Catalunya no és l’ovella negra d’Espanya

El  PPC no vol un pacte fiscal amb xoc de trens. El PSC el somnia federal i compartit. Els nacionalistes l’exigeixen íntegrament  per a casa,  cansats d’extorsions i defugides centralistes de les seves obligacions inversores a Catalunya. Deixem-nos d’eufemismes  i provocacions. Prou de retrets mutus que enverinen  relacions internes i europees. Tots anhelem deixar la crisi enrere encara que per camins diferents. És injustificable apel·lar la unitat espanyola per recaptar impostos en exclusivitat i carregar-se la legítima defensa dels drets autonòmics amb un canvi de finançament just després de tres dècades de desigualtats. És insòlit haver de pagar interessos dels propis diners d’un préstec espanyol fet a Catalunya expropiats anys rere any. Tant costa posar sobre la taula les xifres fiscals del què entra i surt de cada Autonomia i equilibrar balances? Paralitzem impostos descarats que veiem cada setmana envers Catalunya. L’increment maquiavèl·lic del peatge en autopistes estatals (10% al setembre), el darrer exemple, mentre frenen les inversions imprescindibles per a l’exportació (Corredor del mediterrani) i continuen obres d’AVEs a Galícia i Extremadura sense continuïtat fronterera ni viatgers garantits. L’Estat repercuteix als usuaris la pèrdua del 7,5% de beneficis de l’empresa Abertis –no deute d’amortització- que li reté per contribuir a la crisi. Queda demostrat que l’oligarquia capitalista del país no contribueix en absolut a refer-nos i s’imposa als governants com a mecenes dels partits. Els catalans novament víctimes del recàrrec viari perquè no tenim alternatives gratuïtes (autovies) com Madrid, amb autopistes innecessàries i deficitàries que hem d’amortitzar des d’aquí.

Ningú vol provocar incendis ni xocs. Però l’escalada verbal de declaracions oficials entre consellers i polítics estatals està propiciant un desenllaç perillós. La pressió anticatalana arriba al súmmum en tertúlies nacionals. El ciutadà català té el pap ple de ser titllat d’ovella negra quan n’és exemple de solidaritat. La tensió parlamentària catalana ha baixat de to al darrer ple monogràfic sobre el pacte fiscal  amb un acord majoritari relatiu. Ens queda el segon tràngol més pedregós: el tràmit parlamentari de Madrid. Després, restarà el comodí democràtic del pastís: el referèndum popular sobre el pacte fiscal, en cas d’un resultat anterior mal parat. Les enquestes de tot Catalunya el revaliden favorablement (76%). Dos contra un, ¿donaria llum verda a la nova relació biliteral d’entesa entre Espanya i Catalunya o faria falta una modificació constitucional per segellar un status econòmic diferent?

No vull imaginar-me el xoc final – la flama incendiària-, la sortida cap a la independència, no per desitjos partidistes sinó per necessitat de supervivència i consens popular. Amb els antecedents avantguardistes catalans històrics i l’orgull hispànic del patriotisme centralista no serà difícil que salti la guspira de la malentesa definitiva. Per emergència. ¿ens caldrà un arbitratge europeu neutral d’experts economicistes o de frac negre i prevenir un apocalipsi indesitjable? Tots volem aturar la davallada i veure l’aixeta dels bancs oberta per començar créixer o caminar a peu pla. L’ambició d’uns no pot acabar amb la desesperació col·lectiva de tants innocents.

Ramon Mas Sanglas – 30/7/2012

Rescat per als privilegiats

Digueu-me que no és veritat. Segons el Diari de Girona i Ara és oficial la jubilació d’Ernest Benach, president del Parlament de Catalunya des de desembre 2003 al 2010 (govern del Tripartit), als 51 anys. Cobrarà la quantitat anual de 104.008,95 euros bruts durant quatre anys segons la normativa vigent: “període equivalent a la meitat del temps que ha estat al càrrec o mínim d’una legislatura”. És una assignació del  80% de la retribució mensual d’aquest càrrec després de restar un 15%  per la crisi. Als 65 anys tindrà una pensió vitalícia de 78.006,71 euros com la resta d’expresidents. Per què no als 67? La classe política i benestant quan s’assabentarà que el ciutadà treballador i a l’atur està en crisi greu fa molts mesos?

Es confirma la utopia constitucional que “tots som iguals davant la llei”, menys per als legisladors i polítics que s’autoregulen a la carta. A més de la gravetat de l’excepció legal, el més paradoxal és la immoralitat del fet en moments crítics d’emergència econòmica. El país pateix una recessió social brutal, demana el rescat per afrontar pagaments de nòmines i proveïdors de sanitat i educació, al mateix temps que l’il·lustre expresident percep una sucosa nòmina, legítimament. No s’han abolit per llei les jubilacions anticipades? Les desenes de milers de ciutadans majors de 50 anys que estan a l’atur fa anys sense cap prestació o ridícula,  ¿per què no gaudeixen d’un dret excepcional de jubilació amb el mínim de quinze anys cotitzats i no 38 i mig? Per què a la casta política se li demana només un total de set anys per tenir el 100% de pensió?

Digueu-me que estic somniant o els mitjans s’han confabulat contra Ernest Benach. Però no, la xarxa en va plena. Aquest ex polític apareix bastant en tertúlies televisives i radiofòniques parlant de la crisi, dels  culpables, els efectes devastadors i les mesures de recuperació. És possible ironia més fina? Té treball garantit per la funció i contactes del seu passat, gaudeix d’una experiència directiva en política –malgrat no tingui titulació universitària reconeguda- i presumptes recursos dineraris estalviats dels seus ingressos suculents. Almenys això demostrava les extravagàncies de confort invertides en el seu cotxe oficial. Encara que temporalment, mentre no canviï la llei injusta d’aquestes jubilacions d’or, hauria de prescindir per pròpia iniciativa –com el seus col·legues – de les prebendes polítiques per donar exemple a catalans i espanyols de la seva edat que estan en el precipici de la desesperació, sense feina ni rendes o han perdut l’habitatge. El victimisme de no renunciar privilegis perquè, ”m’ho he trobat així” és satíric i egoista. Al contribuent sotmès a perdre poder adquisitiu no li demanen el canvi de status laboral o econòmic,  se l’imposa. Veiem milers de científics, metges i tècnics amb carrera universitària suada que han de marxar del país perquè no els plou del cel 9.000 euros de mesada. S’acontentarien per sortir del pas amb uns ingressos poc més que mileuristes.

Urgeix que banquers i polítics passin pàgina salarial impròpia dels aires que corren i s’apropin al ciutadà en penúria, si estimen el país i la democràcia, abaixant sous de veritat i  que renunciïn privilegis post polítics i vitalicis, cotitzant segons el règim general. No té parangó una pensió mensual de 6.500 euros amb set anys de diputat i els 600 euros treballant tota una vida. Pagarem molt car el rescat i els interessos del deute a costa del benestar bàsic i la dilapidació de l’erari públic que en fan els espavilats. La vida no és injusta. No naixem amb l’estrella o estrellats. És l’home cobdiciós que maltracta als seus iguals fent-los desiguals.

Ramon Mas Sanglas – 28/7/2012

Més voluntariat polític i menys nòmines mamandúrries

Qui més ha arruïnat el país, més obligat està a pagar el seu rescat, sense excepcions ni amagar culpes. El govern espanyol –també l’autonòmic- ha errat la via de recuperació per covardia. Ha sacrificat la piràmide del benestar social, educació i sanitat per refer la crisi, quan l’arrel del mal està en la cúspide del poder financer per mala gestió i frau especulatiu. L’Estat francès no ha caigut en el mateix parany de reactivació. Durant anys s’ha alimentat la maquinària burocràtica sense límits, amb alts càrrecs i salaris desbocats. Els mecenes banquers, amb sous astronòmics silenciats, es mantenen immutables emparats per indemnitzacions i pensions milionàries. El mecanisme estatal i autonòmic va duplicar funcions innecessàries que no gosen simplificar. Sobren institucions i milers de càrrecs de confiança i assessors opacs. Prou retallades al funcionari menys culpable. Transitòriament, urgeix salvar els mobles de la crema abans que la imatge catalana externa amb ambaixades o sis TVs públiques, entre d’altres sobralles. És hora de canviar criteris d’avaluació sobre valors imprescindibles i superflus. Retribuïm al polític per la feina ben feta segons la perícia professional, dedicació, qualificació i rendiment, no pel poder que ostenta o la responsabilitat. De ser així un conductor d’autobús o un cirurgià els supera, amb les vides humanes que té a les mans cada dia.

L’estructura institucional ha estabilitzat polítics mediocres sobrers. Tots sabem de la inutilitat del Senat, l’excés de diputats al Congrés i parlaments autonòmics, de la ineficàcia dels consells comarcals, diputacions i regidories municipals. Quan començarà l’aprimament de tantes nòmines prescindibles? És hora d’enfortir el voluntariat polític amb poder decisori popular, viu i directe, si ens creiem demòcrates. El ciutadà –sense remuneració- hauria de ser determinant en els plens municipals de petites i mitjanes poblacions, sota la directiva del batlle i el mínim personal administratiu qualificat. Ha calgut la crisi per definir la figura del polític eficaç? La negligència o incapacitat també mereix sanció d’immediat.  Acabem amb privilegis, aurèoles i vitrines polítiques de cotxes oficials, dietes de caviar i suites. El polític “vocacional” ha de barrejar-se amb el votant del carrer i el seu transport públic, sense AVES de primera i vols aeris business, per viure la realitat quotidiana. No conviuen amb terroristes per necessitar guardaespatlles. Ell mateix hauria de renunciar, per coherència, a tot privilegi quan deixa o perd la cadira temporal, sense sous vitalicis ni jubilacions amb règim especial. El polític depèn de l’arbitratge i vot popular. Per quina raó s’ha de fixar les condicions del propi salari? Càrrec únic i topall de 60.000 euros anuals abans que retallar un 10%  les pensions mileuristes.

Un país amb les arques buides i endeutat durant anys ha de sedassar les subvencions públiques i privades, de tipus institucional, cultural, religiós, polític, sindical i laboral. Tota entitat ha de ser autònoma econòmicament com les empreses, que tanquen quan deixen de ser-ho. La insolvència o dependència econòmica és una contradicció de la pròpia autonomia. Aleshores s’ha de mancomunar o buscar el paraigua de l’Estat central. Amb aquestes restriccions públiques de subsidis, malgrat el sacrifici que comporta, ens deslliurarem del rescat europeu, no de l’intern. Estem escrivint la història del futur: “queda prohibit el luxe, el dispendi i el descontrol”. Seguiment de l’eficiència laboral i repartiment equitatiu dels béns comuns escassos, com les pensions, en funció de la cotització aportada. No és de rebut equiparar-les totes, quan un treballador i l’empresa han pagat el màxim a l’Estat durant 40 anys (el 54% del sou),  mentre un altre ha cotitzat els mínims.

Comença una nova era econòmica i social: rics o pobres. Els polítics no poden alinear-se descaradament amb els primers, sota perill de marginació democràtica. Després d’una davallada galopant de confiança han de canviar el seu status social per abastar un bon lideratge, diferent de poder, que es pot aconseguir amb el protectorat dels opulents. Únicament el voluntariat polític de servei, quasi vocacional, podria fer perdre la batalla pel govern als polítics ambiciosos de sempre.

Ramon Mas Sanglas – 25/7/2012
http://blogs-lectores.lavanguardia.com/colaboraciones/mes-voluntariat-politic-i-menys-nomines-mamandurries/ 

Els més solidaris, les primeres víctimes intervingudes

L’arrogància hispànica fa canviar terminologies d’una mateixa realitat. Espanya es resisteix davant Europa i les Comunitats dins el marc peninsular. Neguen el concepte rescat, però necessiten d’un fons de liquiditat per afrontar pagaments mensuals. Quina és la diferència a efectes reals? Tot ajut extraordinari vingut de fora i que s’ha de retornar amb interessos és una intervenció o control sotmès a la vigilància del prestamista, l’Estat, en el cas autonòmic. Només per justificar les retallades sense precedents el govern admet que el país està sense diners i a prop de l’abisme. Davant dels socis comunitaris no es volen alinear amb grecs, italians, irlandesos o portuguesos. Qüestió d’imatge exterior? Si la fallida és exclusivament bancària, ¿a què respon l’encariment del deute i l’alta prima de risc, tantes reformes socials nacionals i l’apuja de tots els impostos?

“Cinc comunitats descarten recórrer al fons de rescat”, hem llegit. Curiosament, algunes són les que  més tiren del broc gros amb subsidis que aporten les que ara ballen sobre la corda fluixa: València i Catalunya. Aquesta paradoxa té un nom: desequilibri històric de les balances fiscals. No és descartable que unes hagin estat pitjors gestores dels seus recursos que d’altres, estirant el braç més que la màniga, però les xifres interterritorials de solidaritat entre aportació i recepció són més que sospitoses. El terme “espoli fiscal català”, que els espanyols han esborrat del seu diccionari, és innegable fa molts anys. D’aquí la seva negativa a revisar aquestes balances que tant curosament amaguen. Amb totes les discrepàncies en mètodes de càlcul dels experts i les opinions més controvertides per interessos partidistes sempre s’arriba a la quantitat aproximada dels 16.000 milions d’euros anuals que Catalunya paga de més i no retornen en beneficis ni inversions. Dit altrament, un 8% del PIB català, de mitjana, des del 1986. És de pura lògica que en un Estat pluriautonòmic hi hagin diferències econòmiques que cal anivellar sota diferents conceptes, però, sense invertir mai el principi d’ordinalitat entre Comunitats i pagar més del que reps. Les nacions europees que tenen una segmentació interna en forma de landers, províncies, cantons, aporten com a màxim un 4% proporcional al seu PIB. El fet de doblar l’aportació, cada català li correspon 2.251 euros de més cada any. Ser ciutadà català té un cost molt elevat en forma d’impostos a la centralitat espanyola per imposició, a canvi de res.

En època de bonança representava un excedent que no es trobava faltar tant, malgrat que il·lògic. Ara, les dobles retallades, autonòmiques i estatals, posen en peu de guerra aquest diferencial solidari que es paga en benefici de la crisi econòmica estatal i en detriment greu dels catalans. Urgeix la revisió o paralització d’aquesta quota aberrant abans de ser intervinguts i suportar nous interessos pel rescat forçós. Quin sentit té demanar un préstec quan tens recursos propis que et sostreuen irracionalment? Tots els pactes són revisables quan canvien les circumstàncies. Cert que no existeix lletra menuda camuflada i està signat. La sensatesa s’imposa sense recórrer els tribunals, amb el gravamen afegit, que Catalunya està sotmesa a diversos impagaments de l’Estat.

Massa factors adversos alhora estan caient sobre Catalunya i en mala hora. El malestar social català s’alimenta de la pressió fiscal de retallades múltiples i de la maror política parlamentària dividida que no troba la porta de sortida d’un pacte fiscal consensuat, alliberador de tanta sequera. Des de Madrid només veuen la urgència de la tisora grossa eliminant televisions, ambaixades, duplicitats autonòmiques. El ciutadà centra la mirada en menys polítics, sous i dietes, cotxes oficials, consells comarcals, pensions vitalícies, impost de grans successions. Tant difícil és conjugar els tres estadis recaptadors? Reducció de quota solidària autonòmica, supressió d’estaments i TVs públiques prescindibles, aprimament substancial de salaris i luxes polítics. Deixeu d’asfixiar més al treballador i al jubilat, l’educació i la sanitat, abans no sigui massa tard. L’escapada opcional d’unes eleccions anticipades no és cap panacea. Els nous aspirants carismàtics trobaran els mateixos problemes i pressions del ciutadà. Potser el neoliberalisme econòmic ha tocat fons, també pels rics, que passen de puntetes la crisi per covardia del govern.

Ramon Mas Sanglas – 15/7-2012

Manipulació política de l’economia

L’alarma d’una emergència nacional ha creat barra lliure als nostres governants conservadors per podar el benestar social de tort i a través sense desclassificar nivells de culpabilitat de la crisi, a fi de repartir les càrregues justament. L’Estat no té diners perquè se’ls ha polit en inversions fraudulentes i estructures inútils durant anys, directament o mitjançant entitats bancàries que tots estem refent sense res a canvi. Cada país té ulls i estratègies diferents sobre el ressorgiment de l’economia i pren determinacions segons el tarannà polític del seu partit. L’objectivitat sobre les víctimes de la recessió no existeix en termes ètics i morals. Un model recent i proper, digne d’anàlisi pels fruits de la recuperació, és la ràpida revisió fiscal del govern francès de F.Hollande. La visió i aplicació restrictiva socialista ha començat –seguint el seu programa electoral sense frau- per retallar als francesos amb més poder adquisitiu i als organismes estatals. Alguns exemples: suprimeix el 100% els cotxes oficials. La recaptació de la subhasta es destina al benestar de suburbis ruïnosos. S’aboleixen els “vehicles d’empresa” dependents d’entitats públiques. Els milions estalviats van a crear instituts d’investigació i a contractar 2.560 joves científics de l’atur.  Elimina el concepte “paradís fiscal”, socialment immoral, i eleva al 75% la tributació de les famílies que guanyen més de 5 milions d’euros nets l’any. Amb aquests ingressos contracta 60.000 docents. Redueix a l’Església i a escoles privades un subsidi de 2,3 milions d’euros que destina a noves llars d’infants i escoles primàries. S’estableixen “bonos-cultura” presidencials eximits de tot impost a les noves cooperatives i llibreries si contracten almenys dos llicenciats desenfeinats. Espanya, per contra, grava la cultura amb més IVA. Paral·lelament han desaparegut subsidis de revistes, fundacions i editorials a canvi de comitès “d’emprenedors estatals”. Redueix impostos als bancs que ofereixen préstecs tous a les empreses. Retalla tots els sous estatals: 25% (funcionariat), 32% (diputats) i 40% als funcionaris d’alt rang que guanyen més de 800.000 € anuals. Resultat en pocs dies: la inflació no s’altera i la productivitat francesa ha pujat des de juny per primera vegada en tres anys. De tot plegat, la pressió socialista dóna més credibilitat popular i fa repensar la política econòmica alemanya i europea.

La rigidesa unilatateral del govern conservador espanyol en les retallades ideològiques ha llençat el poble al carrer. És irrisori voler apagar el macro incendi del deute nacional amb galledes d’aigua, en lloc d’obrir les comportes del gran capital dels més rics a qui amnistia. La decapitació del consum amb més IVA i les escapçades salarials dels treballadors i funcionaris rasos evidencia que la recuperació del país s’intenta fer a costa dels pobres i la destrucció definitiva de la classe mitja, pilar de la producció autonòmica. No gosen tancar ministeris superflus ni modificar institucions costoses i estèrils. No eliminen d’arrel subvencions i privilegis dels partits polítics, entitats públiques i privades que viuen de l’erari públic enlloc dels seus afiliats i compromissaris. Falta coratge institucional i polític per revisar les estructures autonòmiques i administratives d’acord amb unes balances fiscals rigorosament equitatives.

L’enginyeria de la crisi neoliberal dels mercats augura una regressió espanyola durant anys. Quan els salaris actius quedin reduïts a la mínima expressió, ¿usurparan les restes de la guardiola dels pensionistes? Fa quatre anys el govern feia bandera dels recursos de les pensions fins l’any 2029. El deute europeu, ¿quant ha hipotecat d’aquesta joia laboral dels nostres jubilats, cada dia amb menys poder adquisitiu? Un terç d’aquest col·lectiu està alimentant fills i néts. És el baluard de quasi nou milions de persones que tenen les seves vides laborals comprimides en una guardiola de terrissa. La trencadissa amb retallades o congelació seria un apocalipsi familiar en cadena. Seria imperdonable enlloc de buscar els diners sostrets impunement o amagats en fortunes submergides. La majoria absoluta d’un govern no pot eludir la responsabilitat d’imposar obligacions als poderosos i alliberar als innocents d’aquest infern que no han buscat. El color polític d’un govern és responsable final de la bona i mala gestió econòmica del seu país. L’emmurallament en una majoria absoluta temporal no el farà invicte permanent si esdevé sord al consens i a la democràcia.

Ramon Mas Sanglas – 23/7/2012

Crisi contra crisi

Espanya contra Catalunya no és cap titular periodístic nou. Ara la batalla externa no té fronteres i els mateixos adversaris estan dins de casa, entre partits. La guerra del deute envers Europa ha tret de polleguera al govern central sense mirar prim d’on i com treure recursos per donar resposta a les exigències europees. L’estat autonòmic ha de carregar tot el mort (només amb el 35% de despesa) sense disposar dels drets econòmics competencials que no rep. Quantes crisis vives ha d’apaivagar el contribuent? Una quarta onada de retallades imminents per als catalans fa dir “fins aquí i ens plantem”. Catalunya ja ha fet prou i massa durant trenta anys amb l’aportació solidària del 8% en detriment de les seves inversions i en benefici de vuit Comunitats que superen el rànquing de Catalunya com a receptores. La mateixa queixa és dóna a Alemanya. Baviera –el Land més productiu amb tres més- ha plantat la seva solidaritat envers els territoris restants acusant al govern central d’afavorir en excés les regions menys desenvolupades en perjudici propi.

La decapitació social del govern Rajoy a costa de les Autonomies ha sacsejat els parlaments regionals. La captació dels nous impostos nacionals sobre els consumidors no pot recentralitzar-se íntegrament. Han de contribuir a eixugar també part del deute autonòmic. Les duplicitats impositives són aberrants per injustes. L’astúcia política té límits i contrapartides. Els convergents del govern català van marcar l’objectiu del pacte fiscal com la meta per posar fi a tal espoliació permanent. Ha arribat el moment de la veritat parlamentària i de posar cara i ulls a la realitat: les xifres de la negociació en cada àmbit, dintre i a fora. Estem tips d’ambigüitats i desavinences partidistes. El ressò popular de les enquestes és altament favorable a la hisenda catalana: recaptació i administració, a l’estil del concert basc. Amb la mateixa contundència negativa respon el govern de l’Estat. Aleshores s’ha de passar a l’acció plantejada: referèndum popular vinculant o eleccions anticipades. Totes dues són veus finalistes de la democràcia. Quina és prioritària per a una millor sortida pactada o unilateral, sense repressions?  Si per a Catalunya el pacte fiscal és una porta de la crisi catalana i espanyola, per a Espanya representa la fuga del millor apostant.  No crec que facilitin la tercera via, la independència, que hauria de passar per les dues opcions anteriors, forçosament.

Fer volar coloms amb somnis de grandesa és fàcil. El català de peu –encara amb feina o a l’atur i el pensionista- vol esmorzar, dinar i sopar cada dia. Demanar-li a cegues un canvi radical d’estatus econòmic o polític per a Catalunya, sense valorar els pros i contres, és obligar-lo a donar pals a l’aigua. Fins que amb majoria absoluta els nostres diputats no presentin els comptes transparents d’una alternativa i la seguretat d’una nova Catalunya digna i viable als ulls europeus -sense conflictes nacionals greus-, el vot popular restarà penjat d’un munt d’incògnites molts anys. Si la garantia del dia-D en educació, sanitat, treball, pensions i benestar social és ferma, el poble català no dubtarà el SÍ a l’autodeterminació i el sobiranisme.

En aquest país s’ha volatitzat la paraula del polític cavaller. Els tribunals estan tips d’esmenar lleis i contra lleis recorregudes per la guerra d’interessos partidistes. Sobra opacitat i falta lleialtat als acords escrits que s’incompleixen per sistema. Sense lideratge fiable i un model d’Estat estable, ¿quins criteris i valors ètics infondrem a la generació dels joves?

Ramon Mas Sanglas – 18/7/2012

Pacte d’Estat, pacte tecnòcrata

Les temudes mesures reformistes del govern Rajoy han deixat la ciutadania garrativada per l’abast dels afectats i el mètode. Ho resumiria en tard i malament. Van perdre el tren de la recuperació quan era possible –fa tres anys- sense tantes destrosses i per pròpia iniciativa, lluny de les imposicions europees in extremis. El procediment expropiador del benestar ha estat tan erroni com el mateix contingut. Les reformes haurien d’haver començat per la desaparició fulminant de les estructures institucionals inútils, i sobre les persones amb poder adquisitiu més alt, no contra la classe assalariada d’entrada. A hores d’ara estaríem a les acaballes de la crisi. La primera experiència correctora de Grècia no va apaivagar l’orgull dels nostres polítics. Van continuar amagant el cap sota l’ala enlloc de prémer l’accelerador reformista intel·ligent. Tot plegat, una falta de lideratge coratjós i de perspectiva envers el futur.

La revolta social serà inevitable. No podem evitar els judicis més acarnissats per les noves situacions dramàtiques dels febles. Dolen les conseqüències funestes quan deriven d’unes causes basades en l’engany conscient i la mentida política. Un govern sortit de les urnes fa mig any sabia l’estat cadavèric en què es trobava el país perquè el PP governava en la majoria d’Autonomies. No obstant i així, la fam de poder es va imposar prometent que mai apujarien impostos, l’IRPF i l’IVA, entre d’altres. Així es guanyaren la confiança electoral. Aquesta traïció a la paraula compromesa, ¿li dóna autoritat moral i legal al govern per continuar en la Moncloa o és motiu justificat de cessament pel clam popular? Les majories absolutes poden ser realment el flagell de la democràcia.

La credibilitat en el partidisme bicèfal de la nació està esgotada. Els manca idees regeneradores, valor i dignitat per enfrontar-se als poders financers, als més afortunats i defraudadors. Només s’atreveixen amb els dèbils i treballadors controlats. És hora de l’alternança de sistema i mirar cap a Itàlia. Aparquem els partits polítics i busquem ments tecnòcrates lúcides en economia amb un passat net. Tècnics amb full de ruta definit sobre una nova arquitectura de país, capaços d’enderrocar els murs institucionals i constitucionals que calguin per fer arribar oxigen nou al poble. La ciutadania hi ha de participar activament mitjançant les urnes, res d’oligarquies a dit. Un pacte neutral d’Estat o de concentració pot ser la porta de sortida sense hipotecar més drets en sanitat i educació, ni destruir les conquestes socials. No es pot trencar la guardiola laboral de les pensions per pagar la servitud europea.

El panorama és desolador per als optimistes. Més a Catalunya, pionera en retallades i capficada en engendrar un pacte fiscal propi. Les prioritats polítiques del govern central s’encaminen vers la unitat estatal, sense ruptures de cap mena i la màxima recaptació per salvar un deute comú esfereïdor i acumulable. Tot i així, un concert econòmic català no és incompatible amb la hisenda pròpia ben controlada de prop. S’arrugarà el projecte convergent davant del tsunami unificador nacional de les retallades? Aleshores, l’alternativa de la independència arrasaria per majoria absoluta abans que suportar més duplicitats del doble cinturó, autonòmic i espanyol. Les intervencions polítiques tenen unes fronteres que no poden violar les competències nacionals ni estatutàries. Fins on arriba, realment, la sobirania espanyola respecte d’Europa i la catalana respecte d’Espanya?

Ramon Mas Sanglas – 14/7/2012