El català, llengua oficial

L'etern dilema del binomi català-castellà torna estar de moda amb el malson del 155. Els drets lingüístics són irrenunciables. Ni per imposició política ni la situació minoritària dels parlants són arguments de capitulació.

La llengua pròpia i preferent de una regió, país o nació és l'idioma o variable lingüística (dialecte) que defineix la seva parla i la idiosincràsia cultural a través dels segles. El terme cooficial és sinònim d’igualtat de rang i el de preferent lliga al lloc geogràfic on es parla. La forma de conservar i expandir un idioma és el seu ús habitual des de la família, l'escola, el carrer i els mitjans de comunicació visuals, orals i escrits. Són ofensives les controvèrsies polítiques que fan llenya de la cooficialitat lingüística al voler  imposar una sobre l’altra en funció del nombre de parlants o del patrocini polític que rep. Polaritzar i emmarcar la societat catalana unionista o sobiranista per la llengua com a ciutadans de primera o de segona, és un argumentari lamentable. Quanta més pluralitat lingüística més riquesa cultural, personal i nacional. Un bon exemple és Suïssa, petita geogràficament i amb quatre llengües diferents. És una sort conviure immers en una societat plurilingüe sense complexos d’inferioritat ni ideologies malenteses. La integració natural facilita l’aprenentatge que cal agrair, no maleir. Per què un estudiant d'anglès, si té mitjans i recursos, se'n va al Regne Unit una temporada? Demanar que et parlin castellà amb molts anys de residència aquí –no turista o de pas- és reconèixer la negació integradora o una exhibició de radicalitat fòbica al català. El bilingüisme innat o adquirit consagra la llibertat d’utilització dels dos idiomes alhora o encreuats. No és qüestió de més o menys cortesia renunciar al català quan et contesten en castellà. És un favor no canviar de llengua. Les dues són cooficials i cadascuna preferent en la seva zona territorial. On es parlarà català si no és a Catalunya?  Presumir d’una Espanya europea, plurilingüe i perseguir formes de catalanitat –com els rètols públics- és un contrasentit. Un rebrot neofranquista lingüístic es mastega al carrer sota els peus del 155 trepitjant subvencions d’oci cultural i certa legalitat històrica  com la conversió del DOG en BOE i els informes dels Mossos i de Justícia en castellà. La regressió institucional i la recentralització seran un empobriment espanyol més que autonòmic. Per a un català nadiu la seva llengua ja està assumida. És el replegament del castellanoparlant qui en sortirà perjudicat, com li passaria un espanyol resident a Londres que es negués parlar anglès i exigís ser atès en castellà. Seria inaudit. Hauria de fer maletes o viure marginat. Tan absurd com que un basc, català  o gallec volgués imposar la seva llengua a Salamanca o Sevilla. Per què no s’aplica –amb normalitat- la mateixa regla de tres a Catalunya amb el català, segona llengua més parlada dintre l'Estat? La persecució lingüística escolar busca l’extinció identitària progressiva com la imposició del castellà en mitjans públics d’expressió. La campanya electoral bloquejarà l'oficialitat preferent del català i el futur de TV3 en cas d’un gir polític parlamentari cap al bloc espanyolista? Un poble mil·lenari mai ho permetrà i pacíficament.

Ramon Mas Sanglas – Sta. Eugènia de Berga, 29/11/2017

Paga i calla!

La polémica del concert basc encesa al Congrés ha tocat el voraviu dels catalans després de tants anys d'espoli fiscal. Les promeses socialistes de la reforma del finançament autonòmic han topat amb les dues roques granítiques del país: la basca i la catalana.

Un titular tan repulsiu com real confirmat al Congrés fa pocs dies amb l’aprovació del “Cuponazo” basc per cinc anys. Un privilegi discriminatori històric arrencat  per la intimidació etarra el 1978. La igualtat entre tots els espanyols de l’art 2, sota l’imperi de la llei, on està senyor Rajoy? S’agraeix una aportació sensata estatal de C’s a la causa catalana i nacional. No serà un rampell de campanya electoral? Una renda per càpita basca anual  de 5.000 euros que dobla la catalana de 2.350, amb el 20% del PIB, és deshonest i motiu de rebel·lió econòmica pels greuges comparatius d’insolidaritat al sistema de finançament territorial i abusiu per a d’altres. Si aquesta estratègia de favors mutus és la bilateralitat que vol l’Estat, Catalunya, tindrà les portes obertes a un pacte fiscal a canvi d’enterrar la unilateralitat? El cop de porta al senyor Mas el 2012 contradiu aquesta pràctica. D’haver-se complert no estaríem on som. Si el camí de la normalitat  és el 155, no ho serà per a una gran majoria de catalans disposats a votar sí o sí un futur millor i diferent. La flama del sobiranisme seguirà viva el 22-D a través dels resultats que en surtin, no del PPC residual a qui remet el govern per la negativa de Rajoy a conversar a Bèlgica. Prèvies de normalitat: ni presoners ni exiliats, fora policies sobrevinguts, restituir les institucions catalanes i abolició de tot vestigi autonòmic atípic. Després, que Moncloa desgrani els 45 punts que té de Puigdemont amb propostes concretes. Sap que els catalans no callen als carrers d’aquí ni a Europa, pacíficament sempre. Que paguen més del compte fa 40 anys -amb més empobriment social-,  juntament amb Madrid, Comunitat Valenciana i les  Balears. Que quatre autonomies en mantinguin dotze deficitàries  invertint els rangs és increïble: l'última en aportar passa ser la primera en rebre. Si el sistema basc és modèlic en  progrés, per què no implantar-lo arreu del país –qui pugui o vulgui- en benefici de la productivitat regional?  Política autòctona, emprenedoria lliure i llengua pròpia són tres ens inseparables dels drets individuals que no poden ficar-se en el sac espanyol del centralisme. D’aquí ve el desencaix autonòmic per l’obsessió simètrica en un país divers i plural. La majoria d’edat secular ens capacita com a administradors propis d’un poble històricament diferent -no calen furs bascos-, independents o annexionats. La porta bilateral d’entesa mai serà la humiliació, la mentida política habitual, la venjança i la sobredimensió solidària forçada. No es pot dialogar amb el codi penal a la mà com a arma coercitiva de convenciment quan la llei no és igual per a tots: que condemnats a presó amb sentència ferma no hi siguin i polítics sense judici estiguin entre barrots. No desapareixeran dos milions de vots independentistes sota la catifa d’una llei fantasma que mantingui concessions partidistes. Tota negociació en un país democràtic  passa pels resultats vinculants de les urnes en forma d’eleccions o de referèndum.

Ramon Mas Sanglas – Sta. Eugènia de Berga, 25/11/2017

 

Campanya electoral de resistència

En aquestes eleccions del 21-D no hi hauran excuses per al passotisme,o sí, per excés de candidats. El menú serà ben variat i els comensals estaran ben entretinguts en la sobretaula.

Cada partit marcarà la campanya amb un segell propi d'intencions més que de fets. Mirem la radiografia dels set itineraris. 1/ L'especialitat del PPC serà la por i l’immobilisme. Ha començat minant la societat catalana dels jubilats. Davant d'un col·lectiu nombrós - clau en les urnes- i molt vulnerable perquè afecta més d'un milió de persones directes i moltes més indirectament, Garcia Albiol ha sentenciat la catàstrofe de les pensions si el govern català recau en mans independentistes el 21-D. La continuïtat del 155  en cas d'una derrota unionista serà el seu coixí i font de conflictes. On són els valors democràtics de les urnes transparents i de veritat que prediquen? 2/ Els C's centraran els dards en la diana del sistema educatiu català, la llengua, i la persecució doctrinària catalanista. L'èxit de la immersió lingüística serà el focus destructiu amb la cunya fantasmagòrica del trilingüisme per implantar un terç de castellà en les àrees curriculars. El fracàs d’aquest experiment del PP en les illes Balears no els serveix de lliçó? 3/ El PSC ha estovat posicions anticatalanistes. Ha negat pactes postelectorals amb els partits anteriors i reconeix -massa tard- els efectes ruïnosos del 155 de Rajoy gràcies la complicitat socialista. Les propostes reformistes seran un cul de sac  que atraparà molts votants sense saber què i quins són els seus estats federals retòrics. 4/ Els Comuns-Podem viuran una guerra interna entre pobles i comarques per si fos poca la confrontació amb Podemos espanyol. Serà el calador dels indecisos en un mar  d'ambigüitats, especialitat de la casa, centrats en la utopia d'un referèndum pactat. 5/ ERC se les promet felices amb aires de guanyador amb el líder empresonat (Junqueras) i una substituta temporal (Rovira). Els dos cavalls de batalla: recuperar la destrossa del 155 i refer l'esperança republicana sense errors lamentables. Mantenir el suflé sobiranista i obtenir la màxima participació seran els graners de la bona collita. 6/ L'estrena de JuntsxCAT amb un Puigdemont lluitador a l'exili pot ser la reanimació del partit en hores baixes. El repte serà mantenir la unitat interna i la bona sintonia amb la resta de partits independentistes, imprescindible per formar un govern de concentració o bicèfal. 7/ La polèmica CUP seguirà sent la clau del Parlament per decantar les balances juntament amb la coalició de Domènech. Hauran de moderar la radicalitat si pensen en noves fites d'autodeterminació. Set partits que lluitaran amb dos objectius ben oposats: continuar sota les regnes d'Espanya amb expectatives reformistes de pa sucat amb oli o un autogovern encaminat a ser República a mig o llarg termini. L’aire atmosfèric de la campanya serà de tensió, de frenesí parlamentari i d'incerteses per a l'electorat. El llast de mig govern a la presó estigmatitzarà les urnes i el país. Només uns resultats diàfans als ulls exteriors podran donar credibilitat a un govern català autòcton i autonomista sense intervencionisme estatal, malgrat no agradi tothom.

Ramon Mas Sanglas- Sta- Eugènia de Berga, 22/11/2017

 

Guerra de presidenciables

S'estan posant les bases electorals dels 21-D per conquerir o assaltar el Parlament. L'ambició dels caps de llista és preocupant en un país on la dignitat dels polítics està sota mínims. Els votants, quin model menys dolent pretenen trobar?

Tants caps, tants barrets. Les eleccions 21-D han destapat l'olla a pressió d’ambicions salvapàtries i egoistes. La partitocràcia s’imposa a la democràcia real en busca d’escons, no del servei al ciutadà. Hem llegit afirmacions delirants d'uns líders ebris de poder. "Pactaré amb qui em faci president" (Iceta)."Vamos a ganar en las urnas para llegar a la presidencia"(Arrimades). "Solamente el PPC puede recuperar la normalidad de la Generalitat"(García Albiol). Amb els caps de llista d’ERC (Junqueres), JuntsxCat (Puigdemont) i Comuns-Podem (Domènech) ja tenim les peces del puzle. La CUP no aspira a cap tron presidencial. L’espanyolisme vol escapçar tot brot sobiranista de bracet amb el 155 perseguint tres fites:  desmoralització de l'adversari, forçar baixes de polítics i l’agenollament per sortir de la presó. És el mètode inquisitorial de tortura psicològica sense fogueres. Els tres partits dinàstics s'han conjurat per destruir les arrels catalanes de les institucions amb un eix programàtic comú. Pretenen una restauració neofranquista soterrada escombrant  conquestes lingüístiques, culturals i econòmiques de 40 anys. Tant C's com PPC pateixen la síndrome de la no integració al país que contrasta amb la majoria immigratòria cohesionada. L’unionisme ha despertat el rebuig de certs espanyols que viuen a Catalunya,  però no hi conviuen. Polítics acomplexats per no ser bilingües  fan de la llengua l'arma i bandera de lluita espanyolitzant el carrer i l'escola. Per a d’altres, Catalunya és un  paradís de guanys superiors als de la seva regió de procedència. Són residents -dormitori- de butxaca per conveniència, no per sentiment. Apareix el seu ego separador quan es neguen parlar català o exigeixen ser atesos en castellà havent viscut sempre aquí. Fins i tot són la vergonya dels seus fills catalans. Aquesta política importada del centralisme no exterminarà les conviccions ni els drets històrics. No cal la secessió per ser català. El domini moral, financer, cívic i cultural són suficients. La bancada sobiranista no ho té fàcil després d'un suflé punxat. L’autocrítica sincera amb un president a l'exili i mig govern a la presó només unes urnes generoses els donaran la raó. Sense llista unitària, hi haurà desbandada partidista a l'hora de concentrar un govern bicèfal, si cal? L'ambigüitat dels Comuns i Podem s’ha de combatre amb una participació aclaparadora per recuperar valors tocats i fer camí. Res de fantasmes federals ni més DUls inviables, per ara. Quina Espanya de nacions ha de néixer per netejar la corrupció de polítics, empresaris i vividors a costa de més burros solidaris? Menys lluita de presidenciables, més  enginyeria política qualificada per enterrar 17 falses autonomies i dissenyar  un sistema  fiscal just que respecti el poder d’un autogovern digne. És la resposta sensata de les urnes que s’espera del 21-D per implementar un futur republicà prometedor i de proximitat.

Ramon Mas Sanglas – Sta. Eugènia de Berga , 19/11/2017