Exhumació i dignitat

La història comença a fer justícia sobre els morts de la guerra civil espanyola després de 80 anys d'ignomínia. Les restes del dictador seran exhumades per deixar descansar dignament les seves víctimes.

L’exhumació de les restes de Franco podrà legitimar simbòlicament el Valle de los Caídos com a centre de reconciliació efectiva, si aquest fou l'objectiu  -qüestionat- del monument. Les despulles del dictador han estat una profanació infame dels morts allà enterrats, assassinats en una guerra fratricida per culpa d'un criminal i el seu seguici. Finalment, la memòria històrica començarà a redreçar els drets vilipendiats de molts milers de víctimes retornant les restes als familiars o continuar allà amb dignitat sense la presència del cabdill assassí. Els addictes al règim dictatorial, cada dia a la baixa per la força de la democràcia que els repugna, veuran desvirtuat el seu santuari de peregrinació per rendir culte a l’ídol del feixisme espanyol. Amb aquest fet del trasllat reviuran una resurrecció esporàdica al mateix temps que un cabreig permanent per tocar el seu líder inviolable del mausoleu que ell mateix va fer-se construir per presoners esclavitzats i perpetuar la seva victòria. La repressió, la censura ideològica i el terror van ser les constants de venjança durant 40 anys de tirania. Han calgut 43 més d'espera per fer justícia a un clam popular de restitució. Els centenars de foses comunes -que a Rajoy no li consten enlloc- tindran via lliure per exhumar els cadàvers dels parents enterrats indignament fa 80 anys. Només així podrà arribar la reconciliació més genuïna tancant definitivament les ferides entre dos bàndols. Cadascú a cada seva de la que mai haurien d'haver sortit vius i perdre la vida per una causa absurda sota el lideratge d'un salvapàtries esquizofrènic. El desgavell de la república no va saber encertar un camí pacífic perquè l'ambició militar no s'imposés a la veu del poble. Era la plaga o moda dictatorial dels Hitler, Mussolini, Videla, Stalin, Pinochet o Castro, expliquen els historiadors del règim per justificar la barbàrie franquista comesa amb el poder de les armes quan la democràcia no podia ni respirar. Cap guerra és justificable, ens diu la sensatesa, però, la cursa bèl·lica armamentística –un negoci vergonyós- no para de matar, la primera causa de l'emigració mundial massiva, caòtica i deshumanitzada dels supervivents. L'ambició humana és una malaltia cancerígena amb metàstasis imparable. L'home irracional és l'animal més depredador i perillós. La frase de l'escriptor romà Plauto popularitzada per Thomas Hobbes és la  definició  de l'espècie humana més encertada: "Homo hominis lupus est" (l'home és un llop per a l'home). Estem al segle de les tecnologies extraterrestres i espacials,  però, seguim actuant com a cavernícoles de la prehistòria.

Ramon Mas Sanglas – Sta. Eugènia de Berga, 24/8/2018

 

Catalunya és diferent

La figura del dictador Franco torna estar de moda per enterrar la seva memòria definitivament. Catalunya ha estat vinculada al franquisme molt a desgrat. Per això som un país diferent i lluitador contra un passat que vol oblidar.

Sona a tòpic i fanfarronada autonòmica malgrat ser la pura realitat d’avui i del passat. Per què Catalunya és tan desitjada i odiada, alhora, per espanyols radicals i certs polítics unionistes que diuen estimar-la? Per dues  raons: per ser la Suïssa espanyola  –capdavantera històrica de la prosperitat nacional- que vol emancipar-se fa anys i per la resistència a ser dominada per l’imperialisme hispànic. La barreja d’admiració i menyspreu en una amalgama migratòria de catalans i espanyols fa de Catalunya un model   objecte de desig ocult i de necessitat vital per a l’economia de l’Estat. Aquesta acció i reacció -qüestió de vida o mort- és una herència secular forjada a sang i foc pel franquisme, relligada després a un continuisme per la monarquia constitucionalista. La reialesa non grata als Països Catalans no és d’ara, arran del discurs 3-O. Les arrels republicanes del catalanisme sempre l’ha rebutjada. Per què Franco va invertir tant a Catalunya? Va encimbellar una regió tradicionalment rebel –com el País Basc-, per la seva demarcació marítima o portuària i la proximitat fronterera a Europa? Sabia bé què es feia amb el sotmetiment a la causa feixista forçant l’acolliment de milers de desemparats espanyols en una regió devastada per tres anys de guerra civil. El dictador, però, era sabedor de la vocació laboral i emprenedora dels catalans, el seu braç dret per refer un sistema econòmic esbocinat. El feixisme més rancorós contra  uns republicans reivindicatius els recrimina el desagraïment envers el General que va mimar Catalunya amb més inversions que en d’altres territoris. De ser veritat, per què ho va fer? Va premiar Catalunya amb el càstig de ser la dida de molts espanyols desafortunats. Per què no va invertir en les vastes terres andaluses, castellanes i extremenyes condemnades a l’emigració? Els terratinents intocables vetllaven per la inviolabilitat de les seves finques incommensurables depurant un poble que emigrava al nord per no morir. La fidelitat aristocràtica del caciquisme andalús i castellà al règim dictatorial fou ben recompensada. La falta de població i la ruralitat excessiva no prometia cap rendibilitat comparada amb la indústria costanera de la construcció, del tèxtil i de la pell d’empreses catalanes. Un règim despòtic va domesticar l’adn  insurrecte de la regió a cops de prohibicions començant per la llengua pròpia. El franquisme va arrelar en alguns sectors burgesos addictes que no van fugir de la guerra, en l'alta aristocràcia vinculada a la capital de l'Estat i al poder eclesiàstic –Franco sota pal·li- receptor de privilegis i donatius. El cabdill autoritari va saber triar el motor econòmic d'Espanya, la Catalunya explotada durant quatre dècades i després 40 anys més amb el nou sistema espoliador falsament “autonòmic”. La riquesa productiva de Catalunya té segells franquistes -com la Seat- en benefici nacional com desenes de grans indústries. Va multiplicar el seu PIB i els llocs de treball en èpoques expansives. El capitalisme català va aixoplugar-se molts anys –peix al cove- sota una dreta camuflada fins l'esclat d’un tímid secessionisme de fa una dècada al veure´s burlat de tantes promeses incomplides contra un Estatut (2006) ridiculitzat. És així com a Catalunya l’han feta diferent des de fora pel cúmul d’injustícies històriques. És una absurditat  buscar ara la simetria fiscal i la igualtat inversora. No obstant i tot, continua essent un poble d’acollida i pacífic, però, reivindicatiu in crescendo, que no es mereix tenir presos polítics com a moneda venjant els seus drets exigits i negats.

Ramon Mas Sanglas – Sta. Eugènia de Berga, 22/8/2018

Catalunya, ostatge territorial

El cercle judicial contra Catalunya s'està estrenyent  cada dia. La tolerància socialista al diàleg no obre cap porta al referèndum reclamat perquè la mentalitat uniformista i colonial espanyola està ancorada al passat.

Independència SÍ o NO és irrellevant en el fons com objectiu prioritari. El greuge més flagrant contra el ser humà i un poble és negar-los la llibertat a autodefinir el seu  estatus propi amb el sufragi universal del vot. Les aspiracions de millora i d'alliberament d'una regió no poden ser arravatades de soca-rel i condemnades com un delicte o bogeria  per imperatiu legal d'un supremacisme colonial del passat. A priori ignorem els resultats d'un esperançat referèndum pactat.  El tret pot sortir per la culata als indepes més optimistes, com als quebequesos i escocesos. El més  insensat  per a un govern del segle 21 és amagar-se o reprimir impedint les urnes sota una llei constitucional interpretable i canviant quan interessa. Una raó insostenible que el 80% de catalans i diputats autonòmics no s'empassen perquè ofèn el dret internacional dels pobles a decidir. Això ho sap el govern espanyol i la jerarquia judicial inseparables. Els dos estaments combaten  aquest dret amb el sarcasme del diàleg enganyós, la força irracional dels tribunals amb l'empresonament preventiu, la repressió de l’expressió lliure, la persecució policial brutal, l'activisme ultradretà i feixista de les clavegueres estatals, la falsedat documental, la imputació de líders i entitats sobiranistes per tal d'aniquilar el menor indici d'una consulta vinculant.  Uns resultats negatius a la causa secessionista serien acatats amb resignació sense dilació. Però, de ser favorables, com reaccionaria la suposada  democràcia maura espanyola als ulls d'Europa? Davant la incertesa  pren  la decisió salomònica més covarda: prohibir i sancionar el mínim moviment referendari per por al fracàs, a un Catèxit suposadament apocalíptic per al nacionalisme espanyol. Aquesta és la maduresa que la política  interterritorial del país  no suportaria. Aquí rau el moll de l'os, el terror a les urnes i a perdre la subsistència partidista i governamental. Espanya no podria continuar essent part de la UE sense assumir la veu oficial d'un poble d'anar-se'n. On està la tolerància plural i democràtica del país? Tancada la via del dret universal, quina alternativa ofereix Espanya per frenar o emmudir per sempre als legítims i convençuts separatistes? Les garrotades i la presó no els han doblegat. Pensa evadir o  eternitzar el conflicte retenint com a ostatges milions de ciutadans descontents pel tracte rebut  sense deixar-los comptar?  Una nació que porta tres segles de reivindicació no claudicarà per una minúcia. Ni segona transició, ni més farsa autonòmica. Cal la reestructuració integral d'una Espanya estructuralment acabada. Per això no hi  encaixa una  Catalunya cansada d'aguantar i  remolcar un  llast econòmic, ideològic i repressor des d’una transició mal enginyada. On està la plurinacionalitat real, la nació de nacions i els estats federals socialistes? Desperta Espanya, que Catalunya mai s'ha adormit i està on està malgrat la persecució lingüística, fiscal i cultural, històrica i viva.

Ramon Mas Sanglas – Sta. Eugènia de Berga, 17/8/2018

 

Recollida selectiva de deixalles

La lluita contra tot tipus de contaminació és una constant progressiva. Els milions de tones de deixalles que fabrica el ser humà és un element negatiu que cal frenar. Només des la consciència i els mitjans adients aturarem la destrucció del nivell de vida.

És una assignatura pendent d'una part de la ciutadania (usuaris) i del sistema (personal responsable). Les estadístiques globals ho confirmen. Si la mecànica fora del tot correcta no caldrien mesures repressives, càmeres o personal espia contra els infractors. Fallen almenys dos principis personals i socials: la llibertat i la responsabilitat. Fem autocrítica sincera. La recollida del porta a porta va néixer amb finalitats  de comoditat i de control per crear hàbits selectius. La falta de llibertat individual, però, priva al contribuent de treure’s de casa els residus diaris quan vol, que ha de guardar imposat per un calendari setmanal d’un sistema limitat i perfectible. A qui li agrada -especialment a l'estiu- conviure  amb les pudors d'embolcalls de peix, com a exemple, que no pot desprendre's fins que toca? Poso tres models poblacionals ben diferents: Barcelona, Vic, Sta. Eugènia de Berga. La capital catalana -que conec per família directa-, és la més clàssica, però, amb contenidors ben diferenciats, retolats i propers, externs o soterrats. Aquests últims fan el buidatge extraient-los o per aspiració. El principi de llibertat queda garantit, però qüestionada -potser- la responsabilitat i el bon ús selectiu de bosses i contenidors. A Vic, molts barris  han estrenat contenidors de nou disseny amb una informació gràfica clara sobre els continguts que poden rebre. S'ha fet una crida a la responsabilitat amb l'avís d'una vigilància camuflada o directa. A les ciutats sembla  impossible la recollida  familiar reservada als municipis petits on la mecànica tampoc és prou satisfactòria del tot. De ser-ho no veuríem papereres locals amb bosses d’escombraries ni als vorals de camps i carreteres. La manca de llibertat diària per treure les deixalles que fan nosa provoca l’incivisme d'alguns i descontentament d'altres. L’abocador d'emergència -darrera l'escorxador de Sta. Eugènia de Berga a mig km del nucli urbà- té utilitat pel sector industrial, poca per a la resta del poble. Caldrien més punts veïnals soterrats per estètica i evitar ferums. Les restes orgànics en època de calor, almenys, haurien de recollir-se cinc o sis dies a la setmana i no tres com està programat ara. No vull entrar en els costos de cada modalitat ni en el sistema classificatori de multiproducte i de rebuig que difereixen lleument entre poblacions. El vidre i l'orgànic admeten pocs dubtes. Qui no disposa d'espai suficient a casa prefereix fer net de tot cada dia, segurament. Si funcionés bé a nivell comarcal la invasió d’usuaris de pobles veïns seria una excusa infundada. Una enquesta familiar anònima podria donar noves pistes de millora, sempre d’agrair. Per aconseguir un reciclatge òptim i ser respectuosos amb el medi ambient cal donar facilitats de proximitat i de llibertat que fomentin la bona educació col·lectiva i la responsabilitat selectiva sistemàtica sense coercions o sancions.

Ramon Mas Sanglas – Sta. Eugènia de Berga, 10/8/2018