Dotze jutges i Candy Crush

Justícia i política estan barallats en aquest país d'ideologies poc democràtiques a l´hora de saber-se escoltar. D'aquí les tombarelles i grinyols permanents entre partits i els tres poders solapats.

Santi Vidal ha estat suspès de feina i sou durant tres anys per dedicar el seu temps lliure a redactar un esborrany constitucional d'una possible República Catalana. L'atzar ens ha portat una casualitat comparativa. La vicepresidenta del Congrés, Cèlia Villalobos, va entretenir-se a jugar amb els dolços virtuals del Candy Crush mentre presidia l'hemicicle en l'exposició de política general sobre l'estat de la nació. La seva irresponsabilitat, no solament no ha estat amonestada i penalitzada, sinó lloada per una diputada col·lega per la seva capacitat de fer dues feines alhora. El més lògic era reconèixer que s'avorria sobiranament mentre el seu president Rajoy donava la pallissa als espanyols amb unes dades inflades i vanaglorioses sobre una crisi utòpicament superada. La relliscada de la vicepresidenta es dóna en plena activitat parlamentària, laboral i rellevant per a ella, mentre el jutge hi dedicava hores lliures extra laborals. La doble vara de mesurar és evident en funció de la ideologia de la persona qüestionada i dels respectius ulls crítics. A la diputada del PP s'aplica la condescendència a una falta de respecte al poble i a la Cambra. Una mera incidència. En canvi, l'activitat d'un jutge independentista emprada a la causa sobiranista en temps de lleure, és condemnada pels detractors radicals sense pal·liatius. Dos fets criden l'atenció de la deliberació en un ple maratonià de 8 hores: el resultat força equilibrat de 12 magistrats conservadors contra 9 progressistes i la suspensió temporal de la carrera sense l'expulsió del cos. Gravetat relativa, compassió gremial o simple escarment a un innocent? Una sentència polititzada sense màscares no tolera que un membre hagi treballat per la llibertat de Catalunya. L'acusació oficial i jurídica de la comissió disciplinària del CGPJ es centra en la "vulneració del deure de fidelitat a la Constitució i a l'ordenament jurídic" contra un jutge veterà modèlic. Una revenja més contra el procés català, més reforçat cada vegada que l'obstrueixen amb actituds inquisitorials antidemocràtiques. Convertir els tribunals suposadament imparcials en seus polítiques és una denigració de la justícia. Sense herois ni màrtirs el ciutadà pren bona nota d'aquestes irracionalitats per actuar en conseqüència en cada data electoral, pensant en el referèndum definitiu sobre el seu país. Si no hi ha mal que per bé no vingui, el catalanisme potser haurà d'agrair a Santi Vidal aquest daltabaix professional per encarrilar els seus serveis directes i exclusius envers la construcció de la República. Gràcies, Santi, per la dedicació i voluntarisme a la causa d'un nou Estat que ben segur veurem, el gran desig de la teva vida i de molts catalans.

Ramon Mas Sanglas - Sta. Eugènia de Berga , 28/2/2015

Fe, diners i política

La mal anomenda fe del carboner en èpoques de més incultura popular recorda els temps inquisitorials. No es pot presumir de maduresa democràtica i legislar amb criteris del segle passat.

Govern, economia i religió, tres aliats inseparables del poder en una Espanya antiga. Aquí té raó, senyor Rajoy. Ben palpable en un país governat per un partit autoritari amb majoria absoluta que del BOE en fa la seva bíblia i el codi ètic per imposar una moral i fe legislades a la carta. Hem escoltat insistentment aquesta filosofia involutiva en el recent debat sobre l'estat de la nació. L'optimisme falsejat del president, vestit de campanya electoral, sobre els tres anys de legislatura, va ser rebatut amb duresa per tota l'oposició sense excepció. Comportaments corruptes del partit els fa indignes del continuisme que afortunadament Catalunya podrà apartar-se amb una desconnexió territorial -si la majoria ho decideix- i la resta d'espanyols, amb la irrupció de Podemos, martell del bipartidisme, nascut d'una societat disposada a regenerar la política i fer net. L'immobilisme i l’enyorament d'antuvi està donant les últimes cuejades reculant al segle XX. No veurem el cap d'Estat sota pali, però, ¿tornarà la imatge del nen cara la paret per no saber-se el Parenostre o les Benaurances, el retorn del tafaneig als confessionaris o la missa obligatòria del diumenge i festius per no viure en pecat mortal permanent i deslliurar-nos de l'infern post mortem? Un Estat aconfessional ha imposat per decret la religió catòlica, apostòlica i romana a les aules com una assignatura avaluable, convertint les classes en esglésies de catequesi i pregària, per aconseguir la felicitat que només ve de Déu a través del cristià practicant. Esperpèntic. Ressuscita el nacional-catolicisme espanyol del "Cara al sol". Els seguidors d'altres creences estan tots condemnats a la infelicitat terrenal. La llibertat de consciència no existeix en el manual Wert. La Conferència Episcopal Espanyola filtra i combrega i abandera el pla curricular de la LOMCE, amb la mateixa ideologia del partit governant i al costat del mecenatge financer de la banca. Aquest tercer braç, rescatat de la crisi per la servitud ciutadana, manté el pedestal del polític per fer lleis a mida i al poder religiós com a jerarquia oficial dels valors divins per justificar l'acord del sosteniment econòmic. No es parla dels poders fàctics envà. Aquest triangle humà és una imatge i semblança del poder trinitari, sense cap misteri. Al poble li concedeixen la veu cada quatre anys per triar uns governants, ben emmarcats en unes llistes, a qui li imposaran uns deures fiscals i jurídics. Ara també les seves creences o model de fe? L'adoctrinament inquisitorial va contra les vivències individuals i l'agnosticisme més neutre. Tot radicalisme religiós sense tolerància, sigui islàmic, hindú o cristià contradiu l'essència de la persona, la llibertat. Aquestes ingerències han disparat totes les alarmes educatives i dels mateixos professionals contra uns polítics teòlegs de l'Edat Mitjana ancorats en l'escolàstica de sant Tomàs, donant l'esquena a la teologia més elemental de l'alliberació. Confondre cultura religiosa o història de les religions amb la fe personal i praxis religiosa és una ignorància intencionada de mala fe. El servei lleial al governant demòcrata, a les obligacions fiscals i a la religió o fe lliurament acceptada dignifica la persona com a ciutadà. Esdevé esclavatge sense la llibertat total de l'ésser humà.

Ramon Mas Sanglas - Sta. Eugènia de Berga, 27/2/2015

La ambigüitat, refugi polític

A bots i empentes anem cremant dies que ens acosten als primers comicis  de l'any sense entreveure què votar per culpa d'uns partits indefinits i uns programes desconeguts.

"Jugar net " és l’eslògan que reivindica el poble a tots els partits, sense mutus entrebancs i retrets. Prou de fer més la "puta i la ramoneta" entre Convergència i Unió, entre Espanya i Catalunya basats en la por i l'amenaça de la desconnexió europea. Prou de trampes al solitari per evadir responsabilitats. Tant necessita Unió del soci convergent com Espanya de Catalunya per créixer i pagar el dèficit espanyol milionari. Els independentistes no es mereixen dos missatges diferents sobre el sobiranisme dintre la mateixa coalició. A l'electorat convergent li sobra el llast d'uns col·legues ambigus que fan restar. La "moderació" que al·leguen no és sinònim de més maduresa i seny. Si les eleccions del 24 de maig són unes preteses primàries del 27-S, quan i què pensen preguntar a les bases d'Unió per il·luminar la seva foscor, complexitat i posicionament sobre la independència? Convergència no es mereix una distorsió del seu full de ruta perquè ningú és imprescindible. Ho és un poble que no vol polseguera informativa en els programes. Les línies mestres no poden ser blanques al maig i negres o grises al setembre. Si no es pronuncien a temps no mereixeran cap credibilitat posterior. Amb contradiccions internes no es pot construir un nou país. La tercera via catalana  confederal que somien no existirà mai amb la intolerància espanyola.

S'acusa ERC de partit exacerbat per les preses. Ser diàfan no és immaduresa o precipitació malgrat el camí costerut dels objectius. En la recta final del procés, amb les urnes a tocar, és una immoralitat política no saber què votar per culpa d'uns líders encloscats al seu passat i no escoltar les veus democràtiques del present. Les assemblees, comitès i convencions per triar candidats, perfilar la campanya o llimar aspreses internes haurien de servir per enfortir la unitat, no marcar diferències. Observem dos blocs de comportament: l'estancament en el continuisme del sistema i el perfil poc definit d'un Estat propi. La crítica obstinada dels primers envers el canvi no aporta cap alternativa plausible i digna de ser estudiada. No coneixem cap plàning del PPC, PSC, ICV-EUiA i C's que desvetlli la curiositat d'una nova Catalunya sense ruptura. Però, malauradament, els sobiranistes, amb discursos dispersos, tampoc troben la sortida airosa que voldrien molts electors. És el fruit d'unes llistes plurals potser equivocades i la discòrdia interna de CiU? Quin és el potencial polític real amb el que comptarà la ciutadania? La indiferència pot ser la reina de les urnes en aquest laboratori municipal com a càstig d'una feina mal feta per la desunió. Un assaig difícil de rectificar per la pròpia inèrcia de les llistes tancades amb un estiu entremig, políticament paralitzant.

Ramon Mas Sanglas - Sta. Eugènia de Berga, 24/2/2015

Eleccions i mercadeig polític

La publicitat política catalana i espanyola està confonent l'electorat que no ho tindrà fàcil a l´hora de dipositar el vot a l'urna.

Segons Lluís Bassat la publicitat és l'art de seduir el consumidor. En un mercat polític democràtic tots els ciutadans som potencials consumidors i determinants si anem a les urnes quan ens criden. Els nostres polítics són  bons productes seductors? Els dos condicionants de la seducció rauen en la persona que ven i la qualitat del què ofereix. Mentre el prestigi debilitat d'aquest estament no es recuperi difícilment seran comprats els programes electorals tan volàtils d'uns marxants polítics poc servicials. Una Catalunya desconnectada o amb Espanya vol una solució  dels seus problemes econòmics, en primera instància, que passa inexorablement per reconèixer un Estat autonòmic amb economies asimètriques i una relació bilateral estable dins d'Europa. Equilibrar balances territorials a base d'intercanvis solidaris forçosos és un càstig a la productivitat autòctona i pot ser un refugi a la comoditat dels perceptors. On està la causa de les diferències després de 35 anys d'aportacions solidàries a les regions menys desenvolupades? És un problema estructural per manca de rendibilitat interna. Un Estat confederal  de regions autosuficients amb rendes per càpita desiguals  seria compatible amb cada hisenda pròpia. Quin sentit tenen les autonomies uniprovincials i les deficitàries? La negativa obstinada d'una tercera via amb arguments constitucionals caducats ens porta necessàriament al plantejament de la secessió. No retindran Catalunya amenaçant-la amb l'expulsió europea perquè Espanya la necessita pels seus recursos, aportació i situació fronterera. S´ha de pactar com a col·legues o veïns. El mercat electoral del 2015 no pot convertir-se en una fira d'insults, promeses i denúncies. Si la Generalitat prepara una bateria documental i jurídica per fer la transició a un Estat propi, si aquesta fora la voluntat majoritària del 27-S, ¿per què les forces polítiques adverses a l'independentisme no brinden unes alternatives factibles de consens sense ruptura territorial? El miracle d'un acord a la britànica desitjable és més que improbable, malauradament..

Cada dia afloren noves topades en les estrades parlamentàries sense oblidar les querelles penjades d'un fil. El foc creuat d'ERC i el PP al Congrés sobre drets d'expressió pretén carregar-se el procés com un perill terrorista nacional. A un plató televisiu Oriol Junqueras va fer saltar espurnes contra uns periodistes disposats a trossejar l'independentisme  republicà democràtic. Albert Rivera en campanya andalusa va alliçonar erròniament els seus esperats votants. Va oferir-se per "ensenyar-los a pescar sense repartir canyes" per no viure del subvencionisme.  Un gerro d'aigua freda que l'obligà demanar disculpes. El poble andalús no admet que passa més hores al bar que a la feina, retret històric de Duran i Lleida. El dos líders no gosen tocar el voraviu del camp sureny: la servitud del PSOE als terratinents –els seus mecenes-  i el silenci sobre una reforma agrària. Solapar la dependència regional amb la promesa d'un federalisme que no saben com inventar és l'engany socialista.

Divorcis de conveniència i matrimonis electorals fan moure la calculadora dels escons. Per a un poble desorientat és un obra teatral sense claca. No escoltem repics de boda en moments polítics de difícil cohesió per l'alt cost de la credibilitat. L’electorat ja no viu del mercadeig polític. La publicitat demagògica no cola en un poble més culte. Només la veracitat d'un referèndum, objectiu independentista, ens traurà dels dubtes sobre la pressió d'un bipartidisme nacional. Caldrà la interposició de Podemos per frenar tanta voracitat?

Ramon Mas Sanglas  - Sta.Eugènia de Berga, 20/2/2015