Singularitats territorials indefinides

La batalla entre els dos governs serà inevitable i amb artilugis combatius ben diferents. La realitat territorial espanyola tan ambigua -nació, nacionalitat i regió-  està condicionant el conflicte català. Un embolic històric amb greus conseqüències d'enteniment.



Si algun territori és divers i desigual en clima, geografia, costums, folklore, gastronomia, idiosincràsia i caràcter dels habitants és la península Ibèrica. Pretendre aglutinar per decret tanta dispersió d'elements alhora que valors enriquidors és paradoxal i contra natura. És la mare de la confusió que consagra una Constitució ambigua sobre el concepte nació i nacionalitat que divideix la societat en immobilistes, independentistes i unionistes de més autogovern. Si cultura secular  i  llengua pròpia són dos ingredients essencials de la singularitat, per què Andalusia  s'atribueix el rang de nació com Catalunya, Euskadi i Galícia? Té cultura històrica musulmana, però, el castellà com a llengua única. El tercer condicionant és l'autosuficiència econòmica que només catalans i bascos compleixen i per extensió la Comunitat Valenciana i les Balears, també solvents, amb història i parla bilingüe  fa segles  Aquí rau la batalla entre sobiranisme i estats federals contra l'uniformisme autonòmic artificial d'un segon cafè. Catalunya porta 10 anys sense Estatut legal imposat pel TC, que el poble no ha votat. Retornar a la legalitat no és cap singularitat, és un dret democràtic. Reformar la Constitució en base a la igualtat simètrica seria la trampa que no cauran bascos, catalans i regions autosuficients. D'aquí ve la rebel·lió unilateral sobiranista. Sense singularitats reconegudes no hi ha pluralitat constitucional. Els nacionalismes pràctics s’avantposen als ideològics per superar  conflictes bilaterals. Una escola simètrica que no ensenyi a compartir la pluralitat i el multilingüisme nacional -una nació de nacions, estats federats o independents- ens portarà a més confrontació social. Totes les receptes polítiques que circulen per solucionar la mal anomenada "qüestió catalana", passen per acceptar els drets de la diversitat  efectiva. Prou de ficcions econòmiques basades en cooperació, lleialtat constitucional, solidaritat i igualtat, construïdes sobre una estructura dictatorial de 40 anys i contra el dret a autodeterminar-se. És el  problema espanyol inviable -no català- dels que no volien l'autonomia, conscients de l'autoinsuficiència. La solució era i és aplicar l'adagi de "la unió fa la força", ajuntant regions deficitàries i menys duplicitats de governs superflus. Una opció intermèdia entre 17 autonomies irreals i uns estats independents o federals. El diàleg entre Torra i Sánchez pot començar amb mútues concessions acaramel·lades pel bloc unionista. La realitat no pot acabar sense  la decisió del poble amb un 80% de catalanisme viu, que veu i vol uns presos polítics lliures per innocents. Si voldrien també una República Catalana són figues d’un altre paner. Estem en fase de desbloqueig de dos governs creuats al Congrés sense rendicions al parlar de "condicions". La negociació s'ha de basar en la multilateralitat d'aliances sense  simbolismes ni exclusions. S'imposa una convenció catalana d'àmbit polític, d’entitats civils i sindicals. La unitat majoritària interna serà la força imbatible a Madrid per exigir un segon referèndum 1-O, autocrític, oficial i pactat. És l'única sortida de la polarització dels tres blocs granítics de la societat catalana contra un Estat negat al diàleg amb fets democràtics.

Ramon Mas Sanglas – Sta. Eugènia de Berga, 27/6/2018

Jocs del Mediterrani polititzats

Totes les ocasions polítiques són bones per parlar. La trobada reial amb Torra en la inauguració dels Jocs del Mediterrani va estar desaprofitada. Una encaixada freda de mans no trenca el glaç. Esperem que el 9-J els dos governs entrin en calor.

Barrejar política i esport ja és habitual en aquest país que viu relacions interterritorials convulses. La inauguració dels jocs del Mediterrani a Tarragona en va ser una mostra palpable per als assistents, els telespectadors i especialment els polítics de la llotja presidencial. Podem imaginar la freda i tensa encaixada de mans entre el monarca i Quim Torra. L’aparent neutralitat de Pedro Sánchez enmig dels dos actors principals en litigi. L’amfitrió de la festa, l’alcalde socialista tarragoní, va ser molt ritualista per no trencar motllos litúrgics febles. La tibantor política es podia tallar pels antecedents cuinats dies i hores abans a correcuita.  Però, els camaristes van ser molt discrets evitant primers plànols de la grada principal durant  la cerimònia. Malgrat els detalls de presentació ben estudiats, l’alcalde va tenir un lapsus majúscul en el capítol de recordatoris i agraïments: que la Generalitat ha estat l’aportadora econòmica fonamental de tota la infraestructura amb 14 milions de tots els catalans. Gràcies els equilibris polítics de contenció, la competència humana i tècnica, la inauguració va ser brillant, ben treballada, molt visual i lumínica en la part final sobretot. Moments històrics de celebració esportiva única per a la ciutat de Tarragona. No puc passar per alt parlar del públic. Ben evident que l’estadi o és massa gran, que els tarragonins no podien omplir totes les places o que el boicot independentista va deixar buides expressament. Feia mal d’ulls tants seients vermells lliures en una efemèrides rellevant. Per les tímides xiulades a l’himne nacional els sobiranistes no serien nombrosos. L’esbroncada fou més pujada de to quan va sonar el nom del president de la Generalitat. Els “tabernaris” de la província hi estaven presents. Eren previsibles les xiulades amb les tres manifestacions exteriors, prèvies a l’acte inaugural. Fluïa un caliu de confrontació política per la negativa del rei a reconèixer els despropòsits del seu discurs 3-O. Fet que li va recordar Torra amb el lliurament d’una carta del Síndic de greuges i un recull d’imatges impactants de l’1-O, “Dies que duraran anys”, llibre de Jordi Borràs, amb una dedicatòria adient i un comentari verbal. Aquesta trobada circumstancial esportiva, serà la porta d’entrada per què el 9-J comenci el diàleg de president a president a la Moncloa? La Generalitat ha trencat formalment les relacions amb la corona declinant invitacions i actes reials arreu. Si el rei no té res a dir en matèria de política, no és transcendent que un pretès govern republicà faci creu i ratlla amb una monarquia que no reconeix. Si el problema és l’abast social dels catalans sobre la representativitat monàrquica o republicana, que Espanya faci un referèndum pactat i posarem punt i final a tot, tots plegats.

Ramon Mas Sanglas – Sta. Eugènia de Berga, 23/6/2018

 

Opacitats d’un Estat de drets

Les picabaralles entre governs responen totes a una manca de transparència entre els governants i les institucions. Les conseqüències deriven en contra del ciutadà en matèria de justícia i llibertat limitant els seus drets en tots els àmbits.

La transparència de les balances fiscals ha estat un fracàs permanent. Quan s'han publicat -casualment- mai han coincidit les xifres de l'Estat amb les valoracions de la conselleria catalana. L'excusa dels mètodes diferents han deixat penjat als contribuents. Si el ministeri d'Economia sap què inverteix cada mes a Catalunya, també coneix què hi recapta i la quantitat que no retorna mai. El control estatal mensual de Catalunya  -única autonomia fiscalitzada sense el 155-, permet saber al cèntim el balanç de la caixa recaptadora i expenedora. Quin és el percentatge exacte de solidaritat variable o fixa aportat pels catalans? El diferencial de cada mes, trimestre i any? Si Hisenda ha estat amatent sobre les inversions de la Generalitat per evitar desviacions tenim el mateix dret al seguiment dels nostres impostos. Les oficines  del govern espanyol a Catalunya en cada àmbit departamental no són fantasmes per a la butxaca del ciutadà. On va a parar cada euro? La mateixa informació estatal sobre  les inversions del FLA a Catalunya la volem sobre  els nostres tributs. Són obligacions bilaterals en matèria econòmica i política, de govern a govern, no com a súbdits. Un exemple més de disparitat: si el monarca no pot  parlar d’afers polítics amb el president Torra, perquè el mateix rei pot recriminar el poble català sobre temes sobiranistes -pura política- per ordre de Moncloa? No és el baluard de la unitat, el problema. És el  reconeixement humiliant que Catalunya  és el motor econòmic d'Espanya. Que la productivitat catalana supera  la mitjana nacional. Que el manteniment de les pensions i la SS no seria deficitari si la resta d'autonomies aportessin la mateixa proporcionalitat que Catalunya. Amb tants despropòsits i greuges, per què estranya que més de dos milions de catalans vulguin marxar? Perquè són tractats fiscalment de manera injusta fa segles i perseguits per la seva llengua i cultura. No són tòpics ni victimismes. La indivisibilitat constitucional és un formalisme modificable com la immunitat reial, d’origen medieval. Si Catalunya fora una regió amb recursos propis insuficients seria independent faria dècades, d’haver-ho demanat. No és impossible compaginar justícia i democràcia amb una economia equilibrada i llibertat. Sempre desemboquem al mateix mar de les urnes referendàries. Si Espanya vol ser Europa no tindrà més escapatòria. La transparència i la lliure voluntat de la ciutadania sempre  s'imposa a la rigidesa legalista, tard o d'hora. És l'única regla d'or del diàleg. Però, el món governatiu i la judicatura del país evidencia manca de professionalitat i menysteniment de valors bàsics. Polítics que han perdut la vergonya agenollats a la covardia i jutges aparcant la dignitat de la justícia igual per a tots. Calen “reformes mentals” en el sistema, diu la ministra de Justícia. Sentències qüestionades treuen de polleguera a una societat democràtica. La realitat de l’oligarquia fàctica gira al revés? L’odi és el revers de la concòrdia entre territoris. Fets quotidians ho confirmen. No poseu a prova l'opacitat dels poders. L’aparent impotència d’un poble pacient té limitacions. La repressió és la pitjor consellera i com diu Tardà, a la presó no hi cabem tots.

Ramon Mas Sanglas – Sta. Eugènia de Berga, 22/6/2017

L'últim que apagui la llum

Un relleu de governs no solament afecta persones dels executius canviants, també als votants del carrer. Tots estem expectants de les innovacions que suposem arribaran. La Generalitat i Moncloa tenen molt a dir i fer després d'uns silencis massa llargs.

Així ha estat el comiat del govern Rajoy, a la francesa. Aquí no ha passat res. S'han lliurat les carteres ministerials amb rigor protocol·lari i a buscar la millor porta giratòria. Per recollir favors atorgats?  Ens han fet fora pel complot de l'oposició  -pensen i diuen-, no per la  incompetència governativa. Com si els jutges, aquests sagrats oracles de la llei que sempre s'han d'acatar, no tinguessin res a dir a casa d’un PP corrupte. Només condemnen el sacrilegi independentista, col·laboradors del sanchisme. El  govern censurat ha marxat gloriós dels seus encerts contra la crisi sense ajut europeu –a costa del poble-, i sense autocrítica ni demanar disculpes d'uns errors encadenats i progressius. Deixant la política no s’enterren les seqüeles matusseres. D'aquí la derrota del balanç final que sis salvapàtries es barallaran per regenerar o capitanejar la caravel·la d’un PP a la deriva. Un govern que va traslladar a la judicatura el conflicte creixent de Catalunya per covardia, confiant en el remei del temps i mirant un altre lloc. Qui oblida els cops de porta de Moncloa propinats als presidents de la Generalitat fent cua per dialogar? L'escut constitucional i l'imperi de la llei no els eximeix d’un mea culpa. La vicepresidenta Santamaría -de mans netes-, per l'odi exacerbat en sessions del Congrés i com a portaveu cada divendres per reforçar el virrei Millo, el seu martell executor del 155. El ministre Zoido, director d'orquestra de l'1-O per la malaltissa persecució policial i les falsedats contra el pacifisme del poble català. El ministre Català, el cervell manipulador, per l’acarnissament contra els presoners. Senyor Rajoy, el major orgull d'un president sempre serà servir i deixar votar amb llibertat el futur dels pobles, no tractar-los com a súbdits. D'haver-ho fet Catalunya no estaria massacrada i amb presoners, continuaria en la Moncloa i una Espanya plural no hauria emmalaltit escoltant-la. La tossuderia del seu " no quiero y no puedo" ha quedat en un no res, llevat d'un PP esmicolat i un Sánchez de president. El president Torra demanarà al rei que reconegui  la repressió verbal del seu discurs desafortunat del 3-O contra Catalunya. Amb una sàvia rectificació i fent costat a un govern predisposat a canviar, podrien arribar fets de concòrdia i un nou camí enriquidor bilateralment. El primer signe, la llibertat dels presos polítics i un judici just, no d'escarment. Després, presentar propostes nacionals sobre la singularitat de Catalunya i el finançament. Tercer, deixar votar el poble entre els oferiments estatals o marxar sense destruir relacions europees ni mercats interiors. Només la negativa sistemàtica a tot aporta més foscor. Una decisió política intel·ligent mai acaba per apagar la llum. Ans el contrari. Busca claror  basada en la llibertat democràtica plural per damunt dels criteris uniformistes.

Ramon Mas Sanglas – Sta. Eugènia de Berga, 20/6/2018