Amanida política d’estiu

Les idees no fan vancances, ni els presoners polítics a casa seva. Incomprensible al ulls d'una justícia neutral. S'està couent una tardor política calenta entre les aparences d'un  diàlgeg estiuenc que no cualla en fets. Il·lusions o pessimisme?

L’olla jurídica de Llarena ha parat el xup-xup amb una feina instructora maldestra mentre es preparen unes amanides estiuenques  refrescants. Uns tastets de diàleg com a aperitiu. El magistrat ha tancat l’olla a pressió en vistes a la tardor amb tots els ingredients més potents –sedició, rebel·lia i violència-, per no aigualir el brou. Ha lluitat a contracorrent de la justícia europea. Els col·legues d’Alemanya, Bèlgica i Escòcia han aplanat el camí de la indulgència, però, el Suprem nega l’excarceració novament. Vint anys vagant pel món sense trepitjar casa teva és un càstig hispànic delirant, incomparable amb vint anys de garjola injustificable. Per uns fets no delictius del president al ulls europeus seran condemnats polítics de rang inferior per una mateixa causa inexistent?  Efectivament, Spain is diferent quan la fiscalia persegueix professors i deixa impunes policies agressors. L’odi contra la derrota de l’1-O no es pairà mai. Al contrari, s’alimenta el “a por ellos” amb la violència de l’extrema dreta per trencar una societat pacifica. Cada setmana lamentem agressions personals, destrosses en casals, seus de partits, llaços grocs, creus i estelades. Busquen una ulsterització? No caiguem en la provocació d’un segon 155. El dos governs intenten embastar dues peces amb agulla grossa. Sense fets les intencions no encaixen. Cosir unitat nacional i autodeterminació territorial és pretendre un cercle quadrat. No consta enlloc la prohibició de fer referèndums autoritzats com ja es va demanar al Congrés (2014). Si cap Constitució del món ho permetés, no se’n farien.  Alguns han fracassat i d’altres han generat nous estats. Conclusió, es qüestió de voluntat legítima  i democràcia, no d’imperis dictatorials i autarquies judicials. Amb líders a la presó i a l’exili s’alimenta la fera de l’odi dels set anys del govern Rajoy, que esperona el sobiranisme. Pedro Sánchez ha aturat l’envestida immediata de l’oposició gràcies el suport independentista per arribar a la Moncloa. Unes concessions que esperen resposta positiva, si vol evitar més derrotes al Congrés. La cara positiva de la moneda seria una cimera bilateral satisfactòria del punt 6 (presos i referèndum), per contrarestar el revers d’un Casado ultradretà  disposat a recuperar vots trànsfugues a Ciutadans. Contra Calalunya són col·legues i caven trinxeres comunes. Per conquerir la Moncloa, rivals. Això és política  de credibilitat? Què té Espanya contra Catalunya, que li aporta el 21% del seu PIB i en rep el 12%? L’agraïment ha revertit en catalanofòbia. La canícula estiuenca farà madurar esperances de canvi o accelerarà la putrefacció del conflicte només començar la tardor? Les efemèrides de l’11-S i el primer aniversari 1-O poden ser determinants en els dos sentits fins acabar en eleccions espanyoles -per la fallida del suport indepe-, i catalanes plebiscitàries, per donar sortida al tren de la República amb el tallafoc de la Crida Nacional com a element aglutinador. La primera clau està en la Moncloa i la segona en el poble català vinculat a un sobiranisme unit o trencat. L’amanida d’estiu està a punt de servir i l’olla de la tardor disposada a reiniciar un xup-xup final molt incert i preocupant.

Ramon Mas Sanglas – Sta. Eugènia de Berga, 30/7/2018

El maleït i llaminer poder

Els equilibris entre polítics i jutges per encaixar les peces d'un gran  trencaclosques nacional es mouen sobre la corda de dues eleccions anticipades a Catalunya i Espanya. Un laberint tan enrevessat.que no troba cap porta de sortida.

Cada vegada que s'apropa un Congrés o Assemblea d'algun partit polític la ciutadania  es posa a l'aguait. Els compromissaris en diuen refundació, regeneració o renovació direccional quan la rebotiga amaga lluites de poder i odis  encoberts. Crisis que es revesteixen de patriotisme i servicialitat artificiosa per no obrir  baguls de mals records i ferides no tancades. Hem viscut dos casos recentment. Un PP que es resisteix a ser reduït a cendres en les brases somortes d'un Aznar ressentit i mal extingit, especialista en provocacions fascistes  i fanatismes puntuals com la destrossa violenta de creus grogues en platges o places. Han tancat el Congrés en fals -sense ni mencionar la paraula corrupció- enmig de pugnes tèrboles amb la victòria d'un Casado retorçat, conservador fins la medul·la i reconqueridor de la Catalunya secessionista. Seran noves ales per a l'independentisme? Per a quan la pròxima batalla? Altrament, una antiga Convergència  remou les entranyes trossejades del PDeCat, JuntsxCat i ara Crida Nacional per presentar al país una imatge d'unitat sota les regnes de Puigdemont quan sabem que altres líders batallen en parcel·les diferents de domini. Això no és política sana, així no es guanya ni s'enforteix la República, si aquest és un objectiu comú. El CEO confirma que amb tants daltabaixos, al sobiranisme li costarà traspassar la línia majoritària del 50% necessari mentre persisteixin interessos sectorials interns. El maleït poder de la cadira política és el verí de la democràcia. Massa energies i temps  malbaratats per aparentar eficàcia al votant desnortat. El micropartidisme és un llast per la multiplicitat tàctica i la dispersió d'estratègies que acaben en espectacles llastimosos de desacord parlamentari. Catalunya viu moments crítics que tard o d'hora hauran de valorar i passar comptes a les urnes per decidir si continua a Espanya. La República no rebrà l'encàrrec social majoritari mentre els aspirants es confrontin en una olla de grills allunyats de la confluència electoral. La transversalitat exigeix mires a un exterior comú, no al propi melic. La llista unificada del secessionisme serà l'única font per on rajarà el manà d'un Estat Català amb una majoria folgada. La suma d'engrunes partidistes, de difícil convergència, seria un mal fonament i origen de futures dissensions. Ho palpem en una pluralitat política confrontada. El fet de voler compartir un ideari amb líders exiliats no ho complica més si entenem la Crida Nacional com un moviment aglutinador d' alliberació -no un partit- en vistes a unes eleccions anticipades. Que farà ERC i la CUP? No es pot donar més munició als unionistes ni crear desànim als ostatges de l'Estat privats de llibertat per una causa de quasi mitja Catalunya. No destruïm el que ells han edificat a costa d'un empresonament injust. Només cohesionats s'entén la política efectiva, com un servei il·limitat i generós fins les últimes conseqüències.

Ramon Mas Sanglas –Sta.Eugènia de Berga, 24/7/2018

 

Autodeterminació o Estatut nou

Tot es mou com l'univers. En política i la judicatura també. Només cal que tot giri en la mateixa direcció per evitar cataclismes. La normalitat només té cabuda en la llibertat democràtica i l'actualització legislativa  a través de les urnes.

Una disjuntiva tan polèmica  com arriscada plantejada al Congrés per decantar els catalans sobiranistes confusos. Ha aparegut l'estrella del primer diàleg  negociador? El mot amfitrió  és el verb "votar"  entre la proposta autonòmica d’un nou Estatut (Pedro Sánchez) i l'autodeterminació de Catalunya (Tardà). Dues rutes divergents d'acord o de ruptura si no s’imposen els principis democràtics. És la gran originalitat de del govern central contra la secessió  catalanista? Em temo que serà una estrella fugaç que mai brillarà o ben poc. S'esgrimeixen raons per superar la crisi catalana quan és històricament espanyola provocada  amb l'Estatut 'cepillado' pel PSOE i el seu  trossejament pel TC gràcies els milions de signatures del PP. Dos pecats que no tenen rescabalament ni marxa enrere. El poble ha patit massa conseqüències durant 12 anys amb un Estatut decapitat, il·legal i no votat. La suma de fracassos i despropòsits judicials ens ha dut aquí des de l'anul·lació de l'Estatut 2006 (Maragall), d’un pacte fiscal fallit (Mas), del referèndum garrotejat (Puigdemont) i de l'autodeterminació negada (Torra). El sobiranisme català està en una altra galàxia des de l'1-O i el 21-D. La pantalla estatutària està superada. L'única sortida dual –in extremis- seria votar en referèndum vinculant un Estatut-superoferta fet per Espanya (no li caldrà cap ribotada per excés de generositat) o la independència. Però, pretendre normalitzar les relacions amb presos polítics tota negociació és quimèrica. La rendició judicial a tota extradició d’exiliats polítics obre una escletxa de llum. L’esperançà fructificarà aviat amb fets d’alliberament? La Crida Nacional està pensada per unir forces -malgrat les dissensions entre diputats sobiranistes víctimes del parany Llarena- i gestar una República Constituent, no un segon cicle autonòmic. Qui  pensi en refer una altra transició quan les autonomies agòniques no s'aguanten per enlloc, llevat les que viuen de la moma solidària, ha fet tard. Prou d’apedaçaments. Votar Sí/No un Estatut fantasiós sense més alternatives seria una regressió històrica. Què passaria si guanyés el "No" sense més opcionalitats? Continuaria la paralització i el cataclisme seria majúscul. Amb l'invent de Pedro Sánchez els unionistes tindrien una magnifica ocasió per convèncer als indepes amb pressing  social com feren els britànics liberals als escocesos. Però, no oblidem que van perdre el referèndum (40%) per escoltar cants de sirena i promeses fàcils, algunes incomplides encara. Per contra, seria el millor esperó sobiranista per demostrar la grandesa popular in crescendo,  per unir el republicanisme sense fissures.  El partidisme egoista i les estratègies electorals separades són diabòliques com la guerra de líders que no tenen cabuda en una coalició transversal d'aliances efectives. Seria imperdonable que el desacord entre polítics independentistes dividís el poder democràtic i majoritari del poble. S`ha engegat la ruleta del canvi per fer joc i transformar pacíficament la fesomia estructural d’Espanya i de Catalunya per moltes dècades.

Ramon Mas Sanglas – Sta. Eugènia de Berga, 20/7/2018

Qui paga els plats trencats?

El trencaclosques del conflicte Espanya-Catalunya mai es podrà confegir amb presos i contra la voluntat d'un poble que només pot expressar-se a les urnes. El país seguirà esmicolant-se per falta de democràcia. Jutges i polítics no poden interferir-se amb més batalles injustes i estèrils.

La justícia alemanya ha despertat la fera fascista de la dreta espanyola, maquillada ara d'esquerra socialista. Les aparences enganyen perquè tot el nacionalisme espanyol està fet de la mateixa pasta. El revés que ha rebut del tribunal alemany i les bufetades que falten per impartir -sentència escocesa, belga i suïssa- , ha aixecat la ira política i judicial fins l'extrem que un PP derrotat demana que Espanya trenqui amb l'espai Schengen. Un ridícul superlatiu que en la pràctica comparteix el nou  govern: "Els nostres rebels independentistes seran jutjats a Espanya" (Pedro Sánchez). No combrega amb els mòduls dels tribunals comunitaris. Aquesta és l'esquerra  espanyola -recentralitzadora- encunyada per una transició exhaurida i anacrònica que només parla i parla de reformes sense concretar res. És un partit que beu de l'ideari unitarista,  dinàstic i borbònic. On  està el republicanisme  del seu  fundador Pablo Iglesias Posse? Té polítics entre barrots  sense cap delicte de rebel·lió /sedició/violència i s'obstina en mantenir-los tancats sense judici. Un soci del 155 que malgrat l'afabilitat i la distensió en la trobada amb Torra està aparcant negociacions urgents. La injustícia espanyola en una simbiosi de poders ha trencat la vaixella del país una vegada més i uns innocents paguen els plats trencats.  L'Espanya que volia  treure  Catalunya d'Europa ara demana sortir del club de les legalitats europees perquè ha perdut la batalla de la venjança contra el sobiranisme català creixent. Haurem d'esperar la sentència d'Estrasburg per acabar la guerra? Mentrestant uns innocents, fills i  famílies de personers polítics en són les víctimes. Quants anys? La història té memòria  i la memòria escriu la història. El retorn a les vivències de la guerra civil del 36 n'és una mostra més. La falsa esquerra vol cicatritzar ferides velles i n'està alimentant de noves que mai desinfectarà coaccionant la llibertat del poble negant-li un referèndum pactat d'autodeterminació. Espanya s'està coronant de glòria amb presumptes disbarats de Llarena i d'un Tribunal Suprem (TS) obcecats per l'immobilisme repressiu fins la decapitació de drets parlamentaris. Així es practica la maduresa democràtic de que presumeixen sense escoltar els clams populars del carrer? Quin ús en fa la Generalitat de les seves competències plenes en matèria de justícia? Els embolics entre el TS, el govern central i els tribunals europeus no els han de pagar uns ostatges. La sentència alemanya respon a la voluntat popular de l'1-O i del 20-21S desmuntant totes les falsedats i fal·làcies acusatòries de la judicatura espanyola. Catalunya té oberta una  finestra d'oportunitats a Europa contra el vendaval d'una Espanya humiliada i prepotent que no vol mullar-se amb la veritat dels fets. La nova fiscalia atendrà la demanda conjunta de l'advocacia dels encausats? Els gens del passat espanyolista han calat tan fort que cap partit sap o vol desempallegar-se de la seva cuirassa ideològica, defensiva i de conveniència. Tota democràcia té un preu  que comporta saber negociar i deixar votar.  És el millor homenatge a la bilateralitat. Només les noves dictadures s'autoexclouen de les urnes per sobreviure de la seva història feixista amb fundacions,  apologies  histèriques i monuments.

Ramon Mas Sanglas