El desgast independentista

El balanç polític del 2018 no és per repicar campanes malgrat les innombrables manifestacions populars massives a favor dels presos i el sobiranisme. El 2019 serà laberíntic a nivell judicial i electoral. El ciutadà premiarà la força de la unió del signe que sigui amb la majoria de les urnes.

Les majories són el rovell de la política partidista lligades al poder i al domini parlamentari. Fa mesos que la desunió sobiranista està pujant de to amb conseqüències socials que els adversaris bategen de convivència rupturista. Que l'autoengany d'unió sobiranista aparent no funciona. Que l'ANC i Òmnium estan avisant i fent de pal de paller massa temps. Que l'ambició partidista palesa als sondejos sociòlegs està malmetent i minvant la força popular creant rivalitats internes. Que la renúncia a la llista unitària electoral amb excuses de major rendibilitat divideix els objectius republicans comuns i encoratja el nacionalisme espanyol. Que les dues presidències, Estat i Generalitat, presenten un panorama electoral gens definit per a una ciutadania desorientada. Que els consells dels presos polítics sobre la unitat partidista -la seva força per alleugerir penes- estan caient en algun sac foradat. Que les 21 propostes de Torra al president Sánchez seran paper mullat sense l'aval conjunt i indivisible de l'independentisme català. Que el suport als  pressupostos estatals com a comodí per alliberar presos posi en més perill els serveis socials dels catalans pot ser l'harakiri del sobiranisme més feble. Són vuit tems  de discordança de primera línia que el procés ha anat engreixant el darrer any. Tot plegat, un llast a costa d'unes negociacions de difícil convergència per conciliar un govern català efectiu i l’altre exiliat. L'espasa del 155 segueix enlairada amb les amenaces ferotges d'una extrema dreta furibunda contra Catalunya. Si la corda tensada entre Moncloa i Generalitat  peta amb eleccions generals avançades el tsunami contra Catalunya adquirirà dimensions desconegudes. El camp de batalla de la unilateralitat sabem que comporta seqüeles socials, culturals, institucionals  i econòmiques greus. Un segon 155 seria més catastròfic. Si el temps i el coixí són els millors consellers per fer madurar rampells irracionals i poc fructífers, fora bo fugir de les preses secessionistes. El judici polític més  complex dels tribunals espanyols i les sentències recòndites dels presos polítics seran la pedra angular on l'Estat de dret pot estavellar-se o enfortir-te en benefici o perjudici de l'independentisme. Serà l'hora d'emprendre un nou rumb definitiu o de parar motors. La involució del socialisme i de l’esquerra seria nefasta i mortal amb la victòria d’un tripartit conservador, devorador i retrògrada. Andalusia servirà de laboratori autonòmic experimental per seguir mamant de Catalunya a través de la igualtat constitucional. Així passa de ser la tercera autonomia aportadora de solidaritat a l'onzena receptora en recursos estatals. Quaranta anys de generositat no són suficients per dir prou a tant espoli? Aquí l'independentisme no admet discrepàncies. On hi calen totes les energies sobiranistes és en la preservació de la unitat per impedir l'avançament espanyolista dels "a por ellos". Aquesta és la gratitud de quatre dècades de generositat? Lamentar l'enfortiment de la dreta no millora la feblesa de la causa catalana. La caixa o faixa del procés republicà estarà en joc durant el 2019 entre la resistència sobiranista unitària, les sentències judicials conservadores i l'oferta d’un govern estatal assetjat. La porta de sortida té massa forrellats i claus perquè s’imposi la veritable democràcia.

Ramon Mas Sanglas – Sta. Eugènia de Berga, 26/12/2018

El diàleg de la diversitat bilateral

La qüestió espanyola-catalana ocupa el centre de l'actualitat nacional i alguns mitjans europeus. És motiu d'inquietud entre el sobiranisme i sobretot el major desassossec de tota l'oposició política nacional i autonòmica.

La trobada Sánchez-Torra, buida de fets, es resumeix en una aposta perquè les institucions segueixin parlant a través dels actors polítics i la ciutadania. Seran monòlegs mentre els eixos de debat siguin diferents. Si els actors no s'han posat d'acord en vuit anys de teatralitat demagògica només queda  el veredicte del poble: les urnes, màxim exponent de l' equanimitat legítima, jurídica i democràtica. Per què tanta al·lèrgia a comptar-nos tots? Ho demana el 80% de catalans, no solament els sobiranistes. La normalitat de la via bilateral referendària és la que tem i reprimeix un Estat centralitzador, unilateral i uniformista  contra la pluralitat constitucional escrita. Vuit anys silenciant temes importants de desacord són ganes de no voler-lo solucionar. Tancant els ulls i l’oïda no es resolt cap problema. En política la sensatesa humana s’esfuma quan s'imposa la irracionalitat dels interessos partidistes ignorant el clam popular expressat cada any. La confrontació amb Catalunya dóna vots com el terrorisme etarra va alimentar el PP llarg temps. Ara el soroll del diàleg sense resultats manté l'equilibrisme del govern socialista. Per què  no confessen obertament que Espanya sense Catalunya seria diferent per manca de recursos del territori més productiu? Per què el corporativisme polític unionista es rifa, maltracta  i juga amb els catalans al Congrés i en les arengues electorals? Falta la voluntat del regne d'Espanya instal·lat en el colonialisme patriòtic anacrònic com la monarquia no votada. Dit d'altra manera, per què el dret universal d'autodeterminació dels pobles no pot exercir-se aquí com en la resta del món civilitzat mitjançant un referèndum? La negativa és òbvia. La democràcia coixeja sotmesa al franquisme subjacent, embolcallat de transició fictícia. S'imposa el règim totalitari partidista nacional amb lleis a mida i restriccions de llibertat. No existeix cap prohibició constitucional escrita per consultar la ciutadania. Només cal un vist i plau polític. És el terror a perdre la consulta -més probable a més repressió- que els retrau, quan amb una oferta convincent s’aplanaria el camí de l'entesa i potser la derrota d’un secessionisme desunit.  Fins quan el diàleg real arraconarà la diversitat permissiva i legal? El xoc de trens era tan evitable i fàcil com un pacte fiscal amistós (Artur Mas, 2012). La bola s'ha fet imparable. La negligència política del PP que va traspassar als tribunals la seva incapacitat i covardia va malmetre les vies  negociadores. La justícia desacreditada no sap com deslliurar-se d'un cadàver polític aliè a la seva competència retorçant arguments fantasiosos contra uns presos polítics innocents. Com podran jutjar i condemnar als representants d’un poder polític que emana del poble? Només un cataclisme del sobiranisme donaria la raó als jutges. Els tribunals no podran substituir les urnes. Les batalles no es donen per acabades fins la victòria o la derrota que imposen les majories, no les sentències judicials estatals sempre recurribles a Estrasburg en últim terme. La reconquesta de l’extrema dreta piròmana iniciada a Andalusia és la prova irrefutable que el diàleg polític a Espanya és pura xerrameca vestida de simbolismes com el rebateig de l'aeroport del Prat o l’il·lusionisme d’un nou Estatut fet a Madrid. Mentre el clam d’un segon 155 sense límits i l’ansietat d’eleccions generals siguin els altaveus de l’oposició espanyola rebotada, la bilateralitat dels governs espanyol-català i la diversitat plurinacional continuaran en la galàxia dels somnis.

Ramon Mas Sanglas – Sta. Eugènia de Berga, 24/12/2018

21-D, primer aniversari de resistència

El 21-D promet ser un  dia memorable per a Catalunya. Podria ser molt positiu

per desencallar relacions tenses en un Consell de ministres a Barcelona. Haurem de lamentar el contrari i pitjors conseqüències?

L'1-O un poble lluitador va viure la seva plenitud i el 21-D la revalidació independentista al Parlament. Tota una revolució catalana  pacífica contra la violència sobrevinguda.  Rememorem un any de sobiranisme parlamentari emanat de les urnes imposades des de Madrid. També un any d'ensurts i de satisfaccions moderades, d'errades i rectificacions. De cohesions internes fluctuants, trencadisses i xocs. De repressions, presó i exili pel 155 regressiu. Aniversari de promeses protocol·làries, de manifestacions de groc pro alliberament, d'esperança i de resistència per avançar cap a una república. Un any d'aperturisme català al món i de recolzament judicial internacional. Un balanç millorable que obliga tapar escletxes i refermar la perseverança unitària imprescindible. El govern central ho celebra amb un Consell de ministres a Barcelona. Una provocació per confirmar que Catalunya és una autonomia dominada i inseparable d'Espanya, per crear ponts de fantasia o perquè toca malgrat les tensions recíproques?  Vol recordar-nos que la unitat passa per damunt dels drets democràtics sota l'amenaça d'un segon 155 implacable? Les mesures policials previstes per tal efemèrides no auguren presagis serens de reconciliació. Els Mossos passaran l'examen de la proporcionalitat o suspendran als ulls de Madrid per tous i descoordinats? Les espases enlairades faran difícil una trobada fructífera malgrat la insistència mentre els dos governs parlin llenguatges desavinents. Tot un progrés, no obstant, si ja es pot parlar per parlar de tot sense els escarafalls de la dreta dictatorial i  reaccionària. Però, queda pendent un darrer pas ineludible, intel·ligent i constitucional  que el govern socialista no s'atreveix fer: reconèixer el dret d'autodeterminació de tots els catalans. Posar urnes i comptar-nos tots sense exclusió ni por al resultat. És respectar els drets i llibertats de tots aquests ciutadans, també dels espanyolistes demòcrates. El greu dèficit de diàleg que arrossega Espanya -tacat d’autoritarisme inherent- dista de la maduresa europea real. Tota comparació és conflictiva. Ni estereotip eslovè, escocès o canadenc. El format ha de ser estrictament català d'acord amb un Estat espanyol regenerat.  Continuar o marxar d'un territori absorbent, incomplidor i centralista per donar compliment a la voluntat del 80% de la població que vol un referèndum és el moll de l'ós.  La reunió a La Llotja barcelonesa podria desencallar els pressupostos bloquejats mirant Lledoners. Els dos governs tenen molt a dir-se mútuament per allunyar el tan temut com desitjat fantasma  electoral, exigit pel PP, C's i Vox per foragitar Sánchez de Moncloa com sigui. Desaprofitaran una ocasió històrica per demostrar que l'humanitarisme envers uns presos preventius i en vaga de fam passa per davant de la política de confrontació? Les manifestacions cíviques més inversemblants són testimoniatge d'un poble entossudit a gestionar allò que el partidisme no sap com fer-ho. Així s'entén el terrabastall de la judicialització política que no li pertoca per la covardia i estratègia  equivocada dels governants. Malgrat tot,  un any després, Catalunya continua i continuarà resistint i persistint.

Ramon Mas Sanglas – Sta. Eugènia de Berga, 17/12/2018

Gàbia constitucional

El terratrèmol de Vox ha trastornat la política del país provocant nous xocs imprevisibles. La tensió del carrer és innegable per la indiferència i pasivitat del govern central per traduir un diàleg utòpic en fets

Que ve el llop! Ja el tenim aquí. Per quedar-s'hi i potser augmentar la manada? Dependrà de nosaltres. L'ànima franquista es reinstal·la en terres latifundistes per estendre la seva llavor nacional enverinada. Aquella marca Espanya de la postguerra civil  disfressada de pell d’ovella democràtica ha tret les urpes del masclisme més xenòfob.  Després  de 40 anys de fascisme anestesiat de transició democràtica desperta la fera contra un socialisme  andalús letàrgic i l’independentisme basc-català. La història  és cíclica i revifa quan les arrels del passat troben la saba propícia. És el fenomen europeu de la toxicitat ultradretana. Per als espanyolistes la Constitució és garantia d’unitat, igualtat i estabilitat monàrquica. Per als sobiranistes limitació  dels drets d'autodeterminació universal  en forma de gàbia estructural -diu el president Torra- on no hi cabem tots per la força. Dos contextos incompatibles per a un acord fàcil. La reforma integral no serà alternativa a la separació territorial sense un referèndum vinculant pactat, no imaginatiu. L’independentisme ha despertat la fera de Vox? Ha estat un detonador més de moltes brases somortes com l’exhumació del dictador, la pressió per no ressuscitar la memòria històrica ferida o el retorn de papers fatídics que els inculpa. El llop Vox ha entrat per reforçar i usurpar dues dretes –PP, C’s- amb un segon xoc de trens del 155 sense reparar en destrosses públiques de televisions autonòmiques i transferències consolidades On està l’esquerra popular espanyola per contrarestar la fúria fascista? On la idiosincràsia  eclesial  que mai ha renunciat els donatius del postfranquisme amb més apropiacions? La crisi econòmica va rematar la impotència social  amb l’arma del capitalisme bancari imposant el rescat a cop de retallades socials sota pali dels escuders eclesiàstics i militars. “Abans es trencarà Catalunya que la unitat d’Espanya” (Aznar). Pronòstic frustrat. Andalusia, primera regió en extensió i població s’ha fragmentat per la incapacitat reformista del camp andalús durant 36 anys de socialisme tan confiat com inoperatiu, sotmès a la solidaritat autonòmica aliena i al PER. El vot cansat ha jugat la ruleta russa. Què espera la immigració –legal- explotada d’una nova galàxia de terratinents ultradretans subvencionats? La reconquesta de Vox a base de banderes i assetjaments no podrà carregar-se la cultura democràtica viva. Govern català, no liquideu el procés republicà inclusiu menystenint uns vaguistes de fam amb la desunió. L’altiplà castellà espera un nou Cid Campeador -Llarena per als burgalesos-, messies d’una pàtria hispànica reunificada. És la hora de moure cadires i d’aixecar poltrones. L’hora de depuracions institucionals. També policials, de llops infiltrats. Unitat d’acció funcionarial, partidista i popular contra  l’invasor neofranquista, nazi i racista és la panacea d’un futur esperançador i venturós a través de les urnes.

Ramon Mas Sanglas – Sta. Eugènia de Berga, 11/12/2018

Vaga de fam, campanades de límits

Qui posa en risc la vida per defensar els seus ideals? Són actituds d'extrema heroïcitat. Després d'un any de presó preventiva injusta la sordesa judicial per resoldre recursos d'empara ha superat tots els límits de la dignitat.

Marcar fronteres entre la vida i la mort pot ser una temptació indirecta de suïcidi  per  unes  conviccions ideològiques molt arrelades i legítimes. Denunciar la paralització de recursos d’empara en altes institucions, com el Tribunal Constitucional, suposa una excepcional valentia personal. Són campanades de planys estridents que anuncien la regressió democràtica d’un país, confirmada a les urnes amb la irrupció frenètica del nacionalisme ultradretà andalús (“a por ellos”). La lluita judicial d’un any de tràmits burocràtics estèrils ha remogut les consciències individuals dels empresonats, de les famílies i d’un poble imparable. La decisió terminal de no menjar està prou meditada, sens dubte, amb les possibles seqüeles físiques i mentals perdurables que poden derivar-se. No és un avís al món per cridar l’atenció com a víctimes o màrtirs d’una causa legal i universal. Casualment, l’esdeveniment coincideix amb la celebració nacional dels quaranta anys d’una Constitució polèmica per esgotada i anacrònica. Aquí rau la gènesi del conflicte espanyol-català des de 2010 (mort de l’Estatut) per haver estrangulat les vies de fluïdesa entre una Catalunya pròspera i l’Espanya unitarista intocable, herència d’una transició franquista que reneix. Les contínues sacsejades antidemocràtiques de vuit anys ens han dut al desgavell social, polític i judicial –incomprensible en radis europeus-, que poden acabar en tragèdia personal i revoltes mai vistes després d’un meticulós i exemplar pacifisme popular al carrer. Confondre justícia feta a mida per uns legisladors dictatorials per coartar drets democràtics és provocar enfrontament exprés. L’altaveu d’un poble que vol votar i decidir el seu futur (80%) no s’apaivaga ni s’enterra amb repressió i promeses de diàleg baladí que passen factura. Els presos polítics mantenen viva la flama a costa de les seves vides sense llibertat. La societat civil a través de vagues sectorials pel desmantellament i precarietat laboral de Catalunya causada per restriccions autonòmiques abusives de l’Estat la darrera dècada. Prometre un  nou Estatut a canvi de pressupostos no és manà celestial. La credibilitat no és gratuïta ni fiable quan mentir al Congrés és normal. Amb set de venjança contra el moviment independentista en augment (48,4%) els auguris de bonança no són alentidors. Parlem de bucles concèntrics que s’alimenten recíprocament per manca de regeneració democràtica i de trencar cercles emmurallats assumint els riscos d’un referèndum plural, únic desencadenant del desenllaç. Mereix ser celebrada una Constitució causa i focus de desequilibris territorials uniformistes quan el binomi monarquia-república està en la diana més controvertida? Mentre Catalunya sigui arma llancívola a nivell nacional els posicionaments seran més radicalitzats. D’aquí la gran lliçó al catalanisme: el sobiranisme no veurà mai la llum secessionista en futures eleccions autonòmiques mentre imperi la disgregació partidista interna. Prou de justificacions plurals recurrents. S’ha tocat sostre amb un triple bloqueig incendiari entre Generalitat, Tribunals i Moncloa, travat per uns assetjaments ferotges, on l’arbitratge judicial s’intueix molt complex i les sentències d’incerta imparcialitat. Són campanades que  repiquen en una llunyania cada dia més propera. Malauradament, algun dia arribaran  de Lledoners ressons de lamentacions irreparables? Haurem fet tard.

Ramob Mas Sanglas – Sta. Eugènia de Berga, 3/12/2018