Addicció a una tecnologia necessària?

Les tecnologies de la comunicació s’estan cobrint de glòria i competitivitat de forma imperialista. Potser obliden que s’edifiquen sobre un fonament històric aliè: Alexander Graham Bell del s. XIX, inventor del telèfon. Si el pare de la telefonia veiés el mercat del mòbil actual se’n sentiria orgullós i no menys competitiu, però, amb reserves. Sense la seva descoberta prodigiosa de la transmissió de veu per un fil, avui dia la música, la imatge, el text i tots els recursos telemàtics via satèl•lit no serien, possiblement, una revolució. La suma de sofisticades aplicacions a partir d’una base no treu mèrit a les empreses pioneres, però com a segona paternitat. És l’exhibició que cada any presenciem en el Congrés Internacional de la Telefonia Mòbil. La insignificança d’uns mini aparells tan potents i ben dissenyats ens fa més propers arreu del món. Han desaparegut les distàncies, la desinformació, els obstacles comercials lents, la incomunicació humana. És el missatge comú que tots ens volen transmetre i vendre.
Serem consumidors, addictes en positiu i potencials víctimes, alhora, d’uns mecanismes considerats ja imprescindibles per treballar? Ben aviat haurem de dir adéu al clàssic ordinador personal i d’oficina? Portarem sempre Internet a la butxaca de forma permanent sense cap complement físic addicional d’emmagatzematge? La potència del microxip i del mini processador s’imposaran en benefici de la comoditat i la falta d’espai físic. La mobilitat personal durant les 24 hores del dia ens tindrà menys subjectes a horaris laborals convencionals per desenvolupar activitats comercials i de relació humana. Cada any ens superarem i comprarem el maquinari cel•lular individual de comunicació més intel•ligent d’avantguarda? On són els límits? Si necessitem del nostre WhatsApp, iPad, iPod 3G o iPhone per dinar i anar a dormir, serem uns malalts de la dependència tecnològica. On i quan comença la nostra llibertat? L’escola i els pares hauran de posar fre a tal desmesura, no tant pel cost econòmic –la competència es cuidarà de l’abaratiment- , sinó el perill de despersonalització o aïllament. Curiosament es fomenten les xarxes socials, modalitat de comunicació diferent de la física o presencial.
¿Som conscients a nivell individual de les conseqüències de contaminació atmosfèrica per les ones acústiques i electromagnètiques? La ciència mèdica dedica esforços a la recerca dels símptomes i la prevenció dels abusos magnètics. La contaminació elèctrica de l’aire (“electrosmog”) s’ha batejat com la pandèmia del s. XXI dintre i fora de l’habitatge. És més preocupant envers la població jove, doncs, la radiació artificial afebleix el seu sistema immunitari. Però, a nivell planetari, estem llançant a l’espai milers de satèl•lits irrecuperables, amb data de caducitat, que seguiran rodant i contaminant la nostra atmosfera. Fins quan no en serem víctimes globalment? Potser serà massa tard. L’afany investigador i d’ innovació hauria de garantir obligatòriament l’absència total de riscos sanitaris. Els valors de la ciència experimental no poden aparcar ni desentendre’s de l’ètica professional i de les futures generacions.
Ramon Mas Sanglas – 29/2/2012

Comença la cultura del referèndum

És un signe de maduresa democràtica que diu molt del ciutadà. És la millor arma contra la fragmentació social en conflictes laborals i un fre a les polítiques absolutistes. El referèndum vinculant, amb les conseqüències que se'n deriven, no és una simple consulta popular o sondeig d'opinió. Imprimeix caràcter a la societat. Si presumim d'europeus tirem per la borda el llast dictatorial que encara ens marca sovint i traeix el subconscient.
L'empresa Panrico de Sta. Perpètua de Mogoda va solucionar el llarg conflicte laboral que dividia sindicalment els treballadors de la plantilla d’aquesta manera. La patronal, amb la intermediació de la Generalitat, va sotmetre la decisió final a un referèndum vinculant dels afectats, entre la continuïtat empresarial -amb unes reduccions salarials i augment d'horari- o el tancament definitiu de la fàbrica deficitària. La situació crítica va decantar la balança cap a l'oferta patronal.
S'ha repetit un exercici democràtic semblant amb els treballadors del Metro de BCN sobre la vaga convocada de quatres dies. Els empleats van decidir en votació la proposta del comitè d'empresa que acabà desconvocant-se per gran majoria. La mecànica del vot secret i reflexiu durant 24 hores és més objectiva que la votació assembleària. L'escalfor reivindicativa i la coacció massiva d’algun sector no inviten a la serenor del vot. S’ha comprovat amb els seus homòlegs del TMB del Bus amb el mètode mà alçada, posposant una setmana més reivindicacions a les pactades a nivell laboral estatal. Està naixent un nou paradigma per fer convenis laborals més efectius? La recent reforma laboral del govern, pendent d'esmenes millorables, hauria de contemplar aquesta modalitat en cada empresa, si els convenis col•lectius sectorials li fan escarafalls. Seria una manera de regular les causes justes de l'acomiadament, punt flac de la llei. Quan acaba la negociació bilateral infructuosa, podria començar la consulta vinculant individual –o totes dues alhora- respectant els drets democràtics d'uns i d'altres. Què impedeix normalitzar l'estratègia del referèndum directe per sistema?
La base filosòfica del referèndum és la llibertat individual sense pressions col•lectives sobre temes d'afectació personal, comunitària i general. Encara no estem culturalitzats al respecte, acostumats a què els polítics ens dictin les normes d'obligat compliment. Ells i nosaltres hem de canviar hàbits i prendre decisions sense tanta delegació. La democràcia compromesa suposa responsabilitat, no comoditat. Si ens equivoquem en som culpables tots i orgullosos dels èxits. A Europa la via referendada és una praxis en qüestions insignificants. Des del 1995 fins ara, Itàlia ha fet 36 referèndums i Suïssa 99 sobre temes quotidians com canals públics de TV, horaris comercials, fecundació in vitro, edat de jubilació. França i el Regne Unit, en el mateix període n'han fet 15 cada país, de tipus institucional i modificacions territorials. Alemanya, Bèlgica, Irlanda, Suïssa, Dinamarca i Suècia són nacions de gran tradició consultiva sobre educació, sanitat, sobirania. ¿Per què Espanya és tan reaccionària a parlar obertament i votar sobre afers autonòmics, estatutaris i constitucionals com el Senat, pacte fiscal, llei electoral i altres?
Es simptomàtic que la cultura del referèndum sigui més propera al treballador que als polítics. ¿Temen una pèrdua de drets, de la immunitat parlamentària i la força de la majoria absoluta? Hem de trencar motllos caducs i protocols de distanciament. Reservar la consulta vinculant només per a ocasions de solemnitat és afeblir la democràcia. L’elector del polític també és guionista i actor de la seva feina i ha de contribuir a fer bé les lleis del país essent consultat. El fruit del referèndum és el retorn a l’essència i voluntat dels pobles. Cuidem d’aquest arbre que ens brinda la salvació d’empreses, evita conflictes col•lectius i restableix la concòrdia entre governants i votants.
Ramon Mas Sanglas - 27/2/2012

El consens, preu just de les reformes

Amb la crida sindical del país s’ha engegat la maquinària reivindicativa contra l’agressivitat d’una reforma laboral qüestionada. Un assaig o termòmetre per a una vaga general? Al president no li tremola la veu quan afirma que la llei és “justa i necessària”. És més, està preparat per a les protestes que li esperen. Quan la confrontació al carrer és massa habitual, la democràcia –la veu del poble-, també grinyola. De moment s’han posat sobre la taula els punts febles dels treballadors, contraposats als nous drets empresarials. El desequilibri exagerat entre els dos mereix el qualificatiu de “reforma agressiva” que els legisladors reconeixen per la gravetat de la situació. Potser oblidem que la nova “cultura laboral” es configura amb els drets i obligacions recíproques, fruit del consens negociador i democràtic.
El tarannà bilateral dels convenis laborals, vigent fins ara, xoca frontalment amb un decret unilateral. Davant d’un conflicte, l’empresari no pot erigir-se en jutge imparcial per ser part del problema. No pot fer i desfer un contracte només a la seva conveniència i necessitats de producció, horari i salari. La flexibilitat total ha de ser compartida. La clàusula d’acomiadament justificat amb tres trimestres de pèrdues econòmiques és injusta, tergiversable i parcial, sense un àrbitre neutral que ho acrediti. El recurs del treballador afectat d’anar al jutjat és irrisori per la impunitat empresarial davant la nova llei. Si els criteris econòmics de pèrdues no fossin suficients per acomiadar personal, ara té l’eina de l’absentisme justificat, fins i tot, o la baixa productivitat, per reduir plantilla. Tot un cúmul de facilitats patronals a favor de la precarietat i l’abaratiment de les nòmines més altes. El premi final de tota reforma sempre hauria de ser el consens, mai la imposició.
Reforma necessària, sí. Justa, no. Eficaç, difícilment. Busquem models europeus quan ens interessa, com l’alemany, però no copiem tot el sistema, sinó la part més dolça o favorable a l’emprenedor i apliquem la més incòmoda i agra al treballador. Les regles del joc en la contractació i salaris han d’estar degudament compensades segons el nivell de vida del país, la formació personal i el rendiment. Aleshores es pot parlar d’acomiadaments a baix cost, si arriba el cas. A Alemanya, un cop esgotat el subsidi d’atur d’un any, l’Estat proporciona a tot ciutadà un pis de lloguer pagat, de 40 metres (per una persona) i un subsidi de 360 euros/mes fins trobar treball. L’obra social pública es reconeguda per llei. Forma part de la cultura del benestar bàsic de la nació. És evident que el treballador evita arribar a situacions límit i s’esforça per no perdre el treball, compensat només amb 15 dies d’acomiadament per any treballat. Per això intenta qualificar-se ajudat per l’empresa. L’esperit empresarial i la relació laboral és diferent d’aquí, prioritzant la competitivitat del bon tècnic a l’afany de guanys a costa d’operaris precaris. L’horari seguit de les 8h. fins les 17h. (amb mitja hora per dinar) és un element cabdal que permet optimitzar la producció. De rebot se’n beneficia la conciliació de la vida familiar i escolar dels fills. Som capaços de canviar rutines i tradicions?
Amb la reforma imposada s’ha creat la sensació d’involució social, de tornada als anys 80. La crisi per si sola no justifica tal revés històric amb les tecnologies del 2012. Fallen i falten mecanismes d’inversió econòmica d’entitats financeres i estatals imprescindibles perquè funcioni l’engranatge humà en la correlació laboral. La flexibilitat d’horaris i salaris, acompanyada de la professionalització adequada i el capital necessari, seria el còctel idoni per ser competitius a Europa. Incidir només sobre el treballador amb retallades és continuar amb un mercat improductiu de dependència.
Les vagues no serveixen per solucionar problemes. Són tocs d’alarma contra la inoperància, ceguesa o baix nivell democràtic dels governants. Mai és tard si hi ha voluntat de recapacitació mútua i de canvi. No cal esperar el rebuig popular majoritari per rectificar. La democràcia té el recurs de la consulta i del referèndum vinculant, habitual en països centreeuropeus per temes molt menors. La majoria absoluta de les urnes no legitima un poder legislatiu reformista unidireccional, menys, quan l’elector ignora a priori l’abast de la intencionalitat política en cada reforma. La dignitat laboral és un eix clau de la vida humana. Si un conflicte greu no troba remei a temps, és fàcil prendre mal, a més de la suor i llàgrimes que ens podríem estalviar.
Ramon Mas Sanglas – 22/2/2012

Bombolla de la simetria?

Ha calgut el govern del Partit Popular, en boca de la seva ministra de Foment, per descobrir una gran fatalitat del país: Espanya és asimètrica. La uniformitat està amenaçada. Mentre estaven a l’oposició no havien caigut en la gravetat de tal error geogràfic, econòmic, fiscal, cultural i les comunicacions. No ens podem diferenciar ni tan sols en la parla quan fomenta una pluralitat perillosa. Que a les escoles no s’ensenyi en castellà per igual és una atemptat nacional. No fora cas que Catalunya o Euskadi se’n beneficiessin. S’ha d’eradicar tota marca distintiva que tufegi a privilegi o singularitat com la privatització parcial del Prat. Totes les províncies han de tenir aeroport, ben comunicades per AVE i transport ferroviari de mercaderies, tinguin o no passatgers i exportació. La qüestió és presumir de nació europea amb més quilòmetres de via, encara que circulin combois buits o no s’enlairin avions. La malaltia del “cafè per a tots” de fa 35 anys continua calentó sobre la taula i s’ha convertit en epidèmia nacional amb el nom d’asimetria, per reafirmar la centralitat equidistant de la perifèria. Simètrics en idees i geogràficament com una circumferència respecte del nucli, al preu que sigui. La irracionalitat de la proposta és tan ridícula i ofensiva com si Madrid volgués tenir port marítim per no ser menys que cap província litoral. Quantes setmanes falten per revifar el polèmic transvasament de l’Ebre? Una espina clavada fa vuit anys per falta de majoria absoluta que tornarà aflorar.
Ens mata una crisi ferotge sense tocar fons amb retallades salarials, pèrdues de benestar en sanitat i educació per una bombolla immobiliària desvergonyida. Hem d’engendrar-ne una segona amb ferrocarrils per ser tots iguals? Enlloc de paralitzar milions d’euros en línies mortes d’AVE, només faltava presentar un projecte central i preferent de mercaderies, del tot polititzat, inútil i absurd, contra de l’opinió europea i del consens majoritari favorable al corredor del Mediterrani. Per reactivar l’economia és urgent connectar les comunicacions exportadores amb Europa. El traçat de la zona més productiva i portuària de tot el Llevant mediterrani ja disposa d’infraestructures molt avançades per operar ben aviat fins Algeciras, únic tram pendent d’execució. L’interior peninsular té la connectivitat secundària a través de Saragossa que podria derivar cap la frontera d’Irún o Portbou per Barcelona. Tan tossuda i obtusa és la intolerància política fins impedir l’exportació directa des dels millors punts productius per tal de no descentralitzar el poder econòmic estatal?
Només les dades macroeconòmiques d’un túnel transpirinenc de 40 Km fan feredat, sense comptar els anys de rendibilitat perduts que es guanyen amb una via alternativa gairebé acabada. Discernir la prioritat dels projectes i les inversions és la primera virtut del governant perquè agilitza o frena el diner públic. En el transport ferroviari primer són les persones que cada dia necessiten d’aquest servei digne. Rodalies fa anys que té pendent –reconegut per Foment- la millora d’estructures i de trens arcaics. No s’atreveixen marcar dates ni terminis d’inversió. Marxaran els diners al túnel dels somnis? La simetria important que volen els ciutadans del país és l’ajustament de les desigualtat socials i fiscals de solidaritat entre territoris autonòmics. Fins quan les discòrdies regionals històriques han de tenir un afegit econòmic? En totes les trifulgues reformistes, quant menys ben parada en surti Catalunya, més creixeran els brots nacionalistes de segregació. Què pretén l’espanyolisme més reaccionari amb un setge discriminador dels catalans? Empobrir el seu expansionisme perquè no puguin marxar o bé, treure’n el màxim suc possible abans s’independitzin por voluntat majoritària?
Ensopegar en l’enèsima pedra de la mala gestió estatal és signar la recessió durant dècades i amb mala fe. Si el turisme, l’exportació industrial i hortícola són dues bones fonts de recuperació nacional s’han de potenciar urgentment les seves vies de sortida i de promoció on es trobin, aparcant ideologies de partit i rancors del passat. La asimetria ens fa plurals i rics culturalment. La uniformitat mata llibertats i la creativitat autonòmica dels pobles.
Ramon Mas Sanglas – 20/2/2012

http://blogs-lectores.lavanguardia.com/colaboraciones/?p=2759

Els catalans som majors d’edat

No fa quatre dies que rodem pel món. Els avantpassats van veure-les de tots colors, eren i som encara la diana de moltes controvèrsies després de deu segles. La història espanyolista ens ha estigmatitzat per les nostres comtesses o els governants de torn ens tenen el dit ficat a l’ull? Ens hem fet grandets i sabem cuidar-nos sols. El nou govern ha engegat un cicló de reformes nacionals que cal controlar per no envair competències pròpies. Els pactes de conveniència –transitoris, esperem- entre CiU i PPC no han de desvirtuar l’essència del catalanisme històric i reivindicatiu.
En aquests afers reformistes la inquietud catalana vetlla per la identitat autonomista ben definida, poc conciliadora amb l’esperit centralista d’un govern de majoria absoluta, per les males experiències viscudes darrerament. La llengua i l’entorn escolar són temes intocables. La crisi i el deute no permetran obrir la veda per retocar principis estatutaris blindats posant a prova la força democràtica del poble. La pluralitat nacional és irrenunciable com la mateixa cultura escrita. Sabem que una pedra angular entre la Moncloa i la Generalitat és l’avançament del país en un marc econòmic propi mitjançant un pacte fiscal en procés de lenta maduració. Una fita recolzada per la majoria catalana al carrer i al mateix Parlament, que no pot ser moneda de canvi fent xantatge a la llengua. Catalunya no està en venda per aconseguir el què li pertoca per justícia, ni disposada a fer més pactes estables de silenci entre bambolines partidistes. Prou de comèdies i total transparència democràtica.
Una llengua mil•lenària no vol continuar sotmesa a l’imperatiu del regne espanyolista poc respectuós amb cultures paral•leles i diferents. Prou estrés intern i complexament lingüístic. Si queda algun dubte sobre la voluntat popular al respecte, convoquem un referèndum oficial vinculant per a les dues parts. Si no som conflictius a casa nostra, per què volen que ho siguem fora? Quin interès extern ens obliga a no ser el què la majoria desitja ser a dins? La convivència amb tantes llengües estrangeres per raons d’immigració ha demostrat que el civisme català és integrador. Com s’entén que només el castellà sigui el nucli polèmic amb el català, totes dues cooficials? Si aquesta institucionalització n’és la culpable, els sobiranistes tenen la solució immediata amb la independència. Quan la llengua pròpia d’un territori no la defensen els seus habitants té els dies comptats, com voldrien els detractors. El problema creat no és del parlant català sinó del desconeixement lingüístic del receptor. Som massa educats envers el nostre interlocutor, quan no sabem si ens entén o no vol entendre’ns i posa a prova la nostra submissió exigint el canvi d’idioma. Amb aquesta tolerància no l’ajudem a integrar-se, si és un resident de fa temps. L’amabilitat del canvi només té sentit envers el castellanoparlant de pas, com s’intenta fer amb un estranger amb el seu idioma, si comprenem la seva.
La millora del nivell lingüístic d’un país correspon a l’escola després del bressol familiar. És la raó de ser de la immersió per guanyar la batalla del català al carrer. Crear ciutadans que dominin les dues llengües oficials al final dels estudis obligatoris: l’autòctona, per motius de residència i país, entre d’altres, i el castellà, per constitucionalitat. Endrecem políticament bé les idees sobre la singularitat del bilingüisme secular dels pobles. Desterrem d’una vegada tot imperialisme cultural i boicots comercials per la llengua. Respectem el sistema educatiu autonòmic quan funciona de forma excel•lent al dictamen d’una legislació parlamentària gairebé unànime (LEC). Tot resident a Catalunya és ciutadà català, sigui adult o infant. Privar d’un bé lingüístic a una criatura perquè els pares s’oposen al sistema educatiu local majoritari i enriquidor és posar traves culturals al futur del fill. Quin espanyol nouvingut a París o a Londres no voldria aprendre francès o anglès? La simple convivència ja ho justifica, a més de les raons laborals. Demostrem la nostra maduresa i majoria d’edat amb criteris plurals de llibertat, de parla i cultura sense recels mutus.
Ramon Mas Sanglas – 15/2/2012

Reforma laboral de l’acomiadament

Ja és vigent la nova reforma laboral titllada “d’agressiva i dura ” pel ministre d’economia. Sense conèixer tota la lletra menuda i els possibles retocs que pugui rebre en el tràmit parlamentari, té aires de “repressió laboral”, enlloc “d’esperança” de més feina, que desitgem tots. No és bo començar a construir per la teulada amb coacció, acomiadant amb més facilitat, sense buscar els fonaments de l’ estímul i la il•lusió. Sembla més un manual per fer neteja de treballadors indesitjables –els menys productius i els més costosos per l’antiguitat- , que un al•licient per a noves contractacions. Abaratir acomiadaments és un respir empresarial en situacions límit de recessió i tancament, però no, una font de productivitat. El patró que pensi fer permutes de dos per un, forçant l’escletxa de les xifres vermelles de dos o tres trimestres, marcarà més regressió. Pitjor remei per a l’atur, encara, si s’opta per canviar les condicions laborals actuals de sou i jornada de forma unilateral. Els 20 dies d’acomiadament establerts posa en perill els drets adquirits dels 45 o 33 dies dels veterans i no satisfà els somnis empresarials d’un acomiadament lliure, sense despeses. Són els esculls dels decrets per falta de consens negociador.
El segon apartat, poc explícit i en positiu, és l’entrada laboral de nous treballadors i la funció operativa d’un sindicalisme que cal innovar en profunditat. El camí ineludible per tenir bons operaris passa per la formació des de l’escola i el taller d’aprenents o la investigació universitària amb ajudes econòmiques. El savi, es crea, no neix. Si en lloc d’introduir l’assignatura obligatòria sobre “Educació constitucional” s’imposés un “Manual de l’emprenedor”, l’escola començaria a formar treballadors de base amb idees pròpies i a concebre l’empresa com una part de la seva aportació. No veuria l’amo com a un usurpador o propietari dels seu esforç que li compra o compensa amb un sou. No seria el seu enemic i canviaria el xip de lluita de classes socials entre empresari i proletariat, vell origen dels sindicats. La productivitat compartida és aquella que tots se’n senten responsables en moments de recessió i d’expansió, a l’hora de reduir despeses i de repartir guanys. Per arribar a aquesta concepció participativa d’empresa ha de canviar el muntatge i la ideologia sindical actual, d’estructura postfranquista, estàtica, polititzada i submisa a la subvenció estatal. Siguem europeus en tots els models laborals progressistes. Alemanya obliga està afiliat a algun sindicat. Cap d’ells rep ajuda pública. Són institucions apolítiques, purament laborals i desvinculades dels partits. Cada empresa té el seu “consell de vigilància” format per treballadors i delegats de l’empresa que vetlla per la bona rendibilitat i contractació quan cal. L’enteniment negociador bilateral a nivell intern, evita abusos, afavoreix la transparència de comptes i la flexibilitat horària. Els “minijobs” o jornades parcials són una mostra del bon funcionament, comprovat amb el nivell baix d’atur en tot l’Estat.
La tercera mancança de la reforma és l’absència de vies segures per trobar recursos econòmics, imprescindibles per contractar nou personal i adquirir materials. Si la reestructuració dels bancs i caixes amb diner públic no culmina amb una obertura del crèdit envers el mercat de treball, la reforma laboral quedarà estancada. Falta capital i sobra mà d’obra. Prioritzar les normes d’acomiadament a la font econòmica de la producció i consum pot ser la fallida del sistema. Donar 3.000 euros per un primer contractat és una llaminadura inconsistent. Fer equilibris amb contractes parcials d’aprenents joves amb 500 euros i compartir jornades amb semi jubilats, no consolidarà cap empresa de llarg recorregut. La bona competitivitat es basa en la pròpia creativitat, realització i exportació. El govern ha d’obligar a les entitats financeres invertir al país o facilitar el préstec de diner estatal directament i a baix cost.
La reforma només farà història si sembra il•lusió al desenfeinat, genera confiança entre l’ empresariat i als nous emprenedors sense traves burocràtiques. A més de les facilitats laborals hi ha de contribuir l’inversionista privat sense evadir els seus impostos a Hisenda, ni en forma d’economia submergida. Quan el govern apliqui les pautes equitatives als capitals financers i tingui el domini fiscal sobre els patrimonis i fortunes del país, els treballadors confiaran que els seus impostos i rendiments no cauen en sac foradat ni en butxaques fraudulentes.
Ramon Mas Sanglas – 11/2/2012

Vaga reivindicativa o denúncia?

En temps laborals crítics els ànims reivindicatius s’encenen fàcilment sense preveure, possiblement, la gravetat de les conseqüències. No tots els medis són adequats ni convenients per aconseguir un objectiu final, per legítim que sigui. Ningú dubte del dret a la vaga com una forma de pressió negociadora, sense oblidar que no existeix el dret sindical absolut a la vaga perquè la societat també té drets democràtics. Els sindicats reben subvenció pública dels ciutadans. La limitació rau en els perjudicis directes a tercers que no són beneficiaris d’unes solucions minoritàries, sinó víctimes. Analitzem el conflicte triangular del cas: directius, treballadors i usuaris.
La vaga anunciada del transport metropolità de Barcelona (TMB) durant quatre dies, coincidint amb el Congrés internacional de la telefonia mòbil, representa greus pèrdues econòmiques directes per a la ciutat i indirectes pels catalans, a més de la mala imatge exterior de Catalunya. Els usuaris habituals del Metro i Bus no són culpables dels conflictes personals del sector. Aprofitar-se dels propis clients per millorar la nòmina és un camuflatge d’interessos, anomenat xantatge. Fa més d’un any que pensionistes i treballadors patim retallades i congelacions. De tant llescar i retallar només ens queda l’os del pernil. Aquest col•lectiu podria ajudar positivament als usuaris del servei públic, també perjudicats. Com? Fent una vaga modèlica de bon treball (a l’estil japonès i sense cap cost personal), no cobrant cap bitllet als viatgers arreu de BCN. Intueixo que la direcció trobaria un consens ben aviat i els conductors estarien ben recolzats, tot al contrari de si van per lliure i paralitzen el servei.
Si el descontentament del sector va contra la directiva del TMB –expressat per més d’un sindicat- aleshores rep el nom de denúncia pels augments tarifaris dels bitllets. No seria una reivindicació laboral. Mitjans de comunicació, com El Confidencial (11/1/12), han ventilat la despesa de 800.779 euros anuals en dietes i reunions dels 90 responsables de l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB). La cúpula d’onze directius dels ajuntaments més propers a la capital, s’han endut 300.000 euros/any amb una mitjana de 28.000 euros cadascú per 29 reunions, a part de la nòmina anual de 80.000 euros de promig. Encapçala el rànquing l’alcalde de Barcelona amb 110.000 euros de sou i 36.800 en dietes. Si aquest sorteig d’euros entre els directius és un dels causants del dèficit que els obliga apujar un 12% les targetes bàsiques (T-10), la indignació afecta tots els usuaris, no els conductors. Que la corporació AMB doni explicacions públiques a la ciutadania. Cal una directiva de tal magnitud en salaris i personal?
Un segon cas de desviació econòmica flagrant, que pot acabar també al carrer, és la proposta d’augmentar un 30% el cànon de l’aigua dels catalans, a canvi de moderar la taxa turística hotelera gràcies al pacte polític del Partit Popular amb la direcció del gremi. La politització d’un lobby poderós vol carregar a la classe treballadora els seus impostos per salvaguardar la imatge i el negoci. Un nou xantatge del PP contra el govern català de CiU per tirar endavant els pressupostos del 2012. La resposta del poble serà contundent si el govern claudica a les exigències dels rics, quan sabem que tots els hotels del món occidental i americà apliquen aquest impost i amb escreix. La contenció del poble a tantes repressions té un límit, senyors polítics conservadors. La vostra impunitat no pot tolerar la usura dels més acomodats. El ciutadà es queda sense múscul, sense esma, té por. Està perdent la força i l’esperit de la revolta fins i tot. És una ignomínia política aprofitar-se de la feblesa quan els afortunats campen lliurament trampejant la Hisenda estatal o encobrint suculents guanys.
Ramon Mas Sanglas – 11/2/2012

Adéu, classe mitjana

Ric o pobre, els nous status del futur. La lluita per abastar un estadi intermedi esgarrapant amb constància i llàgrimes el cim dels poderosos, del consum i de la igualtat té els anys comptats. Tot intent polític per superar una crisi ferotge a costa de la classe assalariada va soscavant les conquestes del benestar de tantes dècades. La càrrega persistent sobre els mateixos ciutadans està dividint la societat descaradament. La ciutadania espanyola mitjanament benestant, massacrada intencionadament per un capitalisme despietat, s’encamina cap a un estat de convalescència sense recuperació. Les estadístiques oficials dels privilegiats i el seu camuflatge són prou colpidores, segons la mateixa Agència Tributària. Dades del 2009 revelen que només 6.829 persones (0,035% d’un total de 19.315.353 declaracions) van reconèixer ingressos bruts superiors a 600.000 euros anuals. És més ridícula la xifra en liquidacions d’IRPF en el tram 150.000-600.000 euros/any (85.167 persones). La inspecció d’Hisenda té deures pendents urgents si vol fer calaix ràpid, en lloc de recollir les engrunes dels febles i crear més atur. La incògnita recau en la voluntat decidida o tímida del govern per combatre el frau fiscal instal•lat i tolerat. La comoditat del control informàtic és una excusa per no plantar cara a la corrupció del favoritisme i deixar de buscar amagatalls compromesos.
La pobresa extrema nacional del 25% és una realitat clamorosa i en augment. Com a contrast, al final de la bombolla immobiliària (2007) es van incrementar en 9.200 el nombre de rics (amb un líquid actiu d’un milió de dòlars individual, sense incloure béns i patrimoni). Fins ara, Espanya ocupava el 10è lloc del rànquing de rics del món amb 158.000 afortunats. Segons el Banc d’Espanya, a finals del 2010, el 10% de les famílies concentraven el 70% de riquesa (1,4 bilions d’euros) i d’aquestes l’1% acumulaven el 40%.
El govern congela pensions i rebaixa salaris per recaptar liquiditat i pagar deute. Retalla en educació i sanitat per reduir despesa. Dos camins d’empobriment social que resulten ser la xocolata del lloro. La font autèntica de recaptació rau en els impostos sobre beneficis financers. Si a aquest 10% de població rica se li apliqués el 45% (tipus màxim actual) sobre els guanys nets, s’aconseguirien 32.000 milions d’euros/any. Cobriria el 62% del dèficit estatal i un terç de les retallades seria suficient. Ni caldrien aquestes, amb la simplificació de càrrecs i dobles administracions. No és problema de recursos sinó de valentia per exigir el repartiment just dels impostos sobre la riquesa. La por que marxin les grans fortunes del país són llegendes urbanes. Les 10.000 sucursals de BBV, la Caixa o Santander, tancaran? Telefònica, deixarà 42 milions de clients, els seus principals actius de benefici?
Espanya té patrimoni i riqueses, exemptes d’impostos i mal repartides. Els ajuts als monopolis financers i bancaris tenen sentit si serveixen per fer créixer el país i tributen a l’Estat correctament, per fer real l’eslògan cínic: “Hisenda som tots”. Amb reformes laborals repressives la classe política i els governs guanyaran més antipaties i revoltes populars. A menys protecció social, més precarietat. Si la despesa pública no s’alimenta d’una recapta proporcional al poder adquisitiu de tota la ciutadania, es provocarà una disfunció social progressiva. Falla la funció distributiva de l’Estat quan sustenta entitats financeres amb fons estatals que no repercuteixen al mercat en forma de crèdit obert per generar més treball i consum. La remuntada, sense cap horitzó, només serà possible si la classe més desfavorida s’estabilitza amb una inserció laboral. En cas contrari, l’índex de misèria serà més alarmant, difícilment rescatable socialment, per més suport europeu que rebi. El neoliberalisme haurà aconseguit el seu objectiu: fer desaparèixer una classe mitjana treballadora de soca-rel i usurpar els recursos del seu esforç històric.
Ramon Mas Sanglas – 7/2/2012

Escoles trilingües, polítics monolingües

"Vivo en un lío", confessa en la intimitat el senyor Rajoy. Si la màxima autoritat del país té un embolic mental, els ciutadans, ¿com entendran i acceptaran les seves pautes legislatives i econòmiques per decret? ¿Quina objectivitat li assisteix i quina garantia d'èxit tenen les decisions fruit d'un garbuix polític? Aquest pessimisme directiu no afavoreix l'enlairament dels ànims inversors ni propicia cap reforma amb serenor. Com ha canviat tan sobtadament l’esperit del Partit Popular abans dels cent dies de gràcia? Comprova que manar no és estar a l’oposició. L'hemeroteca no perd memòria. "Los populares estamos preparados para gobernar el país" (31/12/2011). Amb caràcter i l'estil propis: "Como español, no me gusta que me digan qué debo hacer" (4/1/2012). Després de passar per Berlín (26/1/2012) el poder de Madrid ha canviat de color, probablement. Vet aquí "el lío" del seu president.
Després de les mesures fiscals urgents del 30/12/2011 -increment de l'IRPF i d’altres- s’ha prosseguit el camí de dues reformes de gran calat nacional i autonòmic: la laboral i l'educativa. La primera neix d'un intent de consens social fracassat i acabarà per la via del decret estatal, amb la temença del rebuig popular més frontal d'una vaga. Mal començament per solucionar una crisi ocupacional d'uns aturats que busquen la llum de sortida en aquesta escletxa d'esperança. ¿Què fa malament el govern per intuir tal resposta massiva? És de savis rectificar abans del desastre quan encara s'hi és a temps.
La segona reforma en estat avançat de gestió: el canvi del sistema educatiu, novament (el 13è des de 1970). Les primeres pinzellades ministerials ja han creat opinions discordants pels aires polititzats de la nova assignatura ("Educació Cívica i Constitucional"), a més de la reestructuració a l'ESO i al BAT i les discrepàncies autonòmiques en terreny lingüístic. Per enèsima vegada revifa l'atac a la immersió del català com a llengua vehicular escolar, passant per alt l'aval de trenta anys d'èxit i el reconeixement europeu. El subterfugi del bilingüisme espanyol oficial (castellà i anglès) que planteja la llei, serveix de base universal per suplantar el català o la llengua pròpia d'algunes Comunitats. La tercera llengua autonòmica seria opcional, a criteri dels pares, no dels fills i el seu futur. Un bilingüisme escolar “integrador i equilibrat del carrer” (que aconsella la vicepresidenta), seria l'estocada política final a la immersió. La integració dels no parlocatalans per no destruir la llengua minoritària del país carrega sobre l’escola. El procés invers és polititzar el sistema educatiu centralista i matar la LEC: que tots els estudiants de Catalunya aprenguin les dues llengües com a ciutadans espanyols i catalans.
Mestres i professors seran exigits amb més qualificacions, vinculades als complements salarials. Més exigència, mèrits i productivitat. Entre d'altres, s'imposarà un nivell mitjà obligatori d'anglès. No poden implantar de cop i volta uns canvis idiomàtics en el sistema didàctic de cada especialitat. Ja dominen les dues llengües cooficials de Catalunya, evidentment, però no una tercera per obligació curricular. Cal formar-se o esperar noves fornades de professorat per canviar el model progressivament.
Els legisladors demanen més professionalitat. ¿Quins requeriments són imprescindibles per ser senador i diputat de la nació o d'un parlament autonòmic? A més d'una carrera específica adient, el comú denominador del saber polític és la comprensió dels idiomes del país. El castellà, el català i el gallec per a tot governant espanyol. L'èuscara seria una excepció pel seu origen i complexitat. L'ús democràtic de les tres llengües en les dues Cambres no comportaria cap despesa d'intèrprets, amb l'excepcionalitat basca. L'anglès hauria de ser un condicionant obligatori de tot polític que pertany a la Comunitat Europea. La realitat idiomàtica dels nostres governants i polítics actuals és deficient, monolingüistes la gran majoria. L'exemple que vagi per davant, en l'eficiència, la cultura lingüística i les retribucions salarials paral•leles, abans d'imposar una normativa a la ciutadania al respecte.
Ramon Mas Sanglas - 5/2/2012