Tots som deutors

Gastar més del que tenim és endeutar-nos. Ens fem amos virtuals dels béns amb préstec a canvi del gaudi anticipat. Realitat molt habitual, que sense una perícia administrativa pot esdevenir un desgavell personal o familiar. El món de les finances és un laberint on el deutor perilla quedar-se atrapat, doncs, el perdó no és un constitutiu o virtut d’aquesta religió capitalista. El negoci justifica la seva existència gràcies als interessos del favor. Es confirma sempre la regla, ningú deixa a canvi de res.
El nou govern de la Generalitat ha obert la caixa forta dels catalans. Hi ha trobat uns actius per afrontar les depeses més immediates. Només faltaria. Però, sobretot, un immens forat negre de 40.000 milions d’euros que entre tots hem soscavat tirant de veta del nostre benestar social, educatiu, estructural, sanitari, entre d’altres. No és un deute dels polítics, sinó del poble. Ells són els principals actors com a administradors dels impostos, però, tapar l’esvoranc serà feina de tots. Més de 5.000 euros de mitjana per català, inclosos menors, aturats i pensionistes. Quina proporció correspon segons la renda per càpita? És el cost d’una crisi i fruit dels excessos en època de bonança. La bola segueix creixent. D‘aquí un any s’han de retornar 3.000 milions de bons públics emesos amb el 4,75% d’interès, més les comissions bancàries. Si el calaix és insuficient, deute sobre deute. Mentre l’aixeta del crèdit no s’obri per generar liquiditat engreixarem el cercle viciós. Només faltava la cirereta del pastís: l’abusiu 9,8% d’electricitat.
Com treure’ns el mort de sobre? Les polítiques de dretes advoquen per l’aprimament social, retallades salarials, pujades d’impostos, reajustaments laborals, retard de les jubilacions. Les esquerres són partidàries de reformes fiscals apel•lant les responsabilitats dels culpables del daltabaix econòmic per especuladors i malbaratament del capital públic. No poden pagar justos per pecadors. Nacionalistes i independentistes hi veuen, a més, el mal català de la solidaritat excessiva que cal revisar. Diners que marxen i no retornen. Tres òptiques contraposades que tenim representades en el nou arc parlamentari de Catalunya. La confluència de criteris i actuacions no serà fàcil mentre el desequilibri fiscal ens vingui imposat de fora i no s’ajustin a la realitat demogràfica de l’Estat i de cada territori.
Seguint el fil sobiranista de l’autodeterminació, el govern convergent ha optat per la proposta i estudi assenyat d’una nova fiscalitat o concert econòmic català. Serà el terreny més relliscós d’una gran part de la legislatura. Comptarà amb el beneplàcit majoritari de la ciutadania, però, xocarà frontalment amb la rigidesa de la centralitat estatal i els diputats de l’oposició, que no admeten fissures sobre la unitat com a garantia de la seva raó de ser. Els arguments polítics -encara que constitucionals i discutibles- , ¿tenen prioritat enfront als econòmics i de l’equitat de les balances fiscals que s’incompleixen? Si els nivells de vida són asimètrics en cada regió, els poders adquisitius són variables com el mateix endeutament. La constància en el sacrifici és un hàbit de mal adquirir. Ningú és mesell per naturalesa. Únicament amb el bon exemple dels més benestants és faran menys insuportables les privacions bàsiques dels més necessitats.
Ramon Mas Sanglas – 30/12/2010

Les dues ànimes de CiU

Amb moltes reticències, a la segona tenim president. L’examen per aconseguir la novena legislatura catalana ha estat meticulós. L’amor propi de partit ara rep el nom de fidelitat als electors. Les similituds han estès mans de prudència. Ningú s’ha llançat als braços del guanyador per pactar. El nou president –que opta per anar sol abans que mal acompanyat- sabrà de quin peu coixeja cada coalició a l’hora de negociar puntualment. Tampoc ignora les pròpies flaqueses internes, de casa. La lluna de mel política no és eterna ni en els millors matrimonis. Sense mirar el tripartit perdedor, tots recordarem els grinyols –sense ruptura- en la federació Convergència i Unió Democràtica (CiU) per discrepàncies identitàries, no per ambicions personals. Desitgem als dos socis agermanats una harmonia llarga i fluïda per refer el país. No es preveuen fissures mentre tinguin en comú la sortida de la crisi en el marc autonòmic constitucional. Ignorem el com. Si el camí resulta estret i cal recórrer a les vies de la pressió independentista, ¿es trencaran les dues ànimes bessones convergents? Unió Democràtica es posa nerviosa quan ensuma un referèndum, que els seus companys més sobiranistes no descarten. Sortosament, ja no és pecat ser independentista declarat i conviure en una Cambra amb espanyolistes més radicals. Només faltarà l’acatament democràtic de les decisions més controvertides, que no és poc, en benefici del poble sobirà, si ho exigeix.
Un objectiu central de CiU és el concert econòmic, recaptació i administració dels impostos. Un model autonòmic reformat amb totes les transferències competencials farien més àgil el transvasament dels actius. Malgrat l’Estatut malmès faci al•lusió a un nou sistema fiscal sabem que els impediments legals són múltiples. Qui ens necessita a Madrid a canvi d’aquest favor? Només una mà esquerra molt sagaç pot fer-nos sentir útils davant la imperiosa necessitat d’un PSOE afeblit o un PP ansiós per abastar la Moncloa. La fiscalitat pròpia serviria de contravalor negociable? S’hauran de trencar molts esquemes consolidats, com l’últim pacte de finançament socialista. Tampoc imaginem un pacte desesperat de CiU i la reproducció històrica del 1996 amb un nou tripartit (CDC-UDC-PPC). El poble català no aprovaria una aventura deslleial contra les urnes. Aleshores, quines fonts externes de finançament li queden al nou govern altament endeutat per sortir-se’n? ¿Un gir sobiranista a l’esquerra amb ERC i SI com a ultimàtum de Madrid? Comença el joc d’escacs de quatre anys.
El bloqueig econòmic és innegable. El recursos propis esgotats. Després de criticar les actuacions dels seus antecessors d’esquerres –congelacions, retallades socials i pujades d’impostos- , el govern convergent no optarà per la mateixa porta d’emergència? Les reduccions burocràtiques i administratives, la disminució de conselleries i de càrrecs podran tapar forats transitòriament, però, no creen fonts estables d’ingressos. Mentre la sagnia fiscal no s’aturi, la balança productiva interna serà irrecuperable. El reajustament d’impostos, la reducció de la quota de solidaritat i l’autodeterminació, són tres reductes hipotètics, per refer d’estabilitat de Catalunya. Si la cultura de coalició parlamentària no creix en defensa dels drets ciutadans, la democràcia quedarà més qüestionada. És el repte de CiU: organitzar un govern amb pactes catalanistes ajustats, i d’aquí cinc mesos, els ajuntaments, on percebrem resultats electorals similars, si el bipartit convergent actua amb una eficiència palpable fins el maig vinent.

Ramon Mas Sanglas – 23/12/2010 – No enviat

La immersió lingüística, qüestionada?

Cara a la paret, cara al sol, cap al racó. Tres escenaris escolars impresos en les ments d’avis d’avui, deixebles de l’escola franquista d’antuvi. Records d’una etapa de penombra i submissió. En castellà, sempre, quan la paraula trencava el silenci. Novament, -en la primera dècada del segle XXI- , han tornat els malsons lingüístics espanyolistes d’imposició i censura que crèiem enterrats per la democràcia. El dret d’un poble a protegir la seva llengua minoritària, amenaçada, torna al banc dels acusats. Casualment, en la diada en què el nou president a la Generalitat –catalanista- és investit per dirigir el país, i la presidència de l’empresariat espanyol recau sobre l’aspirant català. Al dia següent s’interposa recurs contra la llei catalana que permet fer consultes populars oficials. Volen la paràlisi o apropiar-se del motor del país?
La sentència del Tribunal Constitucional contra l’Estatut va colpejar la societat catalana. L’expressió viva amb tot el poder i dret a decidir va sortir al carrer (10-J). La integritat de la llengua catalana va rebre una forta estocada. Ara, el Tribunal Suprem (TS) ha intentat rematar la feina amb tres sentències, que no aconseguirà dur a terme per irracionals. Abolir o compartir el català com a vehicular des del bressol escolar seria atemptar contra la pervivència cultural d’un poble mil•lenari i la cohesió social, molt especialment. La seva renúncia o canvi seria una insensatesa, a més d’inviable, per falta de recursos econòmics. Seria un suïcidi truncar els trenta anys d’èxit de bilingüisme gràcies a la immersió del català. Tota la feina de formació del professorat, l’organització del sistema, materials i textos en català són intocables per definició i fonament històric, com tota llei territorial segellada per un Parlament. Si cal reajustaments transitoris per atendre algun alumne nouvingut, la LEC ho té previst. Privar a un infant de les facilitats de la llengua autonòmica on viu i creixerà, només té cabuda en una ment adulta egoista, retorçada o insidiosa.
La garantia més plausible i universal de la immersió és que tots els alumnes catalans, castellanoparlants i de les ètnies més diverses que viuen arreu de la geografia catalana acaben els estudis obligatoris dominant les dues llengües oficials del territori. La mostra més evident, els informes Pisa de rang europeu i el reconeixement de la Unesco. Seria absurd anul•lar unes lleis consolidades. Imaginem-nos per un moment la situació inversa. Alumnes de Catalunya de parla castellana fent només tres hores de català a la setmana, parlant al carrer i a casa sempre en castellà, ¿quin nivell de català assoliran al finalitzar l’escolaritat? No oblidem que el català té més graus de complexitat.
Compaginar les dues llengües vehiculars a l’aula és impracticable. ¿La majoria hauria de sacrificar-se per una minoria? ¿Insinuen fer guetos lingüístics en un mateix centre separant alumnes? ¿Dedicar mitja classe a cada llengua vehicular repetint l’explicació, dos professors per aula o més reduïdes? Els alumnes xinesos, pakistanesos, marroquins, de països comunitaris... ¿no tindrien el mateix dret a ser atesos en la seva llengua materna? La cooficialitat de dues llengües en una mateixa autonomia o nació dóna preferència sempre a la pròpia, i més quan està en condicions d’inferioritat. És la regla d’or que suplanta i anul•la tot l’argumentari dels detractors.
La foguerada legislativa del TS cal titllar-la de desafortunada, fantasmagòrica i totalment polititzada. Un rebrot o cuetejada d’altres temps que no mereix més atenció que corregir algun petit error d’aplicació, fruit de la denúncia. Cada vegada que s’apropen canvis de governs corren nous aires desestabilitzadors i caçadors de vots. Només amb serenitat i equilibri seguirem pilotant la nau, esquivant les turbulències. Com si el país no tingués altres prioritats més urgents.
Ramon Mas Sanglas – 24/12/2010

Pensions d’or i de llautó

La primera categoria fa pensar en banquers d’alt rànquing, empresaris afortunats o directius d’entitats financeres privades que han procurat per la seva vellesa amb visió de futur. Res a dir dintre la legalitat. Però, no. Parlem de les pensions públiques espanyoles que s’apliquen els nostres polítics, -blindades per llei- , des de la VIII Legislatura, aprovades l’11 de juliol de 2006. No és cap secret el Reglament de pensions parlamentàries. El resum d’aquests privilegis es concreta en dues àrees: dret a la pensió pública màxima i la indemnització per cessament de l’activitat política.
A diferència d’un ciutadà normal, el polític senador, diputat, ministre,...pot compatibilitzar dos o tres tipus de pensions públiques com a fruit del seu treball. Si ha jurat un càrrec com a membre del govern amb set anys d’exercici cobra la pensió màxima, en lloc dels 35 anys (fins ara) que els cal la resta de mortals espanyols. Els pressupostos de les Corts Generals abonarien la denominada “pensió parlamentària”, si el diputat no arribés a la màxima jubilació per la via normal. Tot surt de les arques dels contribuents.
Quant a indemnitzacions, com que el polític no té cobertura del subsidi de l’atur –ni és funcionari per oposició- , i és dificultós viure sempre de la política, quan cessa l’activitat parlamentària rep una mensualitat mitjana de 4.000 euros, més dietes i càrrecs, per cada any treballat, amb un topall de 24 mesades. Si és ministre, a més, té dret a la indemnització del 80% del seu salari durant dos anys. A part, queden els salaris vitalicis suculents dels expresidents.
La contrapartida són les pensions públiques de llautó o quincalleria, daurades també, però, paupèrrimes –de règim general o d’autònoms- i les de viduïtat amb el 54% de la pensió del cònjuge finit. Mereix menció especial, per injusta, la situació dels majors de 52 anys acomiadats i que reben un ajut mensual de 426 euros, havent cotitzat durant 35-40 anys. Si només 7 anys d’un càrrec polític són vàlids i suficients per cobrar la pensió màxima, ¿per què a un assalariat no se li computa sobre els anys treballats en lloc dels 15 darrers d’un subsidi misèrrim?
El govern retalla la despesa pública a costa de congelacions i reduccions salarials. El Pacte de Toledo, debat la jubilació als 67 anys amb 20 de mitjana o més, sobre la base mínima de 35 cotitzats. ¿No és de justícia la supressió de les prebendes polítiques d’or dels nostres exgovernants? Han tingut responsabilitats com molts d’ altres professionals en les seves decisions laborals. Ningú té garantida la feina – hi ha més de quatre milions de mostres- i hauríem de ser iguals davant la llei tributària. ¿Per què el sou real dels diputats, senadors i càrrecs de representació pública gaudeixen entre un 40% i 70% d’exempció fiscal?
Quan el polític vocacional, es pregunta per l’animadversió ciutadana, en aquestes realitats numèriques hi troba respostes. Quan el televident veu molts escons buits en el Congrés de Madrid –menys quan han de votar i no ser multats- , dubta de la dedicació laboral dels diputats. Quan la corrupció arreu de la geografia ha tacat la dignitat política en casos pendents de judici, molts votants es tornen al•lèrgics a les urnes. La llaminadura d’una pensió màxima amb set anys de cotització invita la proliferació de candidatures i la lluita pels primers llocs. Si la grandesa la política és servir, la transparència hauria de ser la primera virtut als ulls de la ciutadania. Partits i coalicions necessiten un rentat de les seves subvencions públiques i privades, en benefici de la democràcia, i una reforma electoral urgent. El poble identificarà al bon polític com a líder quan estigui al seu costat. Mentre tingui rang de casta privilegiada no gaudirà del respecte que es mereix, com el mestre dels seus deixebles o l’amo dels seus treballadors.
Ramon Mas Sanglas – 20/12/2010

http://www.elperiodico.cat/ca/cartas/lectors/20101121/els-drets-dels-pensionistes/9371.shtml
http://blogs-lectores.lavanguardia.es/colaboraciones/pensions-d%E2%80%99or-i-de-llauto/

Bilingüisme dels polítics

En el reportatge del programa 30 Minuts de TV3 del dia 12/12/2010 sobre el conflicte lingüístic de Bèlgica hi vaig veure reflectit el fals problema del bilingüisme català. Els flamencs del nord (neerlandesos) i els francòfons belgues meridionals (valons) tenen fronteres de parla –algunes difuminades- , motivades per la història nacional i l’origen dels dos idiomes, que poc tenen en comú. Mentre el neerlandès té arrels germàniques, l’altre és de descendència romànica. L’alemany hi té una presència minoritària. Deixant de costat els avatars industrials i econòmics dels darrers dos segles que es van capgirar, els dos blocs (Flandes i Valònia) han patit la manca de normalització lingüística unificadora. Només tenen en comú una filla, que evita el divorci, la capital de la nació, també de la Unió Europea: Brussel•les. En el si de la mateixa urbs es viu més la fragmentació lingüística -en certa virulència segons els barris- , més per l’agitació dels partits polítics, que per l’impacte de les classes populars. Són conscients que l’escola no hi va arribar a temps fent una immersió recíproca de les dues llengües. El flamenc resulta molt difícil d’aprendre, sintàcticament, per als adults. La tolerància social té uns límits que fàcilment es desborden i són font de conflictivitat. La llengua, ¿serà motiu suficient per dividir el país?
Catalunya viu el tema en carn pròpia, però, diferent. La discussió bilingüista és un llast crònic en la seva essència cultural. Sense anar més lluny, en les darreres eleccions ha estat el focus d’atenció de dos partits, esgrimint articles constitucionals. Sentirem la mateixa cantarella en les municipals? L’emigrant –nacional o estranger- que opta canviar de comunitat o país, no ho fa per imposar la seva llengua. Intenta, normalment, compartir-la amb l’autòctona que hi troba. Aquí neix el sentit de la immersió lingüística natural mitjançant el bressol de l’escola i l’entorn social acollidor. És al carrer on es donen les interferències vehiculars del bilingüisme, a vegades motivades per la cortesia o la necessitat imperiosa de la comunicació. És el punt d’encontre delicat que pot esdevenir polèmic si les dues parts no aporten l’esforç de comprensió i aprenentatge amb racionalitat. No cal dir que el grau d’integració del nouvingut hauria de créixer paulatinament, si té la voluntat de permanència.
Aquesta filosofia casolana té una versió diferent en boca del polític català no nacionalista. D’aquí les divergències ideològiques que obliguen legislar sobre la normalització comercial fins l’extrem de prendre mesures coercitives per als detractors. ¿Tan difícil és entendre el dret d’un poble a conservar i vetllar la identitat de parla quan està en condicions d’inferioritat? Català i castellà són germans d’origen i estructura. Les últimes estadístiques admeten que el 97% dels habitants de Catalunya entenen el català, el 85% el poden parlar i el 62% l’escriuen. L’escola porta més de tres dècades de feina lingüística ben feta, reconeguda a Europa. Tots els estudiants acaben l’ensenyament obligatori amb el domini de les dues llengües oficials. On està el problema social del bilingüisme? Pura creació nostàlgica d’interessos polítics. Avivar-los és crear recels independentistes, quan no calen per raons culturals, potser sí, econòmiques.
No es pot viure d’utopies lingüístiques. Catalunya és una terra acollidora de moltes ètnies per tradició. Cadascuna ha de tenir un racó en cada aula escolar? Ni els mestres són políglotes, ni els recursos ho farien mai possible. Senyors polítics, no feu més demagògia de la llengua per caçar vots. No creeu un problema quan no existeix i està comprovat que la cohesió social és una realitat a casa nostra des de l’àmbit escolar.
Ramon Mas Sanglas – 16/12/2010

PISA 2009 i teràpia lectora

Els resultats del darrer informe Pisa han aixecat l’ànim social de l’entorn educatiu de Catalunya. Subratllo social en sentit global, més proper al món polític i mediàtic que al docent. Els professionals coneixen les entranyes de la realitat perquè són els forjadors directes d’aquests avenços acadèmics. Saben que l’aprenentatge és molt dur i està fonamentat en hàbits de treball i no en resultats temporals que necessiten anys per ser consolidats. Els 20 punts de superació respecte el 2006 són una conquesta indiscutible i tot un rècord remarcable dins el referent europeu. La reflexió s’ha de centrar en el com i per on hem de caminar per seguir progressant. No és fruit de la legislació catalana recent, la LEC –que podria atribuir-se algun polític vanitós- , sinó de les teràpies lectores que molts centres han aplicat amb el mèrit de la constància i el rigor de la tècnica. La comprensió lectora és la mare de totes les ciències. Aquesta àrea és la que despunta en l’informe amb el barem més alt (498) , 6 punts més que el conjunt de l’OCDE, i 17 per damunt la mitjana espanyola. On és el risc que proclamen els detractors del bilingüisme o els inconvenients de la immersió lingüística tan sacsejada? Siguem autocrítics justos dintre i fora de casa.
Si reculem als anys 80 eren habituals mètodes grupals de lectura eficaç –que certament honoraven l’adjectiu- i procediments de lògica (PEI), que s’aplicaven en els primers cursos de l’ensenyament bàsic (EGB) i als darrers, respectivament, en molts centres concertats i públics de Catalunya. La implantació de la Primària i la discutible ESO van aparcar per decret una metodologia creadora d’hàbits lectors comprovats, complementats amb la biblioteca d’aula, clubs lectors i seguiments individualitzats. Ara anem sabent que molts centres estan reeixint gràcies a aquests recursos pedagògics de la lectura sistemàtica diària que mai van abandonar. Totes les aules tenen marcat un horari lector a la mateixa hora. Els educadors que han vetllat per l’assiduïtat de la pràctica lectora controlada per nivells com a teràpia de comprensió aplicable a totes les assignatures, s’han adonat que és la base del coneixement, el raonament deductiu i la memòria. L’assimilació és un valor individual, però, el sistema d’aprenentatge amb tots els components, una tasca organitzativa de l’escola que opta i creu en la cultura de l’esforç. El toc lector dels pares, germans i avis imprimeix caràcter al neòfit i és el segon braç dret. Malgrat les diferències - algunes substancials- , entre privada i pública o autòctons i immigrants, queda palès que la qualitat de cada centre està vinculada a la solidesa de l’equip i la implicació familiar.
L’informe Pisa del 2012 tindrà un nou repte afegit: avaluar l’eficiència de la digitalització de les aules i la informatització en les matèries de llengua, matemàtiques i ciències. Totes les escoles han entrat en aquest nou rol de la virtualitat aplicada. Si els recursos de la tecnologia contribueixen al desenvolupament pràctic en la vida quotidiana i laboral, benvinguts siguin. L’objectiu final és formar persones, no robots, socialment responsables i intel•lectualment més capacitades.
Ramon Mas Sanglas – 12/12/2010

Catalunya no és Alemanya

Ni pel clima, ni econòmicament. Sí, per comparativa entre Alemanya i Europa i Catalunya respecte d’Espanya. Quan va caure el mur de Berlín la zona de l’est va rebre tot el suport dels seus compatriotes federals fins l'equiparació diferencial. Quan Espanya – en condicions singularment inferiors- va incorporar-se a la Unió Europea, la nació que més va contribuir al seu desenvolupament va ser Alemanya, llargs anys. Però, totes les magnanimitats tenen límit. La crisi ha dit prou perquè els de casa són primers. La generositat exigeix equanimitat. El rigor administratiu no admet festes alienes subvencionades amb diners sobrevinguts fàcilment. Per tot això s’han capgirat les relacions econòmiques i es van tancant les aixetes europees. La mateixa Alemanya –motor indiscutible- ha alertat d’abandonar la Unió si els més febles no es posen les piles i fan els deures tot solets i amb menys dependència.
Les comparacions són odioses, però, els fets tenen una similitud amb el comportament de Catalunya. La geografia autonòmica espanyola se sembla als lànders alemanys, excepte en la rendibilitat. Entre ells es donen poques diferències productives. Aquí tenim pols antagònics entre comunitats, que obliga el transvasament de quotes de solidaritat a les més deficitàries, amb els greuges palesos en les balances fiscals oficials. S’ha tirat de veta fins la sequera. Ara, els ens autonòmics capdavanters, endeutats en excés, han esdevingut insostenibles i també diuen prou. Entre d’altres, Catalunya. No per raons d’identitat, sinó de supervivència. Amb un milió de catalans al llindar de la misèria absoluta, no pot aguantar la seva aportació sobrevalorada al que rep. Vet aquí la pedra angular del concert econòmic que reclama CiU per boca dels seus electors. Si etiquetar la recaptació pròpia del impostos és una aventura i no una actualització justa, ¿què entén el PSC per un socialisme catalanista i de progrés? El canvi és dinamisme malgrat perjudiqui l’estabilitat partidista anquilosada. No es tracta de fer enrere històricament i emular el sistema basc o navarrès. Cal una adaptació fiscal a les noves realitats del país en funció dels canvis demogràfics i estructurals. Tancar els ulls i refugiar-se en la inconstitucionalitat de la reforma és covardia. Qui veu en aquesta mesura urgent i raonada la sortida de la crisi amb més immediatesa, no reclama la independència. Sí, que opten per la secessió territorial els decebuts a priori, que donen per tancada aquesta porta. Tindran aquesta satisfacció? Si el poble decideix de veritat i democràticament, ara no toca. Si la paraula última és del govern estatal i no escolta, sense cap mena de dubte, tard o d’hora serà inexcusable, forçosa i dolorosa per a les dues bandes.
Sembla que la investidura del senyor Artur Mas –promotor de la nova fiscalitat autonòmica- troba molts contratemps i esculls. El 76% dels ciutadans catalans accepten aquesta viabilitat. Si tots els partits s’han centrat en el eix prioritari de la crisi, per què no aparquen els temes secundaris que els divergeix? Unifiqueu esforços sobre les mesures econòmiques comunes que necessita el país i defenseu el camí més directe, la hisenda catalana pròpia i justa. Demostreu que Catalunya ha triat un nou rumb polític per majoria i sap què vol i on va. Ja tindreu temps de discutir la resta de cada programa durant quatre anys. Tots us heu omplert la boca de servei al país. Ha arribat l’hora.
Ramon Mas Sanglas – 6/12/2010

Catalunya no està en venda

Tots els partits fan i faran més autocrítica del 28-N, sobretot els més sacsejats pel vendaval que s’endugué l’esperança de governar. El bloc d’Entesa ha estat la víctima després de set anys d’equilibris perillosos i tocs d’atenció freqüents. Ben cert que manar és arriscar. Governar bé en temps de bonança ja requereix empatia amb el poble; en moments de crispació i crisi, encert i valentia. El ciutadà ho ha trobat a faltar i la veu de les urnes ha demanat el canvi de rumb polític.
Els governs canvien com les modes, es diu, frívolament. El canvi de persones no és gratuït, obeeix a unes causes. Perquè la majoria dels països europeus estiguin regits per polítiques conservadores, no és justificant d’alternança si un govern d’esquerres afronta correctament els problemes de la seva nació. El boom polític global no descarta excepcions honroses. Les davallades tenen orígens singulars i múltiples quan desemboquen en la desconfiança popular. La convergència ideològica esquerrana dels tres components del tripartit no era un model de cohesió. Al llarg dels seus dos cicles de pervivència hem estat testimonis de molts avatars conflictius, per motius interns i de submissió externa, més perniciosa que efectiva. Un partit socialista que es proclama de progrés i catalanista i no pot deslliurar-se dels lligams centralistes espanyols, -sense veu pròpia amb 25 diputats al Congrés- , és el súmmum de la impotència per servir la sobirania de Catalunya. Les paraules no poden ser fets, sense el permís de l’amo. Aquest -quo vadis, PSC- tan qüestionat durant anys, el seu segrest, ha cavat la tomba política el 28-N, definitivament.
No és assenyat fer llenya de l’arbre caigut, però, sí, aplicar-se el conte. Si invertir a Madrid és un mal negoci, compte amb els pactes, senyors convergents guanyadors. No oblideu que el rol del polític és el contacte permanent amb el votant, el vostre amo. Catalunya té uns actius i unes persones que mai estaran a la venda. Us confien la rendibilitat d’aquest patrimoni humà per quatre anys com a administradors. No ens podeu hipotecar. No perdeu de vista les gestes estatutàries fallides del passat, i que en moments difícils sempre ens tindreu al costat per a ser consultats. No permeteu ser lacais del millor postor. En el pitjor dels casos, haureu d’escoltar els cants de sirena per buscar un nou refugi abans que sucumbir o naufragar, malgrat la independència no sigui el vostre ideal. Quants vots prestats poden defugir en els pròxims comicis per una mala gestió?
El poble català ha creat un Parlament contrastat i plural, ideològicament. Si tots afirmen estimar i treballar per Catalunya, és molt demanar un catalanisme transversal? Tan difícil és trobar el mateix camí per millorar el benestar comú? Si fer oposició és travar per sistema tot progrés cultural o econòmic, el desgavell serà la moneda de canvi. Per coherència i responsabilitat les decisions parlamentàries haurien d’anar més a l’uníson, malgrat les discrepàncies, si s’actua en clau de servei i no de partit.
Ramon Mas Sanglas – 1/12/2010

Ha arribat l’hora de CiU

Amb estoïcisme o efervescència hem suportat la campanya electoral. Tenim guanyadors i perdedors, malgrat trenqui el cor acceptar-ho. La neutralitat és dura, però, les urnes no enganyen i el resultat va a missa. És l’hora de convertir les promeses en solucions, les teories en xifres concretes -amb la caixa buida- i els vots en servei. És l’hora de la negociació prudent amb els vençuts, d’estendre la mà a l’adversari sense mala fe, de pactar amb qui ha ofert la seva aportació sincera per fer de Catalunya un poble més lliure i fort. La política no té signe quan vetlla per la sostenibilitat autònoma i vol desempallegar-se de la rèmora del passat. És l’hora de demostrar que les desafeccions geogràfiques i partidistes s’arraconaran paulatinament. Les lamentacions del polític que deplora l’abstencionisme (40%), només tenen solució amb la seva exemplaritat i transparència, amb un sistema electoral nou i obert, l’aportació d’un treball eficient i constant durant quatre anys, amb menys ostentació i més proximitat ciutadana permanent.
Felicitats al president guanyador, al partit i als votants que li han fet costat. Sabeu que la governabilitat no és un afer exclusiu vostre, sinó del poble. Necessitareu moltes mans -potser d’un referèndum- per recuperar la precària economia catalana. Entre tots haurem de vèncer detractors perifèrics i de casa nostra. No defalliu, sigueu congruents amb les vostres paraules i no dubteu en demanar ajut com el 10-J. La llavor només fructificarà amb la fidelitat a la democràcia que és sobirana.
Un govern reestructurat per dintre i per fora, emprenedor, és l’esperança de renovació més immediata. Tot projecte de laboratori no és vàlid fins la demostració de la seva eficàcia. Les múltiples cares de la crisi esperen l’actuació urgent en molts àmbits, començant pels aturats. És la realitat popular més sagnant i que amb més èmfasi heu destacat els oradors polítics des de les tribunes de campanya. ¿Què en sortirà ben aviat de l’hemicicle parlamentari per revifar l’estancament econòmic amb nous llocs de treball? Les prioritats i les emergències no poden dilatar un calendari polític, malgrat els protocols legals mínims. En poques setmanes els catalans volen veure l’organigrama governamental de les conselleries, la nomenclatura simplificada de la burocràcia –promesa reiterada- pel bé de les arques públiques i el sanejament administratiu. Si la majoria ha confiat en la vostra capacitat per dirigir i exigir, no oblideu que també sereu exigits en cada pas. L’experiència i els fracàs alliçona tothom. Una Catalunya millor només la poden construir els millors gestors amb l’aval dels ciutadans a qui confien els seus impostos per fer rodar i créixer el benestar del país, amb el respecte més mimat a la seva llengua i cultura pròpies.
Ramon Mas Sanglas – 29/11/2010

Punts negres i brindis polítics

És l’amargor del rebuig i la cara de l’amabilitat. Durant la campanya n’hem vist i sentit de tots colors. Per amagar-se, riure i plorar. Des de dintre i des de fora hem palpat l’ostentació i actes d’humilitat per conveniència. Claror i negra foscor alhora. Un punt negre és la falta de llum o un parany i entrebanc. Quin partit polític pot presumir d’estar net i haver fet les paus amb el seu passat? Tots reconeixen haver pescat en aigües tèrboles o haver-se engandulit i fan propòsits públics d’esmena per recollir els vots necessaris de supervivència. Seran escoltades les súpliques de clemència o hauran predicat quinze dies al desert? Part de l’electorat ha obert el paraigua, deixa passar el temporal i esperarà el sol del dia 29-N que sortirà per a tothom. D’altres, -suposem que la majoria- confiaran que la llavor caiguda fructifiqui en el terreny més abonat, que conrearà el partit més votat, amb l’encàrrec de formar govern i fer rodar el país per millors viaranys o autopistes sense peatge.
Una campanya electoral és un examen de consciència, no sempre per pròpia iniciativa, sinó per imposició del contrincant que treu les vergonyes alienes. Se’n diu –molt finament- avaluació de la legislatura i presentació de noves propostes. Als ulls de molts ciutadans és una lluita agressiva i acarnissada pel poder de quatre anys. El contrast ideològic dels programes és la causa de l’enfrontament mutu en aquest laboratori d’idees de Catalunya. La prova de foc dels comicis s’ha centrat en l’expectació i esperança dels electors: la sortida de l’atur, la identitat del país i l’economia de la crisi. Tres eixos que s’han plasmat en tres objectius: el concert econòmic o recaptació única dels impostos, un referèndum autonòmic –si cal- per aconseguir-ho i la preservació de la llengua pròpia en tots els àmbits. La independència fronterera no és un ítem d’immediatesa. Ara urgeix salvar el país de l’espoli fiscal de cada any per sortir del pou amb els propis recursos generats. És aquí on caldrà el poder popular majoritari per fer entendre a la societat espanyola els límits de la solidaritat i l’aplicació justa de les balances fiscals, malgrat un Estatut trinxat. La sobirania i l’autodeterminació són diners –així de clar- i no senyeres identitàries.
Mentre subsisteixi el punt negre d’una llei electoral tancada, on votem partits i no persones, l’abstencionisme no té remei com a resposta de desafecció. Moltes promeses polítiques són brindis al desert. Els debats televisius –més efectius que les parafernàlies de partit- i les estadístiques, poden radicalitzar més les posicions si no es donen punts d’encontre positius. El ciutadà dipositarà el vot a l’urna si confia millorar el seu benestar. Coneixem oficialment poc més de mitja dotzena de les 39 coalicions o sigles que trobarem al nostre abast el 28-N. Els criteris, drets i mitjans informatius de cada grup per donar-se a conèixer són equitatius i prou democràtics? Les persones més idònies per governar Catalunya són necessàriament les més populars, les primeres de llista o amb més recursos? El sistema electoral és un punt negre més, que no pot brillar per la seva opacitat, amb la paradoxa de la transparència que la majoria dels partits abanderen.
Ramon Mas Sanglas – 23/11/2010

Independència sense fronteres

Paraula endimoniada i terrorífica, si és mal entesa. Qui no combrega amb la llibertat dels pobles posa el crit al cel, s’aferra a l’Espanya trencada i dividida, com la d’antuvi, bèl•lica i confrontada. Però, quan s’omple de plenitud democràtica és autodeterminació –no independentisme territorial necessàriament- i progrés. Els sociòlegs, estudiosos del grau democràtic del país, enviarien al psicoanalista molts governants i ciutadans adults que encara viuen en l’adolescència política. El redactat, millorable, de la Constitució postfranquista ha calat fins el moll de l’os i és l’estàndard que abanderen certs col•lectius per foragitar qualsevol intent de modificació i adaptar-la al segle XXI.
Estem patint aquest passat constitucional maldestre. L’embrió de les autonomies va ser mal gestat. El famós “cafè per a tots”, per no ser menystinguts i competir amb les tres nacionalitats de llengua pròpia i cultura secular (Galícia, País Basc i Catalunya) es va originar la desfeta de l’Espanya castellana que ara deploren els mateixos pares de l’invent. Quin sentit tenen les autonomies uniprovincials amb llengua comuna i les restants sense uns fets històrics diferencials? Urgeix un replantejament del mapa espanyol per raons d’estalvi, unitat de criteris i prosperitat econòmica.
En la campanya electoral molts polítics no nacionalistes han tret al carrer els tancs verbals per defensar la inviolabilitat patriòtica de la llengua cervantina exigint la seva equiparació al català, a nivell escolar i social. Com si el castellà en fos la víctima. En el plurilingüisme no hi troben la riquesa cultural, sinó la polèmica. Discrepar no és greu si no es vulneren les essències històriques diferents i la justícia del benestar. La figura del separatista i del separador fa acte de presència per l’incompliment de totes les transferències explicitades en la Carta Magna després de 32 anys de vigència.
Els partits que plantegen honestament la sobirania de Catalunya no volen aixecar fronteres físiques sinó omplir de sentit legislatiu les nacionalitats històriques, i ser justos amb la fiscalitat, sense xantatges. Exigeixen el traspàs de moltes competències pendents per simplificar la burocràcia estatal: transport marítim (ports i costes), aeri (aeroports) i terrestre (autopistes, ferrocarrils), treball i justícia, sanitat i pensions, cultura i educació. Planificar un concert econòmic català (proposta de CiU) no és més que traspassar íntegrament la hisenda recaptatòria i la seva administració a l’autonomia que ho sol•liciti establint una quota anual de pagament a l’Estat central pels serveis rebuts i comuns: monarquia, exèrcit, capitalitat, funcions ministerials i parlamentàries, representació europea i exterior. S’evitarien greuges comparatius entre províncies i s’enfortirien les inversions pròpies perquè cadascú seria amo i administrador dels seus béns. Per què les pensions s’han d’unificar a nivell nacional si el cost de la vida -l’habitatge i salaris- és diferent en cada autonomia? Aquests fets fragmenten la nació i crea conflictivitat per més mecanismes de solidaritat recíproca que s’inventin. Existirà equitat interna si es manté l’equilibri entre productivitat i consum, salaris i renta per càpita autonòmica.
Complint escrupolosament les fórmules pactades en consens –deixant rancúnies del passat- no s’avivaria l’esperit radical de secessió i atrinxerament. Si no som capaços d’esmorteir els recels de separatisme per les dues bandes, pacíficament, aleshores les fronteres s’aixecaran soles. Tots els pobles tenen els seus drets. Qui en té més per raons de cultura històrica ha de ser comprès per la resta sense complexes d’inferioritat i obrir portes a l’expansió mútuament.
Ramon Mas Sanglas – 16/11/2010

Polítiques de fum

Farem, volem, canviarem. Tres verbs que omplen la boca dels polítics en moments crucials de campanya. Però, com, quan, què? El silenci i les vaguetats per resposta. La crisi ha fos els recursos econòmics del país. Dos fets ho confirmen: la desesperació del PSC que l’obliga editar uns bons per tapar el dèficit públic i la morositat de 167 dies de mitjana de les entitats administratives públiques en pagar als deutors, malgrat la llei dels 60 com a topall. Si “la caixa de la Generalitat està seca” ¿quina vocació de líder o de redemptor entusiasma el senyor Mas a governar? Amb els pressupostos ordinaris de Catalunya, quin miracle espera? Sense ingressos molt especials -que ningú diu com, ni d’on vindran- , només resta il•lusió i l’esperança per aconseguir-ho. És realisme? Amb la simple tossuderia, les pedres no es converteixen en pans. El somni convergent d’un concert econòmic català no és garantia, mentre el poble no decideixi vèncer la timidesa d’un referèndum en positiu. Mentrestant, la porta petita per seguir inhalant oxigen serà l’ampliació dels impostos, que tots els polítics rebutgen demagògicament, quan no governen. La tisora autonòmica serà novament la mala consellera? Sabrà tallar on cal? Si el tripartit, que presumeix d’esquerrà, ha fet estralls en funcionaris i pensionistes, ¿no tenim sobrades raons de temença amb un govern més nacionalista, però, més dretà?
Un probable govern de CiU té dues vies econòmiques de recuperació: la regressiva o perillosa amb el binomi Mas-Rajoy, -repetició cíclica del tàndem Pujol-Aznar- o la progressiva i agosarada amb l’autodeterminació per consens popular, a contracor del nacionalisme espanyol i la normativa constitucional retrògrada. Quin sentit té oposar-se al dret a decidir si el poble és sobirà? El poder democràtic del ciutadà prima al partidista. Fora acomplexaments d’insolidaris, si el sistema de finançament català s’incompleix o és injust. L’asfíxia econòmica d’un país no admet passivitat dels seus governants. El millor per a Catalunya pot ser discutible per a Espanya. Per què renunciar si ho és?
Les paradoxes s’evidencien entre les intencions i els fets consumats. El poble exigeix un full de ruta definit amb dades i terminis en cada proposta del programa com tot projecte rigorós. L’herència del passat no és cap justificant per seguir desajustaments clamorosos en època de crisi. L’any té els mateixos dies per al president de Catalunya i de l’Estat. Per què l’autonòmic ha de cobrar el doble? El sentit popular de justícia ha de remoure estructures velles. Sis mil euros mensuals (amb viatges, dietes i altres a part) per 7-8 mesos d’activitat parlamentària desdiuen dels 11 mesos laborals dels catalans amb un salari poc més que mileurista de mitjana. Per refer el país s’han de retocar les cúpules: menys diputats, conselleries, càrrecs intermedis i regidors en benefici de l’eficàcia, amb persones més eficients i menys burocràcia. Sobren polítics mediocres en llistes tancades i falten metges, infermeres, jutges. Això són realitats i no cortines de fum multicolor amb campanyes milionàries desorbitades (dinars, mítings multitudinaris, publicitat viària) i de luxe. Els mitjans informatius habituals escrits i televisius ja arriben a les llars. La pompositat partidista comporta incoherència i discriminació democràtica.
L’electorat desencisat només vol saber quan tornarà a treballar. Quin dia serà cridat per un empresari amb recursos que li aporti l’estabilitat familiar. I aquests, volen veure les portes del crèdit obertes de bat a bat. La Catalunya millor (CiU) i la Garantia de progrés (PSC) no està en els partits sinó en les accions, gràcies a l’exemple individual d’austeritat, dedicació i capacitat de les persones al servei del país.
Ramon Mas Sanglas – 13/10/2010

http://www.lavanguardia.es/lv24h/20101115/54067917530.html

Les eleccions, un joc?

Comença la recta final de la campanya oficial després de mil batusses i brutícies d’última hora. El poble no sap què ni a qui votar. Ho confirma la majoria aclaparadora de l’abstencionisme. Qui arrisca invertir sense garanties? Candidats, esteu confonent al votant amb les vostres ambigüitats de programes i el camuflatge dialèctic. Deixeu de jugar amb la matemàtica parlamentària per ocupar la presidència. Els catalans busquem líders sense avidesa de poder i més predisposició de servei, que ens deixin creure en un futur millor, però, real. Prou eslògans de menyspreu (“Más de lo mismo”) i de supèrbia (“L’increïble home normal”). De vaguetat (“Es mucho lo que nos une”) i de reformisme o penediment (“Gent valenta”). Menys vídeos ridículs de promoció i més claredat en el projecte electoral amb la fermesa de complir-lo al marge de les aliances post 28-N, que no voleu desvelar.
Dóna la sensació que estem davant una rifa, que apostem per un demà desconegut a costa dels nostres vots. Des de quan la política és un joc d’atzar? És el preu d’un sistema electoral tancat. El nou govern serà fruit de pactes amigables, a menys que un sol partit ho dilucidi amb una majoria absoluta inexcusable. El panorama polític català és preocupant. Els dos colossos, segons les enquestes, s’han promès la guerra mediàtica fins el final. Un PSC, que no pensa reeditar un tercer tripartit, ¿deixarà despenjats als ecosocialistes? Sempre els queda el recurs sumatori per fer un bipartit, última esperança d’ICV. L’altre soci, ERC, -malgrat les múltiples divisions secessionistes internes- podria trobar un refugi ideològic en Reagrupament i Democràcia Catalana, separatistes. Però, tres galls en un mateix galliner independentista, disbauxa garantida i alegria de la guineu. No és menys enigmàtic el paper de CiU que juga amb les cartes bocaterroses de l’autodeterminació i el pacte obscurantista amb el PPC –com els vells temps- si anés curt d’escons. La trinxera que impedeix una sociovergència, més impossible que hipotètica, és el referèndum oficial sobre la sobirania de Catalunya que el dret a decidir dels catalans exigeix, impulsat pels moviments i partits independentistes. Resten una trentena de candidatures inscrites amb poc pes específic fins ara, com Ciutadans (confidents del PPC) i Plataforma per Catalunya (obsessionats pel control immigratori) amb representació municipal fins ara, com les CUP. Vet aquí el tauler de joc amb variadíssimes combinatòries, desconcertants, fins l’escac i mat definitiu.
Per governar bé un país, cal tant d’enrenou partidista, administratiu i fer despeses econòmiques milionàries? No oblidem que la saba interna de tots els partits, sense excepció, regalima animadversió recíproca entre Espanya i Catalunya. Les forces centrípetes que exerceixen aquests dos pols de magnitud diferent, arrosseguen conceptualment l’electorat envers una direcció o l’altra. Mentre persisteixi el contenciós del problema català a nivell estatal, la política catalana portarà el segell de problemàtica, perquè no decidim portes endins exclusivament. Molts votants amb arrels no autòctones, encara no s’han fet seu el país on viuen o treballen. El 28-N són eleccions autonòmiques, però, sense perdre l’ull omnipresent d’Espanya, raó de ser dels partits no nacionalistes. L’única sortida per la porta gran és la democràcia real, la decisió lliure del poble sense coaccions, que no és sinònim d’independència, sinó de consulta oficial i vinculant. Mentre les traves anacròniques de la Constitució s’imposin sobre la llibertat de les persones, viurem en permanent conflicte relacional i institucional.
Ramon Mas Sanglas – 8/11/2010

http://www.lavanguardia.es/lv24h/20101110/54067426185.html

Polítics que no evolucionen

Estem tips de confrontacions entre catalans i espanyols, entre partits i conciutadans de Catalunya. Les discrepàncies ideològiques –farcides d’interessos econòmics- ens ha dividit a l’hora d’aportar solucions pragmàtiques abans i durant la crisi, que no és la responsable principal del divorci. La recessió laboral amb més atur ha fragmentat la societat distanciant els rics dels més pobres, enterrats en un cul de sac sense sortida. Urgeix una reestructuració fiscal. Amb més reformes sobre l’espatlla del treballador únicament, no sortirem del pou. Són les picabaralles electorals obsessives de fons: buscar culpables de la fallida a canvi del bitllet –els vots- de tornada i continuar dalt del tren quatre anys més.
Què més els queda per dir-se? Les paraules no es tradueixen en fets fa anys. Cap líder es refia del contrincant, ni per pactar passat el 28-N. No val la paraula donada sense anar a cal notari? En política és normal mentir si les fórmules aritmètiques no quadren i ho aconsellen? Aleshores, quin valor té el programa electoral promès i votat a priori? La confiança en el polític és una virtut desapareguda perquè la relació està enverinada. Cada partit assaja la seva comèdia sobre l’autogovern, la plurinacionalitat, la independència, el federalisme, la unitat nacional, per treure’s les castanyes del foc i servint-se’n. Títols molt suggerents, buits de contingut. Foc que revifarà amb la llenya del bilingüisme a l’escola i el comerç, la immigració i la inseguretat, el dèficit fiscal i l’hipotètic concert econòmic català. No faltaran les postres agredolces sobre la trencadissa d’Espanya per animar la controvèrsia partidista recíproca. En fi, tot un menú propi de paladars parlamentaris àcids.
Ells s’ho amaneixen i s’ho mengen. Més del 50% dels invitats ni s’apropen al menjador. Per què n’estan farts sense ni fer un tastet? No és el seu restaurant, ni l’estil de cuina. Molts ingredients són fraudulents i amb regust de caducitat. L’abstencionista busca cuina casolana, autèntica, de denominació d’origen. Aquests comensals de mig país exigeixen cuiners nous i nous fogons que guisin els seus plats de casa. On trobar aquests especialistes i com entrar al sistema? Urgeix un canvi de xefs i de cuina política –reforma electoral- que faci arribar a la taula de tots el pa de cada dia, sense exquisideses i escarafalls, ni tirar-se els plats pel cap. Cal un projecte obert, comú i compartit entre els amants de Catalunya.
Estem vivint antonímies polítiques molt fortes en els dos partits majoritaris. Un PSC aferrat a Madrid i una CiU amb aires sobiranistes. Dividits en temes bàsics d’identitat no farem país. Un partit com pot definir-se de progrés i catalanista i oposar-se al dret a decidir del poble? El desencís del votant està més que justificat perquè no sap en quina clau ha d’emetre el vot. Enterrem aquest vell model de fer política i comencem una etapa de més calatge democràtic obert. El 28-N seran les eleccions permissives de la crisi i la resignació. Esperarem el 2014 per fer el salt qualitatiu a la Catalunya de la modernitat, la maduresa i d’autogovern decisiu, sense segregació territorial, forçosament. Només cal voluntat ciutadana per deixar el llast històric d’un sistema polític anacrònic. El poder de la democràcia és la decisió popular, no dels governants.
Ramon Mas Sanglas – 29/10/2010

Vic, més difícil aparcar sense pagar

La senyora crisi n’és la culpable –una vegada més- com a recurs directe i refugi fàcil? El mal endèmic de les grans ciutats o dels nuclis cèntrics urbans per aparcar s’ha encomanat. La maquineta recaptatòria dels parquímetres també es va fent mestressa dels carrers perifèrics de Vic, cobrant la nostra estada en el rectangle verd o blau. L’ impost de circulació municipal anual és insuficient o invàlid fora de la població resident? Només amb l’acreditació de veïnatge la hisenda local troba certa compassió relativa.
Busquem l’objectivitat contributiva. Tots entenem que les despeses municipals s’han d’eixugar, però, no a costa d’impostos abusius o poc justificables perjudicant tercers: el comerç i la seva clientela. Quan necessitem aparcament en el nucli urbà –soterrat o exterior- és d’agrair una plaça disponible. No dol tant pagar. A les rodalies o carrers allunyats del centre, però, no té sentit un cobrament per saturació, quan no existeix. Està comprovat que amb la taxa impositiva, aquestes zones estan buides tot el dia, en horari de pagament. S’han volatilitzat els cotxes ocupants fins ara? Ningú està disposat sufragar tota la jornada laboral a raó de 1,45 euros l’hora. Ofèn la butxaca i la racionalitat. Suposo que l’avarícia mai arribarà parcel•lar la zona universitària vigatana i l’entorn de Renfe. Si la intencionalitat municipal és evitar l’estacionament fix dels mateixos per forçar la rotació de vehicles en benefici dels botiguers, la mesura més raonable seria deixar una estona gratuïta –amb el rellotge visible- o pagar simbòlicament 0,50 euros la primera hora i mitja, per exemple. Això és servir al ciutadà i afavorir el consum, per davant de l’afany primordial de la recaptació. Sabem que la capital osonenca és el principal rebost de les poblacions comarcals. Senyors del consistori vigatà, si no voleu fer minvar els guanys –que repercuteixen en els impostos- dels vostres petits empresaris locals, canvieu la política de les zones d’aparcament dels barris. Només els supermercats es freguen les mans amb aquesta mesura. El consens directe és necessari a tot nivell, també entre regidors i usuaris de la via pública. La tossuderia i la via policial no sempre són els millors consellers del diàleg. És llastimós que els incívics aprofitin la situació amb pintades i bloqueig de les màquines expenedores per imposar-s’hi.
De savis és rectificar, com es va fer per controlar l’excés de velocitat en la rondes i entrades a Vic. Les víctimes del radar local sempre eren les mateixes: conductors de pas o treballadors de poblacions veïnes. Era un sistema selectiu per alimentar les arques de la capital, del tot injust. El nou sistema incòmode, però efectiu, dels obstacles de la calçada, no discrimina ningú i estalvia personal de seguretat. No s’arregla tot amb diners i sancions.
Si s’agafen més mosques amb una gota de mel que amb una bóta de vinagre, com diu la saviesa popular, per què no ser més benèvols, fins i tot el dissabte, dia de mercat comarcal? L’aprimament del deute públic serà eficaç amb l’exemplaritat i l’aportació de la mateixa administració. No vulgueu foragitar aquells que ajuden millorar-la, amb imposicions desmesurades. Qui tot ho vol, tot ho perd.
Ramon Mas Sanglas – 23/10/2010

Els vots es guanyen, no es compren

El guanyador absolut de les properes eleccions serà l’abstencionisme, incrementat amb el vot en blanc. Realitat que posa en entredit la solidesa democràtica del país. La nit electoral tots els partits lamentaran, una vegada més, la baixa participació amb el propòsit d’estudiar el fenomen. Paradoxalment, -i en plena crisi econòmica- hauran invertit 26 milions d’euros per combatre’l. D’on sortiran aquests diners i com revertirà la seva hipotètica eficàcia?
L’allunyament de les urnes rau en la desafecció crònica al procés electoral tancat i als polítics malèvols. La degeneració progressiva del sistema ha fomentat el passotisme i la repulsió social envers la figura del mal governant que eclipsa el bo. Només convencen els fets positius comprovats. Molts aspirants parlamentaris –repetitius- , estan obsessionats per revalidar el poder, no servir. La pedagogia verbal que intenten fer és vana, perquè no va acompanyada globalment de l’exemple i la proximitat, bases de la confiança. No gosen conviure amb la ciutadania el dia a dia. Necessiten d’un cotxe blindat i guardaespatlles privats per protegir la seva seguretat. De què temen? El polític de veïnatge porta els fills a l’escola concertada o pública catalanes, perquè hi creuen i la defensen. Un polític no és un superman ni un ésser galàctic que no pugui anar en transport públic entre els conciutadans, que li paguen cada mensualitat generosament. Si no frueix de la seva relació, com pot percebre de prop els seus problemes i debatre’ls en la Cambra? Aquesta és l’única campanya electoral realista durant quatre anys. No els eslògans pidolaires de compromís de quinze dies per fer la guitza al contrincant i superar les estadístiques sobre la intenció del votant. Estalvieu-vos la paperassa que omplirà les bústies de les llars endebades.
El poble busca els millors servidors i gestors dels nostres impostos, no el partit més poderós. La campanya més potent no pot comprar la confiança dels electors sense transparència i exemplaritat. Les llistes tancades de candidats no convencen tothom. Per què tanta resistència partidista a un canvi de model? Les paperetes de les meses, haurien ser substituïdes per noms de persones lliures i competents enlloc d’uns llistats d’interessos nominals programats prèviament.
L’ abstencionista i el votant en blanc proclamen la defunció del polític d’aparador i etiqueta. Exigeixen un polític de nova generació, a peu de carrer, disposat arromangar-se i a retirar-se quan hagi fet la feina sense premis vitalicis. Que posposa les exhibicions sumptuàries a les necessitats socials del poble o barri. No vulgueu comprar el silenci de l’adversari ni pagar les errades greus de govern amb el vot resignat del continuisme a falta de millors alternatives. Guanyeu-vos la credibilitat del país amb noves reformes estructurals i actitudinals de comportament. Són les úniques armes combatives contra els indecisos i la captació de nous adeptes per convicció, no conformisme. És la panacea segura de la participació, sense cap pluja de milions. La campanya més pomposa pot ser la més contraproduent, a més d’injusta amb els col•legues més humils i sensats. Catalunya no és USA, sinó un país amb més de mig milió de parats.
Ramon Mas Sanglas – 18/10/2010

Els pobres drets dels pobres pensionistes

Al Pacte de Toledo li ha sortit molts padrins i contrincants, potencialment experts en la matèria. Si fins ara no havien dit ni piu, què estarà fent tan malament la comissió històrica encarregada de revisar les pensions? Tanta moguda ja ha aixecat suspicàcies. Em refereixo al conegut Grup dels 100 experts, que amaga tot un reguitzell d’entitats del món financer i bancari del país, interessades en compartir el pastís de la Seguretat Social en forma de pensions privades. La història no és nova. En cada època de crisi ha sorgit el fantasma de la bancarrota de les prestacions socials, dirigit per uns suposats savis finançats pel capitalisme, amb la pretensió d’imposar els càlculs sobre tota la vida laboral.
El govern sap perfectament que és un boicot camuflat a les seves previsions i paràmetres en vies de renovació, que els polítics i comissionats intenten fer amb el màxim rigor i consens entre les formacions polítiques i els sindicats. El joc brut de tercers faran més difícil la negociació. Sabran desempallegar-se d’unes propostes alarmistes i falses o seran víctimes d’aquests cants de sirena? No és cap secret que els partits reben subvencions d’entitats bancàries particulars. L’opinió pública té dret a conèixer tota la veritat amagada en aquests entramats capitalistes. Els actuals pensionistes –ja víctimes de la congelació salarial- i els futurs clients, han de saber amb tots els ets i uts què es cou amb els nostres impostos i cotitzacions de tants anys d’aportació. L’allargament de l’edat de jubilació, l’ampliació del període total cotitzat i dels anys per calcular les bases de mitjana, són elements d’empobriment i d’involució del sistema. Si fes falta un aprimament real de les jubilacions seria a posteriori d’una reforma fiscal en profunditat, -sense demanar la bona voluntat i permís dels rics i especuladors, autors principals de la crisi- i la retallada d’institucions administratives centrals i autonòmiques supèrflues. Haurem d’esperar la benvolença de la dreta i les seves solucions promeses?
Els empresaris es queixen de l’elevat cost del treballador a la Seguretat Social. Ningú nega que la seva aportació a l’arca de l’Estat és substanciosa, però, no sempre proporcional als beneficis generats. Amb la nova reforma laboral han rebut per llei unes contemplacions molt avantatjoses en contractació i acomiadaments, motiu de la ira sindical del 29-S. Veurem aviat els fruits amb un descens de parats? Si l’obrer mortificat en la vida laboral ha de ser víctima novament com a jubilat, ¿quin sentit té cotitzar a l’erari públic tota una vida? Menció especial d’aquest victimisme –digne de consideració legal- són els milers de treballadors majors de 50 anys, sense feina i subsidi d’atur, després de cotitzar 35 anys o més. Què en serà de la seva pensió amb la reforma?
La difícil cruïlla que travessa Espanya en totes les comparatives europees d’atur i les perspectives demogràfiques del futur imposa el canvi del sistema retributiu del pensionista, però, proporcionat a la riquesa empresarial i a la aportació individual. Les descompensacions són origen d’injustícies, afebliment social i més pobresa. Aquest dret no treu la llibertat de crear nous mètodes privats d’inversió o d’estalvi envers la jubilació, sense caràcter impositiu i obligatori.
Ramon Mas Sanglas – 11/10/2010

Loteria política del 28-N

Els catalans majors de 18 anys tenim reservat el nostre dècim intransferible i gratuït, si el volem jugar. La qüestió és triar amb encert perquè la grossa del país recaigui en un bon govern. El bombo de les candidatures sortejades està en mans dels apostant, els electors. Vet aquí un paradigma de les limitacions democràtiques: no votarem persones, sinó llistes tancades. Els mateixos partits s’encarreguen del repartiment dels premis petits entre ells, les participacions. Al 2014 podrem estrenar nova llei electoral per votar també persones individualment i no solament coalicions?
Quedaran incògnites del sorteig per desvelar si la grossa no recau majoritàriament en un sol partit. Aleshores els pactismes podran fer compartir la fortuna amb premis secundaris, a desgrat d’alguns, per l’aigualiment de programes i promeses. Hem viscut dues experiències governamentals mixtes, desencís per a molts, que diran adéu a les urnes o votaran en blanc.
La pedagogia i la inversió publicitària per captar vots indecisos sembla contradictori –per no dir ofensiu- atesos alguns procediments polítics viscuts, font de desafecció i allunyament. La llibertat democràtica de no exercir el dret electoral –amb l’abstencionisme- té moltes connotacions, que no entro a considerar, estigmatitzada per l’apatia i la frustració. Em quedo amb el valor molt significatiu del vot en blanc que molts més optarien, si tingués una repercussió viva i directa sobre els resultats. El ciutadà està mancat d’informació al respecte, que la junta electoral, els mitjans escrits i televisius haurien de facilitar. Els polítics no en faran ressò d’aquesta eina de rebuig, evidentment. Qui en fa ús és per convenciment i esperança de canviar el sistema. Vol ser demòcrata, però, el producte és poc atractiu o l’oferta insuficient.
El vot en blanc, és dir no, a tota proposta per falta de garanties objectives, sense discriminació de dretes i esquerres. No li convenç el missatge ni les persones desconegudes que s’emparen en les candidatures. Vota en blanc qui no aposta ni pels menys dolents i renuncia al premi de consolació. No obstant, la seva participació democràtica hauria de restar els escons proporcionals al percentatge d’aquests votants. Falla també el modus operandi o físic d’aquesta modalitat de vot que no s’explica mai. No és una votació activa dipositar a l’urna un sobre buit, sense papereta. L’acte material d’introduir un paper en blanc d’idèntic format als restants –que hauria d’estar en totes les meses electorals, per llei- , és una forma identificativa tangible del vot visualitzat en el recompte i diferent del nul.
Si la mitjana de participació no arribés al 50%, perquè la grossa se l’emporta l’abstencionisme i els apostants pel vot blanc, els diputats afortunats, ¿amb quina moral representativa governaran? Fer una segona ronda electoral per manca de majoria participativa hauria de ser una norma legislativa. En resum, anar a votar i ser votat no és cap joc d’atzar. És un acte decisiu de responsabilitat que té una validesa de quatre anys.
Ramon Mas Sanglas – 9/10-2010

Eleccions de la crisi, no del sobiranisme

A cinquanta-quatre dies per a les eleccions del 28-N comença el compte enrere amb la dissolució de la Cambra parlamentària. Tot i que la campanya oficial són els quinze precedents, fa mesos que els actors han apujat el teló i assagen escenes diverses, no sempre divertides. El baròmetre electoral de les enquestes ja han sentenciat una bipolaritat nítida: CiU amb una majoria que ratlla l’absoluta i un descens fulminant del PSC. Les engrunes restants de l’arc parlamentari se les repartiran els restants grups amb alguna nova cara independentista.
La història pendular és com una llei física, també en política. Després de la darrera crisi socialista del segle XX la dreta espanyola va remuntar l’economia malmesa. Catalunya s’hi va afegir amb pactes puntuals i favorables. La crisi actual – de caire mundial- i amb peculiaritats immobiliàries nacionals, en mans d’uns governants suposadament d’esquerres, han buidat les arques públiques amb més inversions del compte. L’atur galopant no s’ha frenat perquè les empreses han fet fallida, sense alternatives financeres. El capitalisme, sempre més procliu i proper a l’empresariat –tradicionalment de dretes- té l’esperança del canvi polític amb un govern convergent fort. Però, els ciutadans i treballadors són del mateix parer? La prioritat laboral s’anteposarà al plantejament seriós d’una secessió del país o poden ser compatibles? El dret a decidir sobre aquest futur hipotètic en un referèndum oficial és la segona gran incògnita que amaga l’aspirant convergent a la Generalitat . El votant té dret a saber-ho. No és cap agosarament definir obertament la relació catalana amb la resta d’Espanya i a la inversa. El mal formulat problema català –que arrosseguem des del 1714- ha de veure la llum amb una nova reforma fiscal autonòmica, perquè Catalunya torni a ser pionera i motor inversor. Gestionar els propis recursos no exigeix per definició la independència. Prou barreres constitucionals. Si cal reformar l’estat de les autonomies posem-nos-hi amb fermesa.
Les eleccions de la crisi i de l’atur posposaran temes secundaris. Un tercer tripartit sembla irrepetible vista la descapitalització del país, malgrat la política –desencertada- de la pujada d’impostos i la retallada de salaris. Només amb nova inversió empresarial serà efectiva la reforma laboral tan feble. Esperem que el fantasma real de l’abstenció no superi el 50% de l’electorat. Una majoria absoluta en aquestes condicions no seria gens representativa moralment, encara que legal i legítima. Seran unes eleccions combatives amb el segell de la desafecció i la corrupció política que decantaran moltes balances. Únicament amb una nova llei electoral –reprovada pels interessos territorials dels dos partits majoritaris- hauria engrescat nous candidats a les urnes gràcies a les llistes obertes. Si la maduresa informativa s’imposa en aquesta cursa, -els polítics de sempre- , podran retocar unes imatges molt deteriorades, si anteposen el servei i les mesures d’austeritat personal i estructural, per donar exemple i contribuir més a la recuperació.

Ramon Mas Sanglas – 5/10/2010

Vaga, reformes, eleccions

Trilogia de conceptes que solapen decisions i fets. La imposició d’unes lleis laborals que no encaixen en una majoria ciutadana és el motiu central del rebuig social. No són obra –amb més o menys consens- d’uns polítics que vam votar? Han canviat les circumstàncies, les persones o els interessos? Tres ingredients que es couen en fogons diferents, amb el comú denominador del repartiment del poder i el benestar a nivell europeu i nacional, amb les conseqüents víctimes per les escletxes d’un sistema global cada dia més expansiu, exigent i restrictiu per a les economies individuals i familiars.
L’estómac no admet raons ni vagues. És un luxe fer vaga quan el pa no arriba a taula, o per contra, una necessitat vital el fer-la per exigir que no me’l treguin de la boca? L’emigració n’és l’exemple més palpable fins l’extrem de jugar-se la vida per combatre la fam. El món civilitzat occidental està marcant rècords d’extremismes. Les vagues sistemàtiques són eines imprescindibles i útils per reajustar l’equilibri social dels béns i el treball? La competitivitat ferotge entre obrers i empresaris faran del ser humà un mercadeig permanent si no es regula amb el diàleg i la sensatesa. Els països emergents estan ocupant places productives en el mercat mundial que eren monopoli europeu. La robotització està eliminant mà d’obra barata que agreuja el flagell de l’atur. Les reformes laborals han pres un rumb diferent del segle passat que els sindicats han d’actualitzar, sense perdre el rigor de l’equitat entre la productivitat, els beneficis i la inversió pública dels impostos. No es pot focalitzar la relació laboral des de l’àmbit estrictament nacional ni sota la bipolarització del govern de torn i el món reivindicatiu sindical històric.
Si tenim els polítics votats que ens mereixem, per què se’ns posen d’esquena davant del clam popular d’una vaga generalitzada? Estem en un carreró sense sortida a causa de la crisi i les exigències comunitàries. Així justifiquen la manca d’alternatives. Siguem sincers. Tot govern és víctima del capitalisme que el subvenciona i alimenta sota les sigles del partidisme, sigui del color que sigui. La decisió legislativa laboral no té marxa enrere per imperatiu parlamentari. Ni rectificació, ni paralització dels plans legislatius pendents i urgents, com les pensions, que cal modificar a mig i llarg termini, per fer viables i sostenibles els recursos nacionals amb una població més envellida. Però, treballar més anys amb un índex d’atur juvenil del 40 per cent, quina lògica té? La flexibilitat transversal ha de ser l’eix que combini els dos paràmetres: creació de treball i rendibilitat econòmica per al sistema pensionista.
Falla el sistema electoral? Ens calen mandataris idonis més lliures per dirigir el país al marge de les ideologies partidistes de sempre? La mecànica electoral arcaica ens converteix en titelles del seu poder en l’esfera estatal, autonòmica i local. Molts voldrien aconseguir la pastanaga llaminera, però, només és abastable pels de sempre, com a governants o a l’oposició, perquè el mecanisme electoral ens té presoners. És la pitjor desafecció que alimenta l’apatia envers el vot en blanc i l’abstencionisme. La rutina d’una campanya electoral anodina i competitiva amb promeses fonedisses, amb personatges repetitius, no és cap al•licient per despertar la participació i l’interès per fer país amb noves il•lusions. La crisi de dirigents amb valors de servei comporta empobriment de capacitació governamental. Mentre el poble no sigui plenament sobirà i estigui supeditat a unes estructures rígides de funcionament, la democràcia tindrà un sentit poc realista. Necessitem una reforma prèvia dels reformadors? Aquestes febleses són les arrels que indueixen el descontentament social i encarnen les vagues quan s’eleven al màxim potencial. Si la base electoral no trontolla i s’adequa als temps confiarem en les directrius dels millors polítics que sabran legislar sàviament per evitar esquerdes laborals i disturbis. Només amb l’honradesa del poder –cada dia més escassa- no perdrem l’horitzó de vista, entre tots i democràticament.
Ramon Mas Sanglas – 2/10/2010

http://www.lavanguardia.es/lv24h/20101004/54016633126.html

28 Novembre, selectivitat de polítics

La competitivitat és un fenomen social amb poques excepcions –sempre han existit els padrins- per abastar un rang superior, conservar un treball o un status de vida, moguts per l’ambició o la simple supervivència, que no és poc, en moments de crisi extrema. De manera individual o col•lectiva, el ser humà s’organitza per aconseguir unes fites que l’il•lusionen o que necessita per satisfer l’aspiració del seu ego com a líder o com a professional ben preparat.

L’estudiant està sotmès, periòdicament, a molts controls sobre coneixements i habilitats, fruits de la dedicació. Uns parcials i d’altres definitius, com l’opositor a una plaça amb molts aspirants. Un símil aplicable al polític veterà que vol revalidar el seu posicionament o al neòfit que trepitja per primera vegada el terra relliscós de l’escenari complex de la política. Ambdós posaran a prova la seva perícia per convèncer un tribunal implacable: l’electorat.

De quin temari s’examinen? Del seu passat, que els examinadors ja coneixen, i del full de ruta que plantegen sobre les necessitats del país. La memòria democràtica sovint és feble i trencadissa al llarg de quatre anys, però, la rivalitat entre els candidats s’encarrega de revifar les ensopegades de cada contrincant. És la gran utilitat, per no dir l’única, que té la campanya electoral. Es posen damunt la taula reptes incomplerts i projectes fallits que l’oposició no perdona i fa brollar, malgrat la promesa mútua de no fer servir el joc brut de les corrupteles. Apareixerà el menú a la carta de cada partit, amb un gran assortiment d’exquisideses, oblidant tot sovint, que els comensals busquen un menú més econòmic i casolà del dia a dia. No sempre agraden els plats més suculents, ni les normes dels cuiners, que limiten la llibertat del client amb la imposició d’unes llistes tancades de candidats. El cert és, que, malgrat la varietat d’ofertes, molts paladars exigents no trobaran les apetències del seu grat. Alguns s’abstindran de tanta sofisticació, i d’altres faran dieta amb el vot en blanc.

No són moments d’ostentació, de pujar al pòdium de la Generalitat amb l’exhibicionisme de medalles personals del passat. Ans el contrari. El ciutadà busca el polític amb vocació clara de servei per sortir de la crisi amb més treball, menys impostos i més productivitat, com a conseqüència del consum més barat. La convergència d’aquests criteris –gens fàcil- obrirà les portes a un nou projecte que està en mans del poble per encaixar el futur de Catalunya amb decisió pròpia i sense febrades. Fora batalletes partidistes per una independència virtual dividida (ERC, Solidaritat catalana, Reagrupament). Si el ciutadà optés per aquesta via, parlaríem d’un sol Estat català, no de tres. Fora guerrilles lingüístiques propiciades per Ciutadans i utopies d’unitat nacional espanyola o turbulències transitòries de la immigració pregonades pel PPC o PxC. Mentre el tabú d’un referèndum lliure i vinculant sigui el substrat dels dos partits majoritaris (CiU-PSC), la suposada maduresa democràtica estarà malaltissa i encoberta. Nedar entre dues aigües és la millor forma d’alimentar el vot indecís.

El dia 28 al vespre, no hi hauran perdedors, com sempre. Tots hauran aprovat, sota els mínims del pactisme –si cal- , però, faltarà el més important: complir els deures. Si l’estudiant té una cita anual decisiva amb els examinadors, per què els polítics cada quatre anys? Un gran buit legislatiu electoral per evitar desafeccions. Les seves propostes urgents s’haurien d’avaluar el primer any o a mig termini per a continuar en el càrrec, i les feixugues, en acabar la legislatura. L’oposició no sempre és garantia suficient de l’eficiència del partit governant. El blindatge d’un quadrienni és una temptació per a la inoperància i el perill de convertir la política en paròdia compartida i descontrolada. Només el sedàs de les eleccions –malgrat les trinxeres intocables del partidisme i els filtres impermeables imposats- permet el reajustament del país amb la selecció dels governants de més alta intensitat, sense trampes dialèctiques. Per això exigim total transparència en benefici d’una selectivitat justa, transversal i lliure de perjudicis, en espera de la veu definitiva i directa d’un referèndum popular oficial, sense traves institucionals i partidistes. Aleshores farem el cim de la democràcia com a poble, i sortirem del dubte del què volem tots els catalans majoritàriament.

Ramon Mas Sanglas – 18/9/2010

La crisi alliçona alguns joves

Les dades oscil•lants de l’atur de cada mes són motiu de reflexió i actuació. Són barems significatius de recuperació relativa o de ralentí econòmic, segons la cara positiva o pejorativa de les xifres i l’òptica dels analistes.

Les estadístiques sobre l’atur del mes d’agost passat -facilitades pel Servei d’Ocupació de Catalunya- ens donen el balanç negatiu de quasi 17.000 persones més a casa nostra que han perdut la feina, després de quatre mesos d’escalada progressiva. Acabada l’època estiuenca, més propícia per trobar feines temporeres, no sembla tan greu, però, evidencia que els signes de normalització laboral estan llunyans encara. Casualment, aquesta davallada contrasta amb l’augment de matriculació de joves que retornen a les aules universitàries o als cicles professionals que havien abandonat en època de bonança per treballar, potser enlluernats per la facilitat d’un diner més fàcil o fatigats d’escola. Anys enrere, amb un mercat immobiliari necessitat de mà d’obra més precària, la temptació d’abandonar els estudis sense la formació pertinent era més freqüent. Les empreses que no miraven prim, ara en plena desfeta, han retornat al club dels parats un volum considerable de joves. Els més decidits o capacitats intenten refer la seva formació truncada o inadequada, abans de trucar inútilment noves portes. Curiosament, i fruit de la pròpia experiència com a treballadors – possiblement-, han recorregut als centres de Formació Professional, causa d’una petita allau de prescripcions no habitual, superior a les sol•licituds d’adults en les Facultats universitàries. La revalorització i la consciència de l’especialització laboral imprescindible sorgeix per pròpia iniciativa. La mentalitat paterna del fill universitari, com a prestigi, va quedant relegada. Som més pragmàtics i realistes amb consonància a les necessitats del mercat present i futur, més tecnificat, europeista i plurilingüe. El menyspreu d’un ofici poc valorat i mal remunerat d’antuvi s’ha superat. Avui dia el món de la investigació ja no és patrimoni exclusiu de la universitat. Pràcticament no existeix cap mòdul professional punter on la tecnologia tipificada del sector no sigui el principal ingredient i eix dels seus continguts. És la primera exigència empresarial a l’hora de contractar un treballador: la qualificació tecnològica actualitzada. La competitivitat obliga i estimula, per imposició de la demanda.

Als estudiants procedents de les branques professionals superiors, també se’ls ha fet el camí més expedit –no exempt de polèmica- per entroncar amb el món universitari, sense la selectivitat imprescindible. Tant uns com els altres, estan creant una classe social d’adults –innovadora- quant a la formació permanent qualificada. És un col•lectiu que està creixent arreu de les aules del país. El flagell de l’atur i la mateixa regressió de crisi han originat moltes víctimes, que algunes aprofitaran per reciclar-se amb tenacitat i sacrifici. És tot un alliçonament per a la joventut en edat escolar obligatòria. Quan toca, toca, sense perdre temps ni deixar passar oportunitats, que no sempre tornen. Mai més ben dit, que l’experiència és la mare de la ciència.

Ramon Mas Sanglas -4/9/2010

Convivència entre l'escola tradicional i virtual

Estem a punt d’encetar el curs escolar 2010-11 marcat per un fort impuls digital a les aules. La majoria de l’alumnat de primer i segon de l’ESO de Catalunya canviaran els llibres feixucs de text per un portàtil i els continguts equivalents de forma digitalitzada, pla anomenat eduCAT1x1. Molts estudiants, professors i aules s’adaptaran al nou rumb didàctic d’aprenentatge. Tres components indissolubles que hauran de cohesionar l’aventura de noves experiències i superar deficiències inevitables en el procés d’un rendiment escolar òptim, a més dels eventuals problemes tècnics de manteniment i connectivitat dels centres.

Les proves pilot –escassament practicades- en cursos anteriors, ja han detectat certs riscos i mancances en la digitalització excessiva o total de l’aulari en aquestes edats. Amb l’experiència digital limitada del cos docent, en general, i uns alumnes - cada dia més familiaritzat amb l’ordinador personal- , ambdós hauran d’harmonitzar la tasca individual a l’ordinador amb la relació i el treball d’equip. La pissarra electrònica activada a distància –substituta del guix polsós- sempre serà el focus comú de concentració que caldrà compaginar amb l’activitat de cada àrea o la navegació via internet. Inicialment, caldrà inculcar una bona dosi d’educació conductual i d’atenció col•lectiva per afavorir la participació davant del dubte i mantenir viu el diàleg sense distraccions. És un canvi en l’estratègia de recursos, -altament interactius, audiovisuals i dinàmics envers l’estímul i la resposta correcta- més que una innovació pedagògica. Sense aquesta fluïdesa permanent de relació tindríem un arxipèlag de ments on line desconnectades entre si. En certs moments d’avaluació i de pràctiques serà necessari un aïllament relatiu, però, no, com a sistema habitual.

Entre d’altres incògnites socials plantejades vull esmentar els deures escolars a casa. Desapareixeran? Seran també digitals o analògics, com fins ara? Estaran programats i penjats en el web de l’escola? Els pares –i a vegades, el avis- més aliens a les noves tecnologies, quedaran al marge de la participació escolar dels seus fills i néts? Hi ha qui aposta per la compaginació mixta de les dues escoles, la tradicional a casa -amb materials en suport paper- i la virtual, al centre educatiu. D’aquesta manera no caldria el transport diari del portàtil, exposat als pispes sense escrúpols, a l’extraviament per desídia i a les avaries per trasllat indegut o poc curós. Totes les formes demanen nous hàbits de treball, d’implicació i responsabilitat, que pares i mestres hauran de recalcar als fills i alumnes perquè les baixes dels materials siguin mínimes en benefici de la col•lectivitat.

Un segon capítol d’inconvenients és el camp competitiu dels llibreters digitals. Si només set editorials de la trentena que hi ha Catalunya s’han vist afavorides amb el vist-i-plau del Departament per distribuir els seus llibres digitals a baix cost i com a preferents didàcticament, la rivalitat i malestar en la resta és evident. Esperem que, paulatinament, siguin els titulars de cada centre, -sota el criteri del professorat i del claustre- , els àrbitres a l’hora de triar els millors textos digitals del mercat i no l’administració de forma excloent, malgrat els subvencioni, com és lògic.

L’important és l’adaptació progressiva de tots els elements humans. Això suposa esforç, formació, reciclatge constant i molt temps. Si l’informe PISA torna deixar Espanya en el lloc 32è en el rànquing mundial d’educació, -amb uns indicadors qüestionables d’ordenació- esperem que l’empenta amb més recursos ens situï en els primers escalafons europeus d’aquí pocs anys. No es tracta de miracles informàtics. El portàtil no eximeix del bolígraf i la llibreta per fer resums, redaccions i de l’estudi individual, la memorització. Ni confrontacions ni estats purs de sistemes i escoles. La complementarietat recíproca és el terme mig. No perdem mai de vista que la lectura eficaç assídua i el càlcul mental són els reis i guies del camí mental de tot estudiant novell.

Celebro joiosament i amb sana enveja aquests avenços, sense oblidar els primers programes casolans en el llenguatge informàtic Basic dels anys 80, amb disquets de cartró plastificat, que executàvem amb processadors de memòria insignificant, en pantalles blanc i negre. Era el material pioner de l’època i caríssim. El món intercomunicatiu creix veloçment sense fronteres. Si l’educació del país sap acollir-lo amb saviesa, equilibri inversor i tecnològic quan i com pertoca, serà un bon complement imprescindible per al creixement intel•lectual i la competitivitat laboral del futur. Esperem no arribar-hi tard i no perdre les oportunitats en el progrés escolar digitalitzat i virtual.

Ramon Mas Sanglas -29/8/2010

http://www.elperiodico.cat/ca/cartas/lectors/20100905/convivencia-entre-lescola-tradicional-virtual/1611.shtml