Immersió lingüística i cultura política (NE)

La persona pública que no predica amb l’exemple ven fum. Molts polítics són venedors circumstancials. Justificar uns interessos de partit tergiversant la realitat a contracorrent, com la immersió de la llengua autòctona en el seu àmbit escolar, és una perversió. Sense recordar els plets judicials entorn del català els conservadors han utilitzat la llengua segons l’oportunisme de cada moment.
Per apaivagar les brases que va atiar fa uns mesos, el PPC es mostrà discret en campanya electoral en aquest tema. Va intentar minar amb tacte i subtilesa la llengua vehicular introduint un nou element: la llengua estrangera obligatòria a l’escola. El trilingüisme és un refugi camuflat de l’anticatalanisme polític. Una entrada pel darrere. De pas, deixa colar l’ intent de la imposició castellana per la porta lateral i paral•lela a la catalana amb un 50% cadascuna. De no aconseguir-ho, proposa un repartiment proporcional de les tres llengües en un 33%, respectivament, menys impactant que la immersió del castellà pel broc gros. El departament d’Educació i les escoles saben que explicar ara en anglès un terç de les àrees comunes és impossible, ni l’alumnat està preparat. Actualment gran part del professorat està en fase formativa de la llengua anglesa i requereix temps. No poden exigir de cop i volta als professionals uns canvis idiomàtics en el sistema didàctic de la seva especialitat. Ja dominen les dues cooficials de Catalunya, evidentment, però no una tercera per obligació curricular. Les noves fornades del gremi faran canviar el panorama arreu del país per exigència universitària de la professió.
Exigim professionalitat a tothom. Parlem dels polítics, especialistes en reglamentar la vida del altres. ¿Quins estudis universitaris mínims d’especialització es requereixen per formar part d’una candidatura electoral i ser membre d’un Congrés, Senat, Parlament autonòmic o Consistori local? Tot espanyol major i legal pot ser candidat, diu la Constitució. No parla de qualificacions mínimes, sí de partits. Vet aquí la coixesa intel•lectual de tot un muntatge partidista d’interessos. El poble rebutja la tecnocràcia imposada a dit, i amb raó. El polític la critica per ser la competència. Pitjor és, però, la ineficiència política. ¿Per què no passen tots els futurs governants pel sedàs de la formació política específica –un màster, per exemple- abans de passar per les urnes, nominalment i sense camuflatges ni amiguismes de partit?
El comú denominador del saber polític són els idiomes del país. A nivell nacional el castellà, el català i el gallec per a tot governant espanyol. L’ èuscara seria una excepció pel seu origen no romànic. L’obligatorietat de les tres permetria exercir la llibertat d’ús de les cooficialitats lingüístiques de la nació en les Cambres espanyoles sense cap despesa d’intèrprets, amb l’única excepció basca. L’anglès hauria de ser un condicionant cultural elemental i obligatori de tot polític soci de la Comunitat europea. És d’ús habitual com a llengua internacional d’informació i comunicació. Vist el panorama, ¿com gosen imposar un trilingüisme escolar sense donar-ne exemple com a polítics?
El més greu és la politització de l’escola des d’un centralisme uniformador en contra de les llengües perifèriques minoritàries. Mentre a Catalunya l’ús del castellà al carrer, als medis de comunicació orals, escrits i a casa superi en percentatge, el català s’ha de tutelar a l’escola sense cap reserva. Els adults que frenen l’aprenentatge d’una llengua cooficial als fills posen traves al seu futur professional i cultural si pensen treballar en una Autonomia amb llengua cooficial. La cultura no té fronteres. Només les posa la ment obtusa.
Ramon Mas Sanglas – 28/11/2011

Voràgine de les crisis (NE)

Ni l’hàbit fa el monjo ni el canvi polític és la solució. Només l’esperança, el combustible que ens fa rodar cada dia, ens diu que no tot està perdut. De petites il•lusions neixen grans projectes amb constància i exigència. És l’esperit de la renovació i supervivència que ens empeny a trobar una porta de sortida quan la llum de dintre s’apaga. El 21-N va començar l’expectació. Haurem fet diana en els governats que diuen han vist la claror de sortida del túnel, o haurà estat tot un miratge de promeses sense contingut? Si la lluita ha estat una enganyifa entre polítics, per superar la seva crisi de poder, la nostra crisi econòmica i laboral tindrà caràcter vitalici. Si la immediata actuació del guanyador no encarrila la viabilitat del projecte compromès, el país, ¿suportarà més temps nous embats?
L’ull del dubte sobre la transparència econòmica està posat en el cor de l’Europa dels 27: Alemanya i el seu entorn bancari. Els països emergents asiàtics i llatins han penjat una gran incògnita en la seva confiança inversora vers Europa. USA comença a tremolar sobre la fermesa de l’euro. El mateix Banc europeu fa trontollar els mercats en funció de l’especulació entre creditors i deutors. Quin és el vertader barem per saber quan una nació està en perill objectiu i vora la intervenció? Tal inseguretat és l’amenaça d’una segona crisi monetària greu degut al desequilibri del capital malintencionat. La descapitalització dels febles pot fer saltar la democràcia pels aires, i més ràpidament en països regits per tecnòcrates, que no han passat per les urnes populars.
Cada dia prenen més cos els mals auguris dels visionaris quan afirmen que tenim crisi per a dècades. Es queden curts, potser permanent. La utopia d’un món millor, igualitari i globalment equitatiu, amb menys rics i pocs pobres és ciència ficció, evidentment. A escala europea s’està trencant la unitat de mercat i es posa en dubte l’ús de la moneda única i el ritme comú de creixement. A nivell espanyol tenim la societat fragmentada econòmicament, amb macro endeutaments entre l’Estat, Autonomies i entitats municipals. La nostra xifra d’atur, inaudita a Europa, fa insalvable la reubicació laboral de cinc milions de persones, ni en dues legislatures. Ni amb les reformes més radicals i precàries entre empresaris i treballadors, -deixant de banda el crit del sindicalisme- podran recol•locar tanta mà d’obra desenfeinada. El mercat de consum tampoc absorbiria un excés de productivitat quan la pobresa de salaris i la pèrdua de poder adquisitiu no permeten més liquiditat. Aleshores, la crisi es converteix en un enemic personal i familiar amb l’angoixa de conviure-hi com una malaltia crònica. És la nova societat del malestar que ens espera i ens aporta el neoliberalisme dels rics?
Governi qui governi sense canviar el sistema polític i administratiu, fiscal i electoral, el fracàs està quasi garantit. Només amb retallades i més impostos, sense controlar els capitals evadits i l’economia submergida és pretendre buidar el mar. Si no acceptem que la pedra filosofal està en el poble i no en la protecció dels interessos polítics i financers, el país girarà al revés, de vaga en vaga. Sobren ideologies i falten plans de govern elaborats per savis especialistes, no solament pels amateurs polítics premiats per la fidelitat eterna al partit. Partidisme i tecnocràcia no són rivals quan superen el vistiplau de la ciutadania.
El raig de claror i l’esperança de canvi demana sacrifici de tots, en proporció al benestar de cada classe social. Amb l’estricte compliment de tots els espanyols amb el fisc, declarant anualment tots els ingressos i béns patrimonials -una altra utopia- , sortiríem de l’endeutament en un o dos any. Les recaptacions posteriors permetrien grans inversions públiques i buidar la bossa de l’atur més aviat. Però, la condició humana ens ha fet cobdiciosos i corruptes quan l’ocasió ens ho posa fàcil, fent que la mà esquerra no sàpiga que fa la dreta.
Ramon Mas Sanglas – 23/11/2011

Catalunya i Euskadi marquen territori propi

“Si jo governo no acceptaré ordres de ningú”, va declarar el nou president del PP en un rampell electoral. Ni ell mateix s’ho creu, fidel deixeble del cervell Faes. Com pot imaginar-se una Espanya endeutada, evadida de l’Europa econòmica? Sap que els cercles alemany i francès lideren les normes legislatives de la Unió, que imposen les condicions financeres. Quan porti uns dies trepitjant la catifa de la Moncloa i comprovi l’estat ruïnós de les arques públiques entendrà les actuacions del seu antecessor. Comprendrà que guanyar no és sinònim de manar sense agenollar-se i estendre la mà a qui no pensa igual. Diàleg amb els de casa i de fora. No esborrarà del mapa els dos triangles amb colors de senyera catalana i d’ikurriña basca, malgrat incomodin el somni patriòtic de la unitat nacional indissoluble. Dos distintius en la pell del brau ibèric recorda que els nacionalismes amb llengua i cultura pròpies han dit prou al cafè igual per a tots. Si rebutja la veu de les urnes quedarà ben justificada la seva autodeterminació i segregació territorial. La democràcia té identitats plurals i drets seculars que Catalunya reclama aquest any amb el triplet convergent. Altrament, els bascos confirmen sense violència el clam de poble lliure. Tot plegat, ¿una premonició autonòmica cap a la segona transició i una reforma administrativa estatal? Els futuròlegs ja poden llegir la configuració territorial definitiva per boca del 20-N, sense cap més referèndum. Les singularitats històriques han marcat diferències de tracte i respecte, com a motors econòmics i culturals.
El model polític ideològic en solitari està superat. Cap partit, ni amb majoria absoluta, podrà tapar el nostre dèficit i deslliurar-se del precipici de la intervenció sense consensos. No salven les idees sinó els recursos necessaris ajustats a la redistribució del capital. L’especulació ha estat l’artilleria destructiva a escala mundial i la bombolla immobiliària espanyola la infanteria, que ha rematat l’esperança familiar de remuntar la recessió. Refer el doble efecte devastador compromet als ciutadans i tota la classe política a un esforç col•lectiu més enllà dels electes absoluts. Ha arribat l’hora de posar en pràctica un govern de concentració i unitat, tècnicament competent.
La governabilitat d’Espanya requereix la suma d’elements socioeconòmics i polítics. Primer, la interacció amb l’Europa de l’euro controlant amb transparència democràtica les condicions actuals del mercat. En el tren dels 27 en serem beneficiaris i deutors. Segon, la concertació amb tota l’oposició i els nacionalistes, amb la revisió de reivindicacions fiscals i el respecte a la pluralitat de criteris i llengües. Tercer, buscar el servei mixt de la tecnocràcia apolític sense radicalitat ideològica, però, a través de la democràcia, no a dit. Quart, control fiscal de tots els impostos dels contribuents -rics i pobres- , sense evasió de capitals ni economies submergides. Amb reformes exclusives dels treballadors –assalariats i jubilats- fragmentaran definitivament la societat del benestar i seguirem en els llimbs de la recuperació durant molts anys.
Si el nou govern s’obsessiona anant per lliure, tisora en mà i a costa de menys salari i més impostos, el mapa blau s’esmicolarà en mig any per les vagues dels mateixos que li han deixar el vot temporalment. La pèrdua de confiança farà la feina de l’oposició. Si els nacionalismes no són acontentats pacíficament, escoltant les demanades de reajustament urgent, tindran més arguments per formalitzar la separació geogràfica.
Governar com a partit, cada dia és menys rellevant. Si una nova llei electoral neutral i oberta desvinculés la política del poder financer, el comandament de la nació guanyaria en eficàcia, transparència i rumb. L’odissea i ortodòxia del bon polític radica en la capacitat d’unir els contrincants per empatia, mitjançant el carisma de la comunicació i la intel•ligència emocional, a fi de trobar solucions de país entre tots.
Ramon Mas Sanglas – 21/11/2011

Profetes de mals auguris (NE)

En el mercat del llibre cada dia hi troben noves visions sobre el futur de l’economia mundial i europea. Els pronòstics són poc engrescadors i molt preocupants quan repercuteixen al món laboral. Tots els referents a la productivitat espanyola tenen un horitzó llunyà i ple d’incerteses. Les xifres d’atur no han trobat el topall definitiu i la diàspora laboral juvenil cap a l’estranger augmenta amb més contundència. Evidentment, són els privilegiats que s’ho poden permetre amb una qualificació destacable en la seva especialització, amén d’un domini lingüístic imprescindible. Un exemple per a la joventut menys preparada i una pèrdua de valors científics del nostre país. L’emprenedoria local troba molts obstacles per obrir-se pas, com la segona porta de l’atur, malgrat les promeses oficials de simplificar la burocràcia.
Fa pocs dies hem sentit la veu de la senyora Merkel com a profetessa d’una crisi fins el 2020. Si els polítics capdavanters europeus, motors de la nostra economia, presagien un futur negre durant 10 anys, ¿quina ha de ser la reacció i les mesures dels països que estem en la corda fluixa? Les propostes polítiques de la campanya electoral són molt simplistes amb poques perspectives europees. Quin sentit tenen els retrets mutus del passat en lloc de buscar solucions compartides de futur? L’egocentrisme partidista allunya molts electors de les urnes. De complir-se el llarg període de sequera prevista, el suposat guanyador dels comicis 20-N, el PP, no resoldrà la papereta de l’atur en quatre anys. Quedarà un bon tros del pastís per al govern següent (2015 al 2019). Tal i com van els relleus de govern en aquest país, els socialistes tindran una segona oportunitat per completar l’obra inacabada dels conservadors.
Seguint aquesta tesi del llarg túnel que queda, els analistes polítics no veuen en mals ulls un govern de concentració i d’unitat democràtica com la salvaguarda de tots els interessos autonòmics. No podem fer ulls clucs a la realitat de les diferents identitats territorials, ni oïda sorda a les reivindicacions econòmiques de cada poble. La pretesa unitat nacional és una utopia impròpia del s. XXI, que acabarà amb l’ esmicolament i destrossa dels béns comuns si no es respecten els propis. Amb aquesta necessitat d’entesa el poble no entén el perquè de tanta confrontació partidista i divisió de criteris davant les urnes. Busquen el bé comú sense colors o el seu? El poder polític –com a essència de governabilitat i bon lideratge- s’ha desacreditat tant, que urgeix unes alternatives amb una nova llei electoral també apolítica i oberta a altres opcions de govern, com la tecnocràcia.
Ramon Mas Sanglas – 18/11/2011

Unitat de programa i fracàs d’ideologies (NE)

Tots els assajos polítics dels sistemes ideològics han entrar en recessió com l’economia. La història política n’ha vist de tots colors, envergadura i durada. Fan fallida perquè les circumstàncies generacionals s’imposen a les ideologies que no evolucionen paral•lelament amb les necessitats del temps i les persones. Una nació no pot ser un oasi polític i financer. El món laboral mundial està interconnectat sense fronteres. Conseqüentment, el consum i l’ intercanvi de productivitat és la font de riquesa, no la política d’idees. Hem vist com canvien i cauen governs de progrés. Serà la solució retornar al conservadorisme neoliberal per estrènyer la màniga ampla dels socialdemòcrates?
Grècia i Itàlia ha optat per una nova via governativa: la tecnocràcia, teòricament apolítica. No ens enganyem quan és el capital qui està en joc, que vol salvar les economies nacionals només a cops de reformes laborals. El gran pecat d’aquests pretesos salva pàtries és el fet del seu nomenament a dit, sense passar pel sedàs de les urnes i el veredicte popular. És una emergència, justifiquen. El mètode no pot anar per llarg perquè els pobles italià i grec estan exigint eleccions anticipades. El més cert, que a la mínima relliscada o empitjorament, el país saltarà pels aires com un polvorí. Si la provatura fos satisfactòria a mig termini, tots els partits polítics en la corda fluixa podran endreçar les seves receptes en el bagul dels records. Quedaria demostrat que polítics i tecnòcrates qualificats no poden barallar-se mentre rebin el vist i plau de la democràcia. Quedarà per veure si la dita “qui oli remena els dits s’unta” serà una excepció per aquests que han de curar la mateixa malaltia dels antecessors, la malversació.
Ni els partits sols ni les persones són garantia de bona administració. Només la unitat de govern sota uns criteris consensuats de programa estatal. No per més pluralitat partidista més drets democràtics. Tanta diversitat i dispersió ideològica pot ser tan nefasta com la rotació d’un bipartidisme sistemàtic. El model perfecte no existeix. La clau governativa està en regular els impostos sobre els béns de tots els ciutadans. Intentar que el món financer capitalista no pugi a cavall de la democràcia i no converteixi els amos en súbdits és la regla d’or.
D’entrada, retallar és sinònim de governar malament en clau popular. Aquest visió esbiaixada neix d’un error injust i greu: no es retalla tothom per igual ni en la proporció deguda segons els guanys. La crisi exigeix reajustaments econòmics. El nou govern del PP es guanyarà la impopularitat ben aviat si no rectifica la vara mesuradora envers els rics, i podrem ser el tercer país que caigui en mans tecnòcrates. Tindrem un mapa espanyol tenyit de blau, menys Catalunya i País Basc. Una majoria absolutíssima no és cap principi del final de la crisi si no s’acull al consens de l’oposició com l’eina imprescindible de governabilitat. També existeixen dictadures democràtiques per ignorància o canvi de rumb pels silencis abans de les eleccions.
Els polítics espanyols coneixen els mals del país i callen perquè no s’atreveixen amb la solució, en singular. Saben que amb píndoles de més pressió laboral sobre les classes mitjanes i pobres tenim túnel fins el 2020. Amb descomptes de la Seguretat Social i gratificacions per cada nou contracte que faci l’empresari contribuirem a empobrir les arques públiques sense matar el fantasma de l’atur. La panacea real i directa és el control de l’evasió fiscal i de l’economia submergida. Sense l’aplicació d’una reforma fiscal amb coratge, com demana el poble indignat i treballador, no sortirem dignament de la crisi, amb polítics o tecnòcrates.
Ramon Mas Sanglas – 16/11/2011

Dues velocitats i menys retallades

Per què s’ha de competir sistemàticament en tot? La genètica ens ha fet ambiciosos per naturalesa. Mai en tenim prou. Fins aquí res a dir si no violem la honradesa i les vies legítimes d’enriquiment a costa dels febles. Però, la deessa fortuna no ens ha predestinat a ser tots rics. Aquesta dèria obsessiva per ser igual de poderosos, guapos i privilegiats sobrepassa la nostra condició d’éssers limitats. Qui abasta la glòria material –a vegades d’esquena a la pròpia felicitat- , no s’escapa de la mortalitat.
Sempre han existit grans diferències entre l’estament ric i pobre. Les ideologies més socialitzades no han pogut aparcar-les. En època de bonança vam perdre el control de la velocitat i l’equilibri. Ara, la crisi ens ha frenat, afortunadament i mal ens pesi, a nivell mundial, europeu, nacional, local i personal. El vaivé de la història és el pèndul de la saviesa que ens redreça quan ens passem de rosca. Ens recorda periòdicament que estirem massa el braç, el sistema no resisteix l’embranzida i peta.
La locomotora europea no pot amb els 27 vagons de la Comunitat. Reduirem tots la velocitat o cal desenganxar combois? França i Alemanya -la més cooperadora- , diuen prou a una pretesa unitat o cafè per a tots. L’experiment arriba al final? Dues eurozones diferents o compartides, amb moneda comuna o pròpia, però a dos ritmes. La transició del creixement progressiu de la Unió es va configurar amb vocació d’igualtat econòmica i de mercat. Els efectes de la crisi ha paralitzat en diferents graus les possibilitats competitives de cada membre. El rescat no pot ser la solució universal quan el desastre és irreparable. Caldrà baixar del tren i definir un nou trajecte? Qui, quan i en quines condicions? S’imposa una segona transició europea amb visió universal més realista i menys ambiciosa.
Traslladem el panorama europeu al mapa autonòmic espanyol. En dies de campanya electoral afloren silencis, es visualitzen esquerdes del sistema polític partidista, apareixen forats econòmics callats, es denuncien retallades suposadament equivocades i s’ofereixen panacees de bones intencions per no ferir susceptibilitats dels votants. Després del 20-N ens ja trobarem els efectes del bisturí, les cures intensives i les deshabilitacions. També s’ha acabat el cafè del 1978 fa temps. Les desigualtats productives autonòmiques són innegables i el ritme de manteniment a costa de les més solidàries és inaguantable. No és just decréixer i endeutar-se “in extremis” més anys per sostenir artificialment un benestar social igualitari. L’única sortida justa és un pacte fiscal regulador de la pròpia riquesa autonòmica per saldar dèficits milionaris interns i revisar els barems d’aportació amb criteris europeus. Per què pagar un 9% del PIB en concepte de solidaritat quan a Europa és del 4%? Les Comunitats Autònomes que no poden seguir soles sense un règim permanent de subvenció han de replantejar-se la reunificació per enfortir les seves economies. L’Estat central hauria de promoure els mecanismes legals democràtics per facilitar la modificació territorial -sense conflictes- , i reformar la divisió territorial constitucional. No parlem de dues velocitats sinó de coalicions geogràfiques i administratives. L’exemple més palès, que a millor economia autonòmica menys atur, és Euskadi (10%). Per què no extrapolar el model a qui el vulgui, deixant criteris històrics?
El tercer nivell de revisió en portaria als ens locals o ajuntaments més propers a les butxaques dels ciutadans. És on es viu més de prop el drama de l’aturat. Abans d’apujar impostos cal reduir organismes, burocràcies i consistoris. L’excessiu nombre de càrrecs, diputats, senadors i regidors està en la ment de tots com a primera mesura d’aprimament. Si per tenir més riquesa ens hem de privar de serveis bàsics la competitivitat serà font de problemes i malestar social. Afrontar el futur amb menys recursos equival a perdre uns graus de benestar, sense renunciar al dret d’exigir sacrificis en proporció a la riquesa de cada contribuent.
Ramon Mas Sanglas – 13/11/2011

Tindrem els polítics que ens mereixem

Ho seguirem dient -després del 20-N- , pels desacords en polítiques inadequades i poc agradoses. Vet aquí la qüestió: existeix un govern modèlic? Ja reconeixem la imperfecció humana en els nostres polítics. Si entre tots no encertem el bo i millor del mercat nacional hem de concloure que la maquinària electoral del partidisme està tocada de mort. El sedentarisme polític és una malaltia de la democràcia, com la tecnocràcia a dit i les llistes tancades de fidelitat. Tots i tot té data de caducitat. Si la democràcia és prioritària hem d’admetre que les eleccions primàries, la tria dels millors, no és un mal invent. La injustícia i les errades polítiques greus del sistema ¿no són motius suficients d’indignació popular? Per respecte als drets democràtics els ensurts econòmics evitables i els pecats capitals de negligència i corrupció no admeten perdó sense dimissió. El rentat de cervell i la desmemòria política ens fa animals d’hàbits repetitius. El poc esperit autocrític no pot amb la inèrcia instintiva i el pinyó fix de la bicefàlia estatal instaurada , com si els partits petits –amb persones tant o més capacitades- no tinguessin l’oportunitat de dirigir el país. Lliguem l’estadística i els sondejos al poder creant tendència de vot, oblidant la qualitat governativa i els bons programes dels candidats en minoria. Anar a votar perquè toca i ho diu la televisió, sense més informació objectiva, és una acció cega o instintiva. Molts abstencionistes –sense passotisme- , podran justificar culturalment i millor la seva al•lèrgia a les urnes. Si la rivalitat entre partits fos menys acarnissada aquest col•lectiu apolític i desencisat perdria adeptes. ¿Què impedeix formar un govern unitari de concentració dels més assenyats, ideologies apart? Aparcant interessos de partit estalviaríem despeses de campanya, confrontacions estèrils i tindríem un full de ruta comú.
La distribució de la riquesa és la pedra angular que mou l’entramat electoral i econòmic. Qui pot amb el capital? Controlar el diner d’un país vol dir ser amo del poder i de les vies d’inversió estatal mitjançant una legislació feta a mida. Tota la campanya ha girat sobre el nucli de l’economia central i autonòmica, sotmesa als ulls europeus, a fi de generar recursos per treure la nació d’un atur caòtic. Els partits d’esquerra busquen incentivar la productivitat sense tocar les butxaques populars ja escurades, sense apujar impostos ni reduir salaris. Els moderats i dretans furguen en les reformes laborals, facilitant les inversions empresarials a costa de menys benestar social i més treball. Ningú s’atreveix a plantar cara a l’evasió de riquesa suposadament incontrolada, però ben coneguda. Com se’n sortirà els nous governants d’un front trencat i divergent? Anar votar amb la sospita o recança que al 21-N tot continuarà igual sota una batuta de color diferent, el país no aixecarà el cap. La resignació i l’acceptació d’un sistema fallit seria la gran frustració de la nostra capacitat democràtica i del dret a decidir sense imposicions.
Si el PP i el PSC (PSOE) s’han tancat quasi en banda al Pacte fiscal de CiU per a Catalunya, i aquesta és la sortida òptima i més directa per salvar el dèficit i l’atur, tota economia invasora i fiscalitzadora serà contraproduent. Quins polítics menys dolents, que vetllin per Catalunya, ens mereixem? El mal menor, diuen els experts, es produirà evitant tota majoria absoluta i amb la presència dels nacionalismes autonòmics. En altres paraules, és vital trencar la bipolaritat nacional en benefici de la democràcia compartida en les dues Cambres. La nit del 20-N sortirem de dubtes amb l’esperança d’un govern competent i dialogant. Entre tots, farem diana?
Ramon Mas Sanglas – 12/11/2011

Control del frau fiscal, la solució

La campanya del 20-N serà renyida, com totes, però esquivarà la solució més realista per covardia: el frau fiscal. El cavall de batalla serà la crisi i l’atur amb un reguitzell de mesures per combatre la plaga de cinc milions de parats. Els efectes es propaguen com un incendi devastador creixent, però la classe política no aplica cap tallafocs efectiu i radical. Proposaran pedaços, reformes i extintors casolans. Els amants de l’estadística podrien fer un estudi curiós de les hipotètiques panacees a cada problema concret. D’aquí uns mesos fora bo comprovar el seu compliment, les mitges veritats i les contradiccions més aberrants. No existeix cap vareta màgica ideològica, ni econòmica, per restablir la bonança del país. Sí, per reajustar entre tots, el repartiment de costos i dèficits públics en què estan sumides totes les administracions. La maleïda paraula “retallada” dels polítics i governants és l’eina massiva més ràpida per fer quadrar emergències econòmiques. Com que les víctimes pobres no hi estan d’acord, la injustícia i la divergència de criteris -la indignació social- ha fet aflorar la solució a costa dels rics amagats i molt solvents, pocs per a alguns, però més que suficients. El seu silenci els delata i també als encobridors. Es requereix coratge polític, absent fins ara, per fer sortir a la llum pública una infinitat de diners evadits del fisc, imprescindibles per extingir el foc sense més agonies. Per què els polítics no ens diuen tota la veritat abans d’anar a les urnes?
La següent certesa ens arriba de fora (New York Times), no per això menys verídica, ans el contrari, per ser una notícia rellevant i contrastada. En la nostra premsa no hi té cabuda? El frau fiscal anual dels espanyols rics (grans famílies, empresaris i banquers) és de 44.000 milions d’euros, que Hisenda espanyola deixa de recaptar. Aquest import equival gairebé al dèficit de les despeses públiques socials d’Espanya (sanitat, educació, obra social). Dit altrament, suposa el 74% del frau fiscal nacional i correspon a 569 persones de nacionalitat espanyola, amb cara i ulls concrets. L’Estat no s’atreveix amb ells al•legant possible prescripció del delicte, falta de mitjans o inspectors, por a la investigació per les represàlies o esquitxos a través d’altes esferes mediàtiques. Els favors tenen un preu. L’Agència Tributària es limita a perseguir als autònoms i professionals liberals que no compleixen amb Hisenda, que representa un 8% del frau total. ¿Quin partit s’atrevirà amb la bèstia grossa del capital negre consentit que arruïna el país i mata el pobre? No es demana caritat, ni apujada d’impostos als poderosos, simplement, que paguin el que obliga la llei espanyola a tots els contribuents. La segona bèstia és l’economia submergida, tabú o escapatòria de cert empresariat i solució forçosa per alimentar moltes boques. És una lacra més justificada?
Lamentablement, Catalunya aglutina la majoria d’aquests defraudadors rics, on les retallades estatals són més destacables. Si en aquest context o guardiola dels ingressos hi afegíssim els 17.000 milions (quota de solidaritat autonòmica) que els catalans veiem com se’n van cada any i no tornen sota cap concepte inversor, viuríem en el país de les meravelles en plena crisi. La frivolitat arriba al límit quan hem de sentir les declaracions d’un expresident: “Els rics no paguen impostos a Espanya” o d’un president autonòmic actual: “L’ increment d’impostos als rics és més un valor testimonial que pràctic, perquè són pocs”. Amics, lectors, valoreu les xifres i les mentalitats. Però, sobretot, voteu amb la ment freda, si la consciència us permet veure amb certa lucidesa, quin govern pot treure’ns del pou amb menys injustícies.
Ramon Mas Sanglas – 7/11/2011

http://blogs-lectores.lavanguardia.com/colaboraciones/?p=2593
http://www.elperiodico.cat/ca/cartas/lectors/lescandalos-frau-fiscal/38758.shtml