Pacte fiscal de la concòrdia o independència

Xiulades, ikurriñes i estelades desaproven conductes reials poc edificants. Veus polítiques desavinents fent declaracions desafortunades sobre els mals autonòmics, com si el plor del consol fos un remei antiasfíxia. Els bancs vomitant xifres astronòmiques de dèficit ocult a la ciutadania- dosificadament- per evitar alarmismes i aplanar el camí del rescat a costa del contribuent. El govern central no para  l’assetjament de cada divendres amb noves restriccions al dictamen de la comunitat europea. Mentre el ciutadà supervivent, esbufega per fer la inscripció a la guarderia o la Universitat afrontant noves taxes rebutjades per milers de manifestants setmanalment. Cada dia més empreses tanquen o redueixen plantilles emparades per una reforma laboral desincentivadora i mancada d’inversió. Governants i ciutadans pertanyen a galàxies diferents?

La solució parcial dels mals catalans passa per la consecució d’un pacte fiscal, nucli electoral del partit i govern de CiU. L’alternativa, la convocatòria d’eleccions anticipades si no reïx el seu propòsit. Xantatge o traspàs del mort a les urnes? La cimera parlamentària del 30 de maig –després de consultar cada partit en privat- inicia el debat sobre el tema. Tots esperem un consens català  per negociar a Madrid el nou projecte. Cada partit aporta una visió particular de la hisenda catalana, amb caixa i clau pròpies o compartides, com a propietaris dels nostres tributs. Sense emular l’estil basc, s’aconseguirien efectes administratius semblants amb una reducció progressiva de la quota de solidaritat (del 8% actual fins un 4%, aproximadament). És la gran diferència respecte del concert econòmic basc - navarrès, poc solidari amb la resta autonòmica. La seva gran loteria permanent amb menys atur i més inversió interna.

El xoc de trens que s’intenta evitar té dues variants: entre partits germans (PP nacional - PPC autonòmic), (PSOE central - PSC català) i entre governs (Madrid - Catalunya). Difícil servir dos senyors alhora sense trencar principis de servitud. Els interessos espanyolistes dels dos partits majoritaris contrasten amb la resta de formacions autonòmiques (CiU, ERC,ICV,SI) que no han de rendir comptes ideològics fora de casa. Cas híbrid d’arrel conservadora, la formació Ciutadans (C’s). Curiosament, els partits lliures de peatge o llast plurinacional també recelen i volen imposar un segell negociador dintre les pròpies files (Convergència - Unió), el grau d’ independentisme (ERC-SI) o la marca social (ICV). Si a casa no troben la fluïdesa del pacte ferm entre els més afins, ¿com poden exigir fora la comprensió, els avals d’uns drets i la praxis d’una autogestió econòmica? La divisió interna és el pitjor enemic, com va quedar palès en la votació parlamentària del 30/9/2005 (Estatut). Un sol partit el va recórrer i va guanyar contra la resta. No busquem remeis als propis mals en casa aliena sense la unitat de país. Aquest procediment de la majoria més àmplia possible queda descartat, a menys que s’acompanyi d’un referèndum popular previ i oficial molt favorable, amb caràcter vinculant. Escòcia un exemple a seguir? La força dels adversaris (PP-PSOE) radica en la Constitució (intocable quan ells volen) i en la sobirania del poble espanyol que faran prevaler contra els interessos catalans, que tant critiquen i necessiten.

Un pacte és definir les línies vermelles infranquejables de les dues parts: Espanya i Catalunya. Si ens divideix un problema de quadratura numèrica (balances fiscals) busquem uns àrbitres imparcials de fora com s’ha fet amb Bankia i entitats financeres fosques. Cal objectivitat diàfana sobre la quota de  solidaritat en el marc de la LOFCA, del federalisme o predefinint noves estructures fiscals. Qualsevol fórmula equitativa serà benvinguda menys el continuisme del finançament pidolaire actual, després de trenta anys de generositat imposada. De models europeus en sobren. La legislació està al servei de les persones, no a l’inrevés. És de cavallers i dignitat donar-se l’última oportunitat, confrontant ideologies, estratègies i alternatives des de la democràcia abans de marcar fronteres. Tot pacte comporta drets i deures mutus basats en el respecte a la llibertat dels pobles, si volem evitar bel·licositats innecessàries. La crisi econòmica reconstruirà vies i ponts mal fets o s’enderrocaran definitivament? L’important és assumir les conseqüències de manera pacífica i exitosament.

Ramon Mas Sanglas – 28/5/2012

La Marató de la pobresa

La pobresa i la riquesa, malgrat que antagòniques, no s’ignoren i es necessiten. Una Marató de la pobresa és compartir la penúria dels menys pobres amb els més necessitats. Comunió de sentiments en la limitació de recursos acatant amb resignació el benestar esmicolat, mentre els rics – només uns quants- podrien suplir i completar centenars de maratons donant un trosset de les sobralles que malgasten de les seves opulentes nòmines. Vet aquí la solidaritat desequilibrada d’una societat muntada per al gaudi d’uns privilegiats, mentre d’altres s’han d’enfrontar amb la misèria per menjar un rosec de pa. Els creadors de la crisi i l’especulació encara volen presumir de redemptors de la germanor per treure’s del damunt el corc del l’avarícia, la malversació i la corrupció. Sense la pobresa extrema no existirien ocasions per a les bones obres, insinuen. Per què no es patenta una marató exclusiva de rics? Eslògan: “Només s’accepten donatius superiors a cent mil euros”, amb cara i ulls o anònimament. Ens sorprendria la competitivitat o la ridiculesa de les grans fortunes i afortunats del país? L’orgull humà té racons desconeguts a més del poder, sense oblidar que alguns rics també tenen la necessitat de purgar els seus pecats capitals sense confessor. Prefereixen l’ostentació.

La nova religió del segle XXI ja no és la generositat humil que es mesurava en els platerets de les almoines dominicals i les bústies de les esglésies. Ara la litúrgia de les donacions és fa en platós televisius, festivals i escenaris, enmig de les fanfàrries més lluminoses, estridents i publicitàries. Abans la mà del donant missaire trobava la tranquil·litat de consciencia en l’obra benèfica feta a la parròquia o al feligrès en penúria, en el silenci de l’anonimat total o de la confessió. Ara el xec o la transferència bancària –qui vulgui- pot ser desgravada a Hisenda com a aportació voluntària per una bona causa. Dono per rebre una desgravació fiscal. Beneficència compartida?

Les maratons són les retallades de la bona voluntat. Es demana, no s’imposa. Catalunya va per la tercera retallada i la segona marató anual: la nadalenca (per a investigació de malalties) i ara inaugurem la de primavera. Arribarà una tercera emergència? “Que ningú quedi fora de joc”, diu el lema. Joc de la participació, sobreentenem, i joc de la injustícia –afegeixo-, que motiva tota una moguda recaptatòria per culpa d’un sistema social desigual i mal repartit. Governants i polítics coneixen els milions de persones i famílies que viuen en la misèria o toquen el llindar de la pobresa. La imaginació de l’equitat legislativa, ¿no pot anar més enllà per implantar un benestar mínim sense arribar l’extrem de la caritat pública televisada? On no arriba l’Estat i l’Autonomia, ha d’arribar el ciutadà conscienciat i generós, ens vénen a vendre. El gran cor de la ciutadania no exclou la responsabilitat política per eradicar la pobresa oficialment a costa de diner públic del contribuent, no del donatiu. Demanar pels altres també és humiliant quan sabem de la malversació de molts recursos comuns per la gestió incompetent o malèvola. La virtut de l’altruisme ens fa més humans, però no més ingenus.

Ramon Mas Sanglas – 21/05/202

Pànic del sistema, dels polítics i banquers

El moviment dels indignats és el termòmetre social més latent de l’opinió pública arreu dels països. No és una simple moguda de joves. És la suma de reflexions reivindicatives sense ideologia política comuna -contràries al neoliberalisme-, que reclama dignitat laboral i humana. Sempre han existit grups pacifistes, que han lluitat contra les conductes indecents del poder. Ara tenim un afegit molt greu: la crisi social dels desafavorits per l’especulació de polítics i rics desmesurats. No és de justícia repartir culpes i compartir les misèries amb retallades vergonyoses. Les veus al carrer i a les places van contra la sordesa política i el lladronici banquer. Crits i pancartes, diàlegs i xerrades a l’àgora democràtica de les nostres ciutats diuen al governant: no tiris pel dret sense escoltar. De les urnes vas rebre el mandat de reconduir el país de forma eficient i justa. No estàs autoritzat a reformar-lo de forma arbitrària aplicant un programa desconegut.

Més esfereïdora encara, la lluita interna entre partits. Si tots coneixen l’eix del mal –l’atur, el deute i la manca d’inversió- , com és possible tanta deriva i improvisació entre líders polítics? És un fet europeu, espanyol i autonòmic. L’exemple comunitari més preocupant, Grècia. La disgregació de partits ha atomitzat la unitat del país amb un caos de futur a les portes de l’exili de l’euro, després de tots els intents de rescat dels Estats membres. Ni el diàleg de les forces més votades ha fet possible un govern de concentració o tècnics apolítics. Tant costa la renúncia partidista pel bé nacional enlloc de noves eleccions?

La radiografia espanyola és el revers grec: la majoria absoluta d’un govern conservador no encerta el reajustament per covardia reformista envers els seus mecenes banquers, carregant el pes a la sanitat, l’educació i la reforma laboral. Els afortunats reben simples consells sense cap persecució expressa. Saben que el seu poder monetari escapa el control del fisc mentre el partidisme polític no en surti vulnerat. Indigna més la covardia d’una solució factible que l’egoisme del poder, si bé repugnen les dues conductes per antidemocràtiques.

Entrem a casa: Catalunya, un joc d’escacs. Ningú gosa trepitjar el veí, ni cedir massa. Conserven les formes per no ferir els de dintre i quedar bé amb els de fora. Tan clàssica és la jugada del PSC-PSOE com la de Convergència amb Unió, amb totes les reserves, flirtejos i desenganys. Per conveniència transitòria PPC i CiU escenifica la repetició del ball d’antuvi. La festa sembla durar poc perquè la picada d’ullet de les esquerres portarà menys maldecaps a l’idíl·lic pacte fiscal, la batalla mestra del moment. Només faltaria el brindis socialista per repetir la festa estatutària del 30 de setembre 2005. Ha de ploure força per tal celebració.

Sinceritat política entre ells, envers el poble o ningú? El congrés d’Unió Democràtica de Catalunya ha evidenciat –una vegada més- que la fidelitat a Convergència és parcial. Fins la butxaca sí, però agafadets d’Espanya, diu Duran. El poder independentista de Vila d’Abadal no ha sumat voluntats malgrat la fe del contrincant. Dos llenguatge diferents dintre la formació i un tercer amb els socis de govern. Una imatge poc edificant per demanar unitat parlamentària. El poble indignat vol transparència interna i eficiència externa.

Catalunya acaba de veure’s sotmesa a terceres retallades de 1.500 milions d’euros –sense tocar les grans herències successòries- per complir amb un Estat, deutor dels catalans. No està justificat el pànic per un sistema contradictori? Anem per la tercera quan els funcionaris espanyols encara no han vist la primera. La venda de patrimoni públic a preu de saldo i les privatitzacions posaran el país en mans del capitalisme més ferotge. L’austeritat és una gran estupidesa injusta mentre no s’acabi amb la corrupció política i financera. Fins quan, senyor President? La terra promesa del pacte fiscal serà un miratge sense dir, adéu, Espanya. Del contrari, eleccions anticipades, quarta retallada i més impostos, si l’euro encara ens vol i el corralito no ens ha visitat.

Ramon Mas Sanglas- 16/5/2012

S’acosta l’hora dels adéus?

Adiós Cataluña, adéu España, i amics més que mai. Un fantasma del desig o una necessitat de subsistència? Som adults i no calen trencadisses, sense perdre les conquestes autonòmiques de 35 anys. Favor per favor, pacíficament i pel bé mutu. Les tensions al Parlament entre CiU i PPC confirmen la urgència d’un canvi de parella malgrat les aparences transitòries de concòrdia. No voldrien el divorci, però el poble català l’exigeix en nom de la igualtat econòmica per sortir de la crisi, sense més coaccions centralistes. Ens ho farem sols i millor, abans que mal acompanyats.

Catalunya no vol un adéu a la solidaritat compartida ni un mur fronterer. Vol un adéu a l’espoli financer i a la humiliació de no ser reconegut. La bondat i la paciència no pot confondre’s més temps amb la ruqueria i l’excusa de manca de liquidat nacional quan n’hi ha per a inversions milionàries en estructures ferroviàries sense rendibilitat i rescatar bancs privats. Aquesta falta d’equitat es traspua en la societat. La ignorància de la realitat –amb una gran dosi d’animadversió històrica- sura en l’enquesta espanyola (Funcas) amb una gran capçalera: “La majoria dels espanyols creuen que Catalunya surt molt beneficiada del finançament autonòmic”. En una cosa coincideixen tots: el sistema de repartiment econòmic és injust (85,1%). Però, paradoxalment, quan el 76% dels catalans es consideren els més perjudicats, el 57% de la majoria d’espanyols opina que Catalunya és la més privilegiada. El desconeixement sobre el mecanisme del finançament és esperpèntic arreu d’Espanya. Aleshores s’imposa la vox populi de l’anticatalanisme i la pressió mediàtica de la unitat recentralitzadora. Només al País Basc i a Catalunya es reivindica la independència (40%) si el poble n’és partidari. Un 60% d’espanyols demanen una reforma constitucional per equilibrar pressupostos al seu favor, fusionar municipis i eliminar diputacions. La realitat objectiva és la inversa. El dèficit fiscal mitjà de Catalunya és del 8% del PIB des del 1986. Cada català aporta a les restants Comunitats 2.251 euros anuals més del que rep. La resposta als espanyols ofesos pel sistema de finançament inferior té una panacea fàcil: expulsar Catalunya d’Espanya. Treure’s del damunt aquest llast opressor de la seva economia. Seria una satisfacció incommensurable per a les dues bandes sense més litigis, amistosament. Com que l’oferta no es produeix queda palesa la falsedat i manipulació de tota l’enquesta contra Catalunya.

Si economistes i governants no entren en raó numèrica la justícia sempre serà una assignatura pendent que s’haurà de superar unilateralment per la força. És la moguda del Parlament prevista per a la tardor: l’activació de la Hisenda catalana, amb o sense consentiment de Madrid. Recaptar tots els impostos i respondre de les despeses de la Seguretat Social i Pensions, Educació, Justícia, Seguretat policial i Benestar social,  segons els nivells de transferència territorial cedida. Seria el primer adéu a la butxaca comuna amb l’Estat per sobreviure a la morositat estatal i a les retallades del pressupost nacional. Caldrà un segon adéu més dràstic i definitiu? Esperem que la maduresa dels nostres polítics facin pinya amb el poble ofegat i aparquin les diferències com el 30 de setembre del 2005, si creuen que un Estatut d’obligat compliment és quelcom més que un simple paper oficial. Abans de mig any sabrem la resposta del titular.

Ramon Mas Sanglas – 14/5/2012
http://www.elperiodico.cat/ca/cartas/lectors/sacosta-lhora-dir-adeu/59298.shtml 
http://blogs-lectores.lavanguardia.com/colaboraciones/sacosta-lhora-dels-adeus/#more-2926 

Privatitzacions i recentralització espanyola

Són els dos quiròfans preferents del govern d’Espanya per combatre la crisi i l’endeutament. Privatitzar les infraestructures públiques de més rendibilitat -aeroports actius, l’AVE de Catalunya- i repensar les transferències autonòmiques per desfer duplicitats de serveis amb perjudici autonòmic. És la primera resposta al somni d’un pacte fiscal català que trencaria la germanor entre tots els espanyols quan més ens necessitem, diu De Guindos. El centralisme dels pressupostos estatals centrifuga novament les inversions quan no puguin trobar un bon mecenes privat. Dos mètodes per frenar el dèficit anual milionari i parapetar el creixement zero malgrat es traspassin línies vermelles. Davant la incapacitat de reconduir uns macro serveis públics gratuïts, els nostres governants opten per desfer-se de les dues joies del poble (sanitat i educació) abans no morin per inanició i dessagnament. Prefereixen sacrificar salaris i part dels 160.000 metges abans que reajustar nòmines de 420.000 polítics del país, des de l’últim regidor municipal fins el cap d’Estat. Prescindir de milers de professors abans que abolir institucions, ministeris i organismes sense continguts, ja transferits. La privatització o subcontracta pública –refugi del favoritisme polític- pot ser més eficient, però més cara, per les pròrrogues llargues o sine die. Una sortida còmoda del mal gestor estatal a canvi del neoliberalisme i l’extinció de la classe mitja que no para de pagar amortitzacions i beneficis.

La sanitat pública valenciana ha estat intervinguda de forma corporativa en la seva totalitat. Les retallades múltiples en la resta de Comunitats i la invitació del conseller i el ministre a fer-nos socis de Mútues sanitàries ens condemnen al mateix destí. Restriccions de personal i nòmines, primer. Després, reducció de consultes, llits i intervencions. Ara, pagar pròtesis, fàrmacs, crosses, cadira de rodes, impostos per dies d’hospitalització. Què més queda? El servei hospitalari és un pastís llaminer sobre la solidesa d’unes cotitzacions laborals i empresarials reinvertides. El ciutadà cotitzant, propietari d’aquest gegant històric del benestar, ¿pot ser expropiat d’uns drets adquirits lliurant el sistema a una explotació externa? En nom de la crisi els governants no ens poden vendre al millor postor sense ser consultats. El capital social acumulat en la Seguretat Social per milions de vides no pot ser transferit, ni temporalment, ignorant les condicions i les conseqüències. La gratuïtat universal de la Salut Pública no pot sotmetre’s a interessos particulars sota criteris de sanejament econòmic nacional. Què s’amaga darrera la mampara d’aquesta privatització? El pas següent, el segrest de les pensions?

La intencionalitat de privatitzar línies d’AVE rentables evidencien una mesquinesa governamental. D’on ha sorgit el capital inicial de les estructures fetes? Amb noves tarifes sobre els viatgers s’han de garantir els beneficis empresarials, l’amortització i un superàvit estatal. Per què no es privatitzen línies ferroviàries deficitàries? La solidaritat de Catalunya envers l’Estat no mereix el tracte que rep. El greuge comparatiu no s’arregla imposant nous gravàmens a qui no paga en noves autovies sinó deixant de pagar peatges d’autopistes catalanes amortitzades fa anys. ¿On es destinen els impostos dels carburants, matriculació de vehicles, impost anual de circulació, revisions ITV? El manteniment viari, bàsicament. Desmantellar un  benestar feble, inexistent en una societat sense treball, resulta fàcil. Privar dels drets sanitaris cotitzats i del saber universal és una ofensa a la intel·ligència humana imperdonable.

Ramon Mas Sanglas – 7/5/2012