La paradoxa de l'equilibri perfecte

Vivim en un garbuig polític, social i judicial que ha sobrepassat les fronteres nacionals. Està en joc la vida parlamentària i la vida de diputats privats de llibertat. Un jutge pot marcar objectivament el futur de famílies innocents durant anys de captiveri?

L'equilibrisme físic és un art típicament circense, no de la política i la judicatura per mantenir-se al cim d'un monòlit. Pretendre ser just sense pecar d’excés o per defecte és trobar la ratlla més propera a la perfecció que ens manté ferms i dempeus. Tota una contradicció per al polític ambiciós i malabarista que mai en té prou fins arravatar les idees alienes. Més difícil, encara, per a un jutge que vol acontentar alhora al seu legislador exprés i a la deessa justícia, imparcial i cega. Són els dos actors principals d’un vodevil espanyol-català per a uns, i d’una tragèdia per a d’altres. Estem immersos en tres escenaris en peu de guerra. Un Parlament en plena batalla campal de partits sense acords per investir un president electe, l'obsessió judicial polititzada per vetar tot candidat tufegi sobiranisme i una persecució europea implacable de fugitius independentistes fins tenir-los engarjolats. Com pot tenir cabuda la paraula diàleg enmig de tants focs creuats? Com decretar una treva contra una repressió tan ferotge? El guirigall parlamentari ha fet perdre la dignitat legislativa de la Cambra. Sí, diputat Nuet, us engegarem a pastar fang. Cada partit té la seva part de raó. És innegable. La vostra tasca és compartir-la netament i sense exclusions fins un acord majoritari  al servei del  votant. Els empresonats i a l'exili tenen trepitjats els seus drets electorals de participació. La justícia, amagada entre els tripijocs d’un govern covard, no solucionarà un conflicte polític. Europa li donarà aviat una sàvia lliçó de democràcia sense cap extradició de les feres que anhelen veure entre barrots. El desaire popular de la tardor ha rebrotat al carrer en una primavera revifada. No perdona oïdes sordes a la llibertat ni presumptes prevaricacions judicials  als ulls internacionals. El poble no tolera que es normalitzi la anormalitat bicefàl·lica de governants i jutges compinxats. Catalunya s'ha desnaturalitzat sota el 155. No es reconeix com a primera autonomia i nació singular perquè  tot sotmetiment condueix a l'empobriment. Sense ales de llibertat i d'expressió  pròpia minva el progrés, però, enforteix la lluita pacífica.  Les adversitats defineixen l'essència entre el ser i el fer d’una República. Equilibri, negociació, diàleg i referèndum són paraules tabús en un Estat confiat en que el Tribunal Suprem del jutge Llarena netegi el territori de sobiranistes rebels i perillosos, sigui com sigui. Però, no estem sols. Gràcies al nou aliat del PNB, els pressupostos 2018 quedaran supeditats a la  sortida dels presos i la desactivació del  155. El retorn als drets autonòmics amb una mediació basca legítima serà una mostra més de que la unió fa la força. Catalunya és la peça clau de l’economia d’Espanya. Per què s’encaparra en fer-se amo per la porta falsa i a contracorrent de la veu popular? Una caiguda pot ser mortal per perdre l’equilibri.

Ramon Mas Sanglas – Sta. Eugènia de Berga, 30/3/2018

 

Govern de jutges o de partits?

La detenció de Puigdemunt ha produït una explosió massiva al carrer. La situació parlamentària viu un caos entre partits independentistes i unionistes. El buit de poder alimenta el 155 que posa en escac els pressupostos del govern sense el permís del PNV imprescindible. Hi haurà escac i mat aquí o allà?

Cap dels dos. Mana el poble a través dels polítics votats. Fa dos anys que el govern del PP va llançar la tovallola als peus dels tribunals amb totes les eines legislatives necessàries per fer-li la feina bruta i rentar-se les mans. D'aquí la insurrecció col·lectiva que no es resigna a una dictadura judicial sistemàtica. Ni rendició incondicional ni silenci per exigir un diàleg mai concedit. Les conseqüències repressores més recents com la detenció  del president Puigdemont a Alemanya, l’empresonament de mig govern i la imputació de la resta de l’executiu ha fet vessar el got de la resignació popular. Un panorama desolador que Felipe González va pronosticar dos dies abans de la fatídica ordre de reclusió (23-M) del jutge Llarena: "El independentismo no hay que destruirlo, hay que ganarlo". Amb la raó i l’entesa, sobreentenem. Brillant sentència socialista, però, tardana. Potser ha comprès el savi proverbi: “No mosseguis la mà del qui et dóna de menjar”. Per què no ho va aplicar quan governava? El problema espanyol a Catalunya fa dècades que subjau amb diferents graus de virulència creixent. Un PP repressiu ha abrandat el foc els darrers mesos sense aconseguir la desbandada independentista amb un Parlament inoperatiu, flagel·lat pel 155. El dolor sobiranista per l’encarcerament dels seus dirigents està regenerant saba nova que eixampla les fronteres republicanes. El radicalisme d’una CUP amb estratègies revolucionàries no ha trobat el moment i forma  per aplicar les seves receptes més adients. Va fallar estrepitosament en la votació de Turull. S’hauria atrevit Llarena engarjolar un president votat pel Parlament i als seus companys acusats de les mateixes causes? De fer-ho tindríem un ostatge de primera magnitud  històrica. Quo vadis CUP amb la medalla dels imprescindibles? On vas amb dreceres polítiques unilaterals sense consens majoritari? Has passat a l’oposició per voluntat pròpia, i per tant, a la paperera residual d’un procés sobiranista racional, a menys que una rectificació -arran de la detenció de Puigdemont- et faci tornar a la palestra sobiranista de les majories.  Una lliçó que han après els Comuns i Podem amb un posicionament -almenys verbal- més transversal. Seran els substituts i socis nouvinguts a la causa independentista resolutiva? Seria la panacea aritmètica d’unes arriscades eleccions del juliol? Una temptació tant llaminera com perillosa, de difícil èxit garantista. Què dir d’un PSC catalanista d’antuvi, desconegut i desnortat avui? Té incrustades les seves grapes en el 155 al costat del PSOE per no perdre’s el botí de la Moncloa en futurs comicis. Són hores baixes i crucials per formar nous  blocs fiables. Els vents ideològics d’unitat i la clau numèrica de vots són els requisits per a una governabilitat coherent. Plantar el centralisme significa posar els jutges al seu lloc, no interferir les funcions  de cada estament, restituir plats trencats i negociar un estatus plurinacional inèdit. Només la veu popular d’un referèndum pactat podrà decidir el futur digne del país en forma de República Catalana o un marc constitucional regenerat. Cal arribar a la descomposició putrefacte de la confrontació fins l’engarjolament de dos milions de catalans? La resistència del poble forjarà la majoria parlamentària, prèvia alliberació de tots els presos, sense potinejar més la democràcia dels catalans.

Ramon Mas Sanglas – Sta. Eugènia de Berga, 27/3/2018

L'imperi de la Llei i l'Estatut 2006

Reconèixer els errors del passat és la millor manera d'esmenar els actuals. El conflicte català emana del linxament judicial de l'Estatut del 2006 amb la sentència del TC del 2010. D'aquella decapitació plora la criatura el 2018.

A grans problemes, grans solucions polítiques equilibrades. Si no hi ha llei sense democràcia ni democràcia sense llei, també desapareix l'Estat de dret quan  aquest liquida les lleis que li fan nosa (com l’Estatut 2006) o se les fa a mida (TC). Tota legislació del mateix rang és igual per naturalesa quan ha passat pels tràmits de les Corts, s'ha aprovat, votat i publicat al BOE. Analitzem les atrocitats  jurídiques comeses  contra l'Estatut orgànic -únic origen i font bèl·lica de legalitats enfrontades- aprovat per tot el Parlament català -excepte el PP-, el 30 setembre 2005. Al 2012 revifa un independentisme somort a conseqüència de la sentència estatutària injusta del TC (2010). Encara ressonen les sàtires d’Alfonso Guerra després de les ribotades estatutàries del Congrés afirmant que "no lo reconocería ni la madre que lo parió". Governava un PSOE que va admetre paral·lelament a tràmit l'Estatut andalús semblant, sense miraments ni intoleràncies. On està el partit socialista fent bandera del federalisme espanyol, del famós "apoyaré l'Estatut que salga del Parlament", ara casat amb el 155 del PP contra Catalunya? És bo saber quin teníem oficialment abans per comparar-lo amb el vigent. Ara cap, mana el 155. Què ens van retallar? Aquest són els eixos de 14 articles trinxants i 27 reinterpretats. De tipus social: competències d’immigració, retallades socials pròpies i superiors, reducció de competències exclusives i compartides. De tipus jurídic: nació catalana amb valor real, el poder judicial català propi, drets territorials de vegueries. De tipus econòmic: els marges de solidaritat equitativa (ordinalitat), el control tributari dels ajuntaments, sobre les caixes i la recaptació d’impostos autonòmics. De tipus institucional:  competències exclusives del Síndic de greuges, el català com a llengua preferent de l'administració i els mitjans, el dret a consultes, el caràcter vinculant del Consell de Garanties estatutàries, la hisenda i administració autonòmica pròpia. El rearmament de lleis, jutges i fiscals contra el procés ha demolit tota legislació del Parlament que friccionés la Constitució (32 recursos). Els més crítics són socials: impostos d’habitatges buits, la pobresa energètica, igualtat entre homes i dones.  Mai la justícia -tan mandrosa en casos de corrupció-  ha estat tan àgil contra Catalunya. Vivim una escalada d’odis entre govern, tribunals i democràcia qüestionada fins trepitjar el més sagrat, com la immersió lingüística i el controls dels mitjans propis (TV3) . S’ha acorralat la llibertat de dos milions d’electors amb garjola per als polítics, desmuntant les institucions catalanes gràcies el 155 amb l’amenaça de més decapitacions. Urgeix l’exhumació de l’Estatut originari, negociar els 45 punts pendents i batejar les primeres singularitats republicanes. Cal la transversalitat sobiranista integral des de la burgesia fins la classe popular, sense fanatismes i represàlies per restablir l’autogovern de Catalunya.

Ramon Mas Sanglas – Sta. Eugènia de Berga, 25/3/2018

El drama de les pensions

El país està revoltat socialment no solament per motius polítics sinó de justícia. Les pensions, guanyades a pols durant una vida laboral llarga, són els recursos propis i aliens d'una part important de la vida. No és cap joc polític.

Catalunya té 500.000 jubilats que no cobren més de 8.200 euros anuals. El 60% són dones. Una pobresa humiliant que afegida al col·lectiu d'aturats, als dependents sostinguts i als immigrants explotats de forma inhumana creen un panorama d'indignació. Per què pensions tan baixes? Van cotitzar poc o res durant els seus anys laborals amb sous de misèria o cobraven en negre per imposició de l’amo que no pagava la Seguretat Social (SS) a canvi d’unes engrunes de més sense cap previsió d’una jubilació aleshores llunyana. Passaven a ser falsos autònoms de facto, però, sense  cotitzar a la SS. El més beneficiat era el patró amb uns estalvis copiosos quan el control fiscal era nul o molt permissiu en un postfranquisme regnant. Unes anormalitats històriques que ara toca regularitzar amb ajuts raonables. Per què les dones les més perjudicades? Eren poques les assalariades legals en fàbriques o oficines com a administratives. Les mestresses de família mai van tributar com les que es buscaven la vida en feines domèstiques o d'atenció a persones grans fora de casa amb minses compensacions econòmiques. Aquelles situacions precàries camuflades o consentides d'abans es repeteixen legalment ara amb uns sous mínims sotmesos a la cotització general obligatòria o en cooperatives autonomistes, a vegades artificioses. Uns salaris indignes amb jornades extenuants no produeixen ingressos socials suficients per pagar els pensionistes  cada vegada més nombrosos per l'envelliment poblacional. Les reticències patronals a contribuir més al sistema empobreix la cadena de les prestacions públiques imposant al treballador fer inversions privades o motxilles mixtes d'estalvi mensual. Qui en surt beneficiat? Les entitats bancàries i financeres. El pacte de Toledo blindava i lligava els augments a l'IPC interanual. La reducció oficial del PP al ridícul 0.25% ha condemnat a més de  cinc milions de jubilats a pèrdues acumulatives. Tan injust com les càrregues de l'IRPF a les pensions sobre uns impostos tributats durant la vida laboral. Per què pagar dues vegades pel mateix concepte? Patim un doble drama d'injustícia: primer i  directe sobre el perceptor maltractat i espoliat dels seus drets d’actualització i un segon, indirecte o familiar, els greus perjudicis ocasionats a fills i néts que viuen de les ajudes de pares i avis  per insuficiència  de recursos propis. És ignominiosa la resposta política de l’Estat justificant la falta de diner públic quan s'ha polit les reserves d’anys de bonança -la famosa guardiola- pagant deute nacional, rescatant bancs i autopistes privades o malversant cabals estatals en aeroports i AVES sense passatgers. Una legió de polítics sobrers amb privilegis abusius i càrrecs duplicats o un excés d’alguns funcionaris autonòmics són font de malversació multimilionària. Tornem al tòpic de sempre. No és problema  econòmic  sinó polític  i administratiu. La resistència a pagar jubilacions amb fons del pressupost  estatal no aturarà la marea social reivindicativa. El govern sap que estan en joc milions de vots en comicis nacionals, autonòmics i municipals. Trista realitat usar la tercera edat com a moneda política de canvi. La dignitat de les persones que han aixecat el país subjugades a la subhasta partidista del poder és un joc brut inqualificable. I d'això en diem país amb democràcia madura.

Ramon Mas Sanglas – Sta. Eugènia de Berga, 19/3/2018