El 27-S no és cap joc democràtic

Han començat els focs d'una campanya electoral incendiària, el súmmum de la confusió del votant indefinit que pot decantar la balança final. Guanyarà, malauradament la ruleta de l'atzar?

Barrejar el dret a votar d’un poble amb el tacticisme de retrets entre partits dretes-esquerres per abastar més escons  és un gran disbarat polític, l’antítesi del servei públic. No és el joc de set cadires. El Tribunal Constitucional amb l’imperi del NO va desfigurar el 9N sense enterrar les urnes. Amb la guerra bruta contra el partidisme tampoc impediran l’expressió d’un electorat ansiós de llibertat i ganes per definir-se. Ara l'unionisme s'ha vist obligat a descobrir vies opcionals de salvament per resistir l'embat sobiranista. El malson 27-S ha revifat  una reforma constitucional aigualida, el somni d’un país federal igualitari, un model de finançament recíproc, la proposta de la singularitat catalana sense privilegis i el que calgui contra el separatisme. Catalans, no permetrem que marxeu! Espanya no pot trencar-se i us necessita per sobreviure i pagar, sobretot. De veritat? No són els espanyols que paguen les pensions dels catalans i els farmacèutics? Si són una càrrega obriu les portes i agraïu-los l’alliberament d’un llast històric. L'obertura del meló constitucional, un còctel d'ingenuïtat, il·lusionisme o discòrdia? Negar l'autodeterminació dels pobles en expansió i continuar lligats a la solidaritat simètrica territorial és la regressió econòmica més comprovada i patida.

Les travesses polítiques sobre els resultats del 27-S ratllen el cinisme democràtic. Segons l'oracle espanyol el desastre sobiranista no necessitarà de cap repressió constitucional. Però, en cas de guanyar Junts pel Sí (CDC-ERC) i la CUP, s'estudiarà la mesura coercitiva proporcional al percentatge de vots secessionistes. És el baròmetre de maduresa d'una Espanya europea? Qui és el propietari de la carta democràtica en un país lliure? "No hi haurà independència a Catalunya", va categoritzar Rajoy fa uns dies. Una posició inquisitorial del PP que xoca amb l'ambigüitat d'un PSOE federalista sense mullar-se en l'especificitat catalana exigida per un PSC residual. Cada partit teoritza la seva reforma constitucional, per afrontar el terror separatista d’una Espanya sense  locomotora, la pèrdua del 20% del PIB nacional. Com es pot desafiar a priori el poder de la democràcia i jugar amb les majories, relatives o absolutes d'escons o de vots? El dogma malèfic de la indivisibilitat espanyola té dues sortides: l'acord dialogat de les parts o l’acceptació del secessionisme per majoria. Com que la primera opció ha fracassat jurídicament, queda la porta del 27-S fins un referèndum final sense represàlies i amb coherència. Si fracassés el procés, tot haurà acabat? En absolut. L'esperit catalanista de segles no s'afoga amb repressió. Conformisme democràtic no equival a rendició, a l’estil del poble escocès que es perpetua.

L’autodeterminació no s'apaivaga amb focs d'artifici i promeses buides.  Però, pitjor és, tenir l'enemic dintre de casa amb la feblesa unitària i la guerra de lideratges. A menys d’un mes vista, pensionistes, empresaris i treballadors estan desconcertats amb una papereta en blanc a la mà buscant el millor encert pel seu futur. Quin president i govern els espera en aquest trencaclosques de candidatures enigmàtiques i pactistes amb un rerefons d’interessos propis? Negar el coratge d'Artur Mas al llarg del procés és desagraïment, traïdoria i aprofitament a costa aliena. ERC serà fidel al compromís amb CDC sense fissures o escoltarà cants de sirena? La retirada voluntària del president, un cop constituït l'Estat català, li avala un servei altruista de líder al marge dels hipotètics clarobscurs del partit i les retallades forçoses. Amb el Parlament dissolt, no té perquè arraconar-se l'11-S. El mateix Rajoy i els detractors del catalanisme no amaguen cap arma jurídica i verbal, públicament i en privat. Estem vivint uns dies irrepetibles en la història del país que culminaran en una proclamació decisiva sobre el futur immediat. Votant, si no agafes bitllet per aquest tren no cal esperis el pròxim en molts anys. No equivoquis la via i la direcció. No posis les vides dels fills i nets en mans de l'atzar i menys dels poders polítics, només de la democràcia, la força del poble.

Ramon Mas Sanglas - Sta. Eugènia de Berga, 31/8/2015

Abans independents que pidolaires

Rajoy s'estova poques setmanes abans del 27-S o és una trampa per relligar novament els límits autonòmics amb una nova constitució consagrada? Catalans, tenim la paraula definitiva. Independents o més submissió.

La unitat d'Espanya que apel.la Rajoy contra la independència de Catalunya és un refugi secular per emmudir les injustícies interterritorials i justificar un sistema de finançament exhaurit. Una reforma constitucional serà el mea culpa dels errors passats delimitant més fronteres entre Estat i autonomies? Sepultura definitiva al somni de la tercera via? Massa tard. Per què bascos i navarresos no aixequen tant el crit el cel contra el seu pacte fiscal del 1978? Per què Moncloa va respondre amb un cop de porta a la proposta fiscal semblant del president Mas per a Catalunya? Per què tot intent negociador entre Espanya-Catalunya per la via jurídica o política ha estat denunciat al Tribunal Constitucional (TC) i ha rebut sempre un NO entestat? Les causes que expliquen on som ara són fruit de les actituds malignes i les signatures del PP contra l'Estatut aprovat pel Congrés (2006) i la sentència demolidora del TC, tot i la ribotada prèvia de l'Estatut original del Parlament. Les retallades inversores a Catalunya, l'incompliment de pagaments pactats  i l'atac persistent a la cultura i la llengua pròpia a costa de l'escola i el bilingüisme són objectius de persecució. L'aportació catalana sobrevalorada en concepte de solidaritat autonòmica no satisfà encara a un govern recelós d'una Catalunya avantguardista que cal vigilar de prop i no deixar anar mai. L'asfixia centralista permanent ha estat la vacuna més perjudicial per a espanyols i catalans, en lloc de repartir-se guanys més raonablement. Reduir competitivitat i convertir el país en pidolaire del combustible per activar el motor de la productivitat, obliga al poble i als governants catalans a dir prou.  La submissió té uns límits que la llibertat humana declara insostenible i denigrant. Demanar una  sortida airosa i consensuada, és dividir la societat i enfrontar famílies? Una excusa perversa d'autojustificació a la falta de diàleg i de mires curtes. Les persones i les empreses no posen fronteres ni representen cap obstacle. Senzillament, que cada una pagui els cànons impositius al seu país. Milers d'empresaris espanyols tenen negocis a l'estranger i a la inversa. Un madrileny pot mantenir una fàbrica a Girona i un empresari català un centre vinícola a la Rioja o Cadis. On és el problema real? Prou de quimeres, raons sentimentals  i demagògies per amagar les pèrdues recaptatòries globals de set milions i mig de catalans, superiors a les inversions que reben de l'Estat. Les dades macroeconòmiques favorables es constaten en totes les fonts ministerials amb mètodes fiscals diferents. De no ser així, el govern d'Espanya no basaria la seva defensa aferrissada d'unitat nacional en l'imperi de la llei, l'amenaça i la constitució. Sap que l'imperi  de l'economia preval al costat del poder democràtic de l'electorat i als ulls europeus. Catalunya no és Grècia, ans el contrari. L'Estat deficitari amb Europa és Espanya, no una hipotètica república  catalana. Només una entesa bilateral faria compartir l'endeutament del bilió d'euros. Qui necessita més de qui a l'hora d'eixugar deutes? De pidolaires a senyors i amos. Després de 300 anys ja toca, arribats a tals extrems de paciència i maltractament. Plantejar l'independentisme de Catalunya avui, un error evitable? Possiblement, però  és tard. La tossudesa legalista i política no és eterna davant d'un poble molt madur democràticament tot i el puzle de partits i coalicions. La història jutjarà les conseqüències per a uns i altres si el 27S el poble català opta majoritàriament per la independència com un fet irrenunciable.

Ramon Mas Sanglas - Sta. Eugènia de Berga, 13/08/2015

 

Sostenibilitat dels pensionistes catalans

El col·lectiu de jubiltats catalans- 1,6 milions-  tindran la paraula decissiva el 27-S- Apostaran per seguir igual o millorar la seva pensió?  Busqueu informació objectiva urgentment.

La controvertida polèmica sobre les pensions dels catalans -1,6 milions de beneficiaris-  en cas d’una segregació territorial, es fonamenta en la temença sembrada per l’espanyolisme anticatalanista i en la ignorància per manca de documentació econòmica, rigorosa i oficial. És un fet real que Catalunya pateix avui un dèficit fiscal en l’àmbit de la Seguretat social, sotmès a un règim estatutari i constitucional restrictiu penalitzat per la quota de solidaritat obligatòria dels seus impostos. La diferència entre la recaptació mensual dels treballadors i empresaris catalans i la despesa dels seus pensionistes no és compensatòria  degut a l’evasió parcial a Madrid del capital recaptat. La mitjana recaptatòria de Catalunya és superior amb un 19% d’aturats enfront dels 23% d’ Espanya, sense comptar les empreses catalanes amb seu a Madrid on cotitzen. La millora progressiva post crisi i els valors absoluts de la recuperació són alentidors perquè l’economia catalana aporta el 20% del creixement nacional, un 16% de la població espanyola.  En un sistema de Seguretat Social propi això repercutiria directament en les arques catalanes amb un augment d’uns 200 euros/mes –aproximadament- per pensionista, uns tres mil milions anuals addicionals. Si la pensió mitjana del sistema espanyol –jubilació, incapacitat permanent, viduïtat i orfenesa- és de 864,80 euros/mes (2013), en un  règim català independent hi haurien més mileuristes.

Els malentesos sobre el pagament dels jubilats es basen en el desconeixement del sistema o mecànica. No existeix un fons acumulatiu i exclusiu per a tal finalitat. Es paga cada mes al pensionista de la recaptació aportada pel sector actiu dels treballadors i empreses cotitzants a la SS. A menys atur més ingressos. La famosa guardiola o excedents reals de 41.634 mil milions d’euros (2014) gràcies als anys laborals de vaques grasses, s’està buidant cada vegada que l’INSS en fa ús per afrontar les dues pagues extres anuals. Cada autonomia hi té la seva fracció proporcional que caldria negociar o rescatar en cas de segregació.

El nivell de vida o renda per càpita varia entre regions. D’aquí la necessitat d’ajustar les quanties perceptores regionals al marge dels barems de cotització al llarg de la vida laboral personal per no devaluar el poder adquisitiu degut a les desigualtats autonòmiques. Es una fal·làcia la uniformitat espanyola en l’adquisició de béns, habitatge o les inversions quan la ràtio catalana entre pensió i productivitat és d’un 8% inferior al que hauria de ser. És insultant i demagògic llegir que “els catalans cobren les pensions gràcies a la solidaritat dels espanyols" (Fátima Ibáñez) i que una Catalunya independent no tindria liquiditat per pagar quan la seva taxa d’atur és més baixa i la cotització mitjana més alta. Esperem que les estructures d´Estat fetes per la comissió de la Transició Nacional ens ho aclareixin durant la campanya electoral. L’impossible  és ser autosuficients i aportar a més un 6’5% o 8% del PIB (segons el model aplicat de balança fiscal) per sufragar altres pensions o inversions espanyoles. La solidaritat té uns límits de temps i racionalitat a l’estil alemany, “no pagar més del que reps” (principi d’ordinalitat). Economistes prestigiosos apolítics no solament avalen la sostenibilitat social de les pensions actuals dels catalans com a estat propi –cada dia més nombroses-, sinó que el superàvit mensual de la SS catalana donaria per fer un fons de reserva  en vistes al major envelliment poblacional.

Tota la rumorologia unionista maliciosa al respecte és per atemorir als 1,6 milions de votants jubilats catalans, el major col·lectiu decisiu el dia 27-S per decantar la balança a favor propi o seguir perdent recursos de casa gràcies a la classe treballadora catalana en fase expansiva.

Ramon Mas Sanglas – Sta. Eugènia de Berga, 7/8/2015