Futur de Catalunya

L’objectivitat pura és poc usual entre humans. Sabem dels errors dels jutges de qui exigim imparcialitat com a professionals. Què dir de la resta de mortals? Tenim quelcom més que la raó. Els sentiments personals i els interessos no es poden deslligar fàcilment en les decisions i poden trair. Canviem per les circumstàncies i l’estat d’ànim. Els polítics encara són més volubles en funció dels moments històrics i partidistes del rival. No és cap novetat que les eleccions poleixen transitòriament arestes dels candidats per les seqüeles econòmiques dels resultats.
Les ventades lingüístiques no són casuals amb un 20-N a l’horitzó, com fora l’emigració en els comicis autonòmics. Pel partit denunciant, Catalunya és una presa de primera línia i cal buscar-li els punts febles per caçar vots. Sembrada la llavor de la discòrdia cal esperar, amablement, sense urpades. El PP té un graner menys abastable a Andalusia i Catalunya per fer-se amb la majoria absoluta espanyola, malgrat la desfeta socialista que li aplana el camí. A casa nostra hi té un obstacle afegit: el nacionalisme català, impregnat de dosis independentistes –cada dia amb més puixança- per intransigències centralistes. El xoc frontal amb un sobiranisme està alimentant mútues animadversions, difícils de conciliar. Al 21-N, començaran les picades d’ullet recíproques, si la majoria absoluta s’ha quedat curta. Sabem que les adulacions no són gens fiables. Un PP que ofereix mostres de diàleg sobre un hipotètic pacte fiscal català és sospitós. Pescar en aigües tèrboles -abans del 20-N- amb versió espanyolista, és com apostar per un futur incert. Les eleccions a la Moncloa seran un joc d’atzar o una ruleta russa?
Catalunya fa els deures de la crisi en pròpia carn, quan receptors de la solidaritat catalana encara s’ho plantegen. L’avantguardisme del motor català amb un milió de ciutadans al llindar de la pobresa és burlesc. Les traves polítiques al creixement és una involució provocada. L’acceptació d’un corredor ferroviari mediterrani per davant d’un traçat interior peninsular seria un fet positiu i signe de canvi. Reconèixer que les inversions cal fer-les on s’ubiquen els recursos reals per expandir el país és pensar en clau de rendibilitat i no de política. Prou aberracions d’autopistes sense vehicles, línies d’AVE sense passatgers, aeroports sense avions ni usuaris. L’amortització és la prioritat. L’Espanya plural és sinònim de diversa, en llengües, cultura i riquesa. Voler uniformar el territori en infraestructures és la quadratura del cercle, perquè no en raja quan no n’hi ha. És empobrir el país. Amb la solidaritat ben entesa i justa entre regions salvaríem desnivells pronunciats, com fa l’Europa més pròspera amb les nacions més desafavorides.
Els catalans, "que de les pedres en fan pans", -ironitza un adagi castellà- , són tossuts quan la raó els empara. Encaren els problemes sense esquivar-los. Ara la cruïlla de la crisi ens té atrapats. Per sortir-nos-en tenim dues alternatives: un concert econòmic català amb l’Estat –recaptació i administració directa dels nostres imposotos o la segregació del país com a nació diferent i Estat propi. La palestra serà dura, no impossible, si la unitat política assisteix als nostres parlamentaris i el poble fa pinya a l’entorn. És l’objectiu central del govern autonòmic actual per sanejar la pròpia economia. Amb un front nacional encara més conservador, quines perspectives de reeixir ens esperen? Estan obertes totes les apostes. Només ens queda fer joc actiu. Als comicis del 20-N coneixerem algunes cartes ja marcades. Raó de més per seguir de prop les promeses i les realitats per no ser defraudats una vegada més.
Ramon Mas Sanglas – 25/9/2011

http://blogs-lectores.lavanguardia.com/colaboraciones/?p=2478

España es perd Catalunya

"Qui tot ho vol, tot ho perd". És el fruit de les eternes confrontacions ideològiques, culturals, econòmiques i lingüístiques de segles. De la perpètua transició nacional i no deixar decidir el voler ser de cada poble. Saber compartir sense hostilitats ni excessos d’exigència és una balança difícil d’equilibrar. Ara vivim lluites dialèctiques parlamentàries estèrils entre comunitats autònomes amb connotacions partidistes agres. Els conflictes –embolcallats per la crisi i sota ulls europeus- , malmeten la fluïdesa relacional entre governants i ciutadania. Una allau de lleis intenta suavitzar el descontrol en pro de la igualtat, que desborda el món judicial per l’ incompliment freqüent de tanta normativa. Aleshores sorgeix el caos social, el contraatac polític i la feblesa de la suposada democràcia madura, però fictícia, quan un referèndum popular no té l’última paraula en implicacions constitucionals.
Catalunya, integradora i tolerant, no margina ningú. Terra de pas i acolliment, d’esperit obert i solidari –històricament comprovat- , suporta marginalitats estatals. El país està cansat d’aguantar massa dècades detractors ideològics i lingüístics que va acollir i s’han girat d’esquena. Van entrar fent les “españas” amb interessos centralitzadors, trepitjant drets inherents al poble català. La resposta majoritari no pot ser altra que el rebuig o la integració. Fa dos anys Catalunya va suportar el revés del Tribunal Constitucional trinxant un Estatut aprovat pel Parlament. Ara se’ns ignora per reformar la Constitució, com a autonomia i com a ciutadans. Finalment, l’ intent de destruir la immersió lingüística de cohesió escolar fent cas omís de trenta anys d’excel•lències del sistema. Catalunya que va ressorgir de l’espanyolització educativa franquista no pot perdre drets democràtics, qüestionats per uns jutges i polítics uniformistes amb interessos electorals. Una nació no té autogovern si no pot ensenyar, parlar i escriure la llengua pròpia des de l’escola. Reclamem drets universals i revisió de la contribució autonòmica. El país està en recessió crítica. El racionament s’imposa per supervivència. No entendre-ho és voler trencar la corda de l’entesa entre pobles.
Els catalans no se’n van. Són allunyats per no combregar amb un imperialisme patriòtic. Són rebutjats per la llengua i una tradició cultural diferents. Ens aguanten només per l’aportació fiscal generosa? Aquesta vexació no és admesa per la lògica, menys pels independentistes. La nostra identitat de nació catalana és una ofensa al seu espanyolisme. Els catalans per què han de tenir una dicotomia nacional, ser doblement patriotes? Imposar una llengua forana –una segona mare institucional- com a arma per retenir lligat un poble és exposar-lo a l’extermini. Tota coacció lingüística és privació de llibertat i de creixement, sobretot, en inferioritat de condicions.
La reacció unitària dels nostres polítics, -a excepció del grup denunciant (PP)- , tant a la Cambra catalana com al Congrés, ha solidificat la creença que una llengua mil•lenària uneix i distingeix. Que un idioma secular arreu del territori –a casa, l’escola i al carrer- no pot ser suplantat per cooficialitats sobrevingudes. “De fora vingueren i de casa ens tragueren”. Cap de les maneres. Tota la classe civil ha assolit el seu rol defensiu amb coratge. No volem ser presoners per més temps si no ens accepten com som i volem ser, amb nous horitzons de sobirania i amb menys tributs sobredimensionats. No marxem, ens fan fora. No cal cap divorci violent i tremendisme. Podem viure uns sense els altres i compartir amigablement el territori, si s’imposa la racionalitat del dret, respectant el benestar recíproc amb equitat. Rectificar és de savis.
Ramon Mas Sanglas – 19/9/2011

El sou just del polític

Remuneració “justa” o ajustada a la feina ben feta és la què mereix tot treballador segon l’horari pactat per conveni. On està la neutralitat en la negociació salarial de la casta política? Després dels comicis es donen mogudes de sous –rarament a la baixa- que els regidors i diputats s’autodeterminen. Amb quina potestat s’apropien unes atribucions del poble sobirà? Una llacuna més dels referèndums populars inexistents: les taules salarials dels governants. Hem vist escenificacions curioses. Paral•lelament a les retallades modestes dels polítics, s’han produït renúncies salarials excepcionals. Es qüestió vocacional? Per imposició del govern central sabem més intimitats econòmiques dels nostres mandataris. Algunes causen expectació i altres furor. Les sorpreses per les quanties de béns i deutes fan sospitar de la veracitat de certes declaracions. La legitimitat moral per retallar serveis bàsics queda a l’entredit quan s’ingressen uns salaris sorprenents i gaudeixen de privilegis exclusius del seu rang.
L’any vinent coneixerem més secrets dels diputats catalans. Per a algun afectat és pura xafarderia. Per als ciutadans un dret de transparència saber el destí dels tributs en forma de nòmines. Ignorem els seus béns patrimonials abans i després del càrrec polític. Servirà per regular ingressos desorbitats? Tenim algunes pinzellades. Els residents a Barcelona, la majoria, cobren uns 21.000 euros anuals per desplaçament al Parlament. Representen cinc milions d’euros anuals que donarien per pagar 600.000 targetes T-10 o cobrir el cost de dos milions i mig d’hores de zona blava cada any en benefici dels usuaris. Ells no paguen parquímetre. Els que vénen de fora, ¿quan ingressen per venir a la Ciutadella? Són rars els convenis laborals que paguin el transport. El salari mitjà d’un parlamentari és de 7.600 euros mensuals. A part, les despeses de viatges, hotels, dietes, càrrecs. En moments d’austeritat, un 50% de reducció (3.800 euros/mes) seria un exemple molt lloable per a la classe treballadora i aturada. Numèricament, ¿són imprescindibles tants diputats i la legió de regidors dels ens municipals catalans? La reducció de persones i quantitats salarials salvarien la sanitat i l’educació del país de les tisorades.
Quan un polític afirma que s’hi dedica per fer-se ric s’està cavant la tomba. Pitjor qui no ho diu, ho pensa i ho intenta, el corrupte. La lluita pels primers llocs de la candidatura és un signe d’ambició econòmica. D’aquí el rebuig general a les llistes tancades. El polític honest no es mesura pel posicionament sinó el virtuosisme en la dedicació exclusiva i neta. Exigim governants amb professionalitat, no per voluntariat.
Quin és el sou just d’un polític eficient? Cobra poc o molt? La resposta és tan relativa com escorredissa quan interessa. Al•leguen responsabilitat i eficàcia. Dos coeficients inseparables com podríem dir-ho d’un metge o docent i desenes de professions. La imatge d’un bon operari s’associa al rendiment, no a la remuneració. L’oportunisme polític que els brinda i blinda el sectarisme no és positiu. També és immoral catalogar tot el gremi de gandul, quan veiem batlles que s’hi deixen la pell per afrontar dèficits sense apujar impostos. Contrasta el professional silenciós de despatx amb el polític baladrer i d’esmorzars protocol•laris que necessita justificar cada actuació o simple intencionalitat.
Hemicicles europeus i nacionals quasi buits, sabent l’alt cost de manteniment, són denigrants. Com ajustar un sou polític equitatiu d’acord a les hores treballades, visibles i ocultes reals? Si dolen els abusos incontrolats, ¿com qualificar les remuneracions polítiques vitalícies o d’uns anys sense el càrrec? El voluntariat polític municipal renaixent s’hauria de completar amb diputats i senadors de nova generació: un modus vivendi salarial en consonància al calendari i l’horari laboral individual real, no institucional. Això és pedagogia viva. No pertanyen a un club privat per exigir fortunes de fitxatge. Els socis són els votants. Drets i deures al seu lloc a fi de donar i rebre justament. Hem d’entrar tots en l’era restrictiva. Evitem conflictivitats inútils per l’egoisme i l’ambició començant pels legisladors.
Ramon Mas Sanglas – 12/9/2011

Deixeu viure la llengua

Ja torna la cantarella del TSJC contra la immersió lingüística del català a l’escola. El Departament va donar explicacions més que suficients i raonades al TC. Però, els adversaris polítics –també lingüístics i culturals- del país, no paren de burxar amb denúncies insidioses sense fonament, contra la feina bilingüe ben feta del nostre professorat. La llengua vehicular d’una nació és la que s’expressa lliurament en tots els àmbits escolars, professionals, a casa, al carrer i en els medis de comunicació orals i escrits. La llengua més emprada dels set milions i mig d’habitants de Catalunya és el castellà. Li segueix el català, quan per lògica hauria de ser a la inversa. Una llengua oficial en inferioritat de condicions se l’ha de mimar i vigilar més, per evitar l’extinció de la seva riquesa cultural històrica. Sembla que els detractors del catalanisme s’han obstinat per aconseguir-ho.
Tots els consellers han argumentat per activa i passiva la situació de l’alumnat català i l’obligatorietat de saber per igual les dues llengües, a nivell oral i escrit, al finalitzar els estudis obligatoris. Les proves externes de la selectivitat i els controls de Pisa han comprovat tal veracitat estadísticament. Fins i tot els resultats de castellà superen als de la llengua autòctona. Aquest fet evidencia que el català a l’aula com a vehicular no és cap factor excloent o fre del castellà, més utilitzat al pati, al carrer i a casa. El grup de pares denunciants haurien d’agrair l’aportació catalana i reforçar-la en benefici del futur dels fills, si pensen viure a Catalunya, com ho farien amb naturalitat al Regne Unit, França o Alemanya amb les respectives llengües locals. El malentès de la sentència, “el castellà també és llengua vehicular, juntament amb el català” ja té la seva aplicabilitat real en escreix. L’erari públic no pagarà dos professors simultàniament per atendre una demanda poc significativa amb el conseqüent guetisme escolar, efecte contrari de la cohesió social.
El TC amb la dràstica retallada de l’Estatut, rebutjada per la catalanitat el 10-J, va iniciar el camí d’aquests retrets judicials esperats. L’onatge advers que sempre ha mantingut la llengua catalana des de la República ens té habituats a lluitar contra marees i vents de tota mena. Això ha enfortit els nostres escriptors en llengua vernacle i alimenta el coratge independentista, en lloc d’aplacar-lo. Quan arribarà la maduresa del diàleg i el respecte als drets universals del poble a decidir democràticament per majoria?
Arguments objectius per mantenir el rumb de la immersió –amb més de 30 anys d’èxit reconegut- no en falten, sense conflictes ni discriminacions. La Conselleria està complint amb el mandat constitucional. Fet que no poden dir la resta d’Autonomies espanyoles. La cooficialitat del gallec, èuscara i català arreu d’Espanya dóna dret a què on hi hagi un escolar menor de 16 anys fora de Catalunya, tingui almenys tres hores setmanals de la seva llengua paterna o materna. Quina Comunitat pot presumir de tal compliment en alguna de les seves escoles públiques? Segurament, cap. Hi ha molts fills de catalans a Madrid, per exemple. Per contra, totes les escoles catalanes privades, públiques i concertades imparteixen un mínim de tres hores per setmana de castellà, sense cap excepció. Algun centre ho fa tot en castellà, -fent cas omís de la normativa autonòmica- , exceptuant les tres hores de català. Tindríem un deure pendent amb els bascos i gallecs residents, en tot cas. Si som iguals davant la suprema llei de la Constitució, el TSJC haurà de rectificar quelcom i tocar el crostó als col•legues de més amunt.
Com sempre, la política ha enterbolit la qüestió per raons d’uniformitat cultural espanyola. Les reticències dels denunciants respiren aires contra l’autogovern. Només cal donar una ullada a les aules d’adults. Qui es matricula més de català? Qui vol integrar-se al seu entorn social i professional. Apliquem, doncs, criteris europeus. La cooficialitat de dues o més llengües no obliga l’autòcton a utilitzar la llengua del nouvingut. L’educació no imposa la norma lingüística, solament per cortesia canviem de llengua, gest poc didàctic, per cert.
Polítics i magistrats, aparqueu interessos i limitacions lingüístiques personals i evitarem baralles col•lectives estèrils. Si la llengua local ens divideix i fereix el sentiment patriòtic natiu, ben poc habitual a nivell mundial, l’emigració ho tindria molt pelut. Per tant, la tesis de la politització lingüística oberta entre catalans i castellans es confirma definitivament.
Ramon Mas Sanglas – 5/9/2011