Sobirania espanyola compartida

Sobirania dels pobles i unitat d'Espanya. És el mur infranquejable que ha marcat Rajoy entre Catalunya i Espanya. La llibertat democràtica queda relegada. Per què confrontar dos termes perfectament compatibles?

Independència i unitat espanyola són compatibles. No dos pols antagònics. Units i separats alhora és com un vaivé pendular d’anada i tornada. Tot ser viu neix amb gens d’autonomisme i vol fer-se gran. L’ocell abandona aviat el niu i la dependència alimentària quan es troba en condicions físiques per volar i buscar-se la vida. L'home triga més anys per la seva longevitat. Les primeres manifestacions de llibertat de la infantesa són  mostres d’emancipació quan aprèn a caminar i sap expressar què vol o li desagrada. La rebel·lió de l’adolescent que no combrega amb les tesis de l’adult és un signe extern de trencament aparent, no real. Són símptomes de maduresa –a vegades desordenats- que alimenten la personalitat incipient. Són manifestacions i assajos d’autonomia, exitosos o fallits. L’evolució i el progrés són innats com testimonia la història. Del contrari encara picaríem pedra. Els fills que marxen de casa per crear una llar no busquen la ruptura familiar sinó l’exercici de sobirania i d’autodeterminació positiva que hauria d’omplir de joia els progenitors. El meu fill/a s’ha fet gran i responsable. Interpretar-ho com una fractura de la casa paterna és oposar-se a la llei més natural com la mateixa gravetat.  Unitat no implica uniformitat de pensament i d’acció sinó formes de convivència en àmbits familiars, laborals, geogràfics o polítics diferents. El multipartidisme respectuós no crea friccions a nivell local i nacional. Sobre la base de les majories s’han forjat les nacions del món. La societat plural està seccionada i comparteix al mateix temps vincles d’unió. En un estadi de futbol (Barça-Espanyol) de la mateixa ciutat s'aglutinen espectadors de dos bàndols. S’han de barallar els espectadors per un resultat advers? El sentit democràtic ha d’imperar en les confrontacions i votacions sense topades. És el joc més universal: la democràcia, el poder de la llibertat entre humans. Es poden partir peres amigablement i parlant o de males maneres als tribunals. Per què en la política espanyola prevalen les segones fa temps? Una consulta reclamada per una majoria regional no pressuposa cap hecatombe social del país sencer. És un debat legal de tots els Parlaments autonòmics. Per decidir el continuisme de l’estatus actual o ser independents o aprovar un oferiment estatal calen les urnes. Negar-s’hi és una mancança greu d’argumentació històrica i de constitucionalitat. Res és etern. Apel·lar la unitat d’Espanya per enfortir la immobilitat del sistema econòmic és frenar el dret espontani de creixement autonòmic. És sotmetre a l’uniformisme simètric les capacitats de més avenç. La singularitat tampoc exclou la solidaritat aliena com el pare que ajuda al fill en situació precària i aquest al pare en la seva etapa senil o terminal. La llei del més fort és irracional. El xoc Espanya- Catalunya, amb oferta o no, serà inevitable si es nega el vistiplau dels ciutadans afectats en les urnes. No tot s’arregla a cops de talonari. Catalunya també té un cor i una identitat pròpia com a nació. Les reivindicacions legítimes i justes -46 en l’agenda del President-  van lligades a una memòria del passat inseparable del present. La joventut d’avui no perdonaria un millor benestar per rendició a un govern espanyol estancat i repressiu. Ni el sacrifici d’una emancipació per la unitat nacional anacrònica mal entesa. La reconquesta de la centralitat a costa d´espolis autonòmics –de la regió que sigui- és un retrocés i abús de poder. La unitat de la ciutadania és l’única arma legítima que pot salvaguardar un poble de les agressions polítiques i jurídiques adverses.

Ramon Mas Sanglas – Sta. Eugènia de Berga, 28/2/2017

Miratges de la justícia

Creure i confiar en l'equitat d'una sola justícia hauria de ser la normalitat. Però, el ciutadà no és cec i té  criteris propis sobre els judicis que afecten els drets socials. Les sentències són prou ajustades i imparacials?

Un miratge és un fenomen òptic de refracció de la llum com un fals mirall que desvirtua la realitat. Una similitud aplicable a la justícia. Sense cap intencionalitat expressa de falsejar els professionals del món judicial poden veure’s temptats a dictaminar sentències esbiaixades sobre la culpabilitat del presumpte malfactor. Ras i clar, que la justícia no sigui igual per a tothom apart del tripijoc de l’indult. La riuada d’opinions arran del cas Noós destaca dos fets rellevants: la proximitat dels acusats a la reialesa i les penes condemnatòries dispars. Els greuges comparatius són inevitables. Es podria comprovar visitant presons del país i fer un estudi casuístic de cada reclús. El dret té moltes excepcionalitats i la xarxa judicial és complexa. Fiscals, jutges i advocats saben interaccionar amb mestratge i mà esquerra. Quan hi intervenen factors mediàtics, fàctics i polítics per afegidura la justícia deixa de ser cega, és a dir, neutral. Vull cenyir-me al delicte de la usurpació o subtracció de diners i béns públics sota el denominador de robatori o fur. Han canviat les conductes morals i les normes ètiques? Quan s’explicaven els 10 Manaments en la catequesi, qui pecava contra el setè –no robaràs-  i se’n penedia, per obtenir el perdó havia de restituir íntegrament la quantia robada directament o per mediació. Cert que la religió no és el codi penal. Tampoc, crec, s’hi oposi, i menys l’espanyol d’arrels cristianes. Estem en època de judicis de corrupció política molt diversa (Noós, Gürtel, Púnica, Bankia, Taula, Pretòria, Eres andalusos, etc) per malversació de cabdals públics, fraus, falsificacions, suborns. Sempre sobre l’eix monetari. Conegudes algunes resolucions condemnatòries la presó ha estat el primer destí. On està la prèvia devolució dels milers de milions furtats a l’erari de tots els ciutadans? La privació de llibertat és humiliant i dolorosa, però, suportable amb l’esperança de continuar vivint de la bicoca aconseguida un cop superats els anys d’engarjolament.  Per bona conducta sempre es redueixen. Permutar restitució pecuniària per privació de llibertat és tergiversar els valors. Els centres penitenciaris actuals no són cap Alcatraz. Disposen d’ instal·lacions còmodes, piscina, gimnàs, biblioteca per fer una carrera fins i tot. Si hisenda no perdona al petit defraudador que és perseguit amb recàrrecs (20%), per què el gran defraudador del fisc amb fortunes arreu del món se’n por lliurar? La presó ha de ser la segona alternativa si no torna tot el capital sostret més interessos, en efectiu o en patrimoni equivalent. L’empresonament directe ipso facto té sentit per als assassins, homicides, narcotraficants, delictes de violació i violència. Són perills públics i socials. Per a un lladre el càstig més punyent és haver de sobreviure en pitjors condicions que tenia abans. L’estigma de l’internament forçós és un mal menor que el temps esborra amb el consol “que me quiten lo bailado” i les arques plenes. La justícia de la restitució es deu a la societat i al contribuent que ha estat víctima d’un frau col·lectiu. A més, la reclusió penal té elevats costos de manteniment a càrrec del mateix ciutadà robat. Genèricament,” l’imperi de la llei” com a càstig és un eufemisme desafortunat. L’imperi com a domini o com a submissió és una esclavitud. La llei ens ha de fer lliures si l’autor que la redacta i l'aprova per majoria és el poble. La llei de la justícia és justa per redundància quan s’aplica per igual sense distinció de rang social, raça, creença i sexe. “L’ esposa tonta” que ignora les maniobres econòmiques i familiars del seu marit ja no existeix. Encara menys amb carrera universitària. On estan les feministes de la igualtat social en treball i salari? Davant la justícia no és equitativa la immunitat de presó perquè hagi de cuidar la família. Millor no  trepitjar-la, però, sí,  retornar fins l’últim euro i deixar de viure luxosament del botí que el marit reclús i sacrificat li deixa de per vida. Això són miratges injustificables de la justícia espanyola. No cal afegir-hi l’adjectiu “polititzada”, cada dia més evident. Un tema de gran calatge que fa més difícil la imparcialitat dels tribunals i la fiscalia. El codi penal tipifica els casos flagrants de mort amb la presó i una indemnització als afectats. Però, en malversacions públiques i sostraccions de quantitats esfereïdores es donen circumstàncies dubtoses que fan malpensar sobre la vara de mesurar única. Hi ha atenuants i agreujants que creen casuística específica fora dels cànons preestablerts i la jurisprudència actual. D’aquí que l’equanimitat del jutge no és absoluta sense pressuposar mala fe per principi.

Ramon Mas Sanglas – Sta. Eugènia de Berga, 21/2/2017

Espanya, desperta!

La moguda autonòmica ja no és exclusiva de Catalunya. No tot és sobiranisme. Altres Comunitats demanen esmenes dels sistema financer i els empresaris de la regió llevantina clamen un corredor ferroviari amb dates i terminis.El centralisme espanyol està a l'ull de l´huracà.

Fa temps que el despertador radiofònic “Desperta, Catalunya!” de la Mònica Terribas alerta els catalans que la letargia del passat està en temps de descompte. L’anestèsia del 1978 ens va sumir en un estat hipnòtic. Tants anys de dictadura ens va insensibilitzar al gaudi de la llibertat. Però, continuen sense reaccionar, dormint plàcidament i gronxant-se en les hamaques del poder molts polítics immobilistes i els territoris addictes a la dependència solidària per decret. És hora de grans innovacions, no de maquillatges i mers reajustaments. L’encaix de les peces autonòmiques grinyola per molts cantons. Andalusia, la Comunitat Valenciana i les Balears han aixecat el crit contra Madrid per les deslocalitzacions empresarials cap a la capital degut a les rebaixes de l’IRPF. Les seves declaracions de renda li suposen mil milions més de recapta per a les arques madrilenyes. Com a segon argument de grans ingressos és la bona gestió administrativa i la reducció de personal, explica Cifuentes en el diari El País. Totalment fals en proporció a la població. Ajuntant tots els funcionaris (autonòmics i estatals) que operen a Madrid arriben els 100.000, el quart territori espanyol després d’Extremadura, Aragó i Castella-Lleó. Catalunya és l’última de l’Estat en relació funcionaris/habitants. La resposta a la presidenta andalusa –segona beneficiària receptora-  ha estat  contundent. Madrid és la primera comunitat contribuïdora en solidaritat nacional en pro de les més desfavorides. És la nova versió –atenuada- de la clàssica “Espanya ens roba?” Per fi arriba, després de 39 anys de càrregues desmesurades, la proclama pública i la coincidència amb Catalunya que el sistema fiscal espanyol està caducat i l’arquitectura del finançament mal enginyada. Curiosament, el PP ha emmudit al respecte. Quan el govern català reclama més equitat redistributiva se li recorda des de Moncloa que tots els espanyols són iguals davant la llei. La simbiosi de capitalitat i autonomia permet fer una amalgama d’avantatges, única i rara, malgrat ho neguin les seves presidentes. La centralització administrativa i fiscal tolera jocs de malabarisme econòmic com la desviació de recursos europeus (1.000 milions) destinats al corredor del Mediterrani a l’estació d’Atocha-Chamartín (La Vanguardia 12/2/2017). Un nou i vell camp de batalla. Problema ideològic i partidista d’antuvi en defensa de la radialitat ferroviària contra la voluntat europea. Les reticències obeeixen a la confrontació amb una Catalunya avançada envers l’exportació. No admeten que és bo pel conjunt d’Espanya. Una visió d'orgull ferit que l'empresariat regional recrimina a l'Estat exigint data i terminis de la doble via Cadis-Portbou. La cimera patronal del Llevant espanyol proposa l’abolició de la centralitat mesetària, símbol de la unitat castellana dels reis catòlics. L’esperit colonialista abomina els records de les glorioses gestes catalanes i valencianes medievals en aigües mediterrànies. Polítics i governants, no es pot lluitar a contracorrent de la realitat productiva del país. Contra el 50℅ de la població i el 45℅ del PIB de la cornisa mediterrània. Les majories s'imposen sempre, com en la celebració d'un referèndum català (80℅). El PP no vol sentir parlar de privilegis ni asimetries. Què és, doncs, el concert econòmic basc-navarrès arrencat per la pressió etarra? El seu percentatge de solidaritat va quedar en ben poca cosa. Una quota anual revisable i envejable. Per què no aplicable a cada territori autosuficient? La insolidaritat d’uns i l’excés d’altres té contextos diferents i toca el voraviu de l’economia popular. Per això un govern central de dretes fa l’endormiscat quan interessa i té mà esquerra per incomplir inversions obligatòries per ordenança. A partir d’aquí s’entén el sidral polític que ha generat el judici del 9N, llest per sentència. Un contrasentit voler exigir legalitat qui la infringeix. Tota la societat sobiranista n’ha pres consciència. La bola augmentaria amb una condemna injustificable per posar urnes que no eren res -sense qualificatiu- en boca de Rajoy. Una costellada o botifarrada per als més irònics. Un jutge imparcial com sentenciarà equànimement una causa política i es desfarà d’un mort que li han carregat fora de la seva competència jurídica i professional? Només té una sortida: desviar el nucli de la causa i sentenciar sobre un conflicte fantasiós. Sigui el que sigui el veredicte, faci o no es faci el referèndum o unes eleccions plebiscitàries, el primer i gran problema d’Espanya-Catalunya continuarà més agreujat mentre Rajoy no ofereixi una concessió d’envergadura a la consideració dels catalans. Res d’engrunes, el pa sencer. Seria el primer pas de diàleg imprescindible cap a la bilateralitat. Somniar en la independència pot ser una entelèquia gratis, però, aparentar que al país no li passa res a esquenes de la democràcia, és dormir despert amb un malson. “Desperta’t, Espanya” , escolta el món de l’emprenedoria progressista i dóna veu al poble.

Ramon Mas Sanglas – 14/2/2017