La competitivitat és un fenomen social amb poques excepcions –sempre han existit els padrins- per abastar un rang superior, conservar un treball o un status de vida, moguts per l’ambició o la simple supervivència, que no és poc, en moments de crisi extrema. De manera individual o col•lectiva, el ser humà s’organitza per aconseguir unes fites que l’il•lusionen o que necessita per satisfer l’aspiració del seu ego com a líder o com a professional ben preparat.L’estudiant està sotmès, periòdicament, a molts controls sobre coneixements i habilitats, fruits de la dedicació. Uns parcials i d’altres definitius, com l’opositor a una plaça amb molts aspirants. Un símil aplicable al polític veterà que vol revalidar el seu posicionament o al neòfit que trepitja per primera vegada el terra relliscós de l’escenari complex de la política. Ambdós posaran a prova la seva perícia per convèncer un tribunal implacable: l’electorat.
De quin temari s’examinen? Del seu passat, que els examinadors ja coneixen, i del full de ruta que plantegen sobre les necessitats del país. La memòria democràtica sovint és feble i trencadissa al llarg de quatre anys, però, la rivalitat entre els candidats s’encarrega de revifar les ensopegades de cada contrincant. És la gran utilitat, per no dir l’única, que té la campanya electoral. Es posen damunt la taula reptes incomplerts i projectes fallits que l’oposició no perdona i fa brollar, malgrat la promesa mútua de no fer servir el joc brut de les corrupteles. Apareixerà el menú a la carta de cada partit, amb un gran assortiment d’exquisideses, oblidant tot sovint, que els comensals busquen un menú més econòmic i casolà del dia a dia. No sempre agraden els plats més suculents, ni les normes dels cuiners, que limiten la llibertat del client amb la imposició d’unes llistes tancades de candidats. El cert és, que, malgrat la varietat d’ofertes, molts paladars exigents no trobaran les apetències del seu grat. Alguns s’abstindran de tanta sofisticació, i d’altres faran dieta amb el vot en blanc.
No són moments d’ostentació, de pujar al pòdium de la Generalitat amb l’exhibicionisme de medalles personals del passat. Ans el contrari. El ciutadà busca el polític amb vocació clara de servei per sortir de la crisi amb més treball, menys impostos i més productivitat, com a conseqüència del consum més barat. La convergència d’aquests criteris –gens fàcil- obrirà les portes a un nou projecte que està en mans del poble per encaixar el futur de Catalunya amb decisió pròpia i sense febrades. Fora batalletes partidistes per una independència virtual dividida (ERC, Solidaritat catalana, Reagrupament). Si el ciutadà optés per aquesta via, parlaríem d’un sol Estat català, no de tres. Fora guerrilles lingüístiques propiciades per Ciutadans i utopies d’unitat nacional espanyola o turbulències transitòries de la immigració pregonades pel PPC o PxC. Mentre el tabú d’un referèndum lliure i vinculant sigui el substrat dels dos partits majoritaris (CiU-PSC), la suposada maduresa democràtica estarà malaltissa i encoberta. Nedar entre dues aigües és la millor forma d’alimentar el vot indecís.
El dia 28 al vespre, no hi hauran perdedors, com sempre. Tots hauran aprovat, sota els mínims del pactisme –si cal- , però, faltarà el més important: complir els deures. Si l’estudiant té una cita anual decisiva amb els examinadors, per què els polítics cada quatre anys? Un gran buit legislatiu electoral per evitar desafeccions. Les seves propostes urgents s’haurien d’avaluar el primer any o a mig termini per a continuar en el càrrec, i les feixugues, en acabar la legislatura. L’oposició no sempre és garantia suficient de l’eficiència del partit governant. El blindatge d’un quadrienni és una temptació per a la inoperància i el perill de convertir la política en paròdia compartida i descontrolada. Només el sedàs de les eleccions –malgrat les trinxeres intocables del partidisme i els filtres impermeables imposats- permet el reajustament del país amb la selecció dels governants de més alta intensitat, sense trampes dialèctiques. Per això exigim total transparència en benefici d’una selectivitat justa, transversal i lliure de perjudicis, en espera de la veu definitiva i directa d’un referèndum popular oficial, sense traves institucionals i partidistes. Aleshores farem el cim de la democràcia com a poble, i sortirem del dubte del què volem tots els catalans majoritàriament.
Ramon Mas Sanglas – 18/9/2010
