Es parla -només- de maduresa democràtica del país sense poder-ho demostrar. La mal entesa submissió de la democràcia a la llei feta a mida del governant ens deixa sense llibertat. La treva de la cimera 23-D serà l'últim reducte de trobada per obrir portes o tancar-les definitivament entre Catalunya i Espanya.
Vet aquí la gran transversalitat de la cimera 23-D sense
sacrificar el procés ni les legítimes aspiracions independentistes i unionistes.
Ha estat la primera praxis viva de l’operació diàleg de la Generalitat que la
Moncloa predica i incompleix amb més citacions judicials. La unitat dels
partits catalans pel dret a decidir (85%) és la clau per exigir al govern
espanyol un referèndum pactat. És el diàleg fet realitat aparcant la pantalla
de la unilateralitat en espera d’una resposta estatal congruent i positiva. El
15% restant –al costat de C’s, PSC i PPC- volen l’arbitratge de tots espanyols
per decidir el futur dels catalans com si no fossin majors d’edat. Tornarem a
gaudir del gerro sencer de porcellana fina com abans del 9-N? Fins quan?
Catalunya trenca la barrera d’atrinxerament entre Madrid i Barcelona. Ara falta
la reacció oficial del govern central dintre d’uns límits de temps després de 5
anys d’intents frustrats. La resposta oficiosa i lacònica es va sentir abans de
la cimera: “No habrá referéndum de
autodeterminación en Catalunya” (portaveu Ínigo Méndez). Mals auguris per a
la democràcia i una entesa. Si el sobiranisme espanyol del fallit “café para todos” i el “peix al cove” s’ha d’imposar al dret
universal d’autodeterminació dels pobles saltaran novament i d’immediat les
línies vermelles. Puigdemont tindrà ben justificada l’absència en la reunió de
presidents autonòmics. El sector radical de la CUP i l’independentisme d’ERC
hauran reeixit definitivament amb els seus plantejaments per falta
d'alternativa espanyola. Poc haurà durat la treva de desconnexió i la benevolència
envers el pactisme. La desobediència s’imposarà definitivament a la humiliació
del catalanisme passant per les urnes amb noves eleccions plebiscitàries. Si el
PDECat, republicans i cupaires han reculat a contracor amb la ratificació d’un
referèndum pactat, davant la probable oposició d’Espanya, ¿CSQP i els
comuns de Colau acceptaran també el camí
de la unilateralitat com a única via de sortida? La seva ambigüitat o “complexitat”
(Rabell) tufeja a demagògia sota l’esperança que no es faci la consulta o poder
esquivar així les conseqüències negatives que se’n derivin d’un mal resultat. Esperem
que la comissió mixta de seguiment mantingui l’esperit unitari sense perdre cap
component del conclave 23-D.
Ara comença l’última part de l’escenificació amb els nous
convidats estatals a taula, si els plau participar amb una oferta, data i
pregunta del referèndum. Menú a la carta. La democràcia no exclou ningú. Queda
oberta als ulls del món internacional per evidenciar transparència lluny dels recels
i radicalismes. El full de ruta ha entrat en la dinàmica d’un nou batec que en
cas de fallida o de trencadissa esdevindria un procés electoral irremeiable per
enfilar la unilateralitat amb permís de les urnes. Tant el pactisme com la
independència tenen un preu. El govern de la nació té a les seves mans la
reforma estructural del país per generar un marc més just i renovat de
convivència si no vol perdre el seu primer actiu econòmic.
Quan començarà la campanya espanyola pacífica, dialogant i sense
complexos per dissuadir la societat catalana de tota secessió? A canvi de què? Quan
sortirà el Manifest d’adhesió al catalanisme republicà per incrementar el nombre d’adeptes? No es
tracta de renunciar el referèndum previst per al setembre del 2017. Menys encara
de demanar permís a Madrid per fer-lo. Se’ns demana coratge i unitat començant
per casa nostra. Només s’han d’omplir de continguts i propostes reals les
dues opcions. Serà l'últim intent de bilateralitat per apaivagar la conflictivitat
i una demostració palpable que la llibertat – primer valor de la democràcia- s’exerceix votant, no
imposant.
Ramon Mas Sanglas – Sta. Eugènia de Berga, 26/12/2016