En busca de la normalitat política

Passada la tempesta electoral europea tornaran les pedregades contra Catalunya amb més intensitat. No podrem veure l'arc de Sant Martí abans no sigui massa tard?

Després de quinze dies d’estirabots partidistes per guanyar un grapat més de vots les aigües tèrboles minvaran de cabal, per sort. El ciutadà fidel a les urnes per costum, malgrat la desinformació del què fan 750 diputats europeus – apart de cobrar molt- ha aventurat deixar una papereta per convicció o a l’atzar per no sumar-se al gruix dels escèptics, desconcertats i abstencionistes. Coneguts els resultats, fruit d’una llavor més o menys germinativa o crispada, esperem cordura per aplicar allò que la democràcia ha demanat en clau catalana, espanyola i europea. Percebrem d’alguna manera el nou rumb europeu amb un canvi parcial de tripulació? La baixa participació general és una evident falta de fe en aquest creuer del capitalisme.

Què i quina és la normalitat política d’un país? L’entesa, el pacte i la llibertat en tots els nivells. La convivència amb equitat, sense trepitjar ningú per escalar. Sabem que el contenciós Espanya-Catalunya –que Rajoy diu no existir- és candent i serà el debat permanent fins el 9-N amb totes les interferències i especulacions més inaudites. Ha estat present en el còctel de la campanya europea i serà més viu envers la Diada 11-S i el referèndum escocès immediat (18-S). Totes les tensions socials i polítiques tenen causes passades i presents que el ciutadà viu en pròpia carn i no vol ni pot ignorar. Per més missatgers reials que l’Estat enviï a Catalunya per defensar la Constitució, frenar el sobiranisme i la anul·lar la consulta, no paralitzarà un poble pacífic i democràtic en marxa. No és un caprici, és per necessitat econòmica i dignitat lingüística. Les expectatives de creixement financer que no arriben a les llars no omplen les cistelles de la compra sense un treball digne. Les exigències del govern de fer complir l’índex de dèficit autonòmic i perseguir la morositat empresarial és pura fal·làcia quan el mateix Estat incompleix no pagant el que deu a les autonomies, obligades a retallar i fer préstecs per falta de liquiditat al no cobrar. Qui provoca la crispació autonòmica i del contribuent? La mala administració, la injustícia i la corrupció. Alguna de les múltiples reformes del PP (educació, avortament, treball,...) ha rebut el vistiplau popular i de l’oposició política? Això no és entesa, és imposició monopartidista i unilateral que no toleren als altres per exercir el dret a decidir.

Un país en litigi permanent és un país immers en la por a la democràcia. Recórrer a les lleis petrificades per no escoltar el poble és l’involucionisme espanyol dels mals records. És fugir d’una Europa nòrdica avantguardista que admirem i no imiten pel llast d’un passat polític nostàlgic. La transparència sobre l’economia submergida, el control del capitals evadits i la celeritat de la justícia per eradicar la corruptela hispànica fa por al governant feble i atrapat. Aquestes permissivitats amb el poder i els seus mecenes són els enemics de la democràcia que només entén d’urnes. Queden moltes pedregades polítiques i judicials per caure. Podrien atemorir uns líders en solitari però no un poble sencer que els recolza. L’experiència fracassada d’un Estatut orgànic aprovat, votat i trinxat pel TC no tindrà noves edicions. Seria, en tot cas, per decisió popular ben poc probable. Queda mig any per trobar aquesta normalitat relacional amb el suport i una alternativa seriosa del govern espanyol o amb el dictamen inapel·lable dels vots el dia 9-N.

Ramon Mas Sanglas – Sta. Eugènia de Berga, 24/5/2014

 

Una Catalunya europeista

Els candidats catalans a Europa d'arrel sobiranista han de trobar l'encaix de Catalunya. La millor resposta seria una allau de participació per demostrar que un nou Estat europeu hi té cabuda.

Unida o separada d’Espanya, Catalunya té vocació europea per tradició històrica. L’opció parlamentària majoritària pel dret a decidir converteix la seva societat  en una nació avaladora del dret internacional a definir el futur passant per damunt de limitacions constitucionals políticament interessades de l’Estat. La Carta Magna espanyola, alterada per dos partits fa uns mesos a instància d’Alemanya, ¿no pot adaptar-se a la voluntat catalana per fer un referèndum? El baròmetre de la democràcia europea i espanyola són de marques diferents. La campanya electoral 25-M posarà cada partit al seu lloc pels fets. Les famílies polítiques europees d’esquerres veuen amb naturalitat l’expressió lliure dels pobles. Aquí el bipartidisme  majoritari (PP-PSOE) s’ha radicalitzat contra el sobiranisme tot i presumir de diàleg. L’entroncament dels candidats espanyols amb els seus homòlegs europeus fa que la dispersió de vot creï confusió ciutadana. L’important és la participació catalana massiva per demostrar que una Catalunya sobirana té cabuda en els esquemes europeus demòcrates. No és qüestió de dretes o esquerres sinó de trobar un encaix com a possible Estat en una Europa plural en llengües i cultura. És un somni i un empobriment pensar en un continent federal a l’estil EUA i llengua comuna única. Potser tan utòpic com una Espanya de regions federades sense recursos propis. El gran repte de la UE és conservar i potenciar aquests valors autòctons plurinacionals. Raó de més per no vetar fronteres territorials amb viabilitat expansiva demostrada.

Si Catalunya trepitja fort, l’endemà del 25-M pot canviar el rumb del projecte sobiranista amb una bifurcació ben definida: més ímpetu independentista o la proposició d’un pacte sòlid sense escapatòria. Aleshores podria oficialitzar-se un referèndum vinculant sobre l’opció preferent. Una actitud positiva d’aquest calibre seria la millor regeneració democràtica d’Espanya trencant l’entossudiment jurídic  caducat. Pacte de la dignitat o un nou Estat, és el dilema. Res de condescendència i resignació. Democràcia pura al costat d’una Constitució actualitzada o república catalana. Això no és posar-ho difícil, senyor Rajoy, és la llei amb ulls europeus (Financial Times i The Economist).Prou demagògia i retrets de mercat enganyós: “Espanya seguirà ajudant Catalunya i no té cap contenciós contra els catalans” (Rajoy). Qui ajuda a qui? Oblida el 8% del PIB solidari sense retorn? Els alemanys més rics aporten el 4%. Quantes demores han patit les seves balances fiscals objectives per comprovar-ho? El sentiment d’una Catalunya indignada no té cura amb el silenci, sentències adverses del TC o segrestant censos municipals. No és una epidèmia passatgera per la crisi. Pot empitjorar-se. La lògica democràtica d’una consulta entre un consens formal o la secessió podria donar més possibilitats a continuar units que separats. El pes d’una oferta convincent i dels indecisos canviarien els sondejos coneguts. Faci la prova, senyor Rajoy. No és cap heroïcitat, ni traïció. Tan sols  un exercici viu de democràcia, aplicant les regles europees del joc i del diàleg ben entès: acceptar el resultat de les urnes, uns i altres.

Ramon Mas Sanglas – Sta. Eugènia de Berga, 13/5/2014
http://www.elperiodico.com/es/noticias/politica/una-catalunya-europeista-las-urnas-que-opina-las-elecciones-europeas-3275578 

Els braços de Rajoy: la Constitució i el gran empresariat

En els jocs de cartes es guarden les figures valuoses per a l'estocada final. En política són els poders fàctics, borsaris, financers i partidistes. Confien en la manipulació dels votants i la seva incultura. Obliden que el poble ha evolucionat i molt.

Vet aquí un castell emmurallat i el llançamíssils contra el sobiranisme català. Dos gegants amb peus d’argila. Al Congrés es va enrocar amb la seva majoria, llei en mà, tot i sabent que no és eterna i modificable per conveniència. Fa uns dies va exhibir el poder de la Moncloa envoltat de 17 magnats de l’Ibex 35, potències empresarials també inestables, els mecenes de les campanyes electorals. Tota una estratègia per intimidar l’independentisme i treure múscul espanyolista. Curiosament, l’endemà es va repetir la mateixa escenografia en la Generalitat amb un empresariat més modest al costat d’Artur Mas, per enfortir el projecte catalanista. Dues fotos que no escapen al ciutadà, l’únic imprescindible per triar el govern de torn. En democràcia manen les urnes, no l’EuroStoxx 50 europeu o la borsa espanyola. Té el mateix valor la papereta del president d’Espanya, de Telefònica o del votant més jove del cens. Aquí som iguals realment, no davant la justícia, malauradament. La prepotència financera no és l’arma per guanyar vots, sinó la confiança del poble, el respecte dels seus drets i la transparència fiscal sense enganys. La intimidació és dictadura, l’adversari de les urnes. Els escons s’aconsegueixen al carrer, escoltant desitjos i necessitats durant tota la legislatura, no amb promeses electorals de quinze dies, ni venent l’ànima a la deessa fortuna.

La història és la mestra més il·lustrada. L’emperador pagà Constantí I (s. IV) no es convertí al cristianisme per convicció religiosa -es batejà just al morir-, sinó per no perdre la glòria terrenal davant l’allau de cristians que envaïen l’imperi i evitar així la segregació territorial. La fe expansiva d’una societat va ser l’urna democràtica sense convocar consultes i comicis. El mateix emperador s’adonà que la força imperial no estava en les lleis, la riquesa i la imposició, sinó en les conviccions populars. És a dir, en el dret a decidir –en una creença, aleshores-, vinculant les majories al sistema de governació.

Buscar escapatòries per amagar un règim autonòmic endèmic i justificar el continuisme sota el paraigua del capitalisme d’una nació aparentment unida, sordejant els clams d’indignació, és un intent  d’emmudir la cultura democràtica sense èxit. Rajoy sap que hi ha autonomies pobres de solemnitat, dependents de  subvencions permanents. L’empresariat és conscient que sense Catalunya i Euskadi, Espanya seria diferent. Com barrar la fugida? Impedint la consulta. Però no s’enganyin, empresaris potentats, l’Estat furgarà les butxaques del seu capital amb una fiscalització menys simbòlica que l’actual. Les regions més solidàries, també empobrides, no poden ser la panacea del país. Quin és el vertader perill i conflicte? La separació, les falses autonomies o les evasions fiscals del diner fonedís? Desapareguda la classe mitjana, els milions de ciutadans pobres i en augment, no es resignaran viure d’almoines perpètuament, escoltant que els rics han sortit de la crisi quan mai l’han tastada. Castigant les autonomies amb més possibilitats de reeixir aconseguiran l’efecte contrari. Senyor Rajoy, a què espera pactar amb Catalunya seguint els consells internacionals? La negativa equival admetre la independència. Molts catalans –també espanyols- marxaran a contracor, creguts que és el millor per falta d’alternativa. Catalunya és deficitària amb Espanya. No està demostrat el contrari. Les inversions estrangeres i les exportacions creixen. Són fonts d’ingressos per desfer les retallades, ajudar el tercer sector i les pensions, amb una conclusió molt probable: la independència de Catalunya podrà ser més fatídica per a Espanya. Haurà estat per decisió dels propis governants negats al diàleg, que la història també explicarà.

Ramon Mas Sanglas – Sta. Eugènia de Berga 10/5/2014

Crispació, salaris polítics i precarietat laboral

La crispació política per continuar instal·lats és el que divideix la societat, no les legítimes aspiracions per ser un poble lliure i digne, units o separats. El govern no pot exigir la resignació a ser pobres amb el seu mal exemple.

La crispació dels polítics a peu d’escó és el contra exemple més repel·lent  en moments de tensió laboral. Dos partits majoritaris aixecant recíprocament la brutícia de les estores del partit amb un llenguatge vexatori i denigrant provoca la fugida de les urnes per la immoralitat dels candidats. Desafecció política solament? Els que haurien de ser torxes per il·luminar una societat  tenebrosa, ensopida econòmicament, es trenquen la cara al Congrés amb retrets sobre els dobles salaris i sobres en negre. On és la llei de la transparència aprovada per ses senyories? Així pensen reformar la fiscalitat del país, fer surar l’economia submergida i controlar els paradisos fiscals amb més amnisties? Negant i tapant-se les pròpies vergonyes? La baixa participació en les eleccions europees serà un primer reflex de la decepció popular.

Mentre uns polítics cobren dobles sous, el treballador afortunat ha de buscar dues o tres feinetes temporals per fer-ne un i modest. Se li regateja el salari mínim de 645 euros quan a França és el doble i Luxemburg el triplica. Cada dia creix el nombre de famílies sense cap ingrés per extinció de la prestació d’atur o del contracte. No es pot viure dels pronòstics demagògics del govern. Ni hem sortit de la crisi ni serà realitat la promesa de 600.000 llocs de feina en dos anys quan s’estan destruint diàriament centenars de treballs precaris. Esperança il·lusa com la predicció de reduir l’atur al  20% el 2017 amb un dèficit desorbitat en augment. Els bons rèdits bancaris no són indicadors d’una millora social mentre no flueixi el diner envers les empreses inversores. El primer dret que reclamen els ciutadans és el retorn del capital sostret al contribuent que va salvar les entitats bancàries, per la mala gestió o perversió dels fons. El rescat no és mèrit propi sinó gràcies a l’aportació de 9.548 euros de cada ciutadà espanyol (Montoro). Les retallades en educació, sanitat i tercer sector, incrementades en cinc anys consecutius, quan veuran la restitució? El dret dels estudiants a rebre beques s’ha convertit en una baralla entre ells per repartir-se les engrunes del Ministerio a costa de deixar a la cuneta els menys afortunats encara que aprovin tot el curs. Apujar el llistó de mèrits és un xantatge, quan realment hi ha diners públics per pagar autopistes inútils i solitàries.

L’escenari d’injustícies polítiques i administratives és el que crispa. La macro corrupció i la celeritat de tortuga de la justícia per aclarir responsabilitats i retornar sostraccions milionàries és demencial. No són les aspiracions sobiranistes que inquieta el poble. Les mogudes pacífiques per canviar el futur alimenten l’esperança de millora sense cap ambició de poder que traspua en les picabaralles partidistes. El darrer sondeig del CEO confirma l’esperit ciutadà obert a definir-se sense complexes malgrat continuïn barrades les portes del debat i la consulta per falta de voluntat política.  És el que hem vist al carrer el primer de maig: la inquietud per una ocupació de qualitat. Treballadors de tots els àmbits laborals que veuen la seva estabilitat penjada d’un govern que predica somnis mentre imposa l’austeritat i el bloqueig de convenis. S’ha contrastat el llenguatge del ciutadà per a qui la crisi crua és pura realitat amb les veus d’un optimisme artificial o que viuen poc i de lluny l’actualitat del país.

Ramon Mas Sanglas – Sta. Eugènia de Berga, 3/5/2014

Deriva oficial de la immersió lingüística

Per enèsima vegada el TSJC fa el ridícul als ulls del món i a la dignitat democràtica amb un auto contra la immersió lingüística del català després de 30 anys de vigència. Qui sembra crispació?

La deessa de la justícia catalana, una vegada més, s’ha tret el bandatge de l’equitat per mirar a través de la política i la parcialitat contra tota lògica. El caprici d'uns pares –insatisfets amb l’atenció  individualitzada- ha decidit privar al seu fill d'una integració plena a Catalunya obligant la majoria del grup perdre drets lingüístics de molts anys. Una resolució tan curiosa com injusta i antidemocràtica contra un sistema educatiu exemplar, flexible a les situacions locals (14% de centres imparteixen alguna àrea troncal en castellà) sense normatives uniformadores.

El vessant jurídic és contradictori. Si reconeix el català com “el centre de gravetat” del sistema educatiu de Catalunya no és deduïble que s’hagin d’imposar per llei uns mínims vehiculars de castellà si la majoria de la comunitat educativa del país no ho demana i s’aprova en seu parlamentària. Error democràtic que intenta evadir l’auto recordant que “el TSJC considera que la presència vehicular suficient de les llengües oficials és un mandat constitucional i no una qüestió negociable dels centres, els pares i agents de l’ensenyament”. Un model plenament constitucional durant  30 anys, ara no ho és? A què respon treure del calaix un fantasma en moments d’auge sobiranista? L’oportunisme polític no és casualitat. És coneguda la pretensió d’espanyolitzar els catalans.

Error pedagògic i de mètode: la intromissió  en l’organització curricular dels centres. La imposició del 25% vehicular de castellà no ha passat pel consell escolar. Altera l’autonomia i l’ideari de l’escola triada pels pares. Els “serveis mínims” de castellà els estipula la LEC i no l’arbitri de “cinc” pares denunciants per sobre del marc legislatiu autonòmic. És clar el segell polític de la resolució com en l’actuació educativa del País Valencià. Si un xiquet d'una classe vol estudiar en valencià/català, ¿també aplicaran a tota l’aula el 25% d’àrees comunes en aquesta llengua? De moment, més de “cent mil” famílies demandants se’ls ha negat. No tenen la mateixa Constitució?

Tercera errada i per doble partida: es trunca  la cohesió de les cultures sobrevingudes a través de l’escola i es desprotegeix una llengua minoritària al carrer i les llars. La cooficialitat d’una autonomia és una riquesa cultural envejable i també un comodí negatiu contra el bilingüisme. L’immigrant resident que no aprèn català és per desinterès o rebuig ideològic. En canvi és inimaginable un espanyol o català  instal·lat a Franca, Alemanya o Regne Unit que passi de la llengua autòctona. S’integra o marxa. Res més bonic que veure criatures parlant més d’un idioma i uns pares aprenent català, èuscar o gallec gràcies l’escola dels fills. Són lamentables actituds adultes de menyspreu lingüístic i l’exigència de ser contestats en castellà amb anys de residència a Catalunya. Accedir al canvi de llengua no és bona educació, és obstruir l’aprenentatge, un flac favor.

On és la lògica d’imposar més castellà als castellans de Catalunya? S’entendria si els denunciants foren catalans mancats de castellà. No és el cas perquè amb l’entorn en van ben servits. El contrasentit de l’auto –recorregut-  marcarà cinc escoles amb el perill de contagi i l’augment al 50% de les matèries, la realitat vigent de les Balears. L’anglès vehicular, imprescindible, haurà de fer-se un forat a costa de menys català? La democràcia s’imposa a la falsa “necesaria ecuanimidad”, que diu el dictamen judicial. Són els drets competencials integrals que pauten el percentatge del trilingüisme -no els criteris polítics unionistes- garantint resultats acadèmics, sobradament avalats en castellà (informes Pisa). Les sentències polititzades i antidemocràtiques tenen tres sortides: el retractament,  la insubmissió o la independència.

Ramon Mas Sanglas- Sta- Eugènia de Berga, 2/5/2014