Dictadura del NO contra el SÍ de les urnes

La victòria independentista incontestable del 27-S ha estat rebatuda pel govern espanyol, com era d'esperar, i part de l'oposició catalana vençuda. Els gens democràtics hispànics són d'una galaxia extraterrestre o les matemàtiques fallen.

 

El poble català ha parlat clarament (77,5%). Els silenciosos també. Uns resultats inapel·lables amb majoria sobrada favorable a la independència han fet engegar –malauradament- la maquinària maquiavèl·lica del govern espanyol per paralitzar el menor canvi d’autodeterminació. La fragmentació d’un país només es dóna per la mala voluntat dels governants i la negativa al pacte. L'orgull constitucionalista del 1978 no pot pair políticament la sobirania d'un poble al segle XXI. Una vegada més, el mur de la llei immobilista i les declaracions absurdes contra una victòria evident contradiuen la llibertat democràtica de les urnes enfrontant escons i vots, com a excusa. Si la majoria absoluta de Rajoy està recolzada pel 44,63% dels votants espanyols, ¿no és vàlida la majoria independentista catalana amb el 48% de vots autonòmics? El sobiranisme català hauria acatat la derrota del mandat popular, d’haver-se donat. Per què no fa el mateix el centralisme espanyolista? Les regles del joc no poden alterar-se en funció dels resultats adversos quan les eleccions són legals i acordades pels participants. D’això se’n diu traïdoria democràtica inquisitorial. El corró  absolutista del PP podrà frenar el procés tres mesos amb el TC fet a mida a tal efecte, però, no als ulls del món. El més incongruent és, no obstant, que els interessos d’un partit involucionista pels fets-, deixi en ridícul els valors d´un Estat europeu negant un referèndum legal a Catalunya, el seu motor econòmic que tant estimen, per necessitat. Tots els exabruptes apocalíptics de la campanya electoral, de ser verídics, afectarien el territori espanyol. És la seva por que no van aconseguit inculcar a l’electorat català. La inversió  tramposa dels efectes perversos ja no és creïble en una societat intel·ligent. Les urnes no ho perdonen. Les males arts en període electoral són injustificables, i conjurar a posteriori la lluita contra uns resultats inesperats, fent servir l’artilleria jurídica estatal, és una declaració de guerra bruta en tota regla. La burla més flagrant del consens i mà estesa de que Rajoy sempre ha presumit, irònicament.

L´honorable líder del procés, el quart de la llista, mereix l’aplaudiment clamorós d’un poble lluitador, malgrat els boicots persistents de l’oposició. Sempre actiu, mai ha estat amagat. No li han fet la feina com en altres partits amb líders desapareguts, ni amb reforços polítics espanyols i estrangers sobrevinguts. Sense la seva tossudesa cronometrada, rigorosa i orquestrada de cinc anys, l´èxit del 27-S no hauria estat possible. Gràcies, Artur Mas, president. Sabem que la victòria final es deu al poble, però, el camí –ple de mines i d’obstacles- ha tingut uns enginyers que els han sabut sortejar. Demanar la dimissió és  reconèixer la nosa que els fa per la feina feta. Queda el més difícil, però. La brega amb el nou govern espanyol sense majoria absoluta –esperem-, no ho posarà fàcil per encarar la recta final. Al govern de concentració català només li fem dos precs: entesa interna i diàleg efectiu per  declarar o no la República Catalana mitjançant un referèndum en el marc europeu pactat o votar una alternativa digna del país, in extremis. La civilització política hispànica no pot arribar fins aquí deixant de banda tribunals i amenaces? Cap  partit català, llevat del PPC, es resigna continuar amb l’estatus autonòmic actual. Per extensió,  tot el regne d’Espanya es veurà abocat al canvi. El cadàver de la transició clama la sepultura. Això només es fa amb la regeneració democràtica com ha demanat Catalunya el 27-S portant a terme l’estricte compliment de les urnes.

Ramon Mas Sanglas – Sta. Eugènia de Berga, 28/9/2015

Independència pactada, la DUI in extremis

El dia 11-S s'aixecarà el teló de la campanya electoral. L'espectador veurà un escenari farcit d'incògnites. Sabrà trobar la solució més adequada per expressar-la el 27-S?

Sondejos seriosos donen la majoria del Parlament a Junts pel Sí (60-62 escons) amb la CUP (8-10) sobre un 70-72% estimatiu de participació. No així en vots, el súmmum de l'èxit. Només el 12% de catalans admet la independència unilateral. A una democràcia definida a través de les urnes el govern espanyol no pot negar-se a negociar una transició independentista pacífica i encara menys fer fora de la UE uns membres de ple dret. La batalla final està per lliurar amb les mútues estratègies de campanya. La realitat és que els convençuts dels dos fronts antagònics no faran cap pas enrere.

Sobre la base d'amenaces ministerials, cartes insidioses i proclames contra candidats, en lloc d'aportar llum i programes al votant, ageganten els murs del 27-S. Un govern de concentració per començar el procés constituent de la transició independentista fins el referèndum final i legal es perfila més a l’abast. Com trencar el contenciós amb Madrid per encetar la negociació bilateral? Amb la força devastadora i brutal de les urnes. No una majoria simple, malgrat que suficient. Un tsunami de vots imposaria el canvi dràstic de l’Estat als ulls del món amb una oferta antisecessionista convincent o la independència amigable. Són les úniques alternatives a qualsevol decisió unilateral. Senyor Rajoy, no tergiversi els antecedents. El president Mas va venir a la Moncloa demanant un pacte fiscal plausible per a Catalunya, no un referèndum d'entrada. Aquest va ser el segon pas per la tossudesa a estudiar la sol·licitud. El 27-S, és la porta oberta al poble que es va tancar políticament a Madrid per imperi de la llei, sempre canviable per l'home de bona voluntat, no de mala fe amb el canvi d’un TC coercitiu i a mida de les circumstàncies absolutistes.

Un triomf inapel·lable del SÍ/SÍ obligaria declarar Catalunya un Estat independent. Però, alerta amb els llops vestits d’ovella, com Catalunya Sí es pot o el PSC. Què pot i què volen? El dret genèric a decidir una Nació sense Estat amb hisenda pròpia simètrica, drets en llengua i cultura, sense oblidar la solidaritat imposada? En què diferiria d'una Espanya federal tan enunciada com desconeguda? Felipe González va tenir 12 anys per reconèixer una singularitat catalana. El “apoyaré el Estatut” de Zapatero és la burla que patim. Només en vigílies del 27-S la incultura política s’adona que Espanya en sortirà més perjudicada que Catalunya. El sobiranisme no caurà en el parany de la promesa fàcil i buida –com Cameron als escocesos- per fer canviar el vot final. Unionistes, baixeu del burro i abandoneu la intransigència centralista secular i accepteu el repte de la raó. Possiblement,  una part del 42% d’indecisos agafarà una papereta en busca d’una millora substancial de Catalunya  sense riscos personals i els menors costos europeus, sense cap adéu. És el votant pràctic o de butxaca, respectable,  que només busca la viabilitat econòmica. En el recompte, s’alinearan amb el SÍ o el NO? De moment, Junts pel Sí i la CUP encapçalen el camí cap a la independència, unilateral en últim terme. És innegable que en molts electors dormita la tercera via subliminal en primera instància, sense renunciar l’ultimàtum de la fugida com a segona. Espanya vol posar a prova els catalans abans d’agenollar-se amb una oferta? Creuen que estan en venda? Necessiten comptar-nos per aplicar el seus barems, fallides  les teories polítiques del diàleg. Per què més baralles internes de campanya  i més guerra bruta nacional? Que parlin les urnes. L' últim i únic objectiu és pactar amb dignitat un nou status referendat de Catalunya sense segregació o acceptar bilateralment totes les conseqüències de  la desconnexió jurídica definitivament. L’imperatiu de les urnes és sagrat. La unilateralitat només la imposarà la ceguesa del diàleg i l’incompliment dels resultats 27-S. Parlem de negociació estructural i econòmica de país, no de persones. A Catalunya hi conviuen moltes ètnies, castellans sobrevinguts i empresaris de fora que no tenen perquè ser víctimes d’una rescissió ben entesa. Marxaran els catalans o l'empresariat resident fora de Catalunya? Què preval, l'imperi de la llei constitucional espanyola o l'imperi dels drets universals democràtics d'un poble? Un nou govern espanyol tampoc serà la panacea del problema Espanya-Catalunya. Caldria, abans, un canvi institucional profund que enterri una transició superada. Els actors d'aquell escenari estan preparats políticament i personalment per fer renéixer un futur espanyol i català regenerat? A una resposta negativa, només la independència potser la contrapartida per necessitat vital i llibertat humana.

Rsmon Mas Sanglas – Sta. Eugènia de Berga, 8/9/2015

El terror espanyol al diàleg democràtic

El 27-S sembla haver entrat en campanya a nivell espanyol. El calibre dels torpedes contra la independència intenta arrassar tota entesa i llibertats. S'han esvaït els valors universals de la democràcia?

 

Com era d’esperar -i el que veurem-, la maquinària maquiavèl·lica del govern del PP s´ha desfermat a marxa forçada  contra el procés sobiranista pacífic i legal de Catalunya per impedir, com sigui, el triomf de les candidatures Junts pel Sí i la CUP, altament perillós per a l’economia d’Espanya. Canviar les funcions institucionals del Tribunal Constitucional (TC) per adaptar-lo ad personam per enderrocar el president Mas, és la vilesa més antidemocràtica que mai ha patit el país després del franquisme. Una conjuració de tal magnitud  no té precedents, llevat el pla Ibarretxe en menor escala. Si volen penalitzar incompliments de sentències, l´Estat bat el rècord contra Catalunya. Però, el seny de molts magistrats es nega fer de botxins i participar de la guerra bruta del PP. Tots els partits, sense excepció, han condemnat aquesta barrabassada legislativa del Govern espanyol, una “Brunete jurídica irracional” (Pilar Rahola) per la impossibilitat física davant del món de treure el tancs de l´hangar.  En paraules del mateix president Mas “és el retorn de la Inquisició espanyola” del 1478, fundada pels Reis Catòlics, per mantenir l’ortodòxia dels regnes hispànics. Només manca la foguera en la plaça pública o la tortura per arrancar el penediment del reu. Tal cinisme estratègic, aprofitant el corró de l’absolutisme parlamentari, és la vexació de la democràcia i dels drets universals de l’autodeterminació dels pobles. Els ideòlegs d’aquesta iniciativa esperpèntica sobre el TC, han sospesat les conseqüències adverses que se’n derivaran, pitjors que el mal que pretenen curar? Molts indecisos s’estan definint per fugir d’un Estat que castiga la democràcia de les urnes, imposa les lleis unilateralment i tanca les boques discordants amb sistemes coercitius i multes. La traïdoria d’aquest procediment revesteix especial gravetat pel moment electoral, pocs dies abans de la campanya 27-S i amb la participació directa del candidat del PPC. Uns fets que ageganten les conviccions d’un poble solidari i generós per sortir de la servitud durant dècades.

Europa està envaïda d´immigrants fins el coll. Què té a veure amb la independència de Catalunya i les declaracions genèriques de la senyora Merkel al respecte forçades per Rajoy? Espanya accepta més refugiats a canvi que Europa negui un Estat català? Aquests tripijocs són propis de ments mesquines i xantatgistes, no de la maduresa europea. És d’admirar l’acolliment voluntari de moltíssimes famílies catalanes i espanyoles, però no el sistema impositiu del govern a canvi de favors i represàlies. El cúmul d’envestides contra el catalanisme és esgarrifós: la carta de Felipe González tractant de nazis als independentistes, la declaració de Alfonso Guerra titllant de feble un PP que no aplica l’article 155 contra el “cop d’Estat de Mas a càmera lenta”, la satisfacció d’Aznar al veure com s’esmicola el partidisme català i no Espanya. D’aquí ve el darrer torpede del govern –el TC- que li ha sortit per la culata i a destemps.

En la compareixença al Parlament Artur Mas va revelar els múltiples intents frustrats d’entesa amb Rajoy abans d’engegar el procés sobiranista. No viuríem ara aquest litigi amb el reconeixement de la plurinacionalitat de l’Estat espanyol. No es pot aniquilar un moviment popular identitari de segles. No és de rebut  negar la seva singularitat econòmica, lingüística i cultural. És el preu que caldrà pagar per l’error històric de simetria abusiva de les autonomies a canvi de continuar units. Tal autodeterminació faria oblidar la independència en un referèndum legalitzat, molt probablement. Però, una doble pregunta inevitable: No és massa tard? L’orgull del Regne d’Espanya està disposat ajupir el cap? El vespre del 27-S, la nit plebiscitària del “Sí/No”, malgrat no agradi sentir-ho, sortirà a la llum la intencionalitat dels catalans envers el seu futur. Una majoria minsa seria motiu d’alegria continguda suficient per obligar a negociar amb el nou govern espanyol del desembre, però, insuficient o molt incòmode o poc desitjable per declarar la independència de Catalunya. Tot és possible i tot està a les nostres mans, menys continuar travats com fins ara.

Ramon Mas Sanglas – Sta. Eugènia de Berga, 3/9/2015