Existència o no existència de Déu: "poder i religió" sobre la lliure fe dels "creients"

La història de les religions és tan antiga com el mateix ser humà. La inseguretat crea una necessitat psíquica de “relligar” (religió) la vida present amb un ésser més poderós degut a la fragilitat de la persona que troba el seu límit existencial en la mort. Totes les creences monoteistes –majorment- han patrocinat ancestralment la vida d’ultratomba, essència de la fe en un “més allà desconegut”, de manera més filosòfica a occident, que no ha calgut en les innombrables religions naturistes d’arreu del món. L’home, per a aquests observadors nats del seu entorn, s’ha inclòs en el cicle reproductiu animal i vegetal. No defuig del procés biològic de néixer, reproduir-se i desaparèixer, amb una reencarnació o tornada al si de la terra, sense més entelèquies i dualismes platònics de cos i ànima. Així de simple és la vida de tot ser viu animal amb una longevitat variable i unes facultats cognoscitives i de relació afectiva diferents en funció de l’espècie genètica.

Fe i ciència - Els manuals sobre la matèria han creat hipòtesis molt diverses que vinculen el binomi “fe i ciència” com el nucli substancial de tota religió. Són compatibles? Fins on arriben els límits de cadascuna? La fe, per naturalesa, ens demana acceptar quelcom indemostrable, objecte de misteri per ocult o inabastable a la racionalitat humana. Però, l’evidència, no és motiu de fe si el món científic ens ho fa palès als sentits i a la ment. Els misteris ens els hem creat nosaltres, interessadament, no Déu, per justificar aquest més enllà. La història n’és el testimoni més fidedigne d’aquesta afirmació. Per aquest mateix motiu, cada religió mostra uns camins diferents, més o menys alliberadors o de submissió, per arribar al “summum” de l’autocomplaença o la llibertat de l’esperit, sense cap frontera artificial de pecat i recompensa (cel o infern, en el cristianisme medieval). El domini feudal i el poder del papat s’imposa sobre les consciències dels fidels sota l’amenaça permanent d’una vida eterna futura feliç o de condemna. La manifestació pública de la fe era de rigorosa obligació per conservar la vida terrenal (tot heretge era cremat), per poder arribar després al gaudi de la glòria celestial.

La nova moda de Déu -No deixa de ser enigmàtic i prou significatiu que al segle XXI l’home es torni a interrogar públicament sobre l’existència d’un Déu o altres déus fets a imatge i semblança individual – a la seva mida- per justificar el seu “modus vivendi” present i futur. Tots els corrents ideològics religiosos de la humanitat, que quantificaríem en centenars, s’han vist immersos en el dubte de la seva credibilitat, en la revisió constant de la documentació oral i escrita dels seus missatges, en la persecució moral i al judici dels seus testimonis històrics.

La bibliografia sobre temes religiosos del món civilitzat més antic, especialment, torna a estar d’actualitat i es desenterren vells documents que tracten de les creences més primitives de la nostra era per analitzar les arrels de les religions monoteistes del judaisme, cristianisme, islamisme,...amb totes les variants històriques i cismes. Les podríem catalogar de religions modernes. Per contra, situem el budisme, el hinduisme, les creences gregues i romanes,... en un bloc diferenciat quant al temps i als continguts ideològics de caire més oriental, mentalista i mitològic.

Cristianisme adulterat –No podem deixar d’esmentar el pes específic que durant tants segles – des del primer concili ecumènic de Nicea (325 aC)- ha tingut i té la doctrina imposada en aquell sínode. De forma molt sospitosa i poc ortodoxa, amb transgressions flagrants de la veritat històrica, la pressió i el poder de l’emperador Constantí va predominar sobre la transparència bíblica. Aquest entorn va ser el bressol nefast de tota una cultura ètica medieval desvirtuada i basada en un món pagà greco-romà, tergiversant parcialment el llegat de l’autèntic cristianisme dels tres primers segles.
Aquella mateixa situació del poder temporal d’un cèsar –aleshores- dogmatitzant sobre la divinitat d’un sol Déu (el dels cristians) al qual es converteix per interessos d’unitat imperial, l’estem vivint camufladament al nostre temps amb l’anomenat món catòlic i romà, centrat en la seu vaticana. Aquí rau el renaixement del dubte, després de molts segles, sobre l’existència de Déu i l’autenticitat doctrinal heretada del s. IV i resumida en el “Credo nicè” que es proclama en la missa. La suma de totes les purgues o variacions morals medievals, persecucions (“santa inquisició”) i adaptacions a la doctrina de cada època per conservar el poder polític i espiritual sobre les consciències dels “creients de nom”, batejats per tradició, fa més que suspicaç la veracitat dels orígens d’aquesta fe. Creença per imposició, obligació social o temença, és contradictori amb la pràctica d’una fe lliure i per convicció. La ciència, feliçment, està envaint el camp de la fe i de l’acceptació per ignorància, gràcies als avenços arqueològics i científics que treuen a la llum vestigis històrics creïbles sobre una veritat ocultada intencionadament.

Quin Déu vertader existeix? - Retornant a l’enunciat de l’article que està donant peu a plantejaments filosòfics tant als gnòstics com als visionaris del “més allà”, la societat pensant està emetent uns judicis de valor molt dispars i també materialistes. No ens calen principis de fe per viure bé la vida. Amb el conegut eslògan publicitari del “probablement Déu no existeix”, no estem centrant l’atenció en el eix del discurs religiós, que és: de quin Déu qüestionem l’existència, si existeix? El problema radica en la naturalesa o l’essència d’aquest Déu vertader, que serà i és distint per a un jueu, un musulmà, un hindú, un budista, un cristià,... Aleshores, si són diferents o plurals, o el mateix sota manifestacions diverses, quin déu gaudeix de l’autenticitat? Si la resposta és que tots (perquè és el mateix?), les normes de conducta o moral esdevenen plenament subjectives. No té raó de ser cap religió estructurada i oficial. Conseqüentment, la resposta a la fe és individualitzada i depèn exclusivament del “credo” (si se’n té) de cada ser racional potencialment creient. És aquí on apareix la lliure creença i l’acceptació “sui gèneris” d’un cabdill religiós que abandera les directrius d’una identitat específica. No pot existir mai un monopoli universal de la religió. No en va, existiren nombroses “guerres de religió”, falsament anomenades així, per ostentar el poder terrenal en nom d’una fe. Recordem només la guerra santa islàmica (pilar religiós fonamental), les croades cristianes medievals per mantenir la integritat i el domini en els territoris de Jerusalem. Al llarg de tota l’Edat mitjana l’Església romana va mantenir la sobirania política en tot el món occidental imposant les reialeses més beneficioses al seu caprici. D’aquí en deriven les immenses fortunes dels béns que acumula avui dia, font permanent de picabaralles entre els poders material i religiós. Què lluny de l’autèntic cristianisme!

L’afirmació d’una pluralitat divina confirma a l’ateu el seu argument de la inexistència d’un sol Déu objectiu creador i menys redemptor (de què i qui?). És inadmissible una guerra de déus (només en la mitologia). Per tant, si històrica i socialment està comprovada la multicreença religiosa, també és de lògica el rebuig o la no acceptació de cap. L’ateu no admet un ser superior per principi, ni conceptes eteris i transcendents. Es desvincula de tot grup social religiós concret estigmatitzat per unes normes doctrinals i uns ritus d’origen molt divers. També es desmarca del gnòstic que nega tota experiència o coneixement del món diví, malgrat pugui existir un Déu, que no descarta.
En canvi, el creient convençut, en la versió religiosa més versemblant, -que pot arribar als nivells de fanatisme més radicals-, es compromet fins les últimes conseqüències a demostrar i exterioritzar la seva fe basada en els principis dogmàtics que reconeix i professa universalment el cap visible de la seva religió.
Si l’autenticitat d’un sol Déu vertader estigués en mans d’una sola religió, tots els mils de milions de practicants de les restants creences estarien en les tenebres de la falsedat i l’error. Seria una incongruència absoluta. És d’insensats o ignorants atribuir-se el patrimoni o exclusivitat sobre la veracitat d’una divinitat.

En conclusió, ambdós, creients i ateus, estan dintre dels cànons de la veritat racional i tenen la seva credibilitat que s’ha de respectar mútuament per a una bona convivència. Viure bé (“estar en pau en si mateix i els altres”), està del tot desvinculat de l’existència o no existència de Déu.

Debat d’interessos - Aleshores, quina raó de ser té la controvèrsia actual de l’existència de Déu o la seva negació? El moviment suscitat sembla més econòmic que ideològic. Mentre la discussió quedi en el marc o l’àrea de la simple confrontació existencial el sil•logisme no tindrà més conseqüències i el debat esdevé estèril. Però, si el pas següent plantegés l’autenticitat d’un déu concret, per suplantar el poder d’algun estament sobre un altre, tornarien les guerres històriques de religió que van fer córrer sang? No s’arribarà mai tal extrem, perquè la tolerància i la claudicació religioses estan sotmeses al negoci polític, que els dóna ales per sobreviure. No solament la religió catòlica, totes, en nivells diferents. Política i religió, malgrat l’estat sigui aconfessional, no s’enfronten, es toleren per necessitat i conveniència.

Tancant les premisses inicials, què en queda, doncs, de la sagrada creença vaticana en “una església santa, catòlica, apostòlica i romana”, que professa el “credo” romà? Si l’Església es declara ecumènica, ja no és “una” i la vertadera? S’ha traït el concili de Nicea? Se’n van en orris els dogmes proclamats per la infal•libilitat autocreada dels papes al llarg de la seva trajectòria? El cert és, que la realitat actual no respon als criteris inviolables de la fe dels primers segles que molts màrtirs van testimoniar donant la seva vida. Se’ns dirà que el canvi és un signe del temps, una adaptació conciliar permanent, sense desentranyar l’evolucionisme nefast que ha patit la degeneració religiosa en disset segles per tal de conservar els drets polítics i el poder social. Conservadorisme aparent per una banda i laxitud de costums per una altra, -més visible en la religió vaticana-, que passa d’una exigència medieval molt intransigent i rígida a la permissivitat més tolerant. Per contra, crida l’atenció, per exemple, l’equanimitat religiosa del món islàmic en perpetuar les seves tradicions de forma més estable després de moltes centúries. S’explica, segurament, per la simplicitat dels seus orígens que va deixar el seu profeta Mahoma. La religió islàmica no es va veure involucrada en una patrística de discussions trinitàries i encara pitjor, l’escolàstica de Sant Tomàs, amb totes les repercussions cismàtiques occidentals posteriors, que van derivar cap l’escissió religiosa protestant, calvinista i anglicana, entre d’altres.

Conclusió - El denominador comú de tota religió ha estat la captació de seguidors per expandir unes creences, com a excusa, i dominar amb fermesa una parcel•la del món. El poder materialista sempre s’ha imposat o solapat veladament per damunt de l’espiritual, fent servir recursos d’intimidació (el pecat i la vida eterna) per recaptar riqueses i quotes de poder. El vaivé pendular de la història religiosa explica la seva evolució, -cada dia en situació més crítica-, perquè el dilema fe i ciència ja deixa de ser qüestionat. Cadascú ocupa el seu lloc (malgrat algunes relliscades vaticanes ocasionals) sense coaccionar consciències, ni imposar principis morals no demostrables o inexistents. El progrés i la cultura ha substituït la ignorància de la majoria, que fàcilment eren enganyats, en nom dels poders fàctics pels predicadors de la fe. D’ara endavant, el missatge religiós del món ha canviat: “En nom de Déu, si hi creus, i si no també, viu i ajuda a viure bé”. La fe abstracta queda suplantada per la “caritat” i l’altruisme que pregona i exigeix un món globalitzat i més compartit, al marge del què puguis creure sobre el més allà.

Ramon Mas Sanglas
Estudiós diplomat en teologia

23/1/2009

Educació, esclava de l’economia, ha de recórrer al voluntariat - Homologació a la inversa?

El país està col•lapsat econòmicament perquè cada dia creix en població nouvinguda i aturada. La paràlisi de l’aplicació de l’Estatut ha endeutat Catalunya i la descapitalització dels serveis públics està in extremis. El departament de sanitat que ha d’enfrontar un servei a persones no pot eludir ni prescindir dels recursos més bàsics. Amb retallades del personal qualificat que plega o marxa del país per la baixa remuneració només aconsegueix empitjorar la situació amb llistes d’espera més dilatades. És un exemple que Catalunya està patint fa molt de temps sense previsió de millora immediata si ens quedem en la sanitat pública.


La falta de recursos ofega ensenyament - Ara li toca el vora viu el departament d’educació. És l’última proclama de la Conselleria. S’ha d’adaptar i de regular el sistema per sanejar la pobra salut econòmica de què gaudeix, amb la reducció de funcionaris docents , sota la doble excusa d’una millor gestió si disposa de personal més estable i degut a la falta de professionals que no pot oferir el mercat. Com a gran solució presenta la iniciativa d’augmentar voluntàriament la jornada lectiva dels funcionaris: quatre hores lectives setmanals més a primària (de 23 a 27 hores) i tres a Eso, Bat i Cicles Formatius (de 18 a 21 setmanals). És un trist precedent per a una futura LEC gestant: la insuficiència d’oxigen és el presagi d’una vida curta o endèmica.
L’anunci d’Ernest Maragall ha deixat perplexos als docents i l’entorn sindical, quan fa dos mesos escassos el mateix conseller feia pública una pluja de 1.500 milions d’euros anuals complementaris per a diferents àmbits del sector.

Analitzant els detalls de la decisió veiem la fal•làcia i les greus conseqüències. Fa poques setmanes el Consell Europeu va rebutjar per àmplia majoria l’ampliació de l’horari laboral dels treballadors de forma voluntària per no crear greuges comparatius i conflictes laborals dintre una mateixa empresa a l’hora de noves contractacions -entre d’altres raons-, després d’una conquesta històrica dels drets laborals. Amb aquesta mesura que pretén imposar el Departament sabem que molts interins i substituts perdran la feina per excedents de personal, a canvi d’una remuneració addicional que rebran els seus companys de plantilla fent les seves hores.
Per contra, la sobrecàrrega horària repercutirà en la pèrdua qualitativa docent, la disminució de coordinació, la dedicació a la formació individual, preparació de classes i l’avaluació de l’alumnat. Seran pèrdues adquisitives professionals, -remarquen els sindicats-, a més del perill d’aglutinar alumnat que necessita de recursos més personalitzats (atenció a la diversitat).
Aquest principi de voluntariat inicial, pot ser una trampa que adquireixi caràcter impositiu obligatori posteriorment, i que per l’aplicació cada vegada més extensiva en un mateix centre, provoqui les pèrdues de més llocs de treball.

El que no sembla tan voluntari és la reducció de nòmines o el canvi de funció d’un miler de funcionaris que treballen en comissió de serveis per enviar-los a les aules. Se suposa que la seva feina la pot fer personal administratiu qualificat sense ser docent.

Un país que ha de recórrer al voluntariat és per definició decadent o precari, està en camí de la pobresa o mancat de professionals. La dificultat de trobar professorat que apunta el conseller no es dóna aquí de manera radical, perquè en totes les convocatòries d’oposicions l’excedent de candidats sempre ha estat molt ampli. Per tant, la conclusió més evident de la mesura és de tipus merament economicista i de rabiós estalvi vital. S’han perdut de vista de cop i volta, els referents modèlics dels països nòrdics i de Finlàndia? Seran aquestes traces els nous “viaranys” que definiran la llei d’educació catalana?
No ha transcendit, fins el moment, cap reacció política sobre el tema, a excepció de CiU -fins ara ha acatat la tramitació parlamentària de la LEC- que ha recordat la promesa del tripartit de reduir dues hores lectives arran de la implantació de la sisena hora el curs 2006-2007.

La patronal d’ensenyament privat en prendrà bona nota – El sector de l’escola privada i concertada que està en fase de negociació fa mesos i sense cap pressa, –per veure segurament, el desenllaç de la LEC- la notícia de l’augment horari lectiu dels funcionaris li ha vingut com a anell al dit. La seva oposició frontal a tota homologació horària dels treballadors respecte als seus homòlegs s’ha vist recompensada i beneïda pel mateix departament. Les economies de les dues butxaques –erari públic i patronals- es beneficiaran a costa de la bona fe dels voluntaris a més de les quotes familiars mensuals de sempre. Es confirma definitivament la sepultura del Pacte Nacional per a l’Educació on es dibuixava la unificació de les dues xarxes amb caràcter general, a mig termini. Els poders econòmics i fàctics, ensopeguen una vegada més i trepitgen les necessitats pedagògiques i educatives del país, també al segle XXI.

Les turbulències entre sindicats, patronals i administració es preveuen in crescendo. Tot dependrà de la reacció treballadora. Les batalles que s’han lliurat en el present curs no han impedit la continuïtat del debat parlamentari de la futura llei, si bé, no han faltat esmenes i contrapropostes de tots els sectors educatius. El més cert i comprovat, per part de l’escola concertada, és la feblesa reivindicativa generalitzada del professorat, que coneixen molt bé els seus patrons, fet que els permet mostrar-se poc sensibles a les seves exigències i manifestacions.
La representació sindical negociadora té molt difícil una homologació a la baixa si els seus companys de la pública accepten fer més hores de classe. La paritat horària entre ensenyament públic i privat estarà més equidistant. A primària es donarà, curiosament, la inversió fins i tot. Però, sens dubte, la balança de l’administració s’inclinarà més fàcilment del costat patronal abans que augmentar la plantilla del professorat amb noves despeses públiques i privades.

Alumnes brillants amb beques – L’estadística parla que el 30% d’alumnes abandonen els seus estudis als 16 anys o abans -per desmotivació la majoria-, o per inserció al món laboral, els que menys. Aquest percentatge del fracàs escolar recau en el col•lectiu d’alumnes menys afavorits intel•lectualment i econòmicament, en general, però, el departament vol premiar als alumnes brillants (amb nota mitjana de 8) abans d’acabar l’ESO. No és la mesura més encertada per pal•liar el fracàs. Els bons alumnes ja continuaran els seus estudis a BAT, majoritàriament, o fent algun Cicle formatiu i solen tenir una economia familiar més sanejada.
Estadísticament està demostrat que els nuclis familiars amb més poder adquisitiu tenen un nivell cultural més alt. Segon el mètode triat per la Conselleria l’estímul no recaurà en aquells que més ho necessitin. La selecció dels possibles becaris s’hauria de promoure entre els aspirants a la FP (“l’aneguet lleig” de l’ensenyament) per crear uns excel•lents tècnics que demanda la societat, i en especial, entre aquells que estan temptats per l’abandonament escolar i tenen probabilitats de reeixir.

Aquest milió d’euros que Maragall pensa destinar als becaris, procedirà de l’estalvi que generarà la reducció de places que ocuparan els docents voluntaris? Sis plau, no despullem un sant per vestir-ne un altre.

La inversió en beques, ben aplicada, mai serà suficient. El valor dinerari, no obstant, no ha de suplir l’esforç, el rendiment i la qualitat. Tres requeriments que han desaparegut de la societat consumista actual, que no es recuperen amb diners, sinó amb la pràctica. “Si no es cobra, no es treballa”, lema de l’adult que ha impregnat el món infantil fins i tot: la paga setmanal per fer el llit, parar la taula, anar a comprar el pa,...Ja no parlem del xantatge escolar: “si ho aprovo tot” em compraràs la moto dels 14, dels 16 anys. Si no, ja no estudio. Parany familiar trist, però habitual, en famílies normals. No parlem de famílies desestructurades on cada membre vol ser el protagonista, i la destrossa dels valors és més acusada, molt sovint.

Si fins ara els fills venien al món amb “un pa sota el braç”, ara vindran amb “un talonari de xecs signats en blanc” que ells mateixos aniran omplint al seu arbitri. Està desapareixent l’obligació de l’estudi, la investigació, la creativitat, el plaer de l’oci, -per pròpia iniciativa-, només per ludisme. Tot es ven i tot es compra incloent-hi el propi saber: només estudiaré cobrant. Deplorable, quan fa uns anys l’aprenent pagava fins i tot per treballar al costat d’un bon oficial mecànic, fuster o paleta.

Invertir per millorar substancialment – L’esnobisme és un mal conseller per si mateix. Canviar només per deixar la petjada dels governants de torn és una insensatesa. Tot experiment amb implicació humana ha d’ésser minuciosament estudiat per evitar riscos de fracàs tant de tipus emocional o psíquic, com laboral, amb repercussions socials irreversibles.
Amb un cos de funcionariat parcialment voluntari es pretén classificar la seva disposició o capacitat en funció de les hores lectives de més dedicació? Docents de primera “amb més vocació” i de segona categoria o “més legalistes”? Des de la incentivació, amb una gratificació addicional es desvetllaran noves vocacions per a la docència? Al meu entendre la proposta és un pedaç transitori supeditat exclusivament a la dependència econòmica restrictiva. Cal solucionar el mal d’arrel, que és la inversió del PIB que necessita educació, i no caldrà fer arranjaments de maquillatge.

La generació de joves que estan en la aules seran els treballadors de Catalunya d’aquí una o dues dècades. De la seva formació en dependrà el futur del país, molts d’origen estranger, amb més dificultats d’integració a nivell lingüístic i cultural. Això demana una inversió i extensió urgent més àmplia dels contractes programa en totes les zones geogràfiques i barris on la mitjana de nouvinguts supera la mitjana de Catalunya. En aquests centres el voluntariat s’està aplicant fa molts anys sense cap mena de remuneració -en l’escola concertada específicament- on rep la mateixa proporció d’alumnat immigrant que la pública. És hora, que per conveni, es faci justícia a tanta desigualtat laboral.

En definitiva, si no volem lamentar ben aviat el desencís de una llei catalana d’educació, com ha succeït amb la LODE i la LOE, inspirades en models caducats i fallits a l’estranger, prepararem la inversió econòmica suficient per fer factibles els recursos humans necessaris des del primer dia de la seva aplicació. Del contrari, la LEC tindrà els dies comptats i morirà per asfíxia.

Ramon Mas Sanglas
Delegat sindical FETE-UGT
12/1/2009

Caminant cap a la LEC – Present, futur i aplicacions laborals

Diu un proverbi que els bons auguris quasi sempre tenen un final feliç. Tant de bo els pronòstics dels futuròlegs tinguessin al seu abast la possibilitat de marcar el camí de cada destí, perquè aleshores l’encert seria més fàcil.
Amb aquest pensament vull donar a entendre que està en la mà de l’home fer canviar el rumb de les lleis que marquen més la quotidianitat humana: el camp laboral individual. En cada estat del món –o zona més restringida i autònoma-, tenim un parlament amb polítics que intenten dirigir la vida dels ciutadans del seu país. D’aquestes persones delegades depèn en gran mesura la bona harmonia legislativa, el nivell de benestar econòmic o social i el funcionament dels estaments jurídics de l' estat o autonomia.

Centrem-nos en el cas concret del parlament de Catalunya i en particular en la tramitació de la futura llei d’educació dels catalans (LEC), que espera veure la llum exitosament. Aquest és l’objectiu dels governants que ja han iniciat amb bon peu el seu camí després de diferents assajos en forma de bases o projectes, no exempts de polèmica social i dels mateixos professionals.
Aquí està el gran repte dels responsables polítics: fer una llei útil per a aquells que l’han de practicar i fer-la aplicar als seus subordinats, futurs ciutadans adults. L’educació és una llei de primer ordre social juntament amb la sanitat perquè marca el nivell de progrés d’una nació.

Un dels retrets que reben tot sovint els legisladors és fer cas omís dels experts, en aquest cas dels encarregats directes de la docència -el professorat- i dels estaments vinculats al mateix cercle educatiu: pares i alumnes.
Perquè els creadors legislatius pugin fer un servei eficaçment han de pensar en els destinataris del seu treball i no en si mateixos. S’haurien d’oblidar de la pròpia ideologia política, de l’interès mercantil, les pressions mediàtiques exteriors i els poders fàctics tradicionals. El protagonisme ha de recaure de ple en el receptor de la llei i no en els seus ideòlegs i redactors.

Sabem que en el transcurs d’una negociació parlamentària, àrdua i llarga per se, es creuen un sin fi de concessions mútues. És el conegut joc polític o servir a més d’un senyor al mateix temps. Costa molt ser fidel a uns principis ortodoxos quan arriba la temptació de la fragilitat com és l’amiguisme, el canvi de favors, la veu d’un amo poderós, un aliat de fora... Aquí comença la transgressió de l’autentica llei que la farà sortir coixa o deformada des de la concepció. Experiències legislatives fracassades sobre educació en tenim sobrades experiències. Ara que hi som a temps, que la bona gestació de la LEC acabi engendrant una criatura digna de ser exhibida a tota la societat catalana ja que s’han proposat tenir-la, malgrat els detractors. L’avortament no és cap bon consell, però encara s’hi és a temps.

Abans d’entrar al Parlament, el conseller es va curar en salut. El dia anterior, 5 de novembre, va donar una conferència en el Fòrum Europa on va detallar el cost addicional de la LEC amb una pluja de 1500 milions d’euros anuals que suposarà la implantació de la Llei fins el 2016:
• 318 seran destinats a l’escola concertada per garantir-ne l’aplicació dels contractes programa en les escoles concertades adherides.
• 387 seran per implementar l’autonomia dels centres, la formació dels docents i fomentar una direcció professionalitzada.
• 153 per sufragar ajuts familiars com llibres de text, menjadors i transport.
• 114 aniran destinats als governs locals per incrementar la Formació Professional.
• 521 es destinaran a l’etapa 0-3 anys, la formació d’adults i la formació artística.

Per no defraudar abans d’hora, ja va avisar que el cicle econòmic marcarà les pautes de l’aplicació, i que per als cursos 2009 i 2010 serà molt difícil dur a terme aquestes inversions. Qui avisa no és traïdor. En definitiva, que la criatura es porta el pa sota el braç, ens venia a dir. Quan es podrà encetar i començar a menjar ja no va quedar tan clar. Si més no, la invitació a ser benèvols a l’hora de la votació i a acollir de bon grat el nou projecte no podia ser més explícita.

Si fem un balanç de l’estat polític de la LEC en el moment actual, observem que gaudeix de bona salut. El promotor de la llei, Ernest Maragall n’està plenament satisfet malgrat aspira a més en el decurs del tràmit legislatiu. Ha rebut un 87% de suport dels parlamentaris (PSC, CIU, ERC) enfront d’un minso 17% (PPC, Cs, ICV) que busquen unes esmenes de millora o la rebutgen frontalment. Ja coneixem l’oposició sistemàtica de Ciutadans pel tema lingüístic i la versió tradicional del PPC que no s’ha tancat en banda –no poden fer un lleig al clergat català- si s’accepten unes esmenes. De caràcter totalment oposades són les raons d’ ICV, que volen una escola pública més potenciada i una concertada amb caràcter de servei públic com van signar la immensa majoria en el Pacte Nacional per a l’Educació (PNE).
Sorprèn més el silenci d’una ERC, tant anticlerical quan vol, i ara que no rebutgi una llei de tarannà dretà, encara que camuflat. Políticament es comprèn quan no és possible servir a dos senyors alhora: festejar CIU i erigir-se cabdill independent. Alguna esmena parcial aportarà, no obstant, per no deixar veure tan fàcilment el doble joc.

Analitzant el pacte de germanor que d’entrada ha arribat sense cap reticència important el partit principal de govern (PSC) aconfessional i el partit de l’oposició (CIU) crea sospites. Per a ser més justos, amb Unió, específicament. Estem parlant d’una llei de l’esquerra catalana socialista o de la dreta nacionalista? No resulta tan desconcertant si es mira amb perspectives de futur. Tot té la seva explicació. La separació ben definida d’escola pública i concertada tant bé li va al grup socialista ara, com als convergents en un proper govern a les seves mans. Seria la plenitud si es donés el consorci sociovergent, rumor de moda. Raó de tal acord: l’estalvi econòmic anual del departament gràcies a l’aportació familiar, primerament. Segon gran motiu de satisfacció: la patronal concertada del sector continuarà tenint les mans lliures per recaptar uns ingressos sota la justificació de la insuficiència del concert. Tot queda a casa. Favor per favor i tots contents, a costa de la soferta família que veurà postergat una vegada més el seu somni constitucional de la gratuïtat escolar. Tot plegat que el joc d’escacs sembla que dóna per a molt, quan la partida ja està decidida. El misteri del cost real d’una plaça escolar continua sense desvelar-se i la fórmula màgica del xec escolar continuarà en el bagul dels records.

Conseqüència immediata per als professionals: el dret laboral de la pretesa homologació canviarà de direcció i la jornada del funcionariat s’acostarà més al règim horari de la privada. “Ningú és bon profeta al seu país”, però, intueixo que s’intercanviaran els paràmetres de l’homologació horària i salarial. Els referents actuals d’equiparació entre escola pública i la concertada de forma genèrica desapareixeran en la nova llei i amb el nou funcionariat educatiu de Catalunya.
L’escalafó laboral es marcarà per mèrits de rendiment, en funció de la feina avaluada, potser més que l’antiguitat –figura cabdal la de l’avaluador- i segons el lloc geogràfic considerat més o menys conflictiu per aconseguir una cohesió social entre l’alumnat autòcton i el nouvingut. A efectes retributius i d’horari setmanal poca diferència hi pot haver entre pública i privada, llevat dels drets per oposició, encara per definir.

Aquí tindria cabuda el reconeixement i la raó de ser dels “centres concertats pobres” adherits al contracte programa per la singularitat del seu alumnat i zona. La resta de centres públics i concertats més elitistes disposaran de menys recursos i ràtios més altes, també per interès directriu.
Aquesta percepció, que podria semblar superficial o gratuïta, es basa en les previsions econòmiques anunciades pel conseller (318 milions d’euros anuals addicionals) destinats exclusivament a les escoles concertades amb contracte programa (de geografia immigratòria densa) -i no per a la resta de centres-, a més dels 153 milions per fer front a les necessitats de caire social més habituals en barris pobres i zones perifèriques de les escoles públiques.

Delimitar aquesta frontera o marc laboral serà competència de l’Estatut del docent, tan comentat? Podria substituir al conveni en la concertada? Què passarà amb els drets vigents dels triennis, els estadis, els complements,...? Quedaran absorbits (no perduts) en la nova legislació? Cada resposta engendra més preguntes. Per això no contesto.
La feina que es gira per part dels sindicats i les patronals és innegable. Els primers es troben perduts, desorientats i dividits, tan en l’àmbit públic com en el concertat. No saben què fer amb els treballadors i com convèncer-los per treure’ls al carrer. Els segons estaran satisfets d’una renovació profunda marcada per una llei. Per què tanta demora, sinó, en revisar el conveni del 2001? Creuen que és suficient actualitzar de moment les taules salarials i esperen nous esdeveniments per revisar o redactar de bell nou tot el conveni.

Retornant al tarannà polític, considero que la LEC tindrà més matisos dretans per l’entrada parlamentària triomfant de que ha gaudit, on estan les línies mestres del govern i de les patronals, ja més silencioses. Falta la lletra menuda de les esmenes que seran simples retocs per apaivagar algunes veus dissonants sindicals i d’esquerres. Així s’arribarà fàcilment al 95% del consens de la cambra en l’aprovació final. Tot un èxit del conseller per al maig-juny del 2009.

Sempre queden caps per lligar, com és la situació econòmica i laboral dels treballadors de l’ensenyament no obligatori: BAT i Cicles Formatius no concertats. Es quedaran en situació més precària que els seus companys de secundària concertada? La família ha d’assolir íntegrament el cost com de l’universitari que opta per fer una carrera de pagament i no estatal? És el camp de batalla de les patronals amb l’administració per no perdre clientela. D’aquest argument es valen per no rebaixar les hores lectives en el sector concertat. Tots o cap sense discriminació o subvencions parcials com a solució intermèdia. És una aposta patronal molt aferrissada en defensa pròpia.

Si els fracassos ens han d’alliçonar aprenguem a no ser oportunistes a costa dels qui menys s’ho mereixen: els infants i la joventut. Ja tenen els seus propis problemes biològics. És injust carregar-los amb la insensatesa dels adults L’educació d’un país ha de vetllar per fer-los créixer amb els millors recursos que estimulin el desig d’aprendre més per voluntat pròpia que per imposició. Si aquest objectiu bàsic no es primordial en la consciència dels legisladors, dels educadors i els mateixos progenitors, la llei estarà evocada irremediablement al fracàs una vegada més.

18/11/2008
Delegat sindical de la UGT
Ramon Mas Sanglas

UGT i CCOO tiren la tovallola: NO secunden la vaga 14-N

És notícia oficial del dia d’avui 24 d’octubre. El sector laboral d’educació d’aquests dos sindicats no s’adheriran a la jornada de vaga contra la LEC fixada per al dia 14 de novembre, tant per part de l’ensenyament públic com de la part concertada i privada.

L’explicació i fonament de la desconvocatòria és la falta d’interès i d’implicació dels treballadors palesa en la consulta o enquesta que els dos sindicats van tancar el dia 15 d’octubre. La participació de professors i de mestres ha estat decebedora i cap majoria dels participants s’inclina per fer l’aturada que mantenen els sindicats majoritaris de la pública (USTEC- STES, ASPEPC i CGT). Tampoc existeix una oposició oberta a la mobilització o dia de vaga, però, la manca de “quòrum” obliga als dirigents sindicals a suspendre, raonablement, la diada reivindicativa. Són els treballadors qui decideixen fer o no fer classe, no els sindicats. Com que aquest concepte no està prou present en la conscienciació laboral dels docents, per a ells van les conseqüències que se’n derivaran. Una vegada més la golejada de les patronals i del benemèrit conseller Maragall s’ha posat en evidència. Per tant, més via lliure a la LEC.

Com era d’esperar, la representativitat en el sector privat i concertat que té l’anomenat sindicat USOC ha brillat per la seva absència una vegada més. Fins ara no ha aparegut obertament en el mapa sindical contra la LEC. Potser hi està d’acord? Tal vegada pensa seguir l’estratègia reivindicativa de la patronal amb la recollida de més signatures? Esperem tinguin més encert.

La conclusió de tot plegat, és, que podem anar dient “adéu” a la famosa homologació horària i retributiva, al Pacte Nacional per a l’Educació i als seus continguts com el mateix contracte programa. O esperem la loteria nadalenca caiguda del cel sense jugar-hi? Comiat nefast, però, merescut per negligents, indiferents, passius i covards com a col•lectiu submís a una especial professió vocacional diferent de la resta de professionals dedicats a l’ensenyament. No ens ho creiem massa? No sona una mica a orgull tot això? O excés d’autoestima i d’autosuficiència? No necessitem una reducció horària per a una millor qualitat educativa? Si hi renunciem, perquè no lluitem, es perquè ens considerem prou capaços. No ens queixem, doncs. Siguem lògics.

Ara, sí, la patronal té les mans ben lliures per negociar, si li ve de gust, un tipus de conveni al seu aire. Tenen el camp planer sense cap obstacle. Els seus súbdits han claudicat a les seves exigències legítimes. Rendició incondicional. De moment ja han manifestat que en tenen prou amb l’actualització de les taules salarials. La resta de l’articulat els va de meravella amb el mateix conveni del 2001, amb les 24 hores lectives a l’ESO i 25 a la Primària. Fins el 2016, no cal córrer, com està escrit en el projecte de la LEC. Tenim el que ens mereixem.

Ramon Mas
24 d’octubre del 2008

TOTS A PESCAR EN LA BARCA DE LA LEC - Obrim el meló de l’escola concertada?

Els dies de bonança fa temps, per no dir anys, que escassegen. Ja sigui per les tramuntanades hivernals, els vespres rúfols, les matinades gebrades o les sequeres quasi desèrtiques, sembla que hem entrat en una letargia que no ens deixa veure el sol o la sortida del túnel. No estic parlant de meteorologia o de la crisi econòmica que ja forma part de la nostra medul•la vertebral, sinó de la crisi i paràlisi mental del nostre sistema educatiu pandèmic. Tothom hi diu la seva, corren els rius de tinta, però, és com picar ferro fred. L’enclusa no es dóna per al•ludida. Fins que, tantes vegades va el càntir a la font que es trenca i cal la seva reposició, si volem beure.

Finalment, sembla, que alguna consciència s’ha trencat o algun interès s’ha desvetllat. Les patronals del sector, encara que, tardanament –després de fer repicar les campanes més de dos anys- han tret el pany i forrellat i han deixat entreveure una tènue claror de fora: han escoltat. Lloat, sigueu, senyor! Però, no llancem les campanes al vol, que pot ser una volada de coloms.

Em refereixo a la trobada –podríem qualificar-la d’històrica- de la cúpula directiva de la Patronal de les Escoles Cristianes i Serveis Educatius de Catalunya amb docents representants de les diferents escoles concertades d’Osona amb contracte programa.
La part treballadora va exposar al seu patró les justes reivindicacions de l’homologació horària i retributiva del sector concertat amb els seus homòlegs de l’escola pública, ja que fan les mateixes funcions de cohesió social amb un mateix tipus i nombre d’alumnat nouvingut.
Per la seva banda, la patronal reconeix la demora o tardança en donar resposta a la demanda docent, però, amb justificacions que inculpen a tercers: l’administració, que no dóna resposta al projecte patronal sobre el tema, i un conveni estancat que ha de dictaminar en matèria retributiva sobre les escoles amb contracte programa. Fins aquí reconeixement mutu de fets, però, sense cap encaixada de mans.

Afortunadament, el gra va començar aflorar de la palla amb la proposta d’una reunió propera a tres bandes: el mateix Conseller d’Educació, dos representants del Secretariat Patronal i els tres Secretaris generals dels sindicats representatius en la concertada (suposem que USOC, CCOO i UGT), i dos representants de les escoles amb contracte programa, per posar les bases d’un acord en matèria horària, que és el pal del paller. Amb aquestes bases de Manlleu, tenim l’embrió del nou conveni paralitzat? Quina il•lusió! Conveni d’Osona i Estatut de Sau...! Passarem també a la història?
No és tot. L’acord unitari més important de l’assemblea: tota escola concertada que accedeixi al contracte programa se li assignaran els mateixos recursos de plantilla que l’escola pública i conseqüentment, l’homologació horària automàtica. Ara sí, ho tenim tot envestat. Només falta amanir-ho i bon profit.

Malauradament sempre hi ha segones parts que no voldríem. No en va he fet menció més amunt dels “interessos desvetllats”. No oblidem que estem en plena campanya LEC on tothom està amatent per portar l’aigua al seu molí amb el pretext més banal, i amb tot el dret, evidentment. “Pensa malament i ho encertaràs”, és una dita més vella que el mateix dimoni (si existeix).
Fem memòria. No fa ni un any que la mateixa patronal esmentada, amb la resta de patronals del sector, van aconseguir apartar del conveni únic d’ensenyament als docents de matèries no reglades. Qui pot afirmar que no hi haurà un segon pas més dràstic: nova fragmentació del conveni divorciant la privada de la concertada? I posats a segmentar, perquè no diferenciar concertada sense immigració (“rica”) i concertada amb contracte programa (“pobra”)? Poc probable, no obstant, la darrera opció, perquè “a río revuelto...”. D’aquesta tècnica se’n diu “atomització laboral” que tan complau a l’empresariat: un conveni per a cada empresa. Adéu sindicats i unió laboral reivindicativa. El refrany castellà no pot ser més expressiu: “divideix i venceràs”.

Les possibilitats de joc que ofereix la LEC i el conveni no tenen fronteres. La personalització de cada centre educatiu és un objectiu ben definit i característic del projecte de la futura llei. Plasmar en un conveni la reglamentació d’aquelles escoles que tenen similituds o trets comuns és molt plausible i desitjable.

La tipologia o identitat pròpia de cada escola, segons el barri o territori al qual pertany, està calant molt en la societat actual. Cada centre educatiu s’identifica amb la classe social de l’entorn i necessita d’uns recursos específics que no caldran en un altre municipi o regió. Aquestes necessitats peremptòries , precisament, van donar lloc al naixement dels contractes programa per ajudar les famílies menys afavorides. Per tant, no caiguem en el parany del “cafè per a tothom”, via LEC o via conveni. Seria una injustícia subvencionar o concertar centres escolars de zones benestants si encara no estan cobertes totes les necessitats educatives dels nuclis i municipis pobres, fins i tot en nivells educatius no obligatoris, quan el sector públic no pot absorbir tota la demanda i la família ha de recórrer a la concertada de pagament per imposició.

L’educació com a servei no ha de tenir traves ni fronteres perquè s’alimenta de béns públics controlats. Per contra, quan és un interès lucratiu el que predomina, aquí no hi pot tenir cabuda cap mena de subvenció. Per la mateixa regla de tres no vulguem ficar en el mateix sac, camufladament, drets laborals que no pertoquen, sabent que els recursos humans i pecuniaris del país són limitats.

El grup “docent d’Osona” no demana cap privilegi. Simplement el reconeixement de les seves condicions laborals amb els seus companys de la pública del seu municipi o comarca que tenen el mateix tipus d’alumnat. Canviem el xip i la nomenclatura dels centres, i per tant, la reglamentació horària i retributiva paral•lela corresponent, en funció del flux migratori:
a) Centre públic amb un gran contingent de nouvinguts i escola concertada amb contracte programa, una mateixa categoria, amb més recursos de plantilla (menys hores i ràtio) per atendre la diversitat i afavorir la cohesió social.
b) Centre públic només amb autòctons i escoles concertades del mateix rang, estarien en igualtat de condicions laborals: ràtio més alta i horari laboral una mica més dens.

No parlo de dos blocs laborals enfrontats. Es diferenciarien per la forma de treballar, -no per la quantia salarial- que imposa la geografia migratòria i l’atenció o esforç suplementari que han de fer uns docents i que no requereixen tant els altres. És una compensació de justícia. Esperem que la LEC vagi per aquí i els negociadors del proper conveni sàpiguen combinar tots els ingredients adequadament. Són simples propostes que admeten molts matisos i esmenes, sens dubte, i de manera transitòria, mentre el “cafè” no arribi per a tothom.

El gran escull d’aquesta negociació a nivell polític i patronal és, que tothom vol pescar. Tots ens hem convertit en pidolaires i mariners. Però no totes les xarxes són permeses. Hem sentit i vist posicionaments patronals lamentables de xantatge (“si no es concerta el BAT, no acceptem reduir hores per a ningú”), renúncies temporals a l’oferta del contracte programa (menys sucós que una quota mensual poc regulada o més permissiva).... Buscar subterfugis i camins tortuosos no és cap model per imitar.

Estem obrint el meló de les noves negociacions. Sabem més o menys com és per dintre, però, sabrem fer un repartiment equitatiu i racional? N’hi ha d’haver per a tots, però, no en la mateixa proporció. Estarem satisfets amb la porció assignada?
El primer escull en què topem és la temporalitat o l’aplicació de les noves perspectives de l’oferta coneguda. El departament i el mateix projecte de llei ha marcat la fita del 2011 per fer efectiva la reducció horària esgraonadament començant per a l’Educació infantil. Tenint en compte que l’ESO i el BAT són els sectors més perjudicats quant l’horari, en quin any els arribarà l’estat de gràcia? Serà una reducció progressiva o tot de cop (6 hores de menys)? No siguem demagogs o il•lusos i exigim un calendari de reducció escalonada per a tothom des d’ara. No oblidem l’experiència en el procés de la famosa analogia retributiva que va durar 5 anys per passar del 95% al 100%, a raó d’una puja salarial del 0,5% cada gener i setembre.
La LEC podrà marcar unes pautes genèriques dins el sistema (zonificació, ràtios, equiparació entre les dues xarxes), però, correspon al conveni determinar els barems o les concrecions horàries i retributives per nivells.

Resumiria en tres els desitjos dels docents: l’eficàcia resolutiva o immediatesa, la inversió econòmica i humana més convenients i la transparència en el servei educatiu. Fa anys que vivim en els llimbs de l’esperança. Ara exigim la virtut cardinal de la justícia, deixar de repicar cabòries i que arribi la llum que la fe de tants anys ens diu que existeix. La fe sense obres és morta, diu sant Pau. Volem convertir les escoles en tanatoris? Tot just estem al principi del fi: la trobada per seguir el diàleg. Que la bona mar ens acompanyi en el llarg periple que ens espera i la pesca sigui fructífera per a tots els que tenen el dret de llicència.

29/11/2008
Delegat sindical UGT
Ramon Mas Sanglas

Els docents de la concertada volen l’homologació?

És molt evident que les patronals no desitgen l’homologació dels treballadors, però, si aquests la volen tampoc ho demostren amb fets contundents, perquè no lluiten per aconseguir-la col•lectivament com a sector corporatiu. Les paraules i les bones intencions tenen un límit que fan perdre la credibilitat un cop transcorregut. D’exemples polítics recents en tenim un bon grapat. La mateixa malaltia encomanadissa ha passat al món laboral. L’apatia fa anys que envolta als docents, ja satisfets amb les conquestes guanyades anys enrere (analogia retributiva, estadis, prejubilació).
Ara bé, per què exigir uns drets de millora si desprès hi renunciem una vegada obtinguts? Un exemple ben palès n’és la prejubilació laboral. Un dret ben lliure, evidentment, però no fer-ne ús és un signe de menyspreu o d’indiferència envers aquells que el van aconseguir aferrissadament al seu moment.

Estem en plena lliga de la LEC, on s’hi juga el futur laboral i educatiu de Catalunya. Tenim uns equips molt ben definits: polítics i patronals, contra sindicats i treballadors. Els dos contrincants es troben en unes condiciones físiques i morals ben diferents. Mentre els primers van de bracet i amb les idees pròpies clarividents, els segons van més d’espectadors des de la banqueta o la tribuna, que com a jugadors. No hi ha una implicació directa en el terreny de joc, fet que presagia una golejada històrica de l’equip parlamentari i patronal.

La contradicció més quimèrica és, que, disposant numèricament de molts milers de jugadors docents, enfront d’un centenar escàs d’adversaris –malgrat molt poderosos-, ens mostrem freds, indiferents i apàtics com a simples observadors passius. El “poder i el voler” guanyar amb totes les garanties queda absorbit per la manca global de mutu recolzament i participació en el camp sindical. Pitjor encara, sovint algun jugador passa la pilota al contrari davant la pròpia porteria. “A bon entenedor poques...”.

Poca participació per manca d’interès? La LEC només és una qüestió de la pública? Falta de decisió per desinformació? Tot apunta i sona a comoditat, suficiència, passotisme i parar la mà, per si cau alguna engruna sense remugar. Aquesta és la trista realitat majoritària del col•lectiu docent privat. Per mostra un botó: les dues últimes xerrades informatives comarcals sobre la LEC. En el centre de Recursos de Vic hi assistiren 16 persones, i unes 60 a Manlleu (ajuntament). On era el miler, més que llarg, d’ensenyants de la concertada que té la comarca Osona?

Dia 19 de novembre: la LEC vista des del prisma sindical dels tres secretaris generals de la USOC, CCOO i UGT. Pronòstic del missatge comú: que tenim dret a totes les reivindicacions i més. Que cal fer pressió davant del parlament, recollir més signatures (estèrils), més cartes, més premsa,...
En sortirà alguna proposta comuna i efectiva més?
Qui i quants se’n adonaran de la imperiosa necessitat d’agafar la pilota i golejar una llei adversa amb totes les conseqüències?
Una vegada més donarem preferència la vaselina a les legítimes mobilitzacions no solament comarcals?
Deixarem a les famílies a l’estacada i que continuïn pagant cada mes l’ensenyament obligatori gratuït per dret constitucional?
Assistirem estoicament a l’enterrament del Pacte Nacional per a l’Educació i els drets que comporta l’homologació compromesa per al 2011?
Donarem per mort el contracte programa, símbol i camí de la gratuïtat total? És una petita part –important- de tot el PNE.

La participació del dia 19 serà un indicador de l’interès informatiu del sector laboral concertat (a nivell comarcal), però, el 23 de novembre marcarà la definitiva conscienciació dels treballadors per exigir una LEC favorable o indiferent, amb la implicació o desinhibició dels tres sindicats.

El dubte a la pregunta de l’article quedarà resolt. I el resultat del derbi també, a menys que es pugui paralitzar el joc i canviar totalment l’estratègia del sistema. Està a les nostres mans, si volem, però, únicament amb la unió i l’esforç de tots.

Ramon Mas
Delegat sindical FETE-UGT
14/11/2008

Manifest ESADE-URL sobre educació: Un brindis al sol?

Darrerament els medis de comunicació s’han fet ressò sobre la implicació de 36 entitats catalanes del més alt rang social, que tot i reconeixent les deficiències educatives de la societat, s’han volgut mantenir al marge dels polítics i tècnics de l’educació que estan elaborant la futura llei del país. En Joan Rigol, portaveu dels compromissaris, diu que hi “volen aportar el seu gra de sorra” apostant per la recuperació de l’esforç, la iniciativa, l’ordre i l’autoritat. Mancances que no representen cap descoberta original per part d’aquests il•lustres cooperants, aliens al camp docent directe, però, que és d’agrair el seu recolzament com a “societat civil”. Molt encertada la seva afirmació: “Sense la complicitat de la societat, l’escola i els pares van a contracorrent en la seva tasca educadora”.

Per saber què poden aportar els signants del Manifest, que van ser presentats oficialment en el Fòrum d’Esade i la Universitat Ramon Llull (URL) amb la presència del Sr. Montilla, el president del Parlament i el conseller d’Educació, coneguem quantes entitats hi participen en cada agrupació:
Organitzacions empresarials (6), Centres culturals (7), Col•legis professionals (7), Medis de comunicació (7), Associonisme (4), Sindicats (2), Àmbit municipal (3).

L’esperit del Manifest es recull en 6 punts que encara podem sintetitzar en quatre:
1. L’educació és un element de futur que requereix nous reptes per millorar els rendiments amb la integració d’immigrants.
2. Que la societat no ha valorat el paper de l’educació i és hora d’assumir responsabilitats.
3. Les bases de l’educació s’han de posar sobre els valors de la qualitat, l’exigència, l’esforç, el rigor i l’equitat.
4. Els signants es comprometen a fomentar programes concrets i activitats per complementar la tasca educativa que no és exclusiva de l’escola i la família.

Tota una declaració de principis, -a vegades en desús per vells-, però, imprescindibles per sostenir la qualitat de vida, cohesionar noves cultures i potenciar el creixement humà. Ens obren una nova finestra d’ajut des de l’àmbit comercial, cercles econòmics, petites empreses, agrupacions culturals, artístiques i d’esplai, periodisme, televisió, sindicalisme, fins les mateixes associacions municipals de cada poble. Tothom hi té cabuda per dur a terme el difícil art d’educar i desenvolupar la persona.

El comú denominador té un lema: esforç col•lectiu. Exigència individual i grupal per recuperar l’ètica perduda tant en l’àrea de la conducta o dels valors com en el nivell dels coneixements per culpa de la desídia social, el consumisme i la falsa autocomplaença.
Fins aquí hem d’admetre que aquest col•lectiu fa un pas endavant molt agosarat pel reconeixement del què cal fer en pro de la cultura de l’esforç i pel “mea culpa” de certes omissions, que podrien haver evitat una davallada en el sector de la docència, si els mitjans adequats haguessin estat a l’abast al seu moment. Però, quedar-nos aquí, en la simple diagnosi, seria continuar en els llimbs de les lamentacions, les bones intencions i fer un brindis al sol.


Canviar d’hàbits per a millorar - En el capítol de les actuacions, cal trepitjar el sòl del realisme, sense escoltar el cant de les sirenes temptadores del lucre, dels beneficis fàcils i el subterfugi o camuflatge social. Estem en ple debat parlamentari sobre un projecte de llei (LEC) on tota la societat hi té els ulls clavats perquè esdevingui una millora real de l’ensenyament per a tota la societat civil, en especial els més desvalguts econòmicament. Es fa una crida a la responsabilitat de les famílies que han de renunciar inexorablement a algunes coses per atendre millor els seus fills. Aquí està el moll de l’os: el pacte social que permeti conciliar la vida familiar i la labor escolar amb un horaris més flexibles, compatibles mínimament.
Quantes vegades ens emmirallem en els països nòrdics europeus i envegem els resultats acadèmics del seu sistema educatiu? Però, que hi ha al darrere d’aquestes excel•lències? Una societat amb uns pares que a les sis de tarda estan a casa al costat del seus fills. Que fan pinya i vetllen les necessitats educatives de cada moment i edat. Que a les 11 del vespre estant descansant per tenir un resultat òptim l’endemà a les 7 del matí. Tenen assumit de manera ben diferent el concepte de l’esforç que els compensa sobradament amb el rendiment i l’autoestima, cadascú al seu nivell i en el seu lloc social. Això és responsabilitat cívica i de país. Allà no existeix l’empresari de l’educació. És una comunitat educativa integrada, controlada i no massificada. No hi ha divergències clamoroses entre els ensenyants i els interessos dels mandataris polítics, perquè l’educació és un servei públic costejat per l’estat, amb una inversió mínima del 6% del PIB, molt distant del percentatge de Catalunya -que no supera el 4,5%-, que obliga a recórrer a la inversió familiar per necessitat, amb tots els riscos lucratius que comporta: convertir un sistema de servei en una empresa de producció.

És aquí que apel•lo als 36 signants del Manifest Esade-URL a canviar de rumb amb el compromís ferm del quan, què i com pensen especificar els seus programes i activitats.


ESADE i Pacte Nacional per l’Educació - Estic francament encuriosit per saber, a part dels dos sindicats CCOO i UGT, quantes entitats de les 34 restants d’aquest Manifest per la millora docent van signar el Pacte Nacional per l’Educació l’any 2006. Em temo que totes ignoraven fa dos anys aquest compromís de cohesió social malgrat l’enorme transcendència que entranya i que s’intenta esquivar.
Si actualment molts sectors dels ensenyants i més d’un partit del tripartit estan en desacord amb les directrius de la futura llei, quin significat té el silenci empresarial? Fa dos anys ja estàvem en plena crisi educativa, perquè els informes Pisa i Bofill eren coneguts o a punt de sortir a la llum pública. No volen interferir la feina parlamentària per què combreguen amb el full de ruta establert o la seva ideologia política? O perquè pretenen aportar a la llei educativa catalana uns complements addicionals curriculars?

Si per societat civil entenem el conjunt de persones sense discriminació de religió, sexe, ideologia i cultura, crec que estan pendents de solució molts deures que han de resoldre conjuntament els polítics i les entitats manifestants, si desitgem unir els interessos de la família, les necessitats dels fills i la compaginació horària i laboral amb l’escola. No hi veig justificació per desentendre’s del debat parlamentari de la LEC, quan la societat està reclamant una intervenció urgent per atendre les classes socials menys acomodades, més concentrades pel fenomen migratori o en situació laboral i familiar precaris.

Proposta de deures - Fent memòria històrica del sistema educatiu del passat no tot va ser negatiu. Deixant els llastres més irracionals o abusos d’autoritarisme, caldria recuperar l’aprenentatge del càlcul amb rapidesa, la lectura de forma comprensiva i expressiva, l’exercitació de la memòria numèrica i literària, la valoració de la constància i el saber competir de forma sana. Són bases formatives d’altres generacions que trobem a faltar en els referents actuals. És de savis rectificar malgrat sigui reculant al passat escolar, per extreure’n la saba més fructífera. D’això se’n diu “aportar un gra que sorra” recuperant les essències valuoses d’un sistema educatiu útil, sense discriminació d’escola pública o privada.
A tall d’exemple, vull recordar als docents unes activitats que ara dormiten en el bagul dels records, arraconades per la imposició de novetats, a vegades sense solta ni volta. Recordeu per un moment els deu minuts diaris de càlcul mental en moltes escoles, les pràctiques de lògica i deducció de les tècniques PEI, la lectura comprensiva controlada amb grups afins i les pràctiques lúdiques addicionals, les obres de teatre llegides o representades de forma sistemàtica cada mes, el club lector o sistema rotatiu de llibres de la biblioteca d’aula, etc... Eren fonts de creativitat, d’il•lusió i sana competitivitat que reforçaven la voluntat i l’autoestima.

Aquestes activitats no exclou l’ús de la calculadora -quan ja s’han après hàbilment les taules-, les pràctiques de diverses matèries mitjançant l’ordinador o les consultes per internet. No confonguem l’aprenentatge (comprensió de conceptes i memorització, quan cal) amb la manipulació dels medis o instruments físics (calculadora, ordinador, laboratoris, eines de taller,...). Una cosa és saber trobar fonts d’informació i una altra ben diferent l’assimilació dels seus continguts.
En un examen es valora bàsicament el bagatge de coneixements o procediments sobre un tema concret i no la forma o lloc on es troben. Els recursos informàtics ja ens fan aquesta feina.

Retornant a la col•laboració de les 36 entitats del fòrum ESADE també els vull proposar uns deures estrictament vinculats al món empresarial i als mitjans audiovisuals. Fan referència a la conciliació escola-família, comentat anteriorment, i que tenim tots com una assignatura pendent.
Ja fa més d’un any que la UGT va llançar al carrer l’eslògan: “A les sis tots a casa”. Fantàstic com a desig. Els treballadors no deixaran les empreses buides sense el consentiment dels patrons. Aquí està la feina mútua: compaginar uns horaris i un convenis més racionals, seguint el perfil laboral europeu, aprofitant algunes hores perdudes del migdia, amb jornades més intensives. Així el retrobament de pares i fills durant més hores afavorirà el gaudi intel•lectual i familiar. Per fer què? Activitats conjuntes sense la necessitat d’anar a classes complementàries fora de casa o fer esport per simple ocupació de temps.
Recordem la televisió formativa de concursos clàssics com “cesta y puntos” de fa uns 30 anys que enfollia l’ambient familiar cada tarda del dissabte, o les activitats curriculars de totes les matèries bàsiques que transmetia la primera cadena nacional de TV de l’època, o les diferents metodologies per aprendre anglès,...Avui dia les tècniques han millorat i encara podrien atreure més públic jove si resulta lúdic i apropiat a cada edat. No oblidem els recursos gairebé il•limitats que ofereix un bon ús d’internet combinat amb la imatge virtual. Un sistema transversal de mitjans d’aprenentatge des de l’escola no està renyit amb la complementarietat a casa. Aleshores instrucció i educació tindrien ple sentit.

Tot plegat, se’ns brinda una magnífica oportunitat per a les classes dirigents i mediàtiques del país, juntament amb els polítics, per orientar de bell nou la societat civil envers una nova cultura. Els ensenyants i professionals de l’educació han perdut de vista la seves fronteres i han de retrobar-se a si mateixos. Demanen ajut urgent. Només així s’arribarà a la igualtat de drets i deures amb l’exercici de la llibertat compartida de pares i fills amb l’escola que més els il•lusiona.

7/12/2008
Delegat sindical d’UGT
Ramon Mas Sanglas

L’ESCOLA CONCERTADA EN LA LEC - Servei de segona categoria en el sistema educatiu de Catalunya?

A mesura que s’acosta la discussió parlamentària de la futura llei sembla que la informació vagi segregant o desmarcant la parcel•la del sector educatiu privat del públic en el si de la mateixa societat. Com si la LEC fos un invent per a redimir només l’escola pública del caos que immerescudament se li ha atribuït i com si l’ensenyament català fos un patrimoni exclusiu de la seva incumbència. Pública i concertada es complementen i es necessiten mútuament. Pel fet de pagar una petita part del servei educatiu no deixa de ser un model qüestionable. No és més deficitari, necessàriament, allò que és gratuït. Deixem en desús aquest tòpic tan vigent en la cultura consumista.

Per una banda, constatem la desvinculació sindical unitària –llevat d’alguna excepció ja habitual anteriorment- que fins ara havia marcat la defensa d’una LEC per a tot el país, sense cap discriminació sectorial de privada i pública, perquè el Pacte Nacional per a l’Educació (PNE) era la brúixola que indicava l’objectiu comú. Perdut de vista aquest eix central, on l’ensenyament concertat adquiria el rang de servei públic mantenint el seu ideari propi i la titularitat privada, la LEC ha donat més prioritat a la salvació i la reestructuració d’un sistema públic o de funcionariat que sembla trontollar més, sense importar-li massa o tant la resta d’ensenyants. No tothom està d’acord amb l’encert o desencerts de les enquestes sobre el rendiment escolar i les mesures que caldria prendre per canviar el rumb. L’objectivitat total en una llei tan complexa que marcarà més d’una generació, deixant de banda tot tipus d’interès econòmic, social, polític, històric i fàctic, és impossible en la pràctica. Només un consens entre totes les parts i estaments socials faria parcialment realitzable aquest somni. Donades les circumstàncies en què estem immersos (més increment de població nouvinguda i la falta de recursos), i agreujats per la crisi dinerària i estatutària, temo que s’allunyin les esperances que vèiem més a l’abast amb el PNE.

Per altra banda, algunes patronals del sector privat en fan bandera de tal escissió. No importa ser relegats a segon plànol. Més ben dit, en surten airosos per ser reconeguts públicament que no necessiten de l’auxili imminent d’una nova legislació. Com que se’ls ha girat el vent favorablement, no hi ha motiu aparent d’oposició, d’esquinçaments ideològics i no cal sortir al carrer contra els seus parlamentaris sociovergents, padrins majoritaris de la futura llei.
Ara bé, els privilegis continuats dels patrons, intocables en la LEC per omissió, es converteixen en la creu dels seus treballadors de la concertada, súbdits submisos per vocació, -si volen conservar la feina, en algun cas-, que mai veuran la llum de l’homologació retributiva i horària plenes proclamada en el PNE, en molt de temps. En tot l’articulat del projecte de llei no apareix l’esperada fusió del sistema educatiu català en una xarxa única d’ensenyants sostingut amb fons públics, amb uns mateixos drets i deures.

Falten pocs dies perquè la llei entri en tràmit parlamentari i l’àmbit educatiu autonòmic està cada dia més convuls sindicalment, confús socialment, però, sobretot, indiferent laboralment, per la marginació que històricament ha estat sotmesa i està patint l’escola concertada. És una resignació per imposició identitària, no per desinformació.

Pels mitjans escrits de comunicació van sortint opinions de tots colors sobre el futur sistema educatiu de casa nostra. Tertúlies i debats estan més que mai a l’ordre del dia. No quedem per dir la nostra.
Crec, sincerament, que el nucli del tema o problema per part del professorat no és la manca de missatge o de conceptes nous que calgui transmetre. Només li manca la convicció en els drets laborals com a treballador que cal crear en la consciència del professional per inexistència o enfortir, en el millor dels casos. Els sindicats, qualificats en matèria educativa, sociòlegs, professors universitaris, polítics,...s’esmercen per impactar en els diferents destinataris del sector els continguts en pro o en contra de la LEC. L’acció-reacció, mentre la llei no sigui aprovada, està en mans d’un col•lectiu docent poderós que pot fer modificar molts criteris en tots els sentits del camp legislatiu. En som prou conscients de la potència resolutiva que tenim al nostre abast? Opto, personalment, per la negació. La prova més evident és la falta de participació majoritària en defensa dels interessos laborals de la concertada que no contempla la LEC. Si no els vetllem nosaltres i a temps, qui ho farà? ¿Han de tancar les escoles –com si d’empreses es tractessin- per sortir al carrer com fan Nissan, Seat, Frigo, Pirelli, Tyco, etc...etc? Surten tots. No solament el comitè d’empresa, que encapçala la moguda i que dóna la cara com a interlocutor. No t’amaguis i no et justifiquis sota la indecisió grupal de l’escola i no et repengis en la resta d’escoles del teu municipi o comarca dient: “Faré el que digui la majoria”. Com que ningú gosa obrir la boca, la paràlisi és total. La decisió és per convicció individual, no col•lectiva.
Aquesta comoditat i desídia tan arrelades en aquest sector docent conformista, ens portarà, i tant debò m’equivoqui, a acatar uns acords legals a contracor, però, merescuts per un silenci col•lectiu i una passivitat voluntària i conscient.

Dos exemples de rabiosa actualitat ocupen el nostre mapa reivindicatiu d’aquests dies: el conveni laboral estancat per les patronals i la moguda dels centres comarcals d’Osona amb contracte programa per tercer any consecutiu.

En el primer cas, es va fer la primera mobilització per part dels delegats/es dels tres sindicats USOC, CCOO i UGT el dia 6 de novembre del 2008, davant la seu de la patronal de les Escoles Cristianes. Eficàcia? Fins ara, el silenci per resposta. Esperem una mica més. Si la negociació no s’activa, caldrà més contundència, però, amb més recursos de mobilització de tots els treballadors, fins arribar a la paralització total de les aules, si cal. Ells defensen els seus interessos i nosaltres els nostres. El missatge és clar i directe. La qüestió és, ¿volem un nou conveni i la revisió de plantilles (homologació) o estem conformes amb el conveni que tenim des del 2001? La llibertat d’actuació és un dret no vinculant, però, si no hi participes, ¿renunciaràs a les possibles millores mensuals que se’n derivin? És més fàcil parar la mà sense implicació, evidentment. Però, l’egoisme té un límit. Per donar lliçons d’altruisme i de moral com a professionals, s’ha de començar amb l’exemple personal.

En el segon cas, el dia 19 de novembre tindrem una ocasió més de participació i lluita pel tema més acotat, però no menys important: l’homologació de drets dels docents dels centres concertats amb els seus homòlegs de l’escola pública pel fet de tenir un repartiment equitatiu de nouvinguts en tots els nivells educatius.
Al respecte, hem sentit l’opinió personal de diversos diputats, alcaldes, síndic de greuges, especialistes,...Tots ens han donat la raó, perquè no hi poden fer res. Els únics que tenen una solució, les patronals i el conseller, són els únics que no han contestat mai. Què esperem dels sindicats? Són simples representants dels treballadors davant la patronal i l’administració. La resposta sindical ja la coneixem: esperen la teva resposta. La vols de veritat o no, aquesta homologació? Però, la volem amb fets o amb paraules només? Contesta amb accions i propostes puntuals.
No ens queda més informació nova que rebre ni transmetre. Està tot dit després de dos anys llargs de tràmits escrits i en tots els àmbits públics: premsa, internet, ràdio, televisió, signatures, entrevistes, manifestacions,... Què ens resta? Actuar. Tu tens la paraula. Si no optes per un canvi just i millor, treballa i calla per sempre, acceptant la feina de més sense cap exigència de justícia.

Ramon Mas
Delegat sindical de la UGT
9/11/2008

Hipocresia política a dues bandes: com guardar la poltrona del poder - Fes veure que NO, però vota SÍ

Estem en el compte enrere. El dia 12 de desembre a les quatre de la tarda, al carrer Nicaragua de Barcelona 25 senadors del PSC i 8 senadors del mateix partit faran esclatar la bomba de rellotgeria que l’enclític José Montilla va posar el dia 5 de setembre a la Moncloa sota la poltrona de Rodríguez Zapatero. L’espoleta explosiva: la negociació final del nou sistema de finançament autonòmic. On està el detonador o xantatge? Quatre dies desprès s’han de votar els pressupostos de l’Estat al Congrés on són imprescindibles els vots socialistes catalans si no volen saltar pels aires tots els malabarismes econòmics del Sr. Solbes i fer miques tot el govern de l’Estat.
Què és abans, l’ou o la gallina? No es poden condicionar els vots o invertir l’ordre? A quins senyors acontentem? Som catalans per davant de tot o espanyols? Existeix el pacte de lleialtat després de tantes promeses i lleis incomplertes? Feu joc, amics.

Tranquils, que tot es convertirà en un petit foc d’artifici. Només aparences per donar morbositat a la premsa i sobresaltar l’equip de Rajoy. No es trencarà ni un plat perquè els polítics són uns artistes consumats en enganyar tothom per tal d’acabar la legislatura còmodes i repapats en la butaca parlamentària: s’aprovaran els pressupostos estatals i no hi haurà finançament autonòmic segons l’Estatut. Estratègia fina per satisfer la resta espanyola, continuar en el poder tres anys i neguitejar novament al PP. Els catalans són incombustibles (porten molts segles tirant del carro). El tripartit ha de callar dos anys més i aixoplugar-se de les envestides de l’oposició si volen continuar mamant conjuntament. El patriotisme d’ERC se’l passaran pel forro, si no volen ser expulsats novament del govern. ICV-EUiA desapareixerà del mapa si no acata la imposició del totpoderós PSC. Qui dia passa, any empeny. Si el sou mensual no arriba per la suor del treball o l’aparent fidelitat a la ideologia de partit que es justifiqui per la paciència en escalfar l’escó entapissat.

Solució final o pacte misteriós MONcloa-MONtilla: Catalunya rebrà “al seu moment”, ara ja “sine die”, allò que li pertoca segons l’ Estatut. Se li assignarà el que és just quan hagi passat pel ribot del Tribunal Constitucional (i esperem no hi hagin devolucions a Madrid o préstecs a compte). Com es poden barallar dos germans? Són petits clatellots com a mostra de l’estimació mútua que els estimula a vetllar per l’herència compartida.

Ninots allà i ninots aquí. El diumenge 30 de novembre vàrem reviure una nova exhibició de la comèdia política catalana amb l’excusa de la futura llei d’Educació (LEC). Què bonic i democràtic: la comunitat educativa treballadora i sindical reivindicativa davant el Parlament. D’agrair sincerament.
Dos partits del tripartit van plantar cara al partit majoritari al•legant disconformitat amb el projecte educatiu. ICV exigeix coherència amb el pacte nacional per a l’educació i amb el mateix pacte d’Entesa, sense criticar l’autor Ernest Maragall. No fóra cas que més tard, a l’hemicicle, arribés alguna fuetejada.
Esquerra republicana, encara va ser més cauta. El diputat Josep Maria Freixenet va anar a tafanejar i a escoltar les demandes, sense opinar. “Ni banderes ni signes de partit”. No volen irritar ningú ni lligar-se de mans a l’hora de votar. Però, que no sigui dit tampoc, que no estàvem al peu del canó, enmig dels nostres votants cridaners.
Tants caps, tants barrets. Dos de tres en contra (tripartit). Molt i molt han de canviar les coses a dintre el parlament, perquè aquests mateixos partits en desacord al carrer, votin que SÍ a una llei obertament dretana. Ara començaran els pedaços al projecte o el canvis substancials que li manquen? Tant debò tornéssim a les arrels del PNE. CIU ha dit amén al projecte PSC. Hi haurà discòrdia governamental en una llei vital de país com és l’educació? Ni en somnis.
No ens podem imaginar ni per un instant una segona jugada d’expulsió d’ERC per la seva negativa a recolzar la LEC. Ha après la lliçó i va amb peus de plom. El seu germanet és més agosarat. Crec que l’imposaran alguns deures per reflexionar abans de votar. Encara que pensis NO, digues SÍ, pel teu propi bé, per companyonia, per no fer un lleig i no fer pinya amb els dissidents habituals de la dreta (PP i Cs).
Quines lliçons magistrals de pseudopolítica! Això és viure al so de la música que interessa. Però, falten els patrons. On són? A vora del foc ben calentonets que a fora neva i venteja. Per què incomodar-se si els seus pastors ja fan bona feina? Ja vetllen per les seves caixes fortes...

Deu està de moda viure en crisi permanent en tots els sistemes socials des de la monarquia (?) fins el darrer nouvingut. Crisi o canvi d’allò que sembla i no és, vols i no pots. Llàstima que la promesa es converteixi tan fàcilment en mentida i la veritat en hipocresia, per culpa o interès dels qui tenen el poder, oblidant a qui representen i com hi han arribat. Desencís polític per necessitat.

1/12/2008
Delegat sindical UGT
Ramon Mas Sanglas

DEBAT A TV3 SOBRE L’ENSENYAMENT A CATALUNYA - Oblit total i absolut del PNE, l’homologació i el contracte programa

La societat comença a estar saturada de conflictes escolars reals que veuen la llum per la premsa i els mitjans públics. La reacció més fàcil com a solució ràpida és la contundència o la via impositiva. Creure que s’està en possessió de la veritat pel fet de manar i legislar com a autoritat política és un gran error. El poder fàcilment es descontrola quan no s’adopta el diàleg i el consens com a recepta. És el gran perill en què pot incórrer el projecte de la nova llei d’educació catalana (LEC) que sembla voler arrasar certs drets vigents dels ensenyants passant pel sedàs fins i tot il•lusions de millora pendents d’aplicació. Estic parlant del Pacte Nacional per a l’Educació (PNE). Ni la més mínima al•lusió en dues hores, i tot el que comporta implícita i explícitament el seu desenvolupament. Un debat a TV3 -de gran volada per la seva publicitat- que ha tallat ales d’esperança de molts treballadors del sector, si no canvien les perspectives.

D’entrada, hi estaven representats tots els estaments educatius des del mateix alumnat fins el conseller Ernest Maragall que pretenia donar resposta a les inquietuds o propostes de l’assemblea.
El mal plantejament del debat a partir dels resultats d’una enquesta feta aleatòriament a persones no vinculades necessàriament al món de l’educació, no van fer prou fiables les conclusions que se’n deriven. Així ho va expressar més d’un tertulià com el mateix sociòleg Salvador Cardús. Conseqüentment, el debat va fluctuar entre l’autèntica realitat de l’escola d’avui i els resultats del sondeig. Afortunadament les quatre qüestions que van dirigir la base del debat, al marge de les gràfiques il•lustratives, van donar prou força i vitalitat a la discussió, tímida inicialment, però més engrescadora cap al final.

Cal remarcar que els eixos del debat en tot moment van ser comparatius entre l’escola pública, la concertada i la privada, tal i com estava plantejada l’enquesta. És així, també, com ho contempla la columna vertebral de la LEC, en lloc d’unificar pública i concertada com a servei comú sostingut amb fons públics, per una banda, i la privada, de creativitat pròpia, sense ajut econòmic de l’erari públic, per una altra.


Educació i els nouvinguts

Va ser el camp de batalla més polèmic i controvertit. Cadascú va portar l’aigua al seu molí. Costa poc parlar del repartiment equitatiu dels immigrants entre pública i concertada! Però, que lluny de la realitat, i dins la mateixa pública! Més escandalosa és la diferència de recursos humans entre els dos sectors, que ningú va tenir la gosadia de proclamar en veu alta. No cal sortir de la zona urbana de Barcelona per trobar tots els models: des d’un percentatge gairebé nul fins un 60% o més d’alumnat estranger en cada aula. Ens referim exclusivament al sector públic i concertat.

Com ja és clàssic, s’havia de parlar de l’exemplaritat del “model Vic” que va explicar el mateix alcalde. Però, Sr. Alcalde, les medalles s’han de repartir bé. Manlleu també és de la comarca d’Osona, i va ser pioner en el repartiment d’alumnat, fa 19 anys. En fa 10 que Vic va seguir els mateixos passos. I en segon lloc, va perdre una oportunitat d’or per recordar la desigualtat laboral dels treballadors de la concertada tot i fent idèntica feina que els seus homòlegs de la pública. Faci memòria de les 400 signatures que va rebre d’aquests docents de la concertada del seu municipi i comarca, amb contracte programa, demanant l’homologació. És bo aprofitar les ocasions per treure la pols de la paperassa dels calaixos, de tant en tant.
Sobre la mateixa temàtica, però amb la boca petita, el representant d’USOC va trencar una llança a favor del personal de la concertada de Vic que acull el mateix nombre d’alumnes que la pública gràcies a la bona voluntat que hi posen i no pels recursos que reben.


Continguts escolars, deficiències i valors

La controvèrsia es va centrar bàsicament en els resultats negatius dels estudiants de Catalunya que coneixem pels informes Pisa i Bofill. Sembla ser la pedra angular que justifica la necessitat d’una llei catalana d’educació, avalada per un nou Estatut. Els empresaris i patronals hi veuen una nova oportunitat per reforçar encara més la seva posició social i empresarial. Sense obrir gaire els ulls es constata en el projecte de llei que han agermanat esforços amb els polítics que l’apadrinen.


Els tres punt claus van ser: la ràtio, l’obligatorietat fins a 16 anys, la relació alumne/professor.
Tots reconeixen una excessiva densitat d’alumnat per aula que impossibilita la relació individualitzada, tant en la pública com en la concertada, malgrat els darrers anys hagi disminuït lleument. Aquest fet no es dóna en la privada, va puntualitzar la noia universitària estudiant de dret, fet altament positiu que afavoreix el tracte personalitzat. La mateixa estudiant va centrar l’èxit escolar en l’esforç personal, que va qualificar de motor del rendiment. La LEC ha d’invertir, per tant, en més recursos humans (professorat ben qualificat) per fer baixar les ràtios, que cal preveure amb més cura en el moment de les prescripcions, fent les reserves pertinents per als nouvinguts en cada escola i comarca o zona.


Un gravant del bon rendiment col•lectiu és l’obligatorietat universal fins els16 anys considerat com una conquesta positiva del sistema actual. Una part del 40% del fracàs escolar es podria solventar buscant la continuïtat educativa per altres vies a partir dels 14 anys. Seria un estímul per als bons estudiants que queden –com remarcà el noi universitari que fa dues carreres molt dures alhora- amb una ràtio més reduïda. Alternatives per entrar al món laboral n’hi ha moltes: des de simples “cursos pont” fins la variadíssima gamma dels cicles formatius de grau mitjà i superior.


Formació del professorat i dedicació laboral

Aquest tema, tabú i espinós d’entrada, semblava que ningú gosava encetar o es passava de puntetes, fins que es va engegar pel broc gros, demanant l’ampliació de l’horari laboral del funcionari fins les 37 hores i mitja, en el centre –proposta d’un catedràtic invitat al debat-. La resposta sindical va ser gairebé nul•la, a excepció de la representant del sector públic majoritari. Afortunadament, en defensa del bon professional, una tertuliana en va destacar la gran quantitat d’hores de feina que s’emporten a casa molts docents, i que no es veu.
Cap representant sindical –malgrat hi eren tots- va aprofitar el tema per evidenciar la deshomologació laboral de la concertada respecta de la pública. Ni es va retreure l’incompliment del PNE, absent pràcticament en la nova LEC. Sindicalistes, en conjunt, no vàreu estar a l’altura de les circumstàncies al vostre abast, llevat de dues honroses excepcions, poc representatives envers la concertada.
Malgrat aquesta suposada dedicació, els docents no van quedar lliures de ser classificats o etiquetats en professors cansats, apalancats i bons professionals. Ara bé, tots han d’invertir més temps en una formació contínua i de forma obligatòria per posar-se al dia.


Avaluació del professorat

Qui li posa el cascavell al gat? Els nous professors ja sortiran del forn amb aquesta mentalitat. Però, qui porta molts anys de magisteri, ha de canviar el xip. Un rumor de fons provocat pel mateix conductor del debat, Josep Cuní, va demostrar que el tema es polèmic en la LEC i aixeca ampolles. Els dubtes que planteja la figura de l’avaluador són múltiples:
Qui ho ha de fer? (inspecció, director, equip pedagògic, nova figura externa,...).
Què s’avalua del professor? (hores, cursets, publicacions, “vocació”, simpatia, “feeling” amb l’alumnat, resultats acadèmics,...) .
Qui avalua la feina de l’avaluador? (si és edequada, imparcial, científica, universal,...).
Tema altament delicat perquè els resultats s’han de traduir en càrrecs, llocs de feina, remuneració econòmica complementària,...
El conseller va destacar que el docent és un element molt important del sistema educatiu i que avui dia tothom és avaluat com el mateix mestre fa amb els seus alumnes.

En el capítol de les propostes finals, no van faltar crítiques a tot l’engranatge del sistema amb predomini del “capillisme” o interessos creats. La prova més contundent n’és la intencionada fragmentació social del sistema educatiu en pública, concertada i privada. La paraula “servei” a la societat catalana no aparegué en boca de cap representant patronal. És a dir, el continuisme és el segell que imprimeix el camí de la nova llei a vistes d’ara.

Les bones intencions del conseller, farcides amb sinonímies a vessar, no van deixar complaguts ni als estudiants –que confien més en els professors que en els pares- i menys als sindicats que dubten de l’eficàcia i necessitat d’una llei tan complexa. Per aquest motiu alguns mantenen la convocatòria de vaga a nivell de la pública, almenys.

En resum, que cadascú i -suposo que els telespectadors també-, en va sortir del debat amb les mateixes confusions o conviccions personals que ja tenia fins el moment i una remota esperança de millora, si s’arriba a un consens mínim entre els estaments, que no serà fàcil, i si l’economia hi ajuda força.

31/10/2008
Ramon Mas
Delegat sindical FETE-UGT

EDUCACIÓ I CONCERT ECONÒMIC - Qui embolica més la troca?

Aquest titular no deixa de ser de rigorosa actualitat per vell. És la mare dels ous de tot el jeroglífic del departament d’educació: l’economia que manté “viu” el sistema, però, amb dieta i en règim d’estalvi.
Tota empresa té punts àlgids en la seva trajectòria i moments en que li cal ajuda assistida si presenta símptomes d’asfíxia per a subsistir. Malament quan entra en recessió o en estat de coma financer i ha de sobreviure amb respiració artificial. Les seqüeles poden ser permanents, especialment quan la criatura s’està gestant, com és el cas del decret o futura Llei d’educació de Catalunya.

Tota malaltia té uns causants provocats per virus més o menys estranys o coneguts que cal analitzar abans de fer el diagnòstic definitiu i aplicar la medicació més convenient. Si la infecció vírica és, a més, contagiosa, s’han de prendre mesures amb molta més cautela per detectar els camps que pot haver infectat. En aquests casos s’han de buscar els antecedents històrics del pacient per veure tot el seu radi d’acció.

Comparar una economia endèmica amb una malaltia no sembla tan disparitat. L’exemple de la crisi mundial actual, estesa com una taca d’oli n’és el símil més adient. Tant ho podríem aplicar al sector sanitari o com a l’educatiu. Ambdós presenten semblances per ser entitats públiques, privades i mixtes. Les dues conselleries es troben en situació recessiva –no és cap tòpic- i estan indagant fórmules de copagament per a subsistir temps difícils. No obstant, ens centrarem en l’escola, el seu entorn i en les incògnites de la seva gestió administrativa.

Un bon professional de la medicina, si no coneix molt bé el pacient, malgrat pugui disposar de l’historial clínic, li formularà una sèrie de preguntes sobre el seu estat actual i la raó de la seva visita. En el nostre cas, tenim enregistrat més d’un historial perquè els pacients són múltiples, molt relacionats entre si, que fan suposar una malaltia per contagi: el poder dels diners.

Hem buscat especialistes molt reconeguts mundialment en la matèria per plantejar les qüestions vitals que els preocupa més. Les seves respostes ens arriben mitjançant el subconscient que el lector podrà intuir. Aquí van:

• Què és el concert econòmic per al Departament i per a les Patronals? Hi esteu d’acord tal i com avui està plantejat?
• Quin és el preu d’una plaça escolar a Catalunya a l’any 2008?
• Aquest preu, és el mateix a l’escola pública que a la concertada?
• Quins conceptes defineixen el concert i quin és el seu import total per unitat?
• Per què no existeix la gratuïtat total en l’ensenyament obligatori curricular com diu la constitució?
• Qui marca la quota mensual dels pares en cada escola concertada?
• Aquesta quantitat, a què es destina?
- com a sisena hora dintre de l’horari obligatori?
- a pagar hores complementàries fora de les hores curriculars?
- al manteniment mensual del centre?
- a pagar el personal perquè el concert no arriba?
- per renovar el material escolar i fer obres?
- per a sufragar les despeses de la contribució anual a hisenda?
• Què passa amb els morosos permanents? Ho paguen els altres alumnes solidàriament?
• Cal pagar si no es volen fer més de les 30 hores curriculars obligatòries?
• Quin % real de la concertada ho cobreix el concert? Quin barem s’aplica per saber-ho?
• Servei o negoci? Com es defineix l’ensenyament en la pública, la concertada i la privada? • Pot existir una empresa educativa sense pal•liatius?
• Com es mantenen econòmicament els grans edificis (religiosos) d’ensenyament? Quina aportació oficial o desgravació reben de l’erari públic?
• Propietat privada i servei públic. On està la frontera i com s’administra aquesta dualitat?
• Per què la LEC té interès en mantenir la triple xarxa d’escola pública, concertada i privada?
• Què és la gestió d’un centre concertat? Qui estableix els drets d’un centre a rebre diners públics o decideix enretirar-los si incompleix els requisits?
• En situació de col•lapse de places escolars, si els pares volguessin anar a la pública (BAT per exemple), què passaria en aquella zona o municipi?

La bateria de preguntes podria continuar, però, són suficients per detectar els mals i els interessos de cada pacient. Són eternes qüestions que mai han tingut respostes nítides i satisfactòries per a tothom. Tot el contrari: els pares es queixen del servei per car o fracassat, les patronals busquen una major rendibilitat per compensar el dèficit, el professorat pateix estrès per les incomoditats laborals, i el departament es troba mancat de recursos pecuniaris. Tot plegat un galimaties deplorable que exigeix molta imaginació per composar les peces del macro trencaclosques.

Amb aquest panorama no és sobrera l’afirmació del conseller quan diu repetides vegades que la LEC és molt complexa. Com a colofó no paren de ploure les reivindicacions de tots els sectors, com si de cartes al pare Noel es tractessin: signatures de pares a través de patronals inconformistes, manifestacions sindicals i dels professionals, acampades o tancament d’universitaris, vagues de professors,... Els reis podran fer feliços a tants nens descontents?

Les cartes que arriben a ses majestats parlamentàries no es queden curtes per demanar. Hem conegut últimament què vol la patronal de la Federació Catalana de Centres d’ensenyament: “que les escoles d'elit puguin rebre concerts, que s'ampliïn els concerts al batxillerat i que es donin ajudes a les famílies per portar els fills a les llars d'infants privades. Les associacions de pares FAPEL i CCAPAC van donar suport a totes les reivindicacions”. Aquí va tot, sense miraments i pel broc gros. Qui més té, més en vol per ampliar el negoci. “Cafè per a tothom”. No importa si els que estan en precari fa anys, tinguin estretors per arribar al final de mes. Aquest sol•licitants privilegiats no saben què són les vaques magres i que la societat està en recessió econòmica? Doncs, sí, és molt probable que per a la classe social alta no arribi a la seva pell la penúria de la crisi. Benaurats per no viure l’experiència? Molt discutible també.

No acaba aquí la carta que publica el diari el Punt. Per al secretari de la Fundació de les Escoles Cristianes no és cap problema la distribució equilibrada d’alumnes. No fa falta cap mesura especial de contractes programa, sinó aplicar el concert en plenitud, que ara cobreix només fins el 60% (de quin total?). L’altra 40% s’ha de cobrir amb les famoses quotes, “imprescindibles per tirar endavant la gestió dels centres concertats”, segons Carles Camí. Llàstima que no hagués especificat la quantia d’aquesta quota en un centre concertat de la part alta de Barcelona, o del Raval o de Terrassa, per exemple.
Senyors de la patronal: si voleu compartir per igual la integració social dels nouvinguts, hi haurà transport escolar per desplaçar alumnat de Ciutat Vella a Pedralbes o al passeig de la Bonanova? El departament destina una gran partida a menjadors i transport. Si el concert queda equiparat al 100% amb la pública a tot Catalunya, el compromís de l’equilibri amb alumnes immigrants és ineludible. Segona condició del compromís: supressió total de la quota familiar. Gratuïtat total. De no complir-se la segona part, que consti la retirada automàtica de tot el concert del centre infractor. D’això se’n diu realisme i transparència, enemic de la corrupció o afany lucratiu a través d’un servei públic com és l’educació.

Catalunya encara no és el país de les meravelles, amb llars d’infants de somni i sense pagar, nivells educatius no obligatoris gratuïts per a tots, tot i sent la vuitena potència econòmica del món. És veritat o és demagògia? En la pràctica, el ciutadà d’avui no ho creu perquè no ho viu així.

Concert per a tots, si és possible, però negoci com a servei públic per a ningú. Ara bé, l’analítica de l’ actualitat ens diu que estem lluny d’aquesta possibilitat. El diagnòstic final ha de ser la mesura, el repartiment racional dels recursos per als més necessitats i estar molt amatents amb els llops disfressats amb pell d’ovella que intentaran fer el seu agost tot l’any. Aquí sí, que cal avaluar tota la gestió administrativa pam a pam, centre per centre i no solament el professorat.

A la LEC li podem demanar moltes inversions, però, ni miracles ni camuflatges. La proposta de la patronal empresària sabem i saben que és injusta, il•lògica i impossible. Que no es farà mai un transvasament massiu d’alumnes d’un barri a un altre. L’escola és part intrínseca de la vida familiar del seu entorn. Que el capitalisme neoliberal ha d’aprendre a compartir sense tergiversar ideologies sota l’empara de la igualtat. Si som tots iguals davant la llei, per què el pobre no és ric? Enigma de la vida. Ningú es queda en la misèria si en pot defugir.

La prudència del bon legislador s’ha d’imposar per justícia. Donar a cadascú el seu merescut. Ben cert que la unió fa la força, -davant la injustícia especialment- però, no sempre per més cridar és té més raó. Desgraciadament poden més les influències sota voce que un sermó des el púlpit d’una catedral. Els confessionaris han desaparegut... però, no envà, algú els vol tornar a fer ressuscitar. No enyorem el passat quan no és gloriós.

22/11/2008
Delegat sindical de la UGT
Ramon Mas Sanglas