Família sobiranista: unida o dividida

Cada cita electoral és una cursa entre partits. Ara el bloc sobiranista se la juga units o separats. No es tracta d'escoltar o desoir una oferta nacional de més autogover autonòmic sinó de salvar el bloc independentista del poble.

En política la credibilitat i la transversalitat són els dos  béns  més preuats buscats pel ciutadà i el votant. Això equival admetre que cap partit té el monopoli, menys quan parlen llenguatges diferents. És un secret a veus que el separatisme català no viu cap lluna de mel, que camina en direcció paral·lela sota paraigües i tempos diferents. Que divergeixen en qüestions secundàries, però importants, és públic i notori, en busca de la panacea  d'un referèndum d’autodeterminació amb els ulls posats al Quebec. Els tripijocs, laberints i espectacles polítics no van amb la claredat exigida. On són els fruits de Junts pel Sí? La desunió del PDeCat i ERC -el gruix parlamentari de les urnes 21D-, és altament preocupant. Una bola perillosa que podria rodolar fins la descomposició de la família sobiranista. Els partits indepes han  mamat d'aquest tsunami popular des del 2010 -destrossa de l'Estatut- fins que l'ambició electoral  va obrir les primeres esquerdes amb llistes separades. Una lluita soterrada pels escons, ara municipals, que els posarà a prova de foc junts o dividits, especialment en el tauler del consistori barceloní. S'uniran per vèncer al candidat de C's, un Valls fugitiu, fracassat i oportunista,  una Colau equilibrista, un Collboni a l'ombra del PSC, al candidat d’un PP residual? La Catalunya política juga tres  lligues alhora: la conquesta de la capitalitat barcelonina, l'enfortiment territorial dels municipis i la resistència en la majoria parlamentària. L'assaig amb  tres potes separades  (ERC, PDeCAT i CUP) pot ser un fracàs irreparable en els tres àmbits. L'ANC, sota la batuta de Graupera està posant tota la carn a la graella per forjar una llista unitària, l’estratègia electoral més transversal, cohesionada i democràtica. L'hora de la veritat està al caure a nivell municipal i i també nacional  sota l’amenaça del president P. Sánchez de convocar eleccions generals si l'independentisme no es rendeix al seu caprici de més autogovern autonòmic. Les Corts espanyoles als peus de Catalunya? Poca broma. Hauran estan inútils tantes resistències i manifestacions perquè els líders catalans llencin per la borda les il·lusions d'un poble lluitador? Si l'1-O ens va unir, per què un any després l'ambició política  ens podrà dividir? Quo vadis Catalunya? Quin és el rumb republicà realista que necessita i vol el ciutadà sense sigles fantasmagòriques? Polítics, llegiu bé els resultats que rebreu de les urnes. Si no tapeu l'oïda als cants dels vostres interessos egoistes poden ser molt desagradables pels partits i font de més incertesa immerescuda sobre el futur d’un país que no vol més repressió, encausats i presos.

Ramon Mas Sanglas – Sta. Eugènia de Berga, 29/9/2018

 

Empatia, política i mentida

Quan la governança d'un Estat viu sota el xantatge dels partits la política esdevé una cursa d'entrebancs. Si la mentida es fa sistèmica  l'empatia amb el ciutadà és nul·la. Aquesta joia només es troba en una democràcia sincera de dalt a baix.

El president Sánchez es veu  acorralat i amb molts fronts oberts que criden la resistència ministerial. Va rebre una lliçó de democràcia al Canadà, un model de llibertat com Escòcia. Reconeix que el conflicte Espanya-Catalunya només té resposta des de la política i la legalitat, no la judicatura. Convindrà que si és democràtica serà flexible i actual, mai dictatorial i enquistada. Les campanes de les reformes repiquen incessants. Al desert? Per què continuen presos per ordre judicials nou polítics no delictius? És absurd parlar d'indults sobre uns presumptes innocents sense judici, sentència i condemna. En quins criteris d'objectivitat universal es basa la justícia espanyola per retenir durant un any nou polítics en presó preventiva? Només hi ha una resposta que els jutges reconeixen implícitament: la venjança. La fugida dels exiliats l'han de pagar ells amb l'excusa del risc de ser burlats d'igual forma buscant  justícia europea, que no troben als tribunals d'Espanya. Imposen un càstig  per evitar més euroordres humiliants, sabent a consciència que la intrusió en el món polític no és de la seva incumbència. La divisió dels tres poders espanyols és eufemística. Per tapar aquesta vergonya ve el muntatge d’un diàleg fictici que Sánchez resumeix en dues estratègies surrealistes: els catalans han de parlar entre ells i que la majoria social de Catalunya no és independentista. Si el 47,8% ho és, la resta són tots espanyolistes? No existeixen indecisos, neutrals, abstencionistes, segons ell. Un sil·logisme incoherent per esquivar el problema bilateral Espanya-Catalunya. La falsificació de la realitat s'intenta sostenir sobre dues  mentides: Catalunya  no va tenir majoria en els dos referèndums últims (9N i 1-O) quan la victòria independentista  va ser apoteòsica en les dues ocasions, i que la majoria catalana demana més autogovern. Com ho sap sense cap consulta oficial i pactada? Ara reconeix que van existir dos referèndums, negats i condemnats per Rajoy amb judicis, inhabilitacions i presó dels líders. Com a colofó de la indecència política el president oblida la majoria independentista del Parlament 21D, comicis legals del seu antecessor en el marc del 155 signat pels PSOE. Un cúmul de despropòsits que no portaran la solució, amb més autogovern autonòmic postís. L'Estatut originari va quedar fulminat definitivament el 2010. Les simples promeses són somnis d’intencions gens creïbles. L’actitud diplomàtica  del president Trudeau  va ser de  respecte als afers estatals aliens. Va escoltar amb resignació i esperança un pronunciament solemne de Sánchez: 'El meu govern té un full de ruta clar per resoldre un conflicte polític". Quin és? Els catalans afectats fa set anys que s’ho pregunten i ho demanen a Moncloa. Així sigui, podria pensar el mandatari canadenc amb el desig de que l'empatia al·ludida per Sánchez contagiï el territori  nacional i autonòmic amb una democràcia més real, que només veurà la llum amb un referèndum –a la quebequesa- avalat pel suport internacional. Estarem a les antípodes de la solució mentre no arribi la veu del poble.

Ramon Mas Sanglas – Sta. Eugènia de Berga, 25/9/2018

 

Qui i què genera divisió ciutadana?

El cercle polític entre Catalunya i Espanya es va estrenyent. Urgeix una solució definitiva i valenta, sense pedaços, abans d'un esclat irreparable. La sensatesa popular i política apunten el mateix objetiiu: un referèndum oficial i vinculant.

L'Estat administra el territori i la macro economia. La Generalitat les institucions i la població. La sagrada unió espanyola i la paradoxa d’un Estat de dret amb presos polítics porten  esculpit el seu patriotisme colonial fa segles. Per això, Catalunya mai podrà marxar d'Espanya, argumenten. Com a regió rica i productiva és el llevat econòmic, la pedra angular de la subsistència del país i la garantia de l'aportació nacional. Aquesta singularitat catalana controlada és el certificat que exhibeix el ministre Borrell per Europa i Nova York al servei de l’Espanya oficial, no la real. Lamenta les imatges sagnants de l'1-O per fer un referèndum, però, continua negant aquest dret universal sense exclusions i pacíficament. Qui genera la divisió catalana inexistent, però,  desitjada per alguns a fi d’intervenir-hi amb un segon 155? Els qui no volen ser espanyols i són obligats ser-ho o els catalans unionistes envoltats d’independentistes legítims? Fem un referèndum, sortirem de dubtes i sabrem quina majoria preval. No és problema d'emocions, del 47,8%, ni d’unilateralitat. Pluralitat i convivència no són antagònics. És qüestió d'urnes, senyor ministre, i de manca de llibertat bilateral perquè impera l’autoritarisme heretat també pel govern de Sánchez, que pateix immaduresa negociadora en un Congrés recolzat per alguns jutges que no amaguen un odi incendiari, ofensiu i corporatiu a la catalanitat. Catalunya va ser i continua essent territori triat per Franco amb el càstig de mantenir els seus correligionaris. Per això hi va invertir més, per ser explotat aprofitant l'emprenedoria d'un poble generador de riquesa.  Aquí està el bressol del conflicte actual després de picar pedra des del 1714. Els catalans com podien dir 'no' al referèndum constitucional sobre el règim del 78 quan començaven a respirar aire (peix al cove) malgrat l'aportació -sense retorn- del 8% del seu PIB? On està el principi d'ordinalitat (no pagar més del que reps)? Durant 40 anys d'espoli la població catalana s'ha cansat de tanta generositat i presa de pèl veient com de la tercera comunitat aportadora passa a ser l’onzena com a receptora. Un empobriment en tota regla sota el silenci de la mordassa del bipartidisme nacional. La crucifixió de l'Estatut va rematar l'alliberament econòmic bàsic que suposava una peculiaritat estatutària de mínims. L'explosió del 9-N, 1 i 27-O és el crit popular de "no podem aguantar” més asfixia, injustícia i maltractament. Aquí estem després de la brutal pallissa policial obviant les sis manifestacions col·lectives 11-S d'un poble cívic. La provocació exterior està buscant escletxes d’entrada. No pequen d'ingenuïtat fent trampes al solitari. La desunió entre files independentistes que enfosqueixen objectius comuns és la millor aliada de l'espanyolisme. Les tres òrbites del sobiranisme són preocupants. La pressa del PDeCat contrasta amb els nous tempos d'espera d’ERC i el crit de desobediència de la CUP. El teixit de la història ja té pedaços i cosits. Per què posem a prova les costures enlloc de reforçar-les? La resposta només la té el poble, ni els polítics ni la judicatura. Ho sap Espanya. Per això s'hi oposa, perquè el resultat de les urnes és incert i molt crític. La història s'escriu cada dia, quan recula o rectifica i quan progressa. La memòria recordarà els presos i exiliats que van reforçar els fonaments de la llibertat d'un poble lluitador. Polítics i partits, feu-los costat amb  els fets d'una llista electoral unitària per reescriure i recuperar la República Catalana abans de 20 anys, una eternitat.

Ramon Mas Sanglas  - Sta. Eugènia de Berga,22/9/2018