Clara i neutra

Perquè Espanya-Catalunya encaixin han de caminar en una mateixa direcció amb voluntat de comunicació i superació objectiva de dos obstacles: renúncia a l'exclusivitat centralista i reconeixament plural dels pobles.

Aquesta és la pregunta que vol contestar el poble català, sense ambigüitats i majoritàriament: “Catalunya hauria de ser un estat independent?” Tan clara i neutra com el mateix dret universal i democràtic d’una nació a ser consultada. Tan clara i neutra com apolítica, que cap català trobi el fre partidista per dipositar un SÍ o un NO. Tan clara i neutra que cap espanyol sigui temptat per la intolerància del dret autonòmic a decidir. On està l’origen del mutu enfrontament Espanya-Catalunya? En les aparences d’un país que voldria ser el que sembla i no és: una democràcia real. Els lligams constitucionals van  empresonar la llibertat d’uns ciutadans que se les prometien felices després d´una dictadura. La segona oportunitat, ¿esdevindrà un calvari més penós que el primer o una fita inabastable?

El Consell Assessor ha fet els deures exposant els drets, els camins d’entesa i les conseqüències del rupturisme. Adverteix al president Mas dels greus riscos personals d’inhabilitació i presó per usurpació de poders, prevaricació o desobediència si tira endavant el procés sobiranista sota visos d’il·legalitat constitucional. La “rebel·lió o sedició” d’un president defensor dels principis estatutaris i el clam popular, ¿podria ser el preu d’una Catalunya independent amb la complicitat plebiscitària de les urnes? La democràcia no necessita màrtirs d’antuvi, només la sensatesa del diàleg. Les cinc vies explorades pel Consell de Transició seran rebatudes amb la lletra morta de la Carta Magna, sense escletxes de llum per falta d’esperit innovador. És execrable que el corró d’una majoria absoluta pugui esterilitzar la fecunditat d’un poble viu amb l’esterilitat antidemocràtica.

La carta de sol·licitud del president traspua diafanitat legal i voluntat de consens en el marc dels cànons democràtics europeus. Es donen totes les condicions per convocar els catalans a les urnes: “ampli suport ciutadà i parlamentari, voluntat de diàleg i negociació i existència de vies legals per portar-lo a terme”. Si la negació raonada objectivament, lluny dels criteris unificadors espanyolistes i d’animadversió, vingués acompanyada d’alternatives plurals, el votant es replantejaria la segregació. On està la dolenteria dels principis negociadors? En les trinxeres de la centralitat per continuar amb l’espoli financer i la submissió pidolaire, no en l’autodeterminació autonòmica justa i gradual.

L’escrit reverbera “actitud pacífica i constructiva” invitant un encaix de mans perquè “el poble de Catalunya pugui desenvolupar els seus propis projectes”. Per què no ho entomen així, també, tots els partits catalans fent pinya? Si el fracàs de la consulta es donés per l’hostilitat dels polítics -mal anomenats de casa- i els seus votants, no lamentarem únicament les  penalitats del centralisme. El part d’una independència serà més dolorós que la dependència de tres segles?

Ramon Mas Sanglas – 29/7/2013

Blindatges polítics

Rajoy i el seu partit estan passant moments d'estretor política per raons d'ètica personal. La democràcia no es mereix el silenci del president perquè  la majoria absoluta no és cap blindatge contra la veritat.

Curiosa forma de defensa política: atacar l’adversari descobrint les seves flaqueses. Tu més que jo! Un camí ràpid per soscavar la reduïda credibilitat en els mandataris del país. Estem vivint escenes patètiques i de tots colors entre bambolines corruptes. La crisi ha propiciat un “striptease” generalitzat del partidisme que ha amagat molts anys uns recursos sospitosos d’ il·legalitat per subsistir amb menys penúria i afrontar depeses de campanyes electorals més folgadament. Un sistema fraudulent habitual en els partits més importants, ¿passarà impunement la duana del perdó com a delicte intranscendent en altres èpoques? Declaracions de tolerància obren incògnites en pro d’una justícia tova i permissiva amb un passat que no veia amb ulls desorbitats el cobrament d’uns complements salarials en negre. Fem memòria laboral i recordarem aquesta praxis empresarial en perjudici de la llunyana jubilació del treballador i en benefici del patró, malgrat el frau a la Seguretat Social. La defensa fèrria de Rajoy per boca del ministre Margallo “sería incalculable el dinero que ha perdido al dedicarse a la política”, ¿deixa entreveure que uns ingressos extres sobrevinguts del cel no s’han de tenir massa en compte pensant en un sou modest per la categoria i els grans sacrificis? Qui el va obligar dedicar-s’hi? El poder té unes contraprestacions ineludibles de servei –com donar explicacions sempre que sigui requerit- , lluny de l’enriquiment personal. Ni la majoria absoluta l’exonera d’aquesta obligació sense prevaricar.

Si la llei és igual i taxativa per a tots esperem que els jutges no s’arruguin en nom de la democràcia i el bé de la nació. La confiança electoral guanyada en les urnes i les campanyes no pot tenir un embrió tacat de corrupció. Seria una traïdoria democràtica i un menyspreu a les empreses il·leses que van apostar per unes obres públiques sense caure en el parany del xantatge. La tramitació parlamentària sobre transparència del partidisme polític ha quedat en suspens, casualment. ¿Com poden exigir a la ciutadania l’abolició de factures sense IVA i la persecució de l’economia submergida amb aquests antecedents? Les petites irregularitats amb hisenda no tenen parangó amb el suborn i l’adjudicació d’obra estatal a patronals privades a canvi d’aportacions suculentes al partit i uns suposats guanys personals.

Coneixem molts blindatges polítics legals mentre estan en actiu i quan deixen el càrrec, com el dret a una jubilació al 100% amb una dedicació de vuit anys com a diputat. Quan salten les alarmes antidemocràtiques per manipulacions polítiques administratives indegudes és de pura lògica que el govern implicat sigui censurat i escorcollat amb lupa. La crisi no admet sedassos diferents. Esperem declaracions convincents del president de l’Estat sobre la situació complexa personal i el seu partit. Una renovació del govern amb canvis de carteres ministerials, el mateix president o unes eleccions anticipades no resoldran l’honestedat política si no fem net estructuralment des dels fonaments constitucionals i electorals.

Ramon Mas Sanglas – 22/7/2013

Menyspreu parlamentari de la democràcia

Qui calla atorga. Un poble democràtic de 45 milions d'habitants té dret a saber la veritat sobre la gestió dels seus béns i fer cesar els administradors corruptes de la nació.

“Al PP no el preocupa gaire l'anunci del PSOE de presentar una moció de censura contra Rajoy”, diu el portaveu dels populars. Els partits s’ho guisen i s’ho mengen solets. Els diputats no són els representants del ciutadà? Cap d’ells s’ha preguntat què en pensa el poble del status polític llastimós de la nació mitjançant un referèndum oficial sobre la descomposició del partidisme, el finançament il·legal i les alternatives de poder amb mans netes. No és problema de qualitat democràtica, sinó de mancança. L’enverinament polític no pot segrestar la societat negant-li unes eleccions anticipades o fer-les sota la pressió i condicionaments d’un sistema electoral hermètic amb els mateixos candidats. El votant no serà novament enganyat perquè la indignació social no els reconeix i es desentén del seu joc competitiu d’immoralitats.

Una moció de censura serà el fracàs més rotund de l’oposició sota el corró de l’absolutisme. En una censura s’examina el candidat alternatiu i s’escolta el seu projecte. Qui està preparat èticament i políticament per afrontar una governabilitat amb total transparència? “No vull substituir el president”, diu Rubalcaba. A què jugueu, doncs? Les diatribes sofisticades d’una moció i les explicacions més retorçades del govern, vestides de falsa veracitat, no aconseguiran la confiança popular, si els culpables no són castigats pels seus delictes i apartats de la circulació política. La neopolítica exigeix un baptisme purificador de tots els estigmes governamentals contaminats de brutícia actual i passada. Les urnes reclamen un rostre polític nou de cada coalició que només serà factible amb un canvi legislatiu radical del sistema partidista i electoral.

És vergonyosa la utilització de l’escó parlamentari per defensar només territori propi i terrorífica l’erosió democràtica d’una majoria absoluta tallant el diàleg de soca-rel. El silenci i la mentida basats en la prepotència mata una cambra legislativa i la veu plural del país. Correspon als tribunals jutjar les immundícies internes dels partits -sense dilacions- , no al Congrés. En seu parlamentària s’han de rendir comptes de les gestions mediocres sobre l’atur, hipoteques, sanitat, jubilacions i educació per estabilitzar el país. El canvi de funcions és un símptoma clar de degeneració democràtica i perversitat política, com ho demostren la incultura de la dimissió per pròpia iniciativa i la resistència a unes eleccions primàries obertes amb nous servidors de veritat. Són les seqüeles greus d’una empara constitucional immobilista que va ben lligar el poder polític al proteccionisme totalitari no exempt de fragilitat i corrupció. Estem condemnats a inaugurar un cicle de governació ben diferent, la segona transició, abans de prendre mal.

Ramon Mas Sanglas – 18/07/2013

El silenci de la culpabilitat

L'explosió de la corruptela política del país està arribant punts àlgids volcànics. Serà la solució final per fer net? O contràriament, com a  demòcrates només de paraula, ¿amagarem, una vegada més, el cap sota l'ala? 

La cara oculta de la transparència política, un govern en fallida i el victimisme del ciutadà desconcertat, ¿són el preu i l’ús adient d’una majoria absoluta? Vivim contagiats d’urticària antidemocràtica, seqüela greu d’una transició no acabada i mal gestada. Els partits grans,  impregnats de corrupció, han donat l’esquena la ciutadania al·legant ignorància de les acusacions i xantatge. Els tres volcans explosius de “l’atur, cas Bárcenas i Catalunya”, que Rubalcaba culpabilitza al govern del PP sense cap sortida, són aplicables al partit socialista, no exempt de brutícia política a Andalusia. El PSOE va ser l’artífex de l’atur galopant negant la crisi –el PP amb la reforma laboral- i autor del ribot parlamentari contra l’Estatut. Quan la maquinària del sistema ha esdevingut obsoleta amb síndromes mafiosos, l’única alternança és el canvi radical d’estructures, modificar la Constitució i el sistema electoral. Les mútues acusacions delaten covardia i afany deslleial per seguir al poder emmudint el poble. Un Estat de dret funciona amb democràcia oberta, no des de una cúpula absolutista.

L’espectacle de divisió interna entre partits germans i les lluites intestinals en denunciar il·legalitats alienes desacredita la “marca Espanya” i rememora temps passats impropis d’una Europa transparent. La competició política per manar i enriquir-se ha malmès l’honradesa del servidor públic. Les joventuts militants de les coalicions polítiques estan avergonyides de les seves directives i baronies encegades pel continuisme immobilista negant el dret a decidir. ¿Quin país europeu democràtic tolera la connivència parlamentària amb representants imputats, sospitosos de frau o d’apropiació indeguda de béns públics? Mentre el cercle viciós d’un finançament  partidista opac alimenti les candidatures electorals segellades, el contribuent serà presoner del caos antidemocràtic i de les batalles utòpiques per fer net en nom de l’honestedat. Qui està lliure de culpa? Si la fugida del fangar nacional i la confiança en les formacions polítiques de proximitat territorial fora garantia de dignitat, la independència tindria la viabilitat garantida. Malauradament, Catalunya no és un model d’ètica política i d’unió. Estem immersos en un país políticament eruptiu, quan econòmicament necessita d’assossegament i avinença per sortejar moments crítics. Demanar una moció de censura, la dimissió del president o eleccions generals són rotunditats extremes que podrien evitar-se confessant la veritat de fets desafortunats, sense pagar justos per pecadors. La malícia humana, ¿per què ha de passar sempre pel sedàs dels tribunals? La crisi dels valors polítics, començant per la lleialtat, posen a l’entredit la seva funció democràtica. Urgeix la regeneració o un model alternatiu de governabilitat, com la tecnocràcia professional votada, no manipulada. L’invent del partidisme polític secular està cridat a una reforma substancial o veurà la seva desaparició per imperatiu de les urnes. L’estigma de la maldat no s’esborra fàcilment, i menys, quan ha ferit persones innocents de bona fe.

Ramon Mas Sanglas – 15/7/2013
http://www.lavanguardia.com/participacion/cartas/20130715/54377822693/silenci-culpabilitat.html 

Segrest de les urnes

A l'independentisme in crescendo li ha sortit un contrincant: un PSOE-PSC disfrassat de reformisme constitucional sense reeconèixer la pluralitat espanyola ni el dret a decidir. A qui pretenen convèncer?

Per definició pertanyen al poble, no són del polític. Una utopia més mentre el partidisme tingui la clau del sistema electoral amb candidatures tancades. Al votant li queden tres opcions: acceptar l’oferta de les llistes encapçalades pels mandataris de sempre, l’abstencionisme o el vot en blanc per buidar escons. La inèrcia popular de la participació per deure de ciutadania, malgrat mil raons a  negar-s’hi fins canviar la llei, sempre aconsegueix els mínims indispensables per formar un govern legítim.

El recent baròmetre del Periódico sobre la intenció de vot en nous comicis generals, el PP patiria un sisme demolidor fins perdre 86 diputats tot i conservar el rànquing de partit més votat. Un transvasament d’escons a la formació conservadora UPyD (més de 50) destruiria per primera vegada el bipartidisme espanyol. El PSOE no es recupera. El càstig contra la corrupció política dels dos grans seria patent, a més de CiU, que passaria de tercera a cinquena força parlamentària beneficiant ERC. Un puzle de color diferent amb les mateixes peces no canviaria res. Recordem que UPyD és un socialisme rebotat amb suposades mans netes. Sense un foc nou amb primàries obligatòries el continuisme no aporta cap regeneració política. El poble no disposa d’instruments per crear un escenari governatiu impol·lut. Un model electoral obert i de proximitat desinfectaria l’aire viciat d’immobilisme i la praxis d’un finançament partidista opac. Dues limitacions democràtiques greus que ens converteix en víctimes dels botxins que no volem, i no obstant, votem. Si tenim els governants que triem, de què ens queixem?

La politització s’ha apoderat de la societat civil sota el paraigua financer. La democràcia relativa està perdent clientela per la incredulitat en els governants i les vel·leïtats de les seves decisions cada dia més encasellades, controlades i distants de la realitat espanyola i catalana. Nous focus de distracció pretenen despistar el procés sobiranista. Al tancament en banda del PPC i Ciutadans al dret a decidir s’hi interposa ara una cortina socialista nacional d’entesa amb el PSC, reduint desavinences. La intencionalitat velada d’una reforma constitucional tímida reafirma la negació espanyola a tot referèndum vinculant i la pluralitat d’Espanya, a canvi de reconèixer el principi d’ordinalitat (no pagar més solidaritat del que es rep) i la modificació del Senat. Un vernís autonòmic lluny d’una articulació vertebrada d’estats federals. Tot plegat, una bombolla més d’oxigen al PSC per contrarestar l’embranzida segregacionista més definida. L’acorralament de Catalunya és una clara invitació al poble a decidir unilateralment, com era d’esperar. “Un pacte de país  d’última hora amb el govern central anirà a les urnes”, diu el president. Què menys!, per analitzar amb lupa democràtica l’oferiment, sense rebaixes ni suborns. Estem tips de la maquinària estatal de promeses, morosa i espoliadora.

Afortunadament allunyats de tota majoria absoluta, en els comicis generals del 2016 no tindrem les dues claus democràtiques essencials: el dret popular del referèndum autonòmic i el sistema electoral de llistes obertes per desfer-nos de la baronia partidista, instal·lada en la capçalera de cada candidatura. Si via estatal els catalans estem condemnats a no trobar el lloc que mereixem, només ens quedarà la proclama popular unilateral –a contracor- del nou estat català i europeu. Serà el desenllaç forçós per esgotament d’alternatives dignes. La darrera paraula correspon al dret democràtic, no als interessos polítics legislats a mida. Estem preparats per assumir les crues conseqüències i el repte per a quan arribi el moment? El dia-D podrà ser de vertigen emocional  o de fracàs irremeiable. Ho tenim a les nostres mans i ments.

Ramon Mas Sanglas – 8/7/2013

Catalanitzar els catalans

Quan no és la llengua són les senyeres.El PPC i Ciutadans s'han proposat anar contra les majories populars per sistema. Aprovaran mai l'assignatura de la democràcia?

És anòmal? Una malaltia independentista? En canvi, espanyolitzar els catalans és una croada ajustada a la sensatesa neutral? Tan absurd com catalanitzar Castella o Andalusia. Les regions i llengües no necessiten segones paternitats. La cooficialitat compartida no dóna dret a subestimar cap llengua pròpia –en inferioritat de condicions, a més-  per imposar l’estatal. Exhibir els símbols identitaris  és estimar la pròpia terra i fer proselitisme catalanista entre les joves generacions, per damunt d’una imposició patriòtica uniformista, ¿és un delicte contra l’enyorada Espanya indivisible? On està el valor de la democràcia dels pobles, el seu dret a informar i decidir lliurament? Per a molts polítics conservadors, obsessionats en castellanitzar Catalunya des de l’escola, no existeix el respecte a la cultura individual i la expressió verbal diferent de la seva.

El PPC i Ciutadans s’han carregat la Generalitat per no impedir que s'hissin senyeres estelades als centres escolars. L’escola és una prolongació de l’espai familiar i la vivència dels propis sentiments. Si els pares del centre, públic o privat, veuen amb normalitat aquesta simbologia externa d’un poble lliure, què impedeix tal exhibició? És un segell de catalanitat viva. En molts centres oficials estatals de Catalunya només s’hi veu la bandera espanyola i cap català denuncia l’absència de la senyera oficial. Davant el dubte de la voluntat ciutadana fora bo que els dos partits ofesos fessin una consulta popular al respecte. Quan no és la llengua són les banderes. Les picabaralles polítiques ridícules indiquen que quelcom se’ls va de les mans, començant per la majoria parlamentària que mai han tingut. Al carrer no la guanyaran atacant ajuntaments i entitats culturals. Contra els sentiments no hi ha batalles.

El nerviosisme contra el sobiranisme va in crescendo, dintre i fora de casa, sobretot. El full de ruta del dret a decidir segueix el calendari establert. El seny s’imposa per no caure en el parany del Congrés (pla Ibarretxe), seguint els protocols nacionals exhaustivament, abans de trucar portes europees. Amb pauses reflexionades i sense defallir arribarà el com i quan es farà la consulta o el referèndum, molt improbable. In extremis, ¿pot sortir un estirabot federalista del PSOE-PSC amb permís constitucional o el reformisme autonòmic del PP modificant el finançament? Seria el ganxo final per a molts empresaris despenjats i ciutadans indecisos. In extremis voldria dir que la segregació d’Espanya tindria tants adeptes que la farien inevitable. Les dues alternatives, ¿serien un fre de la participació, el fracàs estadístic de les urnes o la paralització del projecte sine die?

El poble català té ben clar que no serà víctima de més politització centralista. La crisi ens ha alliçonat un vegada més en pròpia carn, després de l’engany estatutari i la relliscada de la transició renunciant un concert econòmic. Ara el moviment independentista surt del carrer i els que s’hi oposen radicalment són els polítics que no baixen del seu carro, dividits per les banderes i el vot. S’ensuma la flaire i l’esperança d’una democràcia més real.

Ramon Mas Sanglas – 11/7/2013