Les modes tornen, també a ensenyament

El sentit pejoratiu de l’expressió indica una etapa efímera. En sentit històric, és el retorn d’un periple d’èxits i bons records, que caldria recuperar. Parlant d’escola, els més crítics i enyoradissos, evoquen èpoques que mai haurien d’haver desaparegut. S’han de modernitzar els estils pedagògics i adaptar-se als nous temps, opinen els més tolerants. Uns i altres recriminen i no neguen les conseqüències i els desencerts escolars davant d’un 36% de fracàs escolar a casa nostra. Els mètodes titllats de retrògrads, del segle passat, centraven l’aprenentatge en el voluntarisme de la persona –esforç, memòria, comprensió- , més que en les formes externes dels recursos. La tecnologia, per ella mateixa, no aporta interiorització dels continguts sense l’assimilació constant de l’estudiant. Tornem al classicisme del concepte pur i dur? No confonguem formes o metodologia amb continguts.
Atès que Europa està revisant i aplicant nous criteris en valors econòmics i de conducta, sembla que Espanya vagi a remolc. Recordem els bons resultats dels mètodes d’abans, també discutibles. Algun pas en fals haurem fet, doncs. És el missatge de la consellera Rigau en sentit constructiu. Tornar a replegar corda, pares i mestres. Respecte mutu, sempre, col•leguisme, no. Tant a casa com a l’escola, el dret i l’obligació de l’exigència s’ha de compartir amb l’esforç individual. El nivell cultural no ve sol. Si ens mirem honradament per dins, ¿ens reconeixem i som com voldríem? Compatibilitzar la llibertat occidental de l’oci descontrolat amb l’eficiència del món oriental, impossible o molt difícil. Les setmanes tenen els mateixos dies per a tots, però, no les hores treballades. Dos models diferents, també discutibles: el benestar social (segons el mirall europeu) i la cultura del treball sistemàtic (del món xinès, per exemple). Dos camins que el 30% del jovent a l’atur té per resoldre, i més difícil encara, sense una professionalització qualificada.
El departament d’Ensenyament ha dictaminat un stop en el camí de la LEC per avaluar estratègies digitals implantades fa poc. La crisi pot servir l’excusa relativa. Els resultats i la improvisació són les raons. El canvi polític del govern podria induir a pensar en una ideologia centredreta clàssica, més reaccionària a les innovacions pedagògiques. Els ingredients de la prudència i de l’estalvi obliguen el retrobament amb l’essència de l’aprenentatge per abastar els resultats de la mitjana europea. No tot és bo ni dolent. El sistema no fa la persona, si l’estudiant i el seu entorn no aporten valors de conducta per fer-lo rendir.
La frenada de la consellera en pressupostos, ordinadors i plantilles, ¿s’ha d’interpretar com un pas enrere o rectificació de l’autonomia de centres? Una esmena de certs projectes, sens dubte. Paralització ¿només parcial i temporal de l’1x1? Un equilibri entre l’era digital –poc contrastada en centres pilot- i el llibre de text clàssic, serà la primera mesura per al curs vinent. La prioritat i la selecció d’àrees importants donarà un nou viratge per evitar atencions disperses. Si aconseguim que la lectura comprensiva, tant a primària com a secundària, sigui el principal motor, minvarà l’apatia i desmotivació per falta de comprensió. Els bons hàbits de base es transformen en conductes de treball i rendiment més tard. Però, el nivell d’exigència a les aules s’ha d’acompanyar amb mesures laborals d’estímul de l’adult per no defraudar les noves generacions. Això no és un desig ni cap moda passatgera, sinó una necessitat vital de futur.
Ramon Mas Sanglas – 28/02/2011

Necessitem alcaldes gestors, no polítics

Fa setmanes que veiem corredisses per formar les llistes municipals de cada partit polític. Amb primàries o a dit. Quelcom important hi donen si la concurrència és tan nombrosa. Ser alcalde d’un municipi és ostentar la màxima autoritat local. Històricament, -terme d’origen àrab- era el jutge de la localitat o magistrat municipal. El savi i mestre que vetllava pel compliment de les ordenances que regien el seu territori. D’ençà fins avui, la democràcia ha recobert i distribuït les responsabilitats col•laterals d’aquest càrrec emblemàtic amb altres figures complementàries que el desdibuixa. Era la persona de confiança del poble, -habitualment masculina, aleshores- , experimentada i coneixedora de tots els secrets i necessitats locals, sense recórrer al confessionari.
Els partits polítics del s.XIX van copar el sistema electoral de les alcaldies. El règim democràtic representatiu del Parlament, inicialment només a nivell nacional, va encomanar la mecànica dels partits als municipis. La tradició es va mantenir més temps en els petits nuclis. Però, la legislació electoral cada quatre anys, amb un règim de llistes tancades, va evaporar l’esperit de l’home bo i proper a la ciutadania, administrador dels seus béns i tributs. La política va mercantilitzar un servei casolà de proximitat. La compravenda partidista s’ha imposat arreu dels governs.
La ideologia que presideix cada partit pot enriquir el conjunt nacional per legislar les regles mestres del país des de perspectives diferents. A un nucli urbà petit no li és imprescindible. Cada població té la seva idiosincràsia singular. No cal una nomenclatura estàndard de consistoris. Segons els habitants, la professionalitat o dedicació a la funció municipal i la peculiaritat rural, comercial, industrial de cada municipi, l’estructura de l’equip governamental hauria de ser més flexible. Sobren esquemes prefabricats i càrrecs, marcats per les candidatures tancades de les candidatures. Un cap de llista –més o menys conegut- amb un seguici d’amics de la mateixa formació, no inspira confiança quan l’opció de vot és única. Tots o cap. L’exclusió d’altres candidats valuosos és injusta i poc democràtica.
Un bon alcalde o alcaldessa hauria de sortir d’una llista única del poble, oberta i aliena al món polític. Que s’hi pugui presentar tot ciutadà local disposat a donar els millors actius de la seva persona. Que expliqui públicament –com antuvi, a l’àgora grega- el seu programa. Qui inspiri virtuts de prudència, coneixença de l’entorn, servei i saviesa administrativa, guanyarà la confiança del votant. Diàleg viu i en directe. Res de farses mitingueres. “Pels seus fruits els coneixereu”, podria ser l’eslògan d’un excel•lent alcalde i gestor, persona de carrer i no de despatx i cartell.
L’Estat exigeix més austeritat a les autonomies i als governs locals. Les eleccions municipals és el moment perfecte per fer reajustaments de regidories, funcions i dedicació. Només caldrien les persones necessàries, no les imposades per normativa electoral. És una banalitat i malbaratament de recursos. Amb tota probabilitat i una vegada més, les retallades repercutiran en els contribuents soferts, que pagaran centenars de nòmines a regidors municipals sobrers durant quatre anys més.
Ramon Mas Sanglas – 23/02/2011

Els fanatismes maten les llibertats

Les revoltes del món islàmic nord africà i del Pròxim Orient són el despertar d’un poble reprimit per les ideologies religioses imposades des dels orígens. La religió cristiana no és una excepció. Va patir un procés similar, virulent en l’edat mitjana, més tolerant després. La guerra entre la lletra i l’esperit forgen els pobles i les persones mitjançant les tradicions. La superació de la ignorància obre les ments obtuses. Si per a Marx, la religió era l’opi del poble, per al món islàmic la rebel•lió s’ha convertit en el pa que vol matar la fam. La política dictatorial és una religió més, que imposen els profetes del govern quan no són cridats des del poble. Ara la misèria i la immigració forçosa han transgredit la submissió. Fe en la democràcia per necessitat.
Atribuïm el fanatisme al món islàmic. No ens oblidem del cristià. El profeta Jesús va venir a perfeccionar l’Antic Testament. Va introduir la religió de l’estimació per damunt la literalitat de les impureses levítiques i bíbliques del seu temps. Les ablucions del cos no purifiquen l’esperit brut i malintencionat. Els primers segles de cristianisme van viure l’autèntic evangelisme de la germanor, sense ritualismes estigmatitzats pels protocols de les litúrgies i les formes. Les discussions teològiques de la patrística, primer, i la sofisticació de les noves teories sil•logístiques de l’Escolàstica, més tard, van volatitzar la puresa evangèlica dels creients. Quan els dogmatismes sobre els misteris divins i la infal•libilitat pontifícia va fer acte de presència, l’amenaça de l’infern etern va apoderar-se de les consciències tímides. Quan les desavinences dels predicadors protestants i anglicans van dividir el poder romà, el fanatisme religiós papal es va encuirassar amb la Inquisició més virulenta i cruel. Fe i ciència van ser víctimes del poder inquisitorial sense pietat. Fins el segle XX, ben avançat, no va sorgir la llum de la teologia liberal alemanya que tornava esponjar les ments compungides.
L’historial cronològic del món àrab segueix un camí paral•lel al cristià. Les revoltes, no obstant, són d’indole més material que ideològica. L’aparició del profeta Mahoma 600 anys després fa que la seva trajectòria porti un retard. Ell va tornar a beure de les fonts bíbliques de l’Antic Testament –també fons d’inspiració de l’entorn jueu- , marcat per la purificació del cos i els aliments. No ens estranyi les seves tradicions festives i tots els ritus oracionals diaris externs, emmarcats per les peregrinacions i cultes orientats a la Meca. Les grans obres d’arquitectura són testimonis petris de l’evolució de la fe dels pobles i la seva cultura religiosa.
La conquesta de fidels sempre ha estat un objectiu definit en totes les religions per captar adeptes. Amb intimidació o premis. La poligàmia pels rics musulmans, no és cap expressió de sexualitat exuberant, sinó un recurs per portar nous soldats a la causa divina de la guerra santa contra els enemics cristians.
Les revoltes politiques islàmiques del s. XXI és un obrir d’ulls que actualitza el seu modus vivendi sense defugir les formes externes marcades per l’Alcorà. És com el qüestionament de la infal•libilitat pontifícia catòlica que posa la fe de molts cristians en la corda fluixa sense renegar-ne. Els valors de sempre tremolen? No. És un signe d’evolucionisme, com totes les espècies. L’esperit humà creix i l’intel•lecte es perfecciona en llibertat. ¿Per què no han de canviar les formes politiques dictatorials i les creences en mites inexplicables? El predicadors i profetes d’antuvi s’han canviat per tereses de Calcuta o vicens Ferrers de carn i ossos. És hora que les consciències reprimides vegin la llum a través del prisma de la llibertat individual i no a cops de dogma o mitjançant les crides medievals a l’oració des del minaret.
Ramon Mas Sanglas -

El poder dels pobles

Aplaudim la valentia ciutadana que transforma règims dictatorials en parlaments democràtics. Lamentem repressions i vessaments de sang. És el cost innecessari de la democràcia? La història està repleta d’exemples des dels colonialismes europeus més aferrissats fins les monarquies absolutes islàmiques i africanes més radicals, emparades en els mites del poder sagrat o la força de la religió. El despertar cultural i expansiu del segle actual sacseja les consciències impel•lides per necessitats alimentàries de supervivència. El poder de la misèria genera fam de llibertat. L’emigració clandestina de tants anys no és cap solució de progrés. S’han trencat tabús de submissió i de discriminació dels pobres. L’esclat de la rebel•lió ha estat la vàlvula respiratòria que s’encomana com el mateix aire. Vet aquí la resposta dels pobles àrabs nord africans i de l’Orient Mitjà.
Els historiadors hi veuen un procés històric natural i previsible. El pes i la influència de la religió és innegable si ens atenem a la data fundacional de l’islamisme respecte del cristianisme. Tots els pobles hereditaris de la cultura cristiana van patir una catarsi religiosa i política. L’evolucionisme ideològic ha passat per una fase de purificació no exempta de sacrificis. Els més febles sempre són les víctimes expiatòries com en tota espècie animal i vegetal. La cultura de la justícia encara no està encarnada a la modernitat.
L’objectiu de la revolta és l’alliberació, aconseguir la bíblia de la democràcia: una Constitució acceptada i aprovada per la majoria. És un primer pas, imprescindible, però, insuficient. Les democràcies són dinàmiques. Si foren estàtiques no existirien ambicions polítiques. La llibertat humana empeny envers l’emprenedoria, no el conformisme. Un naixement democràtic és eufòric i gloriós, però, esdevé fonedís i caduc si no s’actualitza. L’Estat espanyol de les autonomies va néixer amb vocació expansiva (“cafè per a tots”). Si els pobles – els amos- demanen una renovació i és reprovada, la democràcia envelleix i comporta conflictes relacionals. La filosofia política exigeix pedagogia de tolerància mútua.
La Constitució espanyola del 1978 va ser votada i aprovada pels major de 21 anys. Sumant els 33 anys transcorreguts amb els que no tenien dret a les urnes aleshores, ¿quants milions d’espanyols actuals, menors de 54 anys, estan acatant una Carta Magna que no van votar? D’ençà fins avui ha plogut molt, en camps políticament i econòmicament discutibles. L’entronització democràtica, anhelada després de tantes dècades de dictadura, es va signar en les millors condicions, sense preveure les conseqüències i els canvis socials trenta anys més tard. ¿Per què tantes reticències a obrir el meló constitucional i consensuar pacíficament modificacions estructurals, parlamentàries, autonòmiques, institucionals? Si ens preuem de ser un poble madur i no decadent, ¿quins perills o tabús impedeixen un referèndum constituent nacional? Qui advoca per una reforma més restrictiva o federal de les autonomies per superar la crisi econòmica és el moment oportú. L’exercici del dret a decidir no és trencar bruscament amb el passat sinó optimitzar un futur més just per a tothom.
La solució del malestar no és la repressió o una curació solapada, sinó l’extirpació del mal. La panacea és el sufragi universal de les urnes. L’autoritarisme polític o religiós – sigui alcorànic, bíblic o budista – no farà callar per sempre el clam democràtic, malgrat les armes. La religió ja no és un bastió dels polítics, ni la política s’alimenta de la religió. Les creences s’accepten per convicció lliure i els pobles es governen per delegació popular.
Ramon Mas Sanglas – 21/2/2011

http://www.lavanguardia.es/participacion/cartas/20110221/54118138275/el-poder-dels-pobles.html

Sense immersió lingüística perilla el bilingüisme

Han començat les prescripcions escolars i reneix l’etern dilema de la llengua vehicular, ¿en català o en castellà també? Una irracionalitat de principis. La discussió que alimenta les denúncies dels detractors contra la immersió en català només té una arrel: la fòbia a una llengua que no volen aprendre, però, hi han de conviure. Per definició etimològica, immersió és l’acte de submergir-se o capbussar-se en un líquid i quedar-se xop. Per aplicació al llenguatge, és l'exposició intensiva a una segona llengua, vivint en una comunitat que la parli de forma habitual, per tal d'aprendre-la més ràpidament, diu el diccionari. Sense llançar-se a la piscina o al mar –des de la platja- no s’aprèn a nedar. Si vull estudiar anglès i resideixo en una família o comunitat espanyola del Regne Unit més difícilment m’impregnaré de la nova llengua. ¿Per què oposar-se aprendre –i gratuïtament- la llengua autòctona del lloc on vius i treballes permanentment? Només per integració social i laboral ja esdevé una obligació, sense perdre cap llibertat. No cal apel•lar l’enriquiment cultural. Si la nova llengua és causa d’al•lèrgia o depressió potser no és aconsellable quedar-se al país.
Amb aquestes premisses i sobre la base internacional que les llengües minoritàries han de ser més protegides, cal vetllar les grans ciutats del Principat on el català pateix risc de davallada i empobriment d’ús. L’entorn poblacional, majoritàriament immigrant, fa del castellà la llengua habitual per inèrcia. Per lògica i comoditat, a casa dels castellanoparlants es fomenta la mateixa llengua amb els mitjans externs que hi arriben: lectura, televisió, familiars. Per tant, la sentència del Tribunal Constitucional sobre la paritat de les dues llengües cooficials a l’escola, no té cap sentit ser exigida a favor del castellà, quan els denunciants són d’aquesta parla. Haurien d’estar agraïts de la imposició catalana i les facilitats. Tindria sentit, el cas contrari: la denúncia dels catalans per manca d’hores de castellà a l’escola. No existeixen queixes perquè l’equilibri compensatori de les dues llengües es dóna -i en escreix- al carrer i als medis públics de comunicació. Queda demostrat al final dels estudis obligatoris. Compartir la duplicitat vehicular alhora -en funció de la demanda- seria impossible sense segregar grups.
Un tercer argument que reforça l’ús vehicular del català a l’aula és la seva dificultat respecte del castellà. Els autòctons reconeixen que el parlen força bé, però, l’escriuen malament. Un 92% dels habitants del territori l’entenen, el 67% el parlen i només un 53% l’escriuen correctament. És tasca de l’escola ampliar aquest ventall d’insuficiència ortogràfica. Raó de pes per dedicar-hi més hores, i més, quan és la segona llengua d’aprenentatge. Si la immensa majoria el comprèn, ¿per què canviar d’idioma amb l’interlocutor castellà o immigrant? Seguir dialogant educadament en català, quan porta un temps aquí, és un reforç a la immersió de l’adult a peu de carrer i no una descortesia.
Qui acusa els catalans de parlar malament el castellà es pot dir d’algunes zones rurals, generalment, on la presència castellana és quasi nul•la. Res a veure amb el so vocàlic o cadència pròpia de cada parlant que delata la seva procedència. Entre els espanyols distingim qui és aragonès, gallec, madrileny, extremeny o basc. El fenomen demostra que la immersió és una excel•lent eina idiomàtica -marca accent peculiar- , en especial, durant els primers anys d’estudi. El plurilingüisme té la millor escola vivint una temporada a l’estranger o regió amb llengua pròpia.
Compartir el bilingüisme al 50% de les matèries escolars, alternativament, tindria un sentit relatiu en pobles de soca-rel catalana. No en àrees metropolitanes. Seria una regressió. Qui s’obstina en tergiversar les realitats sociològiques va de mala fe o intenta polititzar un tema que no és cap problema. Que els adults posin traves lingüístiques a uns infants és tallar les ales culturals a les properes generacions del país. Si la dificultat idiomàtica radica en els pares no vol dir que la tinguin els fills i joves, que s’adapten més ràpidament als entorns plurals i diferents.
Ramon Mas Sanglas – 19/2/2011

Paradoxes educatives i retallades

Volem combatre el 36% del fracàs escolar català i estem reduint el 20-30% dels recursos bàsics a les escoles públiques. A mig curs algunes encara lluiten per poder connectar els seus ordinadors a la xarxa adequadament. Més de mil aules prefabricades (barracons) fan front a les seves limitacions esperant el compliment de promeses de nous centres, fa anys. Quina lògica d’austeritat fa servir el Departament i el govern? Mentre el servei d’ensenyament de Catalunya, -sigui públic o concertat- no estigui homologat en salaris i horaris i tot l’alumnat no rebi un aprenentatge gratuït de qualitat, les tisorades del sector són inadmissibles. És l’única manera de garantir la llibertat dels pares de triar escola sense zonificacions imposades. ¿Per què un paquistaní o xinès del Raval no pot anar als jesuïtes de Casp o a la concertada de la ronda Sant Pau? Qui imposa els guetos territorials? Si un polític porta els seus fills a la privada és criticat per no valorar l’escola pública. Si va a la pública –gratuïta- és increpat dient que podria deixar la seva plaça als més necessitats i pagar-se l’educació dels fills. Prou incongruències polítiques i retallades injustificables. Són més prescindibles centenars de càrrecs duplicats i sous públics superflus com xofers, assessors, guardaespatlles o cangur polítics, a excepció del President, si ho vol. ¿Tant insegura és Barcelona pels polítics per anar amb mitjans de transport propi o públic com la resta de mortals? El polític no és cap peça d’or o figura de museu per ser segrestat. Si calen més prioritats per retallar són revisables moltes nòmines actives i vitalícies de polítics autonòmics que cobren per damunt d’un ministre i el president de l’Estat. Els mandataris democràtics no tenen carta lliure en tot. Manen els contribuents que deleguen. La veus queixoses d’aquests en moments d’estretor no admeten subterfugis ni obscurantismes.
Ramon Mas Sanglas – 17/02/2011

http://www.elperiodico.cat/ca/cartas/lectors/20110217/retalladescontra-fracas/14519.shtml

Un Carnestoltes pedagògic

El rei dels pocasoltes també ens pot alliçonar en moments de butxaca fluixa. Més d’un consistori local, prendrà la sàvia decisió de retallar despeses en festes populars subvencionades amb fons públics. Sembla correcte, si és democràtic. Qui discorda hi veu el perill d’abolir una tradició arrelada –el Carnaval- que va costar implantar després de molts anys de rebuig polític i religiós. Si les tisorades afecten els salaris i les prestacions socials, la lògica s’imposa en celebracions de calat majestuós o car, sense treure la iniciativa privada i el voluntariat de la ciutadania. Poden fer-se carrosses més modestes, comparses amb indumentària més casolana per animar tot un cercavila o una botifarrada popular. Les circumstàncies d’estretor posen certes exuberàncies abusives al seu lloc. La competitivitat festiva té uns límits. Aquesta senyora crisi ens està amargant la vida en moltes facetes, imprescindibles algunes i sobreres d’altres. La generació de la joventut desenfeinada quedarà estigmatitzada per aquesta etapa al llarg de la seva vida per les seqüeles del voler fer i no poder.
Parlant de pedagogia, entrem al santuari dels pedagogs, l’escola. Aquesta data és significativa i esperada per als més menuts, sobretot. ¿També seran víctimes de les malifetes especulatives dels adults? Les desfilades amb disfresses comprades, llogades o creades és un clàssic de la diada en el marc de molts centres escolars. És una il•lusió, a vegades més per a les mares i les àvies modistes, exhibeixen les seves habilitats de disseny. Molt millor quan són fruit de la pròpia iniciativa infantil elaborades en les activitats lectives de manualitats o preparades en hores de música del curs. La senzillesa de la creativitat personal supera gairebé sempre la fantasia dels grans models enlluernadors.
El més important és la convivència dintre o fora de l’escola amb el típic berenar de Dijous Llarder amb l’entrepà de botifarra o la truita que ens faci oblidar -almenys per un dia- la greixosa bollaria. Mirem-nos la tradició amb esperit de celebració més que d’inversió. Al mal temps, bona cara, malgrat la processó vagi per dintre.
Ramon Mas Sanglas – 15/2/2011

Assajos escolars

El nostre país està avesat a les batzegades escolars i als canvis de sistema. No és la vareta màgica de l’èxit acadèmic sense l’ingredient imprescindible de l’esforç. Els resultats no són mecànics ni innats. La xifra decebedora del 36% de fracàs escolar català està batent rècords. Culpabilitzar al sistema estructural i als plans d’estudis és una nimietat. L’arrel del mal és més profunda: la manca d’implicació individual de l’aprenent juntament amb les persones de l’entorn familiar, educatiu, social, laboral. L’hedonisme i la complaença del benestar il•limitat crea desídia mental. L’estudiant, des de petit, té una visió més o menys conscient de futur que estimula o retrau el rendiment segons el grau de satisfacció. Cada etapa acadèmica està marcada per ítems variables, estímuls externs i emocionals –la motivació- que impulsen o frenen l’aprenentatge. L’altíssim índex d’atur dels joves és un exemple desmotivador molt colpidor per als adolescents.
No cal arribar a l’ESO per detectar el fracàs escolar. Les eines inadequades dels primers anys, -la falta de comprensió lectora, bàsicament- , és un detonant i causa de la davallada progressiva o desinterès. Totes les àrees, sense excloure les més tècniques, tenen la base en l’assimilació contextual de les paraules. La tecnologia més avançada: pissarres digitalitzades, llibres informatitzats, recursos d’internet,...són mitjans valuosos, però, no objectius finals, ni joguines. És urgent ampliar l’hàbit lector socialment. Els grans som el mirall dels petits.
La política educativa del departament d’Ensenyament proposa dues mesures correctores: recuperar els exàmens de setembre i marcar itineraris a quart d’ESO envers els cursos postobligatoris. La primera pot enfortir voluntats febles –després d’un estiu controlat- si compta amb el rigor acadèmic del claustre, sense exàmens trampa i el centre disposa de recursos i aules pels potencials repetidors. ¿Els regals de notes del juny passaran al setembre? Fer quadrar les places disponibles amb el nombre d’alumnes aprovats i les noves matrícules comporten maldecaps. La novetat suposarà un reajustament del calendari per encabir-hi els horaris d’exàmens. Quant a la segona mesura, pot semblar discriminatòria, de bons i dolents. Esperem que els pares no ho entenguin com una selectivitat prematura sinó com una primera orientació flexible, en base a les predisposicions i els resultats obtinguts fins el moment. ¿S’atreviran amb l’aneguet lleig de la formació professional que tothom esquiva? Té prioritat a la setmana blanca o períodes vacacionals, irresoluble sense la conciliació de calendaris de la vida escolar i laboral.
El concepte d’escola com a centre de diversió on s’aprèn jugant, ha caducat. La vida no és un joc, sinó una lluita per abastar una posició laboral digna. Tot examen és un aprenentatge de la cultura de l’esforç que alliçona envers la competitivitat positiva, amb tu mateix. Un dels valors perduts, la memòria, ha de recuperar el seu lloc al costat de la comprensió i l’expressió oral. Saber parlar i escriure bé són dues mostres socials de saviesa. Requereix un disc dur mental ben equipat. Les matèries han de ser més selectives. A l’escola no hi cap tot. Deixem els experiments pedagògics de laboratori i les teràpies sobre l’educació sexual o viària.
La renovació pedagògica ha de revestir d’autoritat la figura del docent i recuperar la disciplina de la classe. El silenci i el respecte recíproc ha de presidir l’ambient de tota aula per afavorir el diàleg ordenat. El mestre no és l’amic col•lega de l’alumne. Les distàncies ben enteses no són signe d’autoritarisme. Les imposicions reprimeixen quan no tenen una finalitat educativa. En el fons, tota criatura li agrada ser exigida quan veu els resultats, que no aconseguiria sense la col•laboració intel•ligent i pacient de l’adult, a casa i a l’escola. Estimació i exigència són complementàries.
El realisme ens diu que el fracàs zero no existeix i que els títols no fan el savi. És la filosofia de la convicció personal que crea la virtut de la constància contra la cultura de la facilitat. No es regala res. Tot t’ho guanyes amb el dia a dia com a estudiant i com a treballador.
Ramon Mas Sanglas – 14/2/2011

http://blogs-lectores.lavanguardia.es/colaboraciones/assajos-escolars/

La corrupció permesa és esclavitud democràtica

Els egipcis han aconseguit la llibertat després de molts anys. El moisès alliberador ha estat la constància i la convicció del poble. La democràcia, el cabdill. És el despertar del món islàmic sumit en la misèria i la gana, esclafit per les dictadures. Han vist la llum de la llibertat mirant occident, però, no han ensumat o poc, que la corrupció existeix arreu del món polític. L’ambició pel poder, fàcilment descontrolable, és un pecat original innat.
Aquí aplaudim el valor dels pobles tunisià i egipci llançats al carrer per enderrocar uns líders manipuladors de la ciutadania, i no som capaços de rentar la cara bruta de la democràcia que presumim. La rutina ens fa insensibles a una joia adquirida. Què és pitjor, ¿la falta de llibertat per no haver-la conegut mai o viure resignadament amb els teus drets votats i trepitjats? La cultura occidental està impregnada de corrupteles de signe econòmic i partidista, tràfic d’influències, falsificació mercantil, xantatgistes de favors. Estem ja tan familiaritzats amb l’engany corrupte a nivell nacional, autonòmic i local que no ens treu de polleguera. És una malaltia acceptada, un company de convivència. Ni dimissions, ni rebuig dels personatges que donen continuïtat a la seva vida pública com a governants.
L’ incompliment de les lleis o pactes polítics és una violació més dels drets ciutadans. No ser atès econòmica i socialment és una corrupció de la democràcia. Cada quatre anys jutgem als mandataris de torn a través de les urnes. Els mecanismes de les llistes tancades no ens permet ser transparents en el veredicte de la sentència individual. No podem triar les persones que voldríem. Hem d’acceptar els partits que ens imposen. És l’arrel de la desafecció política de molts votants que opten per l’abstencionisme. No vull frustrar les esperances del ressorgiment àrab; només alertar que sempre hem d’estar amatents a les ungles dels usurpadors per foragitar-los sense compassió. Una assignatura pendent.
Ramon Mas Sanglas- 12/02/2011

Rebre més endeutament no és cap premi

Per enèsima vegada Catalunya torna ser l’ull de l’huracà de la polèmica espanyola. Ara per reclamar transferències endarrerides per la llei de finançament i un nou endeutament per fer front les despeses autonòmiques bàsiques. Qui li agrada endeutar-se per gust? Les veus de protesta d’alguns mandataris contra els catalans són el clam de la ridiculesa del país. Cafè per a tots, una vegada més. Veurem curses a la Moncloa per aconseguir rècords de dèficits regionals? És ben palpable que els diners públics dels préstecs –més els interessos pertinents- no els han de retornar els polítics, sinó els contribuents. El hipotecats no poden dir i fer el mateix per pagar casa seva.
L’agreujant del cas català és que part d’aquest endeutament és per complir amb la quota de solidaritat autonòmica. Catalunya demana i paga recàrrecs per donar-los als altres, per altruisme pactat. ¿Tenim vocació de pidolaires i ploramiques? ¿Quina lògica té la rebel•lió política, com la Comunitat navarresa queixosa, si la seva aportació solidària és minsa? Les veus haurien de ser d’agraïment. La cantarella del motor català és una utopia més quan ha de manllevar la benzina.
La ciutadania i els mitjans aprofiten tantes desavinences per plantejar quin és el lloc real de Catalunya. Si els catalans fem nosa o no ens hi volen –per segons què- , que no ens posin impediments per sortir, si la majoria democràtica ho decidís. La racionalitat alemanya per compartir la riquesa entre els diferents nivells regionals està molt lluny del federalisme autonòmic espanyol. Aquí, les diferències històriques, lingüístiques i culturals ens fa recelosos mútuament i creen els fantasmes de les discriminacions. Però, tot té un límit. Si els germànics volen els comptes clars i han posat topall a l’aportació europea després de tants anys de generositat, les Comunitats autonòmiques més solidàries també necessiten dels seus propis recursos per sobreviure. És el que reclama el govern català a Madrid amb transparència. Si arriba la discussió parlamentària del concert econòmic autonòmic -promesa electoral de CiU- , no podran acusar-nos de cremar etapes o ser impulsius, després d’esgotar pacíficament totes les vies durant molts anys.
Ramon Mas Sanglas – 9/2/2011

Sanejament econòmic a costa de les pensions

Qui fa reformes a casa seva per empitjorar-la? Coneixem la lletra grossa de la nova llei dels futurs pensionistes, que ferirà greument l’estat del benestar actual. No cal esperar res de bo de la lletra petita, que sempre mata. Si el Pacte de Toledo, vigent fins el 2004, va posposar set anys la seva revisió, ¿per què tantes corredisses en època de vaques flaques? L’excusa central de l’envelliment poblacional ja no se la creu ningú. Diguem les coses pel seu nom. L’economia nacional ha de buscar recursos urgents de contenció abans de fer aigües i ser rescatada pels conciutadans europeus, tips de tanta solidaritat. Hem comprovat que la reforma laboral és un apedaçament que no crea nous llocs de treball, i per tant, noves aportacions a l’erari públic. El sistema necessita noves aixetes d’emergència per aturar la sagnia econòmica del país. Només quedava la restricció de la reserva del fons públic de pensions.
Coneixem tres grans aixetes pactades i consensuades amb els nostres representants, anomenats agents socials: allargament progressiva de l’edat fins els 67 anys, augment de tres o quatre anys de cotització per cobrar el 100% i el càlcul de mitjana dels últims 25 anys en lloc dels 15 actuals. La nova eixataria li costarà a cada nou pensionista una pèrdua del 20% que aportarà a l’Estat després d’haver cotitzat més anys.
Els qui necessitaven una reforma de veritat s’han quedat despenjats. Les vídues, jubilats amb nòmines inferiors al salari mínim interprofessional i els aturats crònics –víctimes de la crisi i l’especulació- que han cotitzat tota una vida laboral. La lletra menuda de la llei, ¿els dedicarà algun paràgraf per deixar caure alguna petita engruna de les pensions vitalícies i d’or, intocables fins ara?
El temps jutjarà als polítics, l’empresariat i als sindicats signants de l’acord. Davant les emergències no existeixen polítiques de dretes o d’esquerres. Sí, negligències, omissions o desencerts que han forçat tals decisions extremes. ¿Què fan malament alguns governants si col•legues europeus seus se’n surten de la crisi i troben feina pels seus ciutadans? Mentre la reforma fiscal del país sigui un tabú i predominin els interessos del món financer, els polítics faran recaure en els febles la sostenibilitat del país. Si cada cinc anys s’ha de revisar la lletra de la reforma feta, esperem que l’esperit de la justícia social canviï aviat les llacunes greus i a crisi no sigui un refugi permanent de la covardia.
Ramon Mas Sanglas – 5/2/2011

http://blogs-lectores.lavanguardia.es/colaboraciones/?p=1827