Som i serem

El “fets i no paraules” de l’eslògan socialista ara es capgira en “fets i paraules”. És hora de rendir comptes de vuit anys de govern. Demostrar –o fer veure- que s’escolta a la societat. Eviten així confrontacions partidistes amb l’oposició per a qui el tripartit ha estat una travessa del desert i una sequera per al país. Es parlarà amb els homòlegs de la campanya sense rancúnia. Només intentaran contrastar programes, sense desqualificacions. En fi, una germanor total, sense defenestrar ningú. Per què fer eleccions, doncs? Us poseu d’acord amigablement i us repartiu el pastís, com sempre. Seria una bona aportació de despeses inútils a la causa comuna de la crisi. L’atur laboral no està per a celebracions ni gresques mitingueres.
Aquestes són les intencionalitats manses a set mesos vista de la lluita, ineludible, per arribar a la Generalitat. Els dos grans del país, en litigi estadístic, volen aparèixer pacíficament, amb la vaixella sencera, com si no haguessin trencat cap plat durant la legislatura. Cares noves i amables, amb renovació de mobiliari, façanes pintades, però, amb el mateix esquelet, estructura i ambició reforçada, vestida de pell democràtica. Un cop d’efecte. Les aparences i l’aparell d’un partit polític desencisat no aportarà noves paperetes a les urnes si no reneix la il•lusió del votant en uns governants de nova generació. No em refereixo a la edat, necessàriament, sinó a la mentalitat de fer política, lliure de la servitud partidista. No és fàcil canviar rutines sense una reestructuració del sistema. S’ha d’actualitzar tota una maquinària anquilosada. El nou polític vocacional no depèn exclusivament de la fidelitat al partit i els seus ideals, sinó de l’engranatge electoral i legislatiu autonòmic. Tantes dècades de desafecció i rebuig social només pot desinfectar-se amb un planter renovat sortit de la base popular de cada demarcació territorial, no de les xarxes partidistes. Els embolics històrics d’interessos han falsejat tant la representativitat que la confiança és difícilment recuperable. L’única alternativa vàlida és la del polític proper, més tecnòcrata que ideòleg, capaç de trencar amb un passat negre marcat per la corrupció i l’engany. Els líders han de ser models de conducta. El polític originari, grec, era un exemple viu de servei. Ara, no se li demana treballar per amor a l’art, però, sense perversió, amb la transparència i el rendiment regular de comptes dels seus actes i administracions. S’ha perdut una oportunitat d’or per crear la figura del governant autèntic amb la llei electoral de les llistes obertes. L’obsessió immobilista de tants anys comportarà uns sacrificis, encara desconeguts, però, inevitables.
Abans no arribi la tardor tots els ulls estan amatents a uns resultats pendents d’avaluació: la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut, l’eficiència de Rodalies, la gestió final de l’aeroport del Prat, les noves mesures pal•liatives de l’atur, entre d’altres. El tripartit es juga les últimes cartes enfront d’uns avantatges electorals dels convergents que volen dosificar amb cautela i esforç. No són els únics contrincants. A més dels adversaris de l’arc parlamentari actual, també pujaran al ring nous aspirants populistes disposats a esgarrapar escons. Regrupament intentarà fer-se el seu racó independentista aprofitant la mala maror contra el catalanisme. Per contra, Plataforma per Catalunya esgrimirà la bandera de la immigració indocumentada del país per defensar els drets dels autòctons i dels residents forans, però, legalitzats. Un mapa dispers i heterogeni que donarà molt de joc a la diversitat ideològica de l’electorat, si decideix acostar-se a les urnes, malgrat sigui per dipositar la papereta en blanc. La interpretació de la democràcia no sempre és coincident entre el què volen ser els polítics i el què desitgen ser i tenir els ciutadans.
Ramon Mas Sanglas – 31/3/2010

Paradoxes de les vagues

Per principi tota vaga és impopular, incòmoda i enutjosa. Acabem de viure una excepció favorable. La protestes i les interrupcions laborals dels treballadors dels peatges d’algunes autopistes catalanes s’han convertit en una festa major per a molts usuaris al trobar-se les barreres aixecades i lliures de pagament. Tot el contrari d’una tractorada obstructiva. La vaga ha estat un premi a la clientela, però, a costa de les pèrdues empresarials. L’agraïment als vaguistes s’ha fet palès amb mostres sonores de satisfacció. És la cara amable d’una reivindicació laboral en benefici de tercers, aliens al conflicte negociador de les parts. Seria un bon exemple a imitar sempre que l’efecte buscat, l’acord, es fes realitat amb uns mínims costos. Si en el retorn vacacional es repeteix la sorpresa, la mona de pasqua haurà estat un bon obsequi.
El dret a la vaga és inqüestionable. Altrament és l’eficàcia i les raons que esgrimeixen els bàndols implicats en cada situació concreta. Podríem parlar de dues tipologies de vaguistes en funció de la repercussió: del sector privat particular i dels treballadors o funcionariat vinculats al servei públic. Els primers, com l’automoció o el metall, no ocasionen incomoditats ciutadanes. El vincle entre treballador i empresa és directe i les conseqüències negatives de pèrdues mútues en salaris, productivitat i beneficis són compartides d’alguna manera.
El segon grup afecta bàsicament als clients assidus al servei respectiu per la dependència. Hem viscut experiències relacionades amb el transport públic, sigui terrestre, aeri o ferrocarril, els serveis sanitaris de medicina o infermeria, el sector privat i públic de l’ensenyament. En cada col•lectiu la incidència i les repercussions són diferents. Una vaga de controladors aeris, del personal del manteniment de pistes o de l’àrea de facturació, afecta d’immediat la cadena amb la paralització total o parcial. En canvi, si la fa el personal de neteja d’un aeroport els efectes col•laterals són suportables alguns dies. Quan les alternatives són minses, s’agreuja l’efecte. L’aturada del transport metropolità d’una ciutat desorganitza la vida laboral de molts usuaris. Les aules escolars tancades o un hospital amb serveis mínims trenquen els hàbits rutinaris de moltes famílies. Aquí rau el quid de la racionalitat, utilitat, abús i justificació de la mobilització quan altera i perjudica a qui no n’és culpable. Els arguments de la força major i els danys adjacents o socials indirectes per pressionar la negociació són qüestionats pels detractors del dret a la vaga, constitucionalment reconegut. Seria irrisori i absurd, que el professorat convoqués vaga un cap de setmana o durant el mes de juliol. Els més benèvols -amb afany de mitigar la distorsió familiar- proposen guardar l’alumnat al pati o sense fer classe. Una solució de comoditat social, de càstig als mestres i d’ineficàcia negociadora, sens dubte. Aquí la pressió buscada – com en la immensa majoria dels casos- , és la transcendència del conflicte al carrer, no ocasionar un perjudici directament, inevitable per altra banda. La seva expressió viva és la manifestació. Sempre entren en joc el convenciment dels participants, la capacitat organitzativa i els motius reivindicatius que justifiquen la moguda. L’equilibri d’aquests tres components és clau. Malauradament, el denominador comú quasi sempre és l’econòmic, amb les variants del temps, horaris i calendari, sinònim genèric de salari. Amb la crisi s’han trencat més ponts negociadors, difícils de reconstruir a nivell estatal i autonòmic.
Alguns laboralistes ideòlegs, més optimistes, advoquen per les reivindicacions sindicals a la japonesa. Aquesta llegenda urbana, proposa treballar en excés com a protesta. La superproducció desbordaria el mercat previst i l’empresari hauria de pagar el rendiment desmesurat. Una forma positiva de fer baixar els preus? Dic llegenda, perquè l’objectiu real és que el producte surti defectuós amb la intencionalitat de causar greus pèrdues a l’empresa. Tornant a l’exemple escolar, si la vaga docent a la japonesa es traduís en un excés de zel vocacional exigint més del compte, posant deures i exàmens abusius, tant els alumnes com els pares no aixecarien el crit al cel? Veiem que els dos extrems són perjudicials i que optimitzar una vaga per a les dues bandes és impossible o molt complicat. Només amb el diàleg i el consens s’arriba a superar la tossuderia unilateral. El compartir exigeix repartir, perquè qui tot ho vol, molt sovint tot ho perd.
Ramon Mas Sanglas – 27/3/2010

Reagrupament ara s’equivoca

Els antecedents recents d’ERC no han alliçonat prou bé al moviment independentista català. El daltabaix d’un partit consolidat anys enrere com a promesa de l’independentisme del país ha estat insuficient per replantejar noves vies d’unitat. Sembla que l’esporga de l’arbre republicà ha esdevingut un branquilló residual impositiu i excloent, sota les sigles de RCat, partit de Reagrupament Nacional Català. No preocupa tant els líders que encapçalaran la llista –pendents de selecció fins el juny- , sinó la filosofia o idiosincràsia que vol encarnar la coalició. Els avatars històrics secessionistes d’ERC han colpit tan fort l’esperit independentista tolerant que han dut molts militants a un extremisme fronterer, ratllant el radicalisme dur. Sense diàleg i confrontació no pot emergir una nova Catalunya lliure i acceptada des de dintre. El frenesí contra el nacionalisme estatal i centralista no es pot traduir en un trencament visceral, del tot o res. El seny, carregat de paciència, imposa uns límits i un diàleg alhora. No demana una rebel•lió dràstica. No volem una Catalunya militar conflictiva com una Irlanda del Nord d’antuvi. No cal un exèrcit al segle XXI. El dret a decidir d’un poble europeu civilitzat és l’arma democràtica més potent. Malament si els catalans hem de mantenir la integritat del territori i la sobirania amb la defensa armada. Són raonables unes ambaixades exteriors i uns serveis d’interconnexió, però, sense missions d’espionatge ni ministeri de Defensa. El més important és ser forts a Europa i mantenir la bona relació comercial de veïnatge i arreu del món. És un procés lent i difícilment assumible en una sola generació. Consultem la història europea.
El quid essencial de la qüestió és el com s’arriba a ser independent per voluntat consensuada i pacífica, malgrat una Constitució que ens gira l’esquena. Enfront dels dinou milions de vots espanyols necessaris per canviar el text –impossibles d’aconseguir- , només queda la rebel•lió política forçada, via Parlament català –amb un referèndum oficial i vinculant- , o la insubmissió fiscal generalitzada. Mentre el camí no sigui més planer i expedit estarem en fase preliminar. Un govern catalanista que impulsi l’autodeterminació significa que molts dels diputats de la Cambra tinguin un cert grau de convenciment independentista, la llibertat individual del vot parlamentari i el recolzament de la societat. L’aglutinament dels tres condicionants rebrien el vist-i-plau d’Europa per acollir Catalunya com a nou Estat. No li falten els requisits identitaris indispensables: la història multisecular, una llengua i literatura consolidades, una cultura pròpia i recursos econòmics intercanviables. Reagrupament té ben assumits els principis i els drets històrics del poble, però, està en minoria total. Ha de buscar més socis polítics per fer reeixir el seu projecte amb concòrdia. Si gaudíssim d’un sistema electoral amb llistes obertes seria una gran drecera.
El dret popular no admet servituds quan la decisió d’alliberament s’imposa per majories. Si per a molts ciutadans crear un Estat català és una aberració de ments eixelebrades, els més moderats, -emprenyats pel tracte discriminatori com a catalans- , optarien pel sistema del concert econòmic amb plenitud de transferències i drets administratius propis, com a alternativa. Uns i altres, exigeixen fer esclatar l’olla a pressió que viu la societat. Convertir els comicis catalans en un plebiscit és un pols al govern central que els moviments populistes aprofitaran sota l’estendard de la immigració o de la confrontació Espanya-Catalunya, per remoure consciències adormides i configurar un Parlament més de casa.
Ramon Mas Sanglas – 23/3/2010

Mòbbing polític

Tot tipus d’assetjament, sigui laboral, escolar o immobiliari és una pressió psicològica continuada. Pot estar penalitzat. Les enquestes i els baròmetres polítics –més freqüents, a mesura que s’escurça la cita amb les urnes- , posen en peu de guerra als concursants polítics. Cada cap de setmana es mobilitzen totes les tribus de les coalicions polítiques per assajar la moguda, ensenyar les dents i exhibir les armes de combat. Quan els sondejos electorals no són prou favorables les arengues pugen de to a costa de l’adversari. Tota mena de recurs és lícit per trepitjar més fort. No s’escatimen mobilitzacions, trobades efervescents amb calçotades, arrossades i botifarrades segons l’època o el lloc. És increïble la capacitat imaginativa per tal de desplaçar la tendència sociològica del vot i el què hem d’escoltar mig any abans dels comicis. La màquina de la combinatòria matemàtica ja s’engega dintre el món polític, quan el ciutadà té altres cabòries per arribar al final de mes i trobar feina. De fet, és la feina del polític, conservar la seva cada quatre anys, a costa del contrincant, gens company. És un mòbbing tolerat entre rivals legalitzats que veurem tota la primavera abans no arribi la guerra de trinxera amb la campanya oficial de la tardor. La democràcia del país es mereix aquests tripijocs?
Les estratègies són inversemblants. Des de les promeses més ideològiques als somnis d’un passat frustrat més a l’abast. Els eslògans més utòpics són la delícia dels analistes recargolats. Vegem les diferències entre la causa comuna del PSC i la casa gran de CiU. Tot dos advoquen per la grandesa del partit respectiu i el seu programa que no coneixem. Seran la panacea de tots els mals del poble català. Per què no l’apliquen ara que governen? Els primers, defensors d’un federalisme impossible, estan nedant entre les dues aigües del socialisme centralista i l’esperit progressista d’un PSC que voldria i no pot ser català de soca-rel. Els segons, que es defineixen com a catalanistes, estan embolicats i confusos quan han de donar la cara davant del sobiranisme, l’autoderminació i l’independentisme que els reclama una facció dels seus fans, presumptes votants. Quan el PP insinua trobar aixopluc sota el seu paraigua, la credibilitat convergent se’n va a la deriva. Aquest somni de germanor dels populars amb CiU, a imatge i semblança del país basc, els allunya més d’arribar al Palau de la Generalitat. Els antecedents d’unes actes notarials no perdonen, encara que numèricament aquest matrimoni podria ser la taula de salvació de l’Artur Mas per entrar a la terra promesa dels seus avantpassats.
Desgranant el rosari polític topem amb una ERC perduda, desfeta i sense rumb fix. El desmembrament intern, per excés assembleari, i les topades dintre el govern tripartit l’han apartat de la confiança popular. Les enquestes intueixen la volatilitat del partit. Qui aprofitarà la descomposició seran els moviments populistes. Per una banda Reagrupament, sota el lema de la futura Catalunya independent -amb les consultes populars no oficials prèvies- , esgrimeix un programa avantguardista molt atrevit i radical sense miraments ni recels. Encara li manca el perfil dels seus líders. Per altra, el partit local de Plataforma per Catalunya (PxC), amb la bandera de la immigració descontrolada, intentarà arribar al Parlament. Tots dos estan apostant fort pel futur del país en base al descontentament força generalitzat degut al centralisme estatal i l’excés d’immigrants que impedeix una millor qualitat de vida.
La força del mòbbing polític de l’oposició radica en les relliscades – que no són poques darrerament- del govern tripartit. Se n’aprofita, sense escrúpols, perquè sap que pot atrapar o ferir tres adversaris alhora. Tots pedalen i fan declaracions cauteloses per no esverar el galliner. Estem assistint a un espectacle de líders, que vetllen pel futur dels seus cadells. Es munten la festa amb la col•laboració de públic divers, sigui jubilat, afiliats al partit, sindicalistes o simplement local. Mentre es viu joiosament de l’esperança i consol d’un futur millor ens oblidem de les penúries actuals. L’art i l’habilitat del polític consisteix en amanyagar el poble per fer-li veure el que volen i aconseguir el vot que necessiten.

Ramon Mas Sanglas - 22/3/2010

Confrontació educativa al carrer

Una part dels docents catalans ha sortit al carrer a manifestar la seva disconformitat sobre el desplegament de la Llei d’Educació de Catalunya (LEC). Ja l’havien fet palesa en tres ocasions anteriors durant la seva tramitació. Un pols permanent de l’escola amb l’administració és símptoma innegable que falla quelcom important a nivell humà, econòmic, organitzatiu i relacional. Una llei consensuada políticament i rebutjada per una part dels actors principals ofereix un escenari de difícil representació mentre la tibantor persisteixi. Tant el sector públic com el privat estan sota el mateix paraigua de la LEC, però, amb trets diferents quant al professorat i el caràcter propi de cada centre. Això no exclou que els dos tinguin mancances comunes en recursos humans i materials perquè estan supeditats a la mateixa reglamentació curricular, horària i calendari. La reforma de la LEC incideix més en els funcionaris públics.
Sense entrar en valoracions estadístiques de la vaga les dues parts en litigi estan força distanciades. Per al conseller està fora de lloc tota confrontació pública pel greu perjudici social de l’aturada. Només admet el diàleg amb els representants sindicals, fet que poques vegades s’ha donat, per la unilateralitat del departament en prendre les decisions, segons els sindicats. Retrets mutus que no acosten posicions.
Si busquem el comú denominador de la desavinença, podem trobar les causes en la falta de recursos inversors i de personal, -conseqüència de la greu crisi econòmica- , la desregulació anual del calendari actual, i la imposició de nous criteris directius en l’escola pública mitjançant una avaluació més individualitzat dels docents, i seguiments a l’estil certificacions ISO. Tota llei comporta un procés progressiu d’implantació. Té un cost que suposa renúncies, adaptacions i reaccions. Quan els sacrificis que es demanen superen la capacitat d’acceptació per excés, sorgeix el malestar col•lectiu, que uns exterioritzen amb més facilitat. Professors que no han abandonat l’aula per manifestar-se estan igualment afectats. No tenen més sentit vocacional que els seus companys. Simplement, creuen que és inútil, més que inoportú, pels resultats aconseguits anteriorment.
La falta d’inversió escolar està repercutint en la reducció de plantilles, aules i substitucions d’emergència, quan el nombre d’alumnes s’ha incrementat en 23.000 noves matrícules. Les ràtios per classe queden sobrecarregades. Les aparences i realitats de modernització digital no supleixen les necessitats de professorat. El resultat final és la impotència per millorar la qualitat i el rendiment acadèmic dels alumnes, que desemboca en un estrès professional malaltís. El registre de baixes ho constata.
El rebuig a les innovacions del nou calendari amb la supressió de la jornada intensiva del juny i l’avançament de l’inici de curs tenen interpretacions diverses: mentre els pares aplaudeixen la novetat, els mestres veuen com les seves tasques burocràtiques del tancament de curs i la preparació acadèmica del nou se’ls farà molt costerudes. Agrairan la setmana del febrer, tant si és laboral com no, -de descans per als alumnes- , i que tants maldecaps està donant als pares abans d’hora.
L’autonomia dels centres prevista per la LEC, -ben entesa- serà una riquesa pedagògica i una font de conflictes, si la direcció es fa autoritària i no és ben compartida pel claustre. Si l’objectiu central de l’escola ha de ser la paperassa per controlar la disciplina, desapareixerà l’essència de l’ensenyament que és la formació acadèmica i l’educació com a persones. La docència no pot estar sota pressió ni repressió. Per ensenyar la llibertat s’ha de ser lliure, que no vol dir descontrol ni encasellament. Només amb la confiança entre tots els membres s’allunyarà el fantasma de la hipocresia de l’entorn escolar, en benefici dels alumnes i la participació de les famílies.
Ramon Mas Sanglas – 17/3/2010

No som res (NO ENVIAT A NINGÚ)

T’acompanyo en el sentiment. Ja ho veus, no som res. Ho diem i escoltem quan ens toca, no per gust, donar el condol als familiars i amics d’un difunt proper. Només en circumstàncies adverses valorem les nostres limitacions i la flaquesa de l’ésser humà mortal i fungible. Les facultats superiors de la racionalitat no ens fa diferents de la resta animal al cap i a la fi de la vida. Naixem per morir. Però, no vull parlar de l’òbit , sinó del què hi ha entre els dos extrems: la vida individual intransferible, -no és habitual morir per l’altre- però, massa dirigida lamentablement.
Vull aterrar al camp polític, laboral i familiar. Tres eixos vertebradors que ens marquen la vida de forma molt diversa, voluntària i també inconscientment. Quantes vegades no hem afirmat que passem dels polítics i les seves martingales? Ens declarem apolítics – i anem o no a votar- però, no podem escapar de les seves estratègies i interessos a què ens sotmeten per les lleis que aproven. De bon grat o a contratemps la democràcia està a les seves mans perquè així ens ho han muntat. Tot l’entramat del reguitzell legislatiu marca el camí i el comportament de la persona que no viu a la selva. La civilització també comporta restriccions, té un preu amb drets i obligacions.
No som res perquè la impotència individual no pot rebel•lar-se, més que ideològicament, contra unes majories polítiques imposades. Víctimes del sistema partidista hem d’acatar-lo. Centenars d’exemples, quasi paròdies, il•lustren la fragilitat i la manipulació a què els parlaments del país sotmeten la ciutadania. A nivell nacional s’estan debatint –amb poques cessions i renúncies partidistes- , mesures contra la crisi sense implicació del capitalisme intocable dels rics i benestants. Sense ingredients nous i el concurs de tota la societat, no solament l’assalariada, el mercat continuarà estancat. Per què no interessa somoure i sacsejar els pilars inamovibles de la banca que lliguen el món polític? Si el cercle tancat dels poderosos no deixa fluir nous aires inversors, l’economia morirà d’asfíxia. El sector laboral no és més que un instrument productiu i sostén de la vida familiar. Tots dos es queden en un no res si es paralitza la roda de la inversió. Els milions d’aturats són la prova més evident d’un país desnodrit de capital que ha quedat en mans d’uns privilegiats, a vegades sense escrúpols.
No som res, ni ningú, per canviar la voluntat –més ben dit, l’ interès i egoisme personal- , d’uns polítics autonòmics que han preferit dedicar el seu temps de quatre anys a legislar sense cap urgència sobre toros, les vegueries o les consultes populars abans que canviar la llei electoral catalana. L’única comunitat que conserva els vestigis d’un sistema de trenta anys. El repartiment actual dels votants per territoris ja els dóna garanties de perpetuïtat parlamentària. Tenen por de ser avaluats individualment per les urnes. L’amagatall de les llistes tancades els permetrà el domini polític més anònim sense donar comptes al poble que busca polítics de proximitat, competents i transparents. Per què pagar tantes nòmines si el cap de llista parla i vota per boca de tots els seus? Ni ells mateixos són lliures, a menys que el partit corri un risc d’impopularitat. Ser polític també implica una dolça esclavitud. Val la pena? Mai falten aspirants per a les primeres places.
Coneixem nous sondejos de preferències i tendències del vot ciutadà. Simples conjetures per estimular als concursants a sortir a la palestra amb més embranzida. Fan la seva cursa. Nosaltres, espectadors de les seves lluites, -patètiques i amb ridícules baralles- servirem d’esquer el dia del vot, que ens vindran a demanar per pescar més escons. No som més que això, mà d’obra ben barata i fer de súbdits L’amo, el poble, es fa servidor de qui hauria de servir. Vet aquí la servitud de votar partits i no persones. La llei –arcaica i amb tics antidemocràtics- , ha capgirat els drets i els valors de la democràcia. No necessitem partits en el Parlament, sinó representants experts amb cara i ulls diferents, dedicats més per vocació que per ideologia. Menys, bons i lliures. Els volem conèixer un a un, que votin individualment i en consciència, segons el desig dels seus electors i no del partit. Aleshores, la nostra veu serà la seva i deixarem de ser res.
Ramon Mas Sanglas – 15/3/2010

Petits grans alcaldes i alcaldesses

No em refereixo a l’alçada i talla física. Parlo de la seva grandesa humana i capacitat de disponibilitat. Del saber fer quan toca, en silenci i sense propaganda. Sempre disposats a arremangar-se per agafar una pala, calçar-se unes xiruques i anar on els criden sense mirar el rellotge, de dia o de nit. En moments difícils s’avalua el vertader governant, el de gran volada o de balcó i el que toca de peus a terra. De ciutat o del petit poblet d’un racó de món. El que compagina la seva professió amb el càrrec municipal. No calen episodis de risc o d’emergència per evidenciar quin és del poble i es desfà pels seus habitants sense compliments, sense burocràcies de despatx i distàncies, a diferència del polític de protocol amb frac o corbata i de restaurant de cinc forquilles. Respectant estils propis, amb tractor o sense cotxe oficial, només es mereix la dignitat de l’alcaldia qui l’exerceix amb fets diaris i no paraules. De dretes o d’esquerres, sigui home o dona, sap governar qui es fa estimar.
Hem viscut una nevada històrica on l’actuació dels polítics locals i responsables autonòmics ha estat clau i desigual. La intensa pluja de crítiques i opinions sobre cadascun ha posat de relleu el nivell de lideratge enfront d’un conflicte que ha ratllat el caos. El grau d’indignació popular és molt divers en funció de la presència, negligència i responsabilitat assumida per cada estament públic. El ciutadà que paga els seus impostos i despeses a canvi d’uns serveis no pot quedar desprotegit ni per les entitats subministradores ni pel govern que les controla. La gestió d’uns i altres no es pot tergiversar amb mitges veritats o desinhibicions, molt menys en hores difícils, quan les necessitats més precàries són prioritàries o està en joc la mateixa salut.
L’autoritat municipal té una circumscripció restringida i l’obliguen a uns impossibles massa sovint. No ho té tot a l’abast quan les circumstàncies es desborden. El govern local d’aquest país està patint l’abandó oficial en situacions crucials. Ha d’aplicar lleis i assumir competències sense recursos per desídies superiors. L’escassetat de medis per atendre la immigració de Vic i Salt són exemples vius ben actuals. No es pot suplir tot amb el voluntariat i la resignació ciutadana. Per què la classe política autonòmica o estatal es despenja i es desentén en situacions greus quan els pertoca? Es creen tensions governamentals d’impotència amb disfuncions administratives i econòmiques per omissió o mal enteniment. És urgent delimitar els camps competencials polítics per millorar l’eficàcia sense buits de coordinació territorial.
Voldria honorar i agrair des d’aquí aquestes alcaldesses i alcaldes que practiquen tot l’any l’essència de la democràcia convivint amb i per al poble gràcies el seu bon fer. Són els autèntics polítics de la proximitat i no dels púlpits i estrades. Són els governants assequibles i tot terrenys que es troben quan els necessites, que no han de lluitar per conservar el càrrec fent campanya electoral. El ciutadà els demana per favor, que continuïn perquè són uns líders del servei i no polítics d’escalada. Amb aquests exemples tan imitables -cada dia més escassos- , el país no coneixeria els vocables desafecció o corrupció. Fan la autèntica política, quasi vocacional, deslligada de la política de partit més preocupada pel poder i les urnes que per al servei a la ciutadania.
Ramon Mas Sanglas – 13/3/2010

La cara negra de la neu

Mai plou i neva a gust de tothom. La neu és molt bonica, a la muntanya. Dites populars que responen a la realitat climatològica i que no ens donen a triar, ni el quan ni el lloc. Els paisatges blancs i exòtics més propis de latituds nòrdiques i pirinenques no són habituals arran de costa. La novetat blanca, encara que previsible, però, sobre dimensionada localment, pot trencar per moments, hàbits i rutines. És la cara negra d’una nevada generosa que posa a prova tècnics, plans de seguretat, polítics i tota la circulació rodada, avesada a unes vies expedites i lliures d’entrebancs naturals. El canvi sobtat també sobta, inesperadament, l’humor de la persona afectada en qüestió de minuts, quan es veu impotent i atrapada en el seu vehicle que no respon o en un tren bloquejat. La intel•ligència, sotmesa i desbordada per la naturalesa, pren consciència de la capacitat limitada de reacció malgrat la tecnologia més puntera. Aleshores es fa imprescindible creure-s’ho amb resignació: al mal temps, bona cara. És la imatge contrarestada dels nens enguantats i exultants enmig de places i prats gaudint de la cara verge d’una neu flonja i la seva bellesa, alliberats de les obligacions escolars que els tanca les portes feliçment. No hi ha mal sense bé a canvi, encara que sigui passant una nit blanca en el gimnàs de l’escola com un dia improvisat de colònies.
Quan els problemes s’agreugen amb gruixos de neu i perills de glaç, amb vent i onades gegantines o la natura es rebel•la en excés provocant tragèdies, les conseqüències es poden dramatitzar. La perícia humana per terra, mar i aire és vençuda fins la paralització irreversible, transitòriament. Les comunicacions més sofisticades alimentades i penjades d’uns fils, que el temporal abat en un no res, ens deixa abandonats sense els recursos més elementals de supervivència. Són lliçons naturals que vénen i truquen la porta de casa, de tant en tant. Si aquestes peripècies ens crispen els nervis, què hauran de dir molts haitians, xilens o turcs que se’ls emportà tot i amb molta sort es van alliberar de la seva tomba? Feliços qui ho podem explicar i escriure.
Tots els serveis d’emergència intenten complir si no són víctimes del caos, el foc, l’aigua, el vent. Quan l’entramat circulatori d’una ciutat falla és un afegit vulnerable important. Aquesta vegada hem tingut mostres de col•lapse greu en carreteres, vies fèrries i el transport metropolità. Ens cal una reflexió sobre l’actuació humana i les limitacions tecnològiques supeditades al màgic fluid elèctric, imprescindible. Tots recordarem les locomotores Dièsel de fa poques dècades que arrossegaven molts combois ferroviaris, sense viure en cap entorn transsiberià. Han desaparegut totalment dels magatzems de la Renfe? Les emergències fan pensar en recursos arcaics, però, efectius, abans que passar moltes hores o una nit d’hivern en un vagó penjat per falta de corrent elèctric. Tota solució eficaç és plausible. Saber-la aplicar és compartir responsabilitats perquè ningú hagi de carregar amb la culpa, que ningú vol, perquè també és negra. Com negre seria buscar fantasmes polítics electoralistes per part de l’oposició. Esperem que la nevada, si arriba al Parlament de Catalunya, sigui per millorar actuacions de futur, no desqualificar i confrontar interessos de partit.
Ramon Mas Sanglas -9/2/2010

http://www.lavanguardia.es/lv24h/20100317/53898695704.html

Podem parlar d’independència

Ja no és tabú per a la majoria. Se’n pot parlar en públic, com de sexe, sense anar a la presó. No és pecat polític ni moral. L’estigma franquista de ser català, roig i separatista és residual, afortunadament. Fora del país, però, la sensibilitat i la sintonia envers Catalunya ja no és la mateixa. Quan els ideals patriòtics d’una sola nació es veuen qüestionats, el nacionalisme espanyol grinyola, perquè la pell de la democràcia encara no està prou adobada en alguns entorns. És un problema generacional que el temps curarà per empatia i sense més friccions. Manquen unes dosis més de diàleg, d’acceptació diferencial, de respecte cultural i lingüístic. Si aquests condicionants, que demanem a nivell europeu, no els vivim a casa nostra, mai estarem preparats per a una convivència pacífica i menys per coordinar una independència, si fora el cas. Comparem tres estadis socials marcats pel temps i els interessos.
La societat adulta actual, òbviament, és la més reaccionària a parlar-ne. La parafernàlia constitucional ha blindat tota possible esquerda nacional. Però, la memòria històrica, les desafeccions interterritorials i els desequilibris fiscals coneguts en les balances fiscals, han obert el meló de l’independentisme popular. Les mogudes consultives, titllades de simulacres sense efecte, neixen d’un impuls legítim mancat –transitòriament- d’un projecte identitari definit. Els promotors no han materialitzat les xifres d’un hipotètic nou estatus nacional català desvinculat d’Espanya amb els seus recursos propis. És a dir, quin seria el cost de la independència en el cas més optimista de la tolerància nacional i un consens bilateral? El saber-ho guanyaria adeptes. Estic apuntant una utopia, a hores d’ara.
Per a la joventut catalana més il•lustrada, no existeix el llast històric i moral de la postguerra. Les dues espanyes irreconciliables, carregades de rancúnies mútues, ja no formen part del seu esquema generacional. Els criteris separadors han esdevingut més conciliadors per a ells. La geografia no margina ideologies, són les persones. Les enquestes i els debats independentistes veuen amb ulls tolerants un divorci nacional de les autonomies abans que trencar-se els plats pel cap. La raó i el pragmatisme impera per damunt les imposicions rígides i legislades que no fan seves. La riquesa cultural polivalent i el plurilingüisme els fa llimar diferències regionals. Dit altrament, el sentit globalitzador i europeu dels joves forçaria una convivència unificada, però tampoc, s’oposarien a una divisió peninsular si no fora possible, sempre i quan un clamor popular els recolzés. No oblidem que molts independentistes catalans no ho són per convicció ideològica. S’hi tornen pel rebuig excloent del radicalisme espanyol. Una parella de parla diferent ha d’acordar com entendre’s. Sense cap renúncia lingüística i amb voluntat comuna es poden aprendre les dues. Però, si persisteix el desacord el divorci s’imposa, amistosament o a bastonades.
Els polítics catalans, tercer estament, no es volen cremar. Juguen a la plurivalència i gremialment. Per això es parapeten en l’amagatall de les llistes tancades. Poden parlar d’independència, però, pocs gosen. Només els neòfits que s’estrenen hi veuen aquí el filó del seu futur polític. El vot és un tresor fonedís que cal acaronar en benefici personal, partidista i pactista. És una eina de poder i un trampolí electoral seductor, com ho és la immigració per a alguns oportunistes. Per a la casta política actual la sobirania popular i la seva decisió els fa por. El catalanisme és un revulsiu espanyolista i una medalla d’or en les autonòmiques. És el preu que hem de pagar durant uns anys més per la covardia de les llistes obertes i l’egoisme dels partits.
Esperem que l’empenta política de nova generació acabi de madurar la democràcia. La saba jove ha de revifar els brots sobiranistes decisius trencant motllos caducs. A més aversió, més separació. A més tolerància, més concòrdia. Si Espanya ens hi vol per la solidaritat, que també ens accepti per a la igualtat i amb els trets diferencials específics de la llengua i la cultura. Parelles de fets, no de conveniència.
Ramon Mas Sanglas – 5/3/2010