Adéu consulta?

La inestabilitat del govern s'alimenta massa sovint de declaracions desafortunades de polítics rellevants. Després de construir un consens costa ben poc desfer-lo. Quina credibilitat té la paraula d'un mandatari? El pitjor són les conseqüències malèfiques.

La presidenta del Parlament, Núria de Gispert insinua  “posposar la consulta sobiranista mentre persisteixi la crisi”. S’ha declarat “partidària” de la governació i estabilitat de Catalunya amb els recursos actuals hipotèticament millorats des de Madrid. La consulta pactada amb ERC abans d’acabar el 2014 queda a l’entredit? Primera trencadissa formal de l’acord? Una vegada més s’escampa el contagi antisobiranista d’Unió Democràtica que el seu líder Duran i Lleida mai ha negat. De concretar-se tal intencionalitat CiU cometria un flagrant incompliment electoral. Va comprometre’s consultar el poble durant la legislatura (fins el 2016). Segona relliscada política catalana, a l’estil dreta espanyola? Què significa haver superat la crisi econòmica? Qui i sota quin concepte es posa dia, mes i any a la recuperació objectiva? No busqueu excuses ingènues per dir no a la consulta a canvi d’un respir propiciat des de Moncloa. L’oblit sobiranista és inconcebible i el preu final és passar per les urnes. És amb la ciutadania que teniu el compromís del futur, no amb els governants estatals de torn. Si la decisió majoritària fora equivocada assumirem entre tots el que ens mereixem sense  renunciar el dret.

Deixar la crisi enrere equival recuperar la recessió d’almenys cinc anys. Significa refer les nòmines retallades (20%), recobrar els llocs de feina perduts, actualitzar salaris segons l’IPC endarrerit i reequilibrar l’increment de l’IVA i l’IRPF. Són els paràmetres bàsics de les pèrdues fins el terrabastall econòmic i social actual. Senyora Núria de Gispert, per a quan aquesta recuperació i la consulta? Doni per quimèric tot pronòstic i la credibilitat dels arguments. Per honradesa de partit, enlloc d’amagar el cap per justificar un canvi d’opinió sobre el dret a decidir –sota influències centralistes i lobbies empresarials- , confessi la seva renúncia catalanista obertament. Aleshores seguirem tots el joc democràtic fent eleccions per no mantenir un govern en fals i la ciutadania enganyada. El suposat diàleg o flexibilització de l’Estat sobre política fiscal i financera no augura cap era gloriosa per als catalans que permeti repic de campanes i llançar per la borda la ruta pròpia dels dos partits governants amb majoria democràtica. Prou desconcert, partidisme i divisió social. Aquesta proposta desafortunada té regust d’amenaça que tant censureu al govern central i als mitjans periodístics. Si a cada ventada es canvia d’opinió oficial, ¿quina confiança mereix la governabilitat i la reafirmació del procés nacionalista sense marxa enrere? Preconitzar la paralització d’un projecte engegat amb el suport del poble (11-S) és temerari i una traïdoria a la paraula donada. Fa una setmana el president remarcava que el rumb sobiranista és inalterable malgrat un suposat pacte dialogat. Us posareu mai d’acord dins el govern?

Ramon Mas Sanglas – 26/3/2013

 

Prou jocs de malabarisme

Les emergències estoven les relacions polítiques? Saber destriar el gra de la palla no ha de comportar cap renúncia democràtica i compromís electoral. Només enfortint el govern català (coalició-concentració) podrem negociar millor amb l'Estat.

El president Mas acceptaria un pacte fiscal de segona formada, si Rajoy li ofereix. Són escletxes del diàleg, -no portes- sempre benvingudes en moments d’emergència, però, amb molts matisos.  No pressuposa cap renúncia ”ni variació en el rumb” a un estat propi, ni al tema estrella del dret a decidir. Per a ell la fruita madura del pacte seria per “aixecar el país econòmicament, salvar i preservar l’Estat del benestar i reconduir la relació Espanya-Catalunya”. Reestructuració fiscal a canvi d’una amnèsia sobiranista? Un canvi substancial i permanent de la quota de solidaritat o simplement un perdó parcial del deute català? El poble no s’acontenta deixant un pidolament transitori. Vol ser amo dels seus recursos, de la caixa i la clau com recollia l’Estatut aprovat per majoria parlamentària i popular. No oblida el ribot del Congrés i del Tribunal Constitucional. Refer ponts no significa perdre la memòria, trencar acords entre partits (CiU-ERC). Ben al contrari. És buscar noves majories afins (PSC-ICV), tancar esquerdes i tabús del centralisme polític per recuperar la confiança del pluralisme nacionalista. Les ideologies són divergents, no la realitat financera i laboral. L’economia espanyola no pot fer pagar a Catalunya plats trencats aliens. Si els mandataris visionaris entenen poc d’economia real o la volen polititzar per partidisme que deleguin la feina a tecnòcrates i experts economicistes neutrals. El ciutadà no viu de la política, sí de la riquesa o pobresa que genera el seu treball.

Un govern català de coalició o concentració a la Generalitat? Esperpèntic, a primera vista. Més fredament, sembla raonable, amb quatre partits que accepten el dret democràtic a decidir. Per què renunciar unes conselleries que el president ofereix al PSC i a ERC? Si el diàleg no encaixa dins de casa, difícilment trobarà empatia en el conservadorisme bipartidista i un pacte a l’espanyola. Catalunya no admet ser conillet d’índies del poder polític central. Els plats rescalfats tenen regust de malentesa. És inadmissible un acord fosc, -la sepultura de l’independentisme- sense conèixer la voluntat explícita del poble català a les urnes. La democràcia real no admet jocs malabars, il·lusionismes. La sortida digna i urgent de l’ofec econòmic no té retorn, sigui amb el concurs d’Espanya i Europa o unilateralment. La fórmula definitiva de la regeneració social, sense més retallades, ha de ser la veu democràtica, no la imposició estatal. S’escurça el temps de les solucions quant més s’allarga l’agonia de l’atur amb menys confiança política i recursos públics d’inversió.

Ramon Mas Sanglas – 25/3/2013

Tres portes tancades i un balcó

Els casos de corrupció pública es multipliquen. Si s'apaga el llum de l'exemplaritat política la ciutadania caminarà a les palpentes. Tanta brutícia alhora, és pura coincidència o una estratègia per aturar el procés sobiranista? No oblidem que mana el poble.

La societat majoritària coincideix que el sistema territorial autonòmic actual està esgotat després de 35 anys d’una fiscalitat  injusta que aporta o percep massa, poc i res com Euskadi i Navarra. Estem encallats políticament, econòmicament i democràticament. Catalunya planteja tres portes de sortida en una Espanya bipartidista instal·lada en l’immobilisme rotatiu electoral. Les tres portalades amb pany i forrellat són: un país independent, una Espanya d’estats federals i una reestructuració de les autonomies. El gran repte és obrir un balcó comú –a ser possible- amb la complicitat vinculant d’una ciutadania consultada. El Parlament té al seu abast l’eina aprovada per més de dos terços malgrat l’oposició centralista obstinada a no enderrocar el mur constitucional sense horitzons. L’asfíxia catalana ha mobilitzat la solució unilateral pel balcó del sobiranisme des del 11-S. S’ha activat la pedagogia informativa de tècnics (col·lectiu Wilson) i aviat la pel·lícula “L’endemà” (guió d’Isona Passola), per convèncer els indecisos. És injust ser pidolaires permanents i aportar més del 8% del PIB de solidaritat. L’objectivitat dels fets s’imposen contra els cants de sirena d’una terra promesa i el terror apocalíptic de l’espanyolisme. El poble té l’última paraula, no el mandatari. Només amb clarividència dels pros i contres que s’amaguen darrera cada opció tindrem un futur esperançador. ¿Per què no s’obren les portes del federalisme català i espanyol (PSC-PSOE) i de l’autonomisme renovat (PP-Ciutadans)? Necessitem conèixer el mapa federal d’Espanya. Catalunya sola no es pot federar amb ningú. Amb quants estats simètrics o competitius comptaria? Si el país malviu amb 17 duplicitats, ¿què proposa el PP per recuperar un sistema autonòmic real, no supeditat a la solidaritat aliena? De moment cap dels dos partits inicien labors il·lustratives. Es limiten a criticar un procés de segregació, el gran mal nacional. Temen s’obri el balcó amb una proclama democràtica indesitjada. On són els arguments transparents –sense amenaces- per votar NO al sobiranisme? S’han enrocat en el pinyó polític fix que garanteix el relleu del poder cada vuit anys i la cadira relaxada de l’oposició.

La cursa a les urnes sembla no preocupar als continuistes, refiats del fracàs d’un estat propi català, aprofitant aires corruptes. La coherència demana confrontar les tres vies de bat a bat i cada ciutadà surti, lliurament, per la balconada més creïble i sostenible. En temps complicats  un pacte fiscal a la desesperada i la marxa enrere del procés independentista és una temptació. També és cert que la maduresa del seny català no caurà en el parany del diner fàcil i transitori a qualsevol preu, després de tantes promeses buides, de penúries històriques i actuals com a ostatges.

Ramon Mas Sanglas – 22/3/2013

Diàleg sense renúncies democràtiques

Costa avançar enmig de tanta boira. Sembla que els fars del diàleg es tornen encendre, no a qualsevol preu. El govern català no renunciarà al dret a decidir i la seva identitat per res del món. Què pot oferir Madrid a canvi d'un acomiadament definitiu?

No és un contrasentit. S’ha de dialogar amb Espanya amb coratge, nitidesa i sense avortar cap principi aprovat al Parlament de Catalunya com el dret a decidir. Es poden reajustar  prioritats inversores, reestructurar desequilibris fiscals i quotes injustes d’aportació interterritorial, però, mai sacrificant la veu del poble. En paraules del president Mas: “La nostra missió és ara salvar l’Estat del benestar”. La segona línia vermella infranquejable, irrenunciable, “la consulta sobiranista”. Les comportes catalanes de diàleg obertes de bat a bat al centralisme espanyol exclou tota possibilitat de renunciar als eixos de la catalanitat: el model educatiu lingüístic i la identitat de país, garanties de la cohesió social. No existeixen ofertes o xantatges a canvi de no fer la consulta popular. Els conservadors no han entès res si pensen que la democràcia catalana s’ha d’agenollar al poder absolut del govern central o a una Constitució, modificable i supeditada a la voluntat ciutadana. Catalunya vol llegir, a través de les urnes, quin futur desitja la majoria dels seus habitants: continuar amb Espanya o dir adéu. Els amants de la llibertat plural no temen el resultat i les conseqüències previstes. Només els inquisidors intenten boicotejar el lliure pronunciament per la possible frustració o trencadissa d’uns esquemes uniformistes.

Catalunya es troba en situació d’emergència. No llença la tovallola ni trenca cap corda. Simplement, vol plantejar a la ciutadania un nou model de convivència sense l’asfíxia financera imposada. Els drets i les obligacions econòmiques són uns compromisos bilaterals que el govern central no pot suspendre o assetjar com a pretext de la consulta pendent. És un gravíssim error barrejar actituds de partidisme polític i desacords democràtics. No és qüestió de pla A o B. És estar amb el poble o ser adversari seu. Catalunya mai ha defugit de les contribucions amb la Hisenda de l’Estat. Per què el govern de Madrid incompleix amb la Generalitat i desencadena tota una morositat il·legal?

Estem parlant del futur de dos pobles amb l’apropament o la separació definitiva, el menys apocalíptica possible. Sentiment i racionalitat no poden enfrontar-se. L’emoció, dosificada, també prendrà part en les urnes. Per fer-ho amb serenor calen dos factors d’imparcialitat: la desintoxicació del frenesí o por al desconegut i la informació objectiva molt matisada. No hi ha dret legítim a decidir el futur sense saber què fem i volem per foragitar al màxim la incertesa. Els polítics no poden ser els àrbitres del partit Catalunya-Espanya. La campanya informativa imparcial és un repte confiat a sociòlegs, economicistes, juristes i consultors d’alt rang a favor del SÍ i del NO en els dos terrenys geogràfics en joc. Que després de l’escrutini ningú pugui al·legar ignorància en el procés. Si el diàleg dels governs respectius no arriba a bon port, el poble català dictarà sentència plebiscitària legítimament.

Ramon Mas Sanglas – 19/3/2013

Acorralament i ultimàtums

L'Assemblea Nacional de Catalunya voldria fer la consulta el maig 2014. Hi arribarem? Hi hauran acords abans? Moltes incògnites per sobreviure, explicar el full de ruta, convèncer al ciutadà de la millor opció. Necessitem clarividència abans de decidir un futur amb encert, sense baralles estèrils. 

Les cruïlles donen alternatives. Si trobem un penya-segat, sense camí de retorn, no queda més que el salt al buit. La metàfora és efectiva en economia, política i els desnonaments. La tècnica de l’acorralament despietat que Madrid practica envers Catalunya és una clara invitació a marxar, paradoxal a la unitat territorial que prediquen. La morositat estatal i les restriccions inversores injustes ofeguen in extremis els catalans. El Parlament, amb la complicitat ciutadana, busca sortides legislatives amb la llei a ser consultats. La resposta de Madrid és la condemna de la proposta democràtica per vulneració constitucional amb l’amenaça de portar la resolució dels 104 diputats al TC. El xantatge pot acabar en dos ultimàtums: la supressió de l’autonomia i l’amenaça militar real. L’econòmic el patim de facto fa anys. ¿Per què estranya, doncs, que Catalunya busqui sortides legítimes unilaterals si el diàleg i la raó no s’imposen? Cap ser viu es resigna morir si pot evitar-ho, com sigui. Lamentable confondre la paraula poder amb una democràcia mal entesa. Cada partit i govern té la seva? És el gran menyspreu cap el poble: obligar-lo fer de mosso quan és l’amo.

Catalunya està en situació d’emergència per pagar nòmines i deutes. Espanya no pot resoldre el dèficit a costa d’autonomies escanyades amb una productivitat quasi nul·la. Tres anys de retallades sobre el personal i els serveis bàsics han servit per empobrir-nos. La reforma laboral i l’encoratjament empresarial han quedat en la via morta de l’economia. Queden dos fronts intocables que el govern ha carregat a les espatlles del treballador: la banca i les institucions estatals. Una crisi mal repartida a costa de salvar bancs –negant el crèdit als seus salvadors- , és una política governamental de terror. Els mutus favors del partidisme i la banca per recolzar el poder destrueixen el país amb més atur i desatenció social. La repressió a la jubilació, empitjorant paràmetres d’acolliment i prestacions no és cap mesura sostenible de recaptació. Els recursos surten de l’obrer cotitzant -començant per l’empresa- i la circulació financera del diner que els contribuents han aportat a les entitats bancàries per llei unilateral, no per consentiment democràtic.

La segona font de nous ingressos és l’eliminació de duplicitats administratives. Tot un estalvi milionari de nòmines. Primer, la supressió de ministeris buits de contingut per les transferències fetes, i segon, la simplificació administrativa autonòmica (Diputacions, Consells comarcals) i local. L’eficàcia seria idèntica amb un 30-40% menys de personal arreu de les institucions, des del Congrés, els Parlaments i els consistoris fins la desaparició del Senat.

La tercera mesura d’estalvi és la quantificació de salaris públics, començant pels 62.000 polítics del país (amb dos terços faríem), sense carrera específica, la majoria. Si un enginyer, arquitecte o metge qualificats tenen un sou oficial –actualment per sota de 3.000 euros/mes- , ¿per què un diputat ras – sense dominis idiomàtics-  supera els 7.000 euros, a més dels complements, serveis de luxe i privilegis post-polítics? La reducció del 50% salarial, també dels assessors i d’alts càrrecs estatals aportaria fe política i diners a les arques públiques. Guanyant la batalla de les desigualtats gegantesques entre ciutadans sortiríem de la crisi sistèmica. Mentre el ric ho sigui més a costa del pobre vol dir que el govern no serveix i està fora de lloc amb una democràcia desencaixada per imposició, no per voluntat popular.

Ramon Mas Sanglas - 19/3/2013