Un treball, un salari

“El temps és or”, quan pagues o cobres intercanviant temps. Si estigués en venda només moririen els pobres. Afortunadament, els rics poden comprar or, no temps. L’eternitat no és aquest món. “Salut i feina”, ens desitgem sovint i pel mateix ordre. Lligant els dos adagis en podem encunyar un tercer ben actual: “Qui té feina és ric”. El treball, un bé escàs i buscat, és privilegi dels benaurats? La crisi està engendrant nous valors humans. Les xifres esfereïdores d’aturats són font d’angoixa i dramatisme per a quasi dos milions de famílies sense cap membre en actiu. Carreguem el mort al fantasma de la crisi quan són persones concretes els artífex i creadors de la pandèmia. Males gestions estatals, corrupcions sense límit, capitalisme desmesurat, descontrol consumista,...A un mal europeu és difícil trobar-hi una vacuna nacional. Els rius de tinta sobre l’atur i panacees laborals omplen mars de bones intencions amb pocs salvavides. Polítics i governants, empresaris i banquers, sindicats i treballadors viuen endinsats en l’espiral d’un atzar sense fi. Amb apedaçaments legislatius sobrevivim penjats d’un fil d’esperança.

Fem una ullada vertical al món laboral. El 50% de joves no saben què és un contracte de treball. Futur traumàtic. Alguns coneixen la temporalitat ocasional. Qui ha gaudit d’anys de feina estable i ha estat víctima del tancament empresarial viu el drama familiar amb cruesa. Doblement quan l’horitzó de nova feina s’esvaeix per la edat madura o manca de qualificació. La formació d’adults ofereix poques expectatives degut a la competència d’aspirants més joves i preparats. El mercat laboral i les reformes aprovades no semblen prou compatibles. Els ajuts econòmics transitoris són pa per avui, no demà. L’única via interna del país, centrada en la utòpica igualtat, és el repartiment equitatiu d’ocupació abans d’una emigració forçosa. Un sol treball i una nòmina declarada per persona. És una evidència lamentable, que com més escalem en càrrecs laborals, direcció i gerències, -en el món polític també- a més d’una remuneració elevada, com és lògic, apareix la pluralitat salarial en un mateix treballador. L’estalvi de personal, concentrant responsabilitats, rendibilitza l’empresa amb la destrucció de llocs laborals. Com compatibilitzar retallades amb la reducció d’aturats? El contracte precari és una sortida transitòria de recol·locació? La subvenció empresarial és garantia d’estabilitat? Les hores extres no contradiuen el dret constitucional al treball? Els convenis s’han de sotmetre a una revisió social profunda i urgent. Trobar feina ha esdevingut una cursa dels millors entre patró i assalariat. Competitivitat és sinònim d’explotació i reducció de places, en lloc de més i millor ocupació.

Una reforma laboral efectiva no pot ser la llei de la selva. Ha de compaginar, no solament l’acomiadament barat i el contracte digne, sinó el repartiment equànime en base al treball disponible. El sindicalisme radical ha de canviar el xip negociador. En situacions crítiques per a empresaris i obrers –quan el pa no arriba a taula- la flexibilitat mútua ha de regir l’acord, sense  xantatge ni explotació. Ni remuneracions en negre, ni sous d’escàndol, ni duplicitats laborals. Amb racionalitat compartida les xifres de l’atur minvarien. Viure amb menys, malgrat el mal hàbit social de consumisme, és el futur indefugible. Poder treballar o cobrar una pensió per viure s’ha convertit en el regal dels afortunats. Estalviar i no tenir deutes, un luxe paradisíac.

Ramon Mas Sanglas – 28/1/2013
http://www.elperiodico.com/es/cartas/entre-todos/trabajo-salario/72878.shtml 

Declaració de sobirania aigualida

Un gran dia per a Catalunya. Dos terços de la Cambra ha secundat la voluntat popular del 25-N i l’11-S. Un canvi de mapa polític. Una nació –reconeguda a l’Estatut-  sense el dret a decidir és un satèl·lit sense òrbita pròpia. S’ha centrifugat l’ambigüitat parlamentària. La majoria absoluta ha entès que la democràcia imposa el marc legal d’un estat, no la inversa. Que els catalans són subjectes jurídics i polítics de la seva sobirania. Tres partits, no obstant, han girat la cara al poble català: PPC, PSC i Ciutadans. Han negat a la ciutadania l’eina bàsica per decidir el seu futur. A dir SÍ o NO a un nou estat, al federalisme o l’autonomisme. Ni volen la possibilitat que Catalunya s’autodetermini sense permís del sobiranisme central. Tota una immaduresa i baixa qualitat democràtica -impròpies d’un país lliure- de 41 diputats. No sorprèn la resposta espanyolista del PPC. Una incongruència més del diàleg que demanen i neguen. La por a la veu del poble, representada al Parlament, els fa fugir de l’hemicicle. Covardia o pallassada? Per a ells la Constitució anacrònica –cadira del poder- votada només per un terç dels espanyols actuals, passa per damunt del dret a un referèndum obert del segle XXI.

El protagonisme parlamentari de la votació fou la traïció socialista al seu electorat.  El seu NO al futur ha tancat la porta al federalisme que pregonaven en la campanya. La servitud al PSOE ha matat el PSC dels catalans que estava a l’UCI. Ha nascut el PSC d’Espanya, un nou aliat del PPC i Ciutadans per atiar el lema espanyolista “divideix i guanyaràs”. La bicefàlia del partidisme nacional ha rebrotat oficialment a Catalunya gràcies als diputats socialistes. El seu catalanisme s’ha esclafit oprimint la llibertat individual de vot. La rebel·lió de cinc parlamentaris negant-se ser còmplices del partit en el segrest d’un poble lliure obre una petita escletxa a la reflexió. Si no es produeix un canvi de rumb, el PSC haurà entrat en la via morta del catalanisme definitivament. Un bon regal a ICV en l’espai polític català.

La societat civil, després de l’11-S, esperava una declaració de sobirania majoritària (107 diputats) com ho fora envers l’Estatut. La il·lusió popular s’ha aigualit lleugerament. Senyors polítics, escolteu més el poble i no passeu factura de les dissensions internes i dependències. La vostra volubilitat partidista –sense excloure la coalició CiU- no es contemplava en les urnes ni als programes electorals. Depureu les diferències d’interessos i no trunqueu aspiracions legítimes. Si per reconèixer un simple dret democràtic us fractureu, què ha de passar en la campanya del referèndum o consulta? Catalunya ha començat la transició contra la voluntat del govern central, del PP i del PSOE. El joc polític i la falta de respecte envers el ciutadà crea incertesa en l’estat emocional. No som les seves joguines. El govern central diu NO a la democràcia d’un poble que ha dit SÍ per majoria a través dels seus parlamentaris autonòmics. Quants tipus de democràcies existeixen? Els drets canvien en funció de la geografia, economia, llengua o història? La renúncia i el consens tenen limitacions, però mai es pot trepitjar el poder democràtic dels votants.

Ramon Mas Sanglas – 25/1/2013.

Laberints del corrupte atrapat

Els recursos del perdó són múltiples. Prescripció del delicte, acord de les parts i l’indult, bàsicament. Són  receptes legals per defugir la garjola o esquivar una fiança transitòria costosa. El sobreseïment d’una causa que el temps s’ha encarregat d’enterrar és el recurs més econòmic, quasi gratuït. L’alternativa de l’acord entre fiscal i jutge sempre comporta càrregues pecuniàries. L’acusat difícilment hi surt perdent. El rendiment de les quantitats sostretes durant molts anys sol ser compensatori de la multa imposada. Evidentment, la tercera via i més directa és l’indult de tota culpa imposada pel jutge. Se l’eximeix de la condemna, no del delicte. La gràcia del perdó que pot concedir el ministeri de justícia o el president d’Estat s’hauria d’abolir del codi civil o jurídic i de les atribucions constitucionals. La igualtat de les persones davant la llei ha de ser un principi sagrat, primordial i real en un estat democràtic. Els tres casos es donen amb massa freqüència al nostre país. D’aquí el desprestigi del poder judicial i la desconfiança ciutadana envers “l’homo corruptus”. És un dels baròmetres de la nostra qualitat democràtica a la baixa.

Aplicant el manual d’aquestes bases podem recordar actuacions judicials recents sobre  corrupcions polítiques. El cas Pallarols, -després de 19 anys d’espera- és un conegut exemple del 43% de pactes entre les parts que es practica en els jutjats espanyols. El cas Millet, un clàssic amagat a l’ombra del temps, lliure com un ocell. Sobre l’ús del perdó, el ministre Gallardón va concedir 501 indult en el seu primer any d’exercici. Entre ells a quatre mossos d’esquadra condemnats per tortures, a dos militars condemnats per l’accident del Yak-42 i a un conductor kamikaze. Tots van aixecar gran polèmica. Quant a la prescripció de delictes la reforma recent del codi penal ha frenat els terminis que generaven inseguretat jurídica sense la renovació de la imputació en uns temps determinat. El gran aliat de la prescripció és el col·lapse dels tribunals, de manera premeditada o per insuficiència de recursos econòmics, humans i tecnològics.

El darrer exemple més viu, dilatat en el temps i complex per les dimensions de possibles afectats és el cas Bárcenas, tronc principal de Gürtel. Hi podrien concórrer els tres elements exculpatoris? Sobreseïment dels fets 20 anys després, un pacte amistós amb retorn de quantitats per percepció de sobresous, o pitjor encara, l’indult, per tractar-se d’ex polítics o gaudir de la immunitat parlamentària. Una amnistia judicial de qualsevol tipus seria el menyspreu més flagrant de la democràcia nacional. El president del govern ha promès una investigació exhaustiva i la depuració de responsabilitats. Si cada “pal ha d’aguantar la seva vela” (De Cospedal), que cada polític culpable assumeixi les conseqüències. El ciutadà indignat està expectant esperant que el polític honrat i sabedor de la trama vagi a la fiscalia a denunciar-ho. Ens mereixem un govern net. No solament els tribunals han de ser els àrbitres finalistes, també el Parlament de la nació té l’obligació de dilucidar la presumpta malversació milionària del contribuent comesa per representants del poble. La crisi aguda del país no permetrà disbauxes d’una part de la casta política dirigent que ens imposa sacrificis. Exigeix la dimissió dels culpables i la devolució íntegra amb interessos dels capitals usurpats. Prou de laberints sota l’opacitat legislativa feta a mida. Per a quan la llei de finançament transparent de partits i la llei electoral de llistes obertes?

Ramon Mas Sanglas – 21/1/2013

Silencis d’or

El silenci de Bárcenas és el cost de la seva llibertat, la salvació del PP i el salvavides del govern. Silenci sacrosant. Faran veure que el món sencer s’ha mobilitzat per atrapar les mans receptores del generós corrupte. Quants més beneficiats major complot per no obrir boca. Tots són amnèsics. És normal, un sobre negre no es veu de nit i menys el contingut. L’honorabilitat dels tres últims secretaris generals del partit (Cospedal, Acebes i Arenes) són garantia de que “no s’ha produït cap irregularitat ". Un eufemisme sarcàstic. “Tots tres compten amb una trajectòria d'honradesa que és garantia per a tots nosaltres" (Rajoy). Una garantia que ell utilitza com a escut per justificar la seva suposada tranquil·litat en aquest assumpte. Tot un argumentari cursi per arengar i apaivagar la militància inquieta, però, un demagògic raonament per a una ciutadania democràtica, madura i molt indignada. Després de posar la mà al foc sobre la innocència del partit fa un mea culpa? "Hem de ser més exemplars, si és possible, en les nostres conductes perquè la gent així ens ho exigeix. Només els podem demanar esforç i sacrifici si els nostres compatriotes veuen que els nostres comportaments estan fora de tota sospita”, afirma Rajoy. I continua: “El partit va actuar i es van adoptar les responsabilitats polítiques. Ara hi ha assumptes als tribunals” . En què quedem? Hi ha o no “irregularitats” en els 22 milions? L´única creença del poble en una majoria absoluta és que el govern apliqui unes lleis sense caducitat contra l’usurpador de diner públic i sigui jutjat sense pietat tot aquell que ha participat del gran pastís.

El ventilador de Madrid, que es va engegar contra la darrera suposada corrupció catalana dels Pujol i Mas, sense imputats i negada per la justícia fins ara, ha canviat de direcció i amb proves irrefutables. Tota conspiració política és maliciosa i contraproduent. No tiris mai cap pedra que pugui retornar la teva teulada. Vet aquí la gran feblesa d’un sistema polític que fa aigües quan la imparcialitat dels judicis i la transparència de les conductes són reprovables. Ens juguem el futur dels nostres fills per culpa d’un politiqueig oligàrquic i partidista que intenta aprofitar-se de la ignorància supina del poble. S’ha de reformar el sistema electoral i la Constitució perquè passin directament a mans de la ciutadania, sense intermediació de la partitocràcia. Fora privilegis. El teixit de la corrupció bancària, mediàtica i partidista s’ha d’eliminar amb urgència per regenerar la pseudo-democràcia que envolta molts estaments institucionals del país. Les transaccions amb diner negre són nefastes per a l’economia nacional, però el xantatge i el segrest dels drets democràtics del poble són abominables i delictius.

Ramon Mas Sanglas – 19/1/2013

Corruptors de la democràcia

No tots els polítics són corruptes. Plenament d’acord. Només faltaria. Però el silenci o covardia dels bons els fa còmplices en grau diferent al compartir ideologia i partit. La resposta del polític honrat hauria de ser la rebel·lió contra els seus col·legues immorals exigint l’expulsió, la dimissió dels càrrecs i ser denunciats. S’ha vist mai una manifestació de polítics contra els imputats corruptes? Tot el contrari, l’encobriment i l’exculpació. La presumpció d’innocència és el primer subterfugi –legítim- per defugir responsabilitats, enlloc de depurar-les d’immediat. Sempre els queda l’esperança que els anys i la pols dels jutjats enterrin o demorin al màxim la culpabilitat, si el sobreseïment no acaba imposant-s’hi. Quants silencis es compren entre polítics, jutges i banquers en el decurs de les legislatures? L’estadística de la corruptela política espanyola i autonòmica constata que els partits més grans s’emporten la palma. A més poder més degeneració. Els partits petits tenen menys ocasions per caure-hi. Qui està lliure de culpa? El llistat d’imputacions del país és un clavegueram que satura la justícia.

La societat no accepta com a normal la immoralitat política, el seu càncer. Seria acreditar una malaltia democràtica dels seus governants. No repugna sols el desprestigi del polític indecent –el seu modus vivendi- sinó la humiliació a què sotmet al votant en qui va confiar. El sistema electoral de partidisme tancat ens té atrapats. Votem els nostres botxins menys dolents. Ells mateixos es fan les lleis a mida. Fins quan i qui trencarà el cercle viciós? Estem cansats de declaracions utòpiques: “que el jutge faci la seva feina amb totes les conseqüències i pugui arribar fins al final en la investigació” (Rajoy).”Al PP qui la fa la paga” (De Cospedal). El culpable de veritat o un cap de turc ben pagat? Hem vist amb la indulgència o l’acord entre les parts que la praxis de la justícia no és igual per a tots. Aquí la Constitució es pot transgredir impunement, quan interessa. No, per fer un referèndum legal i vinculant.

El país necessita líders colpistes que acabin amb la maquinària vertebradora de la corrupció. Que alliberi als ciutadans de l’espoliació i dels fraus amagats sota la crisi, que denunciï les esquerdes de la fiscalitat de l’Estat i desaparegui el paraigua del finançament fosc dels partits a l’empara de la banca. Foc nou. És hora del relleu polític de les mateixes “vaques sagrades” de cada formació. Prou de continuisme polític amb el “cementeri d’elefants” del Senat. Punt i final als tractes de favor transvasant ex polítics a empreses privades de serveis públics. Tot això és enverinar la democràcia i degenerar la transparència que el poble voldria dels governants. Si la mentida, el robatori, l’expropiació de béns públics es tolera als mandataris, quin missatge han d’inculcar els pares als fills i els mestres als deixebles? Trista imatge política d’Espanya a Europa. Per què s’estranyen i combaten la indignació popular de la joventut i dels iaio flautes? El cinisme del somriure polític no pot tapar les vergonyes dels partits i menys en moments de greu mancança econòmica. Quan ells actuen amb mediocritat i despit envers el contribuent és perquè nosaltres consentim aquest perfil gens just. Si sortim al carrer per defensar el nostre salari i treball o per demanar un nou estat, més valents hem de ser per exigir un sistema i uns polítics qualificats, transparents i lleials. Busquem nous líders amb coratge.

Ramon Mas Sanglas – 19/1/2013