ERC, no t’arruguis ara

Continua l’egocentrisme partidista després del 25-N parlant en llenguatges diferents. La falta d’entusiasme en un moment crucial d’aliances per formar un govern fort descol·loca novament la ciutadania. Senyors republicans, heu rebut un llegat electoral  -transvasament de vots convergents- no solament per exigir un estat propi, també per treure Catalunya de la crisi en primer lloc. Hi heu de ser a les verdes i a les madures. Durant la campanya tots aspireu ser presidents. Després un baralleu pel lideratge de l’oposició (ERC, PSC, PPC) per vetar. El tot o res és un mal servei polític. Ser crossa d’un govern no és governar. Aquest “nou país per a tothom” l’heu de fer amb el partit guanyador, cedint interessos per les dues bandes, si no voleu que Espanya doni per enterrat el sobiranisme amb la vostra divisió. L’independentisme ha confiat en vosaltres amb un 100% més d’escons, però, insuficients. La remuntada després d’anys de sequera per dissensions internes, us fa imprescindibles amb humilitat, convicció del repte i diàleg, en moments crítics.  Heu rebut la confiança del poble per formar part de la governabilitat activa, no de la comoditat tova de l’oposició. Hem de continuar escrivint el futur dels catalans i dir que res ha passat contra el dret a decidir proposat en aquesta legislatura. Necessitem dos partits concentrats en una sola veu.

És ingrat haver de retallar per imposició de fora, senyors d’ERC, mentre Catalunya sigui una part del territori espanyol. Voleu protegir, lògicament, els sectors més febles, educació i sanitat. Heu programat treure l’euro per recepta, gravar la banca amb més retencions i la reimplantació transitòria de l’impost de successions. No us carregueu el minúscul estalvi familiar que queda. Teniu alternatives de recaptació reduint institucions, personal innecessari d’assessorament, protocols i nòmines prescindibles. Si la liquiditat mensual és un calvari per culpa de la morositat sistemàtica de Madrid, planteu cara sobre la continuïtat de la quota catalana de solidaritat. Paguem amb la mateixa moneda, si més no. Expliqueu-ho units.

ERC s’equivocarà si es nega formar un govern de concentració per anar a la independència. No tindrem peix sense mullar-nos. Per tastar l’èxit s’ha d’assumir el risc del desgast. La fermesa o negligència en sortir de la crisi tindrà repercussió directa a l’hora del referèndum. Qui votarà a favor d’un estat feble i uns dirigents desavinguts?  Els ulls estan posats en la vostra eficiència d’ara endavant per atendre les emergències del dia a dia, no l’independentisme post consulta. Les prioritats no es poden invertir sense perdre de vista l’objectiu final. És l’hora de demostrar la vocació política que pregoneu i el poble troba faltar.

Ramon Mas Sanglas – 30/11/2012

Calvari o miracle del sobiranisme

Una sacsejada forta no sempre és un cataclisme. CiU ha tastat el fruit de les retallades, la divisió interna i la guerra bruta. L’atomització de partits –l’egoisme polític- ha dividit els catalans. La incultura política de les coalicions prèvies ha passat factura. Qui recomposarà el puzle? L’esperit de l’11-S també hi és en una ERC flamant que ha rebut un transvasament de vots del lideratge convergent truncat. El miracle serà fusionar el nacionalisme català de dretes i d’esquerres amb mires més comunes que diferents. Sense acords mutus valents ens espera el mateix calvari que patim fa dècades i l’adéu a l’estat català, que el poble veuria aigualit en un referèndum malgrat el recolzament de 87 parlamentaris.

Trobarem tres camps minats: la legislació oficial de l’Espanya immobilista, el partidisme  català i espanyol advers, la divisió de la societat catalana. La crisi del dia a dia i la liquiditat de l’erari públic seran més angoixants per la dependència d’un Estat sense miraments en estrènyer el cercle del setge. El desànim, més aturats i retallades podran temptar la claudicació ciutadana a consensuar un simulacre de pacte fiscal a canvi d’enterrar l’estat sobiranista. Escoltarem cants de sirena? Serà la batalla dels detractors per guanyar-se adeptes amb les armes del temps i l’austeritat. El secessionisme necessitarà la fermesa implacable de la majoria (74 diputats).

El govern del 25-N té l’encàrrec de vetllar pels compromisos votats i afrontar la resistència espanyola. Negociar amb saviesa, perícia i l’assessorament de bons experts. La claredat serà la clau de la convicció per dinamitzar l’estatus paralitzat i regressiu de Catalunya. Xocarem amb l’oposició de casa, mitjancera de l’espanyolista, que no ens vol només catalans i ens necessita per pagar un país endeutat. Solament la balança de l’equitat –què guanyem i què paguem- obrirà els ulls al contribuent indecís. És l’hora de les xifres realistes, no del politiqueig.

Ensopegarem un congost conegut: l’escull de la Constitució. No ens trenquem el cap sense indicis de franquícia. Donem la volta més enllà. El Parlament de Catalunya té facultats i majoria per obrir les portes i escoltar els seus electors en consulta. Seria  fantasmagòric parlar de democràcia d’una nació europea, que tanqués la boca dels ciutadans d’una part del territori per voler triar el seu futur. La legalitat internacional no exclou res i ningú. Una Carta Magna anacrònica o amb llacunes no s’hi pot oposar.

Som conscients d’aquesta croada històrica. Tot un repte vèncer la negació al diàleg, la fragmentació del poder i la por a la llibertat. Repugna continuar atrapats en un procés antidemocràtic d’imposició. La història dels pobles és caduca i evolutiva. S’ha d’adaptar a la voluntat dels protagonistes quan s’esgoten els recursos de creixença i benestar abans que l’asfíxia ho faci inviable.

Ramon Mas Sanglas – 26/11/2012

La corda no es trencarà

Entre Espanya i Catalunya. Un joc de tensions i frenesí, de moment. De qui la diu més grossa, sense fer-la. Recordeu la vostra infantesa lúdica. Havíeu trencat cap corda? Espanya sap que sense Catalunya caminaria amb penúria. No el contrari. La vol a la seva mida i submisa, com ara. Abans de doblegar-se, el PP comprovarà els límits de resistència d’un poble que el líder convergent ha posat com a escut del seu projecte, amb o sense majoria absoluta. No importa, no li mancaran crosses de suport. La democràcia compartida serà la primera lliçó que rebran tots els partits que van voler sortir solets a la conquesta del seu tron. Tastaran novament l’acritud d’un parlament disgregat per afrontar el repte d’un referèndum definitiu. El poble volia  claredat el 25-N, coalicions a favor o contra la independència sense vaguetats. La diàspora electoral serà l’arma espanyola més poderosa: la feblesa ciutadana i la divisió política sense objectius comuns. Pagarem el preu de l’ambició partidista.

La crisi, la gran aliada per fer claudicar una Catalunya assetjada i pidolaire.  Ignorem les estratègies de l’agonia abans del referèndum. Però, arribarà l’oferiment d’un nou finançament, simulacre del pacte fiscal fallit. Caurà de la Moncloa, com la poma del desig: la reducció progressiva del 8% d’aportació solidària fins el 4%, paràmetre europeu. No serà la caixa ni la clau. Llaminadura insignificant – a anys llum del sobiranisme- , no menyspreable per als ciutadans cansats que ho referendaran amb un SÍ, ens quedem. ¿Quants independentistes de soca-rel i de conveniència – un 52/54% actualment- s’hi apuntaran per aparcar represàlies i riscos d’exclusió europea? ¿No exigiran la integritat de l’Estatut 2007 amb una hisenda pròpia?  ¿Es repetirà el cas canadenc i l’esvaïment sobiranista durant anys?

La Constitució es veurà forçada a refer el model autonòmic, revisar les quotes de solidaritat neta similars a la catalana (Madrid i Balears)- , eliminar institucions estatals supèrflues per compensar pèrdues d’ingressos territorials -a més dels fons europeus de cohesió-  i mantenir les autonomies receptores pobres. En definitiva, la inauguració d’una segona transició, una paradoxa del centralisme. El País Basc i Navarra –emparats en els seus furs, ¿quedaran indemnes, una vegada més, de la nul·la solidaritat? Una gran incògnita. Cada poble té drets adquirits per la seva història immemorial. S’han superat les circumstàncies repressives de la primera transició.

“Final de trajecte per voluntat popular” amb la cua entre cames? Voldria errar el meu pronòstic –com a independentista convençut-  però, el govern espanyol no pot dur el seu país al desastre  deixant escapar un contribuent d’or, malgrat l’hagi de reverenciar. El 25-N donarà el tret de sortida a la polèmica consulta del dret a decidir (80%). Un bri il·lús d’esperança. El resultat vinculant desafortunat –menys del 50%- ens deixarà en pitjor situació, sense l’oferta de refinançament i lligats a la mateixa corda una pila d’anys. Per contra, la renegociació  aportaria l’equitat econòmica de les balances fiscals després de 35 anys d’espoli escandalós. L’honor i la dignitat d’un poble tenen preu? Qui s’acull a què? Que la descripció feta quedi en un malson, però, no, no... serà una realitat per ventura dels espanyols i desconcert de molts catalans abans de dos anys.

Ramon Mas Sanglas – 24/11/2012

Sense piquets coercitius no hi haurien vagues

Sense subvenció estatal a l’església, als partits polítics i als sindicats cauria l’estructura social dels tres estaments. La força del poder vigent no radica en els feligresos, la convicció política i laboral dels afiliats sinó en els recursos econòmics que reben. L’aportació pública per davant dels principis sindicals? Lamentable que s’hagi de recórrer a la força -paralitzant part del país- per reivindicar. Paradoxalment, un sindicalisme que brama contra una democràcia afeblida i lligada a una Constitució sense el dret a decidir, es val d’un sistema esbiaixat semblant. Els seus piquets organitzats fan abaixar persianes al ciutadà que vol treballar o anar la feina, sense confondre l’antisistema amb el manifestant assenyat. Estan utilitzant eines d’antuvi, del món obrer contra el capitalisme. El destinatari de la vaga no és l’empresari, sinó la política legislativa desafortunada. Per què paguen els plats trencats patrons i treballadors? És problema de nova pedagogia sindical. Van de redemptors a contracorrent? Al segle XXI és inadmissible actuar a cops de bíblia, de lleis de laboratori i de barricades, tot i tenint la raó.

La injustícia laboral no s’arregla ferint la llibertat democràtica de la resta. Si estem descontents dels legisladors ¿per què la societat els vota? Les circumstàncies de la crisi no han canviat en un any. Sí, els polítics. No responen adequadament? Busquem alternatives majoritàries per canviar-los abans de quatre anys o fer-los dimitir. No a costa de la butxaca i la productivitat que empobreix més. Unes institucions sindicals, sostingudes per l’erari públic, no poden enfrontar-se amb el contribuent sense consultar-lo. ¿Per què no s’exigeix, prèviament, un referèndum laboral vinculant? L’ètica de la consulta, de la informació objectiva mitjançant els delegats de cada gremi serien mesures democràtiques ben rebudes abans de recórrer a la pressió dictatorial unilateralment.

L’eficàcia d’una vaga es veu en el canvi del tarannà polític i legislatiu. De moment el govern espanyol no canvia posicionaments i motius no en falten. Fora bo donar una ullada al sistema sindical europeu. És quasi obligatori afiliar-se, en la mateixa nòmina. A vegades cobren si fan vaga. Aquí l’ afiliació encara és un estigma. A Europa la democràcia no té espais prohibits entre obrers, empresariat i govern, no sempre d’acord. La societat treballadora afiliada és un huracà imbatible pel govern més dretà. De moment, el sindicalisme espanyol aixopluga una minoria proletària. És l’assignatura pendent per ser forts i no haver de pidolar per sobreviure. Guanyeu-vos la confiança majoritària amb noves estratègies i no caldran mètodes expeditius i contraproduents del segle passat. El valor de la justícia social és una conquesta democràtica i pacífica.

Ramon Mas Sanglas – 15/11/2012

Sé què votar; no, a qui

Em sento independentista per convicció i necessitat. Si no ho fora m’hi haurien tornat. Podria ser català i espanyol alhora, però, els maltractes rebuts de fora de Catalunya m’obliguen ser ciutadà català únicament. He estat massa anys víctima d’una generositat sense reciprocitat. Si em quedava alguna resquícia de dubte, les declaracions, fets i amenaces dels últims anys i setmanes contra el dret democràtic a decidir, s’han esvaït. Per això, votaré apostant fermament pel meu nou estat sobirà.

Tinc resolt el vot catalanista, no el partit més bon administrador de la meva confiança. No sóc devot de les majories absolutes, quan descarrilen fàcilment per excés de poder, ni amic cec de minories somniadores. Busco la garantia de l’equilibri i la fidelitat a les promeses que toquen de peus a terra. Vull el govern dels millors de cada partit que no puc votar nominalment per culpa d’un sistema electoral tancat. No trobo la candidatura perfecta, ni el programa modèlic fiable plenament. Prestaré el meu vot durant quatre anys –en principi- sense poder-lo avaluar ni rescatar abans per incompliment del pacte implícit entre candidats i votant. És el risc de la democràcia limitada. Haig de creure en la bona fe d’uns àrbitres que triaré parcialment. Senyors polítics, la vostra democràcia no sempre és la nostra, la del poble. Menys en èpoques de retallades. No oblideu Pitàgores, avi i savi de la democràcia grega: “Les lleis són fetes per l’home i no l’home per a les lleis”. No ens prengueu per catets ni sigueu víctimes del parany més antidemocràtic, segrestant la llibertat del poble, el referèndum.

No sé el futur de Catalunya. Només sé que l’estimo. Ignoro el camí que emprendrem. Vull que la majoria aposti per un canvi històric. Que la salvaguarda de la llengua no es vegi truncada per una recessió cultural conquerida amb segles de lluita. Que el meu país creixi en inversions de pròpia collita sense pidolar. Els nostres avantpassat s’ho mereixen. Ho vull sense rancors, pacíficament, sense sortir de la Comunitat Europea, com a ciutadà de ple dret que sóc.

Espero que la reflexió i transparència dels polítics, -abans del 25-N-  m’ajudin encertar el vot que ofereixen si de veritat estimen tant o més la nova Catalunya dels seus electors. En últim terme recorreré a l’atzar de la deessa grega del destí –Tyché-   que no desemparava al poble més democràtic de l’antiguitat.

Ramon Mas Sanglas – 14/11/2012