Absentisme parlamentari

Només per educació, a més d’obligació laboral, els ciutadans no mereixen els espectacles habituals dels nostres polítics al Parlament. Abandonar l’hemicicle massivament quan el principal partit de l’oposició s’ha debatut amb el govern és un menyspreu a la resta de partits nacionalistes i minoritaris. Una immoralitat no complir amb l’horari establert per a tots. Si un treballador deixa la feina a mitja tarda –sense causa justificada- perquè se sent incòmode o està cansat, serà penalitzat econòmicament o acomiadat, si és reiteratiu. Un debat anual sobre l’Estat de la nació és una avaluació seriosa de tots els polítics i dels governants, votats pel poble. Tots mereixen ser escoltats amb dignitat fins el final. Si cal fer una interrupció tècnica per necessitats fisiològiques que sigui per a tots els diputats. La tertúlia en la cafeteria o als passadissos deixant els escons buits hores senceres és una falta greu d’ètica. Què diríem de mitja classe que fessin esbarjo enlloc d’anar a l’aula? Tornar a la Cambra només per votar i no ser sancionat és una mostra de desinterès professional que no honora gens la casta política.
No menys escandalós el guirigall parlamentari, la claca grotesca, els aplaudiments inoportuns i fora de to. Els parlaments no són circs. Lamentable que hagin de ser cridats a l’ordre i silenci, repetidament. La sàtira i els insults no haurien de ser mai llenguatge ni argumentació parlamentària. La maduresa dels nostres representants és un mesurador de la democràcia nacional i autonòmica. La confiança dipositada pels telespectadors mitjançant les urnes perd credibilitat per manca de respecte recíproc. Obliden els polítics que són servidors públics i ben remunerats pels contribuents del país? Si són els creadors de les nostres lleis laborals, que comencin per complir-les amb l’exemple. Del contrari, la pedagogia que prediquen es converteix en demagògia. Són els mateixos polítics que apareixen en les campanyes electorals?
Ramon Mas Sanglas – 30/6/2011

Indignació i sordesa política

D’ençà les eleccions moltes cartes d’opinió de la premsa mostren indignació política exacerbada. Em pregunto: ¿és per desencert del votant, s’incompleixen les promeses electorals, s’imposen canvis dels mercats europeus, l’estrall de l’atur exaspera les famílies o la rebel•lió dels indignants renta cervells? Aparco l’autodeterminació, en hora baixa, malgrat sigui la suposada panacea dels independentistes.
Les lluites entre governs i oposició -nacionals i autonòmics- són símptomes d’una democràcia malaltissa. No reconèixer els errors del passat, negar els encerts del govern en funcions, votar en contra per sistema, desqualificar-se en seu parlamentària, són signes d’un model polític inestable, insà, ineficaç i lluny del poble. Si es baten voraçment pels interessos de partit, ¿com poden copsar i atendre les necessitats populars, excusa de les seves batalles? Per dos o tres vots converteixen els comicis en un circ mediàtic. Els augments salarials esperpèntics d’algun consistori, com a primera mesura municipal, resulta delirant. Si la nova llei electoral no posa condicions per supervisar consistoris i Parlaments no recuperarem els drets democràtics. La casta del poder s’aferra a privilegis emanats d’una legislació preestablerta i autogestionada. Reconeixen que no sintonitzen amb el poble, però, sense renunciar drets aristocràtics d’antuvi, arrels de la noblesa medieval. El segle de la comunicació contradiu els seus interessos històrics. D’aquí l’ofensiva permanent a tot intent d’innovació que reclama la societat més maltractada.
En plena efervescència de caça i pesca del vot, els partits donaven el vistiplau a les acampades d’emprenyats, sense acostar-s’hi. Consolidats els càrrecs consistorials, han canviat de parer: cal alliberar els espais públics. Els diputats només accepten la via parlamentària per dialogar, com a única sortida legítima. Si els polítics els barren la porta amb pany i forrellat, com accedir-hi? La recollida de milers de signatures és paper mullat si les propostes contradiuen lleis i normatives. Com trencar el cercle viciós? Els guanyadors de les urnes, per pocs que siguin, governen. Un 50% d’abstencionisme o de vots nuls i blancs, seguiria donant legitimitat a la minoria votant. Estem atrapats pel sistema vigent, lligat i ben lligat per la Constitució. Urgeix instaurar la cultura del referèndum vinculant.
Catalunya carrega contra la sordesa del mur de l’Estat central. Aquí recelen de la indignació popular, no representativa, però, massiva. Poc organitzada, però, exigent. Els polítics s’autoinculpen de ser benèvols en pròpia carn i de retallar sanitat i educació per sobre d’institucions i càrrecs superflus. L’atur continua estancat i els estómacs buits no entenen de vacances, perquè sempre en fan. Càritas i altres entitats socials estan desbordades. Els desnonaments creixen. La tenacitat de la resistència obtindrà premi final a costa d’una redistribució més equilibrada dels béns?
Les reformes laborals pretenen obrir vies a l’emprenedoria sense precarietat. Els crítics sindicals, però, auguren menys benestar social. Donem la culpa a la marginalitat de valors perduts i la falta de complicitat innovadora. Els més radicals ho atribueixen a la maquinària democràtica obsoleta. Exemple recent: la immobilitat per canviar els membres del Tribunal Constitucional, caducats fa mesos. Mentre l’economia imperi sobre els governants, serem objecte de manipulació tots. El pes de les imposicions seguirà recaient sobre la població més endèmica molts anys, fins assolir hàbits de victimisme i silenci.
Ramon Mas Sanglas – 27/6/2011

Mal servei ferroviari a Osona i Ripollès

El tercermundisme de la línia ferroviària Barcelona-Puigcerdà queda garantit fins el 2015. El conseller de Territori i Sostenibilitat, Lluís Recoder, s’acaba de treure el mort del damunt per tota la legislatura. Qui vingui darrere ja buscarà nova coartada, si la crisi no serveix. S’han proposat no perdre la imatge de la Catalunya central: el tren bucòlic enmig de verdor i el pasturatge ramader idíl•lic. Records nostàlgics de la Heidi o del trenet turístic, el groc de la Cerdanya?
Alcaldes comarcals resignats contra usuaris indignats i emprenyats que no disposen de cotxe oficial o particular per anar a treballar cada dia a Barcelona. Senyors polítics, sabreu què val un cafè, -possiblement- però no, el cost del bitllet a canvi d’una hora i mitja de trajecte des de Vic en un seient masega ossos o dempeus. Si cada viatger tingués assegurada una plaça gratuïta de pàrquing en la capital catalana no agafaria una alternativa tan bananera. Encara haurem d’agrair-vos la doble excursió diària que ens brinda l’oportunitat de fer amics, festejar o preparar l’examen universitari. Gràcies a la crisi no tindrem doble via, però, sí, una remodelació de l’interior dels combois. Gràcies, Renfe, per deixar-nos seguir gaudint del paisatge a 50 Km per hora més confortablement. Només faltaria coca amb fuet i un gotet de ratafia per gentilesa de la companyia, com a promoció dels productes locals. Som massa comprensius amb les retallades imposades. Però, en època de bonança econòmica, ¿què ho justificava? Uns 1.100 usuaris diaris i la mitjana anual de 420.000 persones són xifres de rendibilitat de la línia més que raonables (dades del 2010).
L’hemeroteca conserva la memòria de les promeses polítiques i Renfe. Transcorregudes les campanyes i aconseguit l’objectiu del vot comencen les decepcions populars. Només quatre pinzellades històriques. Joaquim Nadal el 2006 sentenciava que en 24 mesos la doble via fins a Vic seria una realitat (La Vanguardia, 8 d’abril). “La línea férrea Vic-Barcelona será toda con doble vía”, amb un cost aproximat de 700 milions d’euros (El País, 18 de juny, 2008). “Nou alcaldes exigeixen la doble via a Puigcerdà” ( EL9NOU, 17 desembre 2009). Per rematar la desmemòria política, EL 9NOU de l’11 de juny del 2011 ens confirma i actualitza el futur de la promesa esvaïda: “El desdoblament del tren fins a Vic no es planteja fins més enllà del 2015”. Traduït al llenguatge polític equival a dir: Es farà mai? Des del primer projecte de doble via (1948) s’han fos molts pressupostos. Ara l’AVE té prioritat. Quan totes les províncies espanyoles en tinguin –malgrat sigui per a 100 usuaris diaris- pensaran en les Rodalies dels osonencs i ripollesos. O tampoc?
Els nostres alcaldes parlen de potenciar la indústria i el comerç comarcal. ¿Han oblidat que rapidesa en la comunicació i puntualitat són les primeres eines d’eficiència? El temps perdut en un desplaçament lent és improductivitat no recuperable. Senyor conseller i polítics, l’electorat vol eficàcia administrativa. No esquiveu la vostra responsabilitat pactant transferències i serveis a qualsevol preu. Osona, Ripoll i la Cerdanya, ¿no mereixen la dignitat ferroviària com tots els catalans i espanyols? La indignació contra els polítics ocupa el segon lloc en les enquestes oficials, després de l’atur. Conèixer els problemes no equival a tenir-los solucionats. Postergar-los per sistema és una covardia que només té una sortida: deixar el càrrec, sense acampades ciutadanes. Esperem fets en la millora de velocitat, no maquillatges. Fer 70 Km de Vic a Barcelona en 45 minuts no és cap proesa amb combois directes i hores punta, sense atemptar la seguretat de la via única. Més vagons dignes i menys freqüència, si cal. Només manca una catenària i vies del segle XXI. Conseller i nous alcaldes afectats, aquí teniu deures concrets per a les trobades periòdiques proposades. No ens enganyeu per enèsima vegada després de 63 anys. Gràcies.
Ramon Mas Sanglas – 21/6/2011

Sistema democràtic malaltís

Les urnes dels darrers comicis van donar uns resultats que els partits han capgirat en alguna població, adjudicant l’alcaldia a la suma de partits minoritaris i no al guanyador. El mateixos jugadors s’han aplicat, arbitràriament, una combinació electoral sense comptar amb els espectadors votants –amos de la sobirania popular- , que han vist manipulat el seu vot un cop dipositat. L’autenticitat de la base legislativa s’ha vist tocada pels interessos de poder dels actors interessats. Quina garantia de neutralitat hi pot haver si els jugadors també són àrbitres?
Anem a la cúpula estatal de la justícia: el Tribunal Constitucional. Els components del mateix l’organisme volen netejar la pròpia consciència de la il•legalitat en que viuen per caducitat. Però, no se’ls permet dimitir. Paradoxa dels valors de la democràcia elemental. Els que ostenten la màxima expressió de la llibertat democràtica han de deliberar sota la pressió dels partits polítics majoritaris que es neguen renovar-los. Si estan supeditats als partidisme polític del país, ¿amb quina imparcialitat poden sentenciar o dirimir sobre contenciosos que denuncien els mateixos electors dels jutges? Si per definició haurien de ser apolítics, són qualificats i titllats de conservadors i progressistes, segons la procedència dels seus patrocinadors: el PP o el PSOE. Lligats de mans per nomenament, ¿on radica la seva llibertat judicial pròpia d’un Estat de dret? La praxis de tal servitud fou palesa en la sentència de d’Estatut que durà quatre anys, mentre que una tarda fou suficient per debatre la legalitat del partit Bildu. Les conveniències políticament correctes s’havien d’adaptar a cada cas amb totes les conseqüències.
Els estaments públics presumeixen de democràcia madura -pel temps transcorregut- , de model d’exportació, malgrat la ineficàcia de certs resultats. La ciutadania fa anys que reclama la modificació de la llei electoral, per exemple. El partidisme no és senyor del sistema amb candidatures fetes a mida. Ni la constitució d’un Tribunal Constitucional pot seguir sota criteris polítics. El santuari de l’autèntica democràcia és el poble únicament, que hauria de tenir l’última paraula en els dos temes, mitjançant referèndums oficials vinculants.
La corrupció econòmica i el tràfic d’influències ja formen part de la geografia política habitual en molts punts autonòmics per les interferències de càrrecs i la laxitud o nul control del poder. La rigidesa dels mecanismes de tot l’engranatge n’és el principal responsable d’aquell històric “tot lligat i ben lligat”, que va impregnar l’esperit del redactat de la Carta Magna. La resposta a tanta manipulació burocràtica, no solament ha traspuat al carrer amb els indignats, sinó que els actors de tal indecència se’n avergonyeixen. No volen ser culpables per més temps de la inestabilitat i exigeixen la normalització de l’alt tribunal del país. No parlem de simple vacuna immunològica, maquillatge o transplantament, sinó de renovació total del sistema elector.
Una vegada més, la crisi serà el tap d’ampolla del desori dels partits, més preocupats per abastar la Moncloa que solucionar els clams populars. Mentre el concepte polític estigui centrat en manar i no servir per igual des del govern o l’oposició constructiva, serem espectadors habituals de les lluites parlamentàries vergonyoses. Mentre els polítics s’obstinin en ser protagonistes de la seva democràcia anquilosada, la voluntat del poble estarà segrestada, continuarà postergada i a la deriva. Urgeix canviar tot l’aparell polític per recuperar la transparència dels fets i actituds, a fi de retornar la confiança als electors allunyats.
Ramon Mas Sanglas – 15/6/2011

Convenis col•lectius a la carta

Per tercera vegada consecutiva patronal i agents socials (sindicats) del país han fracassat per falta d’empatia negociadora. La reforma dels convenis col•lectius juntament amb la reforma laboral i de les pensions han passat in extremis al sedàs legislatiu governamental. Aleshores no parlem de pactar sinó convenir per arbitratge sobre les dues parts, imposant un menú ajustat. Totes les manifestacions populars en cada procés negociador i les acampades d’indignació semblen clams estèrils del desert. La mirada escodrinyadora i unidireccional d’Europa que imposa un mercat d’austeritat per sortir de la crisi amb propi peu atemoreix als nostres polítics. S’han instal•lat en el discurs i praxis de la tisorada sistemàtica. El dubte és l’eficàcia de les mesures, carregant sobre la classe mitjana i més humil. La productivitat vol ser la clau del ressorgiment, recolzant la inversió i la flexibilitat empresarial. Serà també rendible per a la classe treballadora desenfeinada a mig termini? Per contra, cap profeta europeu ha fet sonar l’alarma d’una reforma fiscal urgent dels grans capitals amb més aportació dels afortunats i un repartiment equitatiu d’impostos d’acord als beneficis. Veurem mai topalls salarials màxims? Els culpables del daltabaix econòmic mundial –i nacional, en concret- no fan els deures pertinents paral•lelament.
El veredicte parlamentari de la reforma no satisfarà ningú. Mentre els empresaris voldrien foc nou i aparcar el model actual per anar a la seva, els sindicats s’obstinen en la pervivència i renovació dels convenis sectorials apel•lant la funció interlocutora. Eliminar l’engranatge burocràtic de la negociació i oblidar la representativitat històrica són extremismes. El sindicalisme tradicional s’ha de reconvertir en una ONG? L’empresariat reclama la negociació directa amb els treballadors. Liberalitat i flexibilitat patronal serien fonts de conflicte sense consens mediatitzat. Uns microconvenis dispars en salaris, horaris i vacances propiciarien la subhasta dels llocs de treball a la baixa. Elasticitat horària, productivitat i contractació dignes són imprescindibles amb contrapartides recíproques. El menú laboral a la carta és un luxe inapropiat i perillós quan molts han d’acontentar-se amb l’entrepà, les sobralles o les engrunes, si cauen. Les facilitats han de tenir un límit, com els mateixos beneficis empresarials, que han de repercutir expandint plantilles i en millores remuneratives.
La gran assignatura pendent és com reduir el 20% d’atur, -un 43% dels joves- , fruït d’un teixit industrial destruït, a més de la construcció. Primer condicionant de la productivitat: més formació especialitzada per ser competitius mundialment. Produir més barat sense reduir quantitat ni qualitat. La segona incògnita recau en la utilitat de les tres reformes directament connexes, si no van acompanyades de crèdit financer, el combustible del motor productiu. Aquesta taxa d’atur és insostenible per pagar nou milions de jubilats i els serveis socials públics del país. De moment ens agafem a dues taules de salvament: el turisme exterior –que cal potenciar més i millor- i l’exportació de grans empreses, gràcies a la recuperació internacional més ràpida dels receptors. El nou cicle laboral canviarà estructures familiars, mentalitats i el rol domèstic del consum durant molts anys.
Les tres reformes posen al món polític nacional en situació crítica i compromesa. El poble els passarà factura si els resultats no són satisfactoris en un temps prudenciahttp://www.blogger.com/img/blank.gifl. El conformisme s’ha acabat. La pedagogia política fallida i la utopia de la promesa fàcil no cola. La indignació social és una obvietat. S’han perdut i descol•locat els papers bàsics dels estaments laborals. Els polítics han oblidat que també són treballadors temporals per delegació. S’han desequilibrat les funcions patronals i les relacions amb els contractats perquè tots dos han tirat de veta avesats a la bonança. Acceptar la realitat actual, buscar solucions ajustades i repartir responsabilitats també és feina de tots.
Ramon Mas Sanglas - 13/6/2011

http://www.elperiodico.com/es/cartas/lectores/convenios-colectivos-carta/25980.shtml

Esquerdes estructurals d’ensenyament

La cançó de les retallades fa un any que sona amb fets, però sense èxits de recuperació econòmica. A Catalunya vivim una segona edició que toquen i ballen a sanitat i el proper curs a les aules. És el joc de batalles polítiques i greuges autonòmics. La consellera d’Ensenyament acaba de marcar els primers compassos del curs vinent: dates de calendari i de vacances, itineraris curriculars, canvi d’horaris. Més pedaços i desafinaments. La partitura d’Educació continua pendent de composició perquè la direcció de l’orquestra no encerta amb els instruments i músics adients. Per què carregar-se la sisena hora? Desballestament de plantilles, hores de sortida i reducció d’una hora lectiva d’aprenentatge. Amb els recursos actuals de l’AMPA més algun petit increment es podria compensar i evitar –transitòriament- la retallada oficial de mestres i horaris. Tot és qüestió de prioritzar les activitats complementàries del centre. Seria un delicte contra la gratuïtat obligatòria? De ser-ho, la concertada està en permanent il•legalitat.
Prou terratrèmols si no volem sacsejades irreparables. Estem arranjant un model educatiu sortit del forn fa poc (LEC). L’acceptació de la llei pels dos partits majoritaris (PSC-CiU) no ha garantit la continuïtat en el transvasament de govern. L’excusa de la recessió –segons la consellera- obliga nous viratges. Invertir en educació, no és el futur del país? Les competències educatives, no estan totes transferides? Si la sostenibilitat d’ensenyament depèn dels pressupostos de la Generalitat, l’augment de professorat és assumpte intern, no estatal, i ve donat pel cens escolar o demogràfic anual.
Existeixen tres pecats originals i capitals, ja fossilitzats: Primer, la inestabilitat, solapament i canvis freqüents de plans d’estudi que han convertit les escoles en laboratoris temporals d’assaig acadèmic a costa de persones fràgils, desorientades envers el futur. Segon, el divorci entre escola i família degut a la manca de conciliació d’horaris i calendaris laborals i escolars. Tercer, –molt polèmic, intocable i mediàtic- , el dualisme enfrontat del servei educatiu públic i concertat. El fallit Pacte per a l’Educació que es va carregar la LEC està acumulant conseqüències contradictòries. Busquem només les solucions en l’escola pública centrats amb les oposicions, la sisena hora, la jubilació del funcionariat, la reducció d’interins. Oblidem la concertada –menys costosa a l’erari públic- amb la coartada utòpica del caràcter elitista o selectiu, com si no tingués dificultats greus amb un professorat que cobra menys i treballa més hores, el copagament familiar mensual de la sisena hora, el repartiment igualitari d’alumnat immigrant gairebé arreu. Aparquem la demagògia per afrontar l’educació del país sense lucre i amb equitat de béns per les dues bandes. Qui vulgui escola d’elit té la privada sense ajuts públics.
Els nòrdics no tenen tal bipolarització i paguen més impostos. És absurd centrar la qualitat del professorat públic en unes oposicions amb l’estabilitat laboral, privilegis de sou i jubilació. Parlar del tema no és tabú, és un sacrilegi. Tots els docents del país han fet la mateixa carrera: el magisteri o una altra llicenciatura. Per adjudicar les places vacants hi ha altres formes objectives amb menys trastorns anuals i traslladats del personal: en funció de les notes universitàries, cursos de formació, publicacions, experiència i antiguitat, sense ser opositor. Un model docent unificat, respectant l’ideari de la titularitat dels dos blocs –concertat o confessional i públic - , evitaria conflictes. El terme privatització és paradoxal. Un cos únic, amb la titulació requerida en cada nivell educatiu, facilitaria el lliure intercanvi i la col•locació del personal per especialitats i mèrits avaluats. Mateix treball, horari, salari i drets socials. Tot ciutadà té els mateixos drets a l’escola gratuïta i obligatòria que millor s’adapti a la seva ideologia o proximitat i no per raons econòmiques. Mentre continuï el fals debat d’escola rica o concertada i pobra -sinònim de pública- , no cicatritzaran les ferides del dualisme entre professionals del sector i la societat.
Que la conselleria té una entramat recargolat és innegable. Un pla d’estudis i la reducció del fracàs no es consolida retallant en prestacions i personal. La feblesa dels fonaments escolars debilita el nivell universitari, prou qüestionat. És vital retornar a la cultura de l’esforç, que no està renyida amb la tecnologia capdavantera. Arribarem a uns acords estructurals i pedagògics comuns si despolititzem la maquinària educativa i enterrem els interessos dels estaments implicats, començant per un mea culpa col•lectiu i sincer.
Ramon Mas Sanglas - 7/6/2011

Polítics dimissionaris

No fa massa anys estaven de moda els trànsfugues polítics per motius ideològics o donar suport a l’adversari guanyador. Ara es pacta sense saltar la frontera vermella, malgrat no faci patxoca als seus votants. El transfuguisme és immoral. La pedagogia i la bona ètica aconsellen l’abandonament de l’escó o del partit, fins i tot, abans de ferir susceptibilitats i perdre rèdits electorals.
Han passat tres setmanes de les eleccions municipals i encara tenim consistoris indefinits o despenjats. Els representants electes no saben com entomar la responsabilitat encomanada per falta de majories o per desacord de projectes ambigus. Estem assistint a un intent de remodelació governamental amb retrets de la ciutadania. La premsa constata baixes polítiques arreu de la geografia per raons personals, camuflades o imposades per les cúpules. El debat gira, bàsicament, sobre el lloc que les urnes ha fixat a cada partit. Qui ha manat durant uns anys no li resulta grat i de bon pair asseure’s en la bancada de l’oposició. Poder i sou són radicalment diferents. Aquí està la mare i essència del bon polític que qüestiona el ciutadà més profà: no és compatible servir al poble o país fent una digna oposició constructiva? Les coartades individuals per dimitir tan vàlides eren abans com després dels comicis. És la ruleta de l’infortuni que els dur a la dimissió? I la vocació política del servei? Un brindis al sol. Excepcions honroses sempre se’n troben que els justifica, com la total incompatibilitat programàtica de dos o més coalicions que es resisteixen a pactar encara que l’aritmètica quadri. Prefereixen girar l’esquena i un cop de porta abans de convertir el consistori de la ciutat en una olla de grills ingovernable.
També s’han donat respostes de crisi individual i partidista envers unes primàries per evitar un mal major un cisma intern. La dignitat del polític comença per saber escoltar tothom i ser fidel al compromís adquirit. Canalitzar les veus d’un Estat de dret –gens fàcil ni còmode- significa apropament, no l’ús de la força per ofegar-les. La gosadia pacífica dels manifestants indignats, per exemple, deixa en suspens actituds governamentals que no saben com posar fi, dignament, l’ocupació d’uns espais públics comuns. Només el diàleg sincer amb els reivindicants –malgrat humiliï consciències polítiques- , podrà acabar en positiu. El pedestal de la democràcia no està solament en els principis, sinó en les solucions dels problemes quotidians bàsics i greus, abans i després dels comicis. Els mandataris han estat triats per fer-nos costat, rectificant errors a vegades, no per enfrontar-nos. Si l’acord, amb totes les renúncies recíproques que calguin no és abastable, quin camí cal recórrer? És just lluitar contra un sistema immobilista, fosc i farcit d’interessos per mil raons. Si des de dintre resulta infructuós, cal sortir-se’n per intentar-ho des de fora? Parlamentaris, diputats, senadors i regidors, pareu l’orella. Se us ha girat feina i deures. Quelcom important no rutlla o no feu prou bé, confessen molts ciutadans emprenyats i els adversaris allunyats de les urnes.
Ramon Mas Sanglas – 3/6/2011