Mítings de grandeses surrealista

No sempre és cert que tota escombra nova va millor. Una casa mal fonamentada necessita quelcom més que un maquillatge extern. El PSOE s'han emmirallat bé?

“Hem de desterrar del nostre vocabulari paraules com crisi, desigualtat, violència de gènere, independentisme…" (Pedro Sánchez). És la recepta regeneradora del secretari general del PSOE a canvi d’una Espanya federal, panacea contra el nacionalisme no oficial i els mals autonòmics. El glamur d’una massa eufòrica provoca declaracions surrealistes que mai es compleixen o en seran víctimes els mateixos oradors. Són confessions i tapadores de fracassos acumulats. Fem memòria de pactes congressuals anteriors poc afortunats. No voler escoltar la paraula “crisi” econòmica o de partit no equival haver-les superat. Llençar eslògans contra l’adversari omple la boca a tot líder que s’estrena i s’entrena en la palestra política. Els excessos verbals de grandiloqüència política espanyola es basen en la filosofia del bipartidisme seguint el guió de consellers veterans. Pedro Sánchez és un gran admirador d’ Alfonso Guerra, artífex del ribot de l’Estatut català. Tot dit sobre Catalunya.

“Si Mariano Rajoy vol regenerar la democràcia, ho té fàcil: que agafi l'escombra i netegi casa seva" (Pedro Sánchez). Jo li replicaria: “Consejos vendo y para mí no tengo”. Li recorda la corrupció de Gürtel i el cas Bárcenas, la brucía del PP a costa de l’empresariat subornat. S’oblida de l’ERO andalús -graner electoral socialista-   amb exministres i alts càrrec autonòmics imputats, sospitosos de sostreure quasi 2.000 milions d’euros de la formació d’adults, la cultura del seu poble. Retreu al catalanisme la hipocresia de l’expresident Pujol com si d’un presumpte delicte personal en fos responsable tota la societat catalana. Tants gripaus en un discurs d’entronització només són comprensibles per l’efervescència febril d’un acte electoralista.

El nou secretari s’ha sumat al “no” de Rajoy a tot reconeixement singular de Catalunya. Ha abonat la resposta donada el president Mas. Ni pacte fiscal, ni consulta, ni independència, paraula proscrita. Accepta que Rajoy sigui unionista, però no, anquilosat i retrògrada, el revers del socialisme que pugna per reformar la Constitució i donar la benvinguda al federalisme espanyol. Què és això? Coneixem models europeus i americans. En què ha de consistir una Espanya integrada per estats? En què difereixen de les autonomies? Ni una simple definició o esbós del seu projecte. No és el nou PSOE reestructurat i aspirant a governar d’aquí un any i mig? Com s’entén una renovació partidista sense el reconeixement democràtic  del dret a decidit del poble? Continuen els esquemes de la caverna socialista i la fidelitat pactista amb el PP contra la pluralitat territorial de llengües, cultures i nacions. S’entén perfectament. No és qüestió d’obrir finestres  ideològiques sinó de preservar la unitat econòmica. Sense Catalunya i el País Basc, quina Espanya quedaria per afrontar el dèficit amb la senyora Merkel? Vet aquí la guerra del PP-PSOE a tota secessió basco-catalana. Un mapa espanyol federal només pot oferir quatre estats: els dos esmentats, el Llevant espanyol amb les Balears i la resta d’Espanya. Un estat sense recursos propis absoluts és fictici. La solidaritat interregional és puntual i mínima. El subvencionisme ha estat el fracàs autonòmic com demostrem les balances fiscals. El federalisme alemany difereix poc del confederalisme USA. Cada regió o estat té poders plens per legislar i gestionar llevat en assumptes internacionals i molt generals. En  finances i competències educatives, de seguretat i justifica són independents.

No busqueu eufemismes per definit escenaris irreals basant en la mentida i l’interès partidista. Només existeix democràcia en un mar de llibertat mitjançant referèndums plurals sense coacció. La retòrica de la promesa i l’amenaça per falta d’arguments aconsegueix l’efecte contrari: el progrés de l’independentisme.

Ramon Mas Sanglas – Sta. Eugènia de Berga, 29/7/2014

Balances fiscals de la discòrdia

El diàleg ha de ser la panacea d'entesa entre catalans i espanyols. Cada dia apareixen nous obstacles: ara les balances fiscals oficials. Per què Rajoy no  pacta ni acceptant les seves xifres?

Finalment s’han publicat per afegir més llenya al foc. Els que paguen en excés no volen continuar maltractats i reclamen reduir el que suporten en escreix fa anys. Les comunitats autònomes que viuen més bé gràcies l’ajut de les més riques s’oposen perdre la solidaritat –que creuen obligatòria-  i donen per bo el sistema de finançament vigent. El ministre Montoro reconeix les descompensacions reals, però, nega la necessitat de retocar res en aquesta legislatura. No vol veure la cavalleria del PP damunt seu. Deixa el mort al proper govern. Amb els desequilibris evidents, el PSOE té ben justificada la reforma interterritorial en forma d’estats federals, pura entelèquia. Quants, quins, com, quan? Com es mengen els interessos polítics d’uns i les exigències històriques, populars i ètiques dels altres?

La guerra de xifres no té solució, sigui el que sigui el mètode emprat. La realitat pura i dura és, que un país fragmentat en regions, autonomies o províncies no té futur sense recursos propis i suficients de subsistència. Ha costat 35 anys acceptar que el cafè per a tots ha fracassat i encara posposen una solució equitativa urgent. És un engany de nom i de fets anomenar “ comunitat autònoma” un territori que no pot viure sense la solidaritat aliena. Per què Catalunya ha de demanar préstecs a l’Estat, que retornarà amb interessos, quan paga 8.455 milions de més (versió Hisenda) o el doble (versió Generalitat)? A més de trampa immoral –balances de conveniència- és empobrir Catalunya a costa de menys inversions, uns salaris laborals retallats i més impostos. Per què escandalitza els espanyols la moguda independentista pacífica i racional? Qualsevol alternativa assenyada i justa frenaria aquesta sortida titllada de “deliri sobiranista”. La trobada Mas-Rajoy del dia 30-J serà la darrera oportunitat política i objectiva d’entesa. Si les balances fiscals estatals no són creïbles per entendre’s només queda l’adéu. La llengua i el respecte a Catalunya són fonamentals, però no solament del pa intel·lectual viu l’home, també racionat i assetjat.

Mai s’ha aplicat la correlació entre solidaritat i ordinalitat fiscal. És de necis aportar més al govern central del que inverteix en la regió solidària. Els extrems entre autonomies receptores i aportadores són delirants als ulls del ciutadà més ignorant en economia. Fa 30 anys tenia certa justificació, quan s’inventà el PER–també per raons electorals-, a fi de desenvolupar Extremadura i Andalusia. Després de tres dècades estem igual. Qui treballa ha de repartir el salari amb qui no busca feina perquè li arriba un sou sense sortir de casa o fent poques hores l’any. Pitjor, sobren diners per abaixar els impostos autonòmics. Quines reformes productives s’han fet al camp andalús i extremeny per generar mà d’obra col·lectiva, industrial i agrària?

El “burro català” està extenuat i cansat de pagar el beure dels altres. Senyor Mas, posi la directa a Madrid. Lleis justes per a tots, no solament les constitucionals. Si el dèficit fiscal de Catalunya només és de 8.455 milions proposi que Hisenda catalana recapti el 100% dels seus impostos. Es paga a Madrid aquesta quantitat i Catalunya es queda la resta. Pacti un nou sistema sense més dilació. Justícia salomònica inapel·lable. És el mètode emprat als estats federats i confederals. Cadascú recapta els propis impostos i liquida una quantia anual al final de cada exercici. Per què el PP s’oposa a una metodologia vàlida a mitja Europa?

Ramon Mas Sanglas – Sta. Eugènia de Berga, 23/7/2014

Rajoy, atrapat

Les solucions dels problemes tenen data de caducitat com la vida mateixa. El problema central d'Espanya no és Catalunya sinó el sistema autonòmic exhaurit i una Constitució hermètica i caducada.

Entre Catalunya i Espanya. Entre dos manifestos d’intel·lectuals unionistes i  federalistes discrepants. Entre una societat civil catalana pro espanyolista i unes entitats històriques catalanistes. Entre el dret a les urnes del poble (Pacte pel Dret a Decidir amb 3.000 associacions) i una lletra constitucional rovellada que ho impedeix. Entre la visió europea del conflicte -una Merkel antiseparatista i el Grup Liberal pro consulta-  i el regne d’Espanya fruit d’una transició mal engendrada. Entre la majoria parlamentària solitària i una oposició contra el continuisme legislatiu regressiu. En definitiva, entre la força jurídica modificable i una voluntat política petrificada. Tenim un país encallat, un president de govern enrocat i ensordit per la cridòria popular demanant la reforma constitucional i autonòmica integral. Té un problema espanyol global crític, no català avui i basc demà. El seu atrinxerament en la majoria absoluta –temporal- agreuja la discòrdia. Quina sortida neutral li quedaria? Desfer les Corts i convocar eleccions generals abans d’acabar el 2014. Seria el bloqueig radical a la consulta catalana amb una possible rèplica: eleccions plebiscitàries a Catalunya. El tempus crida un govern nou per a una Espanya nova. Rajoy tindrà la gosadia de temptar el destí del seu partit i deixar la Moncloa ara que presumeix de salvador econòmic? Quin futur electoral li espera al costat de Podemos i un PSOE amb directiva renovada? Què recolliria a Catalunya en plena efervescència i un 11-S? Podria anar del foc a les brases, vaticinen els oracles. La desactivació del setge només passa per la reforma de la Constitució i l’autorització del referèndum català amb una alternativa seriosa a la independència. De seguir atrinxerats pagarem car el pòdium del seu poder a costa de més empobriment econòmic i democràtic.

L’ull de l’huracà polític espanyol no és la fugida dels catalans sinó la ineficàcia d’una estructura territorial estatal injusta. Ben cert que Espanya sense Catalunya desencadenaria una crisi sistèmica de magnituds imprevisibles. La confessió de Montoro és significativa: ”un possible acord fiscal amb Catalunya reduiria els recursos disponibles per al Govern central”. El llistó d’ingressos nacionals cauria en picat. Per això rebutja tot moviment fiscal i “reinventar l’Estat”. Proposa viure com a parella de conveniència sempre més. Amor a garrotades pels segles dels segles. Els barons populars i socialistes mai accediran a privilegis regionals per més històrics que siguin. Si poguessin escombrarien el concert basc per insolidari, fins i tot. L’únic manifest vàlid i legal brolla de les veus i el vot popular. Vet aquí l’interès governamental pel pacte del silenci i del no sistemàtic, com les balances fiscals mateixes. L’última paraula no la tenen els senyors Rajoy o Mas, sinó tots els catalans. Seria de competència espanyola si la reforma afectés al conjunt estatal per debatre un plantejament sòlid, com un mapa federal desconegut o un autonomisme més reduït i efectiu, sense dependències substancials de solidaritat. El camí secessionista és la sortida forçosa a la negativa d’aquestes dues alternatives.

Un repartiment just de la riquesa del país obligarà crear nous hàbits laborals a molts espanyols. Res de més cafè sota la tapadora de la unitat i la germanor inexistents. Sense la cultura del referèndum habitual és viure fora del context europeu, és un règim desacreditat i maquillat de democràcia. Si el president Rajoy impedeix l’autodeterminació catalana el 9N posarà el país en un estat perillós d’ebullició que només pot descomprimir-se amb la racionalització fiscal, la llibertat patriòtica i lingüística o la independència.

Ramon Mas Sanglas- Sta. Eugènia de Berga, 21/702014

Viu i deixa viure

La dimissió i el relleu de líders polítics no és el canvi automàtic d'idees i estratègies de govern perquè només el poble és l'amo de la democràcia. Sense consultar-lo, com sabran què en pensa del seu futur?

L’animadversió històrica envers Catalunya i la rigidesa legislativa espanyola han agegantat  el problema bilateral de mala convivència. Però, la punta visible de l’iceberg  ha estat i és la manca de voluntat política persistent del govern central impedint tot canvi democràtic. Reconèixer l’origen del mal, la “confrontació Espanya-Catalunya en molts camps”, obre dos fronts: de qui depèn la solució i quina és la teràpia. Per començar, la diagnosi de la malaltia no coincideix. El càncer que pateix Catalunya per a uns, es redueix a un mal de queixal agut per a d’altres. Què cal extirpar? En democràcia és un error de novici creure’s que el dret a decidir depèn dels polítics i no del poble. Qui pateix el dolor exigeix i vol ser guarit, al preu que sigui, agradi o no al qui està bé de salut. La tossuderia del governant esdevé més revulsiva quan es nega escoltar la majoria d’una ciutadania maltractada. Van perdre oportunitats amb l’Estatut i en la primera trobada Mas-Rajoy amb una fiscalitat catalana optimitzada. Es repetirà la jugada desafortunada? O pel contrari, el president Mas sortirà de la Moncloa amb un pack legal, un esbós de concòrdia capaç de convèncer els catalans independentistes com a alternativa? És de justícia i pura lògica que Catalunya vulgui decidir el futur. No que Espanya li imposi a la força el seu nacionalisme unitarista. Vol el seu propi, més que mil·lenari. No camuflem el tema. És com preguntar, democràcia, sí o no? Què contestaria un espanyol a aquesta qüestió? És irreal el subterfugi d’una Constitució modificable al costat del poble sobirà. Si un govern federalista vol dividir el territori espanyol en estats, necessitarà del consentiment popular. A què espera el nou líder del PSOE –anti consulta amb més del mateix- formalitzar el mapa federal per desdir els independentistes? El dret a decidir és imprescindible en totes les variants organitzatives d’un país. Encara més en situacions extremes de vida o mort, en una proposta de secessió o de permanència.

El lema de la convivència és “cadascú a casa seva i Déu en la de tots”, en versió cristiana. “Viu i deixa viure”, en argot humanista. La bona relació de veïnatge i de mercat no té perquè trencar-se en un règim federal o independent. El més irracional és viure a base de mossegades mútues, de la solidaritat interterritorial abusiva i permanent. Punt i final al sistema autonòmic desequilibrat: pagar més del que reps. Vet aquí un problema espanyol real amb Catalunya. Més greu, la negació de la seva identitat com a nació històrica i la depuració de la cultura lingüística pròpia. Quin espanyol no es revolucionaria si fora víctima d’aquest triple menyspreu? No es poden trepitjar els sentiments i els drets de les persones. La pluralitat de que parla la Constitució és lletra morta amb aquest rebuig. L’uniformisme centralista no deixa trobar l’acomodament ni respecta el fet diferencial de cada nació. Per què al 9N els catalans residents en altres autonomies no podran votar i sí, qui visqui a l’estranger? Una mostra més de colonialisme. Voler ser només català no ha d’ofendre els veïns espanyols. Quan milions de persones demanen una identitat oficial diferent de l’espanyola, quelcom greu passa. Impedir escoltar-los és antidemocràtic arreu del món.

Rajoy, està passant l’últim tren. L’11S es vendran més bitllets cap a la independència si el poble català no ha rebut un bitllet col·lectiu valuós i convincent des del govern. No un plat de faves mal amanides pensat per dividir la societat catalana en les urnes. L’asfíxia de Catalunya serà més problemàtica per a tots. Espanya necessita la reestructuració urgent d’un sistema autonòmic, territorial  i fiscal esgotats. Abans de fer aigües molts prefereixen anar per lliure i provar un camí arriscat. El vaixell intentarà salpar el 9N. Si la tempesta ho impedeix o el port està barrat el poble català s’enlairarà més tard i segur en les pròximes eleccions plebiscitàries. El bloqueig polític  total no existeix per terra, mar i aire.

Ramon Mas Sanglas – Sta. Eugènia de Berga, 14/7/2014