vegades la consideren passatgera. Els ponts del poder els fa forts a costa de demagògies democràtiques que afortunadament no són eternes.

Fa anys que corren rius de tinta reclamant un sistema electoral obert, sense candidatures de meritocràcia i a dit. Si cap parlament autonòmic s’ho planteja per aconseguir-ho, estem anys llum que els dos grans partits nacionals (PP-PSOE) acordin portar mai tal reforma al Congrés. Aquí el consens parlamentari és totalitari. Ni una ILP (Iniciativa Legislativa Popular) amb dos milions de signatures seria reconeguda, possiblement. Saben que tenen la paella de la nació amb el mànec electoral fet a la carta. Faran retocs aparents de transparència sobre el finançament dels partits per esborrar pàgines corruptes del passat. Voldran enterrar en el bagul dels mals records els deutes bancaris, els seus mecenes de campanyes electorals. Posaran distàncies de conveniència entre el poder polític i els drets empresarials en la legislació laboral sense oblidar la fluïdesa de vasos comunicants entre el món de la inversió pública i privada. Sempre vetllaran l’horitzó del propi futur expolític des de l’escó personal.

El rotatiu “El Mundo” (23/2/2014) acaba de publicar les fotos amb noms, dades personals i salaris anuals –alguns esperpèntics-  de 43 expolítics, amics o familiars i alts càrrecs vinculats a la funció publica, contractats per companyies elèctriques o gas del país. Els preus no paren de pujar  al consumidor. Sabem que aquests negocis depenen de les decisions polítiques. Si la llei de transparència els afecta només durant l’activitat política, el fitxatge d’aquests assessors sortits del govern o el seu entorn és una burla a tota la societat. Els ciutadans de bona fe suposen que no cobraran simultàniament dos sous o més, el públic pels drets adquirits i el privat de l’empresa, a la qual també paguem com a contribuents energètics. Difícilment es podrà comprovar sense recórrer a la fiscalia.

Com podem sortir d’aquest bucle proteccionista i mafiós, però, legal?  Votem els governants que ens imposen i no volem. Quan deixen el seu rol polític molts es converteixen en consellers o directius del món financer que van protegir amb el seu rang legislatiu. Ara, des de la cúpula empresarial i les espatles jurídicament cobertes imposen la dictadura econòmica derivada d’una dictadura electoral sistèmica que els va introduir en l’estament polític gràcies les urnes. Som víctimes d’un dret a decidir nul i corrupte a nivell local, autonòmic i nacional. Els comicis electorals no podran presumir mai de democràtics mentre el votant no faci la llista dels governants a partir d’una selecció lliure de candidats, no d’uns aspirants intocables i ordenats pel partit. Prou de gregarisme electoral fet i amanit. Aquesta neutralitat política ha d’abolir privilegis posteriors amb terminis de càrrecs, marcar unes regles politico-laborals  i un punt final al tràfic d’influències de portes giratòries. La credibilitat del polític es demostra amb el servei i la proximitat al votant.

Hem vist un final democràtic d’Ucraïna, però tràgic i cruent. Veiem a Egipte, Veneçuela,...com la gent es llença al carrer cada dia. Cinc milions d’aturats també és un drama.  Som  massa pacients o mesells? Les dictadures tenen moltes cares i escales, però totes acaben amb el seu merescut tard o d’hora. A l’abús del poder legislatiu, jurisdiccional, executiu o econòmic, el poble li passa factura, quan la democràcia autèntica s’imposa i se’n cansa d’un sistema o tracte injust i massacrador. Si a les raons de butxaca hi sumem la indignació per la confrontació politico-ideològica –el conflicte Espanya i Catalunya, per exemple-, podria accelerar-se una involució gens desitjable. Senyors polítics, que viviu del poble, baixeu del Sinaí i apliqueu-vos els manaments que heu escrit per als altres. Compartiu de prop la seva crisi repartint millor allò que és de tots i no permeteu que uns pocs acabin amb els recursos minsos d’una majoria.

Ramon Mas Sanglas – 24/2/2014

Antidependència és independència

Parlem massa i escoltem poc o gens tot i tenir una boca i dues oïdes. Tot acaba buscant camins diferents cansats de tanta sordesa. La dependència té uns límits en el temps i per a la butxaca.

L’acritud de les confrontacions ideològiques a favor i en contra de Catalunya posen el sobiranisme català en un estat de xoc difícil de digerir per una societat civil cansada i necessitada de canvi, que si no arriba aviat amb consens, se l’haurà de buscar o prendre tota sola. El 9-N marcarà fronteres i horitzons. La situació actual d’interdependència autonòmica desequilibrada és insostenible per més temps. Empresaris dividits, declaracions europees ambivalents, polítics convergents en divergència, juristes catalans en contradicció, sindicalistes entre dues aigües, puresa democràtica qüestionada al Parlament, són referents preocupants, un flac favor a la resistència d’una sortida digna. Que els missatges apocalíptiques contra una Catalunya secessionista vinguin de l’espanyolisme unionista o dels detractors del dret a decidir de casa nostra és la normalitat esperada. Però, qui ha crescut i viscut a costa del país i ara per conveniència de partit, d’empresa o lobbisme vulgui segar l’herba de la pròpia terra per no deixar-la progressar o continuï sotmesa, només mereix el qualificatiu de covard i traïdor.

És propi del capitalisme aprofitar-se de l’aiguabarreig polític o la claror boirosa –en època de crisi- per sembrar la confusió democràtica. Proclamar la unanimitat espanyolista i un autogovern alhora, sense estripar cap passat dissortat és paradoxal. La història té pagines alliçonadores i d’altres molt negres mereixedores de la cendra. És difícil no trencar amb res per alinear-se amb tothom. No dependre mai dels altres sense separar-se necessàriament és pretendre un cercle quadrat. La perfecta no dependència comporta ser independent parcialment o del tot. Aquell territori indefinit o estatus institucional autosuficient -federalisme socialista idíl·lic- que cap polític espanyol sap presentar com a model i alternativa a la segregació i a les autonomies en fallida econòmica, està esperant ser inventat. Per això han fracassat les terceres vies en un país únicament monocolor: el color constitucional, sagrat i etern. La pluralitat de fets és el reconeixement de singularitats populars, siguin territorials, culturals o lingüístiques. Només s’arriba a gestionar bé la diversitat quan ciutadans i dirigents del país assoleixen la virtut de les majories sense imposicions absolutistes. Mentre visquem sota el domini del conflicte regional no podrem presumir de democràcia madura i real.

Quan un poble planteja la seva independència se la suposa positiva perquè renuncia voluntàriament un estat dependent anterior pitjor. Qui en pugui patir les conseqüències de la pèrdua l’hauria de mimar a corre-cuita enlloc d’estigmatitzar-lo amb amenaces. L’aforisme demagògic , “Espanya no permetrà la ruïna de Catalunya”, quan les balances fiscals oficials testimonien un 8% d’aportació del seu PIB  a la resta espanyola, és un sarcasme. La confessió que s’hauria d’escoltar és la inversa: “Catalans, Espanya us necessita, parlem-ne i no marxeu”. Si l’orgull imperialista secular no admet aquest reconeixement el camí sobiranista és irrenunciable per lògica. La possessió de la veritat i els criteris absoluts, com demostren les reformes impositives del govern i les sentències contra drets estatutaris i d’ensenyament, estan carregant de raó els sentiments d’autodeterminació. El caos fiscal autonòmic que reconeixen tres presidents conservadors evidencien la urgència d’una redistribució econòmica equitativa. Si les polítiques subvencionistes de 35 anys han col·lapsat i endeutat el sistema, per què s’obstinen en apedaçar-lo? El proverbi, “Dos no es barallen si un no vol”, fa tres segles que els catalans l’apliquen i el pateixen en pròpia carn assumint la pitjor part. És hora de canviar el seu merescut.

Ramon Mas Sanglas- 23/2/2014

Petjades del Pacte Nacional pel Dret a Decidir

Si els extrems acabant trobant-se, per què no Mas i Rajoy? S'han de ben espatllar les situacions fins la màxima tibantor sense caure al precipici.

Pas a pas i amb fermesa el procés sobiranista avança malgrat grans tempestes. Més 1600 entitats estan recolzant el Dret a Decidir del 9-N amb democràcia i empenta. Els contrastos i traves són elements normals dels grans projectes. Els dos terços del Parlament i una societat civil que parlen amb vots i fets no seran sufocats per un govern central enrocat en negar els drets universals dels pobles. La Generalitat acaba de restablir la recaptació dels Tributs de Catalunya amb una entesa de les quatre Diputacions i 52 nuclis operatius ampliables seguint la legalitat estatutària. És l’embrió d’una Hisenda catalana, nucli fiscal propi. La ciutadania espera la consolidació dels eixos nacionals bàsics per votar el seu futur amb convicció.

La contrapartida destructiva d’aquests avenços es reflecteix en la Cambra Baixa de Madrid oposant-se amb rotunditat a la proposta nacionalista del referèndum. La radicalitat espanyolista només hi veu el segell independentista, fins i tot per votar “no” al dret a decidir. La temença d’un revés democràtic vol impedir tota celebració per no perdre populisme espanyol. ERC i CiU inviten als conservadors l’abandó dels seus “histerismes” seguint el model escocès, si Espanya creu estar a l’altura democràtica d’Europa. Discurs inútil a la tossudesa del PP: “No permetrem es fragmenti Espanya” i “la secessió porti Catalunya a la ruïna”. Haurem d’agrair-li el progrés i la seva estima per no prendre mal? Així sembla amb les mesures i ordres de Margallo a les seves ambaixades internacionals perquè contestin amb severitat el dossier informatiu del president Mas. Per la seva banda persisteix l’intrusisme del ministeri d’Educació sentenciant contra la immersió lingüística del català imitant la pressió escolar de les Balears i el País Valencià. Com a colofó només faltava la querella criminal del sindicat ultradretà “Manos Limpias” (?) contra el president per sediciós, prevaricador, desobediència i convocar una consulta il·legal d’autodeterminació. En quin segle i país viuen?

Al ritme trepidant dels esdeveniments polítics no sembla aventurer pronosticar que serà inevitable una sortida neutral si l’Estat vol evitar a tota costa les dues preguntes incòmodes de la consulta. Sense parlar de vençuts i guanyadors el duel Mas-Rajoy no pot persistir. El seny dels unionistes podria fer canviar les preguntes amb la noblesa del diàleg i actituds més reconciliadores. El conseller Mas-Collell ha traçat dues línies mestres del full de ruta: “No donarem mai cap pas que ens pugui deixar fora d'Europa” i “el conflicte polític no afectarà negativament l'economia si es porta amb cura”. Dues afirmacions que pressuposen uns acords previs. La intuïció –la trobada del príncep amb Artur Mas n’és un indici- ensuma que les negatives constitucionalistes reiterades de Rajoy s’estovaran jurídicament. Abans de l’estiu ha d’arribar una oferta prou llaminera envers l’economia, el respecte lingüístic i la pluralitat nacional que apaivagui les provocacions actuals i s’eviti l’esclat d’un 11-Setembre efervescent. Seria la millor campanya de la consulta que intentaran contrarestar com sigui. El refredament d’ànims comportaria un 9-N més assossegat sobre la proposta espanyola objecte de votació. De no ser així els resultats poden ser tant conflictius com les negociacions posteriors. Una majoria feble de vots favorables podria dividir la societat catalana o complicar la secessió durant anys i més animadversió en cas de perdre. Sabem que l’última paraula és del poble i no dels polítics. Esperem que amb intel·ligència i bon fer sabran escoltar-lo dintre la legalitat, però, democràticament.

Ramon Mas Sanglas – 21/2/2014

Neutralitat política de l’empresariat

Les batalles sobiranistes internes podran ser més dures i decisives que les exteriors. Barrejar butxaca i política no agrada als empresaris que neden en mercats oberts. Per què remenen les cireres en reformes laborals, doncs? La neutralitat no existeix. 

Ni ells s’ho creuen quan ho afirmen als mitjans i en col·loquis. No se’n poden estar i compta molt la seva opinió. Intenten desviar el seu perfil polític per no defraudar ningú i quedar bé amb tothom. El color empresarial és tan diferent del color sobiranista de CiU diluït en ERC? La independència sempre fa olor d’esquerres en una coalició convergent  i catalanista de centre dreta? El capitalisme autonòmic –substrat de tota gran empresa- viu en una cruïlla política compromesa. És difícil posicionar-se com a català, espanyol i patró al mateix temps. Tot un mixt que complica la definició d’emprenedor que té per vocació créixer i expandir-se econòmicament sense fronteres de mercat. En temps de bonança, quan necessitava del braç polític de torn, no amagava la seva ideologia i demanava el suport del sector públic sense escrúpols. Quan el vent és advers i es veu obligat nedar entre dues aigües –el poder polític i les urnes- li costa mullar-se políticament. No poden ser apolítics per conveniència. Aquesta neutralitat no existeix en decisions de butxaca quan va lligada a la voluntat majoritària d’un poble. Tampoc és neutralitat renunciar la campanya del “no”.

“Espanya ha d'entendre que a Catalunya hi ha un problema social i polític i que nosaltres només hem de crear ocupació i riquesa” (Rosell, CEOE). Una sortida diplomàtica de la patronal que traslladen als polítics imposant-los diàleg a la força.  Per què no entre tres?  És possible una entesa entre polítics deixant fora de joc el poder d’empresaris i banquers? No poden ni volen marginar-se d’aquest triangle que configura la societat votant, el govern i la patronal. És un trípode interconnectat per crear i mantenir l’economia com a consumidors, gestors i productors. La riquesa dels amos no es genera per si sola ni la mà d’obra s’expandeix sense inversors. No poden penjar-se a medalla de la neutralitat quan s’impliquen en les reformes laborals estatals, reclamen descomptes i benignitat fiscal per a les empreses. No són govern ni partit, però, sí, corretja de transmissió de l’economia nacional vinculada a una legislació més permissiva per a la cartera de beneficis.

Els favors i sacrificis s’han de pagar mútuament. Artur Mas demana implicació als inversors per aixecar l’economia feble i assegurar la cohesió social, malgrat la complexitat del procés sobiranista, sense vergonya de proclamar-se catalans, boicots interns ni baralles. La dignitat democràtica els obliga escoltar el poble i exigir als més recalcitrants una ment oberta, sense témer les urnes del 9-N obrant en conseqüència. Els empresaris més casolans i propers han captat el missatge popular. Per què els de gran volada necessiten més pedagogia?

És un moment històric de l’estament politico-empresarial. Compaginar productivitat i riquesa entre espanyols i catalans –units o separats- no ha de suposar un maldecap insuperable. Per a un empresari demòcrata el resultat de la consulta no ha d’enquistar el creixement. La seva responsabilitat de primera línia no li permet amagar el cap. L’única neutralitat tolerable seria promocionar indistintament la marca Espanya i de Catalunya per no rivalitzar entre dos mercats veïns i complementaris. La seva aportació democràtica exigeix un cant a la llibertat del dret a decidir i convèncer al govern central que l’entesa entre territoris és una clau de progrés econòmic tan respectable com la independència, si així ho vota el poble.

Ramon Mas Sanglas – 18/2/2014