Una vegada més torna esclatar un dels clàssics dilemes socials: la falta de conciliació entre l’horari laboral dels pares i el calendari lectiu dels fills. Les hores escolars fixades pel departament en el decurs de l’any i l’àmbit laboral jurídic de l’adult, establert pels convenis i el mateix estatut dels treballadors, mai casaran plenament perquè els objectius de cada subjecte no són comuns. La paraula “
incompatibilitat” defineix el conflicte temporal que impedeix comunicar-se i conviure més hores –diàriament, no caps de setmana únicament - pares i fills. Es tracta d’evitar divergències per confluir en els màxims punts de trobada.
Problema històric, que ressorgeix en el moment més inoportú i de forma unilateral, sense consens polític, governamental, sindical, docent, ni familiar. La premsa i alguns mitjans no s’han quedat curts en titllar el comunicat de la nova setmana vacacional de febrer de “
maragallada”, en al•lusió a la paternitat d’aquest pretès esnobisme escolar, malgrat compti amb l’aval d’experts que hi han treballat tres mesos. Mesura, evidentment populista, però de simple pedaç i mal cosit, que pretén no irritar més els ànims del sector docent, ja prou susceptibles per la tramitació parlamentària de la LEC, innecessària per a uns o inadequada per a d’altres.
Analitzant separadament els causants de la interferència hi trobem els factors: horari feiner, calendari anual i períodes vacacionals. Tres elements ben obvis i difícils d’ensemblar, però no impossibles d’aproximar. L’evidència més palesa és que els fills no poden fer l’horari laboral d’un adult fins que no hagin assolit una maduresa física i mental adequades. Per tant, el plantejament de base del departament és erroni, si s’encaparra en voler adaptar el calendari escolar allargant la jornada lectiva, per tenir els estudiants controlats i uns pares satisfets. La viabilitat idònia més factible, encara que no fàcil, és la inversa: adequar de forma progressiva les franges horàries de la jornada laboral espanyola/catalana al sistema europeu estàndard.
La demagògia de l’anunci s’amaga sota l’expressió “
per raons pedagògiques” i adaptació europea. Què té a veure directament la temporalitat d’un calendari amb la pedagogia o metodologia d’aprenentatge? Quan interessa, per motius de rendiment i avaluació escolars, albirem permanentment els països nòrdics –Finlàndia, per ser més exactes- que ens enlluerna pels resultats òptims i modèlics. Tots els informes Pisa i Bofill ens fan esment constant. Per què no seguim furgant en el perquè de tantes excel•lències? Com compaginen allà la vida familiar entre pares i fills? La sorpresa és majúscula quan ens adonem que els seus hàbits socials i també els mitjans econòmics en educació estan a bastants anys llum dels nostres.
Tots sabem que més enllà dels Pirineus i Europa amunt, la vida social té un rellotge inimaginable per a un ibèric. La vida nocturna europea acaba quan aquí comença o està en plena efervescència. Les hores dels àpats són ben diferents. Ja no parlem dels caps de setmana, que la disbauxa espanyola s’allarga fins la sortida del sol i continua amb les fanfàrries dels “
after hours”. Una degeneració dels valors més elementals i del control humà que deriva amb facilitat cap a la manca d’hàbits d’ordre, treball, esforç i responsabilitat. Aquesta desmesura general, integrada en el “
modus vivendi” del món mediterrani es contradiu amb un ritme de vida més ordenat, coherent i metòdic de la persona centreeuropea, que la predisposa al treball més sistemàticament. És qüestió generacional tot plegat, i no fàcil de canviar. És un problema de soca-rel de la nostra societat més meridional que impregna la forma de fer, pensar i organitzar la vida sota aquests paràmetres, amb l’excusa climàtica, a vegades, de l’implacable déu hèlios.
No cal voltar molt per conèixer els costums laborals europeus. Els turistes són els primers sorpresos dels nostres horaris comercials: obrir tard i tancar al vespre tot l’any. Per a ells l’activitat matutina comença les set i acaba a les cinc-sis de la tarda per retrobar-se amb tota la família. No calen hores extraescolars dels fills, ni allargar la jornada lectiva per esperar la tornada dels pares a casa. Arriba el moment àlgid de la convivència familiar diària. Tot seguit ve el sopar generós. A les deu tothom es disposa a descansar per iniciar la jornada a les sis del matí. Amb un clima més gèlid que el nostre i en plena foscor, no és excusa per desempallegar-se dels llençols més tard.
La premsa i la televisió han publicat diverses comparatives de països europeus sobre la durada del curs escolar: dates de començament, acabament i períodes de descans interanuals. Si bé és cert, que les latituds europees del sud tenen un curs més irregular i curt per l’adaptació climàtica (Itàlia la més destacada), no és menys curiós que els bons resultats acadèmics no depenen necessàriament de la quantitat d’hores lectives anuals que reben en l’escola. La mitjana anual de set nacions estudiades és de 783 hores. Finlàndia només n’imparteix 656, davant les 788 d’Espanya, a les quals hem d’afegir 176 a Catalunya per la sisena hora (959 en total). Als centres catalans s’imparteixen 303 hores lectives anuals més que Finlàndia. Ells són els capdavanters del rànquing europeu en rendiment i nosaltres els cuers. Quin problema greu tenim? Suposem que instrucció i educació tindran molt a veure amb la família a més de l’escola. Per mostra un botó. L’escola no és un pàrquing supeditat a la jornada dels progenitors que no saben què fer amb els fills mentre ells treballen.
Aquestes xifres avalen que un horari feiner escolar més llarg no comporta sempre millors resultats. No és prioritària la quantitat sinó la qualitat, que va lligada a l’entorn familiar i la seva cultura, òbviament.
Quant al calendari anual, a excepció d’Alemanya, que comença a finals d’agost i acaba a principis de juliol, i el Regne Unit que tanca les aules en la 3ª setmana de juliol fins l’1 de setembre, la resta de nacions tenen unes dates similars a les espanyoles. Finlàndia, per raons de latitud gairebé àrtica, comença els curs a mig agost i el finalitza al maig. La bona qualitat no requereix més durada. En canvi, Itàlia, més equatorial, que també comença tard i acaba la primera setmana de juny, ha de lamentar resultats globals força deficitaris.
Hem d’acceptar amb realisme que les nostres aules i dependències escolars no estan preparades per suportar les temperatures habituals a partir del solstici de juny. Les criatures són més febles que l’adult.
Amb el curs lectiu hi va inclosa la distribució i durada de les vacances escolars. Sobre aquest tema, de 24 països estudiats, 19 s’agafen unes vacances a finals d’octubre, 20 en fan també pel febrer i només tres hi afegeixen un parèntesi en el tercer trimestre. Els alumnes alemanys frueixen de quatre períodes festius entre 5 i 12 dies. Els francesos, a més dels mesos estiuencs de juliol i agost sencers, descansen una setmana i mitja a l’octubre i al febrer ( a vegades també a la primavera), no sempre de forma impositiva per a tots. Els alumnes amb resultats deficients van a l’escola gratuïtament per fer repàs de les matèries bàsiques que imparteixen els mateixos professors remunerats per l’estat amb uns 400 € complementaris per cada període. Les interrupcions acadèmiques són per als alumnes, no el professorat. Aquest sistema estimula l’alumnat a guanyar-se un merescut descans. És una novetat Sarcozy de fa dos cursos en matèria educativa.
Traslladant la comparativa europea al nostre calendari de vacances actual, no són excessius els dies que tenim de més. No gaudim de cap interrupció inter-trimestral, que ara es vol implantar pel febrer a canvi de començar el curs set dies abans. Aquesta permuta no aporta cap solució als pares, no millora la “
conciliació familiar”, ni la “
qualitat de vida social”. Per contra, interfereix en la preparació del curs als docents. Els pares, mentre les despeses de la “setmana afegida” vagi a càrrec de l’administració i tinguin els fills col•locats, a la majoria poc els importa el tipus d’activitat que facin. Per això, el conseller ha rebut el vistiplau de les AMPES, que pretenen anar més enllà: acabar el curs el 30 de juny sense l’horari intensiu dels matins.
Propostes agosarades per compatibilitzar nous períodes vacacionals – El nostre país ha de fer una revisió profunda i seriosa del calendari festiu anual primer, i de l’horari feiner després, per ser més europeus i competitius en el treball. Quin sentit té començar el segon trimestre el dia 8-9-10 de gener? La normativa europea marca el dia 2, després de 10 dies de parada laboral. Aquesta setmana perduda, que moltes empreses també han establert a compte del període estiuenc, podria reservar-se per conciliar la vida familiar amb la nova implantació de la setmana de febrer, per exemple.
Per tradició, Espanya i Catalunya tenen un santoral més atapeït de celebracions religioses o nacionals que caldria anul•lar o desplaçar a dilluns/divendres sempre -per evitar els dies de ponts laborals-, que quedarien acumulats i compensats amb els nous dies festius agrupats adequadament sota criteris escolars i empresarials conjuntament. Els dies festius que s’escauen dintre d’un bloc de descans: Nadal (25 desembre), Sant Esteve (26 desembre), Cap d’Any (1 gener), dijous i divendres Sant, dilluns Pasqua florida, sant Joan (24 juny), Assumpció (15 agost), no creen cap conflicte.
Festes modificables o revisables:1.-
D’origen religiós, impròpies d’un estat aconfessional: Reis (6 gener), dilluns Pasqua granada, Immaculada (8 desembre).
2.-
De tipus institucional: dia del Treball (1 maig), dia de la Hispanitat (12 octubre), dia de la Constitució (6 desembre).
3.-
Autonòmiques: aquí Diada Catalunya (11 setembre). Caldria canviar la data al dilluns o divendres més proper.
4.-
Festes locals: sempre en dilluns o divendres. No tindria sentit mantenir les dues festes escolars anuals amb un nou sistema de períodes no lectius addicionals.
Aquesta nova reestructuració i sense perdre numèricament cap dia lectiu actual, permetria establir dos blocs de 10 dies de descans: principi de novembre (Tots Sants) i febrer (Carnaval). L’aplicació obligatòria o bé opcional (estil francès) caldria matisar-la molt bé, amb els costos addicionals de les activitats voluntàries que podria fer l’alumnat en la mateixa escola o fora. El professorat podria quedar parcialment alliberat de les aules, però no del centre, per fer cursos de formació permanent o preparar el següent període lectiu. Al mes de juliol es veurien gratificats amb els dos mesos consecutius de vacances.
Propostes per a un nou horari laboral general – L’esperit és sempre idealitzar la compatibilitat escola-família. En un món productiu de torns laborals és impossible per a tothom. Però, en la resta de professions liberals o torn partit és plenament factible canviant certs hàbits i horaris de començament, dinar i acabament. Recordem el lema sindical ugetista: “
a les sis tots a casa”, pares i fills. Siguem europeus amb fets, no paraules.
Admetem que trobar la cruïlla dels dos mons, estudiantil i laboral, és tot un repte, després d’una llarga trajectòria o tradició sense aquesta necessitat, perquè la mare no treballava fora de casa i assumia el rol de mestressa i educadora més directa dels fills. Les necessitats consumistes i l’alliberament positiu de la dona ha canviat el status social amb les conseqüències inherents.
Aquest canvi no pot ser sobtat perquè afecta als costums tradicionals i suposa un nou ritme de vida i hàbits de treball que han de confluir en una vida familiar diària menys agitada i convulsa per culpa de l’estrès. L’alumnat està immers en aquest context laboral al seu nivell, però sempre de manera preferencial. No podem supeditar l’horari feiner ni el calendari del camp educacional als interessos empresarials i productius. La flexibilització i la complicitat mútues s’imposen pel bé comú i la bona harmonia.
Nou calendari escolar amb setmana blanca aplaçat al 2010. Mesura prudent, però, poc racional i sense objectius clars. Si comença abans el curs no és més urgent una interrupció pel novembre (Tots Sants) que és el trimestre més llarg? Si es pot fer un segon descans (febrer) cal començar el 2 de gener, no el 8.
