Tots contra Catalunya

En política no és habitual la lluita d'una correlació de forces partidistes contra una part representativa de la societat d'un país. El problema és d'immaduresa democràtica o d'excés de poder?

Catalunya i Espanya en litigi contra el fraccionament. No és novetat. On són les arrels de la conflictivitat sense remuntar la història secular? L’ambició partidista i la mala gestió administrativa d’unes estructures nacionals mal engendrades, immobilistes i caducades. Sánchez, Iglesias i Rivera a la Moncloa amb Rajoy per buscar l’encaix de Catalunya o enfortir els murs de resistència? Una similitud perfecte del sherif que crida els capatassos al seu ranxo per  imposar la seva llei: guanyi qui guanyi el 20-D ens vacunem tots contra el trencament d’Espanya. Xantatge preelectoral? Prou estirabots. El rèquiem de l’independentisme cantat per Rajoy és sepultar la democràcia espanyola. Si Espanya “no és negociable” (Rivera), Catalunya tampoc és una joguina i objecte de subhasta. On està  l’oposició socialista del Congrés a un govern totalitari i retrògrada? Aquell socialisme del “apoyaré” l’Estatut? No solament no rectifica amb un mea culpa i acatament a la veu popular del  27-S sinó que es fa còmplice amb els milions de signatures del PP que van pressionar el Tribunal Constitucional per completar la ribotada d’una llei votada en les Corts Espanyoles. Si aquell contingut legal era incongruent, per què el van aprovar per majoria? A molts catalans incomoda la sacrosanta uniformitat hispànica de fa 37 anys i que no van votar. Per això lluiten contra l’assetjament lingüístic i la sostracció fiscal abusiva. Catalunya només recapta el 10% global dels seus impostos i ha de viure d’un FLA pidolaire que retorna amb interessos a més del 8% de solidaritat. La ironia de l’amo i motor espanyol esdevingut masover i submís. Tota llei té el mateix rang d’aplicabilitat. L’Estatut aprovat  per les Cambres espanyoles també era un imperi de la llei compatible amb la Constitució. Reconeixia la nacionalitat catalana en un racó del preàmbul. L'enderroc d’aquella  legitimitat per l’alt tribunal polititzat i fet exprés ha portat aquest fangar. El cop de porta de l’Estat al clam popular durant quatre anys i als resultats electorals últims no poden quedar impunes en una societat democràtica. Esgotats tots els intents, el poble planteja una desobediència provocada: desobeir l’Espanya que va trencar la Carta Magna catalana per obeir el mandat secessionista de les urnes. El govern central no vol reaccionar amb la fórmula més lògica i europea: un referèndum oficial, pactat i vinculant. L’única raó de la tossudesa política, no jurídica, és la por de perdre la locomotora econòmica del país. La desconnexió territorial  seria la seva regressió interna i més impotència a Europa. Cap partit unionista vol donar a tòrcer el braç i fer-se còmplice històric de més precarietat. S’han conjurat contra el perill més greu de la integritat nacional, com  va succeir contra el terrorisme etarra. Trista comparació i reacció, com si un referèndum fos un delicte. L’Espanya profunda i colonial ha superat realment la transició dictatorial? Les amenaces de l’article 155 i el reforç del TC d’emergència delaten la covardia dels seus polítics.

Les vies toves de negociació a llarg termini com la reforma constitucional o un assaig de federalisme penjat a les beceroles són l’engany camuflat d’un sistema de finançament fallit i sense credibilitat. Canviar de pell per revestir la mateixa insuficiència autonòmica és camuflatge. La promesa del reformisme sine die és la pipa de la pau abans del 20-D o l’esnobisme  regenerador espanyol? Sense el dret a la autodeterminació dels pobles a decidir el seu futur no hi ha progrés polític real. Dels quatre grans només Podemos s’hi acull. On està arrenglerat el PSC? Pateix una amnèsia de catalanisme o un enyorament del germà gran alineat amb Junts pel NO. Ha oblidat compromisos parlamentaris no llunyans. El matrimoni a la força és d’èpoques reials medievals. Fins quan viurem atacs polítics d’ansietat i d’anacronisme? La DUI és irracional en un món civilitzat, però, inevitable des d’un món engarjolat. Tant costa preguntar al catalans les seves preferències? Continuar units amb la integritat de l’Estatut original i una reforma fiscal  profunda o la separació pacífica d’Espanya. No hi haurà resposta democràtica sense cap proposta política. És el carreró sense sortida de la sordesa i del fals orgull patriòtic.

Ramon Mas Sanglas – Sta. Eugènia de Berga, 30/10/2015

 

El votant exigeix fets, no paraules electoralistes

Els sondejos 20-D promouen maquillatges polítics de campanya. Catalunya serà la màscara central dels quatre grans partits amb un Parlament a l'ombra i expectant vers Madrid. Espionatge mutu.

La palestra del 20-D comença amb una certesa molt competitiva: cap partit aconseguirà la majoria absoluta, afortunadament. Una premissa estimulant per a l’acarnissament polític en una cursa dels quatre grans que aspiren la Moncloa. Els participants de segona divisió o autonomistes  seran menys rellevants, llevat d’alguna necessitat  aritmètica extrema com l’episodi CUP respecte Junts pel Sí. Catalunya serà el maldecap de tots i el roc de la sabata que no sabran on i com ubicar o treure’s. Els resultats 27-S i per afegidura la causa judicial dels tres querellats 9-N han incomodat tant, que l’òrbita 20-D gravitarà sobre el desenllaç d’aquests dos nuclis, polític i judicial. El súmmum del trencaclosques seria que una candidatura independentista esgarrapés una trentena d’escons a Madrid. Hi ha prou esma política amb vocació sobiranista sense la societat civil de bracet per plantar-se a l’hemicicle madrilenys amb cara i ulls de reivindicació? Les enquestes sobre 20-D posen el PP com a primera força amb 50-60 escons menys, seguit del PSOE. Amb la suma de Ciutadans o Podemos per separat  cap dels dos partits rotatoris obtindria la majoria necessària. Únicament la fusió dels dos rivals (PP i PSOE) formarien govern. Inversemblant, però, no impossible. Es van agermanar contra el terrorisme etarra. Per evitar la sortida democràtica i referendada de Catalunya, podria repetir-se el mateix episodi. Dos acèrrims adversaris que parlen d’emergència nacional i salvació patriòtica són capaços de tot per tal de no perdre Catalunya, motor de pervivència. Les preses del procés i la unilateralitat  radical s’han refredat vist el panorama. Només un nodrit bloc d’escons independentistes al costat de Podemos i els reforços autonòmics compromesos amb el dret a decidir podrien contrarestar l’espanyolisme més desaprensiu, si Ciutadans acompanyés la seva predisposició negociadora amb una oferta llaminera i dissuassòria per dirimir en un referèndum a canvi de la ruptura, que rebutgen amb fermesa. Sense aquests ponts seran inevitables unes segones eleccions catalanes i tirar pel dret en cas de guanyar en vots i escons. Plebiscit pur i dur. Última oportunitat. Cap referèndum acordat, però, sortiria gratuït per les dues bandes. La convicció ideològica d’un nou Estat o la butxaca d’un finançament reformat, -un dilema transcendental-, estaran exposades als paranys de l’engany. El govern espanyol és un mestre consumat en transgressions econòmiques pactades i morositats envers les autonomies. Unes promeses de canvi radical d’Espanya envers Catalunya –per què ens estima- sense traspassar la recaptació total d’impostos a la hisenda catalana seria un miratge. El poble, la llengua catalana i la seva història no es subhasten.

El ciutadà nedarà en el mar de les promeses electorals. S’estan configurant les màscares de cada partit sota cosmètiques sospitoses. El PP ha perdut actius forçosos per la corrupció i desacords interns. Continuen inalterables els eixos conservadors: unitat nacional fèrria i la inviolabilitat constitucional o imperi de la llei fent bandera de la redempció econòmica del país. El PSOE, més obert i suspicaç, promet reformes: derogació de lleis retrògrades del PP, reforma parcial de la Constitució i un sistema federal desconegut. El dret a decidir sostingut fa un temps pel PSC i alguns homòlegs estatals s´ha diluït. En què difereixen els dos clàssics respecte Catalunya? En ben poc, pràcticament. “S’ha de reformar Espanya per convèncer els catalans i seguir units” (PSOE-Cs’s-Podemos). Explicaran abans d’anar les urnes com pensen fer-ho? Si Ciutadans proposa eliminar el concert basc com a principi d’unitat, el xoc d’Espanya tindrà dos fronts vius: Catalunya i Euskadi. Tot plegat evidencia que la primera  transició democràtica s’ha esgotat i demanda un relleu institucional, autonòmic i fiscal arreu, sense oblidar la pluralitat nacional i les singularitats territorials o nacions. La simetria exclusiva com a barem d’igualtat i garant d’unitat  aportarà més confrontació i divisió irremeiable. El 20-D els polítics rebran les qualificacions dels seus deures en funció de les solucions reals, no les promeses.

Ramon Mas Sanglas – Sta. Eugènia de Berga, 20/10/2015

Del terratrèmol polític al desconcert judicial

És difícil de confegir un puzle quan falten peces. Pitjor quan en sobren, són d'un altre joc i pretenen encabir-hi com sigui. Polítics i jutges, cadascú a casa seva pel bé del poble.

La societat catalana y espanyola viu moments polítics convulsos que deriven cap a la incertesa del futur social, econòmic i governatiu. Deixant de banda els antecedents històrics seculars del conflicte espanyol-català, la moguda més immediata comença amb el trist desenllaç de l’Estatut fa cinc anys, la mala llavor i causa del xoc de trens que fa un any en patim les conseqüències més injustes. El 9-N va ser la primera topada greu sense descarrilar, encara. Però, estem en via morta. En aquest darrer any s´han precipitat vergonyosament les col·lisions. La guerra freda entre les dues administracions ens ha dut vora el precipici. La prepotència de Madrid per frenar el procés sobiranista no ha tingut límits ni mesura amb les querelles més humiliants contra la democràcia per posar urnes. L’estocada final contra l’èxit independentista del 27-S es plasma en la citació judicial contra el president i dues conselleres. Com a colofó, l’aprovació definitiva de l’arma mortífera en mans del Tribunal Constitucional contra un hipotètic president desobedient: la deshabilitació o empresonament. L’art.155 no és suficient? Tot i casualment, el dia 15 d’octubre del 2015, efemèride del 75è aniversari de l’afusellament de Lluís Companys. Quantes coincidències! La trama fefaent de “la ràbia contra les urnes del 9N” –expressió d’Artur Mas- no necessita de més arguments. La conjuració del poder judicial i legislatiu absolutista de l’Estat ha quedat palesa, imposant unes acusacions inexistents als ulls de nou fiscals de Catalunya. Els demandats no podien declarar a Madrid. De fer-ho el govern central s´hauria lliurat –potser- de la humiliació del bany de masses que van rebre aquí els encausats, qualificat des d’allà de pressió contra el tribunal i la justícia. No volien embrutar-se les mans? Certament. Més còmode delegar i imposar la feina ingrata. Gràcies, no obstant, per fer posar en evidència la solidesa democràtica del poble català una vegada més. Falta només la imparcialitat del veredicte.

El poder polític es mostra insaciable. Les topades es multipliquen. La foguera electoral del 20-D s’està atiant dia a dia per tots costats. La majoria absoluta del Congrés i el Senat està gastant els últims cartutxos lligant decrets i pressupostos a contrarellotge amb tota l’oposició en contra, malgrat la descomposició interna i baixes del PP. Tota una pèssima feina mal feta que un nou govern en la incògnita haurà de desfer i redreçar. La interferència crònica del poder executiu, legislatiu i judicial està torpedinant i empobrint la democràcia del país. Prou de polititzar la justícia i judicialitzar la política. El clam arreu dels pobles no és cap revolta, és l’ús de la llibertat per aturar el desgavell. Si la Constitució és l’imperi de la llei perfecta per als conservadors, a què responen tantes corredisses per deixar-ho tot “lligat i ben lligat”? Ja ho va fer el dictador. O és que la transició democràtica està mal redactada, va deixar llacunes i portes mal tancades o ja inservibles? Queden deures pendents per blindar la Moncloa o són alumnes molt curosos. Amb tantes prevencions el litigi amb Catalunya queda irresolt i més distant. La llei sense diàleg i entesa és un mur. Ho palpem doblement a casa nostra entre el bloc del SÍ-NO i dintre del mateix bàndol independentista. Caldran unes segones eleccions catalanes per incapacitat d’acord? Els catalans, no ens valorem com a models demòcrates? Només hi ha dos ingredients conciliables imprescindibles: renúncies mútues amb negociació bilateral i un referèndum acordat  vinculant. Si es guanya, entrarem a Europa per la porta gran, sense rancúnies i boicots de mercat veïnal. Els resultats del 20-D no desencallaran la situació sense implicacions reformistes profundes. Si Catalunya vol marxar d’Espanya dependrà dels catalans, no de la voluntat dels espanyols i els seus nous governants. Només amb paraules i més amenaces no s’atura un procés de divorci ni es consolida una parella malavinguda.  Per solucionar-ho, què fan uns i altres per convèncer-nos de continuar units o separats amigablement? Únicament amb fets pactats i justícia real deixarà de tremolar el país, pacíficament i sense represàlies, deixant al jutge el tribunal i al polític el seu escó.

Ramon Mas Sanglas – 17/10/205

El vassallatge del qui al què, com i quan

La CUP dixit. No és cap dogma de fe el seu discurs, malgrat que desitjable per aconseguir la meta. L'impàs del 20-D pot capgirar molts esdeveniments aquí i allà. Temps al temps.

El procés independentista sembla paralitzat mediàticament. Per quant de temps? Ara el rellotge està en mans de Junts pel Sí, però, sota les ordres de la CUP. Els últimes de la fila en escons han passat a dirigir l’orquestra. Un joc d’escacs enrocat. El programa dels cupaires ha esdevingut un apèndix clau del full de ruta del procés que cal compatibilitzar amb els eixos centrals dels companys de viatge. Un “què” compendiat en 39 punts ha creat més complexitat negociadora centrada en la ruptura: desobediència a la llei i al TC, inici de l’Estat constituent de la república, un pla de xoc social urgent. Això tufeja a unilateralitat, a la que renunciaven sense el 55% de vots. Els 62 socis de CDC-ERC estan disposats a trencar tot vincle amb la negociació bilateral? El TC encara és el supervisor legislatiu a Catalunya com a súbdits espanyols i està a l’aguait de tot moviment i proclama il·legal.  Convergents i republicans acceptaran l’exigència d’un programa tan radical sense que els autors s’impliquin personalment com a part del govern? La lògica del discurs és eloqüent i l’objectiu irreversible, però, impracticable ara. No es pot proclamar una República catalana sense trencar en algun moment la legalitat espanyola. És cert. Cal fer-ho tan dràsticament i dramàticament? El dubte està en “quan i com”. El rampell de les preses pot ser contraproduent tenint en compte unes eleccions 20-D a la vista amb un canvi prou evident de forces polítiques en la Moncloa i el Congrés. Tres premisses que condicionen una quarta incògnita: “qui” serà el president? És molt suposar que no exploti cap mina al llarg del recorregut abans d’arribar a la meta presidencial. Amb el dit ficat a l’ull d’Artur Mas, encara que Junts pel Sí superés totes les proves –algunes quasi impossibles-, qui garanteix de facto el suport de la CUP en aquest líder convergent? Una prova de foc que voreja el xantatge i que mai permetran els afectats amb el recurs de segones eleccions a partir del gener. Amb un nou marc polític espanyol, tot podria canviar per bé o per mal del procés, sense l’absolutisme immobilista del PP. En definitiva, les tesis eufòriques i arrodonides de la CUP, -insòlites pels contrincants- poden convertir-se en un grapat de cendres per múltiples causes adverses sobrevingudes de fora i de casa mateix.

El clan de la CUP ha d’obrir portes i ments, a temps. Corre el risc que Junts pel Sí trobi uns  aliats mínims d’última hora i deixin penjats a 10 socis imprescindibles, de moment. Una visió restrictiva de la política centrada només a Catalunya no és positiva a l´hora d’eixamplar fronteres d’entesa. És indispensable que l’independentisme faci acte de presència unitàriament en els comicis nacionals? Sense cap mena de dubte, per aprimar el centralisme espanyolista i reforçar la necessitat d’un referèndum oficial, meta final del procés constituent. Un exemple recent, la victòria aclaparadora de diputats secessionistes escocesos  en les darreres eleccions britàniques. Ara disposen d’una  base més sòlida per a una segona proposta referendària, malgrat la derrota de l’any passat. Aquesta possibilitat d’èxit a Madrid està en mans del poble català i de la convicció dels candidats sobiranistes. No hi serà la CUP per decisió assembleària. El 20-D promet ser competitiu i engrescador. Els dos clàssics (PP-PSOE) desgastats pel pes d’una trajectòria d’encerts relatius i sotragades greus de corrupció, es veuran les cares amb dos aspirants novells de mans netes (C’s i Podemos), nascuts de l’il·lusionisme jove renovat i de la indignació social, respectivament. Uns amb el segell conservador -marca blanca del PP- i altres a l’esquerra del socialisme tradicional. La cinquena força difícil de rosegar i pair seria el nacionalisme territorial emergent. Per què no tots units, gallecs, bascos i catalans? En conclusió, el futur govern d’Espanya s’intueix plural i tranversal amb una triple tasca complicada: desfer múltiples reformes equivocades de quatre anys, dissenyar un marc constitucional de segona transició i definir -urgentment- un model federal desconegut o regional de finançament just, si no vol perdre les dues joies, les potències econòmiques del país: Catalunya i Euskadi.

Ramon Mas Sanglas – Sta. Eugènia de Berga, 12/10/2015