S'acosten dies difícils per als polítics penjats de les urnes i setmanes de patetisme esperançador per als acusats pendents d'un tribunal qüestionat. El poble català veu el seu futur amb un ai al cor, també penjat, de la unitat política dels seus líders.
Un
titular de conseqüències imprevistes lligades a l'èxit de la unió o al fracàs
per la fracturació partidista davant del 28-A i el 26-M. Qui farà les llistes?
O tots junts o derrota garantida. Dues dates rellevants, la prova de foc de
futures eleccions catalanes i un potencial referèndum. La culpa no serà tota de
Madrid, senyors líders independentistes. En campanya es menteix, s'insulta sense
moralitat ni miraments. Després es traeix la paraula donada fent pactes negats
a priori. És el càncer de la política: prometre per no complir. Sánchez torna
oferir, si guanya, refer el diàleg amb Catalunya.
De què va ara? Remordiments per la negativa als pressupostos i ofès per la figura
del relator frustrat? El sobiranisme no ha canviat de camisa. El dret a
l'autodeterminació és inalterable fa dècades. La DUI retòrica va ser la metxa
de l'incendi 1-O i el 155, causa injusta dels presoners polítics i exiliats. Si
va ser un cop d'Estat fallit, en termes militars, on està la violència, els
tancs, l'assalt i els trets de Tejero? Aquesta és la farsa vodevilesca que
presenciem al Tribunal Suprem. Queden per sentir declaracions aberrants de
testimonis acusatoris que enervaran molts ànims. El ritme frenètic i a contra
rellotge per un calendari electoral aguantarà la imparcialitat promesa? El
auguris d’un segon 155 que sentirem durant les campanyes poden ser
catastrofistes per a l’escola catalana i TV3. El xafarranxo de combat començarà
en funció del nou inquilí a la Moncloa i la sentència judicial. La resurrecció parlamentària
de la DUI pot ser definitiva pels resultats populars decisius o insuficients
per la covardia política. S'acosten hores crucials -de claus i comodins aritmètics-
per al partit socialista que perjura no
pactar mai amb C's i el PP. La credibilitat política és cara davant d’una disjuntiva
taxativa: unitat patriòtica amb els conservadors dinàstics o referèndum
d'autodeterminació dels colpistes catalans. La vacuna del diàleg crea al·lèrgies
en aquest país mentre el poder no té escrúpols posant la democràcia a l’entredit.
Només una sentència absolutòria contra els acusats podria aplanar una entesa
sense renunciar a un republicanisme negociat.
Ramon
Mas Sanglas – Sta. Eugènia de Berga, 26/2/2019
Un
judici polític i les eleccions generals. Dos fets tempestuosos encadenats i amb
conseqüències desconegudes que coexistiran
durant i després de dues campanyes diabòliques amb un doble de xoc:
l’independentisme i Vox amb els socis. El Tribunal Suprem s’ha convertit en la
seu d’una maquinària política inaudita, una mofa a la separació de poders. Els
acusats s’han pogut esplaiar a gust argumentant i posant en evidència la seva
innocència i les fal·làcies del muntatge judicial. Mentrestant, Sánchez feia
aigües al Congrés amb uns pressupostos insalvables. El vet català ha incomodat
als bascos per 500 milions perduts. Si
el catalans tinguessin el seu pacte fiscal reclamat des del 2012 no estaríem empantanegats
parlant de conflictes. La igualtat és un dret com la solidaritat justa i
limitada una obligació. Catalunya no ha venut la seva dignitat malgrat deixar d'ingressar 2.200 milions. Tots
els partits la odien i la volen alhora. Quins encants té? Aquí rau la mare de
les contradiccions, el vassallatge colonial, l’aportació catalana que Espanya
no vol perdre, no la unitat patriòtica, idíl·lica i indivisible. Catalunya ha
de mantenir part del país amb el 20% del seu PIB. A cap altra autonomia amb
insuficiència econòmica se li negaria l’autodeterminació només per treure’s un
llast del damunt, en cas de plantejar-se. El govern s’ha cavat la pròpia tomba
amb la negativa al diàleg de fets que ara nega. La baronia socialista ha estat
el botxí del regnat de nou mesos de que gaudia gràcies els sobiranistes. Sánchez,
candidat presidencialista qüestionat pels seus, exposa Catalunya al càstig d’un
govern d’extrema dreta -el flagell secessionista- a costa d’una incògnita
electoral que intentarà sobrepassar. La figura del relator-mediador no
justificarà mai el trencament sobtat de les converses. Parlar de tot no exclou
l'autodeterminació dels pobles –signada per Espanya abans del 78- perquè no és cap delicte. Si aquest és el
handicap d'un referèndum constitucional que consulti només sobre el nou Estatut
proposat i sabrà on està i què vol la majoria numèrica dels catalans per
aplicar-lo o no com a alternativa de la secessió i/o República. Això és congruència
i diàleg democràtic. El manual més elemental exigeix trencar el bucle del
conflicte que revifarà el 28-A si un PSOE guanyador torna dependre dels
sobiranistes. Del contrari, tornarà casar-se amb C's, -ex parella de flirteig-,
que nega i ningú descarta? L’aritmètica parlamentària i el poder llaminer
transforma odis en amors. Sánchez es renta les mans de la qüestió catalana amb
l’aigua de la covardia i la ironia d’un col·loqui que confessa sempre obert. D’anar
mal dades, prefereix la segona fila per signar, novament, un 155 implacable
contra l'escola catalana i TV3, els dos nius del fanatisme independentista
segons la dreta reaccionària. Sánchez ha fet un salt al buit -potser mortal-
convocant eleccions, renunciant la piscina negociadora amb el salvavides d’un
referèndum pactat. El repte té límits a la vista. Les dues croades electorals
pròximes seran acarnissades i Catalunya la diana dels improperis. La millor
garantia de defensa és la unitat, lliçó pendent del sobiranisme, que si
fracassa haurà de rendir comptes. Amb una sentència judicial d’escarment és reanimarà
més la confrontació mentre no el resolgui l’únic àrbitre imparcial, el poble.
Una sentència condemnatòria tova mai serà el substitut d’una renúncia
republicana. Què més cal inventar per
esquivar les urnes? El país viu un periple històric i social trepidant que les
urnes o la seva absència –d´un referèndum-, faran canviar en un futur no gaire
llunyà. 
