Una dècada d’humiliació estatutària

Fa 10 anys que el poble català suporta la creu d'un Estatut mutilat per tots cantons. Si recuperar l'original del Parlament català fora la solució per reconèixer Catalunya amb tots els drets que hi constaven, s'aturaria el procés secessionista i el conflicte amb Espanya?

El 30 de març del 2016  va fer 10 anys que l’Estatut català veié la llum tenebrosa després de la ribotada del Congrés i l’aprovació popular. L’error s’agreujà el 2010 després de passar per la guillotina del Tribunal Constitucional. Aquest és el fangar on vivim amb tres hipotètiques portes barrades: l’independentisme unilateral il·lògic (DUI), l’autodeterminació referendària, la restitució originària de l’Estatut parlamentari (30/9/2005). Prou d’eufemismes com “Catalunya comunitat nacional” (Zapatero) per evadir el concepte “nació”.  El PSOE defuig fins i tot els continguts “d’estat federal” que no saben com encaixar en unes autonomies artificials. Ens volen tan sols com a comunitat de veïns contribuïdors. Prou de torejar Catalunya per formar govern. De què serviran tants peus de plom sense la resposta de les urnes?  El conflicte està enxarxat perquè la gran solució rau en el territori català, paradoxalment. No en una fotocòpia de segones eleccions. La gota d’oli d’un referèndum incipient pregonat el 27-S ha esdevingut una honrosa i enorme taca democràtica que posa el país sencer en situació d’escac i potser en paràlisi d’escac i mat. La feina de Catalunya Sí que es Pot, Compromís, Podemos i Bcn en Comú envers la integració singular dels catalans al regne d’Espanya, està europeïtzant el dret a decidir en una Constitució reticent a donar la veu al poble. A què espera el PSC per retornar a les seves fonts d’autodeterminació? Els dos partits sobiranistes confessos (Junts pel Sí i CUP) reben una injecció de moral que hauran de reconèixer i agrair als seus compatriotes de segon rang declinant certs gestos de radicalitat secessionista a favor de les tesis referendàries. No vol dir claudicació, sinó tolerància  per trobar més estabilitat pactista, que perilla entre els dos socis en desafiament a l’alça, malgrat el pas d’Artur Mas al costat. En què s’assemblaria i diferiria un estat federal amb una Catalunya que tingués hisenda pròpia i plenitud competencial en totes les conselleries? Únicament que no seria un Estat diferent, però amb poders quasi equivalents tot i la supeditació als serveis compartits amb Espanya. Tornant al procés de desconnexió: si un  govern espanyol d’esquerres s’avingués –miraculosament- al referèndum sobre la independència, ¿el Parlament català renunciaria el seu full de ruta en el supòsit d’uns resultats  adversos? Seria un adéu definitiu al procés sobiranista? Les reticències populars i polítiques serien innumerables. Però, més impensables i  bel·licoses serien les reaccions espanyoles amb el triomf secessionista. El rodatge democràtic del país, lluny de l’estil britànic, no està en condicions d’assumir una derrota  pacífica de la sagrada unitat  i la pèrdua del motor econòmic. Els gens hispànics no es transformen fàcilment.  Per eludir la cara i creu del referèndum queda la resurrecció de l’oferta negociadora,  morta pels independentistes. Ni “més cafè per a tothom” (tots iguals davant la llei), ni “més peix al cove” (quelcom abans que res). El poble català té difícil de pair i triar l’opció més beneficiosa a curt i mig termini. Aquí rau el quid del camí intermedi, tan indefinit com ignorat, d’un federalisme de regions plurinacionals sense interdependències mútues, vinculades a les estructures  comunes de l’Estat (presidència, ambaixades, exèrcit i poc més). Model EUA o un Estat d’estats. Es preservaria la integritat dels territoris  sense  uniformismes ni transvasaments. Les diferències econòmiques entre cantons, regions, lands alemanys i províncies europees són reconegudes. La  competitivitat és un estímul  a tenir en compte fiscalment i com a premi. Catalunya és una nació desenvolupada que no tem la independència. El fre a la fugida li ve imposat pels detractors, i també, pel pes generacional de la immigració històrica. Una decisió política difícil de prendre entre partits aferrats a la governabilitat estàtica i l’encert arriscat de les urnes que barregen poder, ideologia i sentiments. Queden poques setmanes per decidir políticament si Catalunya serà valorada per Espanya democràticament o la deixaran definitivament arraconada i amenaçada per fer el camí d’un calvari polític i judicial tota sola.

Ramon Mas Sanglas – Sta. Eugènia de Berga,28/3/2015

Dos monòlegs no és un diàleg

Puigdemont i Sánchez han parlat. S`ha trencat el tabú de la sordesa política entre Catalunya i Madrid. No és cap sinònim d'entesa. Estem ben lluny d'aquest encontre idíl·lic.

La cortesia de Pedro Sánchez s’ha fet palesa amb la trobada amb el president Puigdemont després de quatre estacions glacials entre Rajoy i Artur Mas. L’escenari ha canviat, superficialment. Una simple descompressió de tibantors protocol·làries no modifiquen de facto els efectes de la tensió política. Les  bones formes de respecte és el gest mínim entre humans a més de la foto i l’encaixada de mans. En els dos polítics hem apreciat intencionalitats positives amb actituds diferents i llenguatges distants: el dret a decidir centrat en un full de ruta irreversible i la reverenda unitat nacional d’igualtat disposada a retocs amb un Estatut autonòmic nou. Dos plànols sense ànima de coincidència, de moment. Dos monòlegs que no sintonitzen perquè no parlen de igual a igual, sinó de dalt a baix. Madrid mai ha estat en la pell de Catalunya perquè la cultura i les llengües perifèriques són un pedaç del nucli castellà i colonial. Per això sona a xinés un referèndum legal que posi en perill l’hegemonia històrica consagrada en el marc constitucional. Parlar de la unitat espanyola en el Congrés en un govern en funcions –per boca de diputats espanyolistes catalans- per humiliar la democràcia imbatible és sepultar els drets universals de l’autodeterminació.  Sánchez vol ser més indulgent amb Catalunya, però, s’equivoca de ple si busca una tercera via per omplir el buit dels 23 punts d’Artur Mas. Massa tard i almoina paupèrrima. Puigdemont i Sánchez  circulen per vies paral·leles, mai convergents. No cal un nou Estatut enganyós sotmès a l’arbitri del poble espanyol de més cafè per a tothom. Seria suficient la restitució íntegre del que va sortir del Parlament català el seu dia. Aquell passat ara és irrecuperable. El present és el procés independentista  lligat a un referèndum vinculant i europeu. L’Espanya que vol Catalunya, sense línies vermelles, és encabir el catalanisme singular, plurinacional i tolerant en un país diferent o integrat segons la voluntat de les urnes. En tot territori avançat  no es sobreposen els riscos a les llibertats democràtiques del poble. L' Espanya profunda del centralisme i el regne del feudalisme sureny podrien comprendre-ho, però no admetran mai, que altres regions sense problemes de convivència siguin diferents i  compatibles en una Espanya plural en ideologia, història i llengua. Tots som adults per entendre que les raons adduïdes d'unitat constitucional són camuflatges per no trencar o perdre l’exclusivitat nacional de butxaca. Temen ser privats dels 20% del PIB català i el 25% de les exportacions espanyoles. No es assumpte de fronteres, DNI o passaport. És qüestió d'hisenda i dependència financera, a nivell espanyol i europeu.  No poden permetre’s el luxe de suportar dos Euskadi poc solidaris, quan un ja és una pedra en la sabata fiscal. El bipartidisme polític va redactar a mida un sobiranisme nacional intocable, amb mitja Espanya per a  cadascú. Quaranta anys sense cap reforma agrària al camp andalús ha garantit el graner de vots socialistes durant dècades de majories absolutes, mentre les comunitats més afavorides suporten el silenci caritatiu del PER. S’acabarà aviat amb un nou país d’estats utòpicament federals? L’immobilisme ha quedat suplantat per la  revolució  de Ciutadans i Podemos. Els motllos tradicionals de pagar i callar per llei tenen els dies comptats per reforma o per secessió. Aquest silenci de la transició es va trencar el 27-S amb el triomf independentista i el 20-D amb la irrupció de noves forces polítiques innovadores. El xoc del dret a decidir amb el relleu de majories ha esmicolat un estatus immutable. Un guirigall parlamentari sense govern és lamentable, però necessari i plausible, quan les circumstàncies ho requereixen per fer foc nou en benefici de la democràcia maltractada i la llibertat dels pobles.

Ramon Mas Sanglas – Sta. Eugènia de Berga, 16/3/2016

Catalunya, la clau de la Moncloa

Catalunya en el punt de mira del futur govern d'Espanya fins un previsible escac i mat electoral del 26-J. Tot plegat per negar-se a l'exercici més democràtic i rutinari del món civilitzat: ser consultats.

La consulta als catalans, una línia vermella de la primera investidura fallida. El fracàs de P. Sánchez té dos eixos: Catalunya i Podemos. Amb una coalició d´esquerres i l’abstenció d’ERC i DiL ja seria president. La pressió dels barons socialistes -cosins germans del PP- ha anteposat 131 diputats amb C´s a la racionalitat aritmètica de 161 amb Podemos pel papus d’un referèndum. Ha preferit fer-se l’harakiri abans que atorgar veu als demòcrates catalans, els hipotètics rupturistes de la seva unitat espanyola abans de ser consultats. Ha pontificat la llei constitucional del passat, com Rajoy, per damunt de la llibertat d’autodeterminació dels pobles. On està el gran canvi? Veurem puzles, sumes i restes, però, el sudoku sense completar perquè el poder polític no ha superat la transició i el bipartidisme. El tripartit PP-PSOE-C’s ho confirmarà pactant? El NO de Rajoy l’ha reeditat Sánchez i Rivera, els apòstols del diàleg progressista. El boicot a Catalunya contradiu l’argumentació unionista. Sostenen que l’independentisme no va guanyar per majoria el 27-S. De què temen, doncs, al costat d’una dreta encara més restrictiva envers Catalunya? Intueixen una derrota del NO i la deriva econòmica sense els 20% del PIB català? La clau del referèndum és l’única alternativa per estacionar el tren de Rajoy o succedanis en via morta, senyor Sánchez. Quo vadis PSOE-PSC? Esquivant covardament el desafiament es magnifica més. Si pretenen evitar un suposat èxode, què ofereixen a canvi sense més plagues apocalíptiques? El nacionalisme català només exigeix un fet: el referèndum oficial. Els tambors de reforma constitucional són una enganyifa que mai colarà (llei de l’embut). L’autodeterminació és una conquesta jurídica que no contradiu l’Estat de dret i l’imperi de la llei, fugissera i mutable. El dret internacional actuarà d’ofici tard o d´hora davant la incapacitat de trobar una solució política territorial interna. On està la revolució de l’Espanya federal tant cantada com ignorada? El canvi i progrés no pot quedar en simples vel·leïtats i foteses, a més de desfer els esguerros legislatius de quatre any. Reconèixer els 23 punts d’incompliment pendents d’execució no és restituir un Estatut mutilat en el quiròfan judicial i exprés del PP. Catalunya no vol ser apedaçada per una reforma institucional amb la marca espanyola de més cafè per a tothom. Cal començar l’edifici pels fonaments amb el lliure consentiment dels components que hi vulguin ser. Sense referèndum el procés català serà l’escull central de tota hipotètica investidura que es plantegi. L’alternativa indesitjable, però obligada, serà la declaració unilateral d’independència per negar la veu popular a la britànica. No es pot allargar més la vida artificial d’un sistema enganyós de governabilitat, començant pels partits catalans del Congrés. Què hi fan si no aconsegueixen arrencar el consens nacional d’una consulta vinculant sobre la independència o pertinença dels catalans a Espanya? La campanya electoral del previsible 26-J, si té alguna utilitat, s’ha de focalitzar unànimement cap a Podemos i els partits satèl·lits defensors del dret a decidir. Serà l’última temptativa de pressió  després de 18 sol·licituds fracassades: “Eleccions pro referèndum”. No té sentit que ERC i DiL competeixin per separat. El repte és que els espanyols desafiïn el separatisme. Sense una voluntat explícita el 26-J esdevindrà un plebiscit de la unitat hispànica i la llibertat de Catalunya i d’Euskadi, fins i tot. Un sondeig recent apunta que el 47% d'espanyols veuen en bons ulls la interpel·lació catalanista amb l'esperança de vèncer els sobiranistes i fer-los canviar de parer. Per què no pensen el mateix els polítics entestats? A més blindatge estatal més efervescència secessionista, sempre i quan el Parlament mantingui la talla i la flama viva dels 72 diputats sense fissures internes. Un suculent plat de llenties serà rebutjat com a peix al cove. Si el full de ruta es manté ferm i avancen les estructures cap al procés constituent programat, els torpedes centralistes seran rebatuts. El govern espanyol té connectades totes les alarmes i alertes per impedir l’intent de fugida. En definitiva, la ciutadania votant tindrà dues opcions: l'enfortiment unitarista constitucional amb retocs superficials o la porta de l’autorització referendària que posi punt final al setge i confrontació Espanya-Catalunya.

Ramon Mas Sanglas – Sta. Eugènia de Berga, 8/3/2016