Catalunya no vol la xocolata del lloro

Com era d'esperar han començat els oferiments anticonsulta, com si els catalans estiguéssim en venda o subhasta. Reconèixer la sentència del TC és un os difícil de rosegar a canvi d'un referèndum.

Plouran iniciatives i rebaixes de l’Estat perquè Catalunya es desdigui de la dèria sobiranista i la consulta. Proposen glorificar la marca Catalunya al món i fer-la nucli logístic d’Europa sud. Són magnificències que els catalans s’han guanyat fa anys sense padrins. Donar allargues al tema per tal de no desvelar quants catalans estan disposats fer les maletes té els dies comptats. Mentrestant  s’alimenta la falsa creença que tots tenen ànima espanyola. Mal pesi, no podran eludir les urnes el 9-N perquè les vies legals d’un referèndum són inapel·lables per sentència. Espanya no pot segrestar la ciutadania despenjant-se d’una democràcia europea. Amb portes i finestres barrades com es dialoga i s’adapten les lleis per demanda majoritària? 

El TC ha vetat el dret del sobiranisme autonòmic  i ha enderrocat el mur constitucional que impedia  consultar. Està en mans de la voluntat política. Per què es capgira tot a Moncloa? L’obligació de negociar bilateralment un “no puc i no vull” trobarà una porta giratòria el 8 d’abril al Congrés. Digui’s “tercera via”, reestructuració del finançament o concert econòmic, no són  alternatives a  qualsevol preu. Una entesa passaria per les urnes dels catalans, no de la imposició. Tot un repte a la unitat i convicció ciutadana per ratificar amb fets uns desitjos de segles. Estem preparats per donar una lliçó de democràcia a l’univers per damunt de polítics i governants? Tanta moguda, ¿caurà en sac foradat acceptant molles d’una negociació tova per no ferir sentiments patriòtics compartits? El cor i la ment d’una població catalana plural per raons d’origen i d’interès empresarial, poden ser una caixa inesperada de sorpreses. El desencert en el vot s’ arrossegaria dècades. Ens cal un curset accelerat d’economia comparativa sobre una Calalunya independent o continuista. Però, sobretot, un bany de memòria per recuperar la dignitat perduda.

Espanya, no vol entendre què demana Catalunya després de 300 anys de trencadisses. És ofensiu el cafè per a tots a canvi d’unes llaminadures i l’oblit del passat. La independència només admet dues contraprestacions: Primera, la restitució íntegra de l’Estatut  2005, llei orgànica aprovada pel Congrés i votada pel poble, que inclou hisenda pròpia i la no ingerència lingüística en l’escola. Segona, la regulació del principi econòmic d’ordinalitat, és a dir, no pagar més del que es rep. Seguint el barem europeu, mai excedeix el 4% del PIB. La vicepresidenta Santamaría recorda als catalans les inversions de l’AVE en les quatre províncies, com a mostra d’estimació nacional. Oblida que són les rendibles del país, com les autopistes, que amortitzen les espanyoles, molt deficitàries. Cap esment  dels 16 mil milions anuals a fons perdut en perjudici de les pròpies pensions, obra social i menys retallades. Centrar la campanya electoral europea del PP en una croada contra el dret a decidir dels catalans és una exhibició de por, manca de programa -i candidat-  i covardia política enfront del TC. Catalunya exigeix fets, no respostes evasives d’anacoretisme partidista. L’autodeterminació dels pobles es demostra practicant el dret a decidir democràticament, no amb pactismes compensatoris de caritat.

Ramon Mas Sanglas – 1/4/2014

Sí, hi haurà consulta legal

Els 12 membres del TC han apostat per donar al césar la seva feina política, i a Déu la jurídica. Han posat cadascú al seu lloc deixant que la democràcia faci el seu propi curs. És d'agrair per una vegada l'encert parcial envers Catalunya.

La sentència del Tribunal Constitucional (TC) sobre el procés del sobiranisme català no és tan desesperant i tremendista. Clarifica conceptes vetats, reparteix responsabilitats i obre portes de negociació amb l’Estat. El camí d’una tercera via?  Els grups parlamentaris que defensaran el dret a decidir a Madrid han fet la lectura pertinent de la resolució. Els adversaris proposen l’abandó del procés  i el tancament  del Parlament fent eleccions. N’ha pres bona nota el president Rajoy? El TC li ha definit fil per randa els deures del seu cartipàs “No puedo, no quiero”. S’ha enderrocat la muralla del “no puedo” jurídic, el seu parapet internacional per no escoltar Catalunya. L’alt tribunal nega la legítima segregació unilateral dels catalans en base a la indivisibilitat constitucional d’Espanya. El subjecte jurídic i polític és tot el poble espanyol –no d’una part- però, es pot  fer una consulta no vinculant emanada de la voluntat política parlamentària. Més encara, insta el govern a trobar una solució definitiva –canviant la Constitució, si cal- en cas d’un SÍ+SÍ guanyador. El full de ruta es manté inamovible i el repte popular per davant de tot. Poden defallir els polítics de torn, mai el poble, si el vot és congruent amb les seves exigències històriques i els greuges soci-econòmics més recents. Esperem que les urnes de cada ajuntament donin la talla esperada després del rebombori polític-jurídic nacional.

Primeres espases en dret constitucional remarquen de la sentència dues conclusions: Primera, la diferència entre el dret a decidir innegable i la declaració sobiranista formal que hauria de passar prèviament el sedàs de la Carta Magna. Segona, que el conflicte és purament polític, aliè a la Magistratura, i l’han de resoldre els partits i els governants al costat de les urnes, si són demòcrates. És l’hora de canviar el disc vermell pel diàleg real sense més improperis. La sessió congressual del 8 d’abril serà una ocasió d’or per autoritzar el referèndum –enterrar el “no quiero” polític-  i posar la primera pedra de la segona transició. La votació del Congrés respondrà, previsiblement, a la pura ideologia: abstenció del PSOE, per implantar el federalisme (contra el sobiranisme) i el NO radical del PP, baluard de la unitat espanyola. El resultat no impedirà la consulta via Parlament que no recusarà el TC. El corró absolutista s’imposarà dos anys més a tota reforma autonòmica. Quanta menys tolerància i flexibilitat de la Cambra, més incentivació segregacionista, afirma el Financial Times. Es repetirà l’explosió popular del 10-J (2010) contra el ribot estatutari? El conflicte mirat des d’Espanya o des de Catalunya té efectes refractaris diferents perquè les òptiques de l’economia, la llengua, la cultura i la història divergeixen. Corregir tal dispersió és trobar la fórmula i el calendari d’un encaix mutu plausible. Reflexió inevitable: de continuar a Espanya en les mateixes condicions actuals, ¿no és un carreró sense sortida encara pitjor? Aleshores la indesitjable DUI s’imposaria forçosament.

Una ciutadania amb 35 anys de transició democràtica, desajustada autonòmicament,  demana un gir estructural i sistèmic sense cap segrest partidisme ni el retorn al passat. Si els catalans són grans políticament i jurídicament per fer un referèndum, ¿per què no poden ser-ho per formar un Estat sobirà, pacíficament? L’impediment d’un article falsament immutable de la Constitució és pura ridiculesa, i la negativa partidista a canviar-lo, insensatesa. No obrir una porta que limita oxigen a un espai vital per no treure la clau de la butxaca és provocar la mort en vida.

Ramon Mas Sanglas – 27/3/2014

Suárez, més servidor que polític

Estan corrent rius de tinta per descriure el primer president democràtic. Massa tard per esmenar injustícies envers ell, però, possible aplicar el seu esperit dialogant en moments difícils mancats de consens.

L’apreciació o desafecció vers la casta política ha viscut un cicle en detriment de la qualitat democràtica. El termòmetre d’aquesta indignació nacional –una suma de corrupció, atur, incompetència-  està al carrer. El ciutadà està fatigat de les gestions equivocades d’uns governants amb autopistes per dirigir la nació amb encert i trontollen. Qui no tenia cap eina per pilotar el país era el president Suárez, i la va crear: la primera democràcia. Va partir de zero. Tenia fusta d’autèntic home d’Estat i vocació de servei al ciutadà, no als partits, que buscaven espai propi. Va transitar des d’un militarisme dictatorial fins la consecució d’una societat estable amb qui parlava, el seu secret. Un polític íntegre que va saber desempallegar-se de l’esperit falangista a contracorrent d’un partidisme de centre (UCD) que el qüestionava. Se les tingué amb un socialisme esquerrà exigent i amb el nucli conservador arropat amb les vicissituds històriques de quaranta anys. Tres fronts que acabarien amb ell en els primers comicis democràtics. Un gran sector no li perdonà mai dues habilitats tàctiques, fruit de la flexibilitat mental i visió de futur: la legalització del partit comunista i l’entronització de la Generalitat amb el retorn de Tarradellas. Sabia que Espanya i la monarquia requerien obrir fronteres per conviure-hi tots sobreposant-se als rancors del passat. Polític de paraula, fidel al seu lema “Puedo prometer y prometo”, complia els compromisos econòmics autonòmics acabats d’estrenar sense defraudar esperances de millora. Superat per l’adversari va agafar el retir polític. És a partir de Felipe González que l’estil governatiu canvia de rumb amb una escalada de lideratges sense límits de temporalitat. El servidor polític es transforma en un administrador de partit i conqueridor d’espais. Com recuperar l’home públic de proximitat amb la prepotència partidista? La tecnocràcia i la reforma electoral tenen encomanada un missió delicada per regenerar la confiança perduda del poble.

Suárez va fer una primera transició amb errors de bona fe i de generositat desmesurada, com el malaurat “cafè per a tots”. Una tasca pendent de reforma que crida la segona transició i que Rajoy no sap encarar. Aquí rau el conflicte Espanya-Catalunya que amaga sota la Constitució amb la faixa de la majoria absoluta. Què faria Suárez? Convocar un monogràfic exhaustiu en el Parlament fins signar un acord amb el consentiment popular. No s’hauria plantejat cap via independentista d’entrada, originada per la negació i la sordesa persistent actuals. Suárez no portava els gens de la intransigència com a bon interlocutor. Era magnànim i respectuós. Per això se’l van engolir cruament en les primeres eleccions. Què trist haver-ho de confessar ja desaparegut. Ha deixat un llegat admirable del bon fer, però difícil de practicar, avui, pel corc de l’ambició atrinxerada i l’atròfia democràtica. És ben cert que la heroïcitat de les persones es venera de lluny, als altars, per evadir-se així de les responsabilitats properes i personals.

Ramon Mas Sanglas – 25/2/2014

Naturalesa política i jurídica

Comparar l'ús d'unes urnes desautoritzades pel govern central amb la violència fuig de tota ment democràtica. La barreja política i jurídica confon el poble. Savis catalans, doneu-nos llum aviat per seguir caminant.

L’argumentari a favor i en contra del dret a decidir ha tocat sostres teològics. Buscar la línia divisòria entre el poder polític i el dret jurídic pur per demostrar la imparcialitat i l’absència total de solapament  és com buscar els límits entre la naturalesa divina i humana de Crist que l’Escolàstica de St. Tomàs debatia en les aules fa segles. Tot plegat per reconèixer o condemnar la legalitat d’un simple referèndum. La probable desestimació de la querella de “Manos Limpias” de la Fiscalia del TSJC contra el president Mas per sedició callarà algunes veus detractores del 9-N. Però el traspàs del litigi jurídic al Tribunal Constitucional (TC) reobrirà l’etern debat sobre la dubtosa neutralitat d’aquests 12 magistrats triats pels partits de les dues Cambres i el govern. El bucle de la polèmica rau en la indivisibilitat constitucional de la pàtria d’origen polític i els drets democràtics universals dels pobles. Cap llei és eterna, només la que interessa. Ni la indissolubilitat del casament canònic fins la mort. Quants milions d’aquests matrimonis estan divorciats? Només hi ha un valor suprem en la vida: la llibertat de la persona que moltes no han conquerit mai o se’ls nega el seu exercici. L’home no està fet per ser esclau de la llei sinó gaudir-ne de les que redacta amb consens  per ser-ne més lliure.

Contra aquest dret inalienable hem sentit una aberració política més: ”És el mateix imposar per violència o per les urnes si és al marge de la llei” (Alfonso Alonso, portaveu del PP). Dit altrament, els catalans que vagin a votar pacíficament el 9-N exerciran un acte bèl·lic o quasi terrorista. Tal afirmació és agermanar les urnes amb la violència i enterrar la democràcia. Una consulta d’autodeterminació no és “sembrar greuges, discòrdies i conflictes”. És demanar a la ciutadania què vol per dialogar amb criteris acordats amb un Estat que incompleix i maltracta l’autonomia. Les urnes sempre seran l’expressió de voluntats majoritàries més vàlides que les decisions de 12 membres d’un TC –suposadament-  no polititzat. D’abolir aquests resultats democràtics sortits de la consulta seria repetir la traïció estatutària del 2010, llei orgànica aprovada pel Congrés i votada pel poble.

És bo que surtin a la llum totes les argúcies de l’intel·lecte per il·lustrar el votant. Que es desvelin complexos o tabús d’una sintonia catalano-castellana jurídicament artificiosa o invasora. En el fons seran formes pedagògiques que ajudaran els indecisos i faran caure les teranyines d’una judicatura enquistada. S’obrirà novament el meló constitucional, finalment, per ressituar Catalunya? Els polítics més recalcitrants a les urnes es donen a conèixer. Milloraran els seus currículums amb actituds agressives? Unes eleccions europees poden ser un bany de democràcia i una oportunitat del govern espanyol per canviar seriosament el xip català i les estructures autonòmiques en fallida. Res d’envernissats. Les nacions que viuen un procés secessionista –Quebec, Bèlgica, Escòcia, Crimea- tenen l’epicentre en la força popular enfrontada amb el lobbisme polític respectiu. Les repúbliques més recents –les bàltiques, per exemple- van néixer per la pressió d’un cabal democràtic imparable fins trencar el dic d’una contenció partidista artificial. Les idees i els serveis efectius dels governants han de respondre a les necessitats de la realitat i no enrocar-se als principis ideològics d’un passat nostàlgic i retrògrad.

Ramon Mas Sanglas – 24/3/2014

Democràcia unilateral

El pas a pas legal del procés sobiranista cada dia aixeca més ampolles a nivell espanyol. Declaracions i rèpliques impertinents estan provocant una DUI a la força.

“No vull una Catalunya empobrida i fora de la UE (Rajoy).Paraules capgirades i ofensives aplicables a una Espanya sense Catalunya. Per què els catalans volen decidir un nou estatus sense Espanya? Per anar pitjor? Si la independència fora un revés pels catalans estaria imposada faria anys. Rajoy, no faci de fals pare protector. Fa segles que Catalunya camina. Ara amb crosses pels entrebancs estatals sobrevinguts dels que vol desempallegar-se per millorar. Més pobres i escanyats seria el destí del continuisme. Quan una parella malavinguda no es divorcia a temps pot acabar en tragèdia. És Espanya, tancada en la closca constitucional, que imposa la via unilateral de Catalunya per no oferir una sortida bilateral digna, un Estatut íntegre segrestat i votat, per exemple. Quina legalitat s’infringeix anant a votar i escoltar la veu de la democràcia el 9-N? Paraula celestial que esdevé satànica quan en fa ús l’altre, qui no té el poder absolutista. El trepig del dret universal a decidir ha dit prou a les genuflexions de la unilateralitat centralista i a contracor. “Si l’Estat no obre el disc verd, els catalans aniran a votar pel pas zebra” (Alfred Bosch). El govern sap i tem que el fantasma del Sí-Sí, -la llum del dubte- sigui la catacumba del PP i la Moncloa.

El to contra el sobiranisme s’està accelerant verbalment. A què vénen els rebomboris entre “davids i goliats? Mentre el Parlament està fent tots els passos del procés amb serenor legal –ara la sol·licitud del referèndum al Congrés (8 abril)-, creix la deflagració a tot nivell. Davant la fermesa i claredat del president –titllat de “gestor insolidari”- i dels arguments democràtics irrebatibles han saltat les alarmes per il·legalitzar l’ANC, el moll de l´os de la democràcia, com si fora un partit violent o subversiu. Juntament amb les sentències polititzades contra la llengua, s’està ferint l’ànima intocable dels sentiments. 

El Consell de Transició i totes les entitats civils compromeses amb el sobiranisme estan escrivint la història de l’autodeterminació mentre cada reacció centralista és un nou capítol de la telenovel•la “No puedo, no quiero”. Un soroll mediàtic de negació política, tenint les eines jurídiques. Els fets recents de Crimea confirmen la força del poder democràtic. Recordem el procés contrari: la segregació de les repúbliques bàltiques no fou cap enrenou per a Rússia. Per què Espanya s’esquinça els vestits per una consulta sobre una secessió hipotètica? És cert que la negociació posterior serà irreversible en cas positiu. Cada bufetada són punts a favor amb més adeptes.

Un Estat feble o mal enginyat no és etern. Les fronteres artificials –autonomies no autònomes-  acaben essent demolides. Els pobles retornen als orígens del seu naixement com els rius que són desviats del seu curs natural. Catalunya, sempre solidària i acollidora, sap que es mereix una restitució d’un passat millor i deixar enrere vexacions del present. Té bons referents veïnals – País Basc- amb un 15% d’atur i un tracte fiscal exquisit, malgrat els antecedents desgraciats. Si un bon pacte fiscal català fou rebutjat sense contemplacions, ¿per què ve de nou una decisió democràtica unilateral de sortida? La DUI, si arriba, serà fruit del centralisme espanyol exacerbat contrari a l’expansió d’un autogovern català integrat i compromès.

Ramon Mas Sanglas – 19/3/2014

Pobresa per negligència política

Poques vegades els plens parlamentaris s'ocupen dels necessitats socials. Política i pobresa no són bons aliats per sistema a menys que facin guanyar vots o no puguin evadir la pressió ciutadana.

 La misèria extrema de molts catalans arriba al Parlament per la insistència i sensibilitat d’entitats socials. Els polítics tenen poc olfacte per detectar-la o no trepitgen el carrer? És un tema de beneficència encomanat a les ONGs? El “tercer sector” hauria de ser el primer en rebre el servei polític, laboral, sanitari, fiscal i econòmic per justícia. “Estem carregats de responsabilitats, però, despullats d'instruments" (president Mas). Excuses de mal pagador o bé errors institucionals, nacionals i sistèmics que no gosen tocar? Una pobresa oficial mai és justificable per incapacitat política –menys en època de recessió-  perquè de pagar impostos no s’exclou ningú. L’economia és ideologia que intenta aplicar cada partit en les prioritats dels pressupostos anuals. Si estan mal enginyats, ¿per què el contribuent més desvalgut sempre n’és la primera víctima? Per eradicar la pobresa no val escudar-se en el coixí de la caritat i netejar així la mala consciencia governativa present o del passat.

Lligar la pobresa dels catalans al procés sobiranista és una demagògia detestable. Si les pèssimes actuacions en aeroports, autopistes buides i AVEs sense passatgers s’haguessin paralitzat a temps, no estaríem buscant sortides de la misèria. No n’han après prou perquè continuen fent-se obres públiques innecessàries. Si Catalunya ha de buscar-se el pa que li pertoca i no rep o li prenen haurà d’idear mecanismes més radicals –hisenda pròpia, oficines d’exportació- per pal·liar danys colaterals i generar  ingressos complementaris, amb Espanya o sense. 

Un pacte polític per redistribuir els bens autonòmics no es qüestió de bona fe sinó de justícia legislada. El ciutadà desprotegit que suporta el pes de set anys de retallades –origen del seu estatus paupèrrim- exigeix al ric que comenci assolir el cost d’aquesta crisi que mai ha viscut en carn pròpia. La classe mitjana es troba al llindar de l’extinció. On estan les disfuncions de l’economia i la riquesa del país? Parlen de suprimir institucions inútils o duplicades (diputacions, ministeris, consells comarcals), d’ajustar milers de sous oficials estratosfèrics (multipliquen per deu o quinze el SMI de 645 euros), de reduir diputats dels parlaments i centenars d’assessors polítics, però, no arriben les reformes. Són conegudes les fugues de l’economia submergida, les evasions fiscals de fortunes i amagatalls de corrupció. Sembla importar-li poc al govern de torn. Rajoy presumeix d’haver lluitat contra aquesta lacra: “Yo he cumplido mi compromiso, con esta Cámara  y con los españoles de atajar la corrupción”. Oblida que Espanya té més de 300 polítics imputats en actiu i moltes trames corruptes greus als tribunals? On està l’auditoria promesa sobre el cas Bárcenas?

Els 88 catalans que cada dia engreixen la bossa de la ciutadania pobra per haver esgotat els minsos ingressos familiars, no poden entendre  que marxin de Catalunya -sense retorn- 16.000 milions anuals a les restants regions espanyoles abans de ser atesos amb recursos alimentaris i energètics mínims. Qui passa fam, fred i dorm al carrer no pot admetre que una gran partida del pressupost català es destini a cobrir deutes europeus i estatals, -el rescat bancari pagat per tots- i ara deixin crèdit a comptagotes per expandir el mercat laboral. Rebenta l’oïda sentir que ha passat el pitjor de la crisi quan la indigència campa per ciutats i pobles. Mentre imperi l’especulació econòmica i els retrets polítics mutus no desapareguin, milions d’espanyols i catalans viuran la bombolla de la penúria real molts anys.

Ramon Mas Sanglas – 14/3/2014

Tres festivals europolítics

La democràcia sempre pot batre rècords i fer canviar el destí dels pobles. Crimea, Escòcia i Catalunya s'han proposat un nou marc històric. Escoltem les lletres i melodies dels conqueridors.

Europa està vivint una febrada política confrontant les ambicions dels estats i els desitjos populars disconformes. Aquest any votarem tres concursos molt competitius: Crimea (16 març), Escòcia (18 setembre), Catalunya (9 novembre). Escoltarem tres cançons orquestrades per directors peculiars, lletra pròpia i melodies semblants. Tres odes històriques que podran configurar l’odissea d’un nou mapa amb els vots d’uns ciutadans dividits. Veurem tres litigis de dos col·lectius ben oposats: el capitalisme europeu  i el benestar qualitatiu d’uns pobles descontents. “Lluitant contra el món no es guanya mai” (Rajoy). Si aquest món polític és el lobbisme poderós, no és el planeta de la ciutadania. Si és el món de la llibertat democràtica, ¿quin sentit té obstinar-se amb el “no” sistemàtic a tot referèndum? El problema no són les lleis –sempre canviables-  sinó els governs negats a reconèixer la veritat de la voluntat popular. Si la ignoren la poden sotmetre.

Crimea és un emblema militar molt estratègic de Rússia i la llaminadura de l’est europeu per la riquesa energètica. Deixeu que ucraïnesos i russos residents dirimeixin el seu futur. Acateu la seva  decisió  sobirana, separats o units. La fronteres no les aixequen les democràcies sinó els interessos econòmics. Polítics, no trunqueu la història d’uns pobles si no tenen l’esperit del canvi majoritari, però, accepteu el veredicte democràtic de les urnes. Rajoy, això és “la modernitat” del present i del futur, respectar íntegrament la llibertat de les consultes. No es pot parlar de modernisme des d’un passat petrificat i l’abolició de les eines renovadores.

Escòcia fa més anys que assaja la seva cançó. El poble britànic –el seu contrincant- sembla haver assumit que ningú té l’exclusiva, que tots dos poden guanyar la final a la que assistirà. Els honora la tradició democràtica mútua marcada per un diàleg franc i el compromís d’acatar la millor lletra i melodia amb sintonia.

Els catalans estan enutjats per la cançó enfadosa del “No quiero, no puedo”. Una lletra indignant, decimonònica i de regust  dictatorial, impròpia d’un festival del segle actual. Un cant enquistat en la contra raó del diàleg no obre vies de progrés a ningú. Si necessiteu de Catalunya digueu-li obertament que l’estimeu amb fets d’avinença i no amb clatellades de menyspreu i traves estatutàries. Per la data del concurs encara estem a temps de canviar el ritme i d’ajustar el compàs. Tres segles de desafinaments, no obstant,  fan difícil l’uníson d’un bon acord.

L’escenari mundial serà testimoni dels tres processos i de l’acatament dels resultats, si arriben a bon port. Tot boicot per “especulació financera” seria un final popular tràgic. Tota una invitació a la independència unilateral (DUI) i la convocatòria d’eleccions plebiscitàries. Per evitar les seves “consultes especulatives”, senyor Rajoy, només hi ha una sortida: permeti les consultes reals. Una Constitució en estat  democràtic pur sempre camina endavant amb els retocs necessaris i sense escapolir-se per la porta del darrera. La discordança dialèctica de dos mons enfrontats entre el “ mano i ordeno”  i el “dret a decidir” només es pot reconciliar amb un àrbitre imparcial, si la democràcia és un valor comú: el poble. La seva paraula mai serà condemnada vagar a l’espai “pels segles del segles”.

Ramon Mas Sanglas – 10/3/2014

Barcelona intransitable

Solucionar el caos circulatori de Barcelona encarint aparcaments és una injustícia per als usuaris, de pas o de fora. Polítics dels consistori barceloní, no mireu tant la butxaca i més el bon servei amb noves mesures. 

Descongestionar el trànsit, millorar la mobilitat i disminuir la contaminació atmosfèrica. Tres objectius clàssics ara imposats per la UE. Tres bones raons per canviar la reubicació del trànsit provinent de fora, millorar les arques públiques i privades encarint parquímetres i pàrquings subterranis. Què interessa més? La cartera, la salut, l’equitat? El camuflatge final es vesteix de seguretat viària amb menys accidents. ¿Resulta tan difícil d’entendre que sense reduir el nombre de vehicles és impossible obtenir beneficis directes? No es tracta de castigar econòmicament o dissuadir el conductor perquè deixi el cotxe quan li és imprescindible per anar a treballar. La reducció de tràfic rodat privat s’aconsegueix: Primer,  augmentant els mitjans de transport públic, més freqüents i més barats. Segon, creant grans àrees d’aparcament a l’extraradi de la ciutat per als visitants o treballadors que engreixen la població flotant diàriament. Els milers de cotxes particulars que no entrarien estalviarien places urbanes d’aparcament en benefici de zones verdes o serveis, fluïdesa dels mitjans públics i reducció considerable de la contaminació. Londres n’és un prototip. Els espais necessaris per estacionar vehicles a les portes de Barcelona –a preus raonables- i connectar els usuaris amb la xarxa metropolitana de transport és totalment viable. Caldria habilitar tres grans àrees en els principals accessos a la ciutat: Diagonal, zona Besós i al Sud. És qüestió de voluntat política i anteposar el servei i drets del ciutadà als interessos recaptatoris del consistori, en benefici de la salut i la comoditat interurbana. Per què sempre han de recaure els nous tributs circulatoris en els visitants? Tots paguem un impost de circulació. Tots ens necessitem, els residents i els de pas. Els comerciants barcelonins volen i agreixen les seves inversions. Feu més fàcil la seva visita amb bons desplaçaments, sense multes i caos, perills de seguretat i el cost abusiu d’una zona blava difícil de trobar. Polítics, milloreu la senyalització i faciliteu les noves tecnologies de cotxes i vehicles elèctrics de tota mena. Penseu menys en la butxaca i més en la convivència per aconseguir una ciutat més sana, menys sorollosa i espessa. Mentre no minvi aquesta densitat caòtica reduint el rodatge en carrers i vies no hi haurà espai per a la circulació fluïda de la flota pública de transport totalment insuficient. El vehicle privat deixarà de circular per pròpia  iniciativa quan l’usuari tingui una alternativa digna i convincent.

Ramon Mas Sanglas – 6/3/2014

 

Dues democràcies diferents

Cada dia apareixen més arguments en pro del sobiranisme dels catalans. El model escocès ens entusiasma, però no tenim els seus interlocutors. Les balances fiscals extremenyes ens donen la raó: Catalunya li costa molt a Espanya. Marxem, doncs.

Són d’agrair els ànims i consells d’Alex Salmond instant a negociar la sobirania catalana amb el govern espanyol. Ens parla en la pell i amb els gens del món britànic, la seva  democràcia històrica i les vivències d’una ciutadania dialogant. No porta dins el llast del polític espanyol marcat per quaranta anys de dictadura i trenta-cinc de transició cap a la democràcia, com a governants i votants. Estem encara en fase d’aprenentatge. No coneixem la llibertat sistemàtica dels referèndums ni les llistes electorals obertes amb candidats que no siguin imposats pels mateixos aspirants considerats imprescindibles.

El ministre escocès invita Catalunya a pactar el procés sobiranista amb l’Estat. Tan meravellós com utòpic. Desconeix, potser, el pes específic de Catalunya en el marc econòmic espanyol. Si Escòcia és prescindible per als britànics, el mercat català representa el 20% de l’espanyol. És el rebost del seu dèficit europeu. Si Alex Salmond no està encadenat a una Constitució escrita, Catalunya és presonera política d’una majoria conservadora que es nega negociar unes lleis immobilistes per interès de partit sota els auspicis de la unitat patriòtica i nacional. Per això el manual escocès no és vàlid en territori espanyol amb aquests precedents predemocràtics i economicistes.

Sí, el diàleg és crucial i possible quan l’interlocutor no es tanca amb pany i forrellat amb un “no”  irreductible i totalitari. Cameron no és Rajoy i viceversa. Espanya ha pres consciència política i jurídica que sense Catalunya es desploma. Una realitat que ha de negar, paradoxalment, escanyant-li inversions estatals per tal que demani préstecs i necessiti de la seva dependència. Un reflex més d’aquesta pantomima més contradictòria són les balances fiscals extremenyes: ”Catalunya és capdavantera de la inversió espanyola per habitant”. La resposta tècnica i moral que mereix tal insensatesa és la independència immediata per alliberar Espanya d’uns suposats gravàmens immerescuts. Catalunya es val per ella mateixa. Ens necessiten o fem nosa? Aclariu-vos per coherència. La democràcia no és acatar lleis com en les èpoques dictatorials. És decidir què vol el poble. No és un problema nacionalista eventual. Els espanyols també ho són i estan obligats a decidir el seu futur sense coaccionar els altres.

Si la realitat més propera no ens deslliura de l’embolic, menys la “catalanitis” defensiva que aflora permanentment en declaracions ministerials parlant de processos sobiranistes paral·lels  com Ucraïna, Kosovo, Montenegro, Bòsnia. Negant-los el dret democràtic del referèndum i l'adhesió a la UE no solucionaran així el conflicte Espanya-Catalunya. La confrontació no és el mirall de l’autodeterminació catalana i espanyola. Només amb fets democràtics, equitat i maduresa s’esvairan les turbulències i podran cicatritzar les ferides del passat malgrat les diferents idiosincràsies dels pobles.

Ramon Mas Sanglas – 5/3/2014