Fariseismes polítics i jurídics

Tenim President sense consellers oficialitzats. No són del  gust de Moncloa. El 155 s’imposa, novament, a les urnes del 21-D. El colonialisme espanyol ha fet pinya amb el tripartit unionista contra la democràcia legítima del poble català.

El tripartit aliat del 155 ha paralitzat el govern del president Torra vetant la publicació dels consellers en el DOGC. Primer assalt d’una nova cursa d’obstacles. Fins quan l'escalada de provocacions? No és problema de consellers il·legals, sinó de com compaginar un 155 actiu amb la constitució del govern català. Dos elements incompatibles alhora. Un bucle entre la restitució dels símbols enderrocats i la força de la llei selectiva. La llei de les urnes no compta? Una confrontació judicial i política entre un Llarena que nega l'excarceració dels consellers i un Rajoy que voldria barreres aixecades per aprovar pressupostos amb permís del PNB que els condiciona al 155 desactivat. Un triangle conflictiu que es retroalimenta amb batalles electorals camuflades. On està el 'NO és NO' de P. Sánchez contra la investidura de M. Rajoy? Ara ha esdevingut el segon soci i crossa contra la qüestió catalana.  El bipartidisme tradicional no vol ser abatut pel neofalagisme creixent de Rivera. Tots a costa i contra Catalunya, al preu que sigui. Una Catalunya que tant odien com necessiten per salvar l’economia espanyola. Ser espanyol i català de conveniència és un fariseisme de butxaca i de partidisme. Matrimonis disfressats d’oportunisme fins la batalla campal dels comicis. La hipocresia política  -falsament unionista- no acovardirà dos milions de sobiranistes amb la por de l'enduriment penal. El país s’ha convertit en una selva del poder, una croada a l’estil del 36, la llei del més fort. Qui devora a qui? On està el servidor públic i democràtic de la ciutadania? Un nou corró del 155 podria ser apocalíptic per a les institucions catalanes més sagrades: escola, policia autonòmica i  poders mediàtics (ràdio i TV 3). No siguem ingenus inculpant només Madrid de tots els mals de casa.  Els Comuns-Podem, en els llimbs de l’ambigüitat habitual, esperen el tren de la millor oferta. No saben ni  expliquen què volen, només la cadira. El PSC està fent el llit al seu germà gran per recuperar la Moncloa. On està el dret a decidir del gran socialisme autonòmic que s'omplia la boca de catalanista? Se l'ha engolit un PSOE famolenc que veu perillar el graner andalús assetjat per Rivera. Necessita el coixí d'Iceta -que hi cau de quatre grapes- per compensar altres dèficits territorials. Al PPC residual li sobren comentaris. El tripartit s’ha confabulat per cavar la tomba als empresonats –que voldria veure inhabilitats-  amb noves eines jurídiques de rebel·lió a fi d’escarmentar futurs líders imitadors. Aquell bipartidisme de l'engany - "apoyaré"- i de les signatures va enterrar l'Estatut català al Congrés i al TC. D’ençà que plora la criatura. Ara, amb el nou soci de C’s pretenen sepultar un poble que no ha emmudit mai exigint els seus drets. S'acosta l'hora de la gran sacsejada sobiranista, del gran compromís col·lectiu: la llista o bloc  únic per afrontar una consulta vinculant o comicis plebiscitaris. L’hora de la radicalitat republicana de la CUP, potser. Amb petites barques partidistes Catalunya no solcarà les aigües turbulentes del nacionalisme espanyol, aparentment unit, però, maldestre i malfiador. Cal un sol creuer de gran cabuda i calatge per afrontar la bravura d’alta mar. Si Espanya s’ha aliat amb els seus tribunals exprés, Catalunya necessita de la justícia europea per afrontar envestides ferotges contra l'excepcionalitat, fins que la bonança de la normalitat  arribi  al port de la concòrdia, unida  o separada d’Espanya.

Ramon Mas Sanglas – Sta. Eugènia de Berga, 22/5/2018

.

.

Horitzons del nou 155

El MHP Quim Torra vols començar a caminar, però, el govern central li posa traves. La democràcia és sectorial o s'ha de comprar a l'oligarquia espanyola? Els catalans encara no paguem prou per ser almenys autònoms, no independents?

L’actualització del 155 està aparcada a la cantonada. Serà la resposta negativa i habitual al diàleg  demanat per  Quim Torra a M. Rajoy? El portaveu del govern central s'ha erigit jutge novament: actuaran si algun ostatge polític és nomenat conseller. Quina llei ho prohibeix? El sentit comú personal no pot sentenciar ningú contra uns drets intactes. El govern estatal avisa i amenaça –un llenguatge massa habitual- amb un nou 155 sense eleccions i un govern català exprés, a dit, contra el 21-D. Dictadura a la carta, ara sense policia, només jutges i fiscals. Qui provoca desobeir? Promou la destrucció de les urnes, les institucions malmeses i els dos pilars de la societat catalana: l’escola i la TV autonòmica. El tripartit del 155 (PP, PSOE, C’s) estan engreixinant la maquinària de la Moncloa per enderrocar Catalunya. Un bombardeig al·legòric, però, efectiu políticament. Obliden el principal: les persones d’un poble que pensen, parlen i actuen. Els tres eixos de l’escola, els mitjans de comunicació i la internalització del conflicte són imparables. El més sagrat d'una família són els fills que s'eduquen en l'escola que volen els pares. Dues generacions d'immersió lingüística en català són indestructibles. Les armes electorals del partidisme unionista no podran amb l'ADN sobiranista de dos milions de votants. Com emmudiran les emissores i els poders mediàtics de comunicació? Moncloa ha advertit del seguiment primmirat de les finances de la Generalitat perquè no li agrada el camí i el tarannà del president investit. Cap novetat. El desgrat és recíproc, d'aquí neix el conflicte. Els catalans no som mesells. Són imprevisibles les reaccions populars amb l'arma poderosa del pacifisme. La CUP és una bombona d'oxigen excepcional que manté viu l'independentisme radical, més que racional a vegades. És d'agrair, detestar o vigilar la seva clau decisiva? Instal·lats en la rereguarda política sense càrrecs de govern estan a l'aguait dels estirabots legislatius i judicials. No tornaran les tensions àlgides i cruentes de l’octubre passat, esperem. El carrer és de tots, però la llibertat per decidir també. La legitimitat d’un govern català lluitarà contra la tossudesa centralista a no parlar de tot sense condicions. El carreró de la covardia tindrà una sola sortida: la mediació internacional amb un referèndum vinculant. Seria el retorn a la normalitat bilateral respectant la voluntat majoritària de les urnes com va fer Escòcia i el Quebec. Sempre dins del marc europeu. Li queda a Espanya alguna porta més per barrar? Prou de presoners preventius. L'imperi de la llei ha d'obrir comportes per desaiguar venjances abans no rebenti el seu dic contra els drets legals i legítims de l’autodeterminació universal i deixar de fer el ridícul davant dels tribunals europeus. El Parlament català és l'autoritat suprema, agradi o no a l’Estat, per legislar en el seu àmbit i convocar comicis si calgués. La provisionalitat no serà eterna. Què podrà més, la força republicana del sobiranisme o la tolerància d’una entesa bilateral? Posar urnes no es rebel·lió ni desobediència. Una al·lèrgia persistent a la democràcia autonòmica i a la justícia europea suposaria el retorn d’Espanya al seu trist passat dictatorial. 

Ramon Mas Sanglas- Sta. Eugènia de Berga, 19/5/2018

Puigdemont II

Tenim president, no a gust de tothom. El procés no ha estat decapitat pel 155 i els núvols de les eleccions alternatives s'han esvaït. Però, quantes vides li queden perquè la República Catalana no aixequi cap?

Unionistes catalans, ja teniu president  exigit durant cinc mesos. Ara no us agrada el nom, la ideologia ni el programa? Què esperàveu  del  21-D, un candidat de la vostra corda contra la majoria del sobiranisme? Us ha sortit el tret per la culata amb un presidenciable a qui tracteu de “titella, vicari, masover, sectari i de palla” perquè incomoden les seves conviccions republicanes. No heu volgut un Puigdemont destronat pel 155 i legitimat per les urnes. Un Sánchez repudiat il·legalment pel jutge per estar entre reixes. Un Turull conciliador i autonomista empresonat a mitja investidura. Doncs, aquí teniu un líder independentista de cap a peus disposat a dialogar, si troba interlocutor, un Puigdemont II -rèplica del primer- fins que retorni de l'exili l'hereu legítim de la Generalitat triat pel poble. Ben cert que la història és pendular. Quan  temps trigarem veure el retorn del segon i nou Tarradellas? Quelcom no funciona a Espanya que s'hagi refugiat en la justícia europea. Fins quan la maduresa política espanyola -deslligada dels tribunals- garantirà la democràcia efectiva sense euroordres? Quim Torra ocuparà una presidència transitòria d'excepcionalitat democràtica. Quants dies durarà la baixa d’un 155 destructor? Veus centralistes estan reeditant la segona versió més dràstica perquè no els agrada això que escolten. Què és? Un discurs de Torra o a dos milions de catalans que volen marxar? Quan es refaci la normalitat institucional sense presos polítics i s'hagin reconstruït o no els ponts bàsics amb l'Estat, els catalans seran  convidats novament a les urnes per revalidar el Puigdemont I o un candidat espanyolista, si malauradament el poble no li fes confiança.  Aquesta provisionalitat posarà a prova la societat catalana que decidirà en funció del tracte que rebi del govern espanyol i català els pròxims mesos, decisius per encarrilar o distanciar més la relació bilateral Espanya-Catalunya. Tots els indicis apunten una mediació europea per evitar un terratrèmol polític. Gràcies la internalització del procés els actius del sobiranisme -amb daltabaixos- es mantenen intactes segons el CEO. Puigdemont, entitats civils catalanistes i sobretot la força ciutadana conserven latent el caliu independentista. Una república no neix, es cisella com una escultura de pedra picada amb precisió. Quim Torra serà una peça clau en aquest taller de la Generalitat. Les eines de cada conselleria hauran de filar prim per no esguerrar l'escultura. Intel·ligència, astúcia i habilitat negociadora seran valors imprescindibles per afrontar els objectius socials i republicans. El diàleg és obra de dos, almenys. Però, les urnes són la expressió de majories basades en la llibertat i el compromís d'acatar els resultats. El camí ideològic d'una República és legal i legítim. Tan legal i legítim com votar una  alternativa a la secessió de l'Estat -que mai s’ha ofert-,en el marc de la justícia i el pacifisme. No tot és blanc o negre. La gamma de grisos és immensa. Prou de velles estructures encotillades, de pors, totalitarismes i prohibicions al referèndum. Units o separats, políticament, no és sinònim de ruptura familiar com la pluralitat partidista compartida. La llibertat comença per les idees, continua amb el respecte recíproc i acaba amb fets sobre dues bases socials: la solidaritat voluntària -no espoliadora- i la justícia imparcial.

Ramon Mas Sanglas – Sta. Eugènia de Berga, 14/5/2018

 

Delictes polítics (NE)

Tractar de delinqüents a presos polítics és una crueltat actualitzada dels camps de concentració? Per què l’actuació de la justícia europea difereix tant de l’espanyola? L’1-O ha marcat un abans i després dels tribunals controlats pel poder executiu. Una politització de la justícia lamentable.

Per què els règims nazis del món han tingut i tenen presos polítics? Per pensar, parlar, escriure, oposar-se i actuar contra la ideologia absolutista dels mandataris. Per què els repugna aquesta acusació i inverteixen el terme  per  polítics presos? Els dol tant que han d'encomanar la feina bruta als seus jutges exprés per inhibir-se i justificar la divisió de poders. Recordem fets. Per què van establir-se-se camps de concentració en la depuració hitleriana com també durant i després de la guerra espanyola? Per reprimir i castigar, per eradicar tota possible llavor de pensament i obra contrària al sistema polític del dictador. S’inventà la rebel·lió, sedició i traïció  que es pagava amb l'execució -previ judici sumaríssim o cap- de la pena capital en cunetes o la mateixa presó. Trista memòria de deshumanització que recopilen les hemeroteques i museus dels camps de la mort com Auswitz, on em vaig contenir per no plorar fa un any. Diem que això és història, que el perdó oficial i públic dels governs han enterrat tants crims. No és veritat arreu del món. Espanya manté patrons del seu passat negatiu sense demanar perdó per les barbaritats comeses, perdó que exigeix als etarres, però. El neofranquisme es reviu en la fundació FAES subvencionada amb diner públic i el “Valle  de los Caídos”, ignorant la memòria històrica i els drets dels parents republicans. Alemanya no té cap santuari dedicat a perpetuar l'esperit de Hitler. Itàlia no sustenta  institucions o exposicions en record de Mussolini. La pena de mort està prohibida a Espanya gràcies a la pertinença a la UE. Però, patim fórmules de puniment polític per debatre, exposar, proposar i defensar idees legítimes diferents de la constitucionalitat qüestionada. La privació de llibertat de polítics sense judici durant  temps indefinit, lluny de la seves famílies, és la més punyent. Quin delicte han comès els seus fills  per deixar-los orfes de pare i mare? Se'ls aplica penalitzacions reservades als delinqüents assassins, violadors, terroristes, traficants i drogoaddictes, lladres i corruptes, proxenetes i agressors sexuals amb perspectiva de condemnes severes. En el supòsit demostrat d'una insurrecció política contra la unitat nacional per segregar Catalunya –es jutgen fets, no idees-, la pena raonable i també efectiva seria la inhabilitació professional alguns anys. El càstig individual que vincula directament la família innocent és odi i venjança per escarmentar un col·lectiu independentista legítim. Es fa palesa aquesta actitud contra Catalunya amb la imputació a tots els alcaldes sobiranistes i alts càrrecs públics per defensar criteris desiguals. Tantes actuacions repressives en què es diferencien de l’era postfranquista? Espanya té presos polítics sense pal·liatius per culpa de lleis immutables fetes a mida contra uns drets universals. Parlar de país democràtic és surrealista i burlesc. Per què la hipotètica justícia  espanyola és tant  diferent de l'europea? El nou govern de Catalunya podrà desplegar les ales de la restitució autonòmica? L’ombra allargada del 155 serà l’ull supervisor contra la llibertat governamental. Els gens immemorials del nacionalisme espanyol colonial d’ahir campen arreu de la geografia regional sobre un autonomisme quimèric i controlat.

Ramon Mas Sanglas – Sta. Eugènia de Berga, 11/5/2018

.