Acontentar de manera universal i plena als pares, fills i docents alhora, és força complex. No hi ha fórmules màgiques. Una aproximació paral•lela de dates o dies, per millorar la conciliació laboral i familiar, sí. És l’objectiu d’aquesta proposta, sense allargar ni retallar les jornades lectives de l’any.
S’imposen renúncies i adaptacions per part dels adults perquè els menors estiguin més atesos pensant en les seves limitacions –abans que les nostres comoditats- per afavorir el bon rendiment acadèmic. Estem d’acord que el fracàs escolar és innegable i els causants som tots. Proposem, repartim i acceptem solucions. Esperem que la LEC ho especifiqui molt bé, clarifiqui conceptes i ompli els buits de comportament en benefici de la pràctica dels valors que grans i petits hem arraconat.
Distribució orientativa:
Les parts implicades: sindicats, patronals i conselleria d’Educació, haurien de consensuar els punts comuns bàsics sense reticències mútues sota el principi de la flexibilitat. No oblidem que la LEC donarà més autonomia local per facilitar-ho. Cada centre laboral podria, evidentment, reajustar l’horari intern i el calendari en funció de la seva productivitat i necessitats, sense disminuir el còmput anual d’hores estipulades en el conveni de cada sector.
La novetat radicaria en la implantació de dos espais nous de descans per als fills i pares, simultàniament (Tots Sants i Carnestoltes) de 8-9 dies. El curs tindria cinc períodes lectius (per als alumnes) en lloc de tres. Per gaudir d’aquests dies vacacionals de més, caldria:
a) Acumular uns 30 minuts laborals diaris (120 hores/any). És una pràctica ja habitual en alguns centres per ampliar la setmana nadalenca. S’hauria de reestructurar el repartiment dels dies vacacionals totals que toca per conveni entre l’estiu i la resta de l’any (ara dos períodes més).
b) Començar el segon trimestre tots, els dia 2 de gener (passar Reis al dilluns o divendres més proper al dia 6, si s’escau entre setmana).
c) Suprimir tots els ponts recuperables i passar les festes intersetmanals al principi o final de la setmana laboral.
d) Treure del calendari escolar els tres dies festius.
El professorat, peça clau en l’eficiència del sistema, dedicaria els dos nous descansos de l’alumnat per fer cursos de formació permanent i preparar el període lectiu immediat. L’última setmana de juny seria per fer el tancament acadèmic (avaluació final), i la primera de setembre per engegar el nou curs. A canvi, gaudirien dels dos mesos estiuencs de vacances íntegrament.
Per altra banda, els monitors (la majoria estudiants universitaris), no disponibles fàcilment durant el curs acadèmic, ja estarien lliures per començar les seves activitats de lleure l’última setmana de juny i tot el juliol, quan treballen la immensa majoria dels pares.
Fent un descans de 9 dies al febrer, no caldria començar les vacances de pasqua fins el dijous sant, com el món laboral, per no escurçar tant el quart període lectiu. Sempre queda l’alternativa d’abreujar a 6-7 dies la interrupció del febrer i tancar l’escola tota la Setmana Santa com fem actualment.
Al tercer trimestre, normalment, es trenca el ritme curricular amb la setmana cultural a què dediquen molts centres entre St.Jordi i el dia 1 de maig (festiu a tot Europa) amb activitats culturals, esportives i lúdiques, crèdits de síntesi a l’ESO o viatges de fi de curs.
Durant les interrupcions docents de novembre i febrer els centres escolars podrien romandre oberts per fer activitats complementàries no avaluables, amb monitors especialitzats. Aquesta opció seria una emergència quan fills i pares no poguessin fruir del descans conjuntament.
Finalment, una referència climatològica que afecta a l’horari intensiu del mes de juny, que es pretén eliminar. No podem escapar d’aquesta realitat: els centres no estan preparats per a treballar en un ambient xafogós. És una assignatura pendent dels finals de curs.
El calendari anual es complementa amb la jornada laboral (horaris). Aquests s’haurien de comprimir reduint el temps del migdia quan es fa jornada partida, per arribar a casa més aviat (“
a les sis tots a casa”). Òbviament, els membres de cada família, quan treballen tots dos fora de casa, han de valorar el més convenient per a tothom.
La mentalitat mediterrània, tant comercial com horària, sabem que és diferent de l’europea. Però, més hores, és equivalent a més rendibilitat i eficiència? Els hàbits i les normes les crea l’home, no a l’inrevés. Imposem, doncs, la racionalitat, si cal canviar.
Sta. Eugènia de Berga
Una vegada més arribem tard. Europa està avaluant el desenvolupament dels deu anys del pla Bolonya i aquí ens estem plantejant la bondat o inconveniències del sistema. Una quarantena de països van subscriure l’homologació de títols l’any 1999 en pro d’una mobilitat d’estudiants i professors mentre l’anacronisme universitari ens deixa en la cua acadèmica. La decadència progressiva és fruit i continuisme del fracàs escolar de primària i secundària. La ineficàcia i debilitat de l’ESO, originària d’un sistema ja frustrat en els països anglosaxons i que s’adoptà per bo, però, que naixia mort per manca de recursos, ha arribat a una universitat immersa i tocada per una societat consumista i al•lèrgica a l’esforç. Davant del repte competitiu europeu perd el rumb i la fermesa. La capacitat de rendiment que se li exigeix la fa trontollar en certes especialitats d’humanitats i lletres, especialment. L’escassa informació provoca confrontació entre els mateixos estudiants, professorat i rectorats.
