Conveniències de la democràcia

Han passat les eleccions, no les indignacions. Segueixen ben vives en places i ciutats. L’atur, la llibertat electoral i la sortida de la crisi és el seu guió resumit. Per contra, la maquinària del poder segueix obstinada en buidar de contingut l’essència de la democràcia. Per als primers el capitalisme més acarnissat divideix la societat, s’enalteix amb privilegis de classe i desmunta el benestar comú. Per als segons és la reencarnació del comunisme del segle passat capitanejat per l’extrema esquerra. Dues coartades contraposades que no comparteixen escenari comú, perquè tenen espectadors diferents. Són les dues cares de la democràcia sotmesa a l’ètica de la conveniència actual, al poder econòmic (món bancari) i polític (governants). Des de quan els partits polítics poden convertir el poble (la democràcia ) en objecte negociable? La degeneració de l’esperit constitucional del segle passat crida a una revisió urgent.
És irrisòria la pregunta: Han entès els polítics el missatge de les concentracions o acampades arreu del país? La resposta és òbvia, malgrat s’hi giren d’esquena. Fa anys que el seu sistema està qüestionat amb un abstencionisme electoral proper al 50%, el vol nul o blanc, en tots els comicis cada quatre anys. La ineficàcia de la reforma laboral amb cinc milions d’aturats és innegable. Si els mecanismes adoptats no responen en positiu les propostes dels mandataris no són objectives ni útils. És el missatge del clam popular: la plenitud de la representació majoritària recau en el poble, no en els interessos partidistes i els seus mecenes, recolzats mútuament. La bona fe del votant no pot ser traïda per pactes o aliances entre partits contradient el programa votat per la ciutadania. És una de les grans servituds i limitacions de les candidatures tancades, l’al•lèrgia de molts indignats del país. L’embriaguesa de poder vitalici no té perdó democràtic.
Estem vivint uns moments convulsos a nivell estatal i autonòmic. Totes les eleccions sacsegen els partits i remou les seves entranyes en funció dels resultats. Provoquen assemblees, congressos, remodelacions internes i dimissions. La conveniència d’una majoria obliga el sacrifici d’individualitats. Per salvar un futur polític millor només queda el camí de les urnes lliures. El partir socialista commogut pel daltabaix electoral del 22-M està en fase de reestructuració per trobar un candidat digne a la presidència. La galàxia dels barons decideix el millor adversari del PP en unes suposades primàries d’un sol candidat. Conveniències democràtiques atípiques per no dividir el partit. Per contra, el PP no gosa presentar una moció de censura al govern – impossible de guanyar- per no desvetllar els seus projectes més recòndits guardats tres anys. El desgast del govern i la vanaglòria dels sondejos és la seva clau. La lluita dels dos colossos per establir-se en el búnquer de la Moncloa no és la democràcia d’un poble. Preparen les seves eleccions a la supervivència política, no les solucions dels problemes espanyols. Per això fan nosa els acampats, el martell de les seves consciències. Mítings de campanya i casseroles no vibren a l’uníson. El sistema està tan trencat com la mateixa comunicació. Mentre un 60% dels ciutadans acaten per força la Constitució que mai han pogut votar, una nova llei electoral no deixarà de ser el pedaç d’un gran colador.
Ramon Mas Sanglas – 31/5/2011

http://blogs-lectores.lavanguardia.com/colaboraciones/conveniencies-de-la-democracia/

Màgic Món del Tren

El tren ja ha arribat a Sta. Eugènia de Berga (Barcelona) sense vies ni catenària convencionals. La màgia, l’enginy i la tossuderia de Josep Arumí durant sis anys han fet possible la creació del Museu ferroviari més important de l’Europa Sud a escala H0, mida estàndard d’aquest tipus de modelisme. Està en fase de construcció la segona gran maqueta a escala H1. Mil metres quadrats d’exposició deixen bocabadats petits i grans. La miniatura en moviment, la verdor de paratges idíl•lics i els cims nevats més inversemblants de la geografia internacional i catalana són un autèntic gaudi, a més del realisme que ofereix cada racó, fruit de la inventiva de l’autor. La disponibilitat de tanta superfície li ha permès combinar espais i edificis emblemàtics coneguts com el Parc Güell i la Sagrada Família ja acabada, entre d’altres. La distribució mil•limetrada i el detall més insignificant (un camió formigonera o un mini helicòpter en rotació, per exemple) criden l’atenció i la curiositat. Dos mil punts de llum –quan es fa de nit- fan canviar l’aspecte dels edificis per dintre i fora, els carrers, vehicles, jardins, zones industrials i esportives. Converteixen el parc temàtic en un espectacle silenciós i harmònic. La maqueta de 250 metres quadrats compta amb més d’un quilòmetre de via fèrria electrificada. Els seixanta trens en rodatge sincronitzat –tots de disseny diferent- no tenen res a envejar a l’AVE, ni la velocitat, proporcional a la potència i mida. La col•lecció emmagatzema 800 locomotores i 3.500 vagons nacionals i internacionals impecables d’origen americà, suís, alemanys austríac, anglès, danès, a tall d’exemple. Diversos diorames i vitrines complementen l’espai en la zona de recepció. El treball minuciós d’en Josep, ha permès plasmar el seu hobby col•leccionista de petit en una realitat, Museu únic a Espanya.
Felicitats i gràcies per la gran aportació cultural al poble de Santa Eugènia de Berga. La nissaga dels Arumí –de renom gastronòmic- faran que els santaeugeniencs siguem més coneguts arreu del país. A la joia històrica de l’església romànica del s. XI que té el municipi hi afegirem ara el tecnicisme més refinat del s. XXI que ens descobreix aquest Centre ferroviari màgic. El món del col•leccionisme, els amics del ferrocarril i els modelistes de la miniatura tenen aquí una cita obligada. Les escoles i docents tindran nous recursos didàctics per treballar la geografia, història, tecnologia, dibuix i disseny com a taller pràctic, visual i fotogràfic. El web www.magicmondeltren.com ofereix tota mena d’informació i un aperitiu de tota l’obra. L’art plàstic, la imaginació creativa i la màgia del color, les formes i l’equilibri s’han donat la mà per engendrar una simbiosi de natura, urbanisme i tècnica, el producte final del Màgic Món del Tren.
Ramon Mas Sanglas – 24/5/2011

Manual de la Democràcia

Busquem l’autenticitat dels productes, no imitacions adulterades. El temps, la desmemòria, el poder i la degeneració alteren les denominacions d’origen, també en política. El terme democràcia no pot ser més explícit: govern del poble. La magnificència del vocable ho diu tot, sense cap adjectiu. Quan l’aparell partidista tergiversa la representativitat dels delegats populars, la corrupció es fa mestressa del sistema sense escrúpols. És la pèrdua de la identitat democràtica i el trencament de la comunicació. Les reivindicacions apolítiques arreu de les nostres ciutats són un reclam de l’autenticitat. Demanen l’antídot del partidisme polític manipulador i del capitalisme bancari dictatorial, tutelats recíprocament. L’única forma de trencar el cercle viciós és l’abolició del subvencionisme polític i una nova llei electoral oberta. Quins camins s’han d’obrir per no xocar contra la constitucionalitat? És la resposta al qui i com fer-ho, el manual de la Democràcia. La persona humana i les condicions laborals no són objectes de mercadeig que oscil•len com la borsa de valors.
Votem persones, no partits. Hauria de ser l’arrel i lema del nou sistema electoral. Respectant la formació d’ideologies homogènies i entitats, cada poble té la llibertat de buscar els seus governants, nominalment, no per imposició de la partitocràcia organitzada. Cada aspirant o coalició independent que presenti el seu projecte de quatre anys, explicant què vol fer, com portar-lo a terme (font dels recursos) i el calendari (data de termini de cada objectiu dintre la legislatura). L’electorat determinarà els millors programes que podrien confluir en un pack unificat o reestructurat. La flexibilitat municipal és l’eina més eficient en un país lliure, respectant els principis bàsics autonòmics i estatals.
Junta avaluadora autonòmica i municipal. Un jurat popular capacitat faria d’àrbitre en cada municipi. Amb certs marges d’error o tolerància, però amb contundència, vetllaria pel compliment estricte dels continguts segons el calendari presentat i acceptat per la majoria. En cas d’incompliment reiteratiu o flagrant, la dimissió seria irrevocable durant el mandat -sense esgotar la legislatura- , passant el càrrec al següent candidat del resultat electoral El seguiment de cada decisió consistorial faria menys probable l’opacitat dels comptes i el tràfic d’influències.
El poble nomena els seus mandataris, els sosté i avalua. Tot un procés més liberal que pot semblar feixuc i burocràtic, però, més net i transparent. La llista única –per ordre alfabètic- simplificaria el garbuix de tantes candidatures actuals. La campanya informativa dels aspirants tindria un caràcter més directe i senzill amb uns ajuts publicitaris idèntics per evitar greuges comparatius de poder econòmic. En les eleccions autonòmiques i estatals el repartiment de diputats estaria supeditat a la proporcionalitat de la demografia territorial.
El mètode electoral actual està esgotat per degenerat. Les reivindicacions de la crisi i les baixes expectatives d’ocupació són dos efectes greus de la mala administració, però no, el germen del mal. El govern capgira el malestar profund dels indignats, que respecten les formes i la convivència pacífica. Polítics i banquers no admeten ser l’ull de l’ huracà i còmplices del capitalisme. Deixeu-vos de paradoxes i accepteu-vos culpables. Urgeix un ERE definitiu de governants, no temporal. La trista herència impositiva del neoliberalisme condemna la joventut a retrocedir molts anys de benestar social. Els seus eslògans són convincents. És viable canalitzar la indignació de la societat sense canviar la Constitució? Governants, escolteu, reflexioneu i actueu amb totes les conseqüències.
Ramon Mas Sanglas – 23/5/2011

El dia després, 23 de maig

La maquinària política oficial es torna engegar. Durant unes setmanes s’han fet prospeccions cauteloses, s’ha frenat el ritme trepidant de les restriccions en espera dels nous actors sortits de les urnes. Els governants nous o vells no alteraran la realitat. Començaran a viure-la, si estrenen color. Les ganes de menjar-se el món els positiva i honora. Que l’animositat no es dissipi massa aviat. L’ambició de canvi no els deslliura del maquillatge de les formes i la crisi que els emmarca, d’unes arques municipals empobrides i dels projectes del programa promès. Com es compagina tot plegat? Els problemes d’estretor del ciutadà apurat salten a la vista. L’aturat que intenta escodrinyar fins l’últim racó laboral tant debò trobés més portes obertes en els governants renovats. No tenen cap vareta màgica, malgrat les promeses hagin il•lusionat. Les tisores, guardades en els calaixos consistorials, s’hauran d’esmolar per tallar prim. Qui hagi negat el seu ús en campanya –per ignorància o captar el vot hàbilment- es trobarà defraudat, segurament. Ara veurem la destresa del batlle professional o l’alcaldessa dels fets. Que facin bé la seva feina. Qui n’hagi acumulat dues de públiques, que s’ho plantegi honestament com a primera retallada. Podrà amb totes o és la llaminadura del càrrec i el sou que l’empeny a sacrificar-se? Seguirem veient cares conegudes addictes als consistoris. La pedagogia de la temporalitat política – dues o tres legislatures- no cala en el ciutadà abstencionista sense l’exemple de la renúncia.
En capitals i grans ciutats la corporació municipal continuarà amb la seva magnificència desmesurada? El to superb i fred d’aquest polític –més propi de parlaments- s’allunya del carrer. No és el candidat de la campanya. La competitivitat desairada entre rivals, les confrontacions programàtiques i les dissensions consistorials a l’hora de pactar redueixen el potencial del regidor com a servidor, essència del governant honest i casolà. Mentre la llei electoral no aprovi la llibertat del vot nominal -llistes obertes- i simplifiqui tanta parafernàlia, el tacticisme polític serà burocràtic, costós i poc eficaç. Per contrast, en el poblet rural, la Casa Gran estranya menys al vilatà. La convivència facilita parlar en públic de qüestions i millores que afecten la majoria. L’alcalde/ alcaldessa i l’equip no marquen fronteres rígides per principi, sense trepitjar ordenances ni crear favoritismes. Excepcions no en falten, no obstant. Són els punts calents que obren esquerdes durant el recorregut de la legislatura donant peu a noves candidatures per descontentament veïnal. Prevenir les causes d’aquestes friccions és una de les estratègies del batlle, a més de fer quadrar les xifres amb rigor.
L’exigència dels drets ciutadans fa canviar l’estil governamental dels ajuntaments. El fenomen migratori i els nivells diferents del benestar no es cohesionen fàcilment. Els impostos no sempre estan equilibrats entre contribuents i beneficiaris. El govern que opti per la mà esquerra en el repartiment pot xocar amb l’obscurantisme i la injustícia. És la via més directa de perdre el càrrec per desconfiança popular. Solament la redistribució equitativa dels béns públics amb el benentès de les regidories, mantindrà la consistència municipal. En moments difícils, la lupa és imprescindible. No té sentit parlar d’estratègia dretana o d’esquerres en un poble. L’alcalde es deu primer a l’electorat i no al partit, en cas d’incompatibilitat. El repte és afrontar les necessitats poblacionals sense endeutar-se en excés ni cosir de contribucions els habitants. No cal donar cent dies de gràcia si les il•lusions del dia després perduren pacíficament quatre anys. Bona aventura a tothom i feliç arribada a destí.
Ramon Mas Sanglas – 18/5/ 2011

http://blogs-lectores.lavanguardia.com/colaboraciones/el-dia-despres-23-de-maig/

Registre públic de l’absentisme laboral

L’absentisme poc justificat d’alguns treballadors amb malalties fictícies preocupa alguns empresaris. Com a nova via de solució i escarment d’aquests addictes a les baixes dubtoses, CiU ha rebut la proposta de crear un full públic de la vida laboral per donar a conèixer l’absentisme individual. A través d’internet les empreses hi tindrien accés abans de fer un nou contracte. Veus discordants han titllat la iniciativa de fiscalització de la privacitat de dades personals –anticonstitucional- i un retorn a èpoques passades de regust antidemocràtic. La moralitat i les conductes humanes no són publicables sense sentència judicial. No cal oblidar que l’empresariat té recursos legals per controlar els pirates laborals amb les baixes oficials i la renovació periòdica de la Seguretat Social, la inspecció de treball i el propi metge de la mútua patronal, si desconfia del metge de capçalera. L’empresari contractant disposa del currículum individual i la carta de recomanació de l’amo anterior, si busca una fiabilitat més directa.
No prosperarà la idea per no tirar-se pedres en pròpia teulada. Els mateixos polítics són una mostra palesa d’absentisme parlamentari –a nivell autonòmic, estatal i europeu- que haurien de prendre la mateixa medicina. La imatge televisiva d’uns hemicicles mig buits i passius –excepte en les eufòries i claques teatrals de l’adversari- és massa habitual. Només en moments de votació i sessions extraordinàries d’ocasió veiem un ple total per esquivar les multes del partit. No és freqüent veure diputats i senadors prenent nota del ponent per a les seves comissions de treball. Esperen els apunts del diari de sessions de la taquígrafa de torn. Què diríem d’una aula escolar amb la meitat dels alumnes i desmotivats per l’explicació del professor? El ciutadà, que paga aquests delegats seus, voldria veure justificades i enregistrades tantes absències al Congrés i als parlaments. ¿Per què els polítics no han de complir amb uns horaris estrictes tota la jornada i el mes? No cobren pel càrrec sinó per la feina feta in situ segons el temps estipulat de dedicació obligatòria.
La mala fama dels funcionariat no ve donada precisament pel funcionari ras –normalment- , sinó pels càrrecs intermedis o superiors. El caràcter estable i vitalici de l’opositor és una temptació envers el rendiment i la puntualitat per falta de control i seguiment, en ocasions. L’empresa privada té l’ull de l’amo que vetlla pels seus beneficis, menys preocupants en els estaments estatals i autonòmics. La rigidesa dels convenis, la temença de l’acomiadament per la baixa productivitat ja són motius prou convincents per vigilar les alegries d’unes vacances fora de lloc.
El promotor de la proposta i líder d’Unió Democràtica –mestre en consells pedagògics a la classe política per intentar refer la credibilitat popular – sap que les lleis adverses al propi legislador són frontalment rebutjades, esbiaixades o parcialment aplicades. A tall d’exemple: el sistema electoral de llistes obertes, que perjudica els feus de cada partit; els vuits anys de cotització dels polítics enfront els 37 del règim general per cobrar la totalitat de la pensió; la llei de morositat empresarial, quan les institucions públiques baten rècords de demora. Seguint la mateixa argumentació descarto la tramitació del tema per falta de complicitat política en benefici de la comoditat de molts règims laborals amb horaris i calendaris liberals.
Sempre estem buscant la solució del mal en la penalització i vituperi públic del dolent. Per què no premiar al bon treballador sense baixes, puntual, assidu a la feina i amb producció excel•lent? Avaluar honestament el treball personal, estimula; espiar la vida professional, desmoralitza i deprimeix. Si per casualitat prosperés el plantejament, quin seria el posicionament del sindicalisme?
Ramon Mas Sanglas – 11/5/2011

Tòpics electorals i tabús polítics

Quinze dies d’informació electoral per conèixer les línies mestres de cada programa són excessius. El ciutadà democràtic no es mereix tal monotonia cada any i mig d’eleccions i tantes despeses. Amb tota la difusió a través de les bústies, radiofonia, la via pública, la premsa i la televisió –privilegi dels afortunats- no ens desvelaran encara les intimitats dels candidats. Tothom es guarda un roc en la faixa per a la nit de l’escrutini per brindar l’èxit d’una majoria o l’esperança d’un pacte.
Tots els catalans ens menjarem la campanya i competitivitat partidista per l’alcaldia de Barcelona si no tanquem el televisor. Què ens importa als electors que no tenim veu ni vot en la capital catalana? Primer gran despropòsit del centralisme municipal. La proporcionalitat d’habitants no és l’únic paràmetre a tenir en compte, ni el més important en el repartiment publicitari. Atès que la metròpoli té mitjans informatius locals propis no té perquè abusar-ne dels autonòmics i comuns. Ans el contrari, els municipis i les comarques amb menys oportunitats haurien de disposar de més espais públics i temps gratuïts.
Vet aquí el primer gran tòpic electoral: les eleccions són del poble, no dels partits que centralitzen el protagonisme. Particularment en les grans ciutats. Als pobles, el factor proximitat fa més familiar la comtessa electoral sense deslliurar-se de les rivalitats casolanes sorgides durant la legislatura. Uns i altres no defugen del tòpic “farem” –la promesa fàcil- , que no sempre es consumarà per falta de crèdit i la crisi. Esperem pocs programes agosarats i grans projectes. Saben que les retallades s’imposaran malgrat ningú anunciï qui rebrà la primera clatellada municipal. El capítol de les utopies segueix amb les intencionalitats del pactisme dialogant, la transparència consistorial a portes tancades, l’abaixada dels impostos als menys afavorits, el victimisme de la baixa participació per falta de credibilitat. Excuses barates capgiren bons propòsits. El municipalisme no es pot deixar engolir per les decisions centrals de cada partit. El carisma de l’alcalde novell o l’alcaldessa d’un poblet – que surt de la pedrera- té el mateix valor moral que un alcaldable de renom. És la sensibilitat de la persona el què cala, no el càrrec, no la categoria política. Quan arribi el somni de la despolitització municipal el ciutadà decidirà de veritat i farà seu l’ajuntament.
Aquesta desviació del concepte servei municipal crea grans tabús administratius i antidemocràtics, causa d’algunes alcaldades sonades. El primer secret municipal ben guardat, les anomenades depeses de personal. Sense especificar més, al contribuent i amo dels impostos públics locals, se li amaguen les partides concretes destinades a pagar el sou de l’alcalde, regidors, personal de la brigada municipal, administratius i càrrecs tècnics. Ignorar la quantia exacta, quin sentit té? Tot treballador sotmès a un conveni col•lectiu, sap per llei els drets i salaris establerts entre empresa, subordinats i companys. Quan és el poble qui aporta una gran part d’aquests diners, l’obscurantisme és injust i absurd. La transparència més absoluta s’imposa per coherència en les recaptacions directes i les destinacions de les subvencions d’orígens diversos. El llibre dels comptes hauria d’estar a disposició sense traumes ni traves. El segon pas per oxigenar el govern municipal és el canvi urgent del sistema electoral amb llistes obertes i amb l’opció de triar persones de diferents coalicions, polítiques o corporativistes. Assignatura del Parlament català.
Finalment, vull esmentar el virus de la corrupció. Sense tòpics i tabús s’eradicarien, es posarien en evidència els manipuladors. La hipocresia política és l’incompliment d’un programa promès i votat per una majoria que pot acabar en una desfeta del govern local. Molts ajuntaments han anat a la deriva durant el periple de la legislatura pel canvi erràtic en gestions importants, interessos personals camuflats i càrrecs públics incompatibles com a membres del consistori. Només amb il•lusió i mans netes camina tot un poble, gran o petit. Sé que predico al desert, però, com a votant, el silenci és pitjor que la denúncia.
Ramon Mas Sanglas – 6/5/2011