Soroll reformista ineficaç

L'impacte del creixement brutal de l'atur contrasta amb les mesures rídícules que ha pres l'Estat per combatre'l. Ha capitulat a la pressió europea i als poders financers del país. Què farà el poble davant la covardia?

Pals a l’aigua una vegada més. El govern estatal es rendeix en la lluita contra l’atur i el dèficit. Sota la batuta Merkel, es resigna acabar la legislatura -fins el 2016- amb sis milions i mig d’aturats o més. S’amaga darrera el plasma amb una reforma dels reformats, condemnant-los tres anys més a compartir el desballestament d’un benestar residual. Deixa en la reserva els intocables, el seu bastió de resistència política i el feudalisme bancari pagat per tots. Frustració ciutadana total que anhelava una reorganització ministerial i sistèmica de gran calat. Una retallada exemplar de nòmines públiques supèrflues. S’ha dissipat l’esperança de perdre de vista un Senat baladí, la reducció de diputats ineficients d’hemicicles parlamentaris, supressió de milers d’assessories parasitàries, salaris vitalicis i privilegis polítics de jubilació. Una neteja de poltrones cares del país. Tots iguals davant la llei. Volíem sentir la tramitació legislativa sobre la tributació de fortunes, el seguiment de grans economies submergides, la desaparició de les SICAV. Els emprenedors esperaven camins nets d’entrebancs i aixetes bancàries obertes amb diner rescatat entre tots. Confiàvem en uns estalvis de diner públic malmès, el control d’autopistes en fallida i aeroports sense passatgers, parar trens AVE buits, impedir duplicitats salarials, eliminar subvencions oficials improductives i  administracions transferides. No és un marge prou ample de recorregut? En definitiva, el contribuent s’imaginava una extirpació quirúrgica profunda de les sangoneres de la nació, no una operació plàstica de maquillatge. No admet sorolls mediàtics, jocs bruts partidistes i necessitats d’emergència sense atendre. Cada problema amb la seva solució: els diners sostrets indegudament que retornin a la caixa comuna, els corruptes a la presó i els polítics empastifats fora de circulació.

Tanta paràlisi acaba la paciència d’un poble decebut que qüestiona la dimissió del govern, eleccions anticipades i la reforma electoral. Sense instruments per créixer la recessió és una bomba insostenible tres anys. El panorama reafirma el rumb sobiranista de Catalunya i apropa les urnes del 2014. Prou “corralitos” a l’espanyola, després d’un assetjament fiscal espoliador de dècades. Si l’estament governatiu nacional  no se’n surt, la societat civil prendrà el relleu administratiu de les seves finances. La dignitat de la classe treballadora no consentirà el trencament dels ponts econòmics de dues generacions. La dieta d’aprimament no admet més exclusions i extorsió social.

El govern central és contrari a un sistema autonòmic tan asimètric. A què espera canviar-lo? Li fa basarda tocar el pedestal constitucional, un harakiri polític? La crisi no dóna ni per cafè. Una estructura financera basada en la sostenibilitat solidària aliena és un estat territorial de servitud permanent inaguantable. La regió que no faci honor a la terminologia “autonomia total” no pot existir per coherència. S’ha de produir una catarsi regeneradora per dotar el país de les eines productives independents acabant amb el caciquisme agrícola i el món latifundista del sud espanyol. On està la seva revolució industrial? On són les expectatives electorals de creixement laboral de fa any i mig? La brama del poble reclama un govern fort i no enclaustrat en la presó fiscal europea. Catalunya sempre ha remat. Si no la deixen avançar acompanyada, ho farà per lliure.

Ramon Mas Sanglas – 28/4/2013

Trencaclosques autonòmic

És la conclusió de l´últim sondeig del CIS: continuar el sistema autonòmic actual (54%). Els receptors fiscals nets a costa de les autonomies solidàries els va bé el cafè gratis. És la queixa central que empeny el sobiranisme. Existeix un punt intermig?

La radiografia autonòmica del sondeig CIS sobre les preferències territorials dels ciutadans conclou que la confrontació de criteris és irreconciliable. És un puzle multicolor desconcertant. Als darrers 10 anys, noves necessitats i desajustos han revolucionat el país. L’arrel i causa principal –ja abans de la crisi- és el desgavell econòmic i la pluralitat administrativa, fonts de moltes corrupteles soterrades. Les coalicions polítiques continuen traient rèdit de la dispersió en tots els comicis, gràcies la llei electoral tancada. L’anquilosament estatal és el pedestal polític de la radicalitat dialèctica per defensar pols ben oposats, un sobiranisme novell o el centralisme espanyol ranci d’antuvi.

Les respostes de l’enquesta tenen ple sentit –al meu entendre- si les correlacionem amb les balances fiscals conegudes (2008). L’estabilitat de cada autonomia depèn dels recursos que produeix o que rep de tercers. És la clau per interpretar el xoc preferencial que analitza Carles Castro (La Vanguardia 24/4/2013), és a dir, el nivell d’equilibri entre el que tributa cada Comunitat i el que percep anualment de l’Estat. El sigil de l’Agència Tributària per amagar la distribució fiscal amb una suposada ignorància o excusa del mètode no apaivaga el foc de les discrepàncies perquè pagar i cobrar de l’erari públic són dues cares d’una mateixa moneda. Els receptors nets veuen perillar la mamella habitual de la solidaritat i les autonomies generoses –paguen més del que reben- volen revisar a la baixa les quotes abusives. Les cinc opcions del sondeig són: la independència, més autonomia, continuar l’estatus actual, menys poder autonòmic, govern central únic.

Evidentment, només Catalunya (41%) i Euskadi (28%) opten per la segregació o ampliació autonòmica (26% i 25%, respectivament). Els independentistes hi veuen una solució de la crisi –reduint l’espoli fiscal- , mentre els furibunds de la unitat espanyola busquen la llum en la simplificació gestora interterritorial. El gruix dels enquestats (54%) aposten per perpetuar el sistema actual. Ara més que mai. Andalusia, Extremadura i Galícia encapçalen el continuisme, els primers afavorits fiscalment de la solidaritat aliena. Balears i Canàries també volen més autogovern, per raons geogràfiques d’insularitat. Navarra i el País Basc –a falta de més autodeterminació- els complau el règim del concert econòmic vigent. València, Madrid i Castella enyoren el centralisme degut als seus governs conservadors. No és pura casualitat.

L’estudi sociològic passa per alt el projecte federalista del PSOE-PSC. És inviable per desconegut? La dispersió governativa i parlamentària del moment fa impracticable la recerca d’una fórmula unitària. L’heterogeneïtat lingüística, econòmica i cultural d’Espanya obliga trobar sortides polivalents. La asimetria fiscal espanyola permanent no és sostenible ni justa. Cal la reestructuració autonòmica de la producció regional o fer un nou mapa de Comunitats. No es pot encallar el procés reformista encara que vagi per llarg. L’esperança mai té data de caducitat. És factible l’encaix català amb Espanya sense grinyolar? El ressorgiment de nous líders –Teresa Forcades i Arcadi Oliveres, per exemple – estan empenyent un projecte d’estat il·lustrat i ferm, no romàntic. Si el rumb pres és irreversible, sense retorn, només cal mirar endavant fins topar amb les urnes.

Ramon Mas Sanglas – 23/4/2013

Dos faraons en guerra

Fa segles que Catalunya i Espanya es mosseguen. La guerra freda ha arribat al viu rogenc per l’ofec econòmic català; no poder administrar allò que produeix i li pertoca. L’artilleria verbal entre Mas-Rajoy no té trinxeres. Foc creuat. La democràcia no admet catifes. És a camp obert, amb un armament més perillós que el bèl·lic: l’impagament, l’espoli i el trepig identitari. No cal sang. Atacar l’esperit és més cruent i cruel, però, amb efectes contraposats: fa créixer la catalanitat i l’impuls a viure sense dependències. Això encona més l’adversari quan les ales del recolzament popular alimenten el pes de les raons.

L’autèntic enigma és no saber qui és realment el senyor i el serf. Qui necessita més de l’altre? Espanya no vol desfer-se de Catalunya, imprescindible pel seu 20% del PIB d’aportació al dèficit i la solidaritat del 8%. El poder exportador, turístic, tecnològic i productiu dels catalans són claus per al mercat espanyol i el seu poder adquisitiu. No l’inrevés, malgrat Espanya és un bon client de Catalunya.

El relat bíblic del poble hebreu esclau del faraó egipci em serveix de comparació reversible. Qui esclavitza qui? Qui és el faraó i el Moisès alliberador del poble oprimit? El procés bíblic era unidireccional. Els esclaus tenien més a guanyar que a perdre amb el suport diví que havien rebut del seu líder protegit, malgrat les fúries militars faraòniques. Rajoy té al seu abast l’arbitratge perfecte que no gosa fer servir descaradament: la majoria absoluta. L’orgull faraònic l’allunya del poble escudat en una llei humana (Constitució) per girar la cara al poble. El Moisès català no gaudeix de la divinitat, solament de la força parlamentària parcial i una militància popular dividida. Ni un mar Roig obert, ni un Sinaí il·luminat estan garantits en un diàleg de sords. ¿Quina plaga més mereix Catalunya perquè la facin fora o es declari insubmisa per extorsió? L’única medicina és la democràcia. Cameron és britànic, no escocès, però demòcrata, a diferència de Rajoy.

El pecat capital té orígens llunyans (1978) quan polítics catalans de pes i pares constitucionals van menysprear l’oferta del concert basc que aquests aconseguiren amb la plaga terrorista, sota l’excusa de drets forals. El pagament solidari abusiu és antidemocràtic. És un espoli en tota regla. La cortina del diàleg és un discurs buit que traspua poder irracional. “No vull privar als ciutadans catalans de la seva condició espanyola, la seva història, el seu futur i pertinença a la Unió Europea” (Rajoy). Tot un paternalisme invasor de llibertats individuals. Només les urnes poden confirmar o desmentir tals intencions centralitzadores. D’aquí ve el serial intimidatori de profetes espanyolistes –militars i polítics- invitant la paràlisi del frenesí independentista. La sornegueria de Rajoy va més enllà: “no obstant, he reconegut a CiU el dret a proposar el contrari i a defensar els canvis legals adients”. Com es fa amb les mans lligades?

La resposta Mas és explícita. És un problema d’amor propi, no de legalitat. Més ben dit, de mala voluntat política atacant la llengua, l’escola i la bandera d’un país. Demana a Rajoy que expliqui si la té realment per què l’Estat escolti els catalans “després que Catalunya ha escoltat Espanya durant segles”. Li retreu amb contundència que la Constitució (democràtica?)  sigui la bomba atòmica contra el dret a decidir. La guerra s’acaba respectant les voluntats lliures del votants, no dels governants.

Ramon Mas Sanglas – 22/4/2013

No és l’hora del poble, encara?

Quan falla la voluntat política del diàleg mai arriba l'hora del poble. Catalunya fa tres segles que espera tenir veu pròpìa per decidir el seu futur. Encara no toca?

Fa 300 anys. Al 1714 Catalunya va ser poc menys que exterminada. La guerra civil del 36 va postergar la seva prosperitat guanyada a pols. La dictadura va massacrar sense pietat la  llengua i cultura històriques. La promesa democràtica del 1978 deixa els catalans entre la tebior d’una autonomia aigualida i l’obligació d’una solidaritat. Amb l’abundor no importa l’espoli del 8% del PIB català. Amb la crisi més angoixant tampoc és oportú parlar d’autodeterminació sense tabús. Arribarà mai el moment adequat? Catalunya és auxiliada per l´Estat per pagar nòmines i segueix aportant 16.000 milions anuals d’ajut autonòmic. Com s’entén? Si el poble no pot obrir boca per exigir transparència esborrem Espanya del mapa democràtic mundial. Barrejar crisi econòmica i poder polític sota el mecenatge banquer és l’estratègia oligàrquica del capitalisme, un segrest maquiavèl·lic a perpetuïtat. El pitjor esclavatge del país és comprar el mutisme popular amb la medalla democràtica del diàleg estèril i sense el dret referendari de les urnes.

Patim manca de lideratge i dèficit democràtic greu. Democràcia no és afrontar una cursa d’obstacles, una lluita de dictadures interterritorials. És votar sense entrebancs i aplicar els resultats. La dignitat d’una nació s’avantposa a les lleis del partidisme. Polítics, jutges, lobbistes i empresaris és barallen per la paternitat legislativa. Esdevenen adversaris del dret a decidir. Trepitgen l’abecedari de la llibertat individual com a espanyols i catalans, units o separats. No estan legitimats per imposar la parella que desitja el ciutadà, ni poden impedir el divorci per discòrdies irreconciliables. La falta de voluntat política és mala fe. La fal·làcia de la Constitució i la indissolubilitat hispànica estan superades, i més, quan dos de cada tres espanyols no han consentit tal legislació caducada. Mentalment estan ancorats al feudalisme medieval, quan reialesa i noblesa pactaven matrimonis de conveniència. No existia estimació, només servitud regida per l’herència de béns. Al segle XXI no necessitem padrins, pares polítics, ni sogres constitucionalistes. S’agraeixen els consells, per separar-nos pacíficament o casar-nos amb qui ens complagui. És molt plausible tota literatura patriòtica entusiasta de l’independentisme. És d’agrair la il·lustració històrica sobre el passat gloriós de Catalunya i les epopeies castellanes d’ultramar. Però, amb el cor únicament, no canviarem d’estatus. Ens hem de carregar de raó per trobar el millor futur amb el balanç del present i del passat. És l’hora de les enteses lliures, amb rectitud i sense pal·liatius. És hora de treure’ns la bena dels ulls i comprovar  que la “marca España” –intransigent-  no flueix d’un riu democràtic. És l’hora que Catalunya digui què vol per a les generacions venidores.

El compromís polític del rumb sobiranista no pot trencar-se per desavinences internes. El poble no és cec, ignorant, ni amnèsic. Sabrà discernir què li convé amb un argumentari clar, que espera dels savis, no de la politització egoista. Ni volades de coloms, ni  intimidacions europees, ni amenaces espanyolistes. Per què por a un referèndum si creu en el propi poder? Qui és l’Estat per imposar què és o no constitucional sense consultar la voluntat del seu amo? Eleccions plebiscitàries finalistes? Consells savis: Governant, davant del dubte pregunta el poble, no t’equivocaràs, ni seràs responsable de les seves decisions. Però, un poble víctima del drama antidemocràtic mai n’és culpable per no haver tingut la seva hora.

Ramon Mas Sanglas – 21/4/2013

Segon cafè per a tots

La urgència escurça el temps i les solucions. Les mogudes reivindicatives a tot nivell pugen de to. L'Estat està preparant el toc de gràcia contra l'aspiració sobiranista del catalanisme. Més ressistència o claudicació? Estem preparats pel tsunami final? 

La tensió socioeconòmica i política espanyola està propiciant un desenllaç a corre cuita. L’autodeterminació qüestionada ens porta al compromís d’un diàleg ineludible i artificiós. És insostenible una guerra freda per més temps. Està bullint la cafetera de quelcom no volgut, que esclatarà a les mans de tots, catalans i espanyols: un fals pacte fiscal per decret que paralitzi el repte sobiranista i federal. Un nou “més cafè per a tothom” intenta entronitzar la segona transició sobre el pedestal d’una etapa turbulenta i no resolta. Segones parts mai seran bones per esquivar l’autèntic problema del país. No acceptar la singularitat de Catalunya, xuclada i diluïda pel centralisme, és amagar el cap.

Tres signes presagien moviments a curt termini. 1) Les declaracions de militars espanyols contra Catalunya han quedat impunes. Es respecten els pressupostos de l’exèrcit (només l’11% de retallades en tres anys). El poder de les armes imposa pel record d’un 23-F irrepetible. 2) El lobbisme català i tot l’empresariat pressionen l’aixeta dels bancs –més sanejats- per refer l’estructura inversora malmesa. L’horitzó d’algun brot verd contra l’atur desencallaria lentament la paràlisi del país. 3) L’ampliació del marge de dèficit (0,7 a 1,5) des d’Europa pot tenir una resposta positiva sense rebel·lió interna ni fugides. Tres indicis que albiren un pactisme a l’espanyola. S’imposarà per l’absolutisme polític o democràticament? Pressuposa llançar per la borda el compromís del dret a decidir del govern català sense dilacions?

El ventilador d’un nou finançament no canviarà l’aire contaminat: transferència total dels impostos territorials (IVA, IRPF), sense caixa pròpia ni clau. No és l’aspiració estatutària dels catalans. Catalunya, Madrid i Comunitat Valenciana rebrien –possiblement- un cafè exprés acompanyat de sacarines per suavitzar l’amargantor de la quota excessiva de solidaritat (reducció del 8 al 6%). Serien uns 4.000 milions menys d’espoli anual. L’Estat compensaria la precarietat dels receptors actuals per evitar picabaralles. Tota una màscara de transició per enterrar la consulta sobiranista i no tocar la Constitució. El president Mas s’ha compromès no acceptar res sense el beneplàcit popular. Quina resposta majoritària en sortirà d’una ciutadania fragmentada com els seus polítics? L’adagi “divideix i guanyaràs” s’aplica per emergència de butxaca, no de bandera. El benestar social, auxiliat in extremis des d’Espanya, s’emportarà per davant la defensa aferrissada d’un Estat propi? Necessitem molta llum abans d’anar a les urnes. Cal ajut i encert del Consell Assessor de Transició Nacional com pluja en ple desert.

Tals esdeveniments fan intuir el pitjor escenari polític. El pacte CiU-ERC durarà menys que una tona de caramels en una porta d’escola. L’aprovació dels pressupostos rebran el suport del PPC ufanós. Potser el PSC i ICV no s’atreviran rebutjar-los. Tampoc caldrien noves eleccions, en principi. La campanya de descrèdit contra els referents de Catalunya –malgrat l’avís reiterat del líder convergent-  serà un tsunami contra tota convicció nacionalista. ¿Una crisi econòmica podrà endur-se els valors patriòtics del catalanisme al preu d’un segon cafè espanyol? Aquest mal somni tancaria en fals, novament, una etapa reivindicativa de segles. La llengua i cultura pròpies no poden sucumbir a l’espanyolització per una vilesa fiscal de subsistència. L’esperança restarà latent mentre el poble no trobi la solució definitiva i digna. Si no decidim agafar aquest tren potser no en passarà cap més.

Ramon Mas Sanglas – 15/4/2013