Una experiència
hospitalària poc afortunada viscuda en pròpia carn, si no canvia la vida,
invita la reflexió personal sobre l’àmbit sanitari vigent quan t’hi vincula
per necessitat imperiosa.
Així em descric, in situ. Sóc,
paradoxalment, un presoner voluntari de la UCI (Unitat de Cures Intensives) de
l'Hospital Universitari de Vic (HUV), per un cúmul de circumstàncies adverses. Ocupo
la cabina n. 7, la llotja central d'aquest gegantí creuer hospitalari i amb
vistes espectaculars enfront l'escenari principal de la maquinària del
vaixell. Des del llit, certament
sofisticat, observo moltes maniobres de la tripulació. No puc evitar,
involuntàriament, veure i escoltar algunes angoixes i proeses que es comenten
entre companys de navegació. Contrasta el trànsit en moments d'activitat
frenètica per atendre el pacient abatut i les minses estones de relaxació. Els
finestrals del meu habitacle de luxe, equipat amb tot l'instrumental actualitzat
pels controls mèdics rutinaris i d'emergència, em converteixen en un espia privilegiat a través de les persianes
graduables. Escolto comentaris simpàtics
de sintonia i d’abnegació. "Que necessites ajut?", "Vols que vingui?". Detecto més
distensió en els canvis de torn, taules rodones de coordinació, avaluació i
redistribució d'activitats esporàdiques. M’arriben algunes converses entre
comandaments i subalterns respecte del passatge, normalment submís i agraït. Si
algun viatger es mostra queixós és pels límits del dolor sense pietat, no per
caprici. En quadres quasi agònics i de consciència
minvada no té cabuda l'exigència banal. Sabem que la nostra travessia comporta
sotragades, punxades i mals tràngols pel propi bé. De què serveix queixar-se de
l'inevitable i necessari? Numèricament, predomina el sexe femení en el sector
laboral de neteja- molt acurada- i d'infermeria. Tal vegada hi ha més paritat
de gènere en la guàrdia de metges. Sense incórrer en la frivolitat de la
comparativa qualitativa -odiosa per injusta-, les infermeres s'emporten la
palma en el detallisme, l'eficiència escrupolosa i la sensibilitat, sense restar
mèrits professionals als nois, més joves en la seva majoria, al costat de les
expertes i veteranes sanitàries. L’instint maternal els dóna un plus
d'idoneïtat per exercir la professió? És més que una simple dedicació laboral;
és l'estigma vocacional que sovint vinculem al món de l'educació i la medicina
com a condicionant. Tots plegats, un equip de bandera. Per això, una UCI vista
des de fora, com un lloc de fase terminal, a vegades, és tot el contrari vista
des de dintre: el retorn a l'esperança per reviure més enfortits gràcies als
mitjans mèdics i a la generositat del cuidadors.
Descrit
el panorama físic i humà us preguntareu,
què hi feies tu, aquí? Un intrús de vacances o un malalt imaginari camuflat? Cap
dels dos supòsits. Era, malauradament, un malalt real en fase d'espera –ara suposadament alliberat- per rebre la implantació d'un desfibril·lador automàtic
(DAI) en l'hospital Clínic de Barcelona, després de l'intent desaconsellat
d'una ablació ventricular. Des del 25 de novembre, que l'atzar, la fatalitat o la sort d'una prova
d'esforç fallida va detectar-me una arítmia maligna, he viscut el viacrucis de
vaivens i 22 dies d'ingrés hospitalari. Em veig com a una víctima més de les incongruències
sanitàries de la crisi per manca de lloc, pressupost i personal necessaris del
sistema públic de la salut. Després de romandre a l'HUV una
setmana a planta, vaig a casa fins la confirmació de la data i hora per les proves al
Clínic i la primera intervenció. La UCI de Vic va ser la segona sala d'espera de
cinc estrelles, excepte en gastronomia. La gravetat d’unes possibles arítmies
ventriculars -causa de mort sobtada- m'obliga restar connectat al monitor
central de la Unitat, que no disposen les plantes estàndard, ni del personal
suficient pels controls sistemàtics. Com es tradueix en la pràctica? Costoses
despeses evitables (?) La solució, al meu entendre, passaria per incrementar els recursos
del Clínic que té un conveni assistencial amb el Consorci Hospitalari de Vic, entre d'altres, a
més de la coordinació realista entre l'hospital origen i l'hospital destí. El cost final del meu pas per la UCI supera ben probablement
el preu de la intervenció quirúrgica feta sense demores. Dol tot malbaratament sanitari
per unes planificacions erràtiques o insuficients. Fa sentir malament al
pacient més positiu que coneix el seu estatus físic malaltís, esperançat en
una via més expeditiva, sense trepitjar cap UCI. La dependència d'una solució
mèdica a un problema polític, en el fons, és una ofensa al contribuent de tota
una vida laboral i al propi afectat per les restriccions personals i familiars
inherents que se'n deriven. Demano disculpes, no obstant, als responsables de
la coordinació burocràtica per no haver sabut entomar amb més resignació al
llarg del procés de gairebé un mes els repetits canvis de dia fins la consecució final.
Malgrat
els múltiples entrebancs, vull expressar el meu sincer agraïment a tot l'equip
humà d'infermeria de la UCI, molt especialment, i al departament de cardiologia
de l'HUV, en particular, per les gestions fetes en tots els nivells i esferes
per sortir d'aquest impàs personal.
Molt
cordialment,
Ramon
Mas Sanglas
Vic,
25/12/2015
POST DATA – El relat viscut fins la data ha tingut nous episodis
inesperats i desagradables. Un tercer ingrés de cinc dies al Clínic, després de passar per
la via urgent de Vic, a causa d’una hemorràgia postoperatòria de gran
consideració. L’excés d’heparina, quatre vegades més de la necessària en un preoperatori,
al llarg dels 11 dies de la maleïda espera sembla ser el desencadenant de
l’hematoma, la descoagulació exagerada. Afortunadament, els cirurgians del
Clínic no van practicar un drenatge aconsellat, que podria haver provocat una
infecció del DAI i la conseqüent extracció urgent. Errare humanum est? La bona voluntat
mereix ser reconeguda sempre, però, els desencerts, avaluats i revisats per
evitar mals majors irreparables.
Després d'aquestes vicissituds, sempre em quedaran dues incògnites pendents de resposta: ¿era realment necessària tal operació i em compensaran les limitacions permanents a què em sotmet el regulador i guardià del meu cor?
Espero obrir l’Any 2016 –a casa- amb noves vibracions que desitjo a tot l’equip mèdic i sanitari de l’HUV i del Clínic amb més recursos de tota mena per agilitzar les llistes i necessitats de tots els pacients.
Després d'aquestes vicissituds, sempre em quedaran dues incògnites pendents de resposta: ¿era realment necessària tal operació i em compensaran les limitacions permanents a què em sotmet el regulador i guardià del meu cor?
Espero obrir l’Any 2016 –a casa- amb noves vibracions que desitjo a tot l’equip mèdic i sanitari de l’HUV i del Clínic amb més recursos de tota mena per agilitzar les llistes i necessitats de tots els pacients.
Vic,
31/12/2015